Després de la
presentació del full de ruta del President Mas aquest passat dimarts no s’ha
donat cap esclat d’eufòria. La sensació col·lectiva sembla ser més aviat de
perplexitat. Ens mirem els uns als altres com preguntant-nos què hem de fer.
No és que la
conferència no fos brillant, ni els compromisos assumits pel president rotunds,
fins i tot oferint la seva pròpia immolació política. Però alhora, la seva
proposta planteja molts dubtes.
Eleccions
plebiscitàries ja, amb una llista integrada en bona part per noms clau de la
societat civil i amb un període constituent de, com a màxim, un any i mig.
Això està molt bé.
Fins i tot es podria dir que els partits sobiranistes s’hi haurien d’avenir per
força, perquè només els demana un breu parèntesi perquè després, en unes
eleccions normals dins d’un país ja independent, puguin esplanar obertament les
seves diverses propostes.
Però, i els votants
dels partits, els que ara els recolzen i els que encara ens falten per poder
guanyar clarament, per tenir, en paraules del mateix Mas, la majoria absoluta?
La majoria de partidaris de la independència, començant per mi mateix, no la
recolza per canviar un país per un altre, sinó perquè la veiem com
l’oportunitat -l’única oportunitat real-
de fer un país millor, més pròsper i més just, per nosaltres, per als
nostres fills, per als nostres néts i per als segles dels segles, si convé.
Si aquesta idea és
absent de la candidatura pro-independència podem perdre molts vots ara
il·lusionadament independentistes i podem deixar de guanyar-ne molts altres que
necessitem.
Una candidatura de
país, hauria de dir, com a mínim, quatre coses sobre com serà aquest país, com
ara que tindrà com a prioritat absoluta l’estat del benestar, que tindrà com a
norma bàsica la transparència política i no tolerarà la corrupció sota cap
supòsit, que l’economia treballarà al servei del bé comú i que el seu primer
objectiu serà acabar amb l’atur i garantir una capacitat adquisitiva digna per
a tots els seus ciutadans incloent l’accés a l’habitatge i als serveis bàsics,
i que funcionarà mitjançant una democràcia realment participativa on les
qüestions importants seran sotmeses al dictamen de la voluntat popular.
No dic pas que el
president Mas pensi el contrari, però això s’ha de dir explícitament, perquè
això és el que dóna sentit a la independència.
Tot i així, hi
hauria formacions polítiques que no s’hi podrien afegir. Esquerra probablement
sí, però les CUP... Jo crec que hi ha molta gent de les CUP que, amb aquests
punts que enumero, podrien estar d’acord amb la llista única, però hi ha molta
altra gent de les CUP que abans votarà qualsevol altra cosa que una llista on
hi hagi militants o persones pròximes a Convergència. Simplement ho constato.
No parlo del
PSC-PSOE, perquè sembla que, afortunadament, ja es va destriant el gra de la
palla, ni de ICV-EUiA, que no saben si són carn o peix, amb càrrecs que porten
més de trenta anys vivint del partit i que sembla que l’únic objectiu real que
tenen és no desaparèixer, ni que per fer-ho s’hagin d’amistançar amb Podemos i
declarar-se federalistes-internacionalistes i fer-se del club de fans del David
Bisbal. Sap greu dir-ho perquè hi ha gent que val molt, però són uns tites.
Suposem, per tant,
que la candidatura única es fa amb CIU (o amb CDC) i ERC i que les CUP
recolzaran des de fora les posicions independentistes. Suposem que han inclòs
els punts que deia i arriben a la majoria absoluta d’escons. I amb Mas al
capdavant, naturalment, perquè ningú, però ningú, entendria, fora d’aquí, que
Mas no encapçalés la candidatura.
Amb el 51% dels
escons i/o vots, n’hi ha prou per proclamar la independència de Catalunya i que
sigui internacionalment reconeguda? I per garantir que, al cap d’un any i mig
de dura realitat i entrebancs per tot arreu es pugui tornar a guanyar un
referèndum a sí o no? El mateix dimarts, o dimecres, la “progre” Victoria Prego
ja cridava a tots els catalans partidaris del no a fer un bloc comú i a votar
en massa perquè, segons ella, “en sus manos está el futuro de España”. Fa por
eh?
No sé si així ens
en podem sortir, i miro de foragitar del meu cap la idea que aquest full de
ruta està pensat perquè no assolim la independència. Em miro el president Mas i
penso que ell hi creu de debò, però no veig gens clar que per aquest camí no
ens estimbem i perdem l’única oportunitat que tindrem. Estic perplex.
Jo, ja ho vaig dir
i ho reitero, penso que ara és el moment de posar a treballar dia i nit un
gabinet d’experts professionals en demoscòpia, estratègia política, comunicació
i fins i tot màrqueting, si cal, i que ens donin amb tot el rigor professional
les opcions guanyadores. Sabem que la independència serà bona per tothom, fins
i tot per als que no la volen, donc bé, cal assegurar per tots els mitjans que
el camí que seguim ens hi porta. I els polítics a creure.
Llorenç Prats
