divendres, 22 de setembre del 2017

AIXÒ NO VA DE LLEIS



Davant de la voluntat de Catalunya d'autodeterminar el seu futur, l'Estat apel·la a les lleis. Catalunya ha estat intentat trobar una manera de coexistir dintre de l'Estat espanyol sense sortir de les lleis, però, precisament, les lleis espanyoles han estat utilitzades com a cadenes per immobilitzar tota iniciativa des de Catalunya, i els tribunals de justícia com a carcellers. 

Unes lleis que, paradoxalment, són, de facto, immutables, perquè el bipartidisme que governa l'Estat impedeix qualsevol possibilitat de refer-les, tan sols de reformar-les. I les utilitza contínuament per desautoritzar qualsevol proposta legislativa sobre l'autogovern que es faci des de Catalunya, com l'Estatut d'Autonomia que va impulsar Pasqual Maragall, o, actualment la Llei del Referèndum, aprovada pel Parlament de Catalunya i declarada immediatament inconstitucional, una llei que només pretén donar la veu als ciutadans perquè s'autodeterminin sobre el seu futur, "delicte de lesa democràcia! Que parlin els ciutadans, que decideixin? On s'és vist? Què sabran ells?"

O la Llei de Transitorietat Jurídica, que només entrarà en vigor si guanya el sí, és a dir, si Catalunya es constitueix com a Estat independent, per garantir els drets i una transició ordenada.

Tot això es podia haver fet dintre de la llei espanyola, si el Govern de l'Estat hagués volgut. Es va fer al Regne Unit, es va fer al Canadà... Però no, estan acostumats a governar amb la força, a vèncer per la força i a utilitzar la llei com si fos una "catxiporra".

La llei de lleis a la que recorren és la Constitució. Una Constitució que es va fer per fer la transició del franquisme a un règim de democràcia formal, sota la tutela efectiva dels mateixos franquistes, que continuaven ocupant part del govern, l'administració, les forces armades, la judicatura i els cossos policials. Com es pot fer valer encara aquesta Constitució? Per què no s'ha refet de cap i de nou? Es va acceptar per sortir d'un règim feixista, signada per un cap d'estat nomenat i legitimat directament per Franco. Aquest és l'argument que hem d'acceptar com a font última i indiscutible de legitimitat? No, contra això, pacíficament, ens revoltem. En democràcia, les lleis no poden anar contra la voluntat del poble, ni els tribunals, ni les forces de l'ordre públic. No reconeixem la seva Constitució, ni per com i quan va ser aprovada, ni pel bloqueig que se n'ha fet, ni pel segrest del poder judicial, ni per l'autoritarisme del poder polític.

I, en conseqüència, tampoc no reconeixem la suspensió i la il·legalització de les lleis aprovades pel parlament de Catalunya. Cínicament, els defensors de la política de l'Estat a Catalunya, diuen que el Govern de la Generalitat no representa la majoria dels catalans perquè han obtingut la majoria d'escons per l'aplicació de la llei d'Hont (la que regeix a tot l'Estat espanyol). Ara se'n recorden? Tantes vegades que l'han utilitzada per fomentar el bipartidisme a Madrid? En tot cas, votem i sortirem de dubtes.

També s'escandalitzen perquè la majoria parlamentaria a Catalunya va aprovar la llei del Referèndum i la de Transitorietat jurídica per procediments excepcionals. Quina altra opció els quedava? Si el Govern de l'Estat s'ha negat a parlar tan sols del referèndum. No, no és un problema de com es van aprovar les lleis, és un problema de quin camí hi havia per poder donar la veu al poble. 

Davant de la negació dels drets del poble, en nom de la democràcia (té pebrots la cosa), cal desobeir l'apel·lació genèrica i restrictiva a la Constitució i la suspensió del referèndum i de la seva aplicació (sigui quina sigui). És una obligació democràtica.

Estem construint un món millor, i això ja hem comprovat mil vegades que no ho podem fer dintre de l'Estat espanyol. Ignorem les lleis que ens ho impedeixen i ens declarem en un estat de revolució, pacífica, alegre i amb voluntat de futur. Ciutadanes i ciutadans de Catalunya: Qualsevol nit pot sortir el sol.


Llorenç Prats

dilluns, 4 de setembre del 2017

UN ALTRE ONZE DE SETEMBRE




L'altre dia vaig rebre un email personalitzat signat pel Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez perquè m'inscrivís a la manifestació de l'11 de setembre. No em pensava inscriure, anar-hi sí, però d'inscriure'm, de triar un tram i comprar-me una altra samarreta per fer aquesta mena de quadres plàstics que fem cada any, ja n'estic cansat. M'hi vaig inscriure perquè em va semblar que cridaven la gent una mica a la desesperada i respecto i agraeixo molt la tasca que fins ara han fet tant l'ANC com l'Òmnium i l'AMI. Pel que he anat llegint, els inscrits no arriben ni als 200.000. I deuen tenir por que no hi vagi prou gent. Seria comprensible. Jo crec que som molts els que estem cansats de la durada d'un procés que hem tingut clar des fa, els que menys, tres o quatre anys, la majoria cinc o set i d'altres molts més. Punyeta, és que ja fa temps que hauríem d'haver assolit la independència! ¿Com és que encara estem així?

És que ben mirat és prou difícil. Cal no oblidar que estem protagonitzant un episodi històric insòlit. Estem intentant assolir la independència d'un país no de la seva metròpoli colonial, ni d'un règim totalitari, sinó d'un estat que el nostre propi país va contribuir a conformar fa més de cinc segles i que, formalment, és una democràcia, encara que sigui de baixa qualitat, com tantes altres. El poble ens disposem a desfer el pacte de la monarquia entre el Regne de Castella i la Corona d'Aragó i el Pacte Constitucional del setanta-vuit, que ens va servir, bé que malament, per sortir del franquisme. I això, que és des de qualsevol punt de vista extraordinari, ho volem fer pacíficament i, com aquell qui diu, amb el somriure els llavis. I ho volem fer en una societat que, en bona part, s'ha nodrit de persones vingudes d'altres terres, majoritàriament de l'interior del Regne d'Espanya, encara que també de l'estranger.

Sembla una bogeria, però sabem perfectament que no ho és. Perquè tenim la capacitat de governar-nos i de fer-ho molt millor, de crear un país molt més pròsper, progressista i socialment just. I cada dia som més els que ens adonem que això és així i que amb l'Estat espanyol (que no amb el poble d'Espanya, compte!) no hi ha res a fer. El Regne d'Espanya sembla que no sàpiga mirar el futur, que visqui girat enrere i avanci arrossegant un llast invencible. Sembla impossible que pugui superar la condició en què ha viscut, dins de la foscor i l'endarreriment, sotmès a la Cort, a l'Església, a la burocràcia, al latifundisme, a la ignorància i la superstició des dels seus inicis, amb anecdòtics parèntesis d'excepcionalitat. Ara vivim en una època molt fosca, sense cap projecte de futur per al conjunt dels seus soferts ciutadans. ¿Algú, sigui d'on sigui, es pot il·lusionar a hores d'ara amb el futur d'Espanya?... Per això cada vegada som més que pensem que l'única esperança per al nostre futur i el dels nostres fills passa per la independència de Catalunya.

Tot i així ja hem perdut, o hem deixat de guanyar, o no hem guanyat amb prou contundència... digueu-ho com vulgueu, dues vegades: quan la consulta no vinculant del 9 de novembre, perquè només hi vam anar els partidaris del si, i quan les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, perquè vam guanyar en escons però no en vots, o, en tot cas, vam guanyar massa ajustadament. Tant se val. Sigui com sigui, el naixement de la República Catalana ja ha patit dos avortaments. No ens en podem permetre cap més. Ara, les regles del joc estan clarament establertes. Tothom sap que, si no ho impedeixen per la força, amb totes les conseqüències que se'n puguin derivar, el dia 1 d'octubre hi haurà un referèndum i que el resultat, sigui quin sigui, anirà a missa, s'aplicarà. És responsabilitat dels polítics que això sigui així, i de tots els servidors públics del poble de Catalunya, representat al Parlament. Jo, el dia 1 aniré a votar a favor de la República Catalana Independent allà on em toqui. I ningú podrà impedir que ho faci si no és per la força. Ni les amenaces ni res no em faran quedar a casa i espero que tota la població demòcrata de Catalunya, una majoria aclaparadora, faci el mateix.

Abans, hem de donar un darrer cop de puny sobre la taula, hem de fer sentir la nostra veu col·lectiva una vegada més, aquest onze de setembre. Fa por de pensar la gent que s'hagi pogut quedar pel camí després de tants onzes de setembre, d'omplir l'armari de samarretes commemoratives i de no saber ja quina figura representar. De tantes vegades que hem pensat que ja hi érem. No ve de gust comprar una altra samarreta, apuntar-se de nou en un nou tram i repetir les consignes que toqui. A mi em fa molta ràbia tot el que s'ha allargat el procés i moltíssima mandra tornar a fer quadres plàstics, ja ho he dit. Però aniré a la manifestació o concentració o el que acabi essent la trobada de l'onze de setembre als carrers de l'Eixample. I espero que, com jo, molta gent s'espolsi la mandra i la decepció del damunt i faci el mateix. I espero també que s'hi afegeixi molta gent nova que comprengui que el futur només passa per aquí i que ja s'hagi cansat d'haver de viure com el cul d'un estat que no ens vol si no és com a vençuts i servils. 

No sé si aniré al tram que representa que em toca, ni si em compraré la samarreta o n'aprofitaré qualsevol altra d'anys i manifestacions anteriors, ni sé si cridaré les consignes més o menys oficials. Vull cridar, fins a deixar-hi la veu, a favor de la Independència, sense matisos ni estratègies, com quan vam fer la manifestació del 2012 i voldria que desbordéssim els carrers i l'ordre previst, pacíficament, alegrement, com vam fer aleshores i que l'organització es veiés arrossegada pel poble, com també va passar. Si aconseguim que l'onze de setembre sigui un immens esclat de llibertat al mig de Barcelona, l'1 d'octubre serà un èxit i veurem néixer la República Catalana Independent. El pols de la història s'aturarà un moment i farà una inflexió a Catalunya. I l'endemà serà el futur.



Llorenç Prats