dijous, 5 de desembre de 2013

El dia de la marmota

Fa tant de temps que no visito el meu blog que ja no recordava com entrar-hi. Crec que dec una explicació a totes les persones que m'han anat seguint. No m'ha passat res ni he canviat les meves idees, només m'he fet una mica més vell, llei de vida.
Vaig deixar d'escriure al blog al mateix temps i gairebé per les mateixes raons que em vaig fer fonedís de facebook. Em semblava que tot plegat, el que escrivia aquí, la meva presència a facebook, tenia molt poc efecte. Era una qüestió d'eficiència, l'esforç i el temps que hi invertia em semblava massa feixuc per a la poca repercussio que tenia. Segurament és que el que explicava no interessava massa a ningú, tret d'uns quants fidels seguidors. Ens hagués valgut més muntar una tertúlia. D'altra banda deu ser d'allò més normal, què feia jo escrivint un bloc de política? Se suposa que la gent seguim les les reflexions polítics dels opinadors polítics reconeguts. El trànsit de la informació és molt vertical, tret que no et converteixis en un destroyer i estiguis disposat a generar escàndol a tort i a dret. No és el meu cas. Per això, d'una banda, em vaig dir "Llorenç. això no va enlloc" i ho vaig deixar córrer.
No tot acaba aquí. Ara em miro les darreres paraules de la meva ultima entrada i penso que podria començar repetint-les fil per randa. Em feia l'efecte -encara me'l fa- que ja no era temps d'anar donant voltes i voltes a les mateixes qüestions. I el cas és que tampoc no podia ignorar-les i posar-me a escriure d'altres coses perquè continuaven i continuen plenament vigents.
Vam fer unes eleccions, es va marcar un full de ruta i és de suposar que ha de començar a donar els seus fruits. Durant aquest temps hem vist com el poble es mantenia ferm, hem unit el país de punta a punta i hem demostrat una paciència bíblica. Els partits polítics s'han definit com era d'esperar. El paper més trist el del PSC,  però tal com anaven les coses també era d'esperar. Tant se me'n dóna.
Continuo pensant que l'únic que realment importa és aconseguir una majoria suficient per reclamar la independència. No ens donaran cap facilitat i a més a més jugaran brut i amb la inestimable col·laboració dels quintacolumnistes i de tota l'espanyolitat que veurà com un escarment més que merescut que ens suspenguin l'autonomia. Quina tristesa i quina decepció el paper de la intel·lectualitat espanyola d'esquerra, això sí que no m'ho esperava.
Però tant se val, si som una majoria a reclamar la independència, a no reconèixer la constitución española ni les seves lleis regressives, a no acatar la suspensió de l'autonomia... el món ens haurà d'escoltar. La unió europea no es pot permetre que un dels seus estats ignori olímpicament la voluntat de tot un poble, s'hi juga els seus mateixos principis, aquells que, si més no, no es poden renunciar mai públicament sense perdre tota la credibilitat.
No sé com arribarem a la independència, però si el poble de Catalunya l'exigeix col·lectivament, arribarà. Aquesta és ara la tasca que socialment tenim encomanada.
Mentrestant no crec que tingui massa res de nou a dir en aquest procés. Si els polítics ens fallen, serem tot el poble que compartuim el mateix anhel que tornarem a posar-los al seu lloc. La unió i el convenciment que la independència és l'únic camí per arribar a un món millor, un món on s'hi pugui viure, són la nostra força.
Per facebok tampoc no m'hi veureu. El motiu és en part el mateix, o els mateixos que he exposat i una sensació d'anar donant tombs com als cavallitos. Si admets molts amics i parles amb molta gent és per barallar-te o per donar-te cops de cap contra la paret. Ho vaig fer fins al masoquisme. Si et limites a un cercle petit que pensa més o menys el mateix que tu, també ho vaig fer mitjançant un avatar que en diuen ara, és com ballar un minuet donant-nos la raó els uns als altres i repetint sempre més o menys els mateixos arguments mentre la realitat no avança. Em sap greu haver perdut gent de vista, però pel que fa als debats em fa l'efecte de no haver-me perdut res. Som, més o menys, on érem.
Per això he dedicidit no tornar a facebook, ara escric almenys un cop cada dia al meu twitter @llprats, si us hi voleu afegir us seguiré també amb molt de gust, i si hi ha novetats ja recuperaré novament el blog, però quan n'hi hagi, quan valgui la pena, quan la realitat hagi fet algun pas endavant i escriure torni a tenir sentit, us ho diré per twitter. Ara, per constatar desgràcies, val més callar i anar treballant per garantir que tot surti com el déus i la raó manen. Us espero. Llorenç
.

2 comentaris:

A la/es 5 de desembre de 2013, 20:29 , Blogger Isabel S. Altet ha dit...

Me n'alegro de tornar-te a llegir. No sé si ho has vist però també m'he cansat d'escriure en el bloc encara que podria fer la crònica del dia a dia perquè material hi ha i per donar i vendre.
No crec, com tu, en perdre les energies en debats estèrils, amb gent que com argument només té l'insult. Ara bé, en aquest grup del minuetto que tinc jo hem fet feina. Uns passem informació als altres i a mi, personalment, m'ha servit de molt. He aprés moltes coses que no sabia perquè, clar, jo sóc de les "adoctrinades" a l'estil Wert, sota la dictadura (i el que tenim ara, què és?), i després, la vida m'ha donat tantes voltes i he estat tan ocupada que no he pogut dedicar-me ni a aprendre a tenir un supernivell de la meva llengua, dels meus pares, de la meva terra, a l'hora d'escriure i em trobo amb grans dificultats per continuar amb els meus escrits però en català perquè ara ho sento així.
Ni tampoc el meu nivell d'història catalana era... cap nivell perquè no ens ensenyaven.

Bé, en resum, que me n'alegro de tornar-te a llegir i que crec que totes les veus compten, totes sense excepció. A banda de fer feina, però la comunicació correcta, la difusió i la veritable informació són feina i fonamental.

El compte de correu electrònic que tens gairebé que no me'l miro, el tinc abandonat. Potser que un dia et passis pel Face i veuràs que t'he escrit fa temps. I sí, et buscaré pel twitter.

Una abraçada!

 
A la/es 13 de desembre de 2013, 2:32 , Anonymous Anònim ha dit...

Hola Isabel, veig que sense dir-nos-ho hem anat fent camins paral·lels, i ja veus que no ens ha costat gens de trobar-nos al twitter. Esta va guapo ahir! Ara he entrat al blog per fer un post sobre els embolics que es fan amb el recompte electoral i he vist el teu comentari, tard. En tot cas ens seguim als twitter. Una forta abraçada. Llorenç

 

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici