Les
coses clares. El nostre gran problema, el de tothom, és que vivim completament
sotmesos a un capitalisme psicòpata, psicòpata i depredador, des de la
Patagònia fins als confins de Groenlàndia.
Que
no ho ha estat sempre el capitalisme de psicòpata i depredador? Sí, segurament
que sí, però mai a una escala global com ara i mai tan acusadament i
descaradament, i, a més a més, encara que això no ens deixi massa bé, mai no
havia clavat les seves urpes d’aquesta manera en la societat occidental i les
seves classes mitjanes. Els que patien eren altres.
Ara
no, ara som a la part de baix de la cadena tròfica, hem passat a formar part de
les víctimes. El capitalisme desfermat ha dividit el món en dos grups de
persones. Un és dels rics, potentats, poderosos, que ho tenen tot i que cada
vegada van acumulant més i més riquesa i poder a les seves mans sense fer res,
simplement deixant que els seus diners rodin pels mercats i vagin engreixant
les seves fortunes i la seva influència. Por molt que s’amaguin darrere de
bancs, fons d’inversió i altres camuflatges, són persones de carn i ossos, com
nosaltres: mil persones, amb nom i cognom, potser cent mil, deu milions... tant
se val, una ínfima minoria de la població mundial.
L’altre
grup el formem la resta de la humanitat, des dels que viuen relativament
acomodats i pensen que a ells això no els afecta, fins a la gent que mor de fam
a l`Àfrica o a trets a l’Orient mitjà. Tenim en comú que, per als psicòpates
capitalistes, tot el que tenim, tot el que fem, tot el que som, nosaltres
mateixos, som mercaderies. Especulen amb els nostres habitatges, amb els
nostres salaris i el nostre treball, amb les nostres petites empreses, amb els
aliments, amb l’educació, la salut, amb la guerra i amb els nostres òrgans i la
nostra sang. I sense remordiments, són psicòpates, no tenen cap empatia, no
senten res. I mai no en tenen prou, són depredadors, els mou l’olor de la sang.
Aquesta
i no cap més és la gran qüestió que el món té plantejada, que amenaça realment
la nostra supervivència i la del planeta.
I
davant d’això, què fem? Què podem fer que sigui realment efectiu? Sabem que no
podem recórrer a cap altra contrapoder: els polítics, els militars, les
esglésies estan al seu servei, en algun cas potser ni ho saben, però estan al
seu servei, i quan actuen de manera contrària als seus interessos, si això els
pot representar la més mínima amenaça, els exterminen com qui aixafa un
mosquit.
Per
tant, políticament no podem actuar, no tenim cap esperança de sortir-nos-en.
Quan un moviment social o polític alternatiu prospera, se’l miren amb la
curiositat i desdeny d’un felí. Si veuen que és una bafarada que no arribarà
enlloc o que ja se n’encarregaran els mateixos polítics, no es molesten ni a
moure una ungla, si veuen que pot comportar algun perill fan que els seus
sicaris –polítics, mediàtics, etc.- el facin desaparèixer, i si pot ser en
estat larvari, millor. Moviments que semblen el qui sap què, si s’examinen i et
preguntes perquè han sortit i d’on han sortit i perquè se’ls deixa prosperar,
veus que, en el fons, serviran per debilitar les forces polítiques més
incòmodes per al capital i per afavorir les més pròximes i servils. La caritat,
les ong’s, els moviments reivindicatius... tot els és útil o indiferent. Sinó,
desapareix.
Llavors,
què? Com actuar? L’ideal seria actuar com ells i esborrar-los de la terra, ni
que sigui metafòricament: arruïnar-los. Som, com a mínim, mil vegades més, o
més, per tant, si ens poguéssim posar d’acord, no hauria de ser cap problema,
però això, la vella aspiració de l’internacionalisme, ells saben que no és
possible i el poden combatre fàcilment: divideix i venceràs. També podríem utilitzar les seves mateixes
armes de psicòpates i depredadors en contra d’ells, però no existeix, ni sembla
viable que existeixi cap mena d’organització de “justiciers sense fronteres”.
Ens
resta, però, una altra estratègia guanyadora: fer-nos petits, insignificants
als seus ulls. A Europa mateix, hi ha comunitats amb les seves pròpies normes
que viuen al marge del sistema i ningú en fa cas, perquè tampoc no pretenen
créixer ni reproduir-se. Al món hi ha països petits, amb les seves pròpies
lleis i organització interna, i ningú no en fa cas, per la mateixa raó. Ja fa
temps que diversos autors ens han recordat que “small is beautiful”, ens han
recomanat “pensa globalment i actua localment” i coneixem molt bé les
estratègies de la glocalització.
Òbviament
-ja ho diu el títol-, estic parlant de Catalunya i de l’independentisme. Cal
reflexionar sobre perquè l’independentisme ha crescut a Catalunya d’una manera
exponencial en tants pocs anys. És que ens ha agafat una mena de pandèmia identitària.
Evidentment no. Hi ha independentistes nacionalistes, i raó que tenen perquè,
tal com ha estat maltractada la societat i la cultura catalanes per l’Estat
espanyol -que no és Espanya-, no en volen sentir parlar més. Però la majoria, a
més a més d’estar farts de ser tractats com un drap brut, amb prepotència i
menyspreu, el que volem és sobretot crear un estat nou lluny d’un Estat i un
estament polític que es troba entre els més fidels servidors dels amos de
l’univers. Recuperar la dignitat, sí, però també recuperar el benestar i la
justícia social, i poder-ho transmetre als nostres fills i als nostres néts.
Som prou petits, prou insignificants en el concert de les nacions com perquè,
si ens separem de l’Estat espanyol, mentre respectem les regles bàsiques de la
democràcia i de l’economia de mercat -de debò, no del capitalisme especulatiu-,
ningú es preocupi massa de com endrecem la casa.
Però
és que potser a casa no tenim cap capitalista psicòpata i depredador, cap
polític corrupte i servil... és que les grans fortunes no hi tenen interessos?
Sí, de capitalista psicòpata en devem tenir algun, però ja es buscarà la vida
per una altra banda. De polítics corruptes n’estem al corrent, però ja farem
neteja. I, respecte als interessos de les grans fortunes, jugarem amb un
principi que tots els depredadors respecten: el càlcul de costos i beneficis:
“pels interessos que hi tinc val la pena fer massa enrenou?”. Els depredadors
són sigil·losos i no malgasten energies per empaitar un ratolí. Hem de ser com
ratolins.
I
això ho aconseguirem així, de bones a primeres? No, què va! Aquest procés té
dues fases: La primera assolir la independència, tots junts, sense entrar en
cap mena de diferenciació que no sigui “volem un estat independent”. Perquè
sense un estat independent no podem fer res, estem condemnats, només podem anar
a pitjor.
I
necessitem ser molts, moltíssims, una gran majoria per dues raons principals:
perquè la comunitat internacional ho hagi de reconèixer inequívocament, i
perquè ens fem el mínim mal possible amb Espanya. El govern espanyol no estima
a Espanya, perquè aquesta separació es produirà -i si ells volguessin es faria
sense perjudicar ningú- , només cal viure a Catalunya per veure-ho, cada dia
som més i més que veiem que, si ens governem nosaltres sols, ho farem molt
millor. Són dos móns i volem estar en el món que encara el futur amb esperit de
progrés econòmic, social i cultural. Tots: els catalans nascuts a Catalunya,
els catalans vinguts de fora, els catalans fills de catalans vinguts de fora...
això ja fa molts anys que ho tenim superat, encara que es vulgui enganyar la
societat espanyola: que vinguin i ho vegin.
Però
és que, a més a més, no volem trencar amb la gent d’Espanya, amics, familiars,
col·legues, ni amb les seves terres. Simplement volem un estat, ja som prou
grans. Però això volem ser molts i molt variats, perquè també això quedi clar.
La
segona fase vindrà quan ja tinguem un estat, abans és impossible. Caldrà votar
un parlament, i sabrem molt bé qui és i què defensa cadascú. No votarem a
cegues ni per eslògans. I aquest parlament haurà de fer una Constitució, però
aquesta constitució l’haurem de refrendar nosaltres, i si no reflecteix el país
que volem, els direm que no i que en facin una altra. I amb això i les lleis
que en derivin farem un nou país, lliure, pròsper i socialment just.
N’estic
del tot segur, no per una qüestió de fe, sinó perquè en tinc garanties: l’extraordinària
mobilització de la societat civil. Qui condueix aquest procés som nosaltres i
qui s’ha manifestat massivament en defensa de la sanitat, de l’habitatge, de l’educació
i de tots els principis propis dels drets humans i de l’estat del benestar som
nosaltres. En la situació actual de consciència de la societat catalana, creieu
que algú ens portarà a vendre? Que ho provi!
Farem
un país nou per construir-hi un món millor, tan lluny com puguem de les urpes
dels psicòpates depredadors i dels seus sicaris polítics. Som a dues passes: un
estat i unes noves regles del joc. Se’ns gira feina i maldecaps, però val la
pena.
I
qui sap si en algun altre lloc algú ens mirarà i dirà: bona idea...! La
història comença cada dia, i som nosaltres que la fem: tu, tu, tu, i jo, els
primers.
Llorenç
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada