La República Independent de l’Empordà

Jo crec fermament que la independència de Catalunya és justa i necessària i que pot ser el camí cap a un món millor.

Aquest és el meu punt de partença, però, a partir d’aquí, no veig gens clar el panorama que m’envolta.

Començant per nosaltres mateixos, per Catalunya, els fets em desconcerten. Sembla que l’únic que ens aguanti sigui la manifestació de l’11 S. L’espectacle donat pel parlament per aprovar una trista declaració de sobirania ha estat lamentable, per arribar a dir només que el poble català és un subjecte polític i jurídic sobirà, una declaració que molts qualifiquen de simbòlica, i que bé, sí, és més que això, és política, però sense arribar a tenir cap força legal en el context jurídic en què ens movem, per arribar a això, no a una declaració unilateral d’independència, no, Unió ha seguit la disciplina de vot però ha marcat clarament el seu perfil no independentista, Iniciativa ha fet rebaixar continguts i ha deixat en el pensament de tots el dubte de què farà si un dia ha de votar de debò a favor o en contra de la independència, la CUP s’ha entortolligat en la seva pròpia complexitat i s’ha mostrat incapaç de mesurar els tempos polítics amb exigències que haurien invalidat la poca capacitat política que té la mateixa declaració. No han fet un sí crític, com diuen. Un sí crític és votar sí i en el torn d’explicacions criticar. El que han fet és un nyap, per no dir coses pitjors. I em sap molt de greu, però m’importa més el poble que la CUP i en nom del poble se’ls ha d’exigir que s’aclareixin i actuïn amb coherència. S’ho creuen o no s’ho creuen que aquest és el camí, com deia jo al començament? EL PSC no ha fet ni pena, el seu comportament ha estat repugnant, tant com el del PPC i el de C’s, però aquests ja ho sabíem: van escenificar perfectament les seves conviccions democràtiques abandonant l’hemicicle com si el volguessin desautoritzar. Llàstima, uns i altres, que hagin tornat. Però del PSC no podíem esperar un comportament tan roí. Com pot el líder d’un partit català dir, en el discurs d’investidura, que no s’oposarà a cap proposta en el camí de la sobirania, per desmentir-ho en pic li manen a Madrid i acabar votant en contra, amb el PPC i C’s, com li va recordar Sánchez Camacho? No sap dimitir un líder -per dir-ne alguna cosa- que no pot mantenir la seva paraula ni una trista setmana? No són capaços, abans de forçar que cinc persones  del seu grup deixin d’exercir el dret i el deure de posicionament per al qual ha estat elegits, de deixar llibertat de vot? Ens donen, a nosaltres, a Espanya i al món, l’espectacle més trist, per després castigar-los sense la paga del cap de setmana i dir que no ha passat res i que tornen a ser tan amics…?

I tot això, fins quan ho haurem d’aguantar? Fins quan haurem de sospitar que Unió no té la més remota intenció de veure una Catalunya independent? Fins quan haurem de malfiar de la influència que el món dels negocis -tan catalanista quan es tracta de fer bonic- no influirà decisivament sobre més de quatre o cinc diputats i diputades de Convergència. Qui es refia, a l’hora de la veritat d’ICV? I la CUP, algú s’aventura a pronosticar què faran? Què ens queda, doncs, amb certesa, Esquerra i alguns irreductibles de de Convergència? Més enllà la negror de l’espanyolisme i les ombres fantasmagòriques dels que no saben què són o bé ho amaguen. Si és així, potser que demanem que ens deixin reunir-nos tots i totes els independentistes de Catalunya i que ens recloguin en un guetto: la República Independent de l’Empordà, o de les Terres de Ponent, tant me fa. Ja ens en sortirem, que no pateixin.

I és que, fora del parlament, el panorama no és millor. Des de totes les instàncies de l’estat espanyol por tierra, mar y aire, com diuen, -i per les clavegueres també- van fent una guerra de desgast, a l’estil de les de l’Orient Mitjà o com si assetgessin una fortalessa medieval. Europa i els altres països, on diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, s’ho miren impassibles, segurament sense gaire interès, malgrat els lloables intents d’associacions com el Col·lectiu Emma. I aquí, a més a més, tenim la quinta columna. Intel·lectuals, pseudo intel·lectuals, periodistes, pseudo periodistes, tertulians (aquests són pseudos per definició) i tota la caterva d’anarquistes-internacionalistes-atermundistes-utòpics que s’estimen més viure de manera permanent  contra el capital que no pas sortir d’aquesta situació per la via de la independència. Ho he dit mil vegades, per a mi la independència és un camí per poder construir una societat millor, a Catalunya, i mostrar a tots els pobles del món que això és possible. No vull la independència per continuar vivint sota la dictadura del capital. Però tots aquests que esmento, i que tenen una gran incidència sobre la població no convençuda, faran el que sigui perquè no tirem endavant amb la independència, no perquè hi vegin cap perill en si, al capdavall què hi perdrien? Sinó perquè si s’acaba la crisi -la dictadura del capital-, s’acaba el seu protagonisme, en molts casos, i la causa de la seva vida en molts altres i passen a ser personatges petits i grisos, el que en realitat no han deixat de ser mai. Per això les seves fites sempre són utòpiques, per això lluitaran a mort contra els que intentem millorar la situació de la societat, sigui per la via de la independència o sigui per la via d’un pacte socialdemòcrata -que no és el cas-. Que potser no es podria continuar avançant des d’una situació com la que resultaria d’aquests supòsits? Sí, és clar que sí, però ells ja no serien els protagonistes. Són com el PSC, fins i tot uns i altres proposen una via federalista en un país on ningú es vol federar. Demencial.

Però, a tot això, tampoc es pot dir que la resposta de la societat civil catalana hagi estat contundent. On són ara tots els que van sortir l’11 de setembre? Sí, hi ha hagut cartes al director, debats al món virtual, tan virtual que sembla que ja no tingui res a veure amb el que passa a la terra… però reaccions, protagonisme del poble de Catalunya? Res. Teòricament estem organitzats: l’Assemblea Nacional de Catalunya, l’Associació de Municipis per la Independència, Omnium… però aquests organitzacions, ara com ara, no han donat resposta, no ens han cridat. No dic que haguem d’entrar en una dinàmica d’acció-reacció, però, amb una situació com l’actual i davant d’una ofensiva que no cessa, voltats per partits espanyolistes declarats o de facto, per atacs de l’estat que van caient com una fina pluja nuclear i amb una quinta columna infiltrada extraordinàriament activa, o actuem ràpidament i amb contundència o ja ens podem anar acomiadament dels nostres somnis. Algú ha de cridar desperta ferro! I si no ho fan les institucions constituïdes ho haurà de fer algú altre. No podem esperar mansament que ens portin a l’escorxador. És l’hora de la rauxa.

El poble per davant

A la passada manifestació de l’11 de setembre, el poble de Catalunya ja va passar per davant (per no dir per damunt) dels polítics i fins i tot de les organitzacions convocants. Tant en un sentit literal, perquè els polítics i la capçalera de la manifestació van necessitar déu i ajut (ajut logístic) per arribar a temps al final de la manifestació, com en un sentit figurat però molt substantiu: el missatge. El govern de la Generalitat d’aleshores volia que ens manifestéssim pel pacte fiscal, i les organitzacions convocants per ser un nou estat d’Europa, però l’únic lema que cridàvem els milió i mig de persones, o les que fóssim, que hi vam participar, era “independència”. Un lema polisèmic si es vol (independència per a quan, independència per a què…), però amb un nucli central inequívoc i transparent: que Catalunya sigui un estat propi i sobirà.

Ja han passat uns quants mesos, unes eleccions, i els polítics sembla que encara no ho acaben d’entendre. Fins i tot en termes parlamentaris, la majoria de la cambra portava aquest compromís (un estat propi i sobirà) al seu programa electoral. La voluntat majoritària del poble en aquest sentit és inequívoca. I tanmateix, quan arriba la primera pedra de toc, i n’hi haurà més, ja comencen a fer titelles. No vull entrar ara aquí a parlar del trist paper d’algunes forces suposadament catalanistes, de la impossibilitat que tenen de resoldre les seves contradiccions internes, suposo que per por de desfer-se com terrossos de sucre, i del mal vici de fer-nos-les pagar a nosaltres. Avui no tractaré d’això, prou que se’n parla aquests dies. I que consti que jo respecto el paper dels polítics i del parlament, però, noi, cal renovar-ho tot de dalt a baix per adaptar-ho als nous temps i a la voluntat popular. Allò semblen els mercaders del temple.

També respecto i trobo molt positiu que s’hagin constituït organitzacions social com l’Assemblea Nacional de Catalunya -de la qual sóc membre- i l’Associació de Municipis per la Independència, però de vegades també sembla que s’hagin adormit. Han fet una declaració de marcatge dels partits catalanistes del parlament respecte a la declaració de sobirania, i està bé; s’han estès pel territori i es fan coses ací i allà, i està bé… però no n’hi ha prou. El poble està veient que els polítics no estan a l’alçada que haurien d’estar, que sí, que ja comptàvem amb l’asfixia de l’estat espanyol (molt mal explicada, per cert, això hauria d’estar als diaris cada dia), que ja comptàvem amb la guerra cruenta del PPC i de Ciutadans, però estan sortint enemics de la sobirania del poble català des de dins mateix del partit del govern, des de partits d’esquerra que sempre s’han dit catalanistes i que haurien d’estar feliços perquè el poble català, -el poble, senyors, el poble-, pugui decidir el seu futur en llibertat i no segons la legalidad vigente. També estan boicotejant l’esperit de l’11 S, com era d’esperar, els grans empresaris i els seus mitjans de comunicació, els de màxima difusió. Amb aquests també hi comptàvem, com al trenta-sis, com a tota la història, no tenen més fidelitat que la seva butxaca.

I amb tot això, l’anhel d’idependència es veu atacat per tot arreu I cal preguntar-se què faran les organitzacions civils que l’han volgut  canalitzar i empènyer. Jo sóc el primer a dir que cal fer molta pedagogia, que cal fer entendre a totes les persones que viuen i pateixen a Catalunya que la independència és un projecte, ni insolidari ni per fer mal a ningú, ni per crear cap conflicte, sinó per viure tots millor i per buscar un altre camí de sortida d’aquesta situació de dictadura del capital que els governs de mig món apliquen tan dil·ligentment. Volem la independència perquè aquí això no sigui així, perquè la gent ho vegi i perquè tothom entengui que es pot construir un món millor. Però, esclafats per un dels estats més lacais del món, com és l’espanyol, no podem fer res, necessitem la independència. Per tant, pedagogia i acció.

I no veig que les organitzacions socials a les que he al·ludit, aquestes i d’altres, facin ni una cosa ni l’altra a l’engròs (compte amb l’atomització territorial de Catalunya!).

Això fa que vagin apareixent iniciatives de base d’allò més voluntarista i individual, però que copsen aquesta necessitat que hi ha al país de demostrar la voluntat d’independència de Catalunya (i explicar-la) als mateixos ciutadans del país i a la resta del món.

A facebook han aparegut alguna d’aquestes iniciatives. Una d’elles, encapçalades per un noi valencià, Diogo Jakob, proposa crear una cadena humana per la independència l’11 de setembre  de La Jonquera a Alcanar [vegeu com a referència, al final els enllaços a la Cadena Bàltica o de la Llibertat]. És una iniciativa individual i ja s’ha discutit moltíssim; si l’11 de setembre era la data adequada, si havia de ser de la Jonquera a Alcanar (com podíem deixar fora Lleida?) o fer el perímetre de Catalunya, o una i grega… Tant se val, el que compta és la il·lusió que es palpa en la gent que s’hi ha apuntat per participar-hi o ha opinat al respecte. De moment només hi ha mil cinc-centes persones, però facebook és facebook, i la iniciativa d’una persona no pot substituir la societat catalana organitzada. Una altra iniciativa proposa canviar la imatge del perfil per una estelada entre l’1 i l’11 de setembre, i tindrà èxit, però un èxit relatiu i que es quedarà a facebook.

Ja vaig preguntar-me, fa molt de temps, si les xarxes socials eren l’opi de la societat indignada. Això és com Las Vegas: el que passa a facebook es queda a facebook, no ens fem il·lusions, fins i tot aquest article que estic escrivint el llegiran quatre gats. Per fer les coses es necessita poder i organització i si això no ve dels partits ha de venir de la societat civil organitzada. Som com els maneirons, però ara us toca a vosaltres, dirigents de la societat civil organitzada, donar-nos feina, però compte: no ens volem entretenir amb qualsevol cosa, volem assolir una fita que és molt clara i que necessita un posicionament popular igualment clar i contundent.

Espero que no ens passi com al 15 M, que al cap d’un any fèiem una manifestació de commemoració que semblava un carnaval, i ara sembla que preparen la segona. D’experiències ja n’hem viscut moltes: ara volem anar per feina i tirar al dret.

[Cadena Bàltica o de la Llibertat (1989), el seu patrimoni documental ha estat incorporat al Registre de la Memòria del Món de la UNESCO, el 2009]

http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=1&cad=rja&sqi=2&ved=0CDQQFjAA&url=http%3A%2F%2Fen.wikipedia.org%2Fwiki%2FBaltic_Way&ei=qzP8UOL1POam0AXguoHoDA&usg=AFQjCNEYvDVXx8wQWtjpIJv-uX1e-We27A&bvm=bv.41248874,d.d2k

               [Vídeo]

http://www.youtube.com/watch?v=MLGhvQ-iBUM

I després de la independència què?

La pregunta que ens fem més sovint i que segurament ens fan més sovint és: i si arribem a ser independents, després de la independència, què?

És impossible contestar-la d’una manera rotunda perquè després de la independència, dependrà molt del que fem, sobretot nosaltres, però també els altres.

Corren molts articles sobre el tema, des d’articles catastrofistes propiciats pel pensament espanyolista més ranci, fins a articles d’un gran optimisme que a vegades et fan preguntar-te si responen a una anàlisi projectiva més o menys fundada de la realitat o només al desig.

Jo no sóc economista, ni polítòleg, però hi ha algunes coses que només requereixen un mínim d’observació de la realitat social per deduir-les, i a més a més, com a antropòleg, estic acostumat a practicar una doble aproximació a la realitat social, de prop i de lluny.

Amb aquest equipament bàsic hi ha unes quantes conseqüències que, en qualsevol cas, em semblen evidents.

En primer lloc que el nou estat català ha de tenir més diners que no pas té ara com a comunitat autònoma, perquè la diferència entre el que recapte i el que rep de l’estat espanyol és molt gran.Òbviament haurà d’assumir la part que li correspongui del deute espanyol, però en contrapartida rebrà les propietats de l’estat espanyol a Catalunya. No sé com ho compten els economistes, però, des d’una perspectiva purament racional, hi ha dues coses que em semblen evidents: Catalunya no ha de pagar unes infraestructures que són seves, per més que siguin titularitat de l’estat espanyol, perquè ja les ha pagades amb escreix mitjançant els impostos. És més, si es fes una mena de balança de pagaments, segurament Catalunya, al llarg de tota la història que ha viscut unida a Espanya, ha pagat molt més del que no pas ha rebut, per tant el saldo ens hauria de ser favorable.

D’altra banda, fins on arriba la meva percepció, Catalunya no és un país on hagi fet tant de mal com en altres llocs l’especulació. Hi ha hagut bombolla immobiliària, sí, i els bancs han rebut per la seva mala praxi (que després hem hagut de pagar entre tots), però jo no veig a Catalunya una bombolla immobiliària tan bèstia com al País Valencià o la Comunitat de Madrid, i entre els nostres bancs no sembla que hi hagi casos que es puguin comparar al de Bankia, per tant, no veig que ens trobem, en el cas de Catalunya, en un país en fallida. Tindrem deutes, sí, és clar, però, tal com jo ho veig, menys que ara. Com els haurem de pagar ja depèn d’opcions polítiques i, per tant, ideològiques.

Podrem funcionar com un país normal amb una economia més o menys sanejada? En teoria sí. M’he estat mirant com anaven països europeus similars. No els que se’ns assemblen més per població, que són Bulgària i Sèrbia, però que no crec que siguin models massa atractius, sinó països als que segurament ens voldríem assemblar, com Dinamarca, amb cinc milions sis-cents-mil habitants, Finlàndia, amb cinc milions quatre-cents mil o Noruega, amb poc més de cinc milions, fins i tot Àustria, per la part poblacionalment alta, amb uns vuit milions i mig d’habitants, un més que Catalunya. Catalunya, l’any 2011, va tenir un producte interior brut (PIB) de 200.323 milions d’euros, el més alt d’Espanya. En aquest mateix període el PIB de Dinamarca va ser de 209.000 milions d’euros; el de Finlàndia de 198.000 milions, el de Noruega de 269.000 milions, o sigui, relativament comparables però amb una població sensiblement més baixa. El d’Àustria, amb una població més alta, va ser de 357.000 milions. No hi arribem, però no estem tan malament, el PIB de Bulgària i Sèrbia, que tenen una població pràcticament equivalent a la nostra, va ser respectivament de 102.000 i 81.000 milions. Estem molt més lluny dels pobres que dels rics.

A la pràctica, el nivell relatiu de riquesa de l’estat català vindria a ser només un punt més alt, en termes de PIB per cápita, que l’actual. Per tant, al meu entendre, el problema entre Catalunya i Espanya, en cas de separació, no rau en què quedi una Catalunya rica i una Espanya pobra, queden dos països equiparables, perfectament viables dintre d’una economia desenvolupada, amb la gran diferència de les barbaritats que s’hagin fet en un lloc i en un altre i, sobretot, de com se gestioni l’economia d’un i d’altre. El problema rau en què Catalunya, actualmente, no recapta la integritat del seu PIB, i això, amb una densitat de 234,83 hab per km2, molt més alta a l’àrea metropolitana de Barcelona en sentit ampli, on es concentra majoritàriamen la població, deriva en uns índex de qualitat de vida molt més baixos que d’altres zones amb menor productivitat global. Per tant la idea d’una Catalunya insolidària o d’una Espanya pobra és una pura fal·làcia, una altra cosa és la distribució que es faci dintre d’Espanya del PIB, tant per territoris com per estaments socials i objectius i una altra la que es faci a Catalunya. Amb això tornem al començament, tant Espanya com Catalunya són, poden ser, països absolutament viables, ara bé, que vagin més bé o més malament i com es distribueixi la riquesa depèn de les polítiques econòmiques i socials d’un i altre.

Per això dic que la independència de Catalunya no és un conflicte identitari sinó un projecte de país. Dins d’Espanya, amb les polítiques que està fent el PP i les que pot aplicar el PSOE, si algun dia arriba a aixecar el cap, ja sabem què ens espera. A Catalunya, si ens podem governar nosaltres mateixos, tenim tot un repte per davant per fer una societat pròspera i justa, sense perjudicar ningú.

Aquesta política ha de portar i pot portar a una redistribució de la riquesa (via salarial) que reactivi el consum i amb ell la producció, l’economia en conjunt i la recaptació via impositiva directa i indirecta de diners suficients per mantenir i millorar l’estat del benestar. Per a això cal imposar només la voluntat popular a una casta de pirates que han provocat l’actual ensulsiada per apropiar-se del botí. És una vella estratègia per omplir les arques dels poderosos.

A Catalunya això és evitable perquè, en crear un país nou, cal establir unes noves regles del joc, una nova constitució, a partir d’un nou parlament on el ventall de forces amb sensibilitat social, des de la socialdemocràcia a l’extrema esquerra parlamentària, pot obtenir clarament la majoria. Pensem que, a les eleccions que haurien de conduir a la formació del parlament constituent, ja no es votaria en clau nacionalista perquè ja seríem un país independent, i, per tant, fora les carotes, cada partit s’hauria de definir en funció de la seva ideología, del model de societat que vol. Tots seríem igualment catalans. I recordem que a Catalunya, històricament, durant tota la transició, a les eleccions generals, pràcticament sempre ha guanyat l’esquerra (comptant-hi la socialdemocràcia, és clar), tot i que sempre hi ha hagut una part important de vots a la dreta nacionalista, convençuts que serien els únics que ens defensarien a Madrid. La dreta nacionalista també ha guanyat gairebé totes les eleccions autonòmiques per por que Catalunya fos governada per les forces d’obediència estatal. Tot això desapareix amb la independència i les esperances són ben fundades. El que cal és acabar amb aquest element de distorsió que representa l’absurda dependència de l’estat espanyol.

Després ja discutirem si ens convé estar a la UE o no (alguns dels països més prospers d’Europa no hi són), o si ens convé mantenir l’Euro o una moneda que ens confereixi més llibertat i competitivitat (encara més països europeus han rebutjat de sotmetre’s a les restriccions de la moneda única). Construir un nou país, just i pròsper, després de la independència, és un repte, una possibilitat certa, una il·lusió i la confirmació per a d’altres pobles (entre ells els pobles d’Espanya) que un altre món, efectivament, és possibe.

Necessitem un promptuari en què els tècnics ho expliquin d’una manera breu i planera, que tothom pugui llegir i entendre. Ho he demanat i m’han dit que s’estava fent. A part vull dir del llibre que es vol fer per explicar-nos cara enfora, perquè, sobretot, ens cal explicar-nos cara endintre, cal que tota la població de Catalunya entengui que la independència és el camí per tornar el poder al poble i per construir el món que volem, per acabar amb la submissió a la voracitat del capital. I necessitem també el recolzament de la gent d’altres pobles, sobretot dels pobles d’Espanya, perquè amb això estem obrint un camí també per ells, necessitem que el poble d’Espanya estigui amb el poble català a favor de la independència i no seguint el joc dels poderosos que ens esclafen a tots plegats.

La independència és cosa de tots

A Catalunya no es distingeix entre catalans d’aquí o d’allà. Potser sí que hi ha algun animal que es dedica a mesurar la “puresa de sang”. De caps quadrats integristes n’hi ha a tot arreu, a Catalunya també, però són quatre, i sempre són els mateixos. Passa com als pobles “aquí ens coneixem tots” -et diuen-, “però, com punyeta us podeu conèixer si sou quaranta mil”. Volen dir que es coneixen “els que s’han de conèixer”, les “famílies de tota la vida”. I la resta? “Ah no, aquests tenen les portes obertes quan vulguin”. Mentida, les portes com a molt estan ajustades, cal trucar i demanar permís per entrar i esperara amb paciència que et vagin acceptant. Però, entenguem-nos, això passa aquí i a Cuenca, i qui es pensi que és més això o més allò perquè és “de tota la vida” es pot endur una bona sorpresa.

Jo sóc català i la meva dona també, però la meva besàvia va venir de petiteta d’un poblet de l’Aragó a treballar en una fàbrica de la Bordeta i va formar una gran família, de treballadors, però coneguts a tot el poble. Jo em podia identificar amb el renom de la meva besàvia materna o amb el del meu besavi patern, un pagès carlí, també amb família nombrosa. Totes dues famílies eren del poble de tota la vida, al capdavall.

El meu oncle va venir molt més tard de Múrcia i, amb els diners que tenia estalviats per casar-se, va muntar un taller d’aixetes que, durant els anys de la bombolla de la construcció turística el va fer ric, i va ser president del club de futbol del meu poble, un “murciano”, que parlava català com tu i com jo i que va arribar a ser una “força viva”. El pare de la meva dona va venir de Jaén, de petit, a Lleida. A Lleida, és clar, com que la immigració era comparativament petita, tots es feien lleidatans de seguida… va aprendre l’ofici de guixaire, li va anar bé i es va establir pel seu compte. I ara, és clar, la meva dona té un cognom “castellà”, però és més lleidatana que les pedres de La Seu i independentista fins al moll de l’os.

Quan jo era jove, força jove, al meu poble van començar a arribar tongades d’immigrants d’aquells que el franquisme arrancava de les seves terres per portar-los a treballar a les fàbriques. El poble, com tants pobles de la Catalunya industrial va créixer per mitjà de suburbis que l’envoltaven sense infraestructures ni condicions de salubritat, i on van anar a parar, amuntegats en pisos d’una precarietat excessiva, els que el Paco Candel va anomenar “altres catalans”, augmentant de passada la fortuna dels constructors amics del règim, fossin catalans, madrilenys o andalusos, que disposaven a tots els efectes d’una mena de “patent de cors”.

Al meu poble molta gent gran es va esverar, als anys seixanta, per cada persona que havia nascut al poble, n’hi havia tres o quatre que havien vingut de fora, que els havien posat en barris segregats i que, és clar, no parlaven català ni coneixien els nostres costums. Jo, llavors feia moltes activitats político-culturals (llavors totes les activitats culturals eren político-culturals), al casal de la Parròquia, és clar, que era l’únic lloc on ens deixaven fer coses. Érem una bona colla i molt actius i ens vam plantejar que aquella situació de facto que ens havien imposat no podia ser. Vam anar als barris i vam buscar la gent jove, al capdavall eren joves, nois i noies com nosaltres. Amb alguns d’ells vam fundar, de primer, un grup de teatre en castellà, i d’aquí va venir també que comencéssim a fer festes i celebracions junts. Al cineclub vam aconseguir (ara no explicaré com perquè és molt llarg i rocambolesc) un flamant projector de 16 mm de darrera generació i ens en vam anar a fer cinefòrum als barris, per després arrossegar la gent al cineclub… i aixi es van anar fent tantes altres coses al meu poble i en tants altres llocs i la gent es va començar a deixar de sentir forastera.

Els meus pares (ni els pares de ningú) no ho veien clar: on anava de nit en aquests barris “tan perillosos”? per què festejava (una cosa porta l’altra) amb una noia “xarnega”?... qüestió de temps. Al cap d’uns quants anys -jo ja no hi era-, un dels primers que s’havien apuntat per fer teatre va sortir de regidor per Convergència i Unió, potser ens havíem passat de frenada…

Jo penso que la nostra actitud, la dels joves, la d’uns i altres, els d’aquí i els que van venir, l’actitud de trobar-nos, descobrir-nos i adaptar-nos els uns als altres, ha estat predominant a Catalunya, i això que el desastrós urbanisme del franquisme semblava pensat per instaurar un règim d’apartheid. Ningú es vol sentit foraster per tota la vida i tampoc ningú vol renunciar a les seves arrels, és normal.

A les generacions grans, i a les primeres generacions d’immigrants, els va costar més fer-se seu el país, també és normal. Una cosina de la meva àvia que va venir de l’Aragó un dia va voler fer un intent de parlar català i, a la botiga, va demanar “cigrones”. La gent se’n va riure i ella va dir, “¿ah sí? pues garbanzos”. Aquestes coses han passat i passen. Estudiants meus que vénen de llocs diversos d’Espanya per fer el màster on dono classes, en català, fan un esforç molt gran per dominar la llengua el més aviat possible i sovint fracassen perquè la gent els diu que ho fan malament. Com volen que ho facin quan comencen? Jo, quan em parlen en català, m’estic de corregir res, ni quan m’escriuen, i els contesto en català amb tota normalitat, i sovint els felicito. La meva nòvia “xarnega” parlava en castellà, és clar, i així ens vam conèixer, però va aprendre català de seguida (l’institut, el treball de cara al públic, la mateixa colla barrejada…). Al final parlava català amb tothom menys amb mi, perquè no ens sortia.

Ara, a la universitat, jo tinc cada any entre cent cinquanta i dos-cents estudiants nous -abans més-. Fa trenta anys que dono classes a la universitat i, tret de la gent que ve de fora, els que són d’aquí, es diguin com es diguin o hagin nascut on hagin nascut, s’identifiquen com volen, usen la llengua que volen i ningú els ho discuteix. A ningú se li acudirà demanar-los on han nascut ells o els seus pares per saber si són catalans. Ho són pel sol fet de viure aquí i prou. Només ells i elles poden fixar les seves prioritats identitàries. Amb mi, normalment, parlen en català, un català habitualment molt correcte i em fan la majoria d’exercicis escrits en català, després, entre ells parlen en català o en castellà, segons quan i segons amb qui.

Per tot plegat no veig que haguem de convertir la independència en una qüestió identitària, sinó en una qüestió política i administrativa. A tots els ciutadans de Catalunya, vinguem d’on vinguem i parlem el que parlem, ens interessa autogestionar-nos, no ens convé estar sotmesos a l’Estat espanyol, no només pels diners que no retornen, sinó perquè s’administra molt malament i en contra del poble. Nosaltres sols ho podem fer molt més bé. En poc temps podem aconseguir una societat on s’hi pugui viure en condicions, sense haver de patir d’aquesta manera. És suïcida que ens mantinguem vinculats a una política econòmica al servei dels bancs i de les grans fortunes, a un govern que ens fa retrocedir, tant en el camp del benestar social com en el dels drets individuals, i això ens perjudica tant a qui hagi nascut a Castellfollit de la Roca com a Mansilla de las Mulas però visqui aquí.

No es tracta de perdre res, de separar-nos d’Espanya, sinó de l’Estat espanyol, i dels estafadors i usurers que pul·lulen pels mercats espanyols, ningú ha de perdre ni la seva llengua -que també és meva- , ni el seu poble, ni les seves aficions o hàbits gastronòmics, esportius, festius… ni la nacionalitat espanyola, si vol tenir doble nacionalitat. Res, només conduir el vaixell des d’aquí perquè ho podem fer molt més bé i en benefici de tothom, dels fills i dels néts de tots plegats, sinó volem pensar en nosaltres mateixos. Que aquí també hi ha estafadors i usurers i polítics corruptes? oh i tant!, però el país és molt petit i són infinitament més fàcils de controlar. Donem-nos l’oportunitat, perquè l’alternativa és enfonsar-nos en la misèria per generacions.

Sé que hi ha molts més dubtes que aquest. Dubtes sobre com es concreta això, com es fa per separar-nos d’un govern sense separar-nos d’un país, dubtes sobre que realment poguem fer-ho i fer-ho pacíficament, sense confrontacions innecessàries, dubtes sobre la viabilitat de Catalunya com un país d’Europa, fora de la crisi, dubtes sobre la construcció, a Catalunya, d’una societat inequívocament justa i progressista, dubtes sobre què li pot passar a Espanya sense Catalunya, dubtes sobre la solidaritat amb les classes populars d’Espanya i d’altres països… dubtes fins i tot de procediment.

Ara ja m’he allargat massa com per abordar totes aquestes qüestions, però em comprometo a fer-ho la setmana que ve, a començar el meu article intentant respondre un per un tots els dubtes enumerats al paràgraf anterior. Jo ho veig tot a l’abast de la mà -que no vol dir que sigui bufar i fer ampolles-. Ho podem fer i podem resoldre positivament tots aquests reptes. Tot depèn de nosaltres i de què marxem units en una mateixa direcció. És com saltar un precipici, si agafem empenta i saltem tots junts, passarem. Si comencem a vacil·lar, si ens agafa por i ens retenim els uns als altres, ens estimbarem tots plegats.

I és que ara digueu-me amb la mà al cor: podem estar pitjor del que estem? Dins de l’Estat espanyol està clar que sí -ho veiem cada dia-, no hi tenim cap futur ni podem ajudar ningú perquè necessitem que ens ajudin a nosaltres. Ara bé, fora, s’obre tot un món de possibilitats inèdites, podem refer les nostres vides i tenir un futur per a nosaltres i per a les generacions futures. Ara, això sí, sempre i quan anem tots a l’una, cadascú que faci un pas enrera, que no empenyi per començar a recórrer aquest nou camí, ens està estirant cap al precipici, a nosaltres i a les generacions futures, tant se val que es digui Pons com Ramírez o Mansur. Perquè -i això val més que no ho oblidem mai-, català és tothom qui viu i pateix a Catalunya. I, en conseqüència, el benestar de la societat catalana és cosa de tots.

Full de ruta

En començar aquesta segona etapa del meu bloc vull explicar en quatre paraules el meu punt de vista sobre la situació que vivim i com sortir-ne.

Quan la bombolla financera va esclatar i el capitalisme va decidir que ens havíem de fer càrrec de les seves pèrdues, dels deutes que ells mateixos havien contret, i vam entrar cada vegada més endins d’aquesta nova era de misèria i pèrdua de drets per a les classes populars, de primer vaig posar les meves esperances en la reacció dels partits d’esquerres i, sobretot a partir del 15 M, en la mobilització popular. No pensava aleshores en cap via sobiranista, sinó en què els partits d’esquerres (i els sindicats) es plantessin, deslegitimessin els parlaments sotmesos a la dictadura del capital, i en què la mobilització anés creixent i arribés a provocar un malestar social insostenible.

No va passar res de tot això. Els partits d’esquerres van entrar en el joc del capital i dels partits de dretes, i la mobilització es va anar desinflant en iniciatives cada vegada més atomitzades i més utòpiques, i, en lloc de radicalitzar-se, com hauria estat lògic, es va anar tornant cada cop més folklòrica i rutinària (amb excepcions, és clar). Hi va haver un temps, a finals del curs passat, que ho veia tot molt negre i no trobava cap camí al final del qual s’albirés ni que fos una espurna de llum.

Llavors es va produir la manifestació de l’11 de setembre, com una onada gegantina que va cobrir Barcelona, i per extensió el país, desbordant-ho tot, des de les pretensions del govern fins a les previsions de l’ANC, amb un sol, únic i eixordidor clam d’independència. Una data històrica per a Catalunya, per sempre.

Jo hi vaig anar amb una pancarta que posava “independència i justícia social”, i allà mateix vaig entendre que si érem tants, tants, no era només per l’afany d’independència sinó també per la necessitat desesperada d’aturar la devastació que estàvem patint tots plegats i cadascú en la seva pròpia carn i la de les persones més estimades. I  aquest patiment ens venia molt majoritàriament mediatitzat per l’Estat espanyol, per això ens volíem desempellegar de les dues coses alhora, de l’Estat i de la misèria.

Jo sempre m’he sentit català, però mai no he estat nacionalista. Em sento català perquè és la terra on vaig néixer, on he viscut majoritàriament, on puc parlar la meva llengua i sentir-me a casa a qualsevol racó. Catalunya és el meu poble i les seves ciutats, les seves muntanyes, la seva gent… són barris o carrers, parcs i jardins, veïns, amics, coneguts i saludats, del meu poble. Les nacions no m’agraden, totes es converteixen en pàtries i tendeixen a esdevenir entitats sagrades per les quals cal donar la vida si convé, com les religions. De fet, he dedicat bona part de la meva vida professional a explicar com s’inventen les nacions i les pàtries i per interès de qui. Jo m’estimo més tenir un poble que una pàtria, un país petit com diu el Lluís Llach, i d’aquí estant fer-me amb la resta del món.

La independència sempre m’ha semblat un dret natural, però tampoc no sentia una viva necessitat d’exercir-lo, no veia què s’hi podia guanyar i encara veia molt menys que fos possible. Però ja fa uns quants anys que els greuges que semblava que s’havien acabat amb la remaleïda Transició han retornat amb una força creixent. El tractament que es va fer de l’Estatut impulsat per Pasqual Maragall per part del govern i les institucions de l’Estat i el desequilibri fiscal sostingut, sobretot, em van fer concloure, penso que com a molta gent, que, a més a més d’un dret, la independència era una necessitat.

Ara la veig, a més a més, com el camí, l’únic camí per deixar enrere aquest mal son i retornar a una societat, austera si es vol -jo sempre ho he estat d’auster-, però socialment justa i amb futur. Els grans estats nació han estat com immensos camps de concentració -i extermini- on les lleis del capitalisme s’han aplicat sota la vigilància dels governs i les institucions.

Catalunya sola, amb els seus propis recursos, però amb una política social i econòmica decidida, que defensi l’estat del benestar, promogui el funcionalment de l’economia productiva mitjançant el treball i el consum responsable i es projecti cap a un futur de progrés mitjançant la recerca i la innovació, és perfectament viable. Afortunadament, els senyals que han enviat tant els resultats de les eleccions del 25 N, com el pacte de governabilitat entre CiU i ERC, el missatge de cap d’any del president, com, fins i tot la radicalitat democràtica i proactiva de la CUP, tots van pel bon camí.

Aquest camí és estret, tortuós i ple de paranys, cal fer-lo amb tota la cura del món, que no vol dir a poc a poc. És responsabilitat de tots que no ens estimbem, dels polítics en primer lloc, però també de la societat civil, especialment de tots aquells i aquelles que ho tenim prou clar i que hem d’estendre la mà i donar seguretat als que tenen por o no ho acaben de veure, i també de tots els agents socials, culturals i econòmics, que ara, sense excuses de cap mena, han d’estar a l’alçada d’aquest repte històric. Els empresaris també i els financers que volen desenvolupar la seva tasca amb honradesa, perquè tots som necessaris, tret dels lladres, els corruptes, els usurers… que ens fan malviure a tots plegats.

Tal com jo ho veig, en aquest viatge que ja hem començat hi ha diverses etapes clarament diferenciades. En primer lloc cal fer la consulta i guanyar-la, en segon lloc hem de crear un nou estat, amb un nou pacte constitucional, i finalment hem de reparar tot el mal que s’ha fet durant aquests anys i encarrilar l’evolució de la nostra societat cap a un futur de justícia, progrés i benestar per a tothom.

Ara som a la primera etapa i a mi és la que em fa més por. Em fa por perquè si ara caiem -i hi ha moltes forces interessades en fer-nos caure, començant per l’Estat espanyol-, trigarem generacions a aixecar-nos i aneu a saber que en restarà aleshores d’aquest poble pel que tant i tants han lluitat. Em fa por que no guanyem la consulta amb una majoria prou àmplia perquè constitueixi un mandat democràtic irrebatible. No em fa tanta por poder fer la consulta ni en quines condicions, ja tinc assumit que l’Estat espanyol no ens la deixarà fer mai segons les seves lleis, però això no ens ha d’impedir fer-la ni li resta legitimitat. No em fa tanta por, tot i que cal exigir claredat, la formulació de la pregunta, perquè en qualsevol cas, votar “sí” sempre voldrà dir votar a favor de la independència, es miri com es vulgui. Però si em fa molta por, si no perdre, guanyar per un cinquanta-ú o cinquanta-cinc per cent, perquè llavors, en lloc d’independència tindríem una societat fragmentada, com voldria Aznar, i no ens reconeixeria ningú.

Per això penso que la primera fita i la més important és assegurar aquesta majoria qualificada a favor de la independència. El govern hi pot fer molt governant bé, per contrast amb el govern de Madrid, i explicant diàfanament, si és que, per imposició de Madrid, cal prendre mesures que afectin encara més la minvada qualitat de vida de la gent, que això és així, per imposició de Madrid, com i perquè. En poques paraules, el nostre govern ha de ser en tot cas un govern modèlic. El parlament també hi pot fer molt aïllant democràticament tots aquells que ens volen posar pals a les rodes, o més ben dit, rebentar el procés, assenyalant-los i posant en evidència les seves intencions. Els partits hi poden fer molt deixant de pensar en clau de partit per pensar en clau de país, ara i sempre, però especialment en aquest moment històric. Els mitjans de comunicació, els empresaris, fins i tot els bancs… poden adequar les seves pràctiques si de debò volen tirar endavant el país.

Però, sobretot, nosaltres, la societar civil, el poble de Catalunya, hem de ser els protagonistes en la mobilització de tothom i cadascú, individualment i de manera col·lectiva, per convèncer  tots els catalans i catalanes, vinguin d’on vinguin, siguin com siguin, un a un, que som capaços de governar-nos i de crear aquí i ara un món millor que sigui un preàmbul d’esperança per al futur de la humanitat. Aquesta és la tasca que principalment ens hauríem d’encomanar. No cal que convencem els que ja estan convençuts, ens podem animar els uns als altres per mantenir alta la moral, però allò que és veritablement imprescindible és fer entendre als que encara no ho veuen, que la independència és possible i desitjable, que no s’hi perd ni es trenca res (només la dependència política del govern de Madrid), que ningú hi ha de prendre mal, sinó que és el camí, l’únic que està realment al nostre abast, per sortir del pou i reprendre el futur amb il·lusió, per a totes les generacions presents i futures.

Aquest és el meu objectiu immediat, i espero que el de molta més gent. En el proper article, la setmana que ve, exposaré tan bé com pugui els meus arguments per explicar les bondats de la independència i esvaïr temors, però, en la mesura que la tasca ha de ser per força col·lectiva, penso que seria bo que, ja des d’ara anéssim sumant els arguments (i els temors, si n’hi ha) d’uns i altres, per confegir tots plegat una pedagogia de la independència amb arguments sòlids, exhaustius i ajustats a la realitat.

Disposeu d’aquest espai com us convingui, o convoquem-nos en un altre, tant me fa, i de les meves paraules, si és el cas, en allò que us puguin fer servei. Ara no és hora de filar prim, sinó de calçar-se i posar-nos a la feina amb convicció. És tard i vol ploure.