dilluns, 4 de setembre de 2017

UN ALTRE ONZE DE SETEMBRE




L'altre dia vaig rebre un email personalitzat signat pel Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez perquè m'inscrivís a la manifestació de l'11 de setembre. No em pensava inscriure, anar-hi sí, però d'inscriure'm, de triar un tram i comprar-me una altra samarreta per fer aquesta mena de quadres plàstics que fem cada any, ja n'estic cansat. M'hi vaig inscriure perquè em va semblar que cridaven la gent una mica a la desesperada i respecto i agraeixo molt la tasca que fins ara han fet tant l'ANC com l'Òmnium i l'AMI. Pel que he anat llegint, els inscrits no arriben ni als 200.000. I deuen tenir por que no hi vagi prou gent. Seria comprensible. Jo crec que som molts els que estem cansats de la durada d'un procés que hem tingut clar des fa, els que menys, tres o quatre anys, la majoria cinc o set i d'altres molts més. Punyeta, és que ja fa temps que hauríem d'haver assolit la independència! ¿Com és que encara estem així?

És que ben mirat és prou difícil. Cal no oblidar que estem protagonitzant un episodi històric insòlit. Estem intentant assolir la independència d'un país no de la seva metròpoli colonial, ni d'un règim totalitari, sinó d'un estat que el nostre propi país va contribuir a conformar fa més de cinc segles i que, formalment, és una democràcia, encara que sigui de baixa qualitat, com tantes altres. El poble ens disposem a desfer el pacte de la monarquia entre el Regne de Castella i la Corona d'Aragó i el Pacte Constitucional del setanta-vuit, que ens va servir, bé que malament, per sortir del franquisme. I això, que és des de qualsevol punt de vista extraordinari, ho volem fer pacíficament i, com aquell qui diu, amb el somriure els llavis. I ho volem fer en una societat que, en bona part, s'ha nodrit de persones vingudes d'altres terres, majoritàriament de l'interior del Regne d'Espanya, encara que també de l'estranger.

Sembla una bogeria, però sabem perfectament que no ho és. Perquè tenim la capacitat de governar-nos i de fer-ho molt millor, de crear un país molt més pròsper, progressista i socialment just. I cada dia som més els que ens adonem que això és així i que amb l'Estat espanyol (que no amb el poble d'Espanya, compte!) no hi ha res a fer. El Regne d'Espanya sembla que no sàpiga mirar el futur, que visqui girat enrere i avanci arrossegant un llast invencible. Sembla impossible que pugui superar la condició en què ha viscut, dins de la foscor i l'endarreriment, sotmès a la Cort, a l'Església, a la burocràcia, al latifundisme, a la ignorància i la superstició des dels seus inicis, amb anecdòtics parèntesis d'excepcionalitat. Ara vivim en una època molt fosca, sense cap projecte de futur per al conjunt dels seus soferts ciutadans. ¿Algú, sigui d'on sigui, es pot il·lusionar a hores d'ara amb el futur d'Espanya?... Per això cada vegada som més que pensem que l'única esperança per al nostre futur i el dels nostres fills passa per la independència de Catalunya.

Tot i així ja hem perdut, o hem deixat de guanyar, o no hem guanyat amb prou contundència... digueu-ho com vulgueu, dues vegades: quan la consulta no vinculant del 9 de novembre, perquè només hi vam anar els partidaris del si, i quan les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, perquè vam guanyar en escons però no en vots, o, en tot cas, vam guanyar massa ajustadament. Tant se val. Sigui com sigui, el naixement de la República Catalana ja ha patit dos avortaments. No ens en podem permetre cap més. Ara, les regles del joc estan clarament establertes. Tothom sap que, si no ho impedeixen per la força, amb totes les conseqüències que se'n puguin derivar, el dia 1 d'octubre hi haurà un referèndum i que el resultat, sigui quin sigui, anirà a missa, s'aplicarà. És responsabilitat dels polítics que això sigui així, i de tots els servidors públics del poble de Catalunya, representat al Parlament. Jo, el dia 1 aniré a votar a favor de la República Catalana Independent allà on em toqui. I ningú podrà impedir que ho faci si no és per la força. Ni les amenaces ni res no em faran quedar a casa i espero que tota la població demòcrata de Catalunya, una majoria aclaparadora, faci el mateix.

Abans, hem de donar un darrer cop de puny sobre la taula, hem de fer sentir la nostra veu col·lectiva una vegada més, aquest onze de setembre. Fa por de pensar la gent que s'hagi pogut quedar pel camí després de tants onzes de setembre, d'omplir l'armari de samarretes commemoratives i de no saber ja quina figura representar. De tantes vegades que hem pensat que ja hi érem. No ve de gust comprar una altra samarreta, apuntar-se de nou en un nou tram i repetir les consignes que toqui. A mi em fa molta ràbia tot el que s'ha allargat el procés i moltíssima mandra tornar a fer quadres plàstics, ja ho he dit. Però aniré a la manifestació o concentració o el que acabi essent la trobada de l'onze de setembre als carrers de l'Eixample. I espero que, com jo, molta gent s'espolsi la mandra i la decepció del damunt i faci el mateix. I espero també que s'hi afegeixi molta gent nova que comprengui que el futur només passa per aquí i que ja s'hagi cansat d'haver de viure com el cul d'un estat que no ens vol si no és com a vençuts i servils. 

No sé si aniré al tram que representa que em toca, ni si em compraré la samarreta o n'aprofitaré qualsevol altra d'anys i manifestacions anteriors, ni sé si cridaré les consignes més o menys oficials. Vull cridar, fins a deixar-hi la veu, a favor de la Independència, sense matisos ni estratègies, com quan vam fer la manifestació del 2012 i voldria que desbordéssim els carrers i l'ordre previst, pacíficament, alegrement, com vam fer aleshores i que l'organització es veiés arrossegada pel poble, com també va passar. Si aconseguim que l'onze de setembre sigui un immens esclat de llibertat al mig de Barcelona, l'1 d'octubre serà un èxit i veurem néixer la República Catalana Independent. El pols de la història s'aturarà un moment i farà una inflexió a Catalunya. I l'endemà serà el futur.



Llorenç Prats

dissabte, 26 d’agost de 2017

LA MANIFESTACIÓ D'AQUESTA TARDA


Jo no aniré a la manifestació d'aquesta tarda. Expresso el meu condol més sentit per totes les víctimes directes i indirectes dels atemptats jihiadistes de la setmana passada a Barcelona i Cambrils, el meu aplaudiment de cor als cossos de seguretat, començant pels mossos d'esquadra i la guàrdia urbana, als serveis d'emergència, fossin bombers, metges i personal sanitari de tota mena... i a la població que es va trobar en els llocs dels fets i va ajudar en tot allò que va poder. I dels que van anar a donar sang o es van oferir per als serveis més diversos. Ho vaig seguir tot puntualment des de molt lluny, malauradament, de vacances, com tanta altra gent. Em sento molt orgullós del que va fer la gent, em sento molt orgullós del meu poble.

Calia la manifestació d'avui? No ho sé, com no sé si cal que hi hagi cap memorial a La Rambla, però m'inclino a pensar que no, que això no és recuperar la normalitat. L'ajuntament d'Ada Colau ja ha demostrat en altres ocasions (les estàtues franquistes del Born) que el simbolisme del carrer no és una matèria que domini gaire. M'hauria agradat una manifestació organitzada per la societat civil i sense polítics de cap mena (el Parlament ja va fer el seu acte d'homenatge) i amb dos lemes complementaris: "No tenim por", que expressa la nostra voluntat de tirar endavant la nostra història, el nostre dia a dia, sense vacil·lacions, tant se val si es tracta d'anar a comprar com d'aconseguir la independència. I un altre: "Nosaltres no som d'aquest món", per deixar clar que no volem tenir res a veure ni amb el terrorisme, ni amb el fanatisme de cap mena i tampoc amb les causes estructurals que els fan possibles.

I és que sembla que les coses no tinguin explicació, i no és així. Aquests dies ja he sentit utilitzar frívolament dues vegades l'expressió d'Hanna Arendt de la "banalitat del mal", en un article de Màrius Carol i avui en una entrevista radiofònica de John Carlin. Això és el que Maurice Godelier en deia un "concepte tapadora" que més que explicar res, serveix per etiquetar i segellar dintre de l'olla una realitat molt complexa. Aquesta aparent banalitat del mal, en tot cas, necessita ser explicada. I, com que no sembla que es tracti de psicòpates, ens hem de fixar en les causes estructurals.

Aquesta radicalització i brutal manifestació de la violència no es produeix en el buit ni en un context merament ideològic. Des de la caiguda del mur de Berlín i el final de la Guerra Freda, els amos del món, el complex industrial-militar i els governs que vetllen pels seus interessos van haver de substituir l'enemic rendit per un altre enemic actiu, i l'únic prou potent i potencialment cohesionat era l'Islam. Fixeu-vos com, des de llavors, els conflictes, les guerres amb països islàmics, no han parat i el negoci de la guerra se n'ha alimentat indefinidament. Un dia vaig llegir quan costava mantenir, durant la Guerra del Golf, la flota nordamericana al Golf Pèrsic i , no la recordo però ara una quantitat tan impressionant que se'ns feia difícil de copsar al comú dels mortals. I això sense disparar un sol míssil. I d'aquí sucaven des del constructors de vaixells i armes fins als productors i processadors d'aliments o roba. Des dels anys noranta els països occidentals han estat matxacant sistemàticament els països islàmics, o ajudant a què es matxaquessin entre si. Ara digueu: com pot ser que els musulmans que viuen, o fins i tot han nascut en els nostres països, però que, majoritàriament, procedeixen, en primera, segona o tercera generació, dels països en conflicte, uns països, a més a més, empobrits fins a l'extrem, sovint per causa de la guerra, no visquin aquesta realitat que els és afectivament tan propera d'una manera descarnada i sagnant. Tinc uns amics, una parella d'espanyola i sirià, amb la família d'ell a Damasc, que viuen amb l'ai al cor. Són una gent maquíssima i moderadíssima, però no són cecs davant de les arrels del conflicte que ja ha produït tants morts al seu país (amics i coneguts)... qui ha mantingut tants anys la dictadura? qui ha decidit o ha ajudat decisivament a desequilibrar-la? qui s'ha nodrit del negoci de la guerra? qui hi ha arribat a intervenir directament? No ens ha d'estranyar que molta gent procedent o amb vincles molt estrets amb aquests països ens vegi com l'enemic, responsables en part del que li passa a la seva gent. I no és una cosa només dels americans, Espanya va formar part del tristament famós "trio de les Açores" i està compromesa amb la política bel·licista nordamericana.

A més a més, l'existència de les comunitats islàmiques al nostre país no és una existència fàcil ni feliç, ni tan sols a Catalunya. Pateixen una marginació constant en forma de microrracisme, o si us ho estimeu més, en termes d'Albert Memmi, d'heterofòbia. Hi ha musulmans molt integrats, cert, però estem parlant de gent que tenen bones feines, que han fet sovint matrimonis mixtos, freqüentment molt decantats cap al laicisme. Els guettos, la pobresa, són mals consellers per obrir les ments per generar una convivència real. No es pot demanar integració a qui no es pot integrar econòmicament. I això passa. I els seus països en guerra. I la seva gent morint amb el protagonisme o inestimable cooperació del món occidental.

I els joves, pitjor. Si els nostres fills, els famosos i mal etiquetats "millennials", no es poden guanyar la vida, ni tenir un habitatge, o formar una família. Si s'han convertit en una mena d'existencialistes malgré lui, uns "pòtols" gens místics, davant d'una societat de consum a la estafen el que poden (i amb tota la raó), etcètera, etcètera... que no ha de passar amb els joves musulmans? Coneixeu joves musulmans que tinguin bones feines i es guanyin bé la vida? Majoritàriament veureu que no tenen cap problema d'integració (potser només una òsmosi de mala consciència, en algun cas). Ara, la majoria, que són joves i, a més a més, "moros", quines oportunitats tenen en el nostre món? No estem parlant dels xinesos ni dels paquistanís, que són altres històries. Què té d'estrany, doncs, que, entre tota aquesta generació de joves i adolescents, es produeixin, minoritàriament (això sí que em sembla un miracle) casos de radicalització, i, entre aquests, casos de radicalització extrema. Els nostres joves són, per dir-ho així, rebels sense causa, no tenen alternatives formalitzades i, tret d'alguns que puguin caure en grupuscles d'orientació diversa, duen una vida més aviat d'anarquia fàctica, però als joves musulmans, als radicalitzats, sí que se'ls ofereix una causa. I alguns d'ells l'abracen, per venjar els seus països d'origen i la seva cultura, per rescabalar-se de tanta humiliació i marginació de baixa magnitud, però constant, per clamar contra la manca de perspectives vitals. Cal ser molt for, molt valent, tenir les idees molt ben assentades, per vèncer completament la temptació.

Per aixó, més enllà de proseguir amb la normalitat de les nostres vides, de clamar que no tenim por i de donar tot el nostre suport a les víctimes i a tothom que ha intervingut per pal·liar la desgràcia, cal denunciar-ne les causes profundes i deixar clar que nosaltres no som d'aquest món.

Espero que una futura Catalunya independent, això es pugui abordar des del govern i el parlament. Com a ciutadà així ho exigiré. Mentrestant, jo no tinc res a veure amb aquesta monarquia aliada de les pitjors forces de l'Islam institucional, ni amb aquest govern que fa olor de mort per tots quatre costats i que, a més a més (abans que res la Unitat d'Espanya!), no permet l'accés dels Mossos d'Esquadra a l'Europol, l' amaga dades rellevants sobre el terrorisme a Catalunya i ara vol venir aquí, ben voltat de "banderitas rojigualdas" a reclamar un protagonisme que no ha tingut en cap moment, si no és per a mal, com quan els reis van aprofitar que la furgoneta passava per la Rambla per anar-se a fer fotografies amb els nens als hospitals. Per què fotografies? Per què amb els nens? No diu la doctrina de Crist que la mà dreta no sàpiga el que fa la mà esquerra?

Espero que tot vagi molt bé i que surti el millor possible. Estic amb les víctimes, amb els seus familiars, amb tothom que es vagi trobar afectat, amb tothom qui va prestar el seu servei i la seva col·laboració, de cor. Però aquesta no és la meva manifestació. Els polítics, des del rei a l'alcaldessa, han de saber quan és el moment de desaparèixer de l'escena. Es difícil, oi, fer mutis?


Llorenç Prats


dilluns, 17 de juliol de 2017

TOT ALLÒ QUE DEPÈN DE MI



A l’entrada anterior vaig expressar els meus temors sobre si el referèndum es plantejava en les millors condicions i en el moment oportú. M’hi refermo, però tant se val: el referèndum està convocat, o, si més no, anunciat, per al dia u d’octubre i cal definir les nostres estratègies davant d’aquest fet.

El terrabastall mediàtic, sigui pels mitjans convencionals o bé a través de les xarxes socials, és extraordinari. Els polítics, des de tots els angles ideològics i territorials, fan les seves performances i es disposen estratègicament per a una gran batalla final, que potser no es farà mai. Les organitzacions sorgides de la societat civil, sobretot les independentistes, també despleguen tota una panòplia de mesures que, fins al referèndum i més enllà, han d’acompanyar, empènyer i vetllar per la política del govern. Els mitjans de comunicacions, els tertulians i els influencers de major audiència aboquen llenya al foc, de vegades no se sap ben bé per què, com si fos una emanació inevitable de la seva especial naturalesa.

Nosaltres, jo, tu, ell i ella, tots nosaltres, sembla que siguem la munició d’uns i altres. De nosaltres s’espera que ens mobilitzem quan ens diguin que ens mobilitzem, amb les samarretes i els eslògans que ens indiquin, i, sobretot, que votem (o no votem, segons el dictat de qui seguim) el dia que posin les urnes. Jo em rebel·lo contra aquest paper que ens adjudiquen. Jo sóc el protagonista d’aquesta història i qui decidirà els passos que cal fer. Quan el procés cap a la independència ha avançat de debò ha estat quan tu i jo ens hem posat al davant i hem desbordat tant els polítics com les organitzacions socials, com va succeir l’11 de setembre de 2012, que vam passar de totes les consignes, jerarquies i capçaleres i vam omplir Barcelona exigint la Independència. No dubto de la bona voluntat del govern i dels polítics independentistes, ni del seu compromís, que, en alguns casos arriba fins al sacrifici personal. Tampoc no dubto de l’afany continu i encomiable d’Òmnium, l’ANC i l’AMI, però no podem caure en l’error de pensar que, seguint les seves directrius, posant-nos les samarretes, aixecant les cartolines, signant això o allò, ja n’hi ha prou. No, la nostra mobilització ha de ser molt més àmplia i autònoma, sobretot ara, sense que això comporti ignorar la necessitat d’organització, però alhora forçant-la, desbordant-la, portant-la més enllà. Almenys jo em sento exigit en aquest sentit, perquè s’alci novament un tsunami que reclami un món nou i millor, que només podem obtenir fora de l’Estat espanyol

Davant de la convocatòria del referèndum, contemplo quatre escenaris possibles

Primer: Que el referèndum no s’arribi a dur a terme perquè l’estat espanyol ho impedeixi fàcticament.

Segon: Que el referèndum es dugui a terme amb una baixa participació i, sobretot, amb una abstenció total o molt alta del no, que, a la pràctica, el deslegitimi.

Tercer: Que el referèndum es dugui a terme amb normalitat, amb un nivell de participació rellevant, que guanyi el sí, però que l’Estat espanyol no accepti el resultat ni permeti iniciar el camí de fet cap a la independència.
Quart: Que el referèndum es dugui a terme amb normalitat, amb un nivell de participació rellevant, però que guanyi el no.

En qualsevol cas, el meu full de ruta és molt clar: dur a terme el referèndum, guanyar-lo i assolir la independència de la República Catalana. I la meva estratègia per dur-lo a terme es basa en una persistència obstinada.

Faci el que faci l’Estat espanyol, si el govern de Catalunya, l’1 d’octubre, posa les urnes, jo aniré a votar. Res no m’ho impedirà que no sigui l’exercici directe de la força -ni les amenaces. Si volen impedir que voti, ho hauran de fer físicament, no els penso donar cap facilitat.

És difícil convèncer, en aquestes alçades, la gent que està en contra del referèndum o de la independència. Com vaig dir, per a ells és molt majoritàriament una qüestió visceral o, en alguns casos, d’absentisme, sense adonar-se  –potser- que “passant” de la qüestió nacionalista, com diuen, estan donant carta de naturalesa al nacionalisme més irracional, perillós i ferotge que hi ha per aquestes latituds europees: el nacionalisme espanyol. Podem argumentar, però contra actituds basades en els sentiments més primaris o en utopies que només comprometen intel·lectualment i a llarg termini, hi ha poca cosa a fer. Esperem que els abusos i danys causats per l’Estat espanyol a Catalunya, només aquest darrer any, tinguin més capacitat de convicció en favor de la independència que tots els nostres arguments.

En aquest sentit, davant de la imminència del referèndum i de tots els greuges rebuts, és molt més important que mai la manifestació col·lectiva de l’11 de setembre. Lluny de qualsevol temptació jocfloralesca, hem de sortir tots al carrer i trobar-nos, concentrar-nos a Barcelona més gent que mai, sota una sola bandera i un sol clam d’independència. Aquest serà el veritable punt d’inflexió de l’1 d’octubre i no hi pot faltar ningú: un punt, un poble, un clam, cap dispersió, cap deserció pel motiu que sigui.

Si ho fem així i ens confabulem per anar tots a votar, un per un, cadascú com a protagonista insubstituïble de la jornada, l’1 d’octubre, aconseguirem una participació suficient per legitimar el resultat. I guanyarem. Amb el meu esforç i el teu i el d’ell i el d’ella, guanyarem. Si algú falla, per por, per comoditat... no, però llavors que assumeixi la magnitud de la catàstrofe, perquè, si el referèndum es du a terme, és a dir, si no han tret les forces armades al carrer per impedir-lo, i guanya el no o s’arriba a un resultat ambigu, difícil de gestionar, les conseqüències per Catalunya seran catastròfiques, no hi ha camí de tornada cap a Espanya que no passi per la submissió i la subordinació més esterilitzant. Voldran acabar amb la riquesa i la força de Catalunya, per evitar futures temptacions.

Necessitem legitimar-nos davant del món amb un resultat clar o amb una privació del dret de votar exercida per la força. El món no es preocupa per nosaltres, però les democràcies occidentals, i especialment la Unió Europea, no es poden permetre tan alegrement que, en el seu si, un país com Espanya ignori el resultat d’una votació popular o la impedeixi per la força. Això ens retorna a un autoritarisme de facto , perillós per als mateixos estats democràtics.

Res no serà fàcil. Fins i tot si guanyem clarament el referèndum i declarem la independència, caldrà defensar-la des del dia dos, al carrer i amb tots els nostres mitjans i, sobretot, la nostra determinació.

Arriben moments decisius. Moments de caixa o faixa, de construir un nou món, un món millor. Tothom hi té el seu paper, però, en darrera instància, desenganya’t, tot depèn de tu i de mi.

Llorenç Prats


divendres, 30 de juny de 2017

QUE NO L’ESTIGUEM CAGANT




Actualment, el debat sobre el futur de Catalunya està polaritzat en el tema del referèndum: referèndum sí, referèndum no, referèndum com.

Tanmateix, més enllà d’aquestes qüestions, el dubte que a mi em neguiteja és si realment convé, ara, fer un referèndum. Un referèndum és un instrument per assolir la independència, de la mateixa manera que la independència és un instrument per construir una societat millor. Ni referèndum ni independència són finalitats en ells mateixos, sinó mitjans. Les realitats substantives són la llibertat, el progrés i el benestar social. Dit d’una altra manera: fer un referèndum per perdre’l seria una empresa suïcida, com fer la independència per tenir una societat més depenent, empobrida i injusta.

No crec que hi hagi cap camí dins de l’Estat espanyol per on pugui avançar la llibertat, el progrés i el benestar social de Catalunya. Penso que allò que es pot assolir a Catalunya, si les decisions sobre Catalunya es prenen aquí i amb plena sobirania, no s’assolirà mai dins de l’Estat espanyol. La història, la més recent per no anar a fer interpretacions mítiques, ens ho demostra i la mateixa estructura i dinàmica de l’Estat ens ho confirma cada dia, des de l’inici de la Transició fins ara. Per tant, necessitem la independència, com l’aire que es respira, no per posar banderes i domassos, sinó per viure millor, fins i tot els que no la volen. Per això, no ens podem permetre camins a curt termini que ens allunyin de la independència, encara que arribar-hi sigui més llarg.

I per això em fa por el referèndum. No ja si es pot fer o no es pot fer..., sinó perdre’l, o no guanyar-lo amb suficient contundència. Sembla que associem mecànicament referèndum a independència, i no. Ens hem comptat ja dues vegades: en el procés participatiu del 9 de novembre de 2014 i en les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015. I en tots dos casos, el resultat va ser insuficient. Al 9 N només hi vam participar, com aquell qui diu, els independentistes. Vam guanyar per golejada, és clar, per incompareixença del contrari, però no vam arribar a sumar ni la meitat dels vots possibles segons el cens electoral. El 27 S els independentistes, Junts pel Sí i la CUP, vam guanyar les eleccions, però no el plebiscit. No vam obtenir la majoria absoluta de vots del cens electoral. Amb aquests resultats no podem aspirar a que ningú ens reconegui com un estat independent, i molt menys quan, de fet, ni a Espanya, ni fora d’Espanya, ningú en té ganes. Com a molt, podem aspirar a que ens reconeguin com un problema.

Què ens fa pensar que el resultat, ara, serà diferent? Com podem aconseguir aquesta majoria suficient, no per a nosaltres, sinó perquè democràticament hagi de ser internacionalment incontestable, impossible d’ignorar?

No crec que la correlació de forces hagi millorat en cap cas. No hi ha hagut capacitat de convicció, de captació de voluntats per a la independència. Potser s’ha fet malament? Sí. En part potser sí. Però, sobretot, és que hi ha un fet absolutament clau i que s’ha de tractar amb mitjans molt específics: el caràcter del nacionalisme espanyol a Catalunya. Hi ha un independentisme nacionalista i un independentisme, com és el meu cas, no nacionalista, però l’unionisme, en canvi, és furibundament nacionalista, ètnic, si es vol dir així, allunyat, per tant de qualsevol possibilitat de raonament, molt visceral. És un espanyolisme de La Roja i la tortilla de patates, de la Semana Santa, la Feria de Abril i el jamoncito. Coses totes elles integrables en una Catalunya independent, per descomptat, però que, de fet, són les manifestacions externes d’unes arrels molt profundes que vinculen una gran part de la població, sobretot immigrada de primera o segona generació, amb el que ells viuen com l’essència d’Espanya, i que té molt a veure amb una imperfecta integració.

A més a més d’aquesta realitat, cal afegir, més que a l’unionisme al no-independentisme, molta població que entén que tot això són qüestions estrictament nacionals i que no és la seva guerra. S’equivoquen de mig a mig, però se’ls ha de convèncer.

En aquesta tessitura, celebrar el referèndum i perdre’l seria un desastre d’incalculables dimensions. La renúncia a la independència, i, per tant, a la construcció d’un nou món possible per molts anys.

Potser seria molt més intel·ligent i eficaç treballar sobre aquesta realitat i, quan hi hagi la certesa d’una victòria suficient, aleshores, reclamar que el fet es faci evident i que l’evidència sigui universalment reconeguda.

Enteneu-me. El dia 1 d’octubre, si hi ha urnes o capses de sabates o el que sigui, encara que sigui amb el carnet a la boca i les mans enlaire, aniré a votar i votaré sí, sí a la independència. I tant de bo m’equivoqui amb totes aquestes elucubracions, però tinc por, no pas del que em puguin fer, ves! Sinó del resultat. Tinc por, per dir-ho clar i català, que no l’estiguem cagant.

Llorenç Prats