divendres, 24 d’octubre de 2014

#ARAESLHORA o #ARANOTOCA? Ens podem refiar del president Mas?

Des de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i la posterior convocatòria d’eleccions, la manera com va entomar els resultats i el lideratge exercit en el procés sobiranista, el president Mas, que de primer veia com una mena d’hereu gravat de Jordi Pujol, es va anar guanyant la meva confiança, per la solidesa de la seva trajectòria al front del procés i per la contundència de gestos i declaracions puntuals. Més d’una vegada, vaig escriure algun tuit dient que, des de la discrepància ideològica, em sentia orgullós del president del meu país. Em vaig arribar a convèncer que Mas, com Sant Pau camí de Damasc, havia caigut del cavall i havia vist la llum, que ja no pensava ni actuava en termes de partit, sinó de país i fins i tot, gosaria dir, d’història.
Ara, després de la trencadissa de la unitat dels partits sobiranistes, produïda precisament en el moment en què calia passar de les paraules als fets i plantar cara a l’Estat espanyol, ja no sé què pensar. És Mas el líder capaç d’abanderar la marxa del país cap a la plena independència política? capaç de renunciar a tota mena d’interessos i conveniències de partit per ser l’estadista que ara necessitem, encara que sigui a costa, com Moisès, de no veure la terra promesa, si més no com a president? (i disculpeu-me l’abús de metàfores bíbliques).
És cert que pot ser que siguin altres, i no ell, els que encetaran el nou país, tot i que sap molt bé que, un cop amansides les aigües, consolidada la realitat política d’una Catalunya-Estat, les diferents opcions ideològiques ocuparan el lloc que els correspongui segons la realitat social i econòmica i, no ell, però si els seus, tindran l’espai i el protagonisme polític que els pertoqui en cada moment, ningú està pensant a crear una república soviètica. En aquesta perspectiva, Mas semblava destinat a passar a la història com a “pare de la pàtria”.
Però des que es desconvoca la consulta i es manifesta la desavinença entre els diversos partits, crec que som molts, moltíssims, que de sobte ens trobem immersos en la perplexitat i la confusió. Pot ser que Mas no fos res de tot això sinó un gran prestidigitador, que no hagi tingut mai la intenció d’acomboiar Catalunya cap a la independència? Pot ser, fins i tot, que hi hagi hagut una connexió Mas-Rajoy per actuar com a policia bo i policia dolent, diguem-ho així, per arribar un pacte un cop “vençut i desarmat” l’independentisme? Vull creure que no, però els moviments que ha fet el president després de desconvocar la consulta em fan por.
Convoca una pseudo-consulta, que es dirà “procés participatiu” que vindrà a ser com la consulta, però de perfil baix. Si aquest procés participatiu és tan bo com l’altra consulta, no trobeu molt estrany que l’Estat espanyol no l’impedeixi? Com hem vist tantes vegades no li calen gaire arguments per fer-ho: demana un pronunciament del Consejo de Estado, presenta recurs al Constitucional i el Constitucional el suspèn cautelarment, cosa d’hores. No ens enganyem, ho podrien fer fins i tot amb una tertúlia. De fet, la millor garantia que Mas no ens enganya i que va a totes, seria que el Govern espanyol demanés la suspensió cautelar del procés participatiu del dia 9 de Novembre.
Si no és així, ja començarem a tenir indicis de què pot ser –i tant de bo que m’equivoqui- el 9N: un examen per a l’independentisme en les pitjors condicions possibles.
Si l’Estat no l’impugna, no és que no pugui, és que no li fa por, o que està pactat. La gent, massa entusiasmada amb el 9N no se li veu. És clar que els súper convençuts anirem a votar, a Alcanar si cal, ja sabem el camí, però els tebis, els més tous i mandrosos, els emprenyats, els indecisos... què faran? No hi ha una campanya que estimuli el vot més enllà de la frontera dels súper convençuts; no sabem, i trigarem a saber-ho, on haurem de votar, i ningú ens ho dirà a casa, haurem de ser proactius i espavilar-nos. I sí, com s’intueix pel que diu la web, la gent ha d’anar a votar segons l’adreça que consti al DNI, molta gent, la que s’haurà de desplaçar, si no forma part del grup dels súper convençuts, passarà de fer-ho. Ahir advertia, en una altra entrada d’aquest bloc, del perill que pot representar l’absentisme juvenil, llegiu-ho si us plau.
Tot plegat no tindria més importància si no hagués de tenir conseqüències, si fos només per dir “vam dir que votaríem el 9N i votarem encara que sigui de mala manera”, però sí té molta importància si es planteja, com tot indica -i com deia- com un examen de l’independentisme. Si no recordo malament, el president Mas va dir que supeditava la convocatòria d’unes eleccions (plebiscitàries) al resultat del 9N. La metàfora que feia servir el govern en contra de l’opinió independentista era que no es tractava que el 9N fos una primera volta i les plebiscitàries la segona, sinó que el 9N era la semifinal i les plebiscitàries la final. De manera que si es perd la semifinal, ja no es va a la final.
En aquest context, en aquestes condicions pèssimes, la mare dels ous és: quants vots a favor de la independència són suficients perquè el president convoqui unes plebiscitàries? (i ara no entro en qüestió de llistes). Em temo que l’única resposta real no sigui “uns quants més dels que han sortit”. Tingueu en compte que tots els vots que es deixin d’emetre, fruit de la desinformació, del baix perfil, de la mandra a desplaçar-se per a una votació d’aquestes característiques, de la imatge de falta d’unitat, del convenciment que surti el que surti, si no hi ha tres milions de vots si+si mai no serà prou, etc., tots aquests vots que s’emetrien en unes altres condicions més favorables i estimulants (en unes plebiscitàries per exemple), seran comptats com a no-vots, o sigui com menys recolzament a la independència.
Ja heu vist com respiraven alguns membres del Govern aquests dies -no diguem ja els partits de la vacil·lació-. Qualsevol resultat que no sigui una gairebé impossible majoria absoluta (sobre, per exemple, el cos electoral de les darreres eleccions), podrà ser llegit pel Govern com a insuficient i li permetrà al president Mas entonar el conegut “ara no toca” i allargar la seva legislatura fins al 2016, esperant que les coses s’apaivaguin i, sense amenaces independentistes, pugui arribar a un acord autonòmic amb Madrid.

Hem caigut en una trampa acceptant la consulta del 9N? Tant de bo m’equivoqui, tant de bo. Però, per si de cas, exigim el màxim de garanties i facilitats, pactem mínims per les plebiscitàries i mobilitzem-nos per votar ni que estiguem in articulo mortis.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici