dimarts, 22 de gener del 2013

El poble per davant

A la passada manifestació de l’11 de setembre, el poble de Catalunya ja va passar per davant (per no dir per damunt) dels polítics i fins i tot de les organitzacions convocants. Tant en un sentit literal, perquè els polítics i la capçalera de la manifestació van necessitar déu i ajut (ajut logístic) per arribar a temps al final de la manifestació, com en un sentit figurat però molt substantiu: el missatge. El govern de la Generalitat d’aleshores volia que ens manifestéssim pel pacte fiscal, i les organitzacions convocants per ser un nou estat d’Europa, però l’únic lema que cridàvem els milió i mig de persones, o les que fóssim, que hi vam participar, era “independència”. Un lema polisèmic si es vol (independència per a quan, independència per a què…), però amb un nucli central inequívoc i transparent: que Catalunya sigui un estat propi i sobirà.

Ja han passat uns quants mesos, unes eleccions, i els polítics sembla que encara no ho acaben d’entendre. Fins i tot en termes parlamentaris, la majoria de la cambra portava aquest compromís (un estat propi i sobirà) al seu programa electoral. La voluntat majoritària del poble en aquest sentit és inequívoca. I tanmateix, quan arriba la primera pedra de toc, i n’hi haurà més, ja comencen a fer titelles. No vull entrar ara aquí a parlar del trist paper d’algunes forces suposadament catalanistes, de la impossibilitat que tenen de resoldre les seves contradiccions internes, suposo que per por de desfer-se com terrossos de sucre, i del mal vici de fer-nos-les pagar a nosaltres. Avui no tractaré d’això, prou que se’n parla aquests dies. I que consti que jo respecto el paper dels polítics i del parlament, però, noi, cal renovar-ho tot de dalt a baix per adaptar-ho als nous temps i a la voluntat popular. Allò semblen els mercaders del temple.

També respecto i trobo molt positiu que s’hagin constituït organitzacions social com l’Assemblea Nacional de Catalunya -de la qual sóc membre- i l’Associació de Municipis per la Independència, però de vegades també sembla que s’hagin adormit. Han fet una declaració de marcatge dels partits catalanistes del parlament respecte a la declaració de sobirania, i està bé; s’han estès pel territori i es fan coses ací i allà, i està bé… però no n’hi ha prou. El poble està veient que els polítics no estan a l’alçada que haurien d’estar, que sí, que ja comptàvem amb l’asfixia de l’estat espanyol (molt mal explicada, per cert, això hauria d’estar als diaris cada dia), que ja comptàvem amb la guerra cruenta del PPC i de Ciutadans, però estan sortint enemics de la sobirania del poble català des de dins mateix del partit del govern, des de partits d’esquerra que sempre s’han dit catalanistes i que haurien d’estar feliços perquè el poble català, -el poble, senyors, el poble-, pugui decidir el seu futur en llibertat i no segons la legalidad vigente. També estan boicotejant l’esperit de l’11 S, com era d’esperar, els grans empresaris i els seus mitjans de comunicació, els de màxima difusió. Amb aquests també hi comptàvem, com al trenta-sis, com a tota la història, no tenen més fidelitat que la seva butxaca.

I amb tot això, l’anhel d’idependència es veu atacat per tot arreu I cal preguntar-se què faran les organitzacions civils que l’han volgut  canalitzar i empènyer. Jo sóc el primer a dir que cal fer molta pedagogia, que cal fer entendre a totes les persones que viuen i pateixen a Catalunya que la independència és un projecte, ni insolidari ni per fer mal a ningú, ni per crear cap conflicte, sinó per viure tots millor i per buscar un altre camí de sortida d’aquesta situació de dictadura del capital que els governs de mig món apliquen tan dil·ligentment. Volem la independència perquè aquí això no sigui així, perquè la gent ho vegi i perquè tothom entengui que es pot construir un món millor. Però, esclafats per un dels estats més lacais del món, com és l’espanyol, no podem fer res, necessitem la independència. Per tant, pedagogia i acció.
I no veig que les organitzacions socials a les que he al·ludit, aquestes i d’altres, facin ni una cosa ni l’altra a l’engròs (compte amb l’atomització territorial de Catalunya!).

Això fa que vagin apareixent iniciatives de base d’allò més voluntarista i individual, però que copsen aquesta necessitat que hi ha al país de demostrar la voluntat d’independència de Catalunya (i explicar-la) als mateixos ciutadans del país i a la resta del món.

A facebook han aparegut alguna d’aquestes iniciatives. Una d’elles, encapçalades per un noi valencià, Diogo Jakob, proposa crear una cadena humana per la independència l’11 de setembre  de La Jonquera a Alcanar [vegeu com a referència, al final els enllaços a la Cadena Bàltica o de la Llibertat]. És una iniciativa individual i ja s’ha discutit moltíssim; si l’11 de setembre era la data adequada, si havia de ser de la Jonquera a Alcanar (com podíem deixar fora Lleida?) o fer el perímetre de Catalunya, o una i grega… Tant se val, el que compta és la il·lusió que es palpa en la gent que s’hi ha apuntat per participar-hi o ha opinat al respecte. De moment només hi ha mil cinc-centes persones, però facebook és facebook, i la iniciativa d’una persona no pot substituir la societat catalana organitzada. Una altra iniciativa proposa canviar la imatge del perfil per una estelada entre l’1 i l’11 de setembre, i tindrà èxit, però un èxit relatiu i que es quedarà a facebook.

Ja vaig preguntar-me, fa molt de temps, si les xarxes socials eren l’opi de la societat indignada. Això és com Las Vegas: el que passa a facebook es queda a facebook, no ens fem il·lusions, fins i tot aquest article que estic escrivint el llegiran quatre gats. Per fer les coses es necessita poder i organització i si això no ve dels partits ha de venir de la societat civil organitzada. Som com els maneirons, però ara us toca a vosaltres, dirigents de la societat civil organitzada, donar-nos feina, però compte: no ens volem entretenir amb qualsevol cosa, volem assolir una fita que és molt clara i que necessita un posicionament popular igualment clar i contundent.

Espero que no ens passi com al 15 M, que al cap d’un any fèiem una manifestació de commemoració que semblava un carnaval, i ara sembla que preparen la segona. D’experiències ja n’hem viscut moltes: ara volem anar per feina i tirar al dret.














[Cadena Bàltica o de la Llibertat (1989), el seu patrimoni documental ha estat incorporat al Registre de la Memòria del Món de la UNESCO, el 2009]


               [Vídeo]
http://www.youtube.com/watch?v=MLGhvQ-iBUM

3 comentaris:

  1. Molt bo Llorenç. I veig que has posat aquest tema que hem deixat aparcat uns dies, una gran proposta, molt impactant.
    Tens tota la raó que l'asfixia econòmica que estem patint no està gens ben explicada. Però gens.

    Hem de seguir insistint -ja saps que em va entusiasmar la idea- amb fer aquesta cadena humana gegant. És el més engrescador de tot.

    ResponElimina
  2. Gràcies, ja n'he assebentat l'ANC però no sé... trobo que estem molt parats.

    ResponElimina
  3. Si comencem a fer "cosetes" no anirem enlloc, si esperem que ho facin tot al parlament no anirem enlloc, si el proper gran esdeveniment ha de ser una rua de commemoració de l'aniversari, no anirem enlloc... però noia, jo ja no sé a qui més dirli ni què més fer. Fixa't si te nassos la cosa que, des que escric en català, fins i tot comptant quan escrivia en castellà sobre la independència, tinc menys de la meitat de lectors, que ja t'arribes a preguntar si per aquí tampoc no anirem enlloc...

    ResponElimina