dissabte, 30 de desembre del 2017

I ARA, QUÈ CAL FER? COM GESTIONAR LA VICTÒRIA.





























Hem guanyat. Això que vagi per davant perquè ningú no tingui cap dubte. Hem guanyat clarament, de llarg. Alguns parlen de Ciutadans com la força guanyadora. No és així. Ja estan començant a intoxicar. En un sistema parlamentari guanya aquella força que és capaç d'ajuntar més escons per formar govern i per recolzar les seves propostes legislatives i les seves mesures executives. I aquesta força [dades DOGC elaborades per @josepcosta, twitter 29.12.2017, 100% escrutat] radica en la suma de Junts per Catalunya (948.233 vots, 34 escons) i Esquerra Republicana de Catalunya (935.861 vots, 32 escons), és a dir 1.884.094 vots i 66 escons en total. Ciutadans ha estat simplement la primera força en vots (1.109.732) i en escons, (36), però tot el més que hi pot sumar són els vots (606.659) i els escons (17) del Partit dels Socialistes de Catalunya i els vots (185.670) i els escons (4) del Partit Popular de Catalunya, tot plegat 1.902.061 vots (disset mil més), però amb només 57 escons, ben lluny dels 66 del bloc independentista, que encara podria sumar, per activa o per passiva, els 195.246 vots i 4 escons de la CUP, fins a un màxim , doncs de 2.079.340 vots realment independentistes (cent setanta-set mil més) i 70 escons, si no s'abstenen, i l'abstenció gairebé assegurada d'En Comú Podem (326.360 vots, 8 escons) que ja han dit que no recolzaran ni un govern de Ciutadans, o bé on hi hagi Ciutadans -i menys el PPC, és clar-  ni un govern amb JxCat. 


El que ha fet Ciutadans , en la campanya més cara i agressiva que es recorda a Catalunya, és agrupar el vot unionista, a base de prendre-li vots al PPC, que el seu propi electorat tradicional ha vist segurament com a massa cremat a Catalunya, i al PSC, per una banda massa tebi per a l'electorat unionista i, per l'altra, massa poc creïble en les seves propostes de moderació, atesa la seva dependència del PSOE, de la política de Madrid. Els vots de Ciutadans no són vots d'un partit que creix, sinó vots prestats per combatre l'independentisme, pensant que era l'arma més poderosa i transversal. I a fe que transversal ho ha estat. Un partit no pot guanyar a Pedralbes i a Nou Barris, com ells han fet, en base a un programa polític, és com voler barrejar l'oli i l'aigua. Els interessos mai no poden coincidir. 


Això ha estat així perquè Ciutadans ha esdevingut a la pràctica, més que un partit, un moviment. Un moviment que s'ha basat en una idea molt simple: el nacionalisme espanyol a ultrança. Sovint s'acusa l'independentisme de nacionalista. Aquesta idea s'ha fet servir des d'Europa per anatemitzar-lo, per qualificar-lo de verí. Des d'Espanya ja no diguem. Però la realitat és tota una altra. El nacionalisme català és minoritari dintre del independentisme, que molt més que un enyor del passat o el reconeixement de cap força tel·lúrica, és un projecte de futur. En canvi, el nacionalisme espanyol és un nacionalisme descaradament essencialista, Espanya "és el que és" -per a ells-, una essència immutable que no es pot transformar històricament, com si hagués estat creada per Déu mateix. Aquest és el sentiment, aquest i la por induïda amb moltes mentides, que ha donat els vots a Ciutadans i al PPC -el PSC seria més discutible-, i que, alhora, més que testimoniar una victòria (quina és aquesta victòria que t'envia automàticament a l'oposició?), senyala el límit del vot unionista a Catalunya: 1.295.402 vots, 40 escons (de 135, recordem-ho) més els vots i els escons que se'ls poguessin atribuir del conjunt de la força parlamentària del PSC (ni tota ni una part majoritària, insisteixo).  Si continuen amb la cantarella de "la força guanyadora" (a demagogs no els guanya ningú, ni els seus socis), caldria recordar-los que, si Junts per Catalunya i Esquerra República de Catalunya haguessin fet una llista única, a la manera de Junts pel Sí, haguessin tret, com a mínim, els mateixos resultats, és a dir 1.884.094 vots i 66 escons, trenta més que Ciutadans. És prou clar.


En tot cas, amb els resultats de les eleccions a la mà, què cal fer? 


Si visquéssim en un país normal i en una situació normal, és a dir, sense presos polítics o governants a l'exili, sense les institucions públiques, l'economia i la capacitat legislativa i d'autogovern intervinguda, sense el bloqueig sistemàtic, des de fa anys, de qualsevol iniciativa de política social (46 lleis recorregudes), amb una judicatura exercint una persecució inquisitorial de qualsevol cosa que els soni a autodeterminació, amb l'amenaça constant sobre els mitjans de comunicació i l'escola públics, i sobre els bombers, els mossos i els pagesos, sobre els alcaldes i càrrecs electes locals... si no visquéssim a l'Estat espanyol, si no visquéssim en un estat d'excepció, si visquéssim en una democràcia real, si els Estats i les institucions de la Unió Europea no miressin cap a una altra banda en defensa dels seus interessos a curt termini..., tot seria molt senzill i racional.


En primer lloc caldria tornar a la normalitat i constituir un parlament, amb totes les causes polítiques sobreseïdes i tots els encausats exculpats i lliures. Acte seguit, es procediria a elegir el president de la Generalitat en la persona de Carles Puigdemont. En primera instància, gràcies a la majoria absoluta de JxCat, ERC i CUP, o, en segona, si la CUP preferia abstenir-se. El president Puigdemont formaria govern, amb el Vicepresident Junqueras i tots els membres de l'antic govern legítim de la Generalitat que volguessin continuar. De la mateixa manera, hauria de continuar com a Presidenta del Parlament, si així ho volia, la senyora Carme Forcadell. Aquest govern, òbviament, podria ser remodelat per Puigdemont i Junqueras, caps, respectivament, de les dues grans forces que li donarien principalment suport, sempre que ho consideressin convenient. 


El Parlament i el Govern haurien d'encarar dues grans tasques, o conjunts de tasques: Un, el desenvolupament de les lleis de progrés i justícia social, que ja havien estat promulgades o estaven pendents d'aprovació o en cartera -estem pensant que el Tribunal Constitucional no es dedicaria sistemàticament a demolir-les-. És a dir, el que alguns en diuen "desenvolupar la República" i d'altres "atendre les necessitats reals dels ciutadans", que és el mateix. I dos, l'encaix de Catalunya amb l'Estat espanyol. 


La victòria claríssima de l'independentisme no permet, tanmateix, d'imposar la independència, la República, al conjunt de ciutadans de Catalunya. No hi ha una majoria prou àmplia, no s'arriba ni tan sols al cinquanta per cent dels vots emesos, però, òbviament, tampoc no es pot ignorar. Diuen que cal eixamplar el camp de l'independentisme, arribar en aquelles capes de la població que han estat completament impermeables al discurs de la República. Bé. Però, en tot cas, això és cosa dels partits i de la societat civil, no del Govern ni del Parlament. Independentment que això es faci o no es faci, el Govern i el Parlament haurien de pactar amb el Govern i el Parlament espanyol una nova consulta sobre la situació de Catalunya. Però no una consulta binària, la realitat és molt més complexa que un sí o un no. Hi ha més opcions i caldria consultar-les. Caldria anar a una consulta vinculant on es poguessin presentar totes les opcions que tinguessin un cert nivell de formalització. Per entendre'ns: que, com a mínim, comptessin amb el recolzament d'un partit polític amb representació parlamentària -o dos- i que fossin avalades per un nombre important de firmes, cent mil, cinc-centes mil..., les que sigui. Fet així, se m'acut que, com a mínim, hi hauria tres opcions a defensar i votar -potser també com a màxim-: En primer lloc la República Independent, tal com s'ha defensat en aquesta passada i estroncada legislatura; en segon lloc, l'Autonomisme vigent, tal com el defensen Ciutadans el PPC i, en part el PSC; i, finalment, un Federalisme asimètric o un Règim d'autogoven particular per a Catalunya, força similar a l'Estatut promogut per Pasqual Maragall, abans de ser desnaturalitzat pel Govern espanyol, que, segurament, seria propugnat -i acabat de definir- pel PSC i, probablement, per En Comú Podem. Aquesta opció intermitja, sens dubte, tindria capacitat per atreure vots tant de l'autonomisme com de l'independentisme, mentre que, la dinàmica de la consulta, permetria que, de les formacions diguem-ne federalistes es desviessin alguns vots envers l'autonomisme i l'independentisme. En definitiva, en una primera volta, tothom es podria sentir perfectament representat per una opció o altra. Com he dit moltes vegades, a Catalunya no hi ha cap majoria silenciosa, sinó minories majoritàries i, en definitiva, en la mesura en què la història la fem nosaltres i no és cap fet còsmic i immutable, aquestes majories relatives són les que han de determinar el model polític per al país. Per tant, amb les dues opcions guanyadores de la primera volta, caldria anar a una segona, ja fos, per dir-ho així, entre Autonomisme i Federalisme, Autonomisme i Independentisme, o Federalisme i Independentisme. L'opció amb menys suport popular en quedaria exclosa. En aquesta segona volta, per força, una de les dues opcions guanyadores de la primera quedaria per davant de l'altra, i aquesta és la que democràticament haurien triat els catalans, encara que fos per poc. L'opció guanyadora, fos la que fos, hauria de tenir molt en compte els resultats i respectar les diverses sensibilitats, però, sempre a partir de la victòria de l'opció majoritària. Si fos molt majoritària, millor, més clar, però, en qualsevol cas, la democràcia mana sempre que es governi d'acord amb la fórmula més votada. Pot tenir un punt d'injustícia, però més injust seria que es governés d'acord amb la menys votada, encara que, de nou posats a l'extrem, vingués d'un sol vot.


No vull especular ara sobre qui guanyaria. En certa manera, tot i les meves fermes conviccions independentistes -entesa la independència com a única via per a aconseguir un món millor-, podria dir que ara tant me fa, que el que m'importa és el procediment democràtic, que sigui tan pulcre com l'he descrit. Com sempre ho he estat, estaria disposat, encara que em dolgui, a viure en una Catalunya autonòmica, si guanya amb aquestes condicions i no per imposicions autoritàries.


Però, malauradament, no vivim en aquesta Arcàdia democràtica que acabo de dibuixar, sinó en l'equivalent polític de Mordor. L'Estat ens mantindrà sota les peülles dels cavalls, amb la complicitat culpable del Estats i les Institucions europees. Només podem comptar amb el recolzament dels mitjans de comunicació internacionals, que fins ara han estat prou sensibles a les nostres bones raons. 


Atesa aquesta situació, què cal fer? Jo diria que, en primer lloc, evitar certes situacions. A l'hora de constituir la mesa del Parlament, el Parlament mateix i, posteriorment, el Govern, crec que cal ser pràctics i esquivar qualsevol situació que no permetés o invalidés preses de possessió d'actes i càrrecs. Res d'investidures telemàtiques, ni de presidents a la presó. Les institucions abans que les persones. Ens cal un Parlament inqüestionable i ferm i un Govern plenament operatiu per aguantar totes les embestides i per exigir, precisament, de forma prioritària, el sobreseïment de les causes, l'alliberament dels presos i el funcionament de l'autogovern amb total normalitat. Un Govern que teixeixi aliances majoritàries, amb els Comuns i amb el PSC, si és possible, per blindar la legislació que surti del Parlament i -si hi ha ocasió per al diàleg- la proposta de consulta a dues voltes que he presentat i que crec que pot satisfer pràcticament a tothom. Cal també internacionalitzar qualsevol abús de poder -sigui el que sigui- per part de l'Estat espanyol. Que l'Estat, i especialment el PP, que està més feble que mai, es vegi qüestionat com a partit que pretén ser reconegut com a democràtic i, en canvi, actua mitjançant pràctiques autoritàries. Denunciem-ho tot, i denunciem també les pràctiques demagògiques de Ciutadans respecte a les escoles o els mitjans de comunicació, si no és que cedeixen en la seva actitud. I siguem tots a denunciar, no ho deixem només en mans del Govern. Anem construint, per tots els racons que trobem, la nova Catalunya que tots sabem com volem que sigui, que es vagin veient els brots. I sí, des dels partits independentistes i des de la societat civil, fem pedagogia, expliquem i demostrem com la via que estem formulant és una via que afavoreix obertament a les classes populars -no a les elits minoritàries, certament- i desmuntem les mentides existents en aquest sentit. Potser així eixamplarem amb més força la base de l'independentisme i estarem més units que mai. Amb tot, no oblidem mai que la base popular de l'unionisme és emocional, etnicista, i que cal fer-los entendre allò que també és veritat, però que costa més de fer creure que no pas el contrari, que no tenim res contra Espanya, que no els volem separar de la seva terra, que, per nosaltres, ni tan sols han de perdre la nacionalitat. Que els omplen el cap de mentides i que no van a perdre res, només a guanyar coses a més a més del que ja tenen. Que una cosa és Espanya i una altra una administració política, l'Estat espanyol, endèmicament corrupta i retrògada des dels seus orígens.


I, per favor, companys i companyes de la CUP, oblidem-nos d'anar a implementar la República i d'anar-ho predicant així. No tenim legitimitat per fer-ho. Tenim tota la legitimitat per oposar-nos a l'Estat espanyol i per continuar lluitant per la República, per fer un Govern Independentista... Però no ho espatllem. Hem tret un 47,5% dels vots. És molt, però no és suficient. Si arriba un dia que treiem una majoria força més àmplia estarem legitimats per fer-ho. I, tot i així, si ens ho priven, com ho farem per imposar-ho? Amb la força de la població mobilitzada? Contra un Estat disposat a utilitzar la força? Sabeu perfectament que no podem. Per tant, no ens aboqueu a l'abisme. Utilitzem totes les nostres forces per aconseguir imposar aquesta consulta complexa, que és el que millor defineix la complexitat real de la societat catalana, i, per tant, ara per ara, l'operació més cristallinament democràtica que podem impulsar.


En resum, les idees principals que voldria enunciar en aquest moment són les següents:


1.- Que les forces independentistes hem guanyat inqüestionablement aquestes eleccions enverinades, i, per tant, sí o sí, hem de formar govern i governar.


2.- Que Ciutadans ha agrupat el vot unionista, però que, ni sumant els seus resultats amb els del PP i el PSC no aconsegueix superar ni igualar l'independentisme, i, per tant, el seu paper en aquesta propera legislatura és el de formar part de l'oposició, una oposició molt complexa.


3.- Que la transversalitat de Ciutadans dintre de l'unionisme es basa en la preeminència del nacionalisme espanyol, un nacionalisme essencialista i emocional, que no atèn a raons.


4.- Que, en una democràcia de debò -i no en una postdemocràcia autoritària com l'espanyola-, vistos els resultats, es tornaria immediatament a la normalitat, sense presos ni processos polítics, amb les institucions catalanes plenament restaurades i sense traves per a l'exercici de l'autogovern i l'aplicació de les urgents mesures socials, i d'altres, com les infraestructures i el reequilibri pressupostari, totes elles paralitzades pel Tribunal Constitucional o bé pel Govern de l'Estat.


5.- Que, altrament, la victòria independentista és insuficient per derivar-ne un mandat legítim per constituir una República Independent, i que, si el context de l'Estat ho permetés, caldria formular les diverses propostes político-territorials per a Catalunya que tinguessin major suport i sotmetre-les a una consulta de doble volta, el resultat final de la qual hauria de ser acatat per tothom.


6.- Que si, com tot sembla indicar, malauradament, l'Estat continua obsedit a aguditzar les contradiccions, fracturar Catalunya i fer-la ingovernable, cal tancar files: en primer lloc, per no posar en perill la governabilitat, cal pensar abans en les institucions que en les persones -per molt dolorosa i injustificable que sigui la seva situació- ; cal combatre el bloqueig que l'Estat exerceixi sobre persones, institucions, mitjans, lleis, mesures de govern, ... mitjançant la denúncia constant i col·lectiva, tant de cara a la població, per fer entendre a tothom qui és el responsable de què, com de cara a l'exterior, ara que l'opinió pública internacional coneix el nostre cas i ens escolta, encara que els seus representats ens girin l'esquena.


7.- Que aquesta no és una situació ideal, ni la que hom podria esperar trobar-se després de guanyar unes eleccions, però la nostra força es manté i augmenta a cada contesa, i la transparència i el bon govern són la garantia que més aviat que tard en sortirem -en el sentit que la majoria de la població democràticament decideixi-, encara que, de moment, i no sabem fins quan, això comporti sacrificis i renúncies personals. Ja hi estem acostumats.



Llorenç Prats

diumenge, 17 de desembre del 2017

ELECCIONS EN UN CONTEXT POSTDEMOCRÀTIC




Ja som al cap del carrer. Dijous tenim unes eleccions amb una forta ferum franquista, unes eleccions perverses, amb candidats a la presó i a l'exili, amb les institucions d'autogovern intervingudes i el mitjans de comunicació públics emmordassats, amb la part més activa de la població amenaçada per mil i un procediments judicials en curs, en previsió, insinuats..., de vegades només per escriure un tuit o per expressar-se simbòlicament a favor de la independència o del presos polítics. Tenim els poders de l'Estat, en tots les seves expressions, convertits en art i part, disposats a restaurar el seu domini material i simbòlic al preu que calgui. En aquest Estat postdemocràtic les lleis, les regles del joc, es manipulen a voluntat dels poders i la veu del poble és silenciada i ignorada. Unes eleccions en aquestes condicions són una ignomínia, tant per a l'Estat que les convoca i controla com per a la comunitat internacional que fa com que no ho veu.


I, tanmateix, són importantíssimes per a nosaltres, la població demòcrata de Catalunya, són crucials, perquè la força dels vots és l'única arma que tenim per evitar que nosaltres i el nostre país s'esborri de la història i el somni de Franco es realitzi, per fi, per obra del seus hereus. Alguns pensaran i defensaran que tenim altres armes: la desobediència, la resistència pacífica... No ens enganyem més. Per aquests camins no tenim capacitat per frenar l'escomesa de l'Estat, potser uns die sí, unes setmanes, però res més. Si no volem passar a la història com la generació a partir de la qual es va iniciar la definitiva decadència de Catalunya fins a la seva total desaparició, no ens queda cap més remei que guanyar aquestes eleccions i guanyar-les molt clarament. Hi poden posar tots els impediments, des de fer-nos anar a votar a peu coix, fins a comptar els vots com els doni la gana. Ja no ens podem esperar cap honestedat de l'Estat espanyol, ha mostrar que és capaç de mentir, de comprar, d'amenaçar, d'exercir la violència i de qualsevol cosa per salvaguardar la unitat de la pàtria (o del capital, encara que no s'ha donat el cas). Ningú no ens garanteix que si guanyem, i guanyem clarament, tindrem la independència o podrem fer un referèndum pactat. Poden trencar perfectament la baralla. Però davant de l'opinió pública internacional haurem guanyat i estarem carregats de raons. Això no els serà fàcil de gestionar. I, encara més important, nosaltres ens sabrem guanyadors, amb la raó democràtica al nostre costat, i amb totes les forces per continuar endavant amb un procés que vol ser revolucionari perquè a) vol que es respecti el dret del pobles a decidir, b) vol desenvolupar-se pacíficament i des de la racionalitat i c) vol transformar la societat per fer-la més pròspera i justa.


Per tant, en aquestes eleccions ens juguem el tot pel tot, el ser o no ser del nostre poble. No és que haguem vist de què són capaços, és que encara no hem vist res en el procés de recentralització, espanyolització i involució històrica que ens espera si perdem. És el moment històricament més transcendent que la nostra generació, les de tots els que encara estem vius en aquest país, hem viscut. Davant d'una situació de vida o mort com aquesta, trobo que certes qüestions, certs debats secundaris, sobren. Què importa ara qui serà el president si guanyen les forces independentistes? Jo sóc partidari que la presidència, si es dóna aquest cas, retorni a Carles Puigdemont, ni que sigui simbòlicament, però ni és una situació que posteriorment calgui mantenir, si l'estratègia i l'eficàcia manen una altra cosa, ni de la qual calgui fer-ne una condició sine qua non. Tampoc en el cas de la unilateralitat. Si les eleccions es llegeixen com un referèndum i la unilateralitat és possible, i reconeguda internacionalment, endavant, però si no, si ens hem guanyat el dret a tenir un referèndum pactat, segons la comunitat internacional, doncs, benvingut sigui. No podem fer del que són estratègies, objectius irrenunciables i posar en perill la governabilitat del país. Cal que tots els demòcrates d'aquest país vagin a votar i votin Junts per Catalunya, Esquerra Republicana o les CUP, tant se val, cadascú segons les seves afinitats ideològiques. Ara bé, si reclamem el vot de tots els demòcrates per salvar Catalunya, i amb ella la democràcia, hem d'estar absolutament disposats a dirimir posteriorment si volem la independència o bé alguna altra forma d'articulació amb l'Estat espanyol, i substanciar-ho de nou a les urnes. Sembla prou evident.


De l'altra banda ja sabem què hi ha. La ultradreta tunejada i mantinguda pel gran capital, la gran aposta de l'oligarquia: Ciutadans,  i la vella dreta tocada pel desgast del govern i per una corrupció inimaginable, que, un dia o altre, acabarà arrossegant-la al pou mort de la història. Dues cares d'una mateixa moneda, més enllà d'interessos personals per mantenir la poltrona. Tant és així, que la dreta oligàrquica i espanyolista sembla estar forçant el Partit Popular a immolar-se en una política descaradament autoritària per esquerar el seu nou plançó. Més enllà, però dintre de l'aparell de l'Estat, complementen el panorama dos partits que mantenen, respecte a Catalunya, una actitud entre l'animació assistida i l'eutanàsia: el PSOE, amb la seva sucursal catalana, el PSC (cada cop més indissimuladament subordinat) i Podemos, una versió light del 15 M, potenciada pels mitjans de comunicació audiovisual del Grup Planeta -i particularment per La Sexta- per afeblir i, sobretot, per desplaçar cap a un espai de centre el PSOE. Podemos, a Catalunya, com fa en altres llocs, es presenta en confluència amb el totum revolutum que constitueix el moviment d'Ada Colau i que vol ser l'herència més o menys pura del comunisme, l'ecologisme i la lluita veïnal antifranquista a Catalunya. El PSC, forçat per la seva subordinació, que arriba a fer que el cap de llista hagi de rectificar les seves declaracions per indicació de Madrid, està obertament alienat amb els interessos de l'Estat representats per Ciutadans i el Partit Popular. El PSC és tan responsable de l'aplicació retorçada i venjativa de l'article 155 com el senyor Rajoy o la senyora Arrimadas. El presos polítics són també presos del senyor Iceta i l'espoli de les obres del Museu de Lleida també, com tantes altres coses que han passat o passaran a l'empara d'aquesta aberració jurídica. En Comú Podem, com es diuen ara, és, bàsicament, un cementiri d'elefants on han anat a parar vells sindicalitats, membres del PSUC i de totes les seves escissions i recomposicions, el que queda d'Iniciativa per Catalunya-Els Verds i d'Esquerra Unida i Alternativa i bona part del moviment veïnal. Gent que no ha sabut trobar nous projectes i que, canviant noms, han estat, des de fa dècades, un residu de la lluita antifranquista més ranci que les "vietnamites". En aquests se'ls ha afegit la minsa representació catalana de Podemos, que, com a provinciana sucursal, ha estat totalment renovada pel comitè central, a la primera que s'ha desviat del discurs de Madrid. És així que, essent el partit teòricament més nou, és el partit més antic que hi ha hagut en aquesta legislatura i, encara que canviïn els noms, ho continuarà essent. Mireu, sobretot, qui els recolza. Com a únic ideari, presenten, nuclearment, la proposta d'implantar les lleis que el Tribunal Constitucional ha tombat al Govern de la Generalitat en aquesta darrera legislatura -sobretot-. A veure, que si el Tribunal Constitucional -o sigui l'Estat- les ha tombat, que els fa pensar que ara les podran tirar endavant? I per què acusen, falsament, al Govern de no haver tingut la sensibilitat de fer aquestes polítiques? És al Govern espanyol en tot cas a qui caldria demanar comptes, que ha recorregut les lleis catalanes de la dependència, de la pobresa energetica, de la renda mínima garantida, de l'habitatge... i tantes altres, sistemàticament. I que ha fet funcionar les clavegueres de l'Estat a tota màquina. O ja no es recorden de quan Fernández Díaz deia que "nos hemos cargado su sistema público de salud"? Home! Ni un vot democràtic per al cinisme.



Aquestes eleccions no són el final d'una guerra, però sí que en són una batalla important, potser decisiva. D'una guerra, tan freda com vulgueu -encara que des d'un bàndol, en ocasions, s'ha escalfat-, entre l'autoritarisme i la democràcia. Nosaltres ens ho juguem tot. I Europa i el món, els pobles, s'hi juguen més que no es pensen. Per això us demano que tingueu sentit de la civilitat i de la història i que aneu a votar a favor de la democràcia, que, en aquest cas, representen Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i les CUP, amb la garantia -i espero que les CUP ho entenguin i no s'hi entestin- que, si els partits demòcrates independentistes -no n'hi ha d'altres, a part del pitafi de Colau-Domènech- guanyen, exigirem que no es faci cap pas envers la independència que no passi per un referèndum pactat, no sé si amb l'Estat o amb qui, però l'independentisme és, per damunt de tot, autodeterminista, i, per tant, mai tirarà endavant la seva opció sense tenir per segur que és la voluntat majoritària del poble. Ja es va fer, dirà algú, i formalment és veritat, però tothom sap que era l'últim moviment per forçar l'Estat al diàleg. Ara ja sabem que l'Estat -representat pel PP-PPC, Ciudadanos-Ciutadans i PSOE-PSC, no diàloga, reprimeix amb contundència. En les nostres mans està barrar-los democràticament el pas al Parlament que unilateralment han dissolt, per l'article 29, com ja fa massa anys que s'han acostumat a fer les coses. El nostre vot és el nostre futur.


Llorenç Prats