dijous, 16 de novembre de 2017

TRES REGIMENTS, PERÒ UNA SOLA BATALLA





Volia aprofitar aquestes ratlles per demanar, com ja he fet a les xarxes socials, una explicació certa, coherent i autoritzada tant del què i el per què de les decisions del govern des de després del referèndum fins ara, com dels plantejaments de futur de les diverses formacions independentistes, segons els resultats del 21 D. Tanmateix, després de veure, sentir o llegir les declaracions del president Puigdemont, del vicepresident Junqueras, de la Marta Rovira, de la Marta Pascual, del Toni Comín, la Meritxell Serret, l'Anna Simó, el Jordi Cuixart i d'altres, no ho faré, per diverses raons.


En primer lloc perquè penso que és impossible que ens puguin transmetre un únic relat coherent. Els uns a la presó, els altres a Brussel·les i els que menys a Catalunya, però tots amb imputacions severíssimes per part dels tribunals espanyols, que els obliguen a anar amb peus de plom, amb la impossibilitat física d'una coordinació efectiva, amb una intervenció directa i asfixiant de les institucions d'autogovern, que, si no s'és caut, les pot portar a l'aniquilació. Amb amenaces a l'escola, els mitjans de comunicació, col·lectius diversos i persones individuals, que sembren la por i l'autocensura. Amb unes eleccions a l'horitzó sense cap mena de garantia democràtica ni respecte a la campanya electoral, ni molt menys a la netedat i acatament dels resultats... En aquesta situació que viuen, no només els nostres governants legítims, sinó els país sencer, de veritable estat d'excepció, no es pot demanar més dels nostres representants, per perspectiva i per prudència.


El que sabem, fins on arriba la meva informació i el meu enteniment, és que el govern confiava que, en un marc europeu, l'Estat espanyol no s'atreviria a saltar-se qualsevol legalitat, inclosa la seva, i a imposar mesures repressives absolutament impròpies d'un estat de dret i d'una societat democràtica. El dia 27 d'octubre sembla que el president Puigdemont estava disposat a convocar les eleccions en lloc d'impulsar la proclamació de la República si l'Estat garantia que no s'aplicaria el 155, o, més ben dit, l'estat d'excepció colpista i autoritari, predemocràtic en tot cas, encarnat en les mesures que van implementar sota el paraigües genèric i espuri del 155. Tanmateix, aquestes garanties no es van donar i el president, finalment, va decidir forçar la situació i donar peu a què el Parlament proclamés la República, en el convenciment que el conflicte polític resultant s'hauria de resoldre políticament. Però, en un dels moments més foscos d'aquests dies, sembla que el govern espanyol no només va implantar la seva peculiar versió del 155, sinó que va amenaçar amb la utilització de la força si això es pretenia obstaculitzar mitjançant la resistència pacífica. No sabem, perquè, si ho saben, els nostres governants a l'exili no poden o volen dir-ho, si aquest ús de la força podia haver arribat fins al foc real, és a dir, fins a posar morts sobre la taula. El govern va decidir fer un pas enrere per evitar les conseqüències de la repressió violenta dels ciutadans. I va decidir dividir-se, amb el president i una part dels consellers a Brussel·les per crear un gran altaveu, internacionalitzar el conflicte i mostrar la diferència entre la justícia belga i l'espanyola. Tant se val el per què de la decisió de cadascú. Les situacions personals són tan dures que qualsevol opció, al marge de la seva consideració estratègica, s'ha de comprendre i respectar. Com ja sabem, l'Audiència Nacional va empresonar els consellers i conselleres, com havia fet amb el Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez, per sedició, i, en aquest cas també per rebel·lió, corrupció i malversació de fons. Al mateix temps el govern d'Espanya -il·legalment- va dissoldre el Parlament i va convocar unes eleccions "autonòmiques" per al 21 de desembre, amb l'advertiment que, si guanyaven de nou les forces independentistes i pretenien actuar fora de la Constitució -segons la seva interpretació-, és a dir, més enllà de l'autonomia, tornarien a aplicar el 155, article que, d'altra banda i que jo recordi, no han deixat clar en cap moment que, després del 21 de desembre, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, deixarà d'estar en vigor.


Estant així les coses, l'independentisme s'ha organitzat com ha pogut, des de les presons de Madrid, des de Brussel·les, des de Catalunya, amb l'espasa dels tribunals espanyols suspesa sobre tots i cadascun dels nostres caps. Crec que hem de ser conscients que ens movem en aquesta absoluta precarietat i que tot cal interpretar-ho en aquest context. M'apunto a totes aquelles veus que han dit que ja n'hi ha prou d'autocrítica i de flagel·lar-se. Ara és fàcil deduir que l'Estat espanyol pot actuar impúnement al marge dels drets fonamentals de les persones, amb l'única raó de la força, per defensar la unitat d'Espanya. Però, ni que ho haguéssim sabut, és que el govern i la societat catalana haguessin pogut actuar d'una altra manera? Tampoc importa massa si ens presentem en una sola llista o en tres. No hi ha hagut temps per debatre una coalició prou àmplia i no està clar quina fórmula ens pot permetre uns millors resultats electorals. Aquestes eleccions són excepcionals, l'únic que cal tenir clar és que pretenem alliberar els presos polítics, recuperar la normalitat institucional i forçar la consulta a la població sobre el model territorial que es vol per a Catalunya: independència, federalisme o autonomia, si no en surt cap més. Això ja ho he explicat en anteriors ocasions.


Jo no crec que al govern espanyol li interessés convocar eleccions tan aviat, amb més temps hagués pogut devastar més a fons Catalunya i afeblir l'independentisme. Darrera de la data del 21 de desembre hi veig el context europeu, prou tocat per la qüestió catalana. Potser tornen a ser esperances il·luses, però crec que el govern espanyol té una línia vermella posada per Europa -per l'opinió europea segur, però potser també pels estats i les institucions comunitàries-, una línia que l'ha permès aplicar a la seva manera el 155, és a dir, crear un estat d'excepció -és cert-, però breu, per un temps limitat per redreçar les coses. Si tot va bé per a l'Estat espanyol, i per a Europa, les formacions polítiques que han recolzat el 155 guanyaran les eleccions i la qüestió de la secessió de Catalunya es donarà per tancada. Però, si guanyem nosaltres, les forces independentistes, i si guanyem clarament, és a dir en vots i escons i superant el 50%, opino que, forçat per Europa, el govern espanyol haurà d'acceptar els resultats i iniciar un procés de diàleg que ens ha de portar a un referèndum pactat (també n'he parlat en entrades anteriors). No ens reconeixeran automàticament la independència -seria molt ingenu pensar que guanyant les eleccions ja està-, però sí el dret a posar-la a votació en un referèndum. En qualsevol cas és l'únic escenari en què ens podem defensar. 


Per tant, amunt els ànims, podem guanyar i hem de guanyar. Cal un rearmament moral, ara les explicacions les hem de demanar als altres, com, per exemple a Ciudadanos que, segons sembla, aquest matí anaven fent campanya electoral per l'entrada de l'Hospital de la Vall d'Hebron. Ens hem d'agafar a les eleccions com un clau ardent, que no falli ni un sol vot i que ningú desautoritzi en absolut cap opció independentista. El nostre president, en tot cas, serà Carles Puigdemont, el mateix Junqueras ho ha proclamat i recuperarem el nostre govern legítim, ara en presó o a l'exili, però només hi arribarem si ens activem ja, si ens agafem aquestes eleccions com una batalla final per la llibertat, contra l'estat repressor i les forces del 155, en la qual tenim tres regiments d'un mateix exèrcit que actuen coordinadament al servei d'un objectiu únic. Si l'assolim, si el 22 de desembre tenim la majoria que tothom demana en vots i en escons i sumem més del 50%, el panorama pot ser mol esperançador. Per aconseguir-ho cal renovar totes les nostres energies i remar tots en la mateixa direcció, la de les urnes.


Llorenç Prats

dijous, 9 de novembre de 2017

¿INÉS ARRIMADAS, PRESIDENTA DE LA GENERALITAT?




























Finalment no hi haurà llista unitària per a les eleccions del 21 de desembre ¿Per què? No vull pensar que els partits no hagin fet els càlculs dels resultats que pot obtenir, no ja el bloc independentista, sinó el conjunt de forces partidàries de l'autodeterminació, segons si van junts o per separat. Tampoc vull creure que hagin fet els càlculs en termes estrictes de resultats relatius per a cada partit, particularment, sense atendre a les conseqüències per a la situació global. Per tant, he de pensar que els partits sobiranistes han pres la decisió de concórrer a les eleccions per separat perquè tenen la convicció fonamentada que aquesta és l'opció electoralment més avantatjosa per al sobiranisme.


En prescindir de la llista unitària, es perd l'avantatge que confereix la llei electoral vigent als partits i coalicions grans, avantatge, no ho oblidem, que és el que ha permès a Junts pel Sí governar durant aquesta darrera i breu legislatura, amb el recolzament de la CUP, i desenvolupar el procés que ens ha dut al referèndum de l'1 d'octubre, a la proclamació de la República Catalana Independent -encara que només hagi estat de boquilla- i a la aplicació per part de l'Estat del 155 (i de moltes altres mesures, més o menys públiques o discretes, secretes i tot en algun cas), que ens ha menat a la catàstrofe en què es troba actualment Catalunya. Tanmateix, cal pensar que, si s'ha decidit fer-ho així, i descartant les opcions estrictament partidistes, és perquè els estudis demoscòpics deuen demostrar que els partits i formacions independentistes per separat poden captar més vots per a una causa que, en els seus punts primigenis, és coincident, però que, més enllà d'això (amnistia, restitució de les institucions pròpies, autodeterminació), segueix opcions divergents. Vull dir, en definitiva, que, a efectes electorals, suposo -i espero- que els partits i altres formacions polítiques hagin conclòs, amb arguments sòlids, que, per exemple, el nombre de afiliats i seguidors de la CUP que deixarien de votar una llista unitària si hi hagués un nombre significatiu de candidats del PDCAT, i viceversa, el nombre d'afiliats i seguidors del PDCAT que deixarien de votar una llista unitària si hi hagués un nombre significatiu de candidats de la CUP, representarien una pèrdua de vots electoralment més transcendent -en nombre d'escons- que l'avantatge que, en aquests mateixos termes, pogués conferir la Llei d'Hondt a una llista unitària. Si els partits i formacions independentistes no em diuen el contrari, em nego a contemplar cap més hipòtesi.


Hi ha veus, procedents de diferents fronts, que expressen reiteradament dues inquietuds, que, en bona part, al llarg del seu desenvolupament, conflueixen. Una d'aquestes inquietuds és el que en diríem "per fer què". Aquesta expressió la va utilitzar Eulàlia Reguant de la CUP i, darrerament, li he sentit amb unes altres paraules a Mònica Terribas. Aquesta inquietud entenc que, per una banda, és una demanda de programa, en tots els àmbits de la governança. D'una altra banda entenc que també és una demanda sobre el punt de partença en el qual ens hem de situar: hem de partir del reconeixement de la proclamació de la República? de l'assumpció dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre? o de l'exigència, en base al resultat de les eleccions del 21 de desembre, d'un referèndum pactat? -Jo, ja ho vaig explicar, estic en aquesta darrera tessitura-. L'aspecte de la governança lliga amb la segona qüestió, que és reclamada insistentment pels partits i formacions unionistes, inclosa CSQP, que, tot i que sembla que estaria per un referèndum pactat -vés a saber-, utilitza la paràlisi dels afers socials -sobretot- per pescar en un banc de vots més o menys d'esquerra i no independentistes, o que estan més preocupats per les dificultats del dia a dia -amb tot el dret i tota la raó-. En aquesta qüestió s'hi apunten també, demagògicament, el Partit Popular, Ciutadans i el PSC. Tots ells saben que si l'agenda social i altres afers de gran importància no s'han pogut desenvolupar és en gran part per la guerra política i jurídica que el govern d'Espanya ha mantingut amb el govern de Catalunya, ja des d'abans del 2015. Una guerra escandalosament desigual. Tanmateix, el malestar social és prou alt com perquè el mantra de l'independentisme versus les necessitats reals del poble pugui tenir molta requesta entre la població. Hi ha una dada, que vaig llegir en un tweet de Ramón Cotarelo, que és significativa. Es podria resumir així: el recolzament a l'independentisme és directament proporcional al nivell de formació dels enquestats. A més formació, més recolzament. Al marge del cas que es pugui fer a aquestes dades demoscòpiques soltes, que és més aviat poc, és ben sabut que la ignorància ha estat, de sempre i a tot arreu, un dels mecanismes més importants del poder per legitimar-se com a autoritat. Els partits unionistes saben molt bé quines consignes han d'agitar per guanyar-se la voluntat de tanta gent que ho està passant malament i veuen que el govern -no els expliquis si el d'Espanya o el de Catalunya- no està fent res per ells. Però aquest és també un parany en el que no poden caure els partits independentistes, perquè si tornem enrere, massa enrere, perdran suports en les seves pròpies files i, a més a més, des d'una situació autonomista no podran governar sense la interferència continua del govern d'Espanya, que, aleshores, sí que tindrà Catalunya ben agafada pel coll. Per tant, per a mi, les qüestions es contesten així: "per fer què? -el referèndum pactat, immediatament (vegeu l'entrada anterior); i les polítiques sectorials? -immediatament, de seguida que tinguem la capacitat per fer-ho, ja sigui com a Estat independent, o com a Estat federat (com a autonomia no ho tindrem mai)".


Però cal tenir en compte un altre escenari: que, en aquestes circumstàncies, sense la protecció de la Llei d'Hont -que no m'agrada, deixeu-m'ho aclarir, però que tothom ha fet servir fins ara i no es tracta de fer el pallús-, guanyin les eleccions els partits unionistes. Entre ells, segons he llegit, existeix un pacte perquè, en aquest cas, governi el partit d'entre ells que hagi obtingut més vots, que, previsiblement, seria Ciutadans. Per tant, Inés Arrimadas seria la presidenta de la Generalitat, probablement amb Garcia Albiol com a vicepresident i el PSC recolzant el govern sense participar-hi. La situació és apocalíptica. Pensem que Ciutadans, fundacionalment, és un partit declaradament anticatalanista i el PPC ja el coneixem. La destrossa que podrien fer en quatre anys en estructures de país tan importants, tan eficients i garants d'un futur de progrés com l'Escola catalana, els Mitjans de comunicació públics, els Mossos d'esquadra i la policia local, les estructures del municipalisme o el ja mig enfonsat Sistema de salut podrien ser literalment irrecuperables. La primera obligació de la resta de partits catalans, de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes amb dos dits de front, és assegurar-se que això no passi. Penseu només en els personatges en si: la patètica pobresa del discurs, del pensament polític, d'Inés Arrimadas, l'extremisme ideològic d'un Garcia Albiol, xenòfob reconegut... Potser seria, no ja el govern, sinó bona part del poble de Catalunya que ens hauríem d'exiliar. Fixeu-vos que, tot i la misèria en què s'han enfonsat aquestes darreres setmanes, si, malgrat tot, ens diguessin que governaria el PSC, la sensació seria una altra. Com a mínim -hi estiguis o no d'acord- és un partit seriós i responsable, capaç de respectar el país i menar-lo, pel seu camí, però sense fer cap malvestat. L'opció Arrimadas, en canvi, horroritza. I si pensem en el govern que podria conformar, encara més.


Penso que evitar que això passi ha de ser la prioritat de tots els partits sobiranistes. Tant dels partits independentistes com de CSQP, encara que segueixi una estratègia electoral similar a Ciutadans, PPC i PSC. En segons quina situació, ells poden ser els àrbitres. Tanmateix no hauríem d'arribar aquí. Cal guanyar aquestes eleccions i apel·lo a la responsabilitat de tots els partits i formacions sobiranistes i també de tots i cadascú de nosaltres. Que voti tothom, sense excepció, i votem per salvar el país. Evitem qualsevol escenari de malson i garantim una posició que permeti exigir el referèndum pactat. Que el poble de Catalunya pugui determinar quin model polític vol -independència, federació, autonomia-, respectem-ho escrupulosament i, llavors sí, sense cap dilació, posem-nos a recuperar el temps perdut.





Llorenç Prats


diumenge, 5 de novembre de 2017

NO ÉS HORA DE TRAÏDORS

Continuem. En aquests moments aparentment difícils, dolorosos per l'empresonament, ja fa massa dies, de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i de bona part del govern legítim del nostre país, amb el parlament dissolt i la resta d'institucions de govern intervingudes, amb el President -i uns quants consellers més- a l'exili i ja no sé quants més encausats per l'únic delicte d'haver facilitat que els catalans -tots- poguem decidir sobre el nostre futur..., en aquests moments no hem de caure en el desànim. En primer lloc perquè no hi tenim cap dret, precisament quan els nostres representats estan empresonats o perseguits, les nostres institucions ocupades i se'ns humilia i es vol anorrear el nostre autogovern, cal que estiguem, més que mai, ferms i alçats, fermes i alçades, i amatents. Potser ens calia una prova de foc, com la vam haver de patir en les tenebres del franquisme, per baixar de la figuera i forjar-nos. La nostra determinació ha de ser fèrria i tossuda, a prova de qualsevol mesura de repressió, com l'1 d'octubre, sinó, és que no ens mereixeríem la llibertat col·lectiva. A més a més hem d'estar a l'alçada dels nostres dirigents i portantveus, que han encarat la privació de llibertat, les vexacions i les amenaces contra el seu patrimoni amb valentia i decisió. Ningú -o gairebé- ha fallat i això només acabarà bé si el poble, molt majoritàriament, tampoc no falla. Però és que, a més a més encara, més enllà del mal que ens han volgut infligir, no hi ha motius per al desànim. Amb la decisió del President Puigdemont d'anar-se'n a Brussel·les, la capital d'Europa, i de mantenir-s'hi, la visibilitat i la internacionalització del problema i de l'arbitrarietat político-judicial espanyola s'ha multiplicat exponencialment. Ara és la justícia belga la que haurà d'examinar l'aute de la jutge Lamela, les demandes del fiscal... i en podrà copsar el despropòsit. Ho publicitaran o no, però internament i de cara a l'Estat espanyol no ho podran donar per bo. I l'opinió pública de tot el món podrà seguir la situació dels presos polítics i les garanties que tinguin o no les mateixes eleccions que el govern espanyol va convocar. No podem esperar que els estats de la UE reaccionin a favor nostre, tenen massa interessos en comú amb l'Estat espanyol, però la UE es basa en unes convencions, en uns principis fonamentals -el seu relat, si voleu-, que no poden ser vulnerats sense perdre credibilitat i legitimitat. Una cosa que, en la situació actual, difícilment es pot permetre i que l'hauria de portar a pressionar Espanya.


La situació actual està més o menys així: Les institucions suspeses o intervingudes, els líders polítics i ciutadans a la presó, a l'exili o atrapats en el remolí de la justícia -que "afina" convenientment les decisions polítiques-, l'amenaça de les forces repressives present per terra, mar i aire a Catalunya i unes eleccions sense garanties en l'horitzó. Els polítics i ciutadans empresonats i encausats són un clam a la consciència internacional, els exiliats una antena que retransmet i atreu l'atenció de tot el món, si més no el President (la veritat és que jo no acabo d'entendre què hi fan els altres consellers, però, enfront d'una situació de presó segura, crec que s'han de respectar totes les opcions escrupulosament). La població serem la caixa de ressonància, al carrer, de la situació política. Per començar a l'aturada de país del proper dia 8 i a la manifestació de l'11 de novembre. Més endavant i de forma decisiva, amb els nostres vots. No confio massa en l'eficàcia de les manifestacions. La partida se jugarà sobretot a les urnes i en el reconeixement internacional dels avenços que poguem fer en aquest sentit. Però, de totes maneres, aquesta manifestació ha de ser una demostració multitudinària de determinació, no hi pot faltar ningú, ningú. A veure si acabem d'una vegada per totes amb el cuento xino aquest de la "mayoría silenciosa" i ho fem d'una manera ben gràfica, com l'11 de setembre del 2012, que va ser una data que va canviar la història.


De tota manera -dic-, on se jugarà, si no definitivament, sí en gran part, la partida, serà a les eleccions del 21 de desembre. L'estratègia per a aquestes eleccions ha de ser nítida i convençuda. No podem anar amb el lliri a la mà, una altra vegada no! Hem d'anar a guanyar i a guanyar per golejada. A donar un missatge inequívoc i eixordador a favor del dret a decidir.


No és el moment dels partits, és el moment del poble, de la unitat. És un moment històric i ningú no hi pot faltar. Que s'ho facin com vulguin, però PDCAT, ERC, CUP, ANC, Òmnium, AMI, CDR'S i una part del món de CSQP, com ha mínim, han de concórrer junts amb tres únics punts que ja són prou coneguts. 1) Retirada automàtica del 155 i restitució de totes les institucions d'autogovern; 2) Amnistia total i immediata per a tots els presos polítics i arxiu de totes les causes obertes amb motiu de la consulta, el procés, el referèndum i la declaració de la República; i 3) Convocatòria immediata d'un referèndum d'autodeterminació vinculant. Qui no s'hi avingui estarà defensant interessos particulars i traint la voluntat democràtica de la gran part de la societat catalana que va defensar i participar en el referèndum de l'1 d'octubre i que vol arribar a l'autodeterminació d'una manera neta, transparent, democràtica, però també efectiva, sigui quin sigui el resultat.


Hi poden posar molts entrebancs a les eleccions del 21 de desembre, però, si anem tots junts és pràcticament impossible que les puguin parar o falsejar. Si guanyem molt majoritàriament, el nostre dret a l'autodeterminació, la nostra legitimitat per anar a un referèndum pactat i definitiu, estarà guanyada i l'Estat espanyol s'hi haurà d'avenir perquè Europa -encara que als estats no els plagui-, l'haurà de reconèixer. Només demano això: unitat absoluta pel dret a l'autodeterminació, al referèndum. Després, de manera immediata, caldrà fer un referèndum amb totes les opcions, i, si cal, amb dues voltes: autonomia, federalisme, independència... i que les dues opcions més votades s'enfrontin en una segona volta a majoria simple. Un escenari acuradíssimament democràtic, que ha de ser controlat per àrbitres imparcials i donar, definitivament, la forma de govern legítima per a Catalunya i acotar els terminis i el nombre de signatures necessàries per demanar qualsevol revisió.


Sí, com espero i desitjo, en aquest referèndum guanya la independència, la minoria majoritària, n'estic segur, en un país forçosament plural, llavors podrem declarar la República Catalana Independent amb tots els ets i uts, i fer unes noves eleccions per redactar la nova constitució. Llavors serà el moment per a què cada partit marqui el seu perfil, no abans. Fer-ho abans seria de miserables que només vetllen pels seus propis interessos, seria ignorar la història. 


Ara toca blindar els objectius del primer pas: amnistia, restitució de l'autogovern i guanyar el dret a l'autodeterminació. No és hora de traïdors.



Llorenç Prats

diumenge, 29 d’octubre de 2017

¿I ARA QUÈ? UNA HIPÒTESI D'URGÈNCIA PER EXPLICAR LA SITUACIÓ ACTUAL



A hores d'ara sembla clar que no hi haurà República Catalana Independent, si més no d'una manera immediata. I que s'acatarà, més o menys obertament i més o menys al peu de la lletra, l'aplicació de l'article 155. Demà -escric el diumenge a la tarda- ho acabarem de veure segons el que faci el Govern a tots els seus nivells i en les declaracions, que no poden trigar massa més a formular-se d'una manera menys críptica, menys polisèmica, que la que va fer el President dissabte des de Girona.

Jo no sé si la proclamació de divendres per part del Parlament va ser una mena de globus sonda, a veure com reaccionava tot plegat -els diversos actors-, o si -sona conspiranoic, ja ho sé- hi havia algun acord amb l'Estat per satisfer, diguem-ho així, les mútues clienteles, sense prendre mal ningú. Així, el Parlament votaria la Declaració d'Independència i l'Estat reaccionaria immediatament amb l'aplicació de l'article 155 en una versió mesurada -a partir de demà també ho veurem-, la clau del qual serien les eleccions del 21 de desembre, que, a la pràctica, serien un substitut del referèndum pactat, amb la singularitat que, si l'indepentisme no arribava als noranta escons -la majoria qualificada que exigeix l'Estatut per a les qüestions que afecten la pròpia normativa bàsica-, difícilment podria reivindicar cap autoritat moral per reclamar la Independència.

D'una manera o d'una altra, això explicaria el silenci del govern en general, l'ambigüitat de Puigdemont, les al·lusions de Junqueras -avui- a les mesures "difícils d'entendre", que poden "semblar contradictòries" i al valor de refrendar la proclamació de la Independència en unes eleccions -no a les eleccions constituents, s'entén que es refereix a les de desembre- . Per aquí s'entendria també que no s'hagi publicat la proclamació de la República al DOGC, que el President no sortís divendres al balcó del Palau de la Generalitat, que hi continuï onejant la bandera espanyola, que els càrrecs responsables dels Mossos d'Esquadra hagin acatat la seva destitució sense oposar la més mínima resistència, que es parli ja -i d'una manera cada vegada més oberta i comprehensiva- de candidatures de consens per a les eleccions i que, fins ara, a la població mobilitzada no se'ns hagi convocat per a res. Segur que em deixo coses.

Si tot això, que no deixa de ser una hipòtesi -o, si voleu, una mera especulació-, realment és així, s'hagués parlat o no, jo no m'ho agafo com una traïció. Hi ha molt en joc i no es tracta de mantenir actituds suïcides, sinó d'actuar amb intel·ligència. Vista les reaccions -interiors i exteriors- és difícil pensar que ens en sortirem només amb la capacitat de mobilització pacífica. No només una part important de la població de Catalunya hi està en contra, sinó, ara com ara, tots els governs europeus i de la resta del món que s'hi han pronunciat, les associacions de jutges sense excepció i la resta de poders fàctics. Com deia en una altra ocasió, estem més sols que la una.

En un context així, segurament, l'opció més intel·ligent és agafar-se les eleccions de desembre com una oportunitat. Ara, és una oportunitat que caldria aprofitar molt bé. Cal optimitzar la majoria independentista, portar-la fins a cotes que fins ara no ha assolit. Caldria anar amb un missatge clar i rotund, inequívoc, i aconseguir aquests noranta escons que no hem aconseguit mai. Si fos així, la nostra legitimitat seria molt gran i molt difícil d'objectar, ni que fos -fixeu-vos que us dic- legitimitat per exigir un referèndum, per votar que no quedi. El suport en aquest sentit del referèndum de l' 1 d'octubre era feble, ja ho vaig dir, per les condicions en què es va haver de fer la consulta i perquè la gent contrària a la Independència pràcticament no hi va anar a votar. La República Catalana Independent és prou important, és un fet històric de tanta rellevància que ha d'estar sòlidament fonamentada. Ara, al desembre, la gent del règim del setanta-vuit anirà a votar segur, perquè és l'Estat qui convoca. Nosaltres també hi hem de ser, amb totes les nostres potències, per intentar assolir aquesta majoria qualificada que ens hauria d'obrir moltes portes. I, si no som capaços d'assolir-la, potser que acceptem que encara no és l'hora de la Independència, que ens "falta múscul", com es diu ara. Com a mínim, no deixaríem el govern de la Generalitat en mans de segons qui i guanyaríem temps per continuar creixent fins que tinguem la força suficient per proclamar d'una manera incontestable la nostra llibertat.



PS: Insisteixo en que tot això és només una hipòtesi per intentar explicar el que ha passat, el que passa i el que pot passar en un futur immediat. En qüestió d'hores poden haver-hi fets que ho desmenteixin tot, o el Govern pot sortir amb tota una altra actitud i un altre argumentari, no ho sé. En tot cas, continuo pensant, com deia a la darrera entrada que, faci el que faci, cal que tots estiguem amb el President i que, per damunt de tot, mantinguem la Unitat.


Llorenç Prats


dimarts, 24 d’octubre de 2017

TOTS AMB EL PRESIDENT




Aquesta setmana serà decisiva per al procés sobiranista de Catalunya: el ple del Parlament de dijous, el ple del Senat de divendres i, entremig, la compareixença -o no- al Senat del President Puigdemont. Tal com estan les coses, amb l'aplicació del 155 sobre la taula, tots els moviments que es facin -d'una banda i de l'altra- tindran una importància crucial. Jo no formo part ni de l'Estat espanyol ni del poble espanyol, ni del Parlament ni del Govern de la Generalitat. Sí formo part d'un altre actor col·lectiu principal en el conflicte: el poble de Catalunya, i, concretament de la majoria (o, si us ho estimeu més, de la minoria majoritària) sobiranista del poble de Catalunya.



Des d'aquesta posició, aquests dies, l'únic que podem fer és expressar la nostra opinió, mirant d'influir en les decisions que prengui el Parlament i el Govern de Catalunya. Reflexionar i debatre amb arguments. Tots nosaltres tenim un objectiu comú, que és la independència de Catalunya, la República  Independent de Catalunya. Ara bé,molts discrepem o dubtem respecte a l'estratègia que cal seguir i als moviments tàctics concrets. A mi, el cor em demana que al ple del Parlament de dijous es proclami formalment la República Independent de Catalunya i, quan l'Estat contrataqui amb l'aplicació de les mesures repressives que engloba sota el paraigua del 155, instal·lar-nos en la desobediència i la resistència, seguint estrictament els principis de no violència activa. D'altra banda, però, el cap em diu que no tinc prou elements per saber del cert si aquesta és l'actitud correcta o no. I quan dic correcta vull dir convenient. Això és com una partida d'escacs (per evitar els símils bel·licistes), el que importa és la victòria final i cadascuna de les decisions són moviments tàctics al servei d'una estratègia per aconseguir el mat o l'abandonament del contrincant, encara que en el decurs de la partida ens haguem d'enrocar o haguem de fer algun gambit i tot. Tots els moviments -inclosa la declaració d'independència, o no- són instruments per guanyar la independència. Fins i tot la independència, per a mi -i crec que per a la immensa majoria dels sobiranistes- és també un instrument per assolir una societat més lliure, pròspera, transparent i socialment justa.



¿És, en aquest sentit, un bon moviment la declaració d'independència? No ho sé. M'agradaria pensar que sí, però la veritat és que no ho sé. El que no pot ser -ni aquest ni cap altre- és un moviment a la desesperada, llavors hauríem perdut. No sé si amb la declaració d'independència l'Estat desplegarà tots els mecanismes repressius, i, si és així, si serem capaços d'oferir una resistència suficient i suficientment constant i perllongada en el temps per contenir-los. No sé si ningú, dintre o fora d'Europa, mourà un dit per nosaltres, ni sé si això és el que estan esperant ni en quin sentit, si per a bé o per a mal. Em temo que això s'assembla molt a l'Ofensiva Victoriosa dels Poders, que, en gràfica expressió de Victor Cousin, es va donar en temps de la Contrarreforma. No sé si l'Estat espanyol, Europa, estan assajant una dinàmica de recentralització i sobre-empoderament dels estats i les elits econòmiques. No ho sé, potser no, i potser sí que aquest és el pas que els pot obligar a recular, si tenim, insisteixo, prou força per aguantar-ho. M'agradaria més que res que la declaració d'independència fos una jugada guanyadora, d'aquelles que, força abans d'acabar la partida, decanten definitivament el resultat i, normalment, obliguen al contrincant a retirar-se més d'hora que tard. Tant de bo sigui així, però ni jo, ni la immensa majoria de les persones que formem el bloc sobiranista, no tenim prou informació per afirmar que aquest moviment decantaria la balança en un sentit o en un altre.



D'altra banda, tampoc no sabem què passarà si el President decideix convocar eleccions abans d'anar a Madrid. ¿Servirien per aturar l'aplicació del 155? o, ¿un cop ja s'hi han posat, això és només una excusa per acabar amb l'autogovern de Catalunya -i potser d'altres comunitats autònomes, pel que veiem- en la ruta irreversible d'aquest retorn al tardofranquisme neoliberal, sense gairebé ni un bri de maquillatge? Tampoc no ho sabem. ¿Què passaria si es fessin unes eleccions el més ràpidament possible i s'aconseguís una majoria sobiranista encara més clara que hi ha avui al Parlament? ¿Canviaria l'Estat la seva posició? ¿I Europa? No sembla, oi, però... De fet: ¿és realista pensar que ens deixarien fer unes eleccions ràpides i en llibertat sense limitar la presència dels partits o programes sobiranistes? ¿Li importaria un rave a algú, més enllà de nosaltres, si finalment ho feien?... ¿Hi ha algun poder al món disposat a intervenir una hora o altra en defensa dels nostres drets? Altrament, ¿poden els governs de la Unió Europea mantenir-se indefinidament impassibles davant la vulneració de drets fonamentals per part d'un estat membre, sobretot si estan sotmesos a la pressió de la premsa i la població? Tampoc no ho sé, tampoc no ho sabem.



Ens falten massa claus del conflicte per poder analitzar l'oportunitat d'aquests moviments, o d'altres possibles. Espero, necessito creure que és així, que els nostres polítics tinguin totes les claus i sàpiguen portar el joc amb mà de mestre. Nosaltres serem la força al carrer i a les xarxes socials -virtuals i, sobretot, materials-. L'organització sociocultural de la societat catalana és un fet diferencial amb el que no han comptat mai i, en qualsevol escenari, és un avantatge per a nosaltres.



El que no podem ser en cap cas és un obstacle. El Govern actual de la Generalitat està format per homes i dones que han demostrat un compromís insubornable, que estan disposats a jugar-se la seva llibertat, la seva carrera i el seu patrimoni. Són homes i dones que amb valor i intel·ligència ens han guiat fins aquí i ens han posat molt més a prop de la independència del que haguéssim pogut somniar mai. I al davant d'aquest govern hi ha el President Puigdemont, un home que s'ha guanyat a pols la confiança i l'agraïment de tot el poble de Catalunya, i que personalment s'hi juga molt. El que ara és de vida o mort és que tots els sobiranistes estiguem units com un sol home, com una sola dona, al darrera del President. Sigui quina sigui la seva propera jugada, ens agradi més o menys, n'arribem a entendre els intríngulis o no, o a mitges, seguim disciplinadament el camí que ens assenyali.



La unitat, en aquests moments, no és un "valor afegit", ni un factor més a favor nostre, és absolutament imprescindible per guanyar. Sense unitat ja podem plegar i tornar cap a casa. Es pot discrepar, òbviament, podem tenir posicions molt diverses, però sense posar mai en perill la unitat: cal actual com un tot orgànic, tant se val si opinem que la propera jugada del President és massa agosarada com si pensem que ho és decebedorament poc. Els debats, entre nosaltres, però sempre des de la unitat d'acció. El contrari, en un sentit o en un altre, seria dinamitar qualsevol oportunitat de guanyar la independència i carregar-nos el país i els nostres somnis.





Llorenç Prats

dijous, 19 d’octubre de 2017

GOOD MORNING, VIETNAM !!!


Hi ha tantes variables i els fets se succeeixen tan de pressa, que és difícil poder aturar-se a reflexionar. A més a més, suposo que ens passa a tothom, sempre tinc la sensació de saber de la missa la meitat, que això és com un iceberg i que és molt més important la realitat submergida, que potser intuïm, però desconeixem, que la realitat que podem constatar directament, molt poqueta, o a través dels filtres dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. I, tanmateix, penso que és vital que reflexionem, tant, si més no, com l'acció directa i pacífica que les entitats civils ens demanen i que nosaltres anhelem, perquè necessitem expressar-nos i sentir la nostra força col·lectiva, l'antídot de tanta humiliació. Reflexió i acció.

Avui, de fet, no ha passat res de nou. El president Puigdemont ha recordat per enèsima vegada la nostra voluntat de diàleg i el govern de Madrid ha contestat que començaven la intervenció de l'autogovern, com si no fes dies que està intervingut en diversos fronts. És una línia de continuïtat. Es declararà la Independència en una votació al parlament i l'Estat continuarà intervenint per la força aquells àmbits que s'adeqüin a la seva estratègia: Economia, Mossos d'Esquadra, Mitjans de Comunicació...? M'estranyaria que actuessin amb més contundència de la necessària per aconseguir els seus objectius. Ja van comprovar el dia 1 d'octubre que deixar anar la tropa a repartir hòsties a tort i a dret no els va donar els resultats esperats. L'opinió pública internacional se'ls va girar en contra i els sediciosos no ens vam acoquinar en absolut. Repressió vs diàleg.

El que no acabo de veure és com pretenen fer el trànsit de l'autonomia intervinguda a la restitució del que ells en dirien una normalitat democràtica, en un termini, diguem, que no s'eternitzi. Aquesta intervenció de l'autogovern serà percebuda per tota la població sobiranista de Catalunya, i per molts demòcrates no sobiranistes, com el que és: una agressió injustificable. I, per tant, toparan amb totes les formes de resistència imaginables. Això no augmentarà precisament la popularitat del govern i dels partits que el recolzen (PP-PPC, Ciudadanos-Ciutadans i PSOE-PSC) a Catalunya. Per tant, si, des d'aquesta situació, volen convocar unes noves eleccions autonòmiques, es poden trobar molt probablement que el sobiranisme arrasi. I, per tant, que l'escenari resultant de les eleccions sigui pitjor encara que el que tenen ara. Si l'Estat entra en una via de repressió de les llibertats, l'única manera que té de pacificar el país, Catalunya, és posar la meitat de la seva població a la presó. o bé, directament, exterminar-nos. Cal pensar que, a més a més de les mesures polítiques que prenguin, han posat en marxa el poder judicial, que actualment és una extensió del poder executiu, per molt que els juristes s'escandalitzin i facin cíniques -o estúpides, no ho sé-, protestes d'independència. Però el poder judicial, que activen tan ràpidament, no és tan fàcil de desactivar. D'una altra banda, han tret la gent al carrer (mal negoci perquè ens ha donat l'ocasió de comprovar que, de fet, són quatre gats) i, a més a més, per contrast amb les manifestacions sobiranistes, això ha contribuït a donar-los una imatge més violenta i totalitarista. Hem vist que no són ni majoria ni silenciosa, sinó una minoria cridanera i agressiva. Amb tot això, pot ser que l'única sortida que els quedi és mantenir l'estat d'excepció sine die o seguir les recomanacions de Garcia Albiol (patètica figura, fins i tot per al PP) i il·legalitzar els programes dels partits sobiranistes. Espanya, l'Estat Espanyol, està entrant en un infern com els americans al Vietnam i em temo molt que, com els americans,  sense un pla de sortida. Resistència vs repressió.

Comptaran amb l'ajuda dels poders fàctics, òbviament, com els grans empresaris, tota la plutocràcia, i els governs dels Estats, sobretot de la Unió Europea. Tots tenen els mateixos interessos. A ningú li convé la independència d'un nou país, que debilita un dels socis del club, que, a més a més està endeutat fins a les celles i necessita tots els seus recursos (i aquí n'hi ha molts) per retornar els seus deutes, i molt menys encara d'un país que, no només vol ser independent, sinó que planteja una via revolucionària absolutament pacífica i democràtica i que ja anuncia que no es conformarà amb ser un país europeu més, sinó que vol ser un país capdavanter en justícia social i llibertats. Molt malament! "Però, quina mena d'exemple estan donant aquesta merda de catalans?" Però el tema és el següent: fins quan pot mantenir Europa el seu recolzament immoral a la suspensió de l'autogovern i a la repressió, a la vulneració continuada dels drets humans? Que a Europa, gràcies a Espanya, ja hi ha presos polítics! I, de moment, són dos, però, pel camí que pensa transitar Madrid poden ser molts més. Europa no podrà viure indefinidament d'esquena a la seva opinió pública i publicada i aquesta no es deixarà manipular com un titella com fan els mitjans espanyols i com fa una opinió pública, -que em disculpin els espanyols- que ha viscut molts anys sota una dictadura i que té uns hàbits democràtics molt poc consolidats, com estem podent comprovar, fins i tot entre una esquerra que, amb escasses excepcions, és incapaç d'organitzar-se i aixecar la veu per dir "ja està bé". Les empreses pitjor, què pensen, prescindir d'un mercat de set milions i mig de consumidors? De tot el capital humà, les infraestructures i el know how que tenen a Catalunya? Castigar totes les zones d'Espanya que contribueixen, de vegades substancialment, a l'elaboració dels "productes catalans"? Faran boicot a les seves pròpies matèries primeres, per exemple? No sembla un escenari desitjable per a ningú, tampoc per a Espanya i per a Europa. Paciència vs boicot.

Jo penso, i no és un pensament comú entre tots els independentistes, que el referèndum de l'1 d'octubre no ens dóna dret a declarar realment la independència. Estic d'acord, desitjo i propugno, que ara es declari: ja que no escolten els nostres clams de diàleg i mediació, com a mínim posem-nos a una mateixa alçada. Que el que estiguin reprimint no sigui, per a una gran part de la població de Catalunya -com a mínim-, una Comunitat Autònoma, sinó una República Independent. Però penso que, per tenir la veritable legitimitat per declarar una República Independent efectiva ens hem de comptar, en un referèndum pactat, i, per tant, legítim i legal, on tothom se senti cridat a votar i es puguin defensar les diverses opcions, dues o més, entre les quals, una ha de ser necessàriament "que Catalunya es constitueixi en Estat Independent sota la forma de República". És una qüestió d'acceptació de la realitat, per part del sobiranisme, però també per part de l'Estat i l'única solució veritablement democràtica per resoldre el conflicte. Si l'opció independentista perd, amb llum i taquígrafs, acceptarem el resultat, perquè, nosaltres sí, abans que patriotes som demòcrates. Democràcia i legitimitat.

No s'hi val a refugiar-se en la Constitució. La Constitució és interpretable i, com hem vist altres vegades, es canvia amb procediments exprés. S'ha fet i es farà davant de qualsevol emergència. És més el corpus constitucional és molt més ampli que el text estricte de la Constitució del setanta-vuit i ofereix possibilitats múltiples. O diàleg, per arribar a un referèndum pactat, o l'infern, no hi ha més opcions.

De moment, sembla que l'Estat espanyol opta per l'infern, tot i que sembla clar que , tard o d'hora, haurà de decantar-se cap al diàleg. Per tant, nosaltres què hem de fer? 

La força del sobiranisme a Catalunya és la població, la societat civil organitzada, aquest teixit tan pret que hem construït en tantes i tantes dècades, per no entrar en disquisicions històriques, de repressió. El poble mobilitzat, activament -molt activament- i pacíficament -molt pacíficament-. Potser ara l'Estat espanyol ja comença a entendre que no som una massa informe que li talles el cap i es desfà, sinó tot orgànic, on tothom fa pinya i tothom assumeix el lideratge quan cal. Si no ho tenien prou clar, l'1 d'octubre ho van poder comprovar. 

Ara hem d'actuar amb intel·ligència, amb el cap fred i la reacció immediata. 

Cal manifestar-nos massivament però en els moments justos i oportuns. No podem desgastar un recurs tan potent. Ara, per exemple, ens criden novament a manifestar-nos el dissabte per la llibertat dels Jordis, com el dimarts. Hi aniré per mantenir la cohesió, però no hi veig massa el sentit. Segurament la propera gran manifestació hauria de ser quan el Parlament proclami la República Catalana, i, llavors sí, ocupar, pacíficament, massivament, el país.
Cal mantenir-nos actius en els nostres cercles personals i virtuals de costum, i saber incidir amb reflexió i disciplina. La força de la nostra xarxa neix de la força de tots els entramats en què participem. És important que els mantinguem vius i alerta i que siguin veritables unitats de reflexió i acció.

Cal diversificar les nostres accions. Cal extreure la versió més aguda del nostra enginy. Cal replicar, o prendre la iniciativa, amb accions oportunes i molt ben dirigides. La intel·ligència, l'astúcia, sempre ha estat una gran arma contra els totalitarismes.

Cal optimitzar la nostra presència arreu. És el nostre país, la nostra societat. Ocupem tots els espais, físics i simbòlics, i fem-hi present la nostra alegria de proclamar la nostra llibertat, la República Independent de Catalunya. Recuperem la presència dels símbols, de les estelades, de les insígnies. Manifestem sense por les nostres conviccions.

Cal evitar tota provocació: no cal, els que les fan són quatre gats: aprofitats, ressentits i uns quants psicòpates franquistes. La gent que de bona fe, pacíficament, democràticament, sigui partidària de romandre a Espanya, serà respectuosa, com nosaltres. N'hi ha, creieu-me, i s'hi pot parlar amb naturalitat. Ells manifestaran les seves conviccions com nosaltres les nostres. Cap problema. La resta, aquests grupuscles, que altrament són incapaços de controlar, cal defugir-los. Acabaran estomacant-se entre ells mateixos, com van fer al Zúric.


Amb tot això combinat, cal organitzar una resistència que actuï unitàriament, coordinadament. I cal viure-ho feliços, i gaudir de la vida, dels seus plaers i també d'aquests moments, perquè, un dia, i no serà molt llunyà, guanyarem i assolirem la Independència i farem, entre tots i totes, un país, inclusiu, que serà l'admiració del món. Si de debò ho volem, serà així. Us ho juro.


Llorenç Prats

dimarts, 3 d’octubre de 2017

A LA GOLA DEL LLOP


Des d'abans d'ahir, a les xarxes socials, als grups i entre el conjunt de persones que jo segueixo, predomina un relat que podríem resumir així: Hem aconseguit fer el referèndum, malgrat tota la repressió i els entrebancs, hem resistit i l'hem guanyat aclaparadorament, les forces de seguretat de l'Estat ens han reprimit amb una violència gratuïta i indiscriminada, tot això ho han pogut veure els observadors i corresponsals estrangers, i s'han escandalitzat i ho han publicat, el govern espanyol, i també la premsa i les televisions estatals, s'ha instal·lat en la negació i menteixen sistemàticament sobre el que tots vam poder veure, i la Unió Europea, de moment, es fa el longuis. No crec que em deixi cap qüestió fonamental. Tot plegat entre l'eufòria, la indignació i la denúncia.

La meva dona i jo vam anar a votar. Ho vam aconseguir a la tercera. Al matí, al nostre col·legi, hi havia una gran aglomeració de gent. Ho vam tornar a provar al migdia i estava igual. I a la tarda també, però va sortir algú amb un megàfon i ens va donar dos altres col·legis alternatius relativament pròxims, en un dels quals, gràcies al cens universal, vam poder dipositar dos SÍ escrits des del fons del cor i amb tot el nostre enteniment. Qui coneix la nostra situació personal sap que no podem estar gaire estona fent cues, ni en situacions multitudinàries, raó per la qual avui tampoc no podrem anar a la concentració de les sis a Plaça Universitat. 

Explico això perquè a ningú li quedi el més mínim dubte que estic compromès fins al final amb la causa de la creació d'una República Catalana Independent i que seguiré els passos que vagi marcant el Govern de la Generalitat amb tanta efectivitat com em sigui humanament possible.

Dit tot això, crec que és necessari i urgent que reflexionem amb el cap fred sobre el que ha passat i el que pot passar a partir d'avui. Que no caiguem en les trampes que ens han parat, que no ens fiquem tot sols a la gola del llop. Desgrano, doncs, un seguit de reflexions purament personals. És el que jo veig i ho comparteixo per si pot ser útil per pensar-hi i, entre tots, trobar el millor camí per guanyar la independència.

Primera reflexió: 
Encara no hem guanyat el referèndum. El que va aconseguir l'Estat en forçar una convocatòria unilateral va ser que repetíssim un 9 N, en el sentit que, a la pràctica, només varem anar a votar els partidaris del SI (la presència del NO va ser anecdòtica), amb una participació, malgrat els col·legis tancats i els segrestos d'urnes, que, en el millor dels casos no dóna el cinquanta per cent del cens electoral, o escassament en un supòsit òptim de recompte virtual. I, amb això, no es pot dir, de manera fefaent, que la independència és l'opció clarament majoritària a Catalunya. Continuem necessitant un referèndum en condicions tals que tothom se senti cridat a participar-hi, sigui per la mediació internacional o com sigui, i llavors sí, que el SI seria igualment majoritari, però en un context universalment convalidable. Per aquí, de moment, anem coixos. I aconseguir això no depèn dels nostres esforços heroics, sinó de forces que no estan a les nostres mans, ni estan per la feina.

Segona reflexió: 
L'actuació del govern espanyol no ha estat improvisada i és estratègicament impecable. Primer ho il·legalitzen tot mitjançant els tribunals de justícia , després fan intervencions de "mosca collonera": entren a impremtes i publicacions, a empreses i naus industrials, incauten paperetes, detenen, per un període curt, càrrecs intermitjos del govern de la Generalitat i en general de l'administració catalana..., això provoca les concentracions de gent, sobretot a la seu d'Economia, que els permet parlar (de cara a Espanya) de manifestacions tumultuoses i vincular-ho amb la sedició (per què deixen dos cotxes permanentment a les portes de la seu d'Economia i per què , segons diuen, hi deixen armes a la vista? ). A partir del relat del perill de les manifestacions tumultuoses i violentes ja poden enviar l'expedició, per terra, mar i aire, de forces paramilitars (que és el que són) a Catalunya.

Per què, malgrat tot, permeten que el referèndum es comenci a celebrar amb una relativa normalitat? Per què comencen a reprimir quan la gent ja s'ha concentrat per votar i no abans? Per què massacren pobles petits amb poquíssima transcendència en el muntant general de vots? Per què no ocupen TV3 i Catalunya Ràdio? De debò que han estat incapaços de trobar les urnes? Tan escampades com estaven i tant com s'han hagut de moure, no han detectat ni una filtració que els permetés localitzar-les i neutralitzar-les abans del referèndum? ...

Sembla molt clar que hi ha dos relats completament diferenciats. A Catalunya esperen a tenir-nos ben posats per dur a terme una veritable expedició de càstig. No van per les urnes, van per la gent. Volen que ho veiem, ni tan sols s'entesten massa a incautar-se de càmeres i mòbils: volen que veiem fins a quin punt ens poden agredir i humiliar amb total impunitat i que estan disposats a fer-ho. I després es fotografien com un equip victoriós davant del vaixell, com en una expedició de caça. Ja els està bé que TV3 ho enseny, només la veiem aquí. Els representants del govern espanyol i els mitjans de comunicació d'Espanya, que és el que se segueix a Espanya i a una part no menyspreable de les llars catalanes, el relat és de negació total, victòria total de l'Estat, fer complir la  llei i lloar el comportament exemplar de les forces de seguretat contra la barbàrie secessionista. A Espanya han creat el discurs del català diabòlic, miserable i egoista, i de la suposada hispanofòbia, que atia tothom contra Catalunya i justifica qualsevol nivell de repressió. "A por ellos".

Tercera reflexió. 
El front exterior el tenen completament controlat. El estats europeus, occidentals i en general i, en certa manera, de tot el món, garanteixen l'ordre econòmic que ha portat a la ruïna i la manca d'oportunitats les classes populars, a l'abolició de facto o el debilitament extrem de l'estat del benestar, i l'enriquiment obscè d'uns quants. Hi ha una comunitat d'interessos entre Espanya, França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, els Estats Units, etcètera, una "santa aliança", que fa que els uns es tapin els draps bruts dels altres en defensa dels interessos de les elits dominants i, en definitiva, d'ells mateixos. La premsa pot fer soroll, però ja hem vist les respostes de Macron, el silenci de Merkel i altres líders europeus, o les pilotes fora de la Comissió de la UE tot i l'encomiable setge periodístic. Saben que tot això és conjuntural i que, com tota l'actualitat, passarà, sense costos majors i d'aquí a un temps, se'n deixarà de parlar, o se'n parlarà només en pàgines interiors i programes de debat d'aquests que només miren els intel·lectuals esquerranosos. Puigdemont demana una mediació, apadrinada per la Unió Europea, però no hi serà, perquè ningú, de l'altra banda, es vol asseure a negociar res que no sigui la rendició incondicional. I la Unió Europea no mediarà, a menys que no li demanés el govern espanyol. Per tant estem sols com un mussol, amb part de la premsa internacional -part-, sí, un grapat d'intel·lectuals de diferents àmbits i organitzacions tipus Amnistia Internacional o Human Rights Watch... i una exhortació de la Comissió de Drets Humans de l'ONU per les càrregues de les forces repressives. Res que pugui ni fer pessigolles a la força dels estats.


Quarta reflexió: 
I ara què? Què hem de fer? Segons les lleis aprovades al Parlament (que mai no seran reconegudes més que pels independentistes) ara, un cop publicat el recompte, s'hauria de fer la Declaració Unilateral d'Independència i començar a aplicar la Llei de Transitorietat. Si es fa això, el més probable és que s'acabi d'aplicar, ara sense camuflatge, l'article 155 de la Constitució Espanyola, o alguna mesura similar, per suspendre el govern de la Generalitat i posar l'autonomia i tots els seus mitjans (inclosos els Mossos d'Esquadra i la ràdio i la televisió pública) en mans del delegat del Govern espanyol a Catalunya. Si convé, fins i tot poden declarar alguna mena d'estat d'excepció. Les forces paramilitars ja les tenen desplegades. No marxaran, com demanava també el President, i, si convé, ocuparan tots els punts estratègics del país. Si calen aldarulls per justificar-ho, ja hem vist que els saben provocar i que no els raca després de negar-ho. No crec que es convoquessin immediatament eleccions, les podria guanyar Esquerra Republicana o un possible front per l'autodeterminació, i, en tot cas, Ciutadans podria passar massa per davant del Partit Popular. Ciutadans, com una mena d'avantguarda del PP ja els està bé, però tampoc no poden deixar que se'ls enfilin a les barbes. Penseu en les situacions de privilegi que han de mantenir i la immensa corrupció i mal govern que han d'ocultar.

No podem confiar en Espanya ni en els espanyols, sobretot perquè el relat que reben i molt majoritàriament s'empassen ens converteix en forces diabòliques a exterminar, mentre reforça l' Estat i el Govern d'Espanya. No podem confiar en una Europa controlada per Estats, els governs i les elits dels quals pertanyen al mateix club que l'Estat i el govern espanyol... Què ens queda? En un món on hi ha tantes injustícies flagrants i ningú no fa res, o quatre gats fan el que poden , que sempre és del tot insuficient... ?

Jo crec que només ens queda l'astúcia, potser posar en marxa la República Catalana, a poc a poc, sense proclamar-la, sense donar peu a conflictes catastròfics... La veritat és que no se m'acut res més que la pressió continuada i en tots els fronts. Necessitem estrategues polítics que ens donin solucions imaginatives, però sempre partint de la realitat. No ens enganyem nosaltres mateixos o estem perduts.

Aquest article vol ser una crida a tocar de peus a terra i a tirar endavant, però amb intel·ligència i unitat de tots els sobiranistes, de tots els demòcrates, en definitiva, respectuosos amb el dret a l'autodeterminació. En cap cas vol tenir el més mínim caire desmobilitzador. Ens haurem de mobilitzar i molt, però amb molta intel·ligència, i segurament paciència. En qualsevol cas, el que hem de fer segur és posar-nos tothom a les ordres del Govern de la Generalitat, que és a qui li correspon marcar el rumb. 


Llorenç Prats

divendres, 22 de setembre de 2017

AIXÒ NO VA DE LLEIS



Davant de la voluntat de Catalunya d'autodeterminar el seu futur, l'Estat apel·la a les lleis. Catalunya ha estat intentat trobar una manera de coexistir dintre de l'Estat espanyol sense sortir de les lleis, però, precisament, les lleis espanyoles han estat utilitzades com a cadenes per immobilitzar tota iniciativa des de Catalunya, i els tribunals de justícia com a carcellers. 

Unes lleis que, paradoxalment, són, de facto, immutables, perquè el bipartidisme que governa l'Estat impedeix qualsevol possibilitat de refer-les, tan sols de reformar-les. I les utilitza contínuament per desautoritzar qualsevol proposta legislativa sobre l'autogovern que es faci des de Catalunya, com l'Estatut d'Autonomia que va impulsar Pasqual Maragall, o, actualment la Llei del Referèndum, aprovada pel Parlament de Catalunya i declarada immediatament inconstitucional, una llei que només pretén donar la veu als ciutadans perquè s'autodeterminin sobre el seu futur, "delicte de lesa democràcia! Que parlin els ciutadans, que decideixin? On s'és vist? Què sabran ells?"

O la Llei de Transitorietat Jurídica, que només entrarà en vigor si guanya el sí, és a dir, si Catalunya es constitueix com a Estat independent, per garantir els drets i una transició ordenada.

Tot això es podia haver fet dintre de la llei espanyola, si el Govern de l'Estat hagués volgut. Es va fer al Regne Unit, es va fer al Canadà... Però no, estan acostumats a governar amb la força, a vèncer per la força i a utilitzar la llei com si fos una "catxiporra".

La llei de lleis a la que recorren és la Constitució. Una Constitució que es va fer per fer la transició del franquisme a un règim de democràcia formal, sota la tutela efectiva dels mateixos franquistes, que continuaven ocupant part del govern, l'administració, les forces armades, la judicatura i els cossos policials. Com es pot fer valer encara aquesta Constitució? Per què no s'ha refet de cap i de nou? Es va acceptar per sortir d'un règim feixista, signada per un cap d'estat nomenat i legitimat directament per Franco. Aquest és l'argument que hem d'acceptar com a font última i indiscutible de legitimitat? No, contra això, pacíficament, ens revoltem. En democràcia, les lleis no poden anar contra la voluntat del poble, ni els tribunals, ni les forces de l'ordre públic. No reconeixem la seva Constitució, ni per com i quan va ser aprovada, ni pel bloqueig que se n'ha fet, ni pel segrest del poder judicial, ni per l'autoritarisme del poder polític.

I, en conseqüència, tampoc no reconeixem la suspensió i la il·legalització de les lleis aprovades pel parlament de Catalunya. Cínicament, els defensors de la política de l'Estat a Catalunya, diuen que el Govern de la Generalitat no representa la majoria dels catalans perquè han obtingut la majoria d'escons per l'aplicació de la llei d'Hont (la que regeix a tot l'Estat espanyol). Ara se'n recorden? Tantes vegades que l'han utilitzada per fomentar el bipartidisme a Madrid? En tot cas, votem i sortirem de dubtes.

També s'escandalitzen perquè la majoria parlamentaria a Catalunya va aprovar la llei del Referèndum i la de Transitorietat jurídica per procediments excepcionals. Quina altra opció els quedava? Si el Govern de l'Estat s'ha negat a parlar tan sols del referèndum. No, no és un problema de com es van aprovar les lleis, és un problema de quin camí hi havia per poder donar la veu al poble. 

Davant de la negació dels drets del poble, en nom de la democràcia (té pebrots la cosa), cal desobeir l'apel·lació genèrica i restrictiva a la Constitució i la suspensió del referèndum i de la seva aplicació (sigui quina sigui). És una obligació democràtica.

Estem construint un món millor, i això ja hem comprovat mil vegades que no ho podem fer dintre de l'Estat espanyol. Ignorem les lleis que ens ho impedeixen i ens declarem en un estat de revolució, pacífica, alegre i amb voluntat de futur. Ciutadanes i ciutadans de Catalunya: Qualsevol nit pot sortir el sol.


Llorenç Prats

dilluns, 4 de setembre de 2017

UN ALTRE ONZE DE SETEMBRE




L'altre dia vaig rebre un email personalitzat signat pel Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez perquè m'inscrivís a la manifestació de l'11 de setembre. No em pensava inscriure, anar-hi sí, però d'inscriure'm, de triar un tram i comprar-me una altra samarreta per fer aquesta mena de quadres plàstics que fem cada any, ja n'estic cansat. M'hi vaig inscriure perquè em va semblar que cridaven la gent una mica a la desesperada i respecto i agraeixo molt la tasca que fins ara han fet tant l'ANC com l'Òmnium i l'AMI. Pel que he anat llegint, els inscrits no arriben ni als 200.000. I deuen tenir por que no hi vagi prou gent. Seria comprensible. Jo crec que som molts els que estem cansats de la durada d'un procés que hem tingut clar des fa, els que menys, tres o quatre anys, la majoria cinc o set i d'altres molts més. Punyeta, és que ja fa temps que hauríem d'haver assolit la independència! ¿Com és que encara estem així?

És que ben mirat és prou difícil. Cal no oblidar que estem protagonitzant un episodi històric insòlit. Estem intentant assolir la independència d'un país no de la seva metròpoli colonial, ni d'un règim totalitari, sinó d'un estat que el nostre propi país va contribuir a conformar fa més de cinc segles i que, formalment, és una democràcia, encara que sigui de baixa qualitat, com tantes altres. El poble ens disposem a desfer el pacte de la monarquia entre el Regne de Castella i la Corona d'Aragó i el Pacte Constitucional del setanta-vuit, que ens va servir, bé que malament, per sortir del franquisme. I això, que és des de qualsevol punt de vista extraordinari, ho volem fer pacíficament i, com aquell qui diu, amb el somriure els llavis. I ho volem fer en una societat que, en bona part, s'ha nodrit de persones vingudes d'altres terres, majoritàriament de l'interior del Regne d'Espanya, encara que també de l'estranger.

Sembla una bogeria, però sabem perfectament que no ho és. Perquè tenim la capacitat de governar-nos i de fer-ho molt millor, de crear un país molt més pròsper, progressista i socialment just. I cada dia som més els que ens adonem que això és així i que amb l'Estat espanyol (que no amb el poble d'Espanya, compte!) no hi ha res a fer. El Regne d'Espanya sembla que no sàpiga mirar el futur, que visqui girat enrere i avanci arrossegant un llast invencible. Sembla impossible que pugui superar la condició en què ha viscut, dins de la foscor i l'endarreriment, sotmès a la Cort, a l'Església, a la burocràcia, al latifundisme, a la ignorància i la superstició des dels seus inicis, amb anecdòtics parèntesis d'excepcionalitat. Ara vivim en una època molt fosca, sense cap projecte de futur per al conjunt dels seus soferts ciutadans. ¿Algú, sigui d'on sigui, es pot il·lusionar a hores d'ara amb el futur d'Espanya?... Per això cada vegada som més que pensem que l'única esperança per al nostre futur i el dels nostres fills passa per la independència de Catalunya.

Tot i així ja hem perdut, o hem deixat de guanyar, o no hem guanyat amb prou contundència... digueu-ho com vulgueu, dues vegades: quan la consulta no vinculant del 9 de novembre, perquè només hi vam anar els partidaris del si, i quan les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, perquè vam guanyar en escons però no en vots, o, en tot cas, vam guanyar massa ajustadament. Tant se val. Sigui com sigui, el naixement de la República Catalana ja ha patit dos avortaments. No ens en podem permetre cap més. Ara, les regles del joc estan clarament establertes. Tothom sap que, si no ho impedeixen per la força, amb totes les conseqüències que se'n puguin derivar, el dia 1 d'octubre hi haurà un referèndum i que el resultat, sigui quin sigui, anirà a missa, s'aplicarà. És responsabilitat dels polítics que això sigui així, i de tots els servidors públics del poble de Catalunya, representat al Parlament. Jo, el dia 1 aniré a votar a favor de la República Catalana Independent allà on em toqui. I ningú podrà impedir que ho faci si no és per la força. Ni les amenaces ni res no em faran quedar a casa i espero que tota la població demòcrata de Catalunya, una majoria aclaparadora, faci el mateix.

Abans, hem de donar un darrer cop de puny sobre la taula, hem de fer sentir la nostra veu col·lectiva una vegada més, aquest onze de setembre. Fa por de pensar la gent que s'hagi pogut quedar pel camí després de tants onzes de setembre, d'omplir l'armari de samarretes commemoratives i de no saber ja quina figura representar. De tantes vegades que hem pensat que ja hi érem. No ve de gust comprar una altra samarreta, apuntar-se de nou en un nou tram i repetir les consignes que toqui. A mi em fa molta ràbia tot el que s'ha allargat el procés i moltíssima mandra tornar a fer quadres plàstics, ja ho he dit. Però aniré a la manifestació o concentració o el que acabi essent la trobada de l'onze de setembre als carrers de l'Eixample. I espero que, com jo, molta gent s'espolsi la mandra i la decepció del damunt i faci el mateix. I espero també que s'hi afegeixi molta gent nova que comprengui que el futur només passa per aquí i que ja s'hagi cansat d'haver de viure com el cul d'un estat que no ens vol si no és com a vençuts i servils. 

No sé si aniré al tram que representa que em toca, ni si em compraré la samarreta o n'aprofitaré qualsevol altra d'anys i manifestacions anteriors, ni sé si cridaré les consignes més o menys oficials. Vull cridar, fins a deixar-hi la veu, a favor de la Independència, sense matisos ni estratègies, com quan vam fer la manifestació del 2012 i voldria que desbordéssim els carrers i l'ordre previst, pacíficament, alegrement, com vam fer aleshores i que l'organització es veiés arrossegada pel poble, com també va passar. Si aconseguim que l'onze de setembre sigui un immens esclat de llibertat al mig de Barcelona, l'1 d'octubre serà un èxit i veurem néixer la República Catalana Independent. El pols de la història s'aturarà un moment i farà una inflexió a Catalunya. I l'endemà serà el futur.



Llorenç Prats