dilluns, 29 de setembre de 2014

L'independentisme català contra el capitalisme psicòpata

Les coses clares. El nostre gran problema, el de tothom, és que vivim completament sotmesos a un capitalisme psicòpata, psicòpata i depredador, des de la Patagònia fins als confins de Groenlàndia.
Que no ho ha estat sempre el capitalisme de psicòpata i depredador? Sí, segurament que sí, però mai a una escala global com ara i mai tan acusadament i descaradament, i, a més a més, encara que això no ens deixi massa bé, mai no havia clavat les seves urpes d’aquesta manera en la societat occidental i les seves classes mitjanes. Els que patien eren altres.
Ara no, ara som a la part de baix de la cadena tròfica, hem passat a formar part de les víctimes. El capitalisme desfermat ha dividit el món en dos grups de persones. Un és dels rics, potentats, poderosos, que ho tenen tot i que cada vegada van acumulant més i més riquesa i poder a les seves mans sense fer res, simplement deixant que els seus diners rodin pels mercats i vagin engreixant les seves fortunes i la seva influència. Por molt que s’amaguin darrere de bancs, fons d’inversió i altres camuflatges, són persones de carn i ossos, com nosaltres: mil persones, amb nom i cognom, potser cent mil, deu milions... tant se val, una ínfima minoria de la població mundial.
L’altre grup el formem la resta de la humanitat, des dels que viuen relativament acomodats i pensen que a ells això no els afecta, fins a la gent que mor de fam a l`Àfrica o a trets a l’Orient mitjà. Tenim en comú que, per als psicòpates capitalistes, tot el que tenim, tot el que fem, tot el que som, nosaltres mateixos, som mercaderies. Especulen amb els nostres habitatges, amb els nostres salaris i el nostre treball, amb les nostres petites empreses, amb els aliments, amb l’educació, la salut, amb la guerra i amb els nostres òrgans i la nostra sang. I sense remordiments, són psicòpates, no tenen cap empatia, no senten res. I mai no en tenen prou, són depredadors, els mou l’olor de la sang.
Aquesta i no cap més és la gran qüestió que el món té plantejada, que amenaça realment la nostra supervivència i la del planeta.
I davant d’això, què fem? Què podem fer que sigui realment efectiu? Sabem que no podem recórrer a cap altra contrapoder: els polítics, els militars, les esglésies estan al seu servei, en algun cas potser ni ho saben, però estan al seu servei, i quan actuen de manera contrària als seus interessos, si això els pot representar la més mínima amenaça, els exterminen com qui aixafa un mosquit.
Per tant, políticament no podem actuar, no tenim cap esperança de sortir-nos-en. Quan un moviment social o polític alternatiu prospera, se’l miren amb la curiositat i desdeny d’un felí. Si veuen que és una bafarada que no arribarà enlloc o que ja se n’encarregaran els mateixos polítics, no es molesten ni a moure una ungla, si veuen que pot comportar algun perill fan que els seus sicaris –polítics, mediàtics, etc.- el facin desaparèixer, i si pot ser en estat larvari, millor. Moviments que semblen el qui sap què, si s’examinen i et preguntes perquè han sortit i d’on han sortit i perquè se’ls deixa prosperar, veus que, en el fons, serviran per debilitar les forces polítiques més incòmodes per al capital i per afavorir les més pròximes i servils. La caritat, les ong’s, els moviments reivindicatius... tot els és útil o indiferent. Sinó, desapareix.
Llavors, què? Com actuar? L’ideal seria actuar com ells i esborrar-los de la terra, ni que sigui metafòricament: arruïnar-los. Som, com a mínim, mil vegades més, o més, per tant, si ens poguéssim posar d’acord, no hauria de ser cap problema, però això, la vella aspiració de l’internacionalisme, ells saben que no és possible i el poden combatre fàcilment: divideix i venceràs.  També podríem utilitzar les seves mateixes armes de psicòpates i depredadors en contra d’ells, però no existeix, ni sembla viable que existeixi cap mena d’organització de “justiciers sense fronteres”.
Ens resta, però, una altra estratègia guanyadora: fer-nos petits, insignificants als seus ulls. A Europa mateix, hi ha comunitats amb les seves pròpies normes que viuen al marge del sistema i ningú en fa cas, perquè tampoc no pretenen créixer ni reproduir-se. Al món hi ha països petits, amb les seves pròpies lleis i organització interna, i ningú no en fa cas, per la mateixa raó. Ja fa temps que diversos autors ens han recordat que “small is beautiful”, ens han recomanat “pensa globalment i actua localment” i coneixem molt bé les estratègies de la glocalització.
Òbviament -ja ho diu el títol-, estic parlant de Catalunya i de l’independentisme. Cal reflexionar sobre perquè l’independentisme ha crescut a Catalunya d’una manera exponencial en tants pocs anys. És que ens ha agafat una mena de pandèmia identitària. Evidentment no. Hi ha independentistes nacionalistes, i raó que tenen perquè, tal com ha estat maltractada la societat i la cultura catalanes per l’Estat espanyol -que no és Espanya-, no en volen sentir parlar més. Però la majoria, a més a més d’estar farts de ser tractats com un drap brut, amb prepotència i menyspreu, el que volem és sobretot crear un estat nou lluny d’un Estat i un estament polític que es troba entre els més fidels servidors dels amos de l’univers. Recuperar la dignitat, sí, però també recuperar el benestar i la justícia social, i poder-ho transmetre als nostres fills i als nostres néts. Som prou petits, prou insignificants en el concert de les nacions com perquè, si ens separem de l’Estat espanyol, mentre respectem les regles bàsiques de la democràcia i de l’economia de mercat -de debò, no del capitalisme especulatiu-, ningú es preocupi massa de com endrecem la casa.
Però és que potser a casa no tenim cap capitalista psicòpata i depredador, cap polític corrupte i servil... és que les grans fortunes no hi tenen interessos? Sí, de capitalista psicòpata en devem tenir algun, però ja es buscarà la vida per una altra banda. De polítics corruptes n’estem al corrent, però ja farem neteja. I, respecte als interessos de les grans fortunes, jugarem amb un principi que tots els depredadors respecten: el càlcul de costos i beneficis: “pels interessos que hi tinc val la pena fer massa enrenou?”. Els depredadors són sigil·losos i no malgasten energies per empaitar un ratolí. Hem de ser com ratolins.
I això ho aconseguirem així, de bones a primeres? No, què va! Aquest procés té dues fases: La primera assolir la independència, tots junts, sense entrar en cap mena de diferenciació que no sigui “volem un estat independent”. Perquè sense un estat independent no podem fer res, estem condemnats, només podem anar a pitjor.
I necessitem ser molts, moltíssims, una gran majoria per dues raons principals: perquè la comunitat internacional ho hagi de reconèixer inequívocament, i perquè ens fem el mínim mal possible amb Espanya. El govern espanyol no estima a Espanya, perquè aquesta separació es produirà -i si ells volguessin es faria sense perjudicar ningú- , només cal viure a Catalunya per veure-ho, cada dia som més i més que veiem que, si ens governem nosaltres sols, ho farem molt millor. Són dos móns i volem estar en el món que encara el futur amb esperit de progrés econòmic, social i cultural. Tots: els catalans nascuts a Catalunya, els catalans vinguts de fora, els catalans fills de catalans vinguts de fora... això ja fa molts anys que ho tenim superat, encara que es vulgui enganyar la societat espanyola: que vinguin i ho vegin.
Però és que, a més a més, no volem trencar amb la gent d’Espanya, amics, familiars, col·legues, ni amb les seves terres. Simplement volem un estat, ja som prou grans. Però això volem ser molts i molt variats, perquè també això quedi clar.
La segona fase vindrà quan ja tinguem un estat, abans és impossible. Caldrà votar un parlament, i sabrem molt bé qui és i què defensa cadascú. No votarem a cegues ni per eslògans. I aquest parlament haurà de fer una Constitució, però aquesta constitució l’haurem de refrendar nosaltres, i si no reflecteix el país que volem, els direm que no i que en facin una altra. I amb això i les lleis que en derivin farem un nou país, lliure, pròsper i socialment just.
N’estic del tot segur, no per una qüestió de fe, sinó perquè en tinc garanties: l’extraordinària mobilització de la societat civil. Qui condueix aquest procés som nosaltres i qui s’ha manifestat massivament en defensa de la sanitat, de l’habitatge, de l’educació i de tots els principis propis dels drets humans i de l’estat del benestar som nosaltres. En la situació actual de consciència de la societat catalana, creieu que algú ens portarà a vendre? Que ho provi!
Farem un país nou per construir-hi un món millor, tan lluny com puguem de les urpes dels psicòpates depredadors i dels seus sicaris polítics. Som a dues passes: un estat i unes noves regles del joc. Se’ns gira feina i maldecaps, però val la pena.
I qui sap si en algun altre lloc algú ens mirarà i dirà: bona idea...! La història comença cada dia, i som nosaltres que la fem: tu, tu, tu, i jo, els primers.


Llorenç Prats
 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici