dimecres, 30 de gener de 2013

La República Independent de l’Empordà

Jo crec fermament que la independència de Catalunya és justa i necessària i que pot ser el camí cap a un món millor.
Aquest és el meu punt de partença, però, a partir d’aquí, no veig gens clar el panorama que m’envolta.
Començant per nosaltres mateixos, per Catalunya, els fets em desconcerten. Sembla que l’únic que ens aguanti sigui la manifestació de l’11 S. L’espectacle donat pel parlament per aprovar una trista declaració de sobirania ha estat lamentable, per arribar a dir només que el poble català és un subjecte polític i jurídic sobirà, una declaració que molts qualifiquen de simbòlica, i que bé, sí, és més que això, és política, però sense arribar a tenir cap força legal en el context jurídic en què ens movem, per arribar a això, no a una declaració unilateral d’independència, no, Unió ha seguit la disciplina de vot però ha marcat clarament el seu perfil no independentista, Iniciativa ha fet rebaixar continguts i ha deixat en el pensament de tots el dubte de què farà si un dia ha de votar de debò a favor o en contra de la independència, la CUP s’ha entortolligat en la seva pròpia complexitat i s’ha mostrat incapaç de mesurar els tempos polítics amb exigències que haurien invalidat la poca capacitat política que té la mateixa declaració. No han fet un sí crític, com diuen. Un sí crític és votar sí i en el torn d’explicacions criticar. El que han fet és un nyap, per no dir coses pitjors. I em sap molt de greu, però m’importa més el poble que la CUP i en nom del poble se’ls ha d’exigir que s’aclareixin i actuïn amb coherència. S’ho creuen o no s’ho creuen que aquest és el camí, com deia jo al començament? EL PSC no ha fet ni pena, el seu comportament ha estat repugnant, tant com el del PPC i el de C’s, però aquests ja ho sabíem: van escenificar perfectament les seves conviccions democràtiques abandonant l’hemicicle com si el volguessin desautoritzar. Llàstima, uns i altres, que hagin tornat. Però del PSC no podíem esperar un comportament tan roí. Com pot el líder d’un partit català dir, en el discurs d’investidura, que no s’oposarà a cap proposta en el camí de la sobirania, per desmentir-ho en pic li manen a Madrid i acabar votant en contra, amb el PPC i C’s, com li va recordar Sánchez Camacho? No sap dimitir un líder -per dir-ne alguna cosa- que no pot mantenir la seva paraula ni una trista setmana? No són capaços, abans de forçar que cinc persones  del seu grup deixin d’exercir el dret i el deure de posicionament per al qual ha estat elegits, de deixar llibertat de vot? Ens donen, a nosaltres, a Espanya i al món, l’espectacle més trist, per després castigar-los sense la paga del cap de setmana i dir que no ha passat res i que tornen a ser tan amics…?

I tot això, fins quan ho haurem d’aguantar? Fins quan haurem de sospitar que Unió no té la més remota intenció de veure una Catalunya independent? Fins quan haurem de malfiar de la influència que el món dels negocis -tan catalanista quan es tracta de fer bonic- no influirà decisivament sobre més de quatre o cinc diputats i diputades de Convergència. Qui es refia, a l’hora de la veritat d’ICV? I la CUP, algú s’aventura a pronosticar què faran? Què ens queda, doncs, amb certesa, Esquerra i alguns irreductibles de de Convergència? Més enllà la negror de l’espanyolisme i les ombres fantasmagòriques dels que no saben què són o bé ho amaguen. Si és així, potser que demanem que ens deixin reunir-nos tots i totes els independentistes de Catalunya i que ens recloguin en un guetto: la República Independent de l’Empordà, o de les Terres de Ponent, tant me fa. Ja ens en sortirem, que no pateixin.

I és que, fora del parlament, el panorama no és millor. Des de totes les instàncies de l’estat espanyol por tierra, mar y aire, com diuen, -i per les clavegueres també- van fent una guerra de desgast, a l’estil de les de l’Orient Mitjà o com si assetgessin una fortalessa medieval. Europa i els altres països, on diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, s’ho miren impassibles, segurament sense gaire interès, malgrat els lloables intents d’associacions com el Col·lectiu Emma. I aquí, a més a més, tenim la quinta columna. Intel·lectuals, pseudo intel·lectuals, periodistes, pseudo periodistes, tertulians (aquests són pseudos per definició) i tota la caterva d’anarquistes-internacionalistes-atermundistes-utòpics que s’estimen més viure de manera permanent  contra el capital que no pas sortir d’aquesta situació per la via de la independència. Ho he dit mil vegades, per a mi la independència és un camí per poder construir una societat millor, a Catalunya, i mostrar a tots els pobles del món que això és possible. No vull la independència per continuar vivint sota la dictadura del capital. Però tots aquests que esmento, i que tenen una gran incidència sobre la població no convençuda, faran el que sigui perquè no tirem endavant amb la independència, no perquè hi vegin cap perill en si, al capdavall què hi perdrien? Sinó perquè si s’acaba la crisi -la dictadura del capital-, s’acaba el seu protagonisme, en molts casos, i la causa de la seva vida en molts altres i passen a ser personatges petits i grisos, el que en realitat no han deixat de ser mai. Per això les seves fites sempre són utòpiques, per això lluitaran a mort contra els que intentem millorar la situació de la societat, sigui per la via de la independència o sigui per la via d’un pacte socialdemòcrata -que no és el cas-. Que potser no es podria continuar avançant des d’una situació com la que resultaria d’aquests supòsits? Sí, és clar que sí, però ells ja no serien els protagonistes. Són com el PSC, fins i tot uns i altres proposen una via federalista en un país on ningú es vol federar. Demencial.

Però, a tot això, tampoc es pot dir que la resposta de la societat civil catalana hagi estat contundent. On són ara tots els que van sortir l’11 de setembre? Sí, hi ha hagut cartes al director, debats al món virtual, tan virtual que sembla que ja no tingui res a veure amb el que passa a la terra… però reaccions, protagonisme del poble de Catalunya? Res. Teòricament estem organitzats: l’Assemblea Nacional de Catalunya, l’Associació de Municipis per la Independència, Omnium… però aquests organitzacions, ara com ara, no han donat resposta, no ens han cridat. No dic que haguem d’entrar en una dinàmica d’acció-reacció, però, amb una situació com l’actual i davant d’una ofensiva que no cessa, voltats per partits espanyolistes declarats o de facto, per atacs de l’estat que van caient com una fina pluja nuclear i amb una quinta columna infiltrada extraordinàriament activa, o actuem ràpidament i amb contundència o ja ens podem anar acomiadament dels nostres somnis. Algú ha de cridar desperta ferro! I si no ho fan les institucions constituïdes ho haurà de fer algú altre. No podem esperar mansament que ens portin a l’escorxador. És l’hora de la rauxa.


7 comentaris:

A la/es 30 de gener de 2013, 10:33 , Blogger Juan Aguilera ha dit...

Només cal que l'ANC o qui sigui ens convoqui i el poble respondrà o almenys és el que jo crec

 
A la/es 30 de gener de 2013, 14:54 , Blogger Llorenç Prats ha dit...

Sí, jo també ho crec, però cal que algú vetlli, d'una banda, perquè estiguem amatents en tot moment, i, d'altra banda, per etzibar alguna sotregada forta de tant en tant. Els talps, que viuen entre nosaltres, no descansen i el bombardeig dissuassori des de fora, tampoc. Si ens adormim, quan volguem independitzar-nos, no tindrem país per independitzar.

 
A la/es 31 de gener de 2013, 11:49 , Blogger milaem ha dit...

Una petita ajuda des de TV33 Madrid:

http://www.youtube.com/watch?v=ylQFZZMHOxk

No deixeu descoltar-ho

 
A la/es 1 de febrer de 2013, 4:53 , Blogger Isabel S. Altet ha dit...

Molt bo Llorenç! Comparteixo plenament aquesta visió sobre la pèrdua de protagonisme dels "perseguidors de móns utópics" més o menys desitjables. No sempre les utopies són d'un món millor, només d' un món diferent.
I pel que fa als dubtes, fins i tot tinc somnis on no deixem de tenir problemes i més problemes. El que sembla que molta gent no se n'adona és que si no anem forts fins el final no hauríem d'haver fet mai aquest pas endavant perquè el pagarem car. Quan es comença una tasca hem d'estar segurs que l'acabarem i no la deixarem a mitges.

 
A la/es 3 de febrer de 2013, 4:20 , Blogger Javier Ríos ha dit...

Llorenç, gràcies pels teus articles, és curiós com un català i un gadità podem arribar a desitjar la independència de Catalunya per motius que apunten a la construcció d'un nou Estat NOU, fora del sistema capitalista salvatge i de la miserable política dels mercats i d'aquesta Espanya a la li veiem ara més que mai el llautó: segueix igual al segle XVIII...
Una Catalunya nova, independent de debó i no manada per deu famílies convergents que llepen els culs dels calerons xinesos russos o madrilenys si s'escau.
Aquesta república com ben dius, la podreim fer a l'Empordà, a Ponent... o las Alpujarras! :-) Es tracta d'una república d'idees, de polítics renovats i compromesos i un poble il-lusionat, motivat i participatiu... Catalunya podria ser el camp de oroves d'aquest somni per a catalans de la ceba i per somiatruites que ens hi apropen al calor d'aquesta utopia.

el que em pregunto jo és si de debó ERC és el partit que ens hi portarà... La preocupació després de llegir la teva entrada és "existeix aquest partit que en hi pugui portar?"

Que fem sort!

 
A la/es 5 de febrer de 2013, 1:16 , Blogger Llorenç Prats ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris. Em quedo amb dues idees que em preocupen, vull dir que crec que hi hem de prestar atenció, no que m'angoixin. Una de la Isabel i una del Javi. La Isabel diu que hem d'anar forts i fins al final perquè sinó no valia la pena haver començat aquest camí i ho pagaríem car. No sé francament si ho pagaríem car, però estic segur que hem d'anar forts i fins al final encara que sigui per no caure en una depressió col·lectiva. I això m'amoïna. Cal explicar molt bé i a molta gent què vol dir i perquè es fa aquest projecte d'independència. Si som un àmplia majoria a voler-ho, com més àmplia millor, no ens ho podran privar. Poden posar més o menys obstacles però la voluntat de tot un poble, a l'Europa del segle XXI no es pot ignorar sense anar en detriment de la imatge democràtica del continent i dels països. Això vol dir molta feina, d'aquella més ingrata, de convèncer porta a porta i de mantenir els ànims alts dels que puguin trontollar. No és poca cosa. Jo, ara redactaré alguns fulls volants per repartir i explicar el perquè la independència és bona per tots. Des de l'ANC d'Esparreguera ho començarem a fer córrer pel poble. A veure.
Javi, jo no crec que cap a aquest estat nou ens hi porti cap partit, ni tan sols que hi arribem així, en un plis plas. Això serà un procés llarg (relativament llarg, però és que estem parlant d'història). El primer pas és aconseguir la independència, perquè sinó estem lligats de peus i mans. Si aconseguim això, comença la fase més interessant perquè hem d'elegir -se suposo- un parlament constituent que elabori una constitució per Catalunya. Aquí cal anar forts. Aquest parlament ha de tenir una majoria d'esquerra. Jo diria que "socialdemòcrata", o sigui que Esquerra ja m'estaria bé, perquè, si volem córrer massa, llavors ens boicotejaran de tot arreu i ens la fotrem. Això pot donar una constitució infinitament més progressista que la d'Espanya i la resta de Països europeus. Un cop aprovada la constitució, el parlament hauria de tornar a convocar eleccions. Espero que, entre altres coses, la constitució ja contemplés les llistes obertes per les eleccions. Aquí es tracta de tornar a apretar fort perquè hi hagi un parlament que, sense espantar (que no ens vegin com una mena de talibans) sigui un parlament claríssimament d'esquerres i on cada diputat s'hagi guanyat els vots individualment i mullant-se. Aquuesta segona legislatura és molt important perquè és la llegislativa i aquí sí que el parlament pot començar per lleis com blindar l'estat del benestar, considerar el treball i l'habitatge com a drets inalienables (això ha d'anar acompanyat d'una política decidida en favor de l'economia productiva, perquè és l'única manera de generar treball), però l'estat (català) en última instància hauria de garantir aquests drets, per la qual cosa cal que implanti una fiscalitat progressiva... Pas a pas, "sin prisa pero sin pausa" com es diu en castellà" (no li conec traducció), jo crec que és així com es fa un país nou i sòlid, que no sigui un castell de cartes perquè se l'emporta el vent. I llavors, fins on podem arribar? Fins on vulgui el poble, és qüestió d'estar en el bon camí, de recordar sempre els errors del passat i avançar, ara sí, cap a un món millor.

 
A la/es 21 d’octubre de 2013, 9:18 , Anonymous Anònim ha dit...

Hola, em faries un favor molt gran si em diguessis perquè estas a favor de la indepenència. He de fer un debat, i he de aportar diferents opinions. M'agradaria saber el perquè a favor. Moltíssimes gràcies.

 

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici