dilluns, 17 de juliol de 2017

TOT ALLÒ QUE DEPÈN DE MI



A l’entrada anterior vaig expressar els meus temors sobre si el referèndum es plantejava en les millors condicions i en el moment oportú. M’hi refermo, però tant se val: el referèndum està convocat, o, si més no, anunciat, per al dia u d’octubre i cal definir les nostres estratègies davant d’aquest fet.

El terrabastall mediàtic, sigui pels mitjans convencionals o bé a través de les xarxes socials, és extraordinari. Els polítics, des de tots els angles ideològics i territorials, fan les seves performances i es disposen estratègicament per a una gran batalla final, que potser no es farà mai. Les organitzacions sorgides de la societat civil, sobretot les independentistes, també despleguen tota una panòplia de mesures que, fins al referèndum i més enllà, han d’acompanyar, empènyer i vetllar per la política del govern. Els mitjans de comunicacions, els tertulians i els influencers de major audiència aboquen llenya al foc, de vegades no se sap ben bé per què, com si fos una emanació inevitable de la seva especial naturalesa.

Nosaltres, jo, tu, ell i ella, tots nosaltres, sembla que siguem la munició d’uns i altres. De nosaltres s’espera que ens mobilitzem quan ens diguin que ens mobilitzem, amb les samarretes i els eslògans que ens indiquin, i, sobretot, que votem (o no votem, segons el dictat de qui seguim) el dia que posin les urnes. Jo em rebel·lo contra aquest paper que ens adjudiquen. Jo sóc el protagonista d’aquesta història i qui decidirà els passos que cal fer. Quan el procés cap a la independència ha avançat de debò ha estat quan tu i jo ens hem posat al davant i hem desbordat tant els polítics com les organitzacions socials, com va succeir l’11 de setembre de 2012, que vam passar de totes les consignes, jerarquies i capçaleres i vam omplir Barcelona exigint la Independència. No dubto de la bona voluntat del govern i dels polítics independentistes, ni del seu compromís, que, en alguns casos arriba fins al sacrifici personal. Tampoc no dubto de l’afany continu i encomiable d’Òmnium, l’ANC i l’AMI, però no podem caure en l’error de pensar que, seguint les seves directrius, posant-nos les samarretes, aixecant les cartolines, signant això o allò, ja n’hi ha prou. No, la nostra mobilització ha de ser molt més àmplia i autònoma, sobretot ara, sense que això comporti ignorar la necessitat d’organització, però alhora forçant-la, desbordant-la, portant-la més enllà. Almenys jo em sento exigit en aquest sentit, perquè s’alci novament un tsunami que reclami un món nou i millor, que només podem obtenir fora de l’Estat espanyol

Davant de la convocatòria del referèndum, contemplo quatre escenaris possibles

Primer: Que el referèndum no s’arribi a dur a terme perquè l’estat espanyol ho impedeixi fàcticament.

Segon: Que el referèndum es dugui a terme amb una baixa participació i, sobretot, amb una abstenció total o molt alta del no, que, a la pràctica, el deslegitimi.

Tercer: Que el referèndum es dugui a terme amb normalitat, amb un nivell de participació rellevant, que guanyi el sí, però que l’Estat espanyol no accepti el resultat ni permeti iniciar el camí de fet cap a la independència.
Quart: Que el referèndum es dugui a terme amb normalitat, amb un nivell de participació rellevant, però que guanyi el no.

En qualsevol cas, el meu full de ruta és molt clar: dur a terme el referèndum, guanyar-lo i assolir la independència de la República Catalana. I la meva estratègia per dur-lo a terme es basa en una persistència obstinada.

Faci el que faci l’Estat espanyol, si el govern de Catalunya, l’1 d’octubre, posa les urnes, jo aniré a votar. Res no m’ho impedirà que no sigui l’exercici directe de la força -ni les amenaces. Si volen impedir que voti, ho hauran de fer físicament, no els penso donar cap facilitat.

És difícil convèncer, en aquestes alçades, la gent que està en contra del referèndum o de la independència. Com vaig dir, per a ells és molt majoritàriament una qüestió visceral o, en alguns casos, d’absentisme, sense adonar-se  –potser- que “passant” de la qüestió nacionalista, com diuen, estan donant carta de naturalesa al nacionalisme més irracional, perillós i ferotge que hi ha per aquestes latituds europees: el nacionalisme espanyol. Podem argumentar, però contra actituds basades en els sentiments més primaris o en utopies que només comprometen intel·lectualment i a llarg termini, hi ha poca cosa a fer. Esperem que els abusos i danys causats per l’Estat espanyol a Catalunya, només aquest darrer any, tinguin més capacitat de convicció en favor de la independència que tots els nostres arguments.

En aquest sentit, davant de la imminència del referèndum i de tots els greuges rebuts, és molt més important que mai la manifestació col·lectiva de l’11 de setembre. Lluny de qualsevol temptació jocfloralesca, hem de sortir tots al carrer i trobar-nos, concentrar-nos a Barcelona més gent que mai, sota una sola bandera i un sol clam d’independència. Aquest serà el veritable punt d’inflexió de l’1 d’octubre i no hi pot faltar ningú: un punt, un poble, un clam, cap dispersió, cap deserció pel motiu que sigui.

Si ho fem així i ens confabulem per anar tots a votar, un per un, cadascú com a protagonista insubstituïble de la jornada, l’1 d’octubre, aconseguirem una participació suficient per legitimar el resultat. I guanyarem. Amb el meu esforç i el teu i el d’ell i el d’ella, guanyarem. Si algú falla, per por, per comoditat... no, però llavors que assumeixi la magnitud de la catàstrofe, perquè, si el referèndum es du a terme, és a dir, si no han tret les forces armades al carrer per impedir-lo, i guanya el no o s’arriba a un resultat ambigu, difícil de gestionar, les conseqüències per Catalunya seran catastròfiques, no hi ha camí de tornada cap a Espanya que no passi per la submissió i la subordinació més esterilitzant. Voldran acabar amb la riquesa i la força de Catalunya, per evitar futures temptacions.

Necessitem legitimar-nos davant del món amb un resultat clar o amb una privació del dret de votar exercida per la força. El món no es preocupa per nosaltres, però les democràcies occidentals, i especialment la Unió Europea, no es poden permetre tan alegrement que, en el seu si, un país com Espanya ignori el resultat d’una votació popular o la impedeixi per la força. Això ens retorna a un autoritarisme de facto , perillós per als mateixos estats democràtics.

Res no serà fàcil. Fins i tot si guanyem clarament el referèndum i declarem la independència, caldrà defensar-la des del dia dos, al carrer i amb tots els nostres mitjans i, sobretot, la nostra determinació.

Arriben moments decisius. Moments de caixa o faixa, de construir un nou món, un món millor. Tothom hi té el seu paper, però, en darrera instància, desenganya’t, tot depèn de tu i de mi.

Llorenç Prats


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada