dilluns, 17 de juliol de 2017

TOT ALLÒ QUE DEPÈN DE MI



A l’entrada anterior vaig expressar els meus temors sobre si el referèndum es plantejava en les millors condicions i en el moment oportú. M’hi refermo, però tant se val: el referèndum està convocat, o, si més no, anunciat, per al dia u d’octubre i cal definir les nostres estratègies davant d’aquest fet.

El terrabastall mediàtic, sigui pels mitjans convencionals o bé a través de les xarxes socials, és extraordinari. Els polítics, des de tots els angles ideològics i territorials, fan les seves performances i es disposen estratègicament per a una gran batalla final, que potser no es farà mai. Les organitzacions sorgides de la societat civil, sobretot les independentistes, també despleguen tota una panòplia de mesures que, fins al referèndum i més enllà, han d’acompanyar, empènyer i vetllar per la política del govern. Els mitjans de comunicacions, els tertulians i els influencers de major audiència aboquen llenya al foc, de vegades no se sap ben bé per què, com si fos una emanació inevitable de la seva especial naturalesa.

Nosaltres, jo, tu, ell i ella, tots nosaltres, sembla que siguem la munició d’uns i altres. De nosaltres s’espera que ens mobilitzem quan ens diguin que ens mobilitzem, amb les samarretes i els eslògans que ens indiquin, i, sobretot, que votem (o no votem, segons el dictat de qui seguim) el dia que posin les urnes. Jo em rebel·lo contra aquest paper que ens adjudiquen. Jo sóc el protagonista d’aquesta història i qui decidirà els passos que cal fer. Quan el procés cap a la independència ha avançat de debò ha estat quan tu i jo ens hem posat al davant i hem desbordat tant els polítics com les organitzacions socials, com va succeir l’11 de setembre de 2012, que vam passar de totes les consignes, jerarquies i capçaleres i vam omplir Barcelona exigint la Independència. No dubto de la bona voluntat del govern i dels polítics independentistes, ni del seu compromís, que, en alguns casos arriba fins al sacrifici personal. Tampoc no dubto de l’afany continu i encomiable d’Òmnium, l’ANC i l’AMI, però no podem caure en l’error de pensar que, seguint les seves directrius, posant-nos les samarretes, aixecant les cartolines, signant això o allò, ja n’hi ha prou. No, la nostra mobilització ha de ser molt més àmplia i autònoma, sobretot ara, sense que això comporti ignorar la necessitat d’organització, però alhora forçant-la, desbordant-la, portant-la més enllà. Almenys jo em sento exigit en aquest sentit, perquè s’alci novament un tsunami que reclami un món nou i millor, que només podem obtenir fora de l’Estat espanyol

Davant de la convocatòria del referèndum, contemplo quatre escenaris possibles

Primer: Que el referèndum no s’arribi a dur a terme perquè l’estat espanyol ho impedeixi fàcticament.

Segon: Que el referèndum es dugui a terme amb una baixa participació i, sobretot, amb una abstenció total o molt alta del no, que, a la pràctica, el deslegitimi.

Tercer: Que el referèndum es dugui a terme amb normalitat, amb un nivell de participació rellevant, que guanyi el sí, però que l’Estat espanyol no accepti el resultat ni permeti iniciar el camí de fet cap a la independència.
Quart: Que el referèndum es dugui a terme amb normalitat, amb un nivell de participació rellevant, però que guanyi el no.

En qualsevol cas, el meu full de ruta és molt clar: dur a terme el referèndum, guanyar-lo i assolir la independència de la República Catalana. I la meva estratègia per dur-lo a terme es basa en una persistència obstinada.

Faci el que faci l’Estat espanyol, si el govern de Catalunya, l’1 d’octubre, posa les urnes, jo aniré a votar. Res no m’ho impedirà que no sigui l’exercici directe de la força -ni les amenaces. Si volen impedir que voti, ho hauran de fer físicament, no els penso donar cap facilitat.

És difícil convèncer, en aquestes alçades, la gent que està en contra del referèndum o de la independència. Com vaig dir, per a ells és molt majoritàriament una qüestió visceral o, en alguns casos, d’absentisme, sense adonar-se  –potser- que “passant” de la qüestió nacionalista, com diuen, estan donant carta de naturalesa al nacionalisme més irracional, perillós i ferotge que hi ha per aquestes latituds europees: el nacionalisme espanyol. Podem argumentar, però contra actituds basades en els sentiments més primaris o en utopies que només comprometen intel·lectualment i a llarg termini, hi ha poca cosa a fer. Esperem que els abusos i danys causats per l’Estat espanyol a Catalunya, només aquest darrer any, tinguin més capacitat de convicció en favor de la independència que tots els nostres arguments.

En aquest sentit, davant de la imminència del referèndum i de tots els greuges rebuts, és molt més important que mai la manifestació col·lectiva de l’11 de setembre. Lluny de qualsevol temptació jocfloralesca, hem de sortir tots al carrer i trobar-nos, concentrar-nos a Barcelona més gent que mai, sota una sola bandera i un sol clam d’independència. Aquest serà el veritable punt d’inflexió de l’1 d’octubre i no hi pot faltar ningú: un punt, un poble, un clam, cap dispersió, cap deserció pel motiu que sigui.

Si ho fem així i ens confabulem per anar tots a votar, un per un, cadascú com a protagonista insubstituïble de la jornada, l’1 d’octubre, aconseguirem una participació suficient per legitimar el resultat. I guanyarem. Amb el meu esforç i el teu i el d’ell i el d’ella, guanyarem. Si algú falla, per por, per comoditat... no, però llavors que assumeixi la magnitud de la catàstrofe, perquè, si el referèndum es du a terme, és a dir, si no han tret les forces armades al carrer per impedir-lo, i guanya el no o s’arriba a un resultat ambigu, difícil de gestionar, les conseqüències per Catalunya seran catastròfiques, no hi ha camí de tornada cap a Espanya que no passi per la submissió i la subordinació més esterilitzant. Voldran acabar amb la riquesa i la força de Catalunya, per evitar futures temptacions.

Necessitem legitimar-nos davant del món amb un resultat clar o amb una privació del dret de votar exercida per la força. El món no es preocupa per nosaltres, però les democràcies occidentals, i especialment la Unió Europea, no es poden permetre tan alegrement que, en el seu si, un país com Espanya ignori el resultat d’una votació popular o la impedeixi per la força. Això ens retorna a un autoritarisme de facto , perillós per als mateixos estats democràtics.

Res no serà fàcil. Fins i tot si guanyem clarament el referèndum i declarem la independència, caldrà defensar-la des del dia dos, al carrer i amb tots els nostres mitjans i, sobretot, la nostra determinació.

Arriben moments decisius. Moments de caixa o faixa, de construir un nou món, un món millor. Tothom hi té el seu paper, però, en darrera instància, desenganya’t, tot depèn de tu i de mi.

Llorenç Prats


divendres, 30 de juny de 2017

QUE NO L’ESTIGUEM CAGANT




Actualment, el debat sobre el futur de Catalunya està polaritzat en el tema del referèndum: referèndum sí, referèndum no, referèndum com.

Tanmateix, més enllà d’aquestes qüestions, el dubte que a mi em neguiteja és si realment convé, ara, fer un referèndum. Un referèndum és un instrument per assolir la independència, de la mateixa manera que la independència és un instrument per construir una societat millor. Ni referèndum ni independència són finalitats en ells mateixos, sinó mitjans. Les realitats substantives són la llibertat, el progrés i el benestar social. Dit d’una altra manera: fer un referèndum per perdre’l seria una empresa suïcida, com fer la independència per tenir una societat més depenent, empobrida i injusta.

No crec que hi hagi cap camí dins de l’Estat espanyol per on pugui avançar la llibertat, el progrés i el benestar social de Catalunya. Penso que allò que es pot assolir a Catalunya, si les decisions sobre Catalunya es prenen aquí i amb plena sobirania, no s’assolirà mai dins de l’Estat espanyol. La història, la més recent per no anar a fer interpretacions mítiques, ens ho demostra i la mateixa estructura i dinàmica de l’Estat ens ho confirma cada dia, des de l’inici de la Transició fins ara. Per tant, necessitem la independència, com l’aire que es respira, no per posar banderes i domassos, sinó per viure millor, fins i tot els que no la volen. Per això, no ens podem permetre camins a curt termini que ens allunyin de la independència, encara que arribar-hi sigui més llarg.

I per això em fa por el referèndum. No ja si es pot fer o no es pot fer..., sinó perdre’l, o no guanyar-lo amb suficient contundència. Sembla que associem mecànicament referèndum a independència, i no. Ens hem comptat ja dues vegades: en el procés participatiu del 9 de novembre de 2014 i en les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015. I en tots dos casos, el resultat va ser insuficient. Al 9 N només hi vam participar, com aquell qui diu, els independentistes. Vam guanyar per golejada, és clar, per incompareixença del contrari, però no vam arribar a sumar ni la meitat dels vots possibles segons el cens electoral. El 27 S els independentistes, Junts pel Sí i la CUP, vam guanyar les eleccions, però no el plebiscit. No vam obtenir la majoria absoluta de vots del cens electoral. Amb aquests resultats no podem aspirar a que ningú ens reconegui com un estat independent, i molt menys quan, de fet, ni a Espanya, ni fora d’Espanya, ningú en té ganes. Com a molt, podem aspirar a que ens reconeguin com un problema.

Què ens fa pensar que el resultat, ara, serà diferent? Com podem aconseguir aquesta majoria suficient, no per a nosaltres, sinó perquè democràticament hagi de ser internacionalment incontestable, impossible d’ignorar?

No crec que la correlació de forces hagi millorat en cap cas. No hi ha hagut capacitat de convicció, de captació de voluntats per a la independència. Potser s’ha fet malament? Sí. En part potser sí. Però, sobretot, és que hi ha un fet absolutament clau i que s’ha de tractar amb mitjans molt específics: el caràcter del nacionalisme espanyol a Catalunya. Hi ha un independentisme nacionalista i un independentisme, com és el meu cas, no nacionalista, però l’unionisme, en canvi, és furibundament nacionalista, ètnic, si es vol dir així, allunyat, per tant de qualsevol possibilitat de raonament, molt visceral. És un espanyolisme de La Roja i la tortilla de patates, de la Semana Santa, la Feria de Abril i el jamoncito. Coses totes elles integrables en una Catalunya independent, per descomptat, però que, de fet, són les manifestacions externes d’unes arrels molt profundes que vinculen una gran part de la població, sobretot immigrada de primera o segona generació, amb el que ells viuen com l’essència d’Espanya, i que té molt a veure amb una imperfecta integració.

A més a més d’aquesta realitat, cal afegir, més que a l’unionisme al no-independentisme, molta població que entén que tot això són qüestions estrictament nacionals i que no és la seva guerra. S’equivoquen de mig a mig, però se’ls ha de convèncer.

En aquesta tessitura, celebrar el referèndum i perdre’l seria un desastre d’incalculables dimensions. La renúncia a la independència, i, per tant, a la construcció d’un nou món possible per molts anys.

Potser seria molt més intel·ligent i eficaç treballar sobre aquesta realitat i, quan hi hagi la certesa d’una victòria suficient, aleshores, reclamar que el fet es faci evident i que l’evidència sigui universalment reconeguda.

Enteneu-me. El dia 1 d’octubre, si hi ha urnes o capses de sabates o el que sigui, encara que sigui amb el carnet a la boca i les mans enlaire, aniré a votar i votaré sí, sí a la independència. I tant de bo m’equivoqui amb totes aquestes elucubracions, però tinc por, no pas del que em puguin fer, ves! Sinó del resultat. Tinc por, per dir-ho clar i català, que no l’estiguem cagant.

Llorenç Prats