dijous, 11 d’abril de 2013

Sense un nou país, mai no podrem fer un país nou.

En aquests moments hi ha una sola prioritat que és la independència i tothom hauríem d’estar treballant a tota merda per assolir aquest únic objectiu, després ja vindran les eleccions, el procés constituent i les diferències ideològiques per assolir un món millor. Però mentre no tinguem casa nostra, els nostres diners i poguem decidir com ens organitzem, aquesta ha de ser la prioritat exclusiva, tota la resta és fer el joc a l’enemic.

N’estic cansat i fart de polítics que no tenen solucions, que van deixant córrer el temps mentre juguen la seva versallesca partideta que no porta enlloc.

N’estic cansat i fart de les suposades iniciatives ciutadanes que tampoc no aconsegueixen res. Sóc membre de l’ANC. Bé, què ha fet l’ANC? Només una cosa: convocar la manifestació més gran de la història de Catalunya a favor de la independència. Una manifestació que els va ultrapassar en les previsions i els continguts. Després, què més? Folklore i més folklore. Aviat n’hi haurà per escriure un Costumari Independentista. Enceses d’estelades, mones de Pasqua, webs de disseny i ara sembla que la fita principal sigui que la Carme Forcadell (tots els meus respectes per a ella) sigui declarada per El Periódico [¡!] “catalana de l’any”.

Ja només ens falta muntar la secció de macramé. El que ara cal i cal amb tota urgència i contundència és aconseguir una majoria de ciutadans i ciutadanes a favor de la independència que no és ni molt menys clar que tinguem. I això només es pot aconseguir treballant porta per porta. No recordo ara exactament como ho deia el Ferran Torrent, però cal guanyar la batalla a cada taula de bar, a la botiga, a la consulta del metge.

Si hem d’anar perdre, pleguem i que cadascú s’espavili com pugui, però si volem guanyar, deixem-nos de collonades i posem totes les nostres energies, les dels polítics, de les associacions de tota mena, de les persones individuals… a garantir una majoria sense la qual Catalunya mai no existirà com a país independent.

Ens trobem en una cruïlla de la història i només podem anar endavant o endarrera: o Catalunya passa a ser un estat de ple dret, o d’aquí uns dècades serà una antiga regió d’Europa, amb una llengua morta i un folklore molt bonic.

I, si per un miracle de Santa Rita, ens posem tots d’acord a lluitar per la independència i aconseguim arrossegar una majoria àmplia de la població catalana, llavors acollim-nos a la fòrmula més ràpida i eficaç: ja sabem que no farem cap referèndum ni consulta dintre de la legalitat espanyola, no cal perdre-hi el temps, fem eleccions plebiscitàries i una declaració unilateral d’independència o apliquem qualsevol altra fórmula, si hi és, que ens permeti anar més de pressa encara.

Que cridin tant com vulguin, que amenacin i ens expulsin, tant se val, tenim força per sortir-nos-en, situacions més dures hem remuntat, i no ens podran esborrar del mapa. Per això es gasten tans milions ara per anar embolicant el procés, perquè saben molt bé que Déu nos guard d’un “ja està fet”.

Tenim una capacitat insòlita d’entrebancar-nos nosaltres mateixos: des dels partits, des de les institucions de la societat civil (ANC inclosa)… només ens faltaven els nostres mediàtics particulars, la Teresa Forcades, l’Arcadi Oliveres… que vénen a enredar la troca i a distriure el personal de l’objectiu sine qua non i realment assolible: la independència, una independència que ells no recolzaran mai.

No ens deixem enredar més, només hi ha un camí i no és fàcil però és molt clar: 1) aconseguir una majoria a favor de l’independentisme i 2) proclamar la independència.

Tota la resta vindrà deprés, i sinó, no vindrà mai.


10 comentaris:

A la/es 11 d’abril de 2013, 6:29 , Anonymous Humbert Roma de Asso ha dit...

Pispo ben de gust. Per si voleu tenir dues visions més o menys properes d'allò que tant al Michael com a mi ens preocupa hores d'ara, podeu llegir també això que vaig escriure ahir també per al facebook:
"Estem entrant –si més no al territori català admnistrat per la Generalitat de dalt– en un període preinsurreccional obvi per qualsevol que conegui una mica la història de les revolucions, per molt pacífiques que hagin estat (pacífiques per part de la bona gent contra les maleses del malvats, que bé que els han atonyinat només per demanar una vida una miqueta, però és que només una miqueta, millor. I no hi ha giragonses que hi valguin quan els malvats responen amb la violència (jutjats, legislacions, decrets llei, constitucions i martingales diverses inclosos tancs, avions i altres artificis mortals amb només apretar un gallet...). El més important ja no és on trobaran els Masos (Artur i Colell) la xavalla, buscant i pidolant pels racons dels ministeris de Madrid i de genollons davant la trinitat galdosa de Brussel·les, per quadrar uns pressupostos que no es poden quadrar de cap de les maneres sense obrir el procés insurreccional, mesura rere mesura per posar la bona gent com a protagonista de la insurrecció social i nacional. I això, des del punt de vista polític, té un preu que només pot ser –si volem guanyar la batalla, que serà dura– si la fem a favor de la bona gent i en contra –fins allí on puguem amb les nostres pròpies forces i les que aconseguim aplegar a l'entorn d'objectius semblants en altres col·lectius nacionals del nostre entorn– dels malvats que només busquen el seu benefici i la ruïna de la bona gent i d'aquesta comunitat d'humans que anomenem país (Països Catalans). D'això hauríem d'estar parlant ja ara –ERC, sisplau, poseu-vos-hi d'una vegada amb la CUP i ICV, ANC i tants d'altres col·lectius i persones connacionals nostres que hem fet del dret a decidir un element clau del nostre objectiu polític immediat. I el primer que necessitem saber, més enllà de càlculs destinats a la propaganda fàcil, és què és el primer que hem de salvaguardar del nostre país en favor de la nostra bona gent i a favor de qui ha d'anar aquesta insurrecció. Quines peces fonamentals hem de moure en aquesta llarga lluita, quins patrimonis no podem perdre per res del món (educació pública catalana i en català, sanitat pública i amb recursos propis suficients, capacitat pública d'inversió en sectors clau de l'economia, les recerca les infraestructures i les finances, quin deute hem de cobrir als banquers i quin no volem cobrir perquè de cap de les maneres no ens pertoca; quins dels nostres connacionals han d'anar a la garjola i per quant de temps, després de tornar al país –això és, a la bona gent catalana– fins el darrer euro d'allò que ens han pres; mitjans públics de comunicacio en català d'abast nacional que hem d'enfortir, millorar i potenciar, i a tots els nivells territorials (des de mitjans de barriada –parlo de comunicació, no de propaganda, ep!–, districte, població, comarca), drets socials i civils de tots els nostres connacionals tinguin o no papers que hem de cuidar de protegir, garantir i millorar...). Mireu si en tenim de feina com per anar perdent el temps llepant les sabates als buanes de torn...

 
A la/es 11 d’abril de 2013, 8:45 , Anonymous Anònim ha dit...

Sí Humbert, hi ha molta feina per fer al nostra país i fins i tot em fa il·lusió la idea de fer-la (també la de fer net), només cal que tinguem un país sobirà per fer-ho, Llorenç

 
A la/es 11 d’abril de 2013, 10:31 , Anonymous Carme Pont Bonsfills ha dit...

Les dues persones que han endegat aquest procés constituent no són del meu gust, però entenc que si ni el Parlament ni la societat civil que s'hi havia compromès (=ANC) estan fent la seva feina (o la fan massa poc a poc), algú ha de prendre la iniciativa. Jo no crec que estiguin embolicant res, volen tornar a tibar del poble que ja s'havia adormit i que en una Espanya feixista ja començava a veure la independència com una utopia. És normal avançar, anar endarrera, tornar a avançar...

 
A la/es 11 d’abril de 2013, 10:59 , Blogger Llorenç Prats ha dit...

Però aquestes persones no tiben en el sentit de la independència, al contrari, pel fet de posar-li tans condicionaments li resten forces, la fan pràcticament inviable. Això és el que volen a madrid, que tibem cadascú cap a un costat diferent. Si tibem tots junts, abans que res, com a condició sine qua non, cap a la independència, ja veuràs com criden, perquè llavors sí que podrem feu un nou país i començar el procés constituent d'un nou país. Aquesta iniciativa, he de pensar que de bona fe, va en la direcció equivocada i pot fer mal, molt de mal. Llorenç Prats

 
A la/es 11 d’abril de 2013, 21:14 , Blogger Isabel S. Altet ha dit...

Molt clar i estic amb tu, ja ho saps. També saps el comentari que els he fet als del Procés Constituent que, sigui dit de passada, estan complint les meves expectatives de no publicar el que no els interessa perquè el meu comentari encara està en moderació, no l'han publicat com jo ja pensava. I és que alguns ja estem de tornada i coneixem el percal. La seva és una proposta i res més que aixó, una proposta de tantes que es poden fer, i bastant defectuosa, tot sigui dit de passada. Acaben d'arribar -perquè veuen que tirem endavant- i volen dir com s'han de fer les coses, Altres sumem, ens mirem d'unir, de fer pinya, integrar tanta gent com es pugui. El país és plural i així ha de ser, no a gust de capelletes. Però res, el poble empeny. Empeny als polítics i, si cal, estem empenyent l'Assamblea que JA existeix. Aquesta evolucionarà si nosaltres estem per la feina.

Llorenç, hi haurà gent que ara es sumarà a la iniciativa de la Forcades i en Oliveres. Gent que he hagut de blocar a twitter perquè m'insultaven i perseguien per defensar la independència abans de res, sense perdre'm en autocomplacències per anar fent xerrades i conferències, cartells i ponències sobre la sanitat pública, educació o el que sigui mentre ens els estan robant i cada vegada estem pitjor. "És que jo protesto! Jo ja faig!" "Sí, però, què has aconseguit?". Ara, ells seran els "bons" independentistes"... però és el que molts diem: tenim pressa, nosaltres, a la nostra, I com a la Iliada, no ens deixem entabanar per cants de sirenes i seguim el viatge sense aturar-nos.

 
A la/es 12 d’abril de 2013, 0:08 , Blogger Roser Hugue Benach ha dit...

Primer de tot una gran abraçada a tu i a Isabel.

Seguir el viatge, però sols? es el problema de sempre, la manca d'unitat, la por, l'ignorància, els interessos dels polítics.....

Cada cop veig mes lluny la llibertat del meu pais. Si la iniciativa de la Forcades y en Oliveres tingués força, benvinguda sia. !!!

 
A la/es 13 d’abril de 2013, 7:33 , Blogger Llorenç Prats ha dit...

Em temo que, des del 15 M, hi ha persones que en la lluita contra l'ofensiva neoliberal han trobat un nou sentit a la seva vida, com quan érem jovenets i vivíem "contra Franco". Alguns busquem el camí més ràpid per sortir-ne, recuperar una societat que permeti una vida digna per a tothom, i tornar a les nostres rutines, per dir-ho així. D'altres, en el fons del seu cor, voldrien que no s'acabés mai, sigui per la popularitat que això els ha atorgat -no ho dic per ningú en concret-, sigui perquè, volens nolens, se senten més vius que mai i tenen un objectiu que abans no tenien.

 
A la/es 14 de maig de 2013, 14:32 , Blogger Daniel Grana Arboleya ha dit...

Bona nit, acabo de trobar aquest blog, és molt maco. Jo sóc asturià, he anat aprenent català pel meu compte, llegint coses a la xarxa... des de fa uns mesos estic molt interessat per la qüestió nacional catalana. Em va sorprener molt aquest recolzament tan generalitzat a l'independència, i he de dir que aquí a Astúries mai no vaig veure cap catalanofòbia, ans al contrari.

Fa un temps vaig llegir un article interessant i crític amb aquest projecte independentista, escrit des de posicions d'esquerra que crec són semblants a les aquí defensades. M'agradaria conèixer la seva opinió, senyor Prats.

http://mismanosmicapital.blogspot.com.es/2012/11/la-izquierda-catalana-y-el-derecho.html

Moltes gràcies. Una salutació ben cordial des de Oviedo.

 
A la/es 6 de juliol de 2013, 10:38 , Anonymous Joan Olivé i Mallafrè ha dit...

Bona tarda,

Agrairia si poguèssiu fer algna difussió a la vostra web de la següent proposta:

Més enllà de les accions que podem anar fent per la independència, com sigui la cadena humana, etc. hem pensat ara fa poc, al Juny de 2013 que podriem enjegar una campanya relativament sencilla i barata, a base d'escriure milers de cartes, a títol personal, a les diferents embaixades radicades a Madrid, demanant als embaixadors d'aquest països, que li reclamin al govern de Mdrid que simplement, admeti que es faci el referendum.

La idea té un primer origen en una conferència d'en Vicenc Partal, en la que explicava que al capdavall, els països el que tenen, son únicament interessos. Per exemple, a Polònia li aniria bé una independència de Catalunya per la sencilla raó de que una España més petita en habitants i pib, esdevindria menor en comparació a ells, en un seguit d'organismes internacionals, i simplement, ells tindríen més rellevancia i pes internacional.

Fa anys vaig colaborar activament amb Amnistia Internacional escrivint cartes a militars, dictadors de tots els calibres, jutges, directors de presons i altres personatges de dubtosa reputació... Aquesta acció de milers de persones anònimes en favor de presos de consciència, periodistes, sindicalistes, etc va millorar en els darrers 30 anys el panorama dels drets humans.

Una humil carta, escrita en un tò educat, demanant una acció concreta per part d'un Embaixador, sumades a altres milers, totes diferents, totes correctes, adreçades des de tots els racons de Catalunya pot ser determinant en el moment en que el govern de Madrid es trobi al cap del carrer.

Jo he preparat una llista d'embaixades a les que podriem escriure, i a títol únicament personal ja vaig escrivint alguna cosa. Per exemple, acabo d'escriure a la embaixada de Bolivia, just després del conflicte amb l'avió de Morales. M'he permés de recordar que Catalunya no va participar en la colonització d'Amèrica. Igualment, he esmentat que un petit pais com nosaltres, sense ínfules colonitzadores ni militars pot fer molt de bé a Amèrica Llatina en el futur.

Mercès
Joan Olivé i Mallafrè
contacte@hemisfera.cat
www.hemisfera.cat

Podeu entrar a www.hemisfera.cat i trobar la llista de les embaixades, deixar-hi comentaris, demanar consells si s'escau, etc. etc.

 
A la/es 11 de setembre de 2013, 15:04 , Anonymous Anònim ha dit...

Les meves felicitacions, i les meves gràcies, a tots aquells que heu fet possible (organitzativament) que la Via Catalana hagi estat un èxit.

David Tirado

 

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici