La independència és cosa de tots

A Catalunya no es distingeix entre catalans d’aquí o d’allà. Potser sí que hi ha algun animal que es dedica a mesurar la “puresa de sang”. De caps quadrats integristes n’hi ha a tot arreu, a Catalunya també, però són quatre, i sempre són els mateixos. Passa com als pobles “aquí ens coneixem tots” -et diuen-, “però, com punyeta us podeu conèixer si sou quaranta mil”. Volen dir que es coneixen “els que s’han de conèixer”, les “famílies de tota la vida”. I la resta? “Ah no, aquests tenen les portes obertes quan vulguin”. Mentida, les portes com a molt estan ajustades, cal trucar i demanar permís per entrar i esperara amb paciència que et vagin acceptant. Però, entenguem-nos, això passa aquí i a Cuenca, i qui es pensi que és més això o més allò perquè és “de tota la vida” es pot endur una bona sorpresa.

Jo sóc català i la meva dona també, però la meva besàvia va venir de petiteta d’un poblet de l’Aragó a treballar en una fàbrica de la Bordeta i va formar una gran família, de treballadors, però coneguts a tot el poble. Jo em podia identificar amb el renom de la meva besàvia materna o amb el del meu besavi patern, un pagès carlí, també amb família nombrosa. Totes dues famílies eren del poble de tota la vida, al capdavall.

El meu oncle va venir molt més tard de Múrcia i, amb els diners que tenia estalviats per casar-se, va muntar un taller d’aixetes que, durant els anys de la bombolla de la construcció turística el va fer ric, i va ser president del club de futbol del meu poble, un “murciano”, que parlava català com tu i com jo i que va arribar a ser una “força viva”. El pare de la meva dona va venir de Jaén, de petit, a Lleida. A Lleida, és clar, com que la immigració era comparativament petita, tots es feien lleidatans de seguida… va aprendre l’ofici de guixaire, li va anar bé i es va establir pel seu compte. I ara, és clar, la meva dona té un cognom “castellà”, però és més lleidatana que les pedres de La Seu i independentista fins al moll de l’os.

Quan jo era jove, força jove, al meu poble van començar a arribar tongades d’immigrants d’aquells que el franquisme arrancava de les seves terres per portar-los a treballar a les fàbriques. El poble, com tants pobles de la Catalunya industrial va créixer per mitjà de suburbis que l’envoltaven sense infraestructures ni condicions de salubritat, i on van anar a parar, amuntegats en pisos d’una precarietat excessiva, els que el Paco Candel va anomenar “altres catalans”, augmentant de passada la fortuna dels constructors amics del règim, fossin catalans, madrilenys o andalusos, que disposaven a tots els efectes d’una mena de “patent de cors”.

Al meu poble molta gent gran es va esverar, als anys seixanta, per cada persona que havia nascut al poble, n’hi havia tres o quatre que havien vingut de fora, que els havien posat en barris segregats i que, és clar, no parlaven català ni coneixien els nostres costums. Jo, llavors feia moltes activitats político-culturals (llavors totes les activitats culturals eren político-culturals), al casal de la Parròquia, és clar, que era l’únic lloc on ens deixaven fer coses. Érem una bona colla i molt actius i ens vam plantejar que aquella situació de facto que ens havien imposat no podia ser. Vam anar als barris i vam buscar la gent jove, al capdavall eren joves, nois i noies com nosaltres. Amb alguns d’ells vam fundar, de primer, un grup de teatre en castellà, i d’aquí va venir també que comencéssim a fer festes i celebracions junts. Al cineclub vam aconseguir (ara no explicaré com perquè és molt llarg i rocambolesc) un flamant projector de 16 mm de darrera generació i ens en vam anar a fer cinefòrum als barris, per després arrossegar la gent al cineclub… i aixi es van anar fent tantes altres coses al meu poble i en tants altres llocs i la gent es va començar a deixar de sentir forastera.

Els meus pares (ni els pares de ningú) no ho veien clar: on anava de nit en aquests barris “tan perillosos”? per què festejava (una cosa porta l’altra) amb una noia “xarnega”?... qüestió de temps. Al cap d’uns quants anys -jo ja no hi era-, un dels primers que s’havien apuntat per fer teatre va sortir de regidor per Convergència i Unió, potser ens havíem passat de frenada…

Jo penso que la nostra actitud, la dels joves, la d’uns i altres, els d’aquí i els que van venir, l’actitud de trobar-nos, descobrir-nos i adaptar-nos els uns als altres, ha estat predominant a Catalunya, i això que el desastrós urbanisme del franquisme semblava pensat per instaurar un règim d’apartheid. Ningú es vol sentit foraster per tota la vida i tampoc ningú vol renunciar a les seves arrels, és normal.

A les generacions grans, i a les primeres generacions d’immigrants, els va costar més fer-se seu el país, també és normal. Una cosina de la meva àvia que va venir de l’Aragó un dia va voler fer un intent de parlar català i, a la botiga, va demanar “cigrones”. La gent se’n va riure i ella va dir, “¿ah sí? pues garbanzos”. Aquestes coses han passat i passen. Estudiants meus que vénen de llocs diversos d’Espanya per fer el màster on dono classes, en català, fan un esforç molt gran per dominar la llengua el més aviat possible i sovint fracassen perquè la gent els diu que ho fan malament. Com volen que ho facin quan comencen? Jo, quan em parlen en català, m’estic de corregir res, ni quan m’escriuen, i els contesto en català amb tota normalitat, i sovint els felicito. La meva nòvia “xarnega” parlava en castellà, és clar, i així ens vam conèixer, però va aprendre català de seguida (l’institut, el treball de cara al públic, la mateixa colla barrejada…). Al final parlava català amb tothom menys amb mi, perquè no ens sortia.

Ara, a la universitat, jo tinc cada any entre cent cinquanta i dos-cents estudiants nous -abans més-. Fa trenta anys que dono classes a la universitat i, tret de la gent que ve de fora, els que són d’aquí, es diguin com es diguin o hagin nascut on hagin nascut, s’identifiquen com volen, usen la llengua que volen i ningú els ho discuteix. A ningú se li acudirà demanar-los on han nascut ells o els seus pares per saber si són catalans. Ho són pel sol fet de viure aquí i prou. Només ells i elles poden fixar les seves prioritats identitàries. Amb mi, normalment, parlen en català, un català habitualment molt correcte i em fan la majoria d’exercicis escrits en català, després, entre ells parlen en català o en castellà, segons quan i segons amb qui.

Per tot plegat no veig que haguem de convertir la independència en una qüestió identitària, sinó en una qüestió política i administrativa. A tots els ciutadans de Catalunya, vinguem d’on vinguem i parlem el que parlem, ens interessa autogestionar-nos, no ens convé estar sotmesos a l’Estat espanyol, no només pels diners que no retornen, sinó perquè s’administra molt malament i en contra del poble. Nosaltres sols ho podem fer molt més bé. En poc temps podem aconseguir una societat on s’hi pugui viure en condicions, sense haver de patir d’aquesta manera. És suïcida que ens mantinguem vinculats a una política econòmica al servei dels bancs i de les grans fortunes, a un govern que ens fa retrocedir, tant en el camp del benestar social com en el dels drets individuals, i això ens perjudica tant a qui hagi nascut a Castellfollit de la Roca com a Mansilla de las Mulas però visqui aquí.

No es tracta de perdre res, de separar-nos d’Espanya, sinó de l’Estat espanyol, i dels estafadors i usurers que pul·lulen pels mercats espanyols, ningú ha de perdre ni la seva llengua -que també és meva- , ni el seu poble, ni les seves aficions o hàbits gastronòmics, esportius, festius… ni la nacionalitat espanyola, si vol tenir doble nacionalitat. Res, només conduir el vaixell des d’aquí perquè ho podem fer molt més bé i en benefici de tothom, dels fills i dels néts de tots plegats, sinó volem pensar en nosaltres mateixos. Que aquí també hi ha estafadors i usurers i polítics corruptes? oh i tant!, però el país és molt petit i són infinitament més fàcils de controlar. Donem-nos l’oportunitat, perquè l’alternativa és enfonsar-nos en la misèria per generacions.

Sé que hi ha molts més dubtes que aquest. Dubtes sobre com es concreta això, com es fa per separar-nos d’un govern sense separar-nos d’un país, dubtes sobre que realment poguem fer-ho i fer-ho pacíficament, sense confrontacions innecessàries, dubtes sobre la viabilitat de Catalunya com un país d’Europa, fora de la crisi, dubtes sobre la construcció, a Catalunya, d’una societat inequívocament justa i progressista, dubtes sobre què li pot passar a Espanya sense Catalunya, dubtes sobre la solidaritat amb les classes populars d’Espanya i d’altres països… dubtes fins i tot de procediment.

Ara ja m’he allargat massa com per abordar totes aquestes qüestions, però em comprometo a fer-ho la setmana que ve, a començar el meu article intentant respondre un per un tots els dubtes enumerats al paràgraf anterior. Jo ho veig tot a l’abast de la mà -que no vol dir que sigui bufar i fer ampolles-. Ho podem fer i podem resoldre positivament tots aquests reptes. Tot depèn de nosaltres i de què marxem units en una mateixa direcció. És com saltar un precipici, si agafem empenta i saltem tots junts, passarem. Si comencem a vacil·lar, si ens agafa por i ens retenim els uns als altres, ens estimbarem tots plegats.

I és que ara digueu-me amb la mà al cor: podem estar pitjor del que estem? Dins de l’Estat espanyol està clar que sí -ho veiem cada dia-, no hi tenim cap futur ni podem ajudar ningú perquè necessitem que ens ajudin a nosaltres. Ara bé, fora, s’obre tot un món de possibilitats inèdites, podem refer les nostres vides i tenir un futur per a nosaltres i per a les generacions futures. Ara, això sí, sempre i quan anem tots a l’una, cadascú que faci un pas enrera, que no empenyi per començar a recórrer aquest nou camí, ens està estirant cap al precipici, a nosaltres i a les generacions futures, tant se val que es digui Pons com Ramírez o Mansur. Perquè -i això val més que no ho oblidem mai-, català és tothom qui viu i pateix a Catalunya. I, en conseqüència, el benestar de la societat catalana és cosa de tots.