dimarts, 30 d’octubre de 2018

LA CRIDA NO ENS DU ENLLOC



Ahir, a Twitter, vaig contestar una crítica a les declaracions de Sergi Sabrià sobre la Crida. Vaig dir: "Són d'esquerres [ERC] i JxCAT és de dretes, com la Crida, per cert. Dreta de tota la vida". Vam entrar en un intercanvi de comentaris, en el decurs dels quals, vaig fer també les afirmacions següents: "Unitat no vol dir uniformitat. I menys seguir tots com a corderets la vara de Puigdemont [...] La Crida només crida a la submissió al líder i a l'ideari de la dreta neoliberal". "Som així d'ingenus o ho fem veure? Hi ha una dreta independentista (el PdCAT, si vol continuar existint) i una esquerra independentista (ERC), més una [altra esquerra] antisistema (CUP) i els moviments de Puigdemont per continuar remenant les cireres (Crida, Consell per la República...). I populisme. Molt". "Qui ha fet de la unitat una trampa electoral ha estat CiU i derivats, i Puigdemont ha recorregut a tot per guanyar". I finalment: "Això no va d'independència, sinó d'hegemonia. Encara no ho has entès?".


Vaig rebre una allau de crítiques i desqualificacions. Unes desenes en forma de resposta o comentari autònom i una quantitat molt i molt superior en forma de likes i retuits de les crítiques i desqualificacions. També vaig rebre comentaris que defensaven el que deia i likes i retuits dels meus comentaris, bastant menys. Era impossible contestar un per un, i, per tant vaig remetre a tothom, en un tuit final, a aquest blog i a les opinions que hi he expressat repetidament. I em vaig comprometre a fer una entrada exprés per tractar això i intentar donar resposta a tothom. És aquesta. No m'agrada deixar a ningú sense resposta, i, per això, enviaré el link d'aquest escrit a tothom qui va intervenir en el debat d'ahir vespre amb una aportació pròpia (més enllà d'un like o un retuit) en qualsevol sentit.


Començo per demanar disculpes a qui es vagi sentir personalment ofès. No era la meva intenció. De vegades faig servir un llenguatge molt políticament incorrecte, m'agrada parlar clar i directe. Però no pretenc ofendre mai ningú, ni m'ofenc jo tampoc per un qualificatiu pujat de to. Tampoc no odio ningú (és una sort per a mi). Un dels corresponsals m'acusava d'odiar el PdCAT. En absolut. Ni tan sols em cauen malament. Simplement representen una opció política molt allunyada de la meva ideologia. I abomino el seu passat de corrupció i que, de vegades, facin trampes.


Un altre aclariment previ. Jo no milito a ERC. Ni tan sols estic sempre d'acord amb les estratègies d'ERC. La proposta tàctica de Joan Vendrell que va llançar l'altre dia al FAQS d'intentar arribar a l'opinió pública europea, en general, em sembla bé, però si s'ha de concretar en manifestacions a Europa, no. Em sembla una collonada. I, pel que he llegit, sembla que Junqueras ho avala. Però, normalment, sí que estic d'acord amb els objectius, per descomptat, i amb l'estratègia d'ERC, i regularment els voto, per la coincidència que tenim en aquest sentit. Res més.


Els arguments que van fer servir ahir les persones que van a escriure a Twitter en contra de les meves opinions venien a dir, fonamentalment el següent:

Que el que ara calia era transversalitat, en lloc de polítiques partidistes.

Que no atendre la crida a la unitat era trencar el bloc independentista.

Que, com que no ens posem d'acord, anem a les urnes.

Que la Crida no és de dretes perquè hi ha gent d'esquerres, alguns tan coneguts com el Ramon Cotarelo.

Que això de les dretes i les esquerres és d'ignorants.

Que ara era hora de pensar en termes de país i no de dretes o d'esquerres.

Que la gent d'ERC (o que vota ERC) van enganyats.

Que ERC no és d'esquerres, sinó de centre.

Que la CUP no és antisistema.


Em sembla que no em deixo res important. Intentaré contestar d'una manera sintètica i global i, si queda algun punt per respondre, el reprendré al final.


Per començar: Li podem canviar els noms, però hi ha política d'esquerres, diguem-ne socialista (preeminència del sector públic i de les necessitats de les classes subalternes) i política de dretes, diguem-ne liberal (preeminència del sector privat i del mercat capitalista amb un mínim paper del sector públic per subvenir els dèficits més peremptoris dels que quedin marginats pel sistema). El que no hi ha és política de centre. El centre és un punt, però no s'hi pot emplaçar cap alternativa. Normalment és un recurs retòric de la dreta (perquè defensar privilegis és lleig) o de l'esquerra socialdemòcrata (perquè no l'acusin de massa esquerranosa i d'amenaçar els interessos empresarials, ergo la riquesa del país). 
A l'independentisme hi ha una força de dretes, el PdCAT-JxCAT ara Crida Nacional (abans CiU i CDC), clarament, adherit (el PdCAT) al grup liberal europeu (ara l'han fet fora per la passada corrupció, i per la pressió de Ciutadans, que comparteix grup). Una força d'esquerres socialdemòcrata (ERC) i una altra més d'esquerres, antisistema (la CUP). Qui diu que la CUP no és antisistema, que recordi que el sistema del que estem parlant és el sistema capitalista, que sí accepten les altres forces (ERC també).


ERC ha estat independentista, republicana i d'esquerres des de la seva fundació als anys trenta. El que passa és que és un partit (potser per haver-ne passat de tots colors) possibilista. Que adapta la seva estratègia a les diverses situacions amb què es va trobant. El PdCAT (des de CDC a JxCAT) és un partit molt més recent, de la Transició, i ha estat sempre un partit liberal (i per tant de dretes) i regionalista, fins que, després del 2012 es converteix a l'independentisme (fa sis anys!). La CUP té els seus orígens també a la Transició, si bé fins fa poc no té rellevància en la política nacional. Però la CUP, que governa, i molt bé, una bona colla de municipis, té un problema, una contradicció inherent, en l'àmbit de la política nacional. La CUP està molt còmoda en la confrontació, però difícilment podria estar en el govern, tenir la responsabilitat de conduir la política nacional perquè toparia de nassos amb el sistema i, per tant, o bé es produiria un caos total, o bé, a la pràctica, hauria de renunciar als seus principis. Personalment no hi ha cap postulat de la CUP -crec que cap de cap- que no comparteixi (una altra cosa és l'estratègia), però sóc realista i penso que, si poguéssim aplicar la política d'ERC, que sí és possible, podríem saltar i ballar de contents. Per cert, l'unionisme també té partits d'esquerres, com els Comuns i el PSC (una socialdemocràcia més descafeïnada, però d'esquerres al capdavall) i de dretes: Ciutadans (liberals amb formes d'ultradreta i el PP, dreta conservadora pura i dura), molt més a la dreta que el PdCAT. Però compte eh! Hi ha abismes que els separen tant (el model de país) que no ens permeten veure que la política econòmica i social de Ciutadans i el PdCAT estan molt més pròximes que la d'ERC i el PdCAT per exemple.


La Crida és l'útim episodi d'una fugida endavant de Convergència, combinada amb una necessitat de Carles Puigdemont de realimentar el seu protagonisme. Convergència havia de fugir del món de corrupcions i infidelitats en què l'havien deixat enfangada Jordi Pujol i els seus. Es va fer independentista (encara que molta gent sospita que, dintre del PdCAT, hi ha molts militants no independentistes, no ho sé), va deixar anar el llast d'Unió. I es va refundar com a PdCAT, amb el dofí de Pujol, Artur Mas, com a màxim dirigent. és a dir, sense fer net. Mas encara tenia la presidència de la Generalitat i una còmoda majoria. Va atendre l'exigència de Carme Forcadell el 2012: "President, posi les urnes". I es va anar a unes eleccions -per separat- en les quals Mas demanava una àmplia majoria. No la va obtenir: el PdCAT va baixar i ERC va pujar, molt. Posats a indepentisme, la gent va preferir l'independentisme genuí. A partir d'aquí va aparèixer el pla d'Artur Mas d'anar a unes eleccions plebiscitàries. I crec que, per primera vegada, va sortir el cèlebre tema de la unitat. Mas temia que ERC els passés pel damunt. I ERC va acabar cedint, fent la famosa coalició de JuntspelSí, amb una llista encapçalada per Raül Romeva, però que, si guanyava, havia de fer president Artur Mas. JuntspelSÍ va guanyar, però amb una majoria insuficient per governar sols, quedava en mans de la CUP. I la CUP va vetar Artur Mas i aquí va començar un joc de la puta i la ramoneta entre Mas-PdCAT i la CUP. Curiosament, ERC no va mirar de treure'n cap rèdit polític. Mas volia, com a solució extrema, un president del PdCAT i fidel a la seva persona. I li va semblar haver-lo trobat en un obscur alcalde sense formació ni experiència en la política en el govern nacional: Carles Puigdemont. La CUP el va acceptar i va aprofitar la feblesa de JuntspelSÍ per forçar un full de ruta de divuit mesos, que necessàriament havia de dur a un xoc frontal amb l'Estat. Puigdemont va entrar a la presidència amb un perfil molt baix i jurant fidelitat eterna a Artur Mas, que, al cap de poc temps perdia qualsevol protagonisme.


Quan va arribar el xoc final amb l'Estat espanyol, ara fa un any, Puigdemont va fer marxa enrere i es va autoexiliar a Brussel·les amb l'excusa d'internacionalitzar el "procés". A Catalunya, mentrestant, vam quedar sotmesos a la dictadura del 155 i del poder judicial, que va agafar les regnes de la repressió i va empresonar tots els líders polítics i socials que no havien fugit. El govern de Madrid va convocar unes eleccions autonòmiques per al 21 de desembre, que tothom donava per descomptat que guanyaria ERC de llarg. Puigdemont ja es veia arraconat a Brussel·les i el PdCAT reduït a un paper testimonial. Recordeu els missatges convenientment filtrats amb Antoni Comín... "ens han sacrificat...". Llavors es va treure de la butxaca una carta màgica: JxCAT, la llista del president, amb pelegrinatges a Brussel·les inclosos, basada en el nucli del PdCAT i amb tot un seguit d'elegits, "tocats per la gràcia" del nou Messies. La bona nova, senzilla: "Si vols que torni el president, vota la llista del president". Amb l'estat de xoc i frustració que hi havia -i encara hi ha- a Catalunya, aquesta maniobra tan burda va sortir bé. I la "llista del president" va guanyar (per un grapat de vots) novament ERC. Tingueu en compte que ERC pot perdre i no s'enfonsa, Puigdemont no! 


Van seguir altres maniobres: tenir el país sota el 155 mentre es feia evident que ni presos ni exiliats no serien investits, per prohibició del Suprem. Imposar qualsevol membre de la llista del president (ni que fos simbòlicament) per davant dels altres membres del "Govern legítim" (presó per presó: per què Jordi Sánchez i no el vicepresident Oriol Junqueras? Política de partit). Més maniobres: forçar la detenció a Alemanya per recuperar el protagonisme (amb totes les garanties), Casa de la República a Waterloo, Consell de la República (algú sap què és?)... i finalment Crida per a la República, que és una "llista del president" bis i , de passada, eliminar competència i autonomia del PdCAT (Marta Pascal liquidada amb amenaces de Puigdemont "o Pascal o jo", i amb ella tota una executiva segurament massa crítica i amb poca presència puigdemonita). "Si vols que torni el president, vota el president"... "Si vols que tinguem república, apunta't a la Crida"... Vist el resultat de la primera promesa...


Si amb la Crida s'hagués buscat transversalitat de debò, no s'hauria fet sense pactar-la amb ERC i, si podia ser, amb la CUP. Però és que la Crida no era una plataforma unitària. Era (o volia ser) una plataforma unitària sota l'hegemonia de Puigdemont i de qui ell designi. És molt dir opinar que, després de fer-s'ho tot al damunt a l'octubre de l'any passat, li ha pujat el poder al cap? Jo ho veig així, ja em disculpareu els devots. Per tant: qui és que trenca el bloc independentista? Algú deia ahir de forma molt entenimentada: "justament la transversalitat es mostra anant per separat".


Jo entenc que continuem amb molta ràbia i frustració. Ara, d'aquí a creure en receptes miraculoses que ni tan sols dissimulen interessos personals (de l'exili i d'altres) i la necessitat de sobreviure d'un partit, hi ha un salt qualitatiu que hauríem d'anar amb compte de no fer. ERC, en aquest sentit, és valenta. Es pot equivocar, però és valenta. Diu: escolteu, la república ara no es pot fer, hem de ser molts més i per tant hem de convèncer molta més gent. I parlen també d'aliances que -almenys amb el PSC- no veig clares i amb els comuns, després de la crida a l'ordre d'ICV, potser tampoc. Ara, eleccions tampoc. Per què? Per fotre'ns un clatellot com deia algú? El que cal és treballar cadascú des del seu espai. El govern funciona. El president no, precisament perquè s'ha buscat una figura més feble que el propi Puigdemont per no fer-li ombra. M'hauria estimat més l'Elsa Artadi, francament. Crec que hauria tingut més capacitat i més autoritat, està massa preparada. I l'exili, el que ha de fer és delegar els seus vots, per reconstruir les majories -Puigdemont inclòs- i mirar què pot fer per ajudar, no per ser protagonista.


La república a curt termini no és viable, i, per tant, cal pensar estratègies a llarg termini. I pensar com entomarem les sentències que ens cauran al damunt, sense reaccions histèriques i estèrils. Perquè, en aquest camp, tampoc l'exili no ha servit de res. La famosa política exterior no ha captat ni un sol recolzament a la causa independentista per part de cap estat. Unes quantes sentències no reconeixent els càrrecs dels tribunals espanyols, que -i no dic que no s'hagués de fer- només serviran per encabronar-los més. I res més. Puigdemont és popular a Europa -i potser fora i tot-, però com una estrella del rock, un element de la cultura de masses, del folklore europeu. Això no ens serveix de res.


Per tant, la Crida no ens du enlloc. És normal que ERC, la CUP i Òmnium no n'hagin volgut saber res. El que no entenc de debò és que hi fa Ramon Cotarelo. És l'únic, dels altres personatges públics que s'esmenten podria parlar llargament sobre les motivacions que, a parer meu, és clar, els hi porten, però no cal. I després hi ha molta gent de bona fe que penso que realment necessiten respostes ràpides i contundents i pensen que allà les trobaran. És com la gent que pensa que la independència la té el poble a les seves mans i que només cal que es decideixi a mobilitzar-se i paralitzar el país. Santa inocència, oi? A la primera un 155 amb la tele, la ràdio i les escoles en mans de Madrid. I a la següent, estat d'excepció i fuerzas armadas al carrer. En una setmana, ni república ni autonomia, ni Generalitat ni Parlament. I Europa no mourà ni un dit, ni que hi hagi morts, com els refugiats. Prou feina tenen.


Hem d'assimilar la situació on ens trobem i treballar perquè les condicions per a la independència siguin reals el més aviat possible, tots junts, però cadascú des del seu lloc.


Llorenç Prats

10 comentaris:

  1. La claredat amb que exposes les idees em fa declarar-te un mestre de didàctica política. I mira que és difícil ara posar cada cosa al seu lloc, trobar la sortida d'aquest laberint de sigles que ens ha caigut al damunt i, al menys per a mi, recordar qui és qui i qui era abans de ser-ho.
    No tinc twiter, però puc imaginar que els teus interlocutors han posat a prova la teva paciència. Et felicito per mantenir la calma i trobar el to que demostra el teu respecte per les idees dels altres tot mantenint les teves i exposar-les de forma tan pertinent.
    Com sempre, faré arribar el teu escrit a la gent que sé que pot interessar. Gràcies, també com sempre.

    ResponSuprimeix
  2. T'expliques molt bé i t'entenc també molt bé però tinc molts dubtes i, com molts catalans, estic feta un embolic. Jo d'entrada, sóc molt escèptica des de fa uns quants anys i he pensat en alguna ocasió el que tu relates, però entendràs que en aquest moment les coses no són tan evidents i dubtem constantment. La veritat és que em va molt bé llegir la teva opinió, que és molt valenta.
    Jo des que vaig veure que hi havia persones que escridassaven en Joan Tardà com si fos un enemic de la independència, vaig començar a dubtar perquè d'ell sí que n'estic segura. Es pot equivocar però mai farà res contra el país i a favor de les classes dominants. una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Joana. Ara et veig, perdona! Ara ens han plantat un nou escenari al davant amb la petició de penes de la fiscalia, sobretot. I els partits han de dissenyar una estratègia conjunt per saber com respondrem, des d'una avaluació realista de les forces que tenim. No són gran cosa perquè, a fora, políticament no hem aconseguit res, res de res. I els precedents jurídics ja s'han acabat. Els exiliats ni tan sols se'ls esmenta als escrits de les acusacions. Pagaran els presos per tots. Tampoc serveixen per a res les fatxenderies que et vas trobant a les xarxes de "paralitzem el país", "enfonsem l'economia espanyola"... No sé què s'han pres, però ja em diràs quina capacitat tenim per fer res de tot això. No sé, no sé quin moviment toca ara. Se m'acudeixen coses parcials, respecte als exiliats, però en l'estratègia de defensa de cadascú em vaig comprometre amb mi mateix que no m'hi posaria, i, per tant, no diré res. També penso que necessitem com l'aire un lideratge molt sòlid i independent d'interferències estranyes al capdavant de la Generalitat. I em temo que això tampoc passarà. Per tant, espero, a veure cap a on bufa el vent, i, mentrestant, intentar anar sumant gent a la causa de la independència. Perquè si no som molts més, no hi arribarem. I, francament, si abans ja veies que dintre d'Espanya prosperaríem molt poc i faríem poca política social, ara és que l'evidència s'ha fet enorme, com si haguéssim obert les portes de l'Infern. Una abraçada i à la prochaîne!

      Suprimeix
  3. M'agrada la teva claretat i la manera didàctica per exposar tot aquest tema.
    Jo soc mes ignorant, potser per aixo em bellugo mes per les emocions que desde fa mes d'un any estic vivint.
    Igual peco de ingenua, però crec que la feina de Puigdemont fora ha servit molt per evidenciar quina mena d'estat es l'espanyol. Altre cosa son els interessos que's manegen en aquesta Europa que no es exemple de res. Aixó si, la justicia funciona millor.
    L'unic que veig clar ara, es que esquerres i dretes han d'unir forces, estratègies i el que sigui, de moment per democràcia i justicia.
    Tota aquesta gent a la presó o exiliada, es producte de la venjança d'un estat prepotent i venjatiu.
    Tots ho sabem!
    Gracies pels teus escrits
    Una abraçada
    Nurya

    ResponSuprimeix
  4. Hem de fixar estratègies conjuntes. I ara, amb els judicis, més que més. Però Puigdemont i l'entorn paraconvergent de Puigdemont (o encegat) no ens pot imposar, com si tingués alguna importància, que el lideratge de Puigdemont. Hauríem de tenir un lideratge al front de la Generalitat fort i independent, no com el que hi ha ara. I això de com ens veuen a fora en podem tirar un tros a l'olla. Primer perquè estem parlant dels amics que hem fet, però de cap reconeixement polític, i encara que puguin pensar que l'Estat espanyol és un femer, ja veus els casos d'Hongria, del govern d'Itàlia actual i de tants altres. Mentre no els toquin la butxaca i amb problemes com el Brexit o la crisi de la Gran Coalició a Alemanya... val més que no els toquem gaire allò que no sona. En fi. Una abraçada, Nurya.

    ResponSuprimeix
  5. Moltes gràcies per l'escrit, pràcticament opino el mateix. Jo tampoc sóc d'erc malgrat molts pensin per tuiter que ho sóc. El que tinc clar és que l'actuació més honesta en aquests moments és la d'erc. Una cosa que no entenc és com el món cupaire ha comprat tot el que ha anat fent puigdemont sense dir res. No s'han apuntat a la crida, és cert. Però no si han oposat frontalment, ni han denunciat el joc d'aquesta per no perdre l'hegemonia de sempre del món convergent.

    ResponSuprimeix
  6. Perquè els convé. La CUP, amb pocs diputats, ha marcat la política independentista de Catalunya. Ells van imposar el recanvi de Mas per Puigdemont (i van donar Puigdemont per bo), el referèndum i els terminis del procés. Tot estava condicionat a la seva aprovació. Una vegada jo crec que ja està bé, perquè calia comprovar com respondria l'Estat (i Europa). Ara ja ho sabem i no entendre que hem perdut en el xoc amb l'Estat (en bona part per la judicialització afavorida per Rajoy) i que ara ens cal una altra estratègia, altres eines, i, segurament, passar de terminis, seria suïcida. Prou fotut que ho tenim, sobretot pel judici i per la catalanofòbia que els partits espanyols han escampat per Espanya. La CUP -si no ho dic aquí, ho dic en altres entrades d'aquest blog-, no vol la independència de Catalunya per fer una societat socialdemòcrata, basada en la idea de l'estat del benestar. En això sempre han anat de cara: volen una república socialista (o comunista, digues-li com vulguis, o anarco-comunista, que ningú sap que és, però també se'n parla) als Països Catalans (encara que suposo que acceptarien una independència de Catalunya com a pas previ -suposo-). Tot això, òbviament, en aquesta fase de la història i en el context geopolític on vivim, és impossible, però, mentrestant, viuen en la confrontació, per això recolzen les utopies de Puigdemont i companyia i l'alçament popular per aconseguir la República. Ja ho saben que res d'això pot sortir bé, però els permet mostrar-se com els purs. I això els dóna presència, protagonisme i, en definitiva, poder.

    ResponSuprimeix