Aclaracions sobre el recompte.

Des que ahir va sortir la pregunta per a la consulta, llegeixo i escolto des de perplexitats fins a bajanades sobre la manera com s'ha de fer el recompte dels vots i, per tant, conèixer en el seu cas l'opció guanyadora.

Jo no hi sé veure el misteri ni entenc interpretacions tan esbojarrades com que pot guanyar la "tercera via", encara que sigui l'opció minoritària perquè se sumaria amb el no (ahir es va dir a Twitter). I avui he sentit interpretacions igualment estranyes de directors de diaris i també he sentit vacil·lar la Joana Ortega.

Em sembla que tot plegat és ben senzill. La pregunta té dues parts, a la primera es pregunta si volem que Catalunya sigui un Estat, sí o no. Si guanya el no, ja està, ja s'ha acabat la consulta, els resultats de la segona part de la pregunta ja només tenen un interès informatiu.

Però si guanya el sí, l'opció que Catalunya sigui un Estat, la segona part de la pregunta ja no s'adreça a tothom, sinó només a qui hagi votat en sentit afirmatiu. Ho diu el mateix enunciat. Per tant, l'univers passa a ser un altre: el conjunt de votants que han votat sí a la primera part de la pregunta. Els que han votat no o han guanyat o ja no poden tornar a votar. Una papereta "no-no" o "no-sí" seria nul·la.

Per tant, en aquest cas, guanyaria l'opció que tregués més vots entre els que votin a favor de l'Estat independent i els que votin a favor de l'Estat no independent (que podem identificar amb la suposada tercera via).

Suposem el mateix nombre de votants que a les darreres eleccions, 3.668.310, i suposem que, d'aquests, el 60% voten no (2.200.986) i el 40% voten sí (1.467.324): ha guanyat el no i s'ha acabat la història.

Ara suposem-ho al revés: 2.200.986 voten sí i 1.467.324 voten no. Ha guanyat clarament l'opció que Catalunya sigui un Estat, els que hi estan en contra ja no tenen res a dir, han perdut. Ara el total són els 2.200.986 que han votat sí a l'Estat i ara se'ls demana si aquest Estat el volen independent o no. Suposem que el 60%  (1.320.592) el vol independent ("sí-sí") i el 40% (880.394) no el vol independent ("sí-no"), guanyaria a la independència, o viceversa guanyaria la "tercera via".

Un cop se subtanciï, a la primera part de la pregunta, si el poble vol que Catalunya sigui un Estat o no, si el no perd, no pot entrar a decidir quina mena d'Estat, igualment que sí el no guanyés, els partidaris del sí no podrien entrar a decidir de quina manera volen que Catalunya no sigui un Estat.

A una pregunta complexa, una resposta complexa. Aquí no hi ha tres opcions i la que treu més vots guanya. N'hi ha dues, i si guanya el sí, després n'hi ha una altra perquè els que han votat afirmativament refinin la mena d'Estat que volen. 

Qualsevol altra forma de recompte seria contrària a la voluntat popular i una tupinada.

El dia de la marmota

Fa tant de temps que no visito el meu blog que ja no recordava com entrar-hi. Crec que dec una explicació a totes les persones que m'han anat seguint. No m'ha passat res ni he canviat les meves idees, només m'he fet una mica més vell, llei de vida.

Vaig deixar d'escriure al blog al mateix temps i gairebé per les mateixes raons que em vaig fer fonedís de facebook. Em semblava que tot plegat, el que escrivia aquí, la meva presència a facebook, tenia molt poc efecte. Era una qüestió d'eficiència, l'esforç i el temps que hi invertia em semblava massa feixuc per a la poca repercussio que tenia. Segurament és que el que explicava no interessava massa a ningú, tret d'uns quants fidels seguidors. Ens hagués valgut més muntar una tertúlia. D'altra banda deu ser d'allò més normal, què feia jo escrivint un bloc de política? Se suposa que la gent seguim les les reflexions polítics dels opinadors polítics reconeguts. El trànsit de la informació és molt vertical, tret que no et converteixis en un destroyer i estiguis disposat a generar escàndol a tort i a dret. No és el meu cas. Per això, d'una banda, em vaig dir "Llorenç. això no va enlloc" i ho vaig deixar córrer.

No tot acaba aquí. Ara em miro les darreres paraules de la meva ultima entrada i penso que podria començar repetint-les fil per randa. Em feia l'efecte -encara me'l fa- que ja no era temps d'anar donant voltes i voltes a les mateixes qüestions. I el cas és que tampoc no podia ignorar-les i posar-me a escriure d'altres coses perquè continuaven i continuen plenament vigents.

Vam fer unes eleccions, es va marcar un full de ruta i és de suposar que ha de començar a donar els seus fruits. Durant aquest temps hem vist com el poble es mantenia ferm, hem unit el país de punta a punta i hem demostrat una paciència bíblica. Els partits polítics s'han definit com era d'esperar. El paper més trist el del PSC,  però tal com anaven les coses també era d'esperar. Tant se me'n dóna.

Continuo pensant que l'únic que realment importa és aconseguir una majoria suficient per reclamar la independència. No ens donaran cap facilitat i a més a més jugaran brut i amb la inestimable col·laboració dels quintacolumnistes i de tota l'espanyolitat que veurà com un escarment més que merescut que ens suspenguin l'autonomia. Quina tristesa i quina decepció el paper de la intel·lectualitat espanyola d'esquerra, això sí que no m'ho esperava.

Però tant se val, si som una majoria a reclamar la independència, a no reconèixer la constitución española ni les seves lleis regressives, a no acatar la suspensió de l'autonomia... el món ens haurà d'escoltar. La unió europea no es pot permetre que un dels seus estats ignori olímpicament la voluntat de tot un poble, s'hi juga els seus mateixos principis, aquells que, si més no, no es poden renunciar mai públicament sense perdre tota la credibilitat.

No sé com arribarem a la independència, però si el poble de Catalunya l'exigeix col·lectivament, arribarà. Aquesta és ara la tasca que socialment tenim encomanada.

Mentrestant no crec que tingui massa res de nou a dir en aquest procés. Si els polítics ens fallen, serem tot el poble que compartuim el mateix anhel que tornarem a posar-los al seu lloc. La unió i el convenciment que la independència és l'únic camí per arribar a un món millor, un món on s'hi pugui viure, són la nostra força.

Per facebok tampoc no m'hi veureu. El motiu és en part el mateix, o els mateixos que he exposat i una sensació d'anar donant tombs com als cavallitos. Si admets molts amics i parles amb molta gent és per barallar-te o per donar-te cops de cap contra la paret. Ho vaig fer fins al masoquisme. Si et limites a un cercle petit que pensa més o menys el mateix que tu, també ho vaig fer mitjançant un avatar que en diuen ara, és com ballar un minuet donant-nos la raó els uns als altres i repetint sempre més o menys els mateixos arguments mentre la realitat no avança. Em sap greu haver perdut gent de vista, però pel que fa als debats em fa l'efecte de no haver-me perdut res. Som, més o menys, on érem.

Per això he dedicidit no tornar a facebook, ara escric almenys un cop cada dia al meu twitter @llprats, si us hi voleu afegir us seguiré també amb molt de gust, i si hi ha novetats ja recuperaré novament el blog, però quan n'hi hagi, quan valgui la pena, quan la realitat hagi fet algun pas endavant i escriure torni a tenir sentit, us ho diré per twitter. Ara, per constatar desgràcies, val més callar i anar treballant per garantir que tot surti com el déus i la raó manen. Us espero. Llorenç

.

Sense un nou país, mai no podrem fer un país nou.

En aquests moments hi ha una sola prioritat que és la independència i tothom hauríem d’estar treballant a tota merda per assolir aquest únic objectiu, després ja vindran les eleccions, el procés constituent i les diferències ideològiques per assolir un món millor. Però mentre no tinguem casa nostra, els nostres diners i poguem decidir com ens organitzem, aquesta ha de ser la prioritat exclusiva, tota la resta és fer el joc a l’enemic.

N’estic cansat i fart de polítics que no tenen solucions, que van deixant córrer el temps mentre juguen la seva versallesca partideta que no porta enlloc.

N’estic cansat i fart de les suposades iniciatives ciutadanes que tampoc no aconsegueixen res. Sóc membre de l’ANC. Bé, què ha fet l’ANC? Només una cosa: convocar la manifestació més gran de la història de Catalunya a favor de la independència. Una manifestació que els va ultrapassar en les previsions i els continguts. Després, què més? Folklore i més folklore. Aviat n’hi haurà per escriure un Costumari Independentista. Enceses d’estelades, mones de Pasqua, webs de disseny i ara sembla que la fita principal sigui que la Carme Forcadell (tots els meus respectes per a ella) sigui declarada per El Periódico [¡!] “catalana de l’any”.

Ja només ens falta muntar la secció de macramé. El que ara cal i cal amb tota urgència i contundència és aconseguir una majoria de ciutadans i ciutadanes a favor de la independència que no és ni molt menys clar que tinguem. I això només es pot aconseguir treballant porta per porta. No recordo ara exactament como ho deia el Ferran Torrent, però cal guanyar la batalla a cada taula de bar, a la botiga, a la consulta del metge.

Si hem d’anar perdre, pleguem i que cadascú s’espavili com pugui, però si volem guanyar, deixem-nos de collonades i posem totes les nostres energies, les dels polítics, de les associacions de tota mena, de les persones individuals… a garantir una majoria sense la qual Catalunya mai no existirà com a país independent.

Ens trobem en una cruïlla de la història i només podem anar endavant o endarrera: o Catalunya passa a ser un estat de ple dret, o d’aquí uns dècades serà una antiga regió d’Europa, amb una llengua morta i un folklore molt bonic.

I, si per un miracle de Santa Rita, ens posem tots d’acord a lluitar per la independència i aconseguim arrossegar una majoria àmplia de la població catalana, llavors acollim-nos a la fòrmula més ràpida i eficaç: ja sabem que no farem cap referèndum ni consulta dintre de la legalitat espanyola, no cal perdre-hi el temps, fem eleccions plebiscitàries i una declaració unilateral d’independència o apliquem qualsevol altra fórmula, si hi és, que ens permeti anar més de pressa encara.

Que cridin tant com vulguin, que amenacin i ens expulsin, tant se val, tenim força per sortir-nos-en, situacions més dures hem remuntat, i no ens podran esborrar del mapa. Per això es gasten tans milions ara per anar embolicant el procés, perquè saben molt bé que Déu nos guard d’un “ja està fet”.

Tenim una capacitat insòlita d’entrebancar-nos nosaltres mateixos: des dels partits, des de les institucions de la societat civil (ANC inclosa)… només ens faltaven els nostres mediàtics particulars, la Teresa Forcades, l’Arcadi Oliveres… que vénen a enredar la troca i a distriure el personal de l’objectiu sine qua non i realment assolible: la independència, una independència que ells no recolzaran mai.

No ens deixem enredar més, només hi ha un camí i no és fàcil però és molt clar: 1) aconseguir una majoria a favor de l’independentisme i 2) proclamar la independència.

Tota la resta vindrà deprés, i sinó, no vindrà mai.

Crisi? Quina crisi?

La realitat és molt dura i suposo que la gent vol treure ferro a la situació. L’altre dia estava parlant amb uns col·legues i un d’ells deia “una crisi és una oportunitat mal gestionada” i compartien la idea que d’aquesta “crisi” en sortiríem fent les coses bé. Jo els deia que tant de bo estiguéssim vivint una crisi i en poguéssim sortint amb una actitud proactiva, iniciatives innovadores i esmenant tot allò que s’ha fet malament. La realitat, per desgràcia, no és aquesta, ens trobem en un punt d’inflexió del capitalisme que, en paraules de Miren Etxezarreta, davant de la impossibilitat d’estendre’s a nous mercats exteriors, ha girat els seus ulls i ha posat les seves grapes en l’estat del benestar, suculents sectors com la sanitat, l’educació, les pensions… que movien, i encara mouen, una ingent quantitat de diners, des del seu punt de vista improductivament. Josep Fontana opina que el següent a privatitzar és el mateix estat i que la nostra capacitat de reacció és nula i arriba a parlar del “retorn a un sistema feudal”.

L’estratègia que molts hem adoptat per intentar aturar aquesta situació és la creació d’un estat nou: marxem d’Espanya i blindem-nos enfront de l’ofensiva capitalista encapçalada pels governs de la UE. És a dir, intentem que la situació a Catalunya sigui només una crisi i, per tant, agafem-nos-ho com una una oportunitat a gestionar correctament. No és fàcil, ni serà un camí de roses. Al començament es necessitarà paciència i solidaritat, però altres països ho han fet, no només Islàndia, molts països de l’Europa central i del nord, països demogràficament petits, com nosaltres, estan resolent els seus problemes d’una manera molt més eficaç.

Coneixem la fórmula: que circuli de nou el diner perquè hi hagi capacitat de consum, que generi activitat comercial i producció, que, al seu torn farà necessària la creació de llocs de treball, que continuaran alimentant el consum. I tot això, generarà, via taxes i impostos proporcionals, els ingressos que necessita l’estat per mantenir la societat del benestar: la sanitat, l’educació, la dependència, etc. Potser caldrà anar més a poc a poc del que voldríem perquè haurem de estar aixugant durant molt de temps un deute heredat, però això es pacta, es negocia i, finalment, sense un govern que t’imposi com a política econòmica i social els interessos del capital, s’arriba a una solució de compromís, perquè tothom s’estima més cobrar encara que sigui de mica en mica.

Que no ens vingui el Montilla dient que qui pagarà les nòmines el dia després, perquè, com li contesta avui el Toni Soler, el problema que tenim dintre de l’estat espanyol és si podrem pagar les nòmines a la tardor, o, com deia l’Oriol Junqueras si, per acomplir el límit de deficit, no haurem de tancar hospitals, universitats, fins i tot el parlament i privatitzar els mossos d’esquadra.

El fantasma de la privatització no és un futurible: ja està aquí. Els estudiants deixen de d’estudiar perquè no poden pagar la matrícula, jo he de triar entre esperar-me vuit mesos perquè m’operin de cataractes (i no veig la cara dels alumnes del final de la classe, massificada perquè així calen menys professors), o pagar-m’ho de la meva butxaca. A la universitat ens visiten corredors d’assegurances per fer-nos plans d’estalvi i jubilació -als nostres mateixos despatxos!-, i ens envien, per correu intern, ofertes adaptades del col·lectiu de mútues sanitàries. El voltors fa temps que enfosqueixen el cel de Catalunya.

No recordo qui deia que, a l’hora de la veritat no ens atreviríem a independitzar-nos perquè no tenim sang a les venes. Potser sí, llavors ens mereixerem tot el que ens passi. No és el meu cas i vull creure que no ho és en general: pitjor que ara no estarem, perquè almenys tindrem esperança, i si hem de fer un sacrifici el farem perquè sabrem que és perquè els nostres fills, i no els plutòcrates capitalistes, visquin millor. Però aclarim-nos, qui ha de conduir aquest procés? Qui ha de marcar els passos i el ritme? Els polítics? La societat civil?

L’altre dia, Salvador Cardús escrivia un article d’aquells de tesi interrupta, que arribes al final busques en va on continua. Venia a dir que els polítics s’emboliquen molt però que la societat civil fa propostes que corren el risc de caure en la simplificació i el populisme. Punt. Molt bé. I què fem?

Jo no crec que tots els polítics s’emboliquin ni molt menys: Esquerra i la part més sobiranista de Convergència ho tenen molt clar i fins ara han estat molt coherents. Com, en un altre sentit, han estat clars i coherents el PPC i C’s. Qui ho embolica són partits que no volen la independència però tampoc volen que sigui dit, com Unió, el PSC o ICV. Unió per interessos, el PSC perquè té por de desaparèixer si perd l’estela del PSOE. Costa més d’entendre el cas d’ICV i també el de la CUP. La tesi ve a ser la mateixa: independència sí, però amb justícia social. Sí, és clar que sí, jo també ho vull, però, com es pot pretendre que ara s’abordi decididament el tema de la justícia social quan l’estat espanyol ens està ofegant i, a més a més, pretén que retallem 4.500 milions d’euros més del pressupost?

Esquerra Republicana vol el mateix, i gosaria dir que si més no un sector de Convergència -les coses han arribat a cotes insospitades-, però és evident que dins de l’estat espanyol no podrem avançar ni un pam en la justícia social. Per tant, qualsevol plantejament, per radical que sigui, passa per l’estat propi, per la capacitat de decidir quina política econòmica i social es fa. No pot ser que ICV i la CUP no ho entenguin, és massa evident. I això fa pensar que, en realitat, ICV vol evitar haver de pronunciar-se respecte a la independència perquè sap que l’unionisme és molt fort dintre de la seva coalició, com el PSC. Hi ha polítics d’ICV, com Raül Romeva, amb una posició diàfana a favor de la independència, però són minoria.

A la CUP els passa el mateix. Podria ser -francament no ho sé, però em sabria molt de greu, moltíssim-, que a l’hora de decidir, pel mitjà que sigui, sobre la independència de Catalunya, la CUP fes misto, amb l’excusa, infantil, que no es contempla la desvinculació del capitalisme en la mateixa elecció o en el mateix acte de sobirania. Saben -i ho saben molt però que molt bé-, que això s’ha de plantejar, debatre i guanyar després, a partir del dia següent.

No em vull allargar més, no em vull fer pesat, però queda per veure quin és el paper de la societat civil i de quina societat civil, si el protagonisme i les mesures adoptades són toves o excessives, quin procediment cal seguir per arribar a la declaració d’independència -entre els diversos que hi ha damunt de la taula- i, sobretot, com ho farem per garantir-ne l’èxit i com actuarem, donat el cas, a partir del dia després. Prometo tractar-ho, com si fos una segona part d’aquests mateix post, d’aquí a pocs dies.

Propostes per avançar cap a la independència.

Ahir, a classe, parlava de la necessitat de tenir present el context en qualsevol projecte patrimonial o turístico-patrimonial. El context té moltes cares que, segons la naturalesa del projecte, tenen més o menys rellevància. Però n’hi ha dues a les quals cal prestar sempre la màxima atenció: l’aspecte territorial i social i el moment o el període històric en què s’insereix el projecte, especialment en el seus vessants econòmic i polític. A hores d’ara, per exemple, seria un despropòsit plantejar un projecte sense tenir en compte la fallida general de l’economia i especialment del sector públic.

Parlant d’això, els comentava que era molt difícil de preveure en aquests moments en quina situació ens trobaríem dintre d’uns mesos o d’un parell d’anys, que ni tan sols sabíem si continuaríem formant part d’Espanya o seríem un estat independent. Aquest darrer comentari va ser rebut pels meus estudiants amb un mig somriure entre escèptic i burleta, com si els hagués dit que d’aquí a un parell d’anys potser hauríem colonitzat algun altre planeta.

Això em va deixar preocupat. Que potser la possibilitat de tenir un estat propi, de vuere una Catalunya independent, és una quimera que només ens creiem quatre babaus i ens fa l’efecte que és possible perquè ens ho repetim entre nosaltres? Que estem jugant a perdre? A estimbar-nos contra un mur de realisme que ens faci veure que no pot ser i que ens acontentem amb mantenir la nostra ideologia de manera testimonial i a pactar un millor encaix dins de l’estat espanyol?

Jo treballo convençut que tots i totes estem disposats a anar fins al final i amb la confiança que serem prou i tindrem prou força per fer palesa una voluntat majoritària en aquest sentit i per imposar-la per la força dels fets. Si vaig errat, si somio despert, m’agradaria que algú em despertés d’una vegada i em fés veure les coses com són. Perquè ahir, l’expressió que veia a les cares dels meus estudiants semblava que vingués a dir “santa innocència!”.

Hi ha vegades que jo sé que tinc la raó en coses que ells encara no veuen, i el seu escepticisme no em preocupa. L’experiència m’ha demostrat que, al cap d’un temps, portant les coses a la pràctica, ells mateixos se n’adonadaran. Però aquesta vegada em van deixar amoïnat: no tinc -no tenim ningú- l’experiència, i els senyals que veig al meu voltant no m’agraden. No veig que en cap cas, ni des l’àmbit polític ni des de la societat civil, s’estigui avançant en el camí de la independència.

No sé on llegia que algú deia “fa uns mesos que semblava que haguessin florit estelades per tot el país, ara costa de veure’n una”… potser ens hem cansat d’esperar… Diumenge o dilluns el Salvador Cardús escrivia a l’Ara que, d’aquí a sis mesos, els espanyol veuran l’independentisme amb més naturalitat. Potser sí, però en pots posar un tros a l’olla, qui ho hauria de veure amb naturalitat és l’estat espanyol, no la societat espanyola, i aquests, l’estat, ho tenen molt clar i van desmuntant l’edifici sobiranista amb tota la parsimònia. Avui és un fiscal que dimiteix per haver dit que un poble té dret a decidir el seu futur -un fiscal que mai no votaria a favor de la independència-, ahir era un general que deia que si calia es portava l’exèrcit a Catalunya -i no era el primer-, que no sé si ningú del govern espanyol el va desautoritzar, però, si de cas, ho devia fer discretament, que quedés la polseguera sospesa en l’aire…

Penso en el parlament i em ve al cap la cara del Joan Herrera exigint responsabilitats a Convergència no sé si per les retallades o per la corrupció. Que sí, home que sí, que tothom volem que es depurin responsabilitats i que s’acabin les retallades i tinguem un règim transparent, però que no és el moment, que hem de fer pinya i anar per l’estat propi… o és que no el volen? No ho sé. Penso en la societat civil i em ve al cap l’ordre del dia de la darrera convocatòria de la meva agrupació de l’ANC: “concurs fotogràfic, globus aerostàtic, fanalets, mones de Pasqua…” Sembla més propi d’una comissió de festes. No vull ser injust amb la meva agrupació -ni amb cap altra-, a l’ordre del dia també hi ha altres temes més de fons i tothom hi posa esforços i voluntat, si de cas anem enganyats tots plegats. Però no ho veig clar, amb tot això no sé a on anem, però a la independència no. Perquè, per molt que m’hi esforci, no aconsegueixo recordar, ni de part del parlament, o del govern, ni de la societat civil, cap pas, acte, iniciativa o convocatòria rellevant, que s’hagi produït aquests darrers dies o que estigui previst per als propers, que pugui significar cap avenç significatiu.

Algú em parla d’altres iniciatives, com si hi hagués una agenda oculta que ens hagués de dur a l’estat propi. Però, noi, si és així, deu estar molt oculta, perquè no s’ensuma res. Només la deuen conèixer els que l’estan desenvolupant i el CNI, i deu tenir una estratègia realment revolucionària, perquè una cosa que sí que s’adverteix a primera vista és que la gent s’està desinflant.

No em fico amb el parlament ni amb els polítics perquè no tinc ni idea de com porten les coses. L’opacitat continua essent la seva norma i, en aquests moments, si és a fi de bé, no m’hi oposo, però espero que la discreció no sigui un símptoma d’inactivitat o desorientació.

Ara bé, la societat civil ens hauríem d’organitzar entorn d’algunes idees i iniciatives globals i de provada eficàcia i ho hauríem de fer ja, ara mateix, sense perdre ni un minut més. Són qüestions molt bàsiques, algunes de les quals ja vaig proposar fa molt de temps arran del 15 M.

En primer lloc, actuem tots a l’una i coordinadament. Decidim les accions que volguem dur a terme i apliquem-les de cap a cap del país i en el mateix moment.

Abans que res, identifiquem-nos, editem xapes amb l’estelada i portem-les posades cada dia sense vergonya. Es pot fer, no és gens car. I regalem-ne i editem manifestos per acompanyar-la i regalem-los també i fem cartells amb els mateixos manifestos i l’estelada i posem-los a tot arreu on poguem del país i de l’estranger.

Pengem estelades i pancartes amb lemes demanant la independència i posem-les a les nostres cases, als balcons, a les finestres, al cotxe… on sigui, però en dies concrets i senyalats, que no decaigui per cansament i que produeixi la impressió de cobrir literalment i de manera puntual tot Catalunya amb la bandera independentista (roges i blaves, és clar, cadascú al seu gust i pensament, no discutirem pas per això).

Editem un llibret, un opuscle senzill, que pugui sortir al preu més baix possible, amb articles breus i clars, rotuns, escrits per veritables especialistes però amb un to clarament divulgatiu, en català i en castellà, sobre els aspectes més neuràlgics del projecte independentista i sobre els dubtes que pugui provocar en les persones no convençudes. Comprem-los, cadascú els que bonament pugui i regalem-los a totes aquelles persones que pensem que els pot ajudar a definir-se. [Just acabat de redactar aquest article he vist la publicació http://www.elclauer.cat . Em sembla un pas en la bona direcció, però continuo trobant a faltar un argumentari més bàsic i en paper]

I sinó, o complementàriament, fem octavetes i repartim-les, de la mateixa manera, tractant, monogràficament, tots i cadascun dels punts que calguin [al final de l’article us en poso una de mostra de les que he fet per a la meva agrupació local].

Celebrem a tot arreu la festa de la primavera independentista, el dia que quedem, a l’hora que quedem, fent un llançada massiva de globus des de les places dels nostres pobles i ciutats o des de punts elevats perquè s’escampin per tot el país. No globus normals, ni serigrafiats, no cal: hem de convèncer, no fer publicitat, globus (inflats amb heli) personalitzats amb un missatge cadascun, que cadascú s’escrigui els seus, des dels avis fins a la quitxalla, una frase, un dibuix en un paperet lligat al cordill: “Volem un país nou per fer una societat més justa”, per exemple… milers i milers de missatges diferents, que la gent es pugui trobar enmig del carrer, passejant pel camp o al terrat de casa seva.

Pensem accions contundents i d’una extraordinària visibilitat: la cadena humana de la que ja s’ha parlat en altres ocasions que vagi de punta a punta de Catalunya, amb branques que conectin diferents territoris del país amb l’eix principal, i omplim-la d’estelades de dalt a baix i filmem-ho i fem arribar al món la nostra voluntat dibuixada per nosaltres mateixos damunt del país.

Preparem una nova manifestació per al proper 11 de setembre amb el repte de superar la nostra pròpia fita de l’any passat, de ser encara més, molts més si pot ser i fer sentir la nostra veu encara més forta i inequívoca…

Són unes quantes idees, ni les úniques ni potser les millors, tant se val. Tenim uns objectius: mantenir alta la nostra moral; augmentar les nostres files amb tots aquells que encara no veuen que la independència és l’únic camí; recolzar i esperonar els nostres polítics; deixa molt clar a l’estat espanyol que no retrocedirem ni un pam i recordar permanentment la nostra voluntat inequívoca a la comunitat internacional.

Fem-ho. Aquestes accions o les que sigui, però això sí: posem-nos-hi immediatament perquè ja anem tard i actuem tots a l’una: la mateixa acció, a tot el país i en mateix moment. Jo no em resigno a pensar que potser tot va ser un somni. I vosaltres?

  

Com havia promès, un exemple d’octaveta:

[En català]

“#1.  De “motor d’Espanya” a la misèria. No anem bé.

Durant molt de temps Catalunya ha estat el motor d’Espanya. Tots hem treballat durament, tant els que hem nascut aquí com els que han vingut d’altres terres. Tots som igualment catalans.

Espanya no ens ha tractat malament, però el govern d’Espanya sí. Ja des de l’època del PSOE i les primeres privatitzacions de grans empreses, que eren de tots i ara s’enriqueixen a costa nostra, agenollant-se davant dels mandarins europeus, tancant els ulls a tot el que estava passant.

I ara, amb el PP governant descaradament al servei dels bancs, de les grans fortunes, dels rics que només fan servir els diners per fer més diners… i del seu propi benefici, amb uns privilegis i una corrupció escandalosa i mantenint una cort i un estat que ens costa el que no podem pagar.

Tot a costa del poble, de la bona gent, aturats, treballadors, autònoms, petites empreses, joves i pensionistes, que veiem com se’ns escapa la vida entre les mans i cada vegada és més difícil viure en el present i tenir un futur.

Això no ho canviarem, si un dia arriba a sortir el PP, entrarà el PSOE -o pactaran- i serà més del mateix. L’única solució és sortir d’Espanya, separar-nos de l’estat espanyol, no de la bona gent i les bones terres d’Espanya, ni dels nostres familiars ni dels nostres amics, ni dels nostres pobles, sinó de l’estat que ens esprem.

Ho podem fer i fent-ho podem crear un estat nou on es recuperi el treball i el benestar. Ho anirem explicant. Però cal que anem tots a una, per la independència. És l’única manera d’escapar d’aquest malson.”

[En castellano]

“#1 De “motor de España” a la miseria. No vamos bien.

Durante mucho tiempo Cataluña ha sido el motor de España. Todos hemos trabajado duramente, tanto los que hemos nacido aquí como los que han venido de otras tierras. Todos somos igualmente catalanes.

España no nos ha tratado mal, pero el gobierno de España sí. Ya desde la época del PSOE y las primeras privatizaciones de grandes empresas, que eran de todos y que ahora se enriquecen a nuestra costa, arrodillándose ante los mandamases europeos, cerrando los ojos a lo que estaba pasando…

Y ahora, con el PP gobernando descaradamente al servicio de los bancos, de las grandes fortunas, de los ricos que sólo usan el dinero para hacer más dinero… y de su propio beneficio, con unos privilegios y una corrupción escandalosa y manteniendo una corte y un estado que nos cuesta lo que no podemos pagar.

Todo a costa del pueblo, de la buena gente, parados, trabajadores, autónomos, pequeñas empresas, jóvenes y pensionistas, que vemos como se nos escapa la vida de entre las manos y cada vez es más difícil vivir en el presente y tener un futuro.

Esto no lo vamos a cambiar. Si un día llega a salir el PP, entrará el PSOE -o pactarán- y será más de lo mismo. La única solución es salir de España, separarnos del estado español, no de las buenas gentes y las buenas tierras de España, no de nuestros familiares ni de nuestros amigos, ni de nuestros pueblos, sino del estado que nos exprime.

Podemos hacerlo y con ello podemos hacer un estado nuevo donde se recupere el trabajo y el bienestar. Lo explicaremos. Pero necesitamos ir todos a una, por la independencia. Es la única manera de escapar de esta pesadilla.”

Ara i aquí

Constato, per enèsima vegada, que després de les manifestacions d’ahir, tot i la persistència de la desesperada situació econòmica, unida a la situació d’escàndol i corrupció generalitzada, la contestació social no té força per provocar cap canvi en la política econòmica i social d’Espanya. L’única esperança de provocar un canvi real és la independència, unida a un procés de profunda regeneració democràtica i d’una política al servei de la justícia social.

La independència de Catalunya, és clar, amb l’esperança que els pobles d’Espanya i d’Europa, junts o per separat, ja ho decidiran, vegin que una altra realitat és possible i s’animin a seguir el mateix camí. Que ho hem de fer i ho hem de fer molt bé, a hores d’ara és tan evident com que surt el sol cada dia, i tothom qui no tingui res a amagar, des de l’empresari honrat, al treballador, l’aturat, el jubilat o el jove, que vivim a Catalunya, vinguem d’on vinguem i ens sentim com ens sentim, ho hem d’entendre i pregonar. Em penso que ja ho he dit i repetit, però no ve d’aquí: la independència a Catalunya, ara, no és una qüestió identitària, sinó de pura supervivència, i els polítics i qualsevol altra persona amb influència que hi estigui posant traves haurien de respondre cada dia davant de la ciutadania perquè ens volen condemnar a continuar vivint així. La independència ofereix una sortida real, no el país de les meravelles sinó la possibilitat de reconstruir la convivència de tots plegats i la vida de cadascú de dalt a baix. Per què s’hi oposen si no tenen cap més solució per oferir que no siguin entelèquies?

Això ho haurien d’estar preguntant els votants de partits com el PSC, que va venent un conte de prínceps i federalismes que no se’l creu ni una criatura de bolquers, o els del PPC als quals se’ls ofereix com a única sortida continuar confiant en la política econòmica de Rajoy i el seu govern que ja veieu on ens ha portat i que acabarà enfonsant-nos en la més trista misèria, o els de C’s que, entestats únicament en què no es trenqui Espanya, estan permetent que es trenquin la vida, els projectes i els somnis de molts dels seus votants, sense presentar-los la més mínima alternativa. I també molts votants d’ICV-EUIA haurien de demanar explicacions de tanta tebior, i el d’Unió, quines evidències més volen? No som prou grans i suficients per governar-nos? No tenim prou clar el model de convivència i de futur col·lectiu que volem?, doncs, quins interessos o retorçats raonaments fan que no es decideixin a trencar les cadenes d’una maleïda vegada i unir-se a la majoria del poble català?

Políticament, només ho puc entendre de part d’aquells que estiguin vivint a costa d’aquesta situació de desgràcia generalitzada, o de partits declaradament xenòfobs, perquè, certament, una Catalunya independent no anirà mirant el color de la pell de ningú, ni quina llengua parla, ni si ve del nord o ve del sud. La resta només pot ser ressentiment o covardia.

El dubte, doncs, no pot ser el què, sinó en tot cas el quan i el com. Aquesta setmana han aparegut els resultats de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i hi ha un fet que em preocupa per damunt de tot. Si bé l’independentisme és majoritari i ha crescut respecte als anys anteriors, amb un cinquantra-quatre per cent d’intenció per al sí respecte a la independència, enfront d’un vint per cent que votaria no (la resta són abstencions i indecisos), no és menys cert que la intenció de vot a favor de la independència ha perdut més de dos punts des del setembre de 2012, després de la manifestació, i, si no es fa evident que és, no només l’única sortida possible, sinó també una bona sortida i que hi ha prou múscul democràtic per tirar-la endavant, aquesta tendència a la baixa, aquest cert desànim, o desconcert, pot créixer.

Per tant, cal actuar immediatament i amb tota la fermesa. Hi ha dos camins. Sabem que el govern i el congrés espanyol no acceptaran mai que Catalunya exerceixi, dintre del seu marc legal, el dret universal a l’autodeterminació. Per tant, sigui com sigui, no podem esperar res de les institucions polítiques espanyoles, només que vagin intentant segar-nos l’herba sota els peus, com estan fent persistentment cada dia. El temps, en aquest sentit, juga en contra nostra, cada vegada estarem pitjor, cada vegada ho tindrem més difícil. Davant d’això, d’aquests fets i d’aquesta certesa, hi ha dos camins: o bé enfortim l’opció independentista llançant una campanya pedagògica i d’una unitat i determinació sense precedents, per aconseguir una majoria encara molt més àmplia a favor de la independència durant aquests pròxims mesos, o emprenem el camí de la independència ja, malgrat sigui mitjançant unes eleccions plebiscitàries. A Vilaweb, l’altre dia feien comptes dels resultats que podríem obtenir amb les xifres de l’actual baròmetre del CEO. Deixant de banda els indecisos i els abstencionistes, és a dir, agafant com a 100% dels vots emesos els que es declaren a favor o en contra de la independència (que representen un 75,4% del total), el sí superaria el 72% i el no, en canvi, no arribaria al 23%. No és un escenari utòpic, ja que, al capdavall, un 75,4% de participació és una participació molt alta.

La qüestió, fonamentalment, és la legitimació internacional dels resultats. No podem comptar amb què el Regne d’Espanya els reconegui, però, els altres països d’Europa i del món, l’Organització de les Nacion Unides mitjançant el tribunal de La Haia? Sembla difícil que, a la curta o a la llarga, puguin ignorar una realitat econòmica, comercial, social i, sobretot, geoestratègica, com Catalunya. Ningú enviarà les forces de l’OTAN per reintegrar-nos a Espanya. Ara bé, òbviament, les coses serien molt més senzilles amb una majoria molt més abassegadora, una majoria superior als dos terços de la població, que, traduïda en tant per cent del vot emès, arribaria a unes xifres astronòmiques, superiors amb tota probabilitat al 80%. Un eurodiputat deia que a Europa, quan parlava de la independència de Catalunya, li deien “doneu-nos només un mandat democràtic”. Aquest seria un mandat democràtic definitiu, irreversible, que no podria enderrocar la maquinària diplomàtica de l’antic i ara desmenegat imperio.

Quin és el millor camí? Tirar al dret ara davant del temor que les clavegueres de l’estat no vagin minant la moral de l’independentisme menys nuclear? O llançar una ofensiva a mig termini i a tots els nivells per aconseguir una majoria incontestable? No ho sé, no són opcions estratègiques que es puguin decidir de qualsevol manera, però cal estudiar-les a fons i amb celeritat, perquè, sigui quin sigui el camí que prenguem, ja anem tard. Vull pensar que hi ha algun think tank que hi està treballant, que durant o després de l’assemblea general de l’ANC ens ho explicaran i ens donaran instruccions precises, però sigui com sigui cal fer-ho, jo vull poder mirar els ulls dels meus fills i dir-los que vaig lluitar pel seu futur, sense escatimar-hi res.

Qui condueix aquest tren?

Quan em vaig apuntar a l’Assemblea Nacional Catalana, l’aplicatiu emb va demanar a quina agrupació sectorial em volia inscriure. Jo, tot decidit, vaig anar a buscar la sectorial d’estratègia, o, en el seu defecte, de propaganda. No hi era, n’hi havia de psicologia, de sociologia, de farmàcia… Primer no ho entenia; que hi hagués economia, posem per cas, dret o ciències polítiques, sí, perquè tot això ens és molt necessari en el procés d’autodeterminació i, si tot surt bé, per tenir previstos els escenaris posteriors…, ara, pastissers, taxistes o veterinaris…

Encara no ho he acabat d’entendre, segurament per mandra de llegir, però intueixo que fonamentalment és un mecanisme de captació de membres; que les línies mestres del procés, els instruments, l’argumentari i les previsions, es fan des dels òrgans centrals de l’Assemblea Nacional Catalana i que, en aquests àmbits sectorials, de fet, no es treballa en aquest sentit sinó que, com he dit, bàsicament es recluta. Primer vaig estar a punt d’apuntar-me a una sectorial que es diu intel·ligència per la independència -tot i la vegonya que em feia-, perquè aquests sí que deien que treballarien sobre l’estratègia general del procés, i això de fet és el que m’interessava. Però, veient que era un cas força excepcional -dels que vaig mirar-, i que la majoria eren, per dir-ho així, gremials, em vaig apuntar, sense gaire conveciment, a universitats.

Després, al cap d’uns dies, vaig llegir que els que suposo que devien ser de la sectorial de defensa (hi és) proposaven la creació d’un exèrcit català -unes forces d’intervenció i dissuasió com a branca especialitzada dels mossos d’esquadra, no un exèrcit convencional-, que ja es comencés a preparar ara. Més enllà de la consideració que em mereixi la idea, que ara no ve al cas, em va desorientar que una assemblea sectorial fes pública una proposta tan notòria i sensible. Vaig tornar a quedar del tot desorientat i amb un dubte que no he sabut resoldre: qui pren, en el dia a dia, les decisions estratègiques del procés? Qui marca la línia de què s’ha de fer i què no s’ha de fer per poder obtenir la independència (tant per nombre de vots, com per viabilitat legal, econòmica, suports internacionals…)? Qui està encarregat d’elaborar un argumentari clar perquè poguem explicar el què i el perquè, i esvair temors, i desmentir fal·làcies entorn de la independència, per tal d’anar convencent totes aquelles persones que estan disposades a escoltar però que ens demanen respostes clares?

Perquè, francament, vist de l’assemblea territorial -que aquesta sí que s’entén, però arriba fins on arriba-, ens falten moltes eines, moltes respostes, molt de coneixement sobre què farem d’aquí a la consulta… i que l’única notícia que aparegui, si més no a la premsa, a part d’algunes enceses d’estelades, conferències i taules rodones per ací i per allà, sigui la necessitat de crear un exèrcit català, no ajuda gaire.

El poble d’Espanya ja ho té tot perdut, si no se n’adonen i canvien l’estratègia amb tot un nou repertori d’accions més contundents i imprevistes, no hi ha res a fer: els tenen on els volen tenir -ens tenen on ens volen tenir, perquè en moltes d’aquestes accions nosaltres també hi participem-.

De què serveixen tots els clams i laments que corren per internet…? De res. I els articles d’opinió publicats a diaris que llegeixen els que opinen el mateix…? De res. I el munt peticions col·lectives que signem i compartim…? De res. I els vídeos i les conferències…? De res. I les insígnies, pancartes, les banderes i tota la parafernàlia…? De res. I les campanyes contra el poder financer i tantes altres de semblants que no s’acaben de traduir en accions efectives…? De res. I les manifestacions sectorials o col·lectives, de centenars, milers o centenars de milers de persones…? De res. I les vagues parcials o generals…? De res. I les Iniciatives legislatives populars que recullen centenars de milers, un milió i mig de firmes…? De res, seran admeses a tràmit i després estrijolades com van fer amb l’estatut. I el dolorós degoteig de suïcidis de desnonants o l’ocasional assalt de supermercats, tampoc no serveix de res. Tot és engolit pel ventre pantagruèlic del capitalisme abissal.

Correm el perill que en el procés que ha d’encapçalar el poble de Catalunya per assolir la independència ens passi el mateix. Mentre nosaltres anem encenent estelades i duent a terme altres accions simbòliques, ells, l’estat espanyol, ens ofega amb tots els mitjans que té a les seves mans, que són molts i molt poderosos i va creant un ambient de malfiança i derrotisme envers l’independentisme. No tinguem por de dir-ho: van guanyant, i si no remuntem, això acabarà malament. Els polítics no ens en treuran, ja hem vist prou les tebiors de molts i les dificultats que tenen per entendre’s. Que l’Oriol Junqueras digui públicament que el país s’està desfent tampoc no es bo, gens bo. Si ho ha de dir que els ho digui als altres partits suposadament sobiranistes, però això no és un missatge per llançar a l’opinió pública.

Enteu-me: jo vull guanyar, de totes totes. No estic disposat a contemplar cap altra opció, que seria catastròfica per a la societat catalana, però què hem de fer? Algú ha de dissenyar l’estratègia i marcar el rumb inequívocament, i proclamar-ho als quatre vents, mitjançant totes les seccions territorials i sectorials de l’ANC, mitjançant tots els municipis de l’AMI, altres associacions i entitats i si convé comprant publicitat als diaris, a la ràdio i a la televisió, ja treurem els diners entre tots. Però cal començar una ofensiva definitiva, que abasti tots els fronts i ens porti fins a la independència. Hi ha moltíssima energia desaprofitada.

Qui ho ha de fer, no ho sé. Confesso que estic desorientat, però em temo que no sóc l’únic sinó que som majoria. Qui hagi d’alçar la bandera que l’alci ja, i aprenguem dels errors d’un any i mig de lluites al carrer, per saber trobar nous camins que ens portin a la victòria.

I tu què fas per la independència?

Suposo que moltes de les reflexiones que faré aquí ja me les haureu llegides, en la lletra o en l’esperit, però és que la situació no canvia, si de cas empitjora, i, mentre sigui així, jo aniré insistint en què ens cal, no només estar molt desperts sinó prendre la iniciativa i esperonar tothom, nosaltres mateixos, les institucions de la societat civil i els nostres representants polítics, perquè fem  possible, tots plegats, la independència de Catalunya com a camí per superar la situació de prostració econòmica, social i política del nostre país i emprendre decididament la ruta del progrés i de la justícia social.

Acabo de llegir el full de ruta que ha d’aprovar l’Assemblea Nacional Catalana el 16 de març en assemblea general [el podeu trobar al web, accessible a tothom] i he de dir que els principis que determinen cap on volem anar em semblen impecables, però es basen en un diagnòstic cofoi de la situació actual, de l’11 de setembre ençà, i la definició dels passos, les accions que es proposen dur a terme per arribar-hi, la trobo perillosament inconcreta i poc ambiciosa per assolir els objectius que es plantegen. Hi ha una greu contradicció entre la vaguetat i insufiència de les accions i un fet central que el mateix full de ruta proclama i amb el que estic plenament d’acord: Per tal que la unitat d’acció dels diferents partits polítics sobiranistes sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana.

La música que sento des de les files independentistes no m’agrada. Sento dir que això està madur, que ho tenim a tocar, però que d’altra banda hem de ser prudents a l’hora de mobilitzar-nos per garantir l’èxit de les mobilitzacions, que hem de mantenir la moral de la gent, cosa que vol dir que perilla... Sembla que la tasca més urgent sigui anar plantant el país d’estelades d’espelmes, com si fos una nova tradició. La primera potser va tenir un cert impacte, però ara no és més que un malbaratament de temps i energies. Les manifestacions simbòliques tenen força quan són àmpliament compartides, sinó fins i tot poden provocar un efecte d’exclusió.

L’agrupació local de la que formo part som quatre gats, em recorda les cèl·lules clandestines de l’època del franquisme, i encara representa que en el context comarcal estem bé perquè anem creixent poc o molt, cosa que deu voler dir que les altres estan estancades… De vegades em fa la mateixa impressió que si estiguéssim predicant una nova religió clandestina, una mena de cristianisme primitiu que difícilment surt del cercle dels adeptes, que no se li veu la capacitat, ni la voluntat d’esdevenir hegemònic. I el temps corre.

A les mateixes files independentistes hi ha serioses dissensions i desercions. Ja he parlat del lamentable espectale del parlament, del perillós maximalisme de la CUP, del fariseisme instal·lat al cor de la coalició de Convergència i Unió… Ahir l’alcalde Trias va declarar que Barcelona, la capital del nostre país, no es declararia municipi per la independència i que ell no és independentista -i no prové de les files d’Unió-, tot i que s’hi hagués de votar avui votaria que sí. El PSC, després del trist paper que va fer durant la votació de la declaració de sobirania, ara s’ha instal·lat en un silenci que em fa més por que una pedregada seca, i si en surt és per justificar el recurs presentat pel PP contra la declaració de sobirania del parlament, encara pitjor. L’empresariat tampoc no vol la independència, amb excepcions anecdòtiques, encara que no gosin significar-se, no és el seu estil. I molts polítics escoltaran abans els empresaris que la veu del carrer.

L’estat espanyol no dóna treva. Si dubtàvem de quina estratègia seguiria, de si miraria de propiciar una aproximació amb els sectors més dretans i tebis de Catalunya, de fer alguna concessió i desarmar l’independentisme per aquest costat, ara sabem que no: ataquen de front i amb tota l’artilleria: es disposen a recórrer la declaració de sobirania al Tribunal Constitucional, tiren endavant amb totes les seves lleis i exigències respecte a Catalunya sense el més mínim gest de conciliació. I encara, no contents amb això, obren nous fronts, com l’intent de forçar que hi hagi corridas de toros per les festes de la Mercè, que la tauromaquia sigui declarada bé d’interès cultural i la senyora Llanos de Luna pretén omplir el país de banderetes rojigualdas… Per a ells és molt clar, això és la guerra i la van guanyant clarament, ja es veuen a les portes de l’Ebre i esperen entrar aviat a Barcelona amb aquell discurs del ministre de governació d’aleshores: Hay una Cataluña española, nacional, que vence por y para España, pero hay otra, desviada de la Justicia, de la verdad y del patriotismo, que ha sucumbido, que ha sido vencida… El llenguatge és del trenta-nou, però no ha perdut gens de vigència.

A l’enquesta del CIS d’aquesta setmana sortia que encara nou un 9% d’espanyols veurien amb bons ulls la independència de Catalunya (d’alguna comunitat autònoma, però ja s’entén), mentre que més de la meitat es posicionaven a favor d’acabar o rebaixar les autonomies i endegar un procés de recentralització (cito de memòria). Si comptem que, no sé si segons la mateixa enquesta del CIS o una altra font, a Catalunya hi ha un 51% de partidaris de la independència, cal suposar que aquest 9% d’espanyols som tots, o gairebé, catalans.

En una situació com aquesta, més enllà de debats accions simbòliques i assemblees nacionals (que també), el que ens cal, el que hauria d’organitzar l’Assemblea Nacional de Catalunya, potser amb l’AMI (sense Barcelona!) i algú més, és un veritable gabinet de crisi que programi una campanya ben pensada, amb professionals si cal, d’accions i protocols que ens portin a aconseguir aquesta àmplia majoria sense la qual mai no podrem avançar.

Jo, d’aquí estant, arribo on arribo, poca gent, però a tothom a qui arribin les meves paraules l’animo a fer-se membre de l’Assemblea Nacional de Catalunya, com a mínim fem força tots plegats. Ara bé, calen instruccions per anar coordinadament, instruccions clares i decidides, fruit d’una anàlisi freda i objectiva, científica, de la situació. Em sembla molt bé que surtin iniciatives com la de la Isona Passola, jo la recolzaré, però, entenguem-nos, arribarà a qui arribarà, majoritàriament als convençuts, no sembla fruit d’una planificació sistemàtica, sinó una iniciativa lloable, però aïllada i desconnectada.

Demano a l’Assemblea Nacional de Catalunya que planifiqui amb tots els ets i uts el camí cap a la majoria sobiranista del poble català, i que el full de ruta esdevengui un full d’instruccions perquè poguem actuar organitzadament i amb disciplina, com ho fan els altres. I demano a tothom a qui puguin arribar directament o indirectament les meves paraules (que us agraïré que les feu córrer) que s’apunti a l’Assemblea Nacional de Catalunya i es reuneixi si més no amb els membres de la seva agrupació local o comarcal. No pot ser que al meu poble, que som vint-i-tants mil habitants, hi hagi encara no un parell de dotzenes d’independentistes. On són els altres? A casa esperant que els portin la independència en safata? És l’hora que l’ANC assumeixi un lideratge ferm i efectiu i que cadascú de nosaltres hi posi el coll.

Una amiga meva deia: El que sembla que molta gent no se n'adona és que si no anem forts fins el final no hauríem d'haver fet mai aquest pas endavant perquè el pagarem car. Quan es comença una tasca hem d'estar segurs que l'acabarem i no la deixarem a mitges. Té tota la raó.

La República Independent de l’Empordà

Jo crec fermament que la independència de Catalunya és justa i necessària i que pot ser el camí cap a un món millor.

Aquest és el meu punt de partença, però, a partir d’aquí, no veig gens clar el panorama que m’envolta.

Començant per nosaltres mateixos, per Catalunya, els fets em desconcerten. Sembla que l’únic que ens aguanti sigui la manifestació de l’11 S. L’espectacle donat pel parlament per aprovar una trista declaració de sobirania ha estat lamentable, per arribar a dir només que el poble català és un subjecte polític i jurídic sobirà, una declaració que molts qualifiquen de simbòlica, i que bé, sí, és més que això, és política, però sense arribar a tenir cap força legal en el context jurídic en què ens movem, per arribar a això, no a una declaració unilateral d’independència, no, Unió ha seguit la disciplina de vot però ha marcat clarament el seu perfil no independentista, Iniciativa ha fet rebaixar continguts i ha deixat en el pensament de tots el dubte de què farà si un dia ha de votar de debò a favor o en contra de la independència, la CUP s’ha entortolligat en la seva pròpia complexitat i s’ha mostrat incapaç de mesurar els tempos polítics amb exigències que haurien invalidat la poca capacitat política que té la mateixa declaració. No han fet un sí crític, com diuen. Un sí crític és votar sí i en el torn d’explicacions criticar. El que han fet és un nyap, per no dir coses pitjors. I em sap molt de greu, però m’importa més el poble que la CUP i en nom del poble se’ls ha d’exigir que s’aclareixin i actuïn amb coherència. S’ho creuen o no s’ho creuen que aquest és el camí, com deia jo al començament? EL PSC no ha fet ni pena, el seu comportament ha estat repugnant, tant com el del PPC i el de C’s, però aquests ja ho sabíem: van escenificar perfectament les seves conviccions democràtiques abandonant l’hemicicle com si el volguessin desautoritzar. Llàstima, uns i altres, que hagin tornat. Però del PSC no podíem esperar un comportament tan roí. Com pot el líder d’un partit català dir, en el discurs d’investidura, que no s’oposarà a cap proposta en el camí de la sobirania, per desmentir-ho en pic li manen a Madrid i acabar votant en contra, amb el PPC i C’s, com li va recordar Sánchez Camacho? No sap dimitir un líder -per dir-ne alguna cosa- que no pot mantenir la seva paraula ni una trista setmana? No són capaços, abans de forçar que cinc persones  del seu grup deixin d’exercir el dret i el deure de posicionament per al qual ha estat elegits, de deixar llibertat de vot? Ens donen, a nosaltres, a Espanya i al món, l’espectacle més trist, per després castigar-los sense la paga del cap de setmana i dir que no ha passat res i que tornen a ser tan amics…?

I tot això, fins quan ho haurem d’aguantar? Fins quan haurem de sospitar que Unió no té la més remota intenció de veure una Catalunya independent? Fins quan haurem de malfiar de la influència que el món dels negocis -tan catalanista quan es tracta de fer bonic- no influirà decisivament sobre més de quatre o cinc diputats i diputades de Convergència. Qui es refia, a l’hora de la veritat d’ICV? I la CUP, algú s’aventura a pronosticar què faran? Què ens queda, doncs, amb certesa, Esquerra i alguns irreductibles de de Convergència? Més enllà la negror de l’espanyolisme i les ombres fantasmagòriques dels que no saben què són o bé ho amaguen. Si és així, potser que demanem que ens deixin reunir-nos tots i totes els independentistes de Catalunya i que ens recloguin en un guetto: la República Independent de l’Empordà, o de les Terres de Ponent, tant me fa. Ja ens en sortirem, que no pateixin.

I és que, fora del parlament, el panorama no és millor. Des de totes les instàncies de l’estat espanyol por tierra, mar y aire, com diuen, -i per les clavegueres també- van fent una guerra de desgast, a l’estil de les de l’Orient Mitjà o com si assetgessin una fortalessa medieval. Europa i els altres països, on diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, s’ho miren impassibles, segurament sense gaire interès, malgrat els lloables intents d’associacions com el Col·lectiu Emma. I aquí, a més a més, tenim la quinta columna. Intel·lectuals, pseudo intel·lectuals, periodistes, pseudo periodistes, tertulians (aquests són pseudos per definició) i tota la caterva d’anarquistes-internacionalistes-atermundistes-utòpics que s’estimen més viure de manera permanent  contra el capital que no pas sortir d’aquesta situació per la via de la independència. Ho he dit mil vegades, per a mi la independència és un camí per poder construir una societat millor, a Catalunya, i mostrar a tots els pobles del món que això és possible. No vull la independència per continuar vivint sota la dictadura del capital. Però tots aquests que esmento, i que tenen una gran incidència sobre la població no convençuda, faran el que sigui perquè no tirem endavant amb la independència, no perquè hi vegin cap perill en si, al capdavall què hi perdrien? Sinó perquè si s’acaba la crisi -la dictadura del capital-, s’acaba el seu protagonisme, en molts casos, i la causa de la seva vida en molts altres i passen a ser personatges petits i grisos, el que en realitat no han deixat de ser mai. Per això les seves fites sempre són utòpiques, per això lluitaran a mort contra els que intentem millorar la situació de la societat, sigui per la via de la independència o sigui per la via d’un pacte socialdemòcrata -que no és el cas-. Que potser no es podria continuar avançant des d’una situació com la que resultaria d’aquests supòsits? Sí, és clar que sí, però ells ja no serien els protagonistes. Són com el PSC, fins i tot uns i altres proposen una via federalista en un país on ningú es vol federar. Demencial.

Però, a tot això, tampoc es pot dir que la resposta de la societat civil catalana hagi estat contundent. On són ara tots els que van sortir l’11 de setembre? Sí, hi ha hagut cartes al director, debats al món virtual, tan virtual que sembla que ja no tingui res a veure amb el que passa a la terra… però reaccions, protagonisme del poble de Catalunya? Res. Teòricament estem organitzats: l’Assemblea Nacional de Catalunya, l’Associació de Municipis per la Independència, Omnium… però aquests organitzacions, ara com ara, no han donat resposta, no ens han cridat. No dic que haguem d’entrar en una dinàmica d’acció-reacció, però, amb una situació com l’actual i davant d’una ofensiva que no cessa, voltats per partits espanyolistes declarats o de facto, per atacs de l’estat que van caient com una fina pluja nuclear i amb una quinta columna infiltrada extraordinàriament activa, o actuem ràpidament i amb contundència o ja ens podem anar acomiadament dels nostres somnis. Algú ha de cridar desperta ferro! I si no ho fan les institucions constituïdes ho haurà de fer algú altre. No podem esperar mansament que ens portin a l’escorxador. És l’hora de la rauxa.

El poble per davant

A la passada manifestació de l’11 de setembre, el poble de Catalunya ja va passar per davant (per no dir per damunt) dels polítics i fins i tot de les organitzacions convocants. Tant en un sentit literal, perquè els polítics i la capçalera de la manifestació van necessitar déu i ajut (ajut logístic) per arribar a temps al final de la manifestació, com en un sentit figurat però molt substantiu: el missatge. El govern de la Generalitat d’aleshores volia que ens manifestéssim pel pacte fiscal, i les organitzacions convocants per ser un nou estat d’Europa, però l’únic lema que cridàvem els milió i mig de persones, o les que fóssim, que hi vam participar, era “independència”. Un lema polisèmic si es vol (independència per a quan, independència per a què…), però amb un nucli central inequívoc i transparent: que Catalunya sigui un estat propi i sobirà.

Ja han passat uns quants mesos, unes eleccions, i els polítics sembla que encara no ho acaben d’entendre. Fins i tot en termes parlamentaris, la majoria de la cambra portava aquest compromís (un estat propi i sobirà) al seu programa electoral. La voluntat majoritària del poble en aquest sentit és inequívoca. I tanmateix, quan arriba la primera pedra de toc, i n’hi haurà més, ja comencen a fer titelles. No vull entrar ara aquí a parlar del trist paper d’algunes forces suposadament catalanistes, de la impossibilitat que tenen de resoldre les seves contradiccions internes, suposo que per por de desfer-se com terrossos de sucre, i del mal vici de fer-nos-les pagar a nosaltres. Avui no tractaré d’això, prou que se’n parla aquests dies. I que consti que jo respecto el paper dels polítics i del parlament, però, noi, cal renovar-ho tot de dalt a baix per adaptar-ho als nous temps i a la voluntat popular. Allò semblen els mercaders del temple.

També respecto i trobo molt positiu que s’hagin constituït organitzacions social com l’Assemblea Nacional de Catalunya -de la qual sóc membre- i l’Associació de Municipis per la Independència, però de vegades també sembla que s’hagin adormit. Han fet una declaració de marcatge dels partits catalanistes del parlament respecte a la declaració de sobirania, i està bé; s’han estès pel territori i es fan coses ací i allà, i està bé… però no n’hi ha prou. El poble està veient que els polítics no estan a l’alçada que haurien d’estar, que sí, que ja comptàvem amb l’asfixia de l’estat espanyol (molt mal explicada, per cert, això hauria d’estar als diaris cada dia), que ja comptàvem amb la guerra cruenta del PPC i de Ciutadans, però estan sortint enemics de la sobirania del poble català des de dins mateix del partit del govern, des de partits d’esquerra que sempre s’han dit catalanistes i que haurien d’estar feliços perquè el poble català, -el poble, senyors, el poble-, pugui decidir el seu futur en llibertat i no segons la legalidad vigente. També estan boicotejant l’esperit de l’11 S, com era d’esperar, els grans empresaris i els seus mitjans de comunicació, els de màxima difusió. Amb aquests també hi comptàvem, com al trenta-sis, com a tota la història, no tenen més fidelitat que la seva butxaca.

I amb tot això, l’anhel d’idependència es veu atacat per tot arreu I cal preguntar-se què faran les organitzacions civils que l’han volgut  canalitzar i empènyer. Jo sóc el primer a dir que cal fer molta pedagogia, que cal fer entendre a totes les persones que viuen i pateixen a Catalunya que la independència és un projecte, ni insolidari ni per fer mal a ningú, ni per crear cap conflicte, sinó per viure tots millor i per buscar un altre camí de sortida d’aquesta situació de dictadura del capital que els governs de mig món apliquen tan dil·ligentment. Volem la independència perquè aquí això no sigui així, perquè la gent ho vegi i perquè tothom entengui que es pot construir un món millor. Però, esclafats per un dels estats més lacais del món, com és l’espanyol, no podem fer res, necessitem la independència. Per tant, pedagogia i acció.

I no veig que les organitzacions socials a les que he al·ludit, aquestes i d’altres, facin ni una cosa ni l’altra a l’engròs (compte amb l’atomització territorial de Catalunya!).

Això fa que vagin apareixent iniciatives de base d’allò més voluntarista i individual, però que copsen aquesta necessitat que hi ha al país de demostrar la voluntat d’independència de Catalunya (i explicar-la) als mateixos ciutadans del país i a la resta del món.

A facebook han aparegut alguna d’aquestes iniciatives. Una d’elles, encapçalades per un noi valencià, Diogo Jakob, proposa crear una cadena humana per la independència l’11 de setembre  de La Jonquera a Alcanar [vegeu com a referència, al final els enllaços a la Cadena Bàltica o de la Llibertat]. És una iniciativa individual i ja s’ha discutit moltíssim; si l’11 de setembre era la data adequada, si havia de ser de la Jonquera a Alcanar (com podíem deixar fora Lleida?) o fer el perímetre de Catalunya, o una i grega… Tant se val, el que compta és la il·lusió que es palpa en la gent que s’hi ha apuntat per participar-hi o ha opinat al respecte. De moment només hi ha mil cinc-centes persones, però facebook és facebook, i la iniciativa d’una persona no pot substituir la societat catalana organitzada. Una altra iniciativa proposa canviar la imatge del perfil per una estelada entre l’1 i l’11 de setembre, i tindrà èxit, però un èxit relatiu i que es quedarà a facebook.

Ja vaig preguntar-me, fa molt de temps, si les xarxes socials eren l’opi de la societat indignada. Això és com Las Vegas: el que passa a facebook es queda a facebook, no ens fem il·lusions, fins i tot aquest article que estic escrivint el llegiran quatre gats. Per fer les coses es necessita poder i organització i si això no ve dels partits ha de venir de la societat civil organitzada. Som com els maneirons, però ara us toca a vosaltres, dirigents de la societat civil organitzada, donar-nos feina, però compte: no ens volem entretenir amb qualsevol cosa, volem assolir una fita que és molt clara i que necessita un posicionament popular igualment clar i contundent.

Espero que no ens passi com al 15 M, que al cap d’un any fèiem una manifestació de commemoració que semblava un carnaval, i ara sembla que preparen la segona. D’experiències ja n’hem viscut moltes: ara volem anar per feina i tirar al dret.

[Cadena Bàltica o de la Llibertat (1989), el seu patrimoni documental ha estat incorporat al Registre de la Memòria del Món de la UNESCO, el 2009]

http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=1&cad=rja&sqi=2&ved=0CDQQFjAA&url=http%3A%2F%2Fen.wikipedia.org%2Fwiki%2FBaltic_Way&ei=qzP8UOL1POam0AXguoHoDA&usg=AFQjCNEYvDVXx8wQWtjpIJv-uX1e-We27A&bvm=bv.41248874,d.d2k

               [Vídeo]

http://www.youtube.com/watch?v=MLGhvQ-iBUM