diumenge, 29 d’octubre de 2017

¿I ARA QUÈ? UNA HIPÒTESI D'URGÈNCIA PER EXPLICAR LA SITUACIÓ ACTUAL



A hores d'ara sembla clar que no hi haurà República Catalana Independent, si més no d'una manera immediata. I que s'acatarà, més o menys obertament i més o menys al peu de la lletra, l'aplicació de l'article 155. Demà -escric el diumenge a la tarda- ho acabarem de veure segons el que faci el Govern a tots els seus nivells i en les declaracions, que no poden trigar massa més a formular-se d'una manera menys críptica, menys polisèmica, que la que va fer el President dissabte des de Girona.

Jo no sé si la proclamació de divendres per part del Parlament va ser una mena de globus sonda, a veure com reaccionava tot plegat -els diversos actors-, o si -sona conspiranoic, ja ho sé- hi havia algun acord amb l'Estat per satisfer, diguem-ho així, les mútues clienteles, sense prendre mal ningú. Així, el Parlament votaria la Declaració d'Independència i l'Estat reaccionaria immediatament amb l'aplicació de l'article 155 en una versió mesurada -a partir de demà també ho veurem-, la clau del qual serien les eleccions del 21 de desembre, que, a la pràctica, serien un substitut del referèndum pactat, amb la singularitat que, si l'indepentisme no arribava als noranta escons -la majoria qualificada que exigeix l'Estatut per a les qüestions que afecten la pròpia normativa bàsica-, difícilment podria reivindicar cap autoritat moral per reclamar la Independència.

D'una manera o d'una altra, això explicaria el silenci del govern en general, l'ambigüitat de Puigdemont, les al·lusions de Junqueras -avui- a les mesures "difícils d'entendre", que poden "semblar contradictòries" i al valor de refrendar la proclamació de la Independència en unes eleccions -no a les eleccions constituents, s'entén que es refereix a les de desembre- . Per aquí s'entendria també que no s'hagi publicat la proclamació de la República al DOGC, que el President no sortís divendres al balcó del Palau de la Generalitat, que hi continuï onejant la bandera espanyola, que els càrrecs responsables dels Mossos d'Esquadra hagin acatat la seva destitució sense oposar la més mínima resistència, que es parli ja -i d'una manera cada vegada més oberta i comprehensiva- de candidatures de consens per a les eleccions i que, fins ara, a la població mobilitzada no se'ns hagi convocat per a res. Segur que em deixo coses.

Si tot això, que no deixa de ser una hipòtesi -o, si voleu, una mera especulació-, realment és així, s'hagués parlat o no, jo no m'ho agafo com una traïció. Hi ha molt en joc i no es tracta de mantenir actituds suïcides, sinó d'actuar amb intel·ligència. Vista les reaccions -interiors i exteriors- és difícil pensar que ens en sortirem només amb la capacitat de mobilització pacífica. No només una part important de la població de Catalunya hi està en contra, sinó, ara com ara, tots els governs europeus i de la resta del món que s'hi han pronunciat, les associacions de jutges sense excepció i la resta de poders fàctics. Com deia en una altra ocasió, estem més sols que la una.

En un context així, segurament, l'opció més intel·ligent és agafar-se les eleccions de desembre com una oportunitat. Ara, és una oportunitat que caldria aprofitar molt bé. Cal optimitzar la majoria independentista, portar-la fins a cotes que fins ara no ha assolit. Caldria anar amb un missatge clar i rotund, inequívoc, i aconseguir aquests noranta escons que no hem aconseguit mai. Si fos així, la nostra legitimitat seria molt gran i molt difícil d'objectar, ni que fos -fixeu-vos que us dic- legitimitat per exigir un referèndum, per votar que no quedi. El suport en aquest sentit del referèndum de l' 1 d'octubre era feble, ja ho vaig dir, per les condicions en què es va haver de fer la consulta i perquè la gent contrària a la Independència pràcticament no hi va anar a votar. La República Catalana Independent és prou important, és un fet històric de tanta rellevància que ha d'estar sòlidament fonamentada. Ara, al desembre, la gent del règim del setanta-vuit anirà a votar segur, perquè és l'Estat qui convoca. Nosaltres també hi hem de ser, amb totes les nostres potències, per intentar assolir aquesta majoria qualificada que ens hauria d'obrir moltes portes. I, si no som capaços d'assolir-la, potser que acceptem que encara no és l'hora de la Independència, que ens "falta múscul", com es diu ara. Com a mínim, no deixaríem el govern de la Generalitat en mans de segons qui i guanyaríem temps per continuar creixent fins que tinguem la força suficient per proclamar d'una manera incontestable la nostra llibertat.



PS: Insisteixo en que tot això és només una hipòtesi per intentar explicar el que ha passat, el que passa i el que pot passar en un futur immediat. En qüestió d'hores poden haver-hi fets que ho desmenteixin tot, o el Govern pot sortir amb tota una altra actitud i un altre argumentari, no ho sé. En tot cas, continuo pensant, com deia a la darrera entrada que, faci el que faci, cal que tots estiguem amb el President i que, per damunt de tot, mantinguem la Unitat.


Llorenç Prats


dimarts, 24 d’octubre de 2017

TOTS AMB EL PRESIDENT




Aquesta setmana serà decisiva per al procés sobiranista de Catalunya: el ple del Parlament de dijous, el ple del Senat de divendres i, entremig, la compareixença -o no- al Senat del President Puigdemont. Tal com estan les coses, amb l'aplicació del 155 sobre la taula, tots els moviments que es facin -d'una banda i de l'altra- tindran una importància crucial. Jo no formo part ni de l'Estat espanyol ni del poble espanyol, ni del Parlament ni del Govern de la Generalitat. Sí formo part d'un altre actor col·lectiu principal en el conflicte: el poble de Catalunya, i, concretament de la majoria (o, si us ho estimeu més, de la minoria majoritària) sobiranista del poble de Catalunya.



Des d'aquesta posició, aquests dies, l'únic que podem fer és expressar la nostra opinió, mirant d'influir en les decisions que prengui el Parlament i el Govern de Catalunya. Reflexionar i debatre amb arguments. Tots nosaltres tenim un objectiu comú, que és la independència de Catalunya, la República  Independent de Catalunya. Ara bé,molts discrepem o dubtem respecte a l'estratègia que cal seguir i als moviments tàctics concrets. A mi, el cor em demana que al ple del Parlament de dijous es proclami formalment la República Independent de Catalunya i, quan l'Estat contrataqui amb l'aplicació de les mesures repressives que engloba sota el paraigua del 155, instal·lar-nos en la desobediència i la resistència, seguint estrictament els principis de no violència activa. D'altra banda, però, el cap em diu que no tinc prou elements per saber del cert si aquesta és l'actitud correcta o no. I quan dic correcta vull dir convenient. Això és com una partida d'escacs (per evitar els símils bel·licistes), el que importa és la victòria final i cadascuna de les decisions són moviments tàctics al servei d'una estratègia per aconseguir el mat o l'abandonament del contrincant, encara que en el decurs de la partida ens haguem d'enrocar o haguem de fer algun gambit i tot. Tots els moviments -inclosa la declaració d'independència, o no- són instruments per guanyar la independència. Fins i tot la independència, per a mi -i crec que per a la immensa majoria dels sobiranistes- és també un instrument per assolir una societat més lliure, pròspera, transparent i socialment justa.



¿És, en aquest sentit, un bon moviment la declaració d'independència? No ho sé. M'agradaria pensar que sí, però la veritat és que no ho sé. El que no pot ser -ni aquest ni cap altre- és un moviment a la desesperada, llavors hauríem perdut. No sé si amb la declaració d'independència l'Estat desplegarà tots els mecanismes repressius, i, si és així, si serem capaços d'oferir una resistència suficient i suficientment constant i perllongada en el temps per contenir-los. No sé si ningú, dintre o fora d'Europa, mourà un dit per nosaltres, ni sé si això és el que estan esperant ni en quin sentit, si per a bé o per a mal. Em temo que això s'assembla molt a l'Ofensiva Victoriosa dels Poders, que, en gràfica expressió de Victor Cousin, es va donar en temps de la Contrarreforma. No sé si l'Estat espanyol, Europa, estan assajant una dinàmica de recentralització i sobre-empoderament dels estats i les elits econòmiques. No ho sé, potser no, i potser sí que aquest és el pas que els pot obligar a recular, si tenim, insisteixo, prou força per aguantar-ho. M'agradaria més que res que la declaració d'independència fos una jugada guanyadora, d'aquelles que, força abans d'acabar la partida, decanten definitivament el resultat i, normalment, obliguen al contrincant a retirar-se més d'hora que tard. Tant de bo sigui així, però ni jo, ni la immensa majoria de les persones que formem el bloc sobiranista, no tenim prou informació per afirmar que aquest moviment decantaria la balança en un sentit o en un altre.



D'altra banda, tampoc no sabem què passarà si el President decideix convocar eleccions abans d'anar a Madrid. ¿Servirien per aturar l'aplicació del 155? o, ¿un cop ja s'hi han posat, això és només una excusa per acabar amb l'autogovern de Catalunya -i potser d'altres comunitats autònomes, pel que veiem- en la ruta irreversible d'aquest retorn al tardofranquisme neoliberal, sense gairebé ni un bri de maquillatge? Tampoc no ho sabem. ¿Què passaria si es fessin unes eleccions el més ràpidament possible i s'aconseguís una majoria sobiranista encara més clara que hi ha avui al Parlament? ¿Canviaria l'Estat la seva posició? ¿I Europa? No sembla, oi, però... De fet: ¿és realista pensar que ens deixarien fer unes eleccions ràpides i en llibertat sense limitar la presència dels partits o programes sobiranistes? ¿Li importaria un rave a algú, més enllà de nosaltres, si finalment ho feien?... ¿Hi ha algun poder al món disposat a intervenir una hora o altra en defensa dels nostres drets? Altrament, ¿poden els governs de la Unió Europea mantenir-se indefinidament impassibles davant la vulneració de drets fonamentals per part d'un estat membre, sobretot si estan sotmesos a la pressió de la premsa i la població? Tampoc no ho sé, tampoc no ho sabem.



Ens falten massa claus del conflicte per poder analitzar l'oportunitat d'aquests moviments, o d'altres possibles. Espero, necessito creure que és així, que els nostres polítics tinguin totes les claus i sàpiguen portar el joc amb mà de mestre. Nosaltres serem la força al carrer i a les xarxes socials -virtuals i, sobretot, materials-. L'organització sociocultural de la societat catalana és un fet diferencial amb el que no han comptat mai i, en qualsevol escenari, és un avantatge per a nosaltres.



El que no podem ser en cap cas és un obstacle. El Govern actual de la Generalitat està format per homes i dones que han demostrat un compromís insubornable, que estan disposats a jugar-se la seva llibertat, la seva carrera i el seu patrimoni. Són homes i dones que amb valor i intel·ligència ens han guiat fins aquí i ens han posat molt més a prop de la independència del que haguéssim pogut somniar mai. I al davant d'aquest govern hi ha el President Puigdemont, un home que s'ha guanyat a pols la confiança i l'agraïment de tot el poble de Catalunya, i que personalment s'hi juga molt. El que ara és de vida o mort és que tots els sobiranistes estiguem units com un sol home, com una sola dona, al darrera del President. Sigui quina sigui la seva propera jugada, ens agradi més o menys, n'arribem a entendre els intríngulis o no, o a mitges, seguim disciplinadament el camí que ens assenyali.



La unitat, en aquests moments, no és un "valor afegit", ni un factor més a favor nostre, és absolutament imprescindible per guanyar. Sense unitat ja podem plegar i tornar cap a casa. Es pot discrepar, òbviament, podem tenir posicions molt diverses, però sense posar mai en perill la unitat: cal actual com un tot orgànic, tant se val si opinem que la propera jugada del President és massa agosarada com si pensem que ho és decebedorament poc. Els debats, entre nosaltres, però sempre des de la unitat d'acció. El contrari, en un sentit o en un altre, seria dinamitar qualsevol oportunitat de guanyar la independència i carregar-nos el país i els nostres somnis.





Llorenç Prats

dijous, 19 d’octubre de 2017

GOOD MORNING, VIETNAM !!!


Hi ha tantes variables i els fets se succeeixen tan de pressa, que és difícil poder aturar-se a reflexionar. A més a més, suposo que ens passa a tothom, sempre tinc la sensació de saber de la missa la meitat, que això és com un iceberg i que és molt més important la realitat submergida, que potser intuïm, però desconeixem, que la realitat que podem constatar directament, molt poqueta, o a través dels filtres dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. I, tanmateix, penso que és vital que reflexionem, tant, si més no, com l'acció directa i pacífica que les entitats civils ens demanen i que nosaltres anhelem, perquè necessitem expressar-nos i sentir la nostra força col·lectiva, l'antídot de tanta humiliació. Reflexió i acció.

Avui, de fet, no ha passat res de nou. El president Puigdemont ha recordat per enèsima vegada la nostra voluntat de diàleg i el govern de Madrid ha contestat que començaven la intervenció de l'autogovern, com si no fes dies que està intervingut en diversos fronts. És una línia de continuïtat. Es declararà la Independència en una votació al parlament i l'Estat continuarà intervenint per la força aquells àmbits que s'adeqüin a la seva estratègia: Economia, Mossos d'Esquadra, Mitjans de Comunicació...? M'estranyaria que actuessin amb més contundència de la necessària per aconseguir els seus objectius. Ja van comprovar el dia 1 d'octubre que deixar anar la tropa a repartir hòsties a tort i a dret no els va donar els resultats esperats. L'opinió pública internacional se'ls va girar en contra i els sediciosos no ens vam acoquinar en absolut. Repressió vs diàleg.

El que no acabo de veure és com pretenen fer el trànsit de l'autonomia intervinguda a la restitució del que ells en dirien una normalitat democràtica, en un termini, diguem, que no s'eternitzi. Aquesta intervenció de l'autogovern serà percebuda per tota la població sobiranista de Catalunya, i per molts demòcrates no sobiranistes, com el que és: una agressió injustificable. I, per tant, toparan amb totes les formes de resistència imaginables. Això no augmentarà precisament la popularitat del govern i dels partits que el recolzen (PP-PPC, Ciudadanos-Ciutadans i PSOE-PSC) a Catalunya. Per tant, si, des d'aquesta situació, volen convocar unes noves eleccions autonòmiques, es poden trobar molt probablement que el sobiranisme arrasi. I, per tant, que l'escenari resultant de les eleccions sigui pitjor encara que el que tenen ara. Si l'Estat entra en una via de repressió de les llibertats, l'única manera que té de pacificar el país, Catalunya, és posar la meitat de la seva població a la presó. o bé, directament, exterminar-nos. Cal pensar que, a més a més de les mesures polítiques que prenguin, han posat en marxa el poder judicial, que actualment és una extensió del poder executiu, per molt que els juristes s'escandalitzin i facin cíniques -o estúpides, no ho sé-, protestes d'independència. Però el poder judicial, que activen tan ràpidament, no és tan fàcil de desactivar. D'una altra banda, han tret la gent al carrer (mal negoci perquè ens ha donat l'ocasió de comprovar que, de fet, són quatre gats) i, a més a més, per contrast amb les manifestacions sobiranistes, això ha contribuït a donar-los una imatge més violenta i totalitarista. Hem vist que no són ni majoria ni silenciosa, sinó una minoria cridanera i agressiva. Amb tot això, pot ser que l'única sortida que els quedi és mantenir l'estat d'excepció sine die o seguir les recomanacions de Garcia Albiol (patètica figura, fins i tot per al PP) i il·legalitzar els programes dels partits sobiranistes. Espanya, l'Estat Espanyol, està entrant en un infern com els americans al Vietnam i em temo molt que, com els americans,  sense un pla de sortida. Resistència vs repressió.

Comptaran amb l'ajuda dels poders fàctics, òbviament, com els grans empresaris, tota la plutocràcia, i els governs dels Estats, sobretot de la Unió Europea. Tots tenen els mateixos interessos. A ningú li convé la independència d'un nou país, que debilita un dels socis del club, que, a més a més està endeutat fins a les celles i necessita tots els seus recursos (i aquí n'hi ha molts) per retornar els seus deutes, i molt menys encara d'un país que, no només vol ser independent, sinó que planteja una via revolucionària absolutament pacífica i democràtica i que ja anuncia que no es conformarà amb ser un país europeu més, sinó que vol ser un país capdavanter en justícia social i llibertats. Molt malament! "Però, quina mena d'exemple estan donant aquesta merda de catalans?" Però el tema és el següent: fins quan pot mantenir Europa el seu recolzament immoral a la suspensió de l'autogovern i a la repressió, a la vulneració continuada dels drets humans? Que a Europa, gràcies a Espanya, ja hi ha presos polítics! I, de moment, són dos, però, pel camí que pensa transitar Madrid poden ser molts més. Europa no podrà viure indefinidament d'esquena a la seva opinió pública i publicada i aquesta no es deixarà manipular com un titella com fan els mitjans espanyols i com fa una opinió pública, -que em disculpin els espanyols- que ha viscut molts anys sota una dictadura i que té uns hàbits democràtics molt poc consolidats, com estem podent comprovar, fins i tot entre una esquerra que, amb escasses excepcions, és incapaç d'organitzar-se i aixecar la veu per dir "ja està bé". Les empreses pitjor, què pensen, prescindir d'un mercat de set milions i mig de consumidors? De tot el capital humà, les infraestructures i el know how que tenen a Catalunya? Castigar totes les zones d'Espanya que contribueixen, de vegades substancialment, a l'elaboració dels "productes catalans"? Faran boicot a les seves pròpies matèries primeres, per exemple? No sembla un escenari desitjable per a ningú, tampoc per a Espanya i per a Europa. Paciència vs boicot.

Jo penso, i no és un pensament comú entre tots els independentistes, que el referèndum de l'1 d'octubre no ens dóna dret a declarar realment la independència. Estic d'acord, desitjo i propugno, que ara es declari: ja que no escolten els nostres clams de diàleg i mediació, com a mínim posem-nos a una mateixa alçada. Que el que estiguin reprimint no sigui, per a una gran part de la població de Catalunya -com a mínim-, una Comunitat Autònoma, sinó una República Independent. Però penso que, per tenir la veritable legitimitat per declarar una República Independent efectiva ens hem de comptar, en un referèndum pactat, i, per tant, legítim i legal, on tothom se senti cridat a votar i es puguin defensar les diverses opcions, dues o més, entre les quals, una ha de ser necessàriament "que Catalunya es constitueixi en Estat Independent sota la forma de República". És una qüestió d'acceptació de la realitat, per part del sobiranisme, però també per part de l'Estat i l'única solució veritablement democràtica per resoldre el conflicte. Si l'opció independentista perd, amb llum i taquígrafs, acceptarem el resultat, perquè, nosaltres sí, abans que patriotes som demòcrates. Democràcia i legitimitat.

No s'hi val a refugiar-se en la Constitució. La Constitució és interpretable i, com hem vist altres vegades, es canvia amb procediments exprés. S'ha fet i es farà davant de qualsevol emergència. És més el corpus constitucional és molt més ampli que el text estricte de la Constitució del setanta-vuit i ofereix possibilitats múltiples. O diàleg, per arribar a un referèndum pactat, o l'infern, no hi ha més opcions.

De moment, sembla que l'Estat espanyol opta per l'infern, tot i que sembla clar que , tard o d'hora, haurà de decantar-se cap al diàleg. Per tant, nosaltres què hem de fer? 

La força del sobiranisme a Catalunya és la població, la societat civil organitzada, aquest teixit tan pret que hem construït en tantes i tantes dècades, per no entrar en disquisicions històriques, de repressió. El poble mobilitzat, activament -molt activament- i pacíficament -molt pacíficament-. Potser ara l'Estat espanyol ja comença a entendre que no som una massa informe que li talles el cap i es desfà, sinó tot orgànic, on tothom fa pinya i tothom assumeix el lideratge quan cal. Si no ho tenien prou clar, l'1 d'octubre ho van poder comprovar. 

Ara hem d'actuar amb intel·ligència, amb el cap fred i la reacció immediata. 

Cal manifestar-nos massivament però en els moments justos i oportuns. No podem desgastar un recurs tan potent. Ara, per exemple, ens criden novament a manifestar-nos el dissabte per la llibertat dels Jordis, com el dimarts. Hi aniré per mantenir la cohesió, però no hi veig massa el sentit. Segurament la propera gran manifestació hauria de ser quan el Parlament proclami la República Catalana, i, llavors sí, ocupar, pacíficament, massivament, el país.
Cal mantenir-nos actius en els nostres cercles personals i virtuals de costum, i saber incidir amb reflexió i disciplina. La força de la nostra xarxa neix de la força de tots els entramats en què participem. És important que els mantinguem vius i alerta i que siguin veritables unitats de reflexió i acció.

Cal diversificar les nostres accions. Cal extreure la versió més aguda del nostra enginy. Cal replicar, o prendre la iniciativa, amb accions oportunes i molt ben dirigides. La intel·ligència, l'astúcia, sempre ha estat una gran arma contra els totalitarismes.

Cal optimitzar la nostra presència arreu. És el nostre país, la nostra societat. Ocupem tots els espais, físics i simbòlics, i fem-hi present la nostra alegria de proclamar la nostra llibertat, la República Independent de Catalunya. Recuperem la presència dels símbols, de les estelades, de les insígnies. Manifestem sense por les nostres conviccions.

Cal evitar tota provocació: no cal, els que les fan són quatre gats: aprofitats, ressentits i uns quants psicòpates franquistes. La gent que de bona fe, pacíficament, democràticament, sigui partidària de romandre a Espanya, serà respectuosa, com nosaltres. N'hi ha, creieu-me, i s'hi pot parlar amb naturalitat. Ells manifestaran les seves conviccions com nosaltres les nostres. Cap problema. La resta, aquests grupuscles, que altrament són incapaços de controlar, cal defugir-los. Acabaran estomacant-se entre ells mateixos, com van fer al Zúric.


Amb tot això combinat, cal organitzar una resistència que actuï unitàriament, coordinadament. I cal viure-ho feliços, i gaudir de la vida, dels seus plaers i també d'aquests moments, perquè, un dia, i no serà molt llunyà, guanyarem i assolirem la Independència i farem, entre tots i totes, un país, inclusiu, que serà l'admiració del món. Si de debò ho volem, serà així. Us ho juro.


Llorenç Prats

dimarts, 3 d’octubre de 2017

A LA GOLA DEL LLOP


Des d'abans d'ahir, a les xarxes socials, als grups i entre el conjunt de persones que jo segueixo, predomina un relat que podríem resumir així: Hem aconseguit fer el referèndum, malgrat tota la repressió i els entrebancs, hem resistit i l'hem guanyat aclaparadorament, les forces de seguretat de l'Estat ens han reprimit amb una violència gratuïta i indiscriminada, tot això ho han pogut veure els observadors i corresponsals estrangers, i s'han escandalitzat i ho han publicat, el govern espanyol, i també la premsa i les televisions estatals, s'ha instal·lat en la negació i menteixen sistemàticament sobre el que tots vam poder veure, i la Unió Europea, de moment, es fa el longuis. No crec que em deixi cap qüestió fonamental. Tot plegat entre l'eufòria, la indignació i la denúncia.

La meva dona i jo vam anar a votar. Ho vam aconseguir a la tercera. Al matí, al nostre col·legi, hi havia una gran aglomeració de gent. Ho vam tornar a provar al migdia i estava igual. I a la tarda també, però va sortir algú amb un megàfon i ens va donar dos altres col·legis alternatius relativament pròxims, en un dels quals, gràcies al cens universal, vam poder dipositar dos SÍ escrits des del fons del cor i amb tot el nostre enteniment. Qui coneix la nostra situació personal sap que no podem estar gaire estona fent cues, ni en situacions multitudinàries, raó per la qual avui tampoc no podrem anar a la concentració de les sis a Plaça Universitat. 

Explico això perquè a ningú li quedi el més mínim dubte que estic compromès fins al final amb la causa de la creació d'una República Catalana Independent i que seguiré els passos que vagi marcant el Govern de la Generalitat amb tanta efectivitat com em sigui humanament possible.

Dit tot això, crec que és necessari i urgent que reflexionem amb el cap fred sobre el que ha passat i el que pot passar a partir d'avui. Que no caiguem en les trampes que ens han parat, que no ens fiquem tot sols a la gola del llop. Desgrano, doncs, un seguit de reflexions purament personals. És el que jo veig i ho comparteixo per si pot ser útil per pensar-hi i, entre tots, trobar el millor camí per guanyar la independència.

Primera reflexió: 
Encara no hem guanyat el referèndum. El que va aconseguir l'Estat en forçar una convocatòria unilateral va ser que repetíssim un 9 N, en el sentit que, a la pràctica, només varem anar a votar els partidaris del SI (la presència del NO va ser anecdòtica), amb una participació, malgrat els col·legis tancats i els segrestos d'urnes, que, en el millor dels casos no dóna el cinquanta per cent del cens electoral, o escassament en un supòsit òptim de recompte virtual. I, amb això, no es pot dir, de manera fefaent, que la independència és l'opció clarament majoritària a Catalunya. Continuem necessitant un referèndum en condicions tals que tothom se senti cridat a participar-hi, sigui per la mediació internacional o com sigui, i llavors sí, que el SI seria igualment majoritari, però en un context universalment convalidable. Per aquí, de moment, anem coixos. I aconseguir això no depèn dels nostres esforços heroics, sinó de forces que no estan a les nostres mans, ni estan per la feina.

Segona reflexió: 
L'actuació del govern espanyol no ha estat improvisada i és estratègicament impecable. Primer ho il·legalitzen tot mitjançant els tribunals de justícia , després fan intervencions de "mosca collonera": entren a impremtes i publicacions, a empreses i naus industrials, incauten paperetes, detenen, per un període curt, càrrecs intermitjos del govern de la Generalitat i en general de l'administració catalana..., això provoca les concentracions de gent, sobretot a la seu d'Economia, que els permet parlar (de cara a Espanya) de manifestacions tumultuoses i vincular-ho amb la sedició (per què deixen dos cotxes permanentment a les portes de la seu d'Economia i per què , segons diuen, hi deixen armes a la vista? ). A partir del relat del perill de les manifestacions tumultuoses i violentes ja poden enviar l'expedició, per terra, mar i aire, de forces paramilitars (que és el que són) a Catalunya.

Per què, malgrat tot, permeten que el referèndum es comenci a celebrar amb una relativa normalitat? Per què comencen a reprimir quan la gent ja s'ha concentrat per votar i no abans? Per què massacren pobles petits amb poquíssima transcendència en el muntant general de vots? Per què no ocupen TV3 i Catalunya Ràdio? De debò que han estat incapaços de trobar les urnes? Tan escampades com estaven i tant com s'han hagut de moure, no han detectat ni una filtració que els permetés localitzar-les i neutralitzar-les abans del referèndum? ...

Sembla molt clar que hi ha dos relats completament diferenciats. A Catalunya esperen a tenir-nos ben posats per dur a terme una veritable expedició de càstig. No van per les urnes, van per la gent. Volen que ho veiem, ni tan sols s'entesten massa a incautar-se de càmeres i mòbils: volen que veiem fins a quin punt ens poden agredir i humiliar amb total impunitat i que estan disposats a fer-ho. I després es fotografien com un equip victoriós davant del vaixell, com en una expedició de caça. Ja els està bé que TV3 ho enseny, només la veiem aquí. Els representants del govern espanyol i els mitjans de comunicació d'Espanya, que és el que se segueix a Espanya i a una part no menyspreable de les llars catalanes, el relat és de negació total, victòria total de l'Estat, fer complir la  llei i lloar el comportament exemplar de les forces de seguretat contra la barbàrie secessionista. A Espanya han creat el discurs del català diabòlic, miserable i egoista, i de la suposada hispanofòbia, que atia tothom contra Catalunya i justifica qualsevol nivell de repressió. "A por ellos".

Tercera reflexió. 
El front exterior el tenen completament controlat. El estats europeus, occidentals i en general i, en certa manera, de tot el món, garanteixen l'ordre econòmic que ha portat a la ruïna i la manca d'oportunitats les classes populars, a l'abolició de facto o el debilitament extrem de l'estat del benestar, i l'enriquiment obscè d'uns quants. Hi ha una comunitat d'interessos entre Espanya, França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, els Estats Units, etcètera, una "santa aliança", que fa que els uns es tapin els draps bruts dels altres en defensa dels interessos de les elits dominants i, en definitiva, d'ells mateixos. La premsa pot fer soroll, però ja hem vist les respostes de Macron, el silenci de Merkel i altres líders europeus, o les pilotes fora de la Comissió de la UE tot i l'encomiable setge periodístic. Saben que tot això és conjuntural i que, com tota l'actualitat, passarà, sense costos majors i d'aquí a un temps, se'n deixarà de parlar, o se'n parlarà només en pàgines interiors i programes de debat d'aquests que només miren els intel·lectuals esquerranosos. Puigdemont demana una mediació, apadrinada per la Unió Europea, però no hi serà, perquè ningú, de l'altra banda, es vol asseure a negociar res que no sigui la rendició incondicional. I la Unió Europea no mediarà, a menys que no li demanés el govern espanyol. Per tant estem sols com un mussol, amb part de la premsa internacional -part-, sí, un grapat d'intel·lectuals de diferents àmbits i organitzacions tipus Amnistia Internacional o Human Rights Watch... i una exhortació de la Comissió de Drets Humans de l'ONU per les càrregues de les forces repressives. Res que pugui ni fer pessigolles a la força dels estats.


Quarta reflexió: 
I ara què? Què hem de fer? Segons les lleis aprovades al Parlament (que mai no seran reconegudes més que pels independentistes) ara, un cop publicat el recompte, s'hauria de fer la Declaració Unilateral d'Independència i començar a aplicar la Llei de Transitorietat. Si es fa això, el més probable és que s'acabi d'aplicar, ara sense camuflatge, l'article 155 de la Constitució Espanyola, o alguna mesura similar, per suspendre el govern de la Generalitat i posar l'autonomia i tots els seus mitjans (inclosos els Mossos d'Esquadra i la ràdio i la televisió pública) en mans del delegat del Govern espanyol a Catalunya. Si convé, fins i tot poden declarar alguna mena d'estat d'excepció. Les forces paramilitars ja les tenen desplegades. No marxaran, com demanava també el President, i, si convé, ocuparan tots els punts estratègics del país. Si calen aldarulls per justificar-ho, ja hem vist que els saben provocar i que no els raca després de negar-ho. No crec que es convoquessin immediatament eleccions, les podria guanyar Esquerra Republicana o un possible front per l'autodeterminació, i, en tot cas, Ciutadans podria passar massa per davant del Partit Popular. Ciutadans, com una mena d'avantguarda del PP ja els està bé, però tampoc no poden deixar que se'ls enfilin a les barbes. Penseu en les situacions de privilegi que han de mantenir i la immensa corrupció i mal govern que han d'ocultar.

No podem confiar en Espanya ni en els espanyols, sobretot perquè el relat que reben i molt majoritàriament s'empassen ens converteix en forces diabòliques a exterminar, mentre reforça l' Estat i el Govern d'Espanya. No podem confiar en una Europa controlada per Estats, els governs i les elits dels quals pertanyen al mateix club que l'Estat i el govern espanyol... Què ens queda? En un món on hi ha tantes injustícies flagrants i ningú no fa res, o quatre gats fan el que poden , que sempre és del tot insuficient... ?

Jo crec que només ens queda l'astúcia, potser posar en marxa la República Catalana, a poc a poc, sense proclamar-la, sense donar peu a conflictes catastròfics... La veritat és que no se m'acut res més que la pressió continuada i en tots els fronts. Necessitem estrategues polítics que ens donin solucions imaginatives, però sempre partint de la realitat. No ens enganyem nosaltres mateixos o estem perduts.

Aquest article vol ser una crida a tocar de peus a terra i a tirar endavant, però amb intel·ligència i unitat de tots els sobiranistes, de tots els demòcrates, en definitiva, respectuosos amb el dret a l'autodeterminació. En cap cas vol tenir el més mínim caire desmobilitzador. Ens haurem de mobilitzar i molt, però amb molta intel·ligència, i segurament paciència. En qualsevol cas, el que hem de fer segur és posar-nos tothom a les ordres del Govern de la Generalitat, que és a qui li correspon marcar el rumb. 


Llorenç Prats