Ara i aquí

Constato, per enèsima vegada, que després de les manifestacions d’ahir, tot i la persistència de la desesperada situació econòmica, unida a la situació d’escàndol i corrupció generalitzada, la contestació social no té força per provocar cap canvi en la política econòmica i social d’Espanya. L’única esperança de provocar un canvi real és la independència, unida a un procés de profunda regeneració democràtica i d’una política al servei de la justícia social.

La independència de Catalunya, és clar, amb l’esperança que els pobles d’Espanya i d’Europa, junts o per separat, ja ho decidiran, vegin que una altra realitat és possible i s’animin a seguir el mateix camí. Que ho hem de fer i ho hem de fer molt bé, a hores d’ara és tan evident com que surt el sol cada dia, i tothom qui no tingui res a amagar, des de l’empresari honrat, al treballador, l’aturat, el jubilat o el jove, que vivim a Catalunya, vinguem d’on vinguem i ens sentim com ens sentim, ho hem d’entendre i pregonar. Em penso que ja ho he dit i repetit, però no ve d’aquí: la independència a Catalunya, ara, no és una qüestió identitària, sinó de pura supervivència, i els polítics i qualsevol altra persona amb influència que hi estigui posant traves haurien de respondre cada dia davant de la ciutadania perquè ens volen condemnar a continuar vivint així. La independència ofereix una sortida real, no el país de les meravelles sinó la possibilitat de reconstruir la convivència de tots plegats i la vida de cadascú de dalt a baix. Per què s’hi oposen si no tenen cap més solució per oferir que no siguin entelèquies?

Això ho haurien d’estar preguntant els votants de partits com el PSC, que va venent un conte de prínceps i federalismes que no se’l creu ni una criatura de bolquers, o els del PPC als quals se’ls ofereix com a única sortida continuar confiant en la política econòmica de Rajoy i el seu govern que ja veieu on ens ha portat i que acabarà enfonsant-nos en la més trista misèria, o els de C’s que, entestats únicament en què no es trenqui Espanya, estan permetent que es trenquin la vida, els projectes i els somnis de molts dels seus votants, sense presentar-los la més mínima alternativa. I també molts votants d’ICV-EUIA haurien de demanar explicacions de tanta tebior, i el d’Unió, quines evidències més volen? No som prou grans i suficients per governar-nos? No tenim prou clar el model de convivència i de futur col·lectiu que volem?, doncs, quins interessos o retorçats raonaments fan que no es decideixin a trencar les cadenes d’una maleïda vegada i unir-se a la majoria del poble català?

Políticament, només ho puc entendre de part d’aquells que estiguin vivint a costa d’aquesta situació de desgràcia generalitzada, o de partits declaradament xenòfobs, perquè, certament, una Catalunya independent no anirà mirant el color de la pell de ningú, ni quina llengua parla, ni si ve del nord o ve del sud. La resta només pot ser ressentiment o covardia.

El dubte, doncs, no pot ser el què, sinó en tot cas el quan i el com. Aquesta setmana han aparegut els resultats de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i hi ha un fet que em preocupa per damunt de tot. Si bé l’independentisme és majoritari i ha crescut respecte als anys anteriors, amb un cinquantra-quatre per cent d’intenció per al sí respecte a la independència, enfront d’un vint per cent que votaria no (la resta són abstencions i indecisos), no és menys cert que la intenció de vot a favor de la independència ha perdut més de dos punts des del setembre de 2012, després de la manifestació, i, si no es fa evident que és, no només l’única sortida possible, sinó també una bona sortida i que hi ha prou múscul democràtic per tirar-la endavant, aquesta tendència a la baixa, aquest cert desànim, o desconcert, pot créixer.

Per tant, cal actuar immediatament i amb tota la fermesa. Hi ha dos camins. Sabem que el govern i el congrés espanyol no acceptaran mai que Catalunya exerceixi, dintre del seu marc legal, el dret universal a l’autodeterminació. Per tant, sigui com sigui, no podem esperar res de les institucions polítiques espanyoles, només que vagin intentant segar-nos l’herba sota els peus, com estan fent persistentment cada dia. El temps, en aquest sentit, juga en contra nostra, cada vegada estarem pitjor, cada vegada ho tindrem més difícil. Davant d’això, d’aquests fets i d’aquesta certesa, hi ha dos camins: o bé enfortim l’opció independentista llançant una campanya pedagògica i d’una unitat i determinació sense precedents, per aconseguir una majoria encara molt més àmplia a favor de la independència durant aquests pròxims mesos, o emprenem el camí de la independència ja, malgrat sigui mitjançant unes eleccions plebiscitàries. A Vilaweb, l’altre dia feien comptes dels resultats que podríem obtenir amb les xifres de l’actual baròmetre del CEO. Deixant de banda els indecisos i els abstencionistes, és a dir, agafant com a 100% dels vots emesos els que es declaren a favor o en contra de la independència (que representen un 75,4% del total), el sí superaria el 72% i el no, en canvi, no arribaria al 23%. No és un escenari utòpic, ja que, al capdavall, un 75,4% de participació és una participació molt alta.

La qüestió, fonamentalment, és la legitimació internacional dels resultats. No podem comptar amb què el Regne d’Espanya els reconegui, però, els altres països d’Europa i del món, l’Organització de les Nacion Unides mitjançant el tribunal de La Haia? Sembla difícil que, a la curta o a la llarga, puguin ignorar una realitat econòmica, comercial, social i, sobretot, geoestratègica, com Catalunya. Ningú enviarà les forces de l’OTAN per reintegrar-nos a Espanya. Ara bé, òbviament, les coses serien molt més senzilles amb una majoria molt més abassegadora, una majoria superior als dos terços de la població, que, traduïda en tant per cent del vot emès, arribaria a unes xifres astronòmiques, superiors amb tota probabilitat al 80%. Un eurodiputat deia que a Europa, quan parlava de la independència de Catalunya, li deien “doneu-nos només un mandat democràtic”. Aquest seria un mandat democràtic definitiu, irreversible, que no podria enderrocar la maquinària diplomàtica de l’antic i ara desmenegat imperio.

Quin és el millor camí? Tirar al dret ara davant del temor que les clavegueres de l’estat no vagin minant la moral de l’independentisme menys nuclear? O llançar una ofensiva a mig termini i a tots els nivells per aconseguir una majoria incontestable? No ho sé, no són opcions estratègiques que es puguin decidir de qualsevol manera, però cal estudiar-les a fons i amb celeritat, perquè, sigui quin sigui el camí que prenguem, ja anem tard. Vull pensar que hi ha algun think tank que hi està treballant, que durant o després de l’assemblea general de l’ANC ens ho explicaran i ens donaran instruccions precises, però sigui com sigui cal fer-ho, jo vull poder mirar els ulls dels meus fills i dir-los que vaig lluitar pel seu futur, sense escatimar-hi res.

Qui condueix aquest tren?

Quan em vaig apuntar a l’Assemblea Nacional Catalana, l’aplicatiu emb va demanar a quina agrupació sectorial em volia inscriure. Jo, tot decidit, vaig anar a buscar la sectorial d’estratègia, o, en el seu defecte, de propaganda. No hi era, n’hi havia de psicologia, de sociologia, de farmàcia… Primer no ho entenia; que hi hagués economia, posem per cas, dret o ciències polítiques, sí, perquè tot això ens és molt necessari en el procés d’autodeterminació i, si tot surt bé, per tenir previstos els escenaris posteriors…, ara, pastissers, taxistes o veterinaris…

Encara no ho he acabat d’entendre, segurament per mandra de llegir, però intueixo que fonamentalment és un mecanisme de captació de membres; que les línies mestres del procés, els instruments, l’argumentari i les previsions, es fan des dels òrgans centrals de l’Assemblea Nacional Catalana i que, en aquests àmbits sectorials, de fet, no es treballa en aquest sentit sinó que, com he dit, bàsicament es recluta. Primer vaig estar a punt d’apuntar-me a una sectorial que es diu intel·ligència per la independència -tot i la vegonya que em feia-, perquè aquests sí que deien que treballarien sobre l’estratègia general del procés, i això de fet és el que m’interessava. Però, veient que era un cas força excepcional -dels que vaig mirar-, i que la majoria eren, per dir-ho així, gremials, em vaig apuntar, sense gaire conveciment, a universitats.

Després, al cap d’uns dies, vaig llegir que els que suposo que devien ser de la sectorial de defensa (hi és) proposaven la creació d’un exèrcit català -unes forces d’intervenció i dissuasió com a branca especialitzada dels mossos d’esquadra, no un exèrcit convencional-, que ja es comencés a preparar ara. Més enllà de la consideració que em mereixi la idea, que ara no ve al cas, em va desorientar que una assemblea sectorial fes pública una proposta tan notòria i sensible. Vaig tornar a quedar del tot desorientat i amb un dubte que no he sabut resoldre: qui pren, en el dia a dia, les decisions estratègiques del procés? Qui marca la línia de què s’ha de fer i què no s’ha de fer per poder obtenir la independència (tant per nombre de vots, com per viabilitat legal, econòmica, suports internacionals…)? Qui està encarregat d’elaborar un argumentari clar perquè poguem explicar el què i el perquè, i esvair temors, i desmentir fal·làcies entorn de la independència, per tal d’anar convencent totes aquelles persones que estan disposades a escoltar però que ens demanen respostes clares?

Perquè, francament, vist de l’assemblea territorial -que aquesta sí que s’entén, però arriba fins on arriba-, ens falten moltes eines, moltes respostes, molt de coneixement sobre què farem d’aquí a la consulta… i que l’única notícia que aparegui, si més no a la premsa, a part d’algunes enceses d’estelades, conferències i taules rodones per ací i per allà, sigui la necessitat de crear un exèrcit català, no ajuda gaire.

El poble d’Espanya ja ho té tot perdut, si no se n’adonen i canvien l’estratègia amb tot un nou repertori d’accions més contundents i imprevistes, no hi ha res a fer: els tenen on els volen tenir -ens tenen on ens volen tenir, perquè en moltes d’aquestes accions nosaltres també hi participem-.

De què serveixen tots els clams i laments que corren per internet…? De res. I els articles d’opinió publicats a diaris que llegeixen els que opinen el mateix…? De res. I el munt peticions col·lectives que signem i compartim…? De res. I els vídeos i les conferències…? De res. I les insígnies, pancartes, les banderes i tota la parafernàlia…? De res. I les campanyes contra el poder financer i tantes altres de semblants que no s’acaben de traduir en accions efectives…? De res. I les manifestacions sectorials o col·lectives, de centenars, milers o centenars de milers de persones…? De res. I les vagues parcials o generals…? De res. I les Iniciatives legislatives populars que recullen centenars de milers, un milió i mig de firmes…? De res, seran admeses a tràmit i després estrijolades com van fer amb l’estatut. I el dolorós degoteig de suïcidis de desnonants o l’ocasional assalt de supermercats, tampoc no serveix de res. Tot és engolit pel ventre pantagruèlic del capitalisme abissal.

Correm el perill que en el procés que ha d’encapçalar el poble de Catalunya per assolir la independència ens passi el mateix. Mentre nosaltres anem encenent estelades i duent a terme altres accions simbòliques, ells, l’estat espanyol, ens ofega amb tots els mitjans que té a les seves mans, que són molts i molt poderosos i va creant un ambient de malfiança i derrotisme envers l’independentisme. No tinguem por de dir-ho: van guanyant, i si no remuntem, això acabarà malament. Els polítics no ens en treuran, ja hem vist prou les tebiors de molts i les dificultats que tenen per entendre’s. Que l’Oriol Junqueras digui públicament que el país s’està desfent tampoc no es bo, gens bo. Si ho ha de dir que els ho digui als altres partits suposadament sobiranistes, però això no és un missatge per llançar a l’opinió pública.

Enteu-me: jo vull guanyar, de totes totes. No estic disposat a contemplar cap altra opció, que seria catastròfica per a la societat catalana, però què hem de fer? Algú ha de dissenyar l’estratègia i marcar el rumb inequívocament, i proclamar-ho als quatre vents, mitjançant totes les seccions territorials i sectorials de l’ANC, mitjançant tots els municipis de l’AMI, altres associacions i entitats i si convé comprant publicitat als diaris, a la ràdio i a la televisió, ja treurem els diners entre tots. Però cal començar una ofensiva definitiva, que abasti tots els fronts i ens porti fins a la independència. Hi ha moltíssima energia desaprofitada.

Qui ho ha de fer, no ho sé. Confesso que estic desorientat, però em temo que no sóc l’únic sinó que som majoria. Qui hagi d’alçar la bandera que l’alci ja, i aprenguem dels errors d’un any i mig de lluites al carrer, per saber trobar nous camins que ens portin a la victòria.

I tu què fas per la independència?

Suposo que moltes de les reflexiones que faré aquí ja me les haureu llegides, en la lletra o en l’esperit, però és que la situació no canvia, si de cas empitjora, i, mentre sigui així, jo aniré insistint en què ens cal, no només estar molt desperts sinó prendre la iniciativa i esperonar tothom, nosaltres mateixos, les institucions de la societat civil i els nostres representants polítics, perquè fem  possible, tots plegats, la independència de Catalunya com a camí per superar la situació de prostració econòmica, social i política del nostre país i emprendre decididament la ruta del progrés i de la justícia social.

Acabo de llegir el full de ruta que ha d’aprovar l’Assemblea Nacional Catalana el 16 de març en assemblea general [el podeu trobar al web, accessible a tothom] i he de dir que els principis que determinen cap on volem anar em semblen impecables, però es basen en un diagnòstic cofoi de la situació actual, de l’11 de setembre ençà, i la definició dels passos, les accions que es proposen dur a terme per arribar-hi, la trobo perillosament inconcreta i poc ambiciosa per assolir els objectius que es plantegen. Hi ha una greu contradicció entre la vaguetat i insufiència de les accions i un fet central que el mateix full de ruta proclama i amb el que estic plenament d’acord: Per tal que la unitat d’acció dels diferents partits polítics sobiranistes sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana.

La música que sento des de les files independentistes no m’agrada. Sento dir que això està madur, que ho tenim a tocar, però que d’altra banda hem de ser prudents a l’hora de mobilitzar-nos per garantir l’èxit de les mobilitzacions, que hem de mantenir la moral de la gent, cosa que vol dir que perilla... Sembla que la tasca més urgent sigui anar plantant el país d’estelades d’espelmes, com si fos una nova tradició. La primera potser va tenir un cert impacte, però ara no és més que un malbaratament de temps i energies. Les manifestacions simbòliques tenen força quan són àmpliament compartides, sinó fins i tot poden provocar un efecte d’exclusió.

L’agrupació local de la que formo part som quatre gats, em recorda les cèl·lules clandestines de l’època del franquisme, i encara representa que en el context comarcal estem bé perquè anem creixent poc o molt, cosa que deu voler dir que les altres estan estancades… De vegades em fa la mateixa impressió que si estiguéssim predicant una nova religió clandestina, una mena de cristianisme primitiu que difícilment surt del cercle dels adeptes, que no se li veu la capacitat, ni la voluntat d’esdevenir hegemònic. I el temps corre.

A les mateixes files independentistes hi ha serioses dissensions i desercions. Ja he parlat del lamentable espectale del parlament, del perillós maximalisme de la CUP, del fariseisme instal·lat al cor de la coalició de Convergència i Unió… Ahir l’alcalde Trias va declarar que Barcelona, la capital del nostre país, no es declararia municipi per la independència i que ell no és independentista -i no prové de les files d’Unió-, tot i que s’hi hagués de votar avui votaria que sí. El PSC, després del trist paper que va fer durant la votació de la declaració de sobirania, ara s’ha instal·lat en un silenci que em fa més por que una pedregada seca, i si en surt és per justificar el recurs presentat pel PP contra la declaració de sobirania del parlament, encara pitjor. L’empresariat tampoc no vol la independència, amb excepcions anecdòtiques, encara que no gosin significar-se, no és el seu estil. I molts polítics escoltaran abans els empresaris que la veu del carrer.

L’estat espanyol no dóna treva. Si dubtàvem de quina estratègia seguiria, de si miraria de propiciar una aproximació amb els sectors més dretans i tebis de Catalunya, de fer alguna concessió i desarmar l’independentisme per aquest costat, ara sabem que no: ataquen de front i amb tota l’artilleria: es disposen a recórrer la declaració de sobirania al Tribunal Constitucional, tiren endavant amb totes les seves lleis i exigències respecte a Catalunya sense el més mínim gest de conciliació. I encara, no contents amb això, obren nous fronts, com l’intent de forçar que hi hagi corridas de toros per les festes de la Mercè, que la tauromaquia sigui declarada bé d’interès cultural i la senyora Llanos de Luna pretén omplir el país de banderetes rojigualdas… Per a ells és molt clar, això és la guerra i la van guanyant clarament, ja es veuen a les portes de l’Ebre i esperen entrar aviat a Barcelona amb aquell discurs del ministre de governació d’aleshores: Hay una Cataluña española, nacional, que vence por y para España, pero hay otra, desviada de la Justicia, de la verdad y del patriotismo, que ha sucumbido, que ha sido vencida… El llenguatge és del trenta-nou, però no ha perdut gens de vigència.

A l’enquesta del CIS d’aquesta setmana sortia que encara nou un 9% d’espanyols veurien amb bons ulls la independència de Catalunya (d’alguna comunitat autònoma, però ja s’entén), mentre que més de la meitat es posicionaven a favor d’acabar o rebaixar les autonomies i endegar un procés de recentralització (cito de memòria). Si comptem que, no sé si segons la mateixa enquesta del CIS o una altra font, a Catalunya hi ha un 51% de partidaris de la independència, cal suposar que aquest 9% d’espanyols som tots, o gairebé, catalans.

En una situació com aquesta, més enllà de debats accions simbòliques i assemblees nacionals (que també), el que ens cal, el que hauria d’organitzar l’Assemblea Nacional de Catalunya, potser amb l’AMI (sense Barcelona!) i algú més, és un veritable gabinet de crisi que programi una campanya ben pensada, amb professionals si cal, d’accions i protocols que ens portin a aconseguir aquesta àmplia majoria sense la qual mai no podrem avançar.

Jo, d’aquí estant, arribo on arribo, poca gent, però a tothom a qui arribin les meves paraules l’animo a fer-se membre de l’Assemblea Nacional de Catalunya, com a mínim fem força tots plegats. Ara bé, calen instruccions per anar coordinadament, instruccions clares i decidides, fruit d’una anàlisi freda i objectiva, científica, de la situació. Em sembla molt bé que surtin iniciatives com la de la Isona Passola, jo la recolzaré, però, entenguem-nos, arribarà a qui arribarà, majoritàriament als convençuts, no sembla fruit d’una planificació sistemàtica, sinó una iniciativa lloable, però aïllada i desconnectada.

Demano a l’Assemblea Nacional de Catalunya que planifiqui amb tots els ets i uts el camí cap a la majoria sobiranista del poble català, i que el full de ruta esdevengui un full d’instruccions perquè poguem actuar organitzadament i amb disciplina, com ho fan els altres. I demano a tothom a qui puguin arribar directament o indirectament les meves paraules (que us agraïré que les feu córrer) que s’apunti a l’Assemblea Nacional de Catalunya i es reuneixi si més no amb els membres de la seva agrupació local o comarcal. No pot ser que al meu poble, que som vint-i-tants mil habitants, hi hagi encara no un parell de dotzenes d’independentistes. On són els altres? A casa esperant que els portin la independència en safata? És l’hora que l’ANC assumeixi un lideratge ferm i efectiu i que cadascú de nosaltres hi posi el coll.

Una amiga meva deia: El que sembla que molta gent no se n'adona és que si no anem forts fins el final no hauríem d'haver fet mai aquest pas endavant perquè el pagarem car. Quan es comença una tasca hem d'estar segurs que l'acabarem i no la deixarem a mitges. Té tota la raó.