divendres, 13 de desembre del 2013

Aclaracions sobre el recompte.

Des que ahir va sortir la pregunta per a la consulta, llegeixo i escolto des de perplexitats fins a bajanades sobre la manera com s'ha de fer el recompte dels vots i, per tant, conèixer en el seu cas l'opció guanyadora.
Jo no hi sé veure el misteri ni entenc interpretacions tan esbojarrades com que pot guanyar la "tercera via", encara que sigui l'opció minoritària perquè se sumaria amb el no (ahir es va dir a Twitter). I avui he sentit interpretacions igualment estranyes de directors de diaris i també he sentit vacil·lar la Joana Ortega.

Em sembla que tot plegat és ben senzill. La pregunta té dues parts, a la primera es pregunta si volem que Catalunya sigui un Estat, sí o no. Si guanya el no, ja està, ja s'ha acabat la consulta, els resultats de la segona part de la pregunta ja només tenen un interès informatiu.

Però si guanya el sí, l'opció que Catalunya sigui un Estat, la segona part de la pregunta ja no s'adreça a tothom, sinó només a qui hagi votat en sentit afirmatiu. Ho diu el mateix enunciat. Per tant, l'univers passa a ser un altre: el conjunt de votants que han votat sí a la primera part de la pregunta. Els que han votat no o han guanyat o ja no poden tornar a votar. Una papereta "no-no" o "no-sí" seria nul·la.

Per tant, en aquest cas, guanyaria l'opció que tregués més vots entre els que votin a favor de l'Estat independent i els que votin a favor de l'Estat no independent (que podem identificar amb la suposada tercera via).

Suposem el mateix nombre de votants que a les darreres eleccions, 3.668.310, i suposem que, d'aquests, el 60% voten no (2.200.986) i el 40% voten sí (1.467.324): ha guanyat el no i s'ha acabat la història.
Ara suposem-ho al revés: 2.200.986 voten sí i 1.467.324 voten no. Ha guanyat clarament l'opció que Catalunya sigui un Estat, els que hi estan en contra ja no tenen res a dir, han perdut. Ara el total són els 2.200.986 que han votat sí a l'Estat i ara se'ls demana si aquest Estat el volen independent o no. Suposem que el 60%  (1.320.592) el vol independent ("sí-sí") i el 40% (880.394) no el vol independent ("sí-no"), guanyaria a la independència, o viceversa guanyaria la "tercera via".

Un cop se subtanciï, a la primera part de la pregunta, si el poble vol que Catalunya sigui un Estat o no, si el no perd, no pot entrar a decidir quina mena d'Estat, igualment que sí el no guanyés, els partidaris del sí no podrien entrar a decidir de quina manera volen que Catalunya no sigui un Estat.

A una pregunta complexa, una resposta complexa. Aquí no hi ha tres opcions i la que treu més vots guanya. N'hi ha dues, i si guanya el sí, després n'hi ha una altra perquè els que han votat afirmativament refinin la mena d'Estat que volen. 

Qualsevol altra forma de recompte seria contrària a la voluntat popular i una tupinada.

dijous, 5 de desembre del 2013

El dia de la marmota

Fa tant de temps que no visito el meu blog que ja no recordava com entrar-hi. Crec que dec una explicació a totes les persones que m'han anat seguint. No m'ha passat res ni he canviat les meves idees, només m'he fet una mica més vell, llei de vida.
Vaig deixar d'escriure al blog al mateix temps i gairebé per les mateixes raons que em vaig fer fonedís de facebook. Em semblava que tot plegat, el que escrivia aquí, la meva presència a facebook, tenia molt poc efecte. Era una qüestió d'eficiència, l'esforç i el temps que hi invertia em semblava massa feixuc per a la poca repercussio que tenia. Segurament és que el que explicava no interessava massa a ningú, tret d'uns quants fidels seguidors. Ens hagués valgut més muntar una tertúlia. D'altra banda deu ser d'allò més normal, què feia jo escrivint un bloc de política? Se suposa que la gent seguim les les reflexions polítics dels opinadors polítics reconeguts. El trànsit de la informació és molt vertical, tret que no et converteixis en un destroyer i estiguis disposat a generar escàndol a tort i a dret. No és el meu cas. Per això, d'una banda, em vaig dir "Llorenç. això no va enlloc" i ho vaig deixar córrer.
No tot acaba aquí. Ara em miro les darreres paraules de la meva ultima entrada i penso que podria començar repetint-les fil per randa. Em feia l'efecte -encara me'l fa- que ja no era temps d'anar donant voltes i voltes a les mateixes qüestions. I el cas és que tampoc no podia ignorar-les i posar-me a escriure d'altres coses perquè continuaven i continuen plenament vigents.
Vam fer unes eleccions, es va marcar un full de ruta i és de suposar que ha de començar a donar els seus fruits. Durant aquest temps hem vist com el poble es mantenia ferm, hem unit el país de punta a punta i hem demostrat una paciència bíblica. Els partits polítics s'han definit com era d'esperar. El paper més trist el del PSC,  però tal com anaven les coses també era d'esperar. Tant se me'n dóna.
Continuo pensant que l'únic que realment importa és aconseguir una majoria suficient per reclamar la independència. No ens donaran cap facilitat i a més a més jugaran brut i amb la inestimable col·laboració dels quintacolumnistes i de tota l'espanyolitat que veurà com un escarment més que merescut que ens suspenguin l'autonomia. Quina tristesa i quina decepció el paper de la intel·lectualitat espanyola d'esquerra, això sí que no m'ho esperava.
Però tant se val, si som una majoria a reclamar la independència, a no reconèixer la constitución española ni les seves lleis regressives, a no acatar la suspensió de l'autonomia... el món ens haurà d'escoltar. La unió europea no es pot permetre que un dels seus estats ignori olímpicament la voluntat de tot un poble, s'hi juga els seus mateixos principis, aquells que, si més no, no es poden renunciar mai públicament sense perdre tota la credibilitat.
No sé com arribarem a la independència, però si el poble de Catalunya l'exigeix col·lectivament, arribarà. Aquesta és ara la tasca que socialment tenim encomanada.
Mentrestant no crec que tingui massa res de nou a dir en aquest procés. Si els polítics ens fallen, serem tot el poble que compartuim el mateix anhel que tornarem a posar-los al seu lloc. La unió i el convenciment que la independència és l'únic camí per arribar a un món millor, un món on s'hi pugui viure, són la nostra força.
Per facebok tampoc no m'hi veureu. El motiu és en part el mateix, o els mateixos que he exposat i una sensació d'anar donant tombs com als cavallitos. Si admets molts amics i parles amb molta gent és per barallar-te o per donar-te cops de cap contra la paret. Ho vaig fer fins al masoquisme. Si et limites a un cercle petit que pensa més o menys el mateix que tu, també ho vaig fer mitjançant un avatar que en diuen ara, és com ballar un minuet donant-nos la raó els uns als altres i repetint sempre més o menys els mateixos arguments mentre la realitat no avança. Em sap greu haver perdut gent de vista, però pel que fa als debats em fa l'efecte de no haver-me perdut res. Som, més o menys, on érem.
Per això he dedicidit no tornar a facebook, ara escric almenys un cop cada dia al meu twitter @llprats, si us hi voleu afegir us seguiré també amb molt de gust, i si hi ha novetats ja recuperaré novament el blog, però quan n'hi hagi, quan valgui la pena, quan la realitat hagi fet algun pas endavant i escriure torni a tenir sentit, us ho diré per twitter. Ara, per constatar desgràcies, val més callar i anar treballant per garantir que tot surti com el déus i la raó manen. Us espero. Llorenç
.