dilluns, 3 de setembre de 2018

FULL DE RUTA PER A UNA LEGISLATURA CALENTA


Per a molta, molta gent, l'independentisme ha estat una reacció contra la degradació de la qualitat de vida de les classes mitjanes i populars; contra la manca de perspectives de futur per a totes les generacions, cadascuna amb la seva problemàtica; contra la ineficiència d'una administració llunyana i feixuga.
Ens van fer pagar la fallida del capitalisme financer i de les seves polítiques especulatives amb els nostres llocs de treball, els nostres sous, les nostres pensions, les nostres expectatives i les prestacions de l'estat del benestar, començant per la salut i la dependència.
Això ho vam anomenar crisi, quan de fet es tractava d'un espoli de la part majoritària de la població, similar, però més edulcorat, al que fa tant de temps que estan aplicant als països provinents de les antigues colònies d'uns i altres imperis (eufemísticament anomenats “tercer mon”).
Ara, com que els negocis ja els tornen a rutllar, com que el capital pot tornar a guanyar diners partint exclusivament dels diners, diuen que la crisi s'ha acabat. Hi ha més rics que mai i més pobres que mai, les classes mitjanes -que formen una nebulosa complexa- estan desapareixent. Ningú té res garantit, vingui d'on vingui, sigui home o dona, tingui els estudis que tingui i l'edat que tingui. Tothom pot acabar vivint a sota d'un pont i no és dir per dir: no hi ha xarxes de seguretat. Però diuen que la crisi s’ha acabat.
No és cert. L’espoli continua. I o bé formes part dels espoliadors o dels espoliats -i actues en conseqüència-, perquè, compte! Es cau molt ràpid, però aixecar-se de nou és una quimera. La resta és retòrica, contes i llegendes perquè ens empassem una realitat altrament indigerible.


Els estats, subordinats als interessos superiors del capital, han donat cobertura a aquesta carnisseria. Tant se val si parlem dels morts de l'Orient Mitjà, de la Mediterrània, dels carrers de les societats occidentals, o de l'agonia dels pensionistes i dependents, dels aturats, dels joves que no poden viure dignament de la seva feina i planificar una vida pel seu compte... Tot és carn per alimentar la mateixa obscena riquesa d'una classe privilegiada.
Ells s'han adaptat la mar de bé. No perden ni el consum intern. Saben quan costa la samarreta que porto posada? Tres euros. I és nova, i no és lletja (en tot cas, no tinc cap samarreta que costi més de sis euros). La porto pel carrer. L'ha fabricada algú a Bangla Desh, l'han transportada fins a Barcelona, al magatzem on la vaig comprar, on una dependenta em va indicar on estaven les samarretes i una caixera me la va cobrar. Tenint en compte que hi ha uns costos materials i empreses que hi guanyen diners, quan deuen cobrar les persones implicades en la confecció, el transport i la comercialització de la meva samarreta? Facin números. I així tot.

Quan tot això es va posar en marxa -i molta gent no s'ho creia-, d'altres vam començar a mostrar-nos inquiets de diverses maneres. Vam escriure, ens vam mobilitzar, vam activar les xarxes socials... amb major o menor intensitat segons els casos. Hi va haver un 15 M...
Jo, com molta altra gent, primer vaig estar entre els indignats, però, veient que l'Estat espanyol formava part del problema -una part consubstancial-, veient que el sistema ja preparava una resposta autoinmunitària, valent-se dels tentacles dels mitjans de comunicació, promocionant l'auge de Podemos mitjançant La Sexta... vaig sentir el crit de la gent al carrer l'11 de setembre de 2012 i em vaig acabar de convèncer que només des d'una estat independent podríem intentar canviar les coses.
Teníem garanties que això fos així? No. Cap. Però sí que teníem esperances fundades. La societat civil catalana és molt potent i està molt conscienciada de la necessitat de viure en una societat pròspera, justa i solidària. Si hagués pensat que una Catalunya independent només serviria per reproduir els vicis de l'Estat espanyol, però en català, no hi hauria esmerçat el més mínim esforç. No ho penso.


D'aleshores ençà hem fet un camí llarg i tortuós del qual hem parlat a bastament. Arribats en aquest punt, just abans de començar un curs que tornarà a ser decisiu, hi ha poques coses clares, però les que ho són, ho són diàfanament:


1.- No hi ha cap sortida dintre de l'Estat espanyol. Governi qui governi, l'Estat és una maquinària immensa i feixuga que acaba imposant la seva lògica. El govern no governa l'Estat, només hi fa les reparacions necessàries perquè tot continuï funcionant. Per això, a l'estat, li calen governs diferents que es vagin alternant, sempre que tots estiguin en el mateix rumb global. Així, l'un corregeix els excessos de l'altre i viceversa. Per tant, jo entenc que la independència continua essent l'única esperança, que no certesa.


2.- L'Estat espanyol no és Espanya, però, per desgràcia, hem vist que s'assemblen molt. L'Estat espanyol és fosc i endarrerit amb vincles inconfessables amb el franquisme i tot el que això ideològicament comporta, especialment per part d'institucions tan importants com la monarquia, l'església, l'exèrcit i les forces de l'ordre, la judicatura (no tothom, però sí el discurs dominant). És el discurs també del cap suprem de tot plegat, del capital. Aquest discurs utilitza els mitjans de comunicació per atiar una imatge capciosa de Catalunya i fomentar-ne l'odi. Lògicament, l'opinió pública, s'empassa aquest mateix discurs i acaba configurant una societat igualment fosca i endarrerida, trufada de grups i de complicitats cada cop més descarades amb el franquisme, o, si més no, amb una Espanya post-franquista, que pretenen democràtica (perquè vota cada quatre anys!), però que té molt més de franquista que no de post.
Hi ha gent d'Espanya que es queixa i diuen que no es pot generalitzar. M'agradaria creure-ho, però, si hi ha una altra Espanya, on és? Per què no es manifesta obertament? Per què no surt afirmant sense ambages el dret de Catalunya a l'autodeterminació? (com fan activament gent com Ramón Cotarelo, Suso del Toro, Bea Talegón, i d’altres)... No s'entén. Potser és que són quatre gats i sense rellevància, una cosa estrictament marginal.


3.- Europa no té cap interès en què Catalunya s'independitzi (i la resta del món tampoc, però vaja). Més ben dit. Europa té tot l'interès en què Catalunya no s'independitzi. Que no li agrada tenir un "problema català"? Segur. I farà tot el possible perquè Espanya i Catalunya s'entenguin i trobin una solució, però d'encaix, no de separació. Si s'exporten problemes de drets humans i de democràcia als seus territoris, Europa no donarà la cara per la impresentable justícia espanyola. Però, compte!, això no vol dir que Europa recolzi en cap moment la causa de Catalunya, com alguns, interessadament, ens volen fer creure. És un bon precedent per a tots els represaliats polítics: presos i exiliats, però res més.
És més, Europa només considerarà que cal pressionar Espanya perquè accepti un referèndum si l'independentisme a Catalunya arriba a ser una força abassegadorament dominant, amb un setanta o un vuitanta per cent. I encara, en aquest cas, sempre i quan Catalunya, en cas de guanyar i proclamar-se com a república independent, accepti una fórmula d'estat associat amb Espanya, o bé en garanteixi el sosteniment. Perquè Espanya, sense Catalunya, no té viabilitat.


4.- De tot això en deriven estratègies tant per part dels partits espanyolistes com per part de les forces independentistes. Els partits espanyolistes -els de Madrid, vull dir- , tocats per la corrupció i el malestar, amb dificultats per oferir projectes il·lusionadors a la població, amb dificultats per establir majories estables, més fragmentats que mai des del 1982, han descobert en l'anticatalanisme un filó imprescindible per assentar les seves expectatives electorals. La catalanofòbia és el nou opi del poble espanyol (o potser caldria dir més afinadament, la fòbia a l’independentisme i als independentistes).
Els partits aspiren al poder i a la poltrona. Ja no saps què és el que importa més. El poder d'un govern estatal, en un estat com Espanya, és poca cosa. Però tota la parafernàlia del poder es manté. Ja fa anys que cap governant (si més no d'aquests països perifèrics) no canvia res d'important a les societats on governa, remena les cireres, però no en pot fer el que vulgui ni canviar-les per albercocs. Se'n pot ficar alguna a la butxaca d'estranquis, moure-les una mica cap aquí i cap allà, però, sobretot, remena les cireres. L'aparença de poder, per a molts governants, és tant o més important que el poder mateix. I les seves franquícies a Catalunya es dediquen a fornir-los imatges i històries, inventades o generades per ells mateixos de conflictes, tensions i ruptures inexistents. Més ben dit: potser sí que existeixen alguns conflictes, tensions i ruptures -en tot cas molts menys del que volen i diuen- però només en la mesura que la política única de Ciutadans, especialment, i també del PP sembla orientada exclusivament a crear aquestes situacions de conflicte, aquesta divisió social i a magnificar-la, comptant amb els mitjans de comunicació com a aliats.



5.- I les forces independentistes què fem? Doncs, barallar-nos, que és una cosa molt nostra i enganyar-nos, que també hi tenim pràctica.
Des que el fracàs relatiu de Junts pel Sí va mostrar a les clares els límits electorals de l'independentisme, haguéssim hagut d'emprendre una estratègia molt més pacient i de fons adreçada a aconseguir una majoria independentista incontestable (després hi tornaré). En lloc d'això, ens vam llançar a una incerta confrontació amb l'Estat que havia de culminar en un referèndum que ja sabíem quin resultat donaria.
Amb això, la majoria independentista es va posar al servei dels interessos de la CUP, que només existeix en funció d'una política de confrontació permanent i utòpica. I va donar ales, a polítics com Carles Puigdemont , un periodista liberal d'escassíssima entitat política, beneït per la CUP (malgrat la distància ideològica) en la mesura que garantia una estratègia nítida de confrontació. Amb això es va forçar el pols amb l'estat fins a la declaració unilateral d'independència amb la meitat del país en contra.
Tot això s'havia de fer? Doncs, probablement, sí. Calia sotmetre a prova la força de l'Estat i les nostres pròpies forces. Es va fer i vam comprovar els resultats: l'Estat va respondre de manera devastadora, amb la intervenció de les institucions catalanes i l'empresonament de tots els membres del govern que no van córrer cap a l'exili, a més a més de la presidenta del parlament i de les dues principals entitats civils independentistes. Va fer retrocedir Catalunya a una etapa pràcticament preautonòmica, sense posar ni un tanc al carrer.


6.- Vist l'estat de les coses, sembla més que obvi que no hi ha cap més camí per transformar la societat catalana mitjançant la independència que arribar a aconseguir aquesta majoria independentista incontestable que, des del principi, hauria d'haver estat l'objectiu. Una majoria independentista no s'aconseguirà amb rondalles per a criatures i ànimes càndides (com que tenim una república, un consell de la república i un president de la república a l'exili, que un dia tornarà cavalcant un corser blanc. Tot això és mentida. I tots els que ho sostenen ho saben o són curts de gambals).
Això s'ha d'aconseguir des del que tenim, des de l'autonomia (i si es pot pactar una autonomia més àmplia, no siguem estúpids i fem-ho. Perquè no es pot fer res des del que no es té, això és una pura evidència).
Cal que el govern governi i faci una política social i nacional de progrés inequívoca i engrescadora. I que s'expliqui clarament a la població. Per exemple: sanitat (o infraestructures): "Tenim això, ens falta allò, això funciona bé, allò no. Què podem fer per millorar el que tenim i el funcionament de les coses: això sí, i ho fem, això no perquè depèn de l'Estat o de qui sigui. Ergo: necessitem això o allò perquè tot vagi bé i l'Estat (o qui sigui) ens ho nega".
Una, no bona, excelsa, gestió i una política de claredat i denúncia de tot allò que no es fa o es fa malament (amb identificació de responsables) és el que pot engrescar molta més gent en un projecte de país i arribar a imposar la independència com una realitat de fet. Augmentar les majories no és una qüestió de màrqueting polític, sinó d'íntim convenciment, d'evidència, de fets de govern.


7.- Això hi ha gent que no li convé gens. Als partits unionistes, que, ho diguin o no, amb la boca petita o a crits, volen espanyolitzar Catalunya. Catalunya no els interessa més que com a terra de conquesta. És el cas del PP, el partit de la dreta rància, dels amos de tota la vida, un partit de clara tradició franquista i espanyolista, el que volia (i vol) “espanyolitzar” els nens catalans, entre tantes altres coses.
Tampoc li interessa a Ciutadans, un partit nascut per trencar internament la societat catalana i que no desaprofita cap ocasió per fer-ho, un partit que, a hores d'ara, per diferenciar-se del PP, s'ha hagut de decantar cap a posicions més pròximes als feixismes històrics (fins i tot en les formes -repetir una mateixa consigna fins a la sacietat, etc.-), i que, a més a més, s'ha convertit en l'aposta electoral del capital davant d'un PP que, a Catalunya, ho té pelut. 
No parlo ja del PSC o de Comuns Podem perquè prou feina tenen a aclarir-se internament. Són l'herència de partits compromesos amb la transició i que no saben com casar la seva ànima catalanista (que la tenen), amb la seva ànima internacionalista-solidària (que, a la pràctica, vol dir espanyolista). 
Tampoc no li interessa una política realista d'avenços a partir de la realitat actual a la CUP, perquè la CUP, ja ho he dit, viu en la confrontació, la desobediència i l'antisistema, i el possibilisme l'amenaça directament. Encara que el radicalisme utòpic no porti enlloc (i ho saben), és la benzina que els permets de subsistir (i créixer o decréixer segons les circumstàncies). La CUP, si frena, se'n va a terra. 
I el mateix es podria dir de Puigdemont i els seus successius moviments. Ara és la Crida per Catalunya. Tant se val. És Puigdemont com a líder messiànic, i, a hores d'ara, per desgràcia, el govern de la Generalitat com a corretja de transmissió dels interessos de Puigdemont, negligint estrepitosament l'obligació i l'oportunitat de governar molt proactivament el país. 


8.- Això no pot continuar així. Cal tancar una etapa, que implica jubilar Puigdemont i totes les falòrnies que volen capgirar el que va ser el resultat final de tot el procés. Que no és ni la República catalana ni la Comunitat autònoma dins l’Estat espanyol, sinó una realitat a construir (i que personalment espero i desitjo que ens porti a la independència, però s'ha de fer). Cal instituir un govern de la Generalitat (pot ser el mateix, si canvia d'actitud, i, si no, que es facin eleccions) que governi amb ànima independentista però amb eficàcia teutònica, i que sàpiga gestionar d'una manera òptima i comunicar igual de bé (les persones hi són). Cal aprofitar la situació actual tal com és i cercar la fi del conflicte (amb alliberament -tan discret com es vulgui- de presos inclòs) i posar un parell de marxes més, com a mínim. 
Que la necessitat d'independència es converteixi en una evidència. Llavors la tindrem. Ara, totes les historietes fantàstiques que alguns -i de molt males maneres- continuen volent-nos fer creure, només fan el joc a l'espanyolisme. Quin sentit tenen? Mantenir la presència política de Puigdemont? Si un dia Puigdemont desapareix de l'escena política o adopta un paper tan discret com ha fet la Marta Rovira -per exemple-, potser estaré disposat a considerar que no ens trobem davant d'un fenomen de messianisme i culte a la personalitat de manual. De moment és així.


Cal que la societat catalana sigui socialment independentista, abans i per tal que el país sigui políticament independent. Aquest és el meu somni. Un somni que, per raons ben diverses, uns i altres s'entesten a fer impossible.


Llorenç Prats



dijous, 28 de juny de 2018

NO GAIRE RES DE NOU AL NORDEST


























Suposo que, d'unes setmanes ençà, des de la investidura del president Torra i la moció de censura de Pedro Sánchez, tots tenim una certa sensació de vertigen. No passa dia que no hi hagi algun episodi sonat per comentar. Tanmateix, si t'abstreus de l'escandalosa casuística, si et capbusses en els corrents profunds de la política, veus que, en el fons, la situació ha canviat poc o gens. El Jordi Barbeta explicava ja fa dies a El Nacional una teoria conspirativa, segons la qual l'Estat Profund -el Deep State- hauria propiciat el canvi formal de govern a Madrid per tal de canviar les formes sense que s'alterés el fons de les coses, no només pel que fa a Catalunya, sinó també pel que fa als interessos de la política neoliberal. Això explicaria, per exemple i entre altres coses, la no dimissió de Mariano Rajoy, permetent que prosperés la moció de censura, com si fos un canvi pactat. La tesi és molt atractiva i està ben raonada, però vés a saber. La podeu trobar aquí: https://t.co/CDggG8MNOO  En tot cas, fos maquiavèlicament preparada, o es donés més o menys espontàniament, l'operació lampedusiana de canviar-ho tot per fora perquè no canviés res per dins s'ha produït. Vegem com han quedat les coses:



A Madrid, o sigui a l'Estat espanyol, hi ha tres forces principals a considerar: el poder polític, el poder judicial i l'opinió pública. El poder polític executiu, el nou govern de Pedro Sánchez, és d'esperar que modernitzi l'Estat, que faci, si més no, alguna tímida passa per aconseguir una major justícia social i, respecte a Catalunya, que distendeixi la situació -que retiri recursos a lleis catalanes, que faci aproximacions dels presos polítics i que miri d'aconseguir resoldre per tots els mitjans aquest capítol -el dels presos-, que els és especialment enutjós, que faci inversions, que dialogui... ¿què més? ¿Que accepti, ni que sigui en teoria, el dret dels catalans a l'autodeterminació? ... No, això és una línia vermella, per al PSOE i per a qualsevol altre partit espanyol. Ens poden oferir terceres vies, règims fiscals especials, com en el cas dels bascos... No res més enllà d'això. La Constitució, interpretada al peu de la lletra i la unitat d'Espanya són intocables per a ells. O, més ben dit, la part de la Constitució que postula la indissoluble unitat d'Espanya és intocable. D'altres aspectes se'n pot parlar. És veritat que el govern de Pedro Sánchez, depèn, entre d'altres, de les forces independentistes per mantenir-se en el poder i per poder aspirar a guanyar les properes eleccions, per això farà concessions menors i concessions formals, però en el tema de la unitat d'Espanya, ni tan sols de la possibilitat de posar-la a debat, comptarà amb el recolzament de Ciutadans i del PP. L'estat farà pinya contra l'independentisme.


El poder judicial no fa cara d'afluixar. Aquests dies, amb les sentències sobre violacions i la ratificació del Tribunal Suprem dels càrrecs de rebel·lió i malversació de fons (a més a més de sedició i desobediència) contra els polítics i líders civils independentistes, ja veiem el desori i la descomposició que regna en la tercera pota de l'estat de dret. No és d'esperar que, en els processos que afecten a Catalunya, afluixin. I, en tot cas, el paper que pot tenir el govern en aquest terreny, via, sobretot, la Fiscal General de l'Estat i, per derivació, el conjunt de la fiscalia, no és insubstancial, però tampoc pot canviar radicalment la marxa de les coses. Ja hem vist també el cas que fan els jutges espanyols dels correctius que els arriben d'Europa. Molt poca esperança en aquest sentit. Potser indults, un cop s'hagin dut a terme els judicis corresponents.


L'opinió pública depèn, en bona part, de l'opinió publicada, sobretot a les televisions, després a les ràdios, els diaris, les xarxes socials... Aquesta opinió pot ser més o menys virulenta, però, no ens enganyem: mai no acceptarà tampoc el dret a l'autodeterminació de Catalunya. La immensa majoria de ciutadans de l'Estat espanyol, i crec que tampoc la majoria de polítics, ni de jutges, periodistes, etc., que Catalunya vulgui sortir d'Espanya. Algú se'ns ha d'haver menjat l'enteniment perquè Catalunya, o una bona part de Catalunya, no se senti espanyola. Ha de ser un rampell de bogeria, un supremacisme sobtat que ens afectat. I això ¿en raó de què? Doncs de què Espanya, segons ells, és una realitat històrica pràcticament eterna (per això quan expliquem que no diuen que adoctrinem) i, a més més, deixeu-m'ho dir en castellà, perquè "España es lo mejor". És com si una part d'Amèrica -dels USA-, volgués deixar de ser americana. Si tothom en aquest món voldria ser americà! Si tothom voldria viure a Espanya! Som "rars" els "catalans" -la gent de Nou Barris ja m'entén-. .


Aquest matí sentia a la ràdio a Manolo el del bombo que demanava la intervenció del govern perquè als estadis del Mundial de Rússia li han prohibit entrar de l'instrument. Ja sé que molts progres espanyols consideren que aquestes coses són rèmores del passat que tota societat arrossega i que no poden ocultar que Espanya és un Estat de Dret i democràtic. modern i homologable amb totes les democràcies europees. Aquesta idea, repetida fins a la sacietat, m'ha fet pensar en el fragment d'una entrevista a l'editor Rafael Borràs, que llegia ahir. Deia:


"La transición no fue otra cosa que una transacción entre dos debilidades. La de los franquistas reformistas, como Adolfo Suárez y Martín Villa, que intentaron que todo cambiara para que todo siguiera igual, y la de las diferentes oposiciones, conscientes de que no eran capaces de asaltar no ya el Palacio de Invierno, sino ni siquiera el chalet de verano"


D'Europa suposo que ja no n'esperem res. Després del rentat de cara que ha representat el canvi de govern a Madrid i la política tolerant i dialogant que se suposa que tindrà Pedro Sánchez -fins i tot sap parlar anglès!-, ja poden proclamar alt i clar que Espanya és no només un Estat de Dret de plena llei, sinó un dels pilars de la Unió, com va demostrar amb el seu generós gest pel salvament dels refugiats de l'Aquarius. Cal resoldre l'emprenyador assumpte dels processos a polítics independentistes, però és qüestió de temps i ningú dubte del compromís de Pedro Sánchez per desjudicialitzar el conflicte. Ahir, el Frankfurter Allgemeine, gairebé exigia al govern federal alemany que retornés Puigdemont a la justícia espanyola. Amb el nou govern espanyol, Europa, que no era tan sensible a les aspiracions de l'independentisme com a les barbaritats de l'Estat, perdrà tot interès pel tema. I els exiliats poden criar teranyines si no s'acullen a les solucions polítics que, quan pugui, els oferirà el govern de Madrid. Ahir hi va haver un episodi ben galdós entre el president Torra i Pedro Morenés, ambaixador espanyol als Estats Units. Però fixeu-vos com s'han afanyat els mitjans a remarcar que Morenés està a la llista de cessament pendents de Pedro Sánchez.


Però, i a Catalunya. ¿Què passa a Catalunya? Doncs tampoc no massa res de nou. Gràcies a la formació de govern de la Generalitat s'han pogut començar a desencallar moltes coses i reviscolar-ne d'altres que havien quedat en stand-by. S'està treballant molt, pel que jo sé, en l'àmbit d'educació, d'exterior, d'afers socials i espero que també -no en tinc notícies directes- en sanitat, cultura... Polítiques autonomistes, sí, però polítiques que permeten respirar als que ja estàvem arribant a situacions d'asfixia. Infrestructuralment es treballa. Superestructuralment es manté aquesta mena de discurs dual, que espero que s'acabi aviat. No vull tenir un president provisional de la Generalitat que vagi a passar la lliçó cada més a Berlín. Ja n'hi ha prou de tota aquesta història.


La consellera Ponsatí diu que l'octubre passat el govern anava "de farol". L'expressió és desafortunada, però, dit això, ja he sostingut moltes vegades que el govern de la Generalitat no tenia cap més opció que forçar l'Estat fins al límit (el dubte, en tot cas, seria si va parar massa aviat). Un cop plantejat el pols a l'Estat, l'única realitat és que es va perdre i es va imposar un estat d'excepció. Mai no hi ha hagut república catalana. I, des de l'estat d'excepció, l'Estat -i ningú més que l'Estat- va convocar unes eleccions explícitament autonòmiques. Si no es volia l'autonomia es podia no haver acceptat les eleccions i continuar plantant cara, però no es va fer. Es van fer les eleccions i vam guanyar les forces independentistes. I, per tant, teníem dret a formar un govern de la Generalitat autonòmica -d'això anaven les eleccions-, que massa que va trigar. Pretendre una altra cosa és faltar a la veritat i perdre tota credibilitat.


Tanmateix, continuem tenint una part de l'independentisme, minoritària però sorollosa, enrabietada com una criatura exigint la restitució de Puigdemont i la implantació de la república. Mentrestant la part majoritària i més enraonada de l'independentisme treballa per per fer valdre al màxim l'autogovern de Catalunya i per aconseguir la república en el termini menys llunyà possible. L'espanyolisme, amb un PP pràcticament fora de joc i un PSC ara menys agressiu, troba la seva màxima expressió en Ciutadans i plataformes com Societat Civil Catalana i la formació ultradretana Vox. La missió de l'unionisme és dividir, tensionar, fracturar al màxim la societat catalana, un joc en el qual els independentistes legitimistes els són molt útils. L'estratègia és simple però eficaç perquè s'hi apliquen amb molta perseverança: predicar la fractura de la societat catalana per fracturar-la efectivament i així poder continuar dient que està fracturada, que és el que els mitjans i, per extensió, la societat espanyola, majoritàriament, volen sentir i creure.


Davant de tot això, de certeses essencials sobre la unitat d'Espanya, de negació de la realitat per part de republicans legitimistes, de creació contínua de tensions i malestar per par de l'unionisme... l'únic camí és continuar avançant, mitjançant una obra de govern, i una tasca de tots plegats, sòlida i ben feta, amb els objectius clars i estables. Sense adelerar-nos i sense badar.


Hi ha un fet fonamental que sembla que a Espanya hi hagi molta gent, i pràcticament tots els dirigents, que no volen entendre i és que, a l'entorn de dos milions de catalans i catalanes ja hem desconnectat, ja no ens considerem espanyols, encara que ens forcin a ser-ho a efectes burocràtics. El repte ara, i no n'hi ha d'altre, és ampliar aquest contingent i arribar a ser molts més, perquè, només quan, en lloc del cinquanta per cent de la població, siguem el setanta o el vuitanta, l'Estat espanyol es veurà obligat, sí o sí, a permetre que ens autodeterminem. I això no és una qüestió de proselitisme, sinó de qualitat de vida, de fer, amb els instruments actuals, de Catalunya, una societat econòmicament, socialment i políticament més avançada. Per a això necessitem deixar estar els Jocs Florals i posar-nos tots els independentistes i els que creguin en el futur del país en general a treballar col·lectivament, com sabem fer-ho, denunciant tots els entrebancs i pals a les rodes que ens posaran, segur, que la gent ho vegi. Però no dedicant-nos només a això i a batalles simbòliques i dialèctiques.



Deia Joan Maragall:


"Esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dones, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me."  



De cadascun dels nostres actes depèn el futur de Catalunya, de les futures generacions i del llegat que deixem al món. Des del president Torra fins a tu i fins a mi. Tots plegats. Doncs vinga, va. Som-hi. Només així aconseguirem la república. No hi ha dreceres.


Llorenç Prats  

dimarts, 1 de maig de 2018

SIGUEU DIGNES DE LA RESPONSABILITAT QUE HEM POSAT A LES VOSTRES MANS





Hi ha un seguit d'evidències flagrants que, si no s'apliquen, cal atribuir-ho a un greu procés d'alienació o a interessos inconfessables.

La primera és que necessitem un govern a la Generalitat. No ara, ja fa sis mesos, o bé, com que fa sis mesos no depenia de nosaltres, en fa quatre. En tot cas no ens podem permetre de passar més temps sense govern. Per a què volem un govern? Per governar, evidentment. Els governs només serveixen per governar. Hi ha sectors que diuen que tant se val, que el govern espanyol no deixarà que un govern de la Generalitat sigui efectiu, que només li deixarà gestionar les engrunes, i que val més continuar sense govern i augmentar l'actual context de tensió perquè internacionalment es forci l'autodeterminació de Catalunya i s'arribi a la república. Tot això és un grapat de mentides, o autoenganys, i fantasies. Un govern de la Generalitat és una estructura d'autoritat i, per tant, per limitat que estigui en les seves atribucions, representa un baluard imprescindible des del qual defensar el país i la societat catalana, evitar que se li causin més danys i fer que torni a reprendre la via del progrés. D'altra banda, la Generalitat té unes atribucions que li han estat conferides per la Constitució i l'Estatut d'Autonomia. I aquestes atribucions no se les pot saltat l'Estat. L'Estat basa el consens nacional i internacional contra el procés català en el fet que el procés s'ha saltat, ha esbotzat, les lleis fonamentals, començant per la mateixa Constitució. Si l'Estat fes el mateix, posaria en perill el recolzament, tant interiorment, del conjunt del bloc constitucionalista, com exteriorment, de la Unió Europea. Vegem com, fins ara, el poder polític ha anat amb compte en aquest sentit, fins i tot en l'aplicació d'un article 155, que s'han hagut d'inventar, però, en el qual han respectat determinades línies vermelles: l'escola, els mitjans de comunicació públics, la llengua... i l'han aplicat per a un temps limitat (en principi de dos mesos), mitjançant la convocatòria d'eleccions, que anunciaven al mateix temps que l'entrada en vigor de l'article. Qui ha anat més enllà, en tot cas, i ha afectat drets fonamentals i qui ha tingut més revessos internacionals és el Poder Judicial, que ha tingut un protagonisme insòlit per la deixadesa del Poder Polític i que l'ha desbordat àmpliament per l'extrema dreta. Altrament, des d'una estructura d'autoritat com la Generalitat de Catalunya, ni que estigui vigilada (més que minvada) i no se li permeti depassar en cap cas les seves atribucions autonòmiques, es poden fer moltes coses i molt importants. Prat de la Riba, amb la Mancomunitat de les diputacions de les quatre províncies catalanes va bastir moltes estructures de nació de la Catalunya contemporània de les quals encara vivim ara. Amb una Generalitat recuperada i un govern fort i solvent, amb el país al darrere, es pot, no només recuperar Catalunya, sinó fer-la avançar cap a noves cotes de progrés i llibertat, que permetin, en el mig termini, exercir el dret a l'autodeterminació  i guanyar, si així ho vol la majoria de la població, la república.


Ara bé, una altra evidència: perquè el govern sigui eficaç cal que sigui un govern fort, solvent i independent. Es va llançar un desafiament a l'Estat. Calia fer-ho. Però es va perdre. No passa res. Ara tenim la informació -més de la que voldríem- sobre tot allò de què abans només podíem especular. Jo no sóc dels qui reneguen del procés. I em fan gràcia els que ara diuen que era "evident" que l'Estat reaccionaria com ha reaccionat. No ho sabíem. L'Estat s'hagués pogut asseure a negociar perfectament, al darrer moment. No sabíem què farien els diferents poders de l'Estat. Jo crec que ni el Poder Polític esperava una reacció tan furibunda del Poder Judicial. Ni el Poder Judicial la total negligència del Poder Polític. No sabíem què farien partits com, sobretot, el PSOE i Podemos. Ara ja ho sabem. I cal actuar en conseqüència. No podem pretendre que no ha passat res i anar dient i proclamant que constituirem la república perquè és la voluntat popular. No entraré ara a discutir la voluntat popular, però, sigui quina sigui, la voluntat popular se l'han passada per l'aixella. Per tant, hem de canviar l'estratègia. No hi ha cap drecera per arribar a la república. Diuen que hem de fer créixer la majoria republicana. Sí, hi estic d'acord. Però fer créixer la majoria no és una qüestió de proselitisme, sinó de bon governament, de progrés i de treballar en els límits de la legalitat. Que es vegi que anem bé i que podríem anar millor, però que, amb aquests instruments legals no podem avançar més. Llavors, i tant de bo sigui ben aviat -per qüestions d'edat, tinc pressa-, podrem reivindicar amb molta més força la necessitat d'un referèndum. Un referèndum -ho he explicat més d'una vegada-, que, per guanyar-lo clarament, i convencent, ha de tenir més de dues opcions i anar a dues voltes. No és que necessitem més gent, és més aviat que necessitem més múscul, un múscul que, finalment, es convertirà en més adhesions i més sòlides. Procedir altrament és tirar-nos pedres a la teulada, fer el joc a l'unionisme. Estic segur que, a les xarxes socials, hi ha infiltrats unionistes defensant aquestes posicions maximalistes que no porten enlloc més que al suïcidi col·lectiu, a l'abisme.


Per poder arribar a aquesta situació que desitjo -que suposo que majoritàriament desitgem-, el més aviat possible, ens cal el millor govern que siguem capaços de formar i d'una manera immediata. Ens cal un president o una presidenta altament capacitat i lliure de qualsevol servitud, que sàpiga i pugui nomenar els consellers i conselleres més solvents i compromesos i marcar el rumb polític d'aquests propers anys amb mà ferma i fer marxar les institucions a tota màquina. Tot això no és cap utopia, tenim la gent. El que no podem és tenir un govern nomenat a dit, provisional i teledirigit des de l'exili. Jo no discuteixo legitimitats -tot això és tan opinable com estèril de debatre-, discuteixo eficàcia política, i, evidentment, l'eficàcia política és governar amb les mans absolutament lliures i des del dia a dia de la Generalitat, del Parlament i de la societat catalana. Va ser el mateix President Puigdemont qui va dir: "que jo sigui el darrer President de la Generalitat nomenat a dit", doncs bé, ironies del destí, ara té l'ocasió de complir-ho. No és moment de personalismes. No vull entrar a analitzar a fons -i podria- el fenomen de la generació d'herois nacionals i la seva influència, per a bé i per a mal, en els patriotes, d'una banda, i en la política de la nació, de l'altra. És igual. Però -i Puigdemont hauria de ser el primer a proclamar-ho-, ara és hora de deixar pas. Els polítics independentistes (dubto que es pugui comptar amb la CUP per motius que ja vaig explicar) haurien de funcionar com un sol grup i triar, d'entre ells, com si fos gairebé un conclave, la persona més indicada per presidir el govern de la Generalitat. I, a partir d'aquí, que és molt més enllà d'on estàvem abans, començar a treballar a tot drap i amb criteris d'excel·lència. En poc temps, la situació pot haver canviat com un mitjó.


L'exili, també ho he dit, em sembla irreprotxable com a estratègia de defensa. Però no es pot convertir en una estratègia política. Se sol justificar amb dos arguments: la legitimitat i la internacionalització. Ja he dit que el debat sobre la legitimitat em sembla estèril, no serveix a l'eficàcia política. Però és que, a més a més, és delicadíssim. Comptem, per exemple, que, si anem a legitimitats, el govern legítim és el que va ser cessat pel 155, i, per tant, si Puigdemont no pogués ser investit, el següent candidat, mai no hauria de ser Jordi Sànchez, sinó el Vicepresident Oriol Junqueras. I, òbviament, tampoc no és això el que demano. De la internacionalització també n'he parlat i crec que he explicat clarament que és una internacionalització mediàtica, però en cap cas política, que és el que, en tot cas, ens interessaria però que no serà mai. Per molt que hi hagi polítics a l'estranger, no s'aconseguirà que cap estat reconegui el dret de Catalunya a ser independent, ni tan sols a celebrar un referèndum, sense l'acord de l'Estat espanyol. Això és així, s'hi poden donar les voltes que es vulgui, es pot cridar, insultar i fer arengues patriòtiques, però cap d'aquestes coses no canviarà la realitat dels fets.


Si volem servir el país i fer avançar la societat catalana. Més ben dit: si vosaltres, senyores i senyors diputats, voleu servir el país i fer avançar la societat catalana, pel més sagrat que tingueu a les vostres vides, investiu un president o presidenta amb criteris estrictament de capacitat i eficàcia i doneu-li tot el poder i tota la llibertat. I si no ho feu i us guieu només per fantasmagories, que se us glaci la sang a les venes per haver estat indignes del càrrec pel que se us ha elegit i haver condemnat els vostres conciutadans a viure sota l'imperi de la foscor i haver estat fidels servidors, en el fons, dels interessos més obscurs de l'Estat espanyol.


Llorenç Prats



dilluns, 2 d’abril de 2018

¿SERIA DIFERENT UN GOVERN PRESIDIT PER CARLES PUIGDEMONT?




De vegades no sé per què escric aquest blog, amb l’esforç que em costa trobar el temps per fer-ho, si té una incidència mínima. Perquè et facin cas, cal ser una figura mediàtica o llançar consignes incendiàries, fer veure que tens informació privilegiada, cantar les virtuts dels herois i condemnar la perversitat dels malvats. Si pot ser tot plegat, millor. No són temps per als matisos i la reflexió, i molt menys per portar la contrària al pensament dominant entre els teus, per qüestionar les veritats establertes o les suposades virtuts dels nostres paladins. Jo em dedico a fer tot això, tinc una adicció malaltissa al pensament crític. L’he tingut sempre. I a la desmitificació. Per això el que escric agrada a tan poca gent. Tant se val que sigui al blog com a les xarxes socials, però no hi puc fer més. No escric per guanyar popularitat ni per concitar l’acord de tothom. Escric per necessitat d’expressar el meu punt de vista i per compartir les meves reflexions, disposat sempre a debatre i a canviar de parer si altres reflexions em convencen. No aspiro a tenir la veritat, sinó a plantejar hipòtesis plausibles.


He fet aquest preàmbul perquè em temo que les idees que vull exposar avui seran, com gairebé sempre, impopulars. Avui voldria parlar del caràcter fictici, com de ball de màscares que té la situació política actual a Catalunya, en la qual els participants aparenten una cosa, sostenen un discurs, i amaguen els interessos, o les misèries, reals, que hi ha al darrere. Els personatges són coneguts: formacions polítiques com Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, les CUP, en certa manera els Comuns... PSC, Ciutadans i el PP, òbviament, no hi són convidats. Entitats socials com l’ANC i Òmnium. I persones individuals, molt particularment polítics, polítics de l’anterior legislatura, com Carles Puigdemont i també tots els que estan a l’exili o a la presó, polítics de la legislatura actual, que han tingut una presència important. Periodistes i comunicadors, opinadors, tertulians i un gran nombre d’ “influencers”, que es diu ara, de les xarxes socials. Seria molt interessant repassar un per un els participants en aquesta farsa o festa de disfresses, però seria llarguíssim i requeriria una bona dosi d’investigació. No tot és prou evident. Em limitaré , per tant, a plantejar algunes evidències i algunes qüestions sobre els actors principals. Som-hi.


Comencem pels que van més de cara, la CUP. Les CUP, o la CUP, amb prou feines porten un senzill antifaç de legitimisme: investir Puigdemont. Investir Puigdemont no és la seva finalitat sinó el seu instrument per implantar, diuen, la república. Saben perfectament que no és possible, però això els porta a una estat de confrontació que és el que busquen: la desobediència, la mobilització social, abocades al fracàs però que, in extremis, pot provocar un escenari de bullangues. És allò tan antic de l’estratègia marxista d’aguditzar les contradiccions. No oblidem que l’objectiu final de la CUP és sortir del sistema capitalista i aconseguir l’alliberament, no de Catalunya, sinó dels Països Catalans. Em semblen dos objectius molt lloables i amb els quals teòricament puc coincidir, però que, a la pràctica són absolutament utòpics i poden crear mentrestant situacions molt difícils de viure, angoixants. No se n’amaguen, però estaria bé que ho diguessin alt i clar, perquè la gent es queda només amb la primera fase del seu pla. Que diguin, a les xarxes, als mitjans, que volen fer la revolució socialista i aconseguir la independència dels Països Catalans i que estan disposats a tensar les coses tant com calgui per aconseguir-ho. I a veure, si ho plantegen així, amb tot el que comporta, qui està disposat a seguir-los, a posar el govern a les seves mans.


Perquè hi ha moltes veus profètiques, les xarxes en van plenes, que asseguren que només la CUP i els seguidors fidels de Puigdemont de Junts per Catalunya -només els fidels- encarnen la puresa independentista. Tota la resta són, som, d’una manera o altra, traïdors. Ells han esdevingut els dipositaris de la legitimitat de l’1 d’octubre i del 21 de desembre i exigeixen investir Puigdemont i implantar la república, com si això realment fos una opció. Com ho pensen fer? Es diuen representants de milions de persones, però, a l’hora de la veritat, els que exigeixen seguir sí o sí aquesta via són uns pocs milers. Però molt actius, això sí. A Twitter, per exemple, actuen com a veritables àngels exterminadors, posseïts, investits per una veritat essencial. Fan por. I amagats, aquests sí, sistemàticament, darrere de pseudònims i perfils ortodoxos però que no revelen res. Disfressats de dalt a baix. Podries estar tractant amb provocadors unionistes i no ho sabries mai. Amb milers de seguidors, recomanant-se entre ells en llistes tancades, és clar. I amb consignes ben definides i de gran capacitat d’atracció. La darrera: la “#PrimaveraCatalana”, però n’hi ha hagut moltes altres. Aquestes etiquetes, aquestes consignes i aquestes actituds penetren en el cos de l’independentisme com un ganivet en una bola de mantega. Representa que són proactives, valentes, i que proclamen la victòria contra les posicions "utilitaristes", que mantenen, per exemple, Esquerra Republicana i una part de Junts per Catalunya, que, en la mesura que volen actuar realment en un marc possible, són qualificades de covardes, derrotistes, autonomistes i traïdores. Qui hi ha darrere de tot això? No ho sé. A part d’alguns periodistes -que s’expressen en aquests termes, sobretot, quan escriuen en mitjans digitals molt concrets-, moltes veus anònimes o desconegudes, a més a més de la CUP en ple, o, si més no, tota la gent de la CUP que he tingut ocasió d’escoltar o llegir. Sovint penso que, des de posicions objectives i, per tant, veritablement, efectivament, independentistes, els estem regalant el protagonisme a les xarxes i possiblement també en molts CDR i a l’Assemblea Nacional Catalana ( a Òmnium no tant). Fa una mica de pena veure la flamant presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzié, reclamant la investidura de Puigdemont i la implantació de la república, perquè així ho va acordar l’assemblea general de l’ANC, a la qual va qui vol i qui pot, és clar. Jo -posem per cas- no m’he pronunciat al respecte i en sóc membre de ple dret. A més a més, es confonen deliberadament les coses: tots els independentistes volem la República Catalana, és clar, però, precisament per això, majoritàriament volem transitar per un camí que ens hi pugui portar, no anar de cap a estimbar-nos des del penyassegat més alt i més proper. Ho entén això, la presidenta?


Res d’això no hagués estat possible sense les discutibles maniobres de Carles Puigdemont des del 10 d’octubre. El veritable Arlequí de la mascarada. Ell mateix veu que no pot proclamar la República Catalana. Ho ajorna i prova no sé quantes vegades això que ara, interessadament, es retreu a Esquerra Republicana: negociar amb l’Estat espanyol. Com que no se’n surt i se sent pressionat per tots aquells a qui tant s’ha promès, de qui tant s’ha demanat, i a qui no pot donar res, en lloc d’assumir la responsabilitat, explicar com estan les coses realment i convocar eleccions, evitant així el 155 (perquè no s’hauria proclamat la independència), fa que el Parlament proclami la República Catalana i després no mou ni un dit per implantar-la. Es queda quiet i s’exilia a Brussel·les amb uns quants membres del seu govern, mentre la resta es queden aquí, o, encara més gros, l’acompanyen i tornen i van a parar a la presó. Alguns a presó, com el seu vicepresident o el pobre conseller d’interior que havia entrat feia quatre dies, per no parlar dels Jordis, que ja fa llargs mesos que hi són. L’excusa és la internacionalització del procés mitjançant el Consell de la República des de l’Espai Lliure de Brussel·les. Tot això sona molt bé, però té un problema, que no existeix enlloc, només en l’imaginari de Puigdemont i el seu cercle de fidels. El pretès efecte d’internacionalització és mínim. Fa soroll, sí -més aquí que a fora-, però és soroll mediàtic, no soroll polític. Si el soroll mediàtic pogués canviar les posicions polítiques, ja faria temps que seríem independents. No és així, però això és èpic! El que fa Puigdemont és controlar el relat. Ningú vol perdre. El nostre president no ha fugit, s’ha exiliat estratègicament. I es fan peregrinacions a Brussel·les, com si es tractés d'un contemporani Mahatma Gandhi en els seus darrers anys. I amb aquesta pàtina de superheroi de la Màrvel, decideix presentar-se a les eleccions autonòmiques, convocades per la via del 155, aprofitant la debilitat electoral del seu partit, el PDCAT, i la força simbòlica i catàrtica de la seva imatge. I guanya. La seva llista, gairebé apostòlica, aconsegueix ser la força més votada dins del conjunt de forces independentistes. Qui es pot resistir a la capacitat de lideratge d’un semidéu? A partir d’aquí comença la bogeria: Puigdemont no accepta en cap moment la situació, una situació on ens ha portat ell mateix, i reclama ser investit president de la Generalitat. 


Ara penseu per un moment: Si l’Estat espanyol hagués acceptat la investidura de Puigdemont i li hagués permès tornar i governar, retirant-li els càrrecs, Puigdemont hauria implantat la república? Hauria mobilitzat el país per fer-ho possible...? És evident que no. Sap molt bé que no pot, que no té, no tenim, ni el control del territori ni el reconeixement internacional. Puigdemont hagués fet un govern autonòmic. La resta són falòrnies.


Però no pot tornar. I la tensió, per tant, es manté. La majoria de la població demana que es formi un govern de la Generalitat ja, però ningú ho lidera. L’efecte Puigdemont sembla que paralitzi fins i tot la gent més enraonada, mentre que els corifeus de “#PuigdemontElNostre President” i “#RepúblicaAra” fan tot el soroll que poden als mitjans, al carrer, a les associacions i, sobretot, a les xarxes. Tot i així, la idea de la necessitat de formar govern, de recuperar les actes de Puigdemont i Comín (encara més inexplicable) i investir un candidat o candidata sense esculls judicials, avança. I, en aquesta situació, és quan Puigdemont es fa detenir a Alemanya. Per què? És que Alemanya forçarà Espanya a acceptar un diàleg sense condicions sobre Catalunya, amb observadors internacionals i una consulta vinculant? Personalment ho dubto molt i no crec que ni els més encegats ho pensin de debò. Puigdemont es fa detenir a Alemanya per no perdre la iniciativa ni el protagonisme, per situar-se de bell nou al centre de l’escenari. Que això genera més internacionalització, sí, segur. Però novament és una internacionalització mediàtica i prou. No ens aportarà res de substantiu. La substantivitat ha de venir d’aquí, del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat. Necessitem un govern ja i l’obstacle principal perquè es constitueixi es diu Carles Puigdemont. Per tant prou d’hagiografia, prou de negació de la realitat i prou de maximalismes. Prou també d’incendiar les xarxes còmodament emmascarats darrere pseudòmins i perfils impersonals. Comencem a replantejar-nos quins interessos amaguen tot això i els embats grollers per demonitzar les forces independentistes que intenten treballar per transformar materialment la realitat. Obrim les ments i foragitem els fantasmes per moltes banderes que es posin per disfressar-se.


Personalment, i sóc només un cas entre set milions i mig, necessito que el govern de la Generalitat funcioni. En el meu cas depenc crucialment de la Sanitat Pública i del Sistema d’Atenció a la Dependència i ni una cosa ni l’altra no funcionaran correctament fins que no es normalitzi la situació política. Hi ha casos molt més greus. I, finalment, hi ha uns presos polítics, a favor dels quals no podrem treballar plenament fins que no tinguem en ple funcionament un govern propi.


I, altrament, recordem, un govern autonòmic -que, insisteixo: no seria diferent si el presidís Puigdemont- no vol dir que hagi de fer només polítiques autonòmiques. Al contrari, pot ser la garantia per, des d’ell, avançar sòlidament cap a la república, per un altre camí, això segur, perquè el que hem provat no ha funcionat. I, si no, des d’on es va encetar el procés que va culminar amb la fallida proclamació de la república? Oi? Doncs bé, tornem a ser a la casella de sortida i en sabem més. Es tracta de tornar-ho a fer, però de fer-ho més bé. Potser aquesta vegada ens en sortirem.


Llorenç Prats



divendres, 16 de març de 2018

VERITATS INCÒMODES, VERITATS NECESSÀRIES




L'independentisme viu moments difícils i el pitjor que podem fer és no voler-ho veure. Hi ha formacions polítiques i militants independentistes que s'entesten a situar-se fora de la realitat. Davant de qualsevol reflexió crítica, no aporten arguments, sinó que es limiten a reafirmar el mandat de l' 1 d'octubre i del 21 de desembre, a reclamar la implantació de la República Catalana Independent i la legitimitat de Carles Puigdemont -o qui ell designi- com a president de la Generalitat, entesa com l'instrument que ha d'implementar la república, a partir de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, publicada al DOGC el 8 de setembre de 2017. Per aquí no arribarem enlloc.


Vagi per davant que les meves conviccions independentistes s'han anat reforçant més i més -si no ho estaven prou- des de la tardor de l'any passat fins ara i que estic plenament convençut -si voleu, fatalment convençut- que no hi ha cap més solució perquè la societat catalana pugui desenvolupar el seu potencial de llibertat, progrés i justícia social que la plena independència d' Espanya. 
Em podeu examinar per dalt, per baix... per on vulgueu. Sóc independentista pels quatre costats, però no obcecat. 
Em faria molt feliç que tinguéssim la legitimitat i el poder per proclamar formalment la república i implementar-la, per restituir el president Puigdemont en el seu càrrec -que, efectivament, va revalidar a les darreres eleccions- i per arxivar totes les causes i mesures judicials contra els polítics i agents socials independentistes, de manera que els que són a la presó en sortissin, els que són a l'exili poguessin tornar i els que estan investigats, inhabilitats o poden estar-ho en un futur es veiessin automàticament alliberats d'aquestes amenaces i poguessin reprendre lliurement la seva activitat política o privada, segons els casos. Però, malauradament, les coses no són així. 
La realitat és molt més dura i desagradable, però ens hi hem d'atenir, si volem que la nostra activitat sigui productiva i no només fer volar coloms. 
Hi ha veritats que són incòmodes, que no ens agrada haver de dir ni sentir, però que no ens podem permetre d'ignorar si de debò -i no no només sobre el paper o en les xarxes socials- volem assolir els nostres objectius. 


Em proposo enumerar i explicar molt breument les que, segons el meu parer, són les principals d'aquestes veritats incòmodes, sigui per la seva transcendència política o social, per la seva difusió, o per la seva centralitat en l'imaginari independentista. Comencem:


1.- La República Catalana no existeix.

Hi ha hagut moltes declaracions creuades  sobre si la proclamació de la república del 27 d'octubre havia estat efectiva o simbòlica. Ni una cosa ni l'altra. 
Efectiva no ho ha estat en cap moment perquè en cap moment no ha tingut els requisits mínims per poder afirmar de existia de fet: el control del territori i el reconeixement internacional -alguna mena de reconeixement polític internacional-. És més, ni el mateix govern Puigdemont ni el Parlament van fer cap pas per fer-la efectiva, ni tan sols van publicar la proclamació al DOGC. 
Simbòlica tampoc no va ser, començant perquè no es van tocar ni els símbols polítics més elementals. A més a més, el simbolisme és una cosa molt més complexa i eficaç del que es deixava entendre a les declaracions. 
La proclamació de la república va ser estrictament retòrica. L'expressió d'una voluntat, d'un desig, d'una intenció... Res més. Espero que un dia tinguem república, però, de moment, aquesta república no existeix.


2.- De moment, no estem legitimats per proclamar i implementar la república.


Per afirmar aquesta legitimitat se sol recórrer als resultats del referèndum de l' 1 d'octubre i de les eleccions del 21 de desembre. 
És veritat que, en aquestes dues dates, va restar palès que més de dos milions de persones a Catalunya érem partidàries de la independència. Però més de dos milions de persones no representa una majoria social suficient. No sabem quantes n'hi ha a l'altra banda, perquè l' 1 d'octubre l'unionisme no es va sentir interpel·lat pel referèndum i el 21 de desembre es va votar en unes eleccions autonòmiques, amb uns resultats ajustats i sense saber com s'havien de comptar, en aquest aspecte, els vots que va recollir la candidatura de Comuns Podem. 
Per dir-ho gràficament, hi ha moments heroics, històrics, excepcionals, que no necessàriament generen legitimitat. L' 1 d'octubre l'unionisme no va anar a votar perquè el referèndum havia estat declarat il·legal pels tribunals espanyols, però també perquè certament -encara que sigui justificat en la dinàmica de confrontació amb l'Estat- a principis de setembre es va forçar la mecànica parlamentària en aprovar en lectura única i per majoria simple, instruments legals tan importants com la Llei de referèndum i la Llei de transitorietat jurídica. Tot plegat va fer que els mateixos observadors internacionals, que van reconèixer que s'havia fet un referèndum i van denunciar la violència policial, advertissin que el resultat del referèndum no legitimava una declaració unilateral d'independència. I, de fet, es va intentar evitar fins al darrer moment, cercant per tots els mitjans l'obertura d'un procés de diàleg amb l'Estat. Els mateixos partits independentistes eren conscients la situació. 
Quan es va aplicar el 155 i es van convocar des de Madrid unes eleccions autonòmiques, hi va haver molts dubtes sobre si participar-hi o no, perquè es convocaven des de l'Estat, a l'empara del 155, i perquè les eleccions que es convocaven eren autonòmiques. Però, finalment, les diferents sensibilitats independentistes s'hi van presentar i, conjuntament, gràcies a la persistència del poble, van guanyar i van obtenir el dret a formar un govern autonòmic de la Generalitat, amb el compromís de l'Estat que es retiraria el 155. 
Això ens legitima per formar un govern autonòmic, per exigir rectificacions democràtiques, polítiques i jurídiques, a l'Estat espanyol -no ens faran cas, però tenim tota la legitimitat per fer-ho-, per avançar en el camí vers la república mitjançant l'acció de govern i per exigir una consulta, i intentar forçar-la, interiorment i internacionalment, sobre l'estatus polític de Catalunya. Una consulta que, repeteixo per enèsima vegada, per respectar la complexitat de la societat catalana i legitimar el resultat, ha de ser múltiple, amb diverses opcions en una primera volta i amb una segona volta binària i vinculant. Sense això, no estem legitimats per implantar la República, cap tribunal internacional, per imparcial que fos, no ho avalaria. Reconeguem-ho.


3.- Vivim en un estat de guerra i anem perdent.

Diguem-n'hi guerra freda, o confrontació, si voleu, tant se val...,  però l'Estat espanyol tracta Catalunya com un territori que cal sotmetre i l'independentisme com un enemic que cal exterminar, i, en aquesta ofensiva no té aturador. 
M'és igual si existeix o no separació de poders. En tot cas, tots els poders de l'Estat (legislatiu, executiu i judicial) segueixen el mateix camí, un camí que va de Franco als Reis Catòlics. Han vist perillar la unitat d'Espanya i no s'aturaran fins a derrotar l'enemic en tots els camps, i l'enemic som nosaltres. 
La fase més àlgida d'aquest estat de guerra va començar amb un seguit de passos que, ara, vistos des d'aquí, podríem considerar maldestres per part del govern de la Generalitat i dels partits i les associacions civils independentistes, com són la mateixa realització del referèndum el dia 1 d'octubre i, sobretot, la proclamació de la República Independent de Catalunya, especialment si se sabia que no s'havia d'aplicar. 
Amb fets com aquests i d'altres es va confrontar obertament l'Estat i l'Estat va respondre en tots els fronts que va jutjar necessaris (no li va caldre treure les forces armades) amb tota la contundència que va voler, molt més enllà del que podríem considerar "una resposta proporcionada". 
Calia, doncs, que anéssim a aquesta confrontació? Valia la pena? Jo crec que sí. No sabíem fins a quin punt l'Estat reaccionaria autoritàriament i amb violència, com ha fet i continuarà fent, ni com reaccionaria la comunitat internacional, i especialment la Unió Europea,  si es produïen abusos per part de l'Estat espanyol i es vulneraven els drets fonamentals. Però ara ja ho sabem i seria estúpid caure en els mateixos errors. 
L'Estat espanyol està disposat a tot i, per part de la comunitat internacional, té carta blanca. Cap estat, ni de dins ni de fora de la Unió Europea, no mourà ni un sol dit per nosaltres, en cap cas. Estem sols i només ens tenim a nosaltres mateixos i el que puguem recuperar de les nostres institucions. 
La mobilització social no servirà de res. Només podem fer manifestacions pacífiques, puntuals, i encara amb molt de compte que no ens hi infiltrin cap element violent per poder justificar que, efectivament, el procés ha acabat amb sedició i rebel·lió per omplir les presons per molts anys o enviar les forces armades a esclafar-nos. Sobretot, no els ho posem tan fàcil. Tampoc no podem sostenir una paralització de l'economia. Tot això ja ho vaig explicar a l'anterior entrada. 
El que necessitem és un govern, un govern que serà un govern autonòmic perquè, a hores d'ara, és l'únic que podem tenir, un govern "efectiu", és clar, "que governi", és clar... això són redundàncies, no ha de ser pas un govern de fireta. El govern de la Generalitat, encara que l'Estat espanyol no signi, per dir-ho així, cap armistici, és l'únic instrument amb el que, en aquest moment ens podem defensar. I més: reunificar l'independentisme i avançar, sense dreceres, però consolidant cada passa, cada posició. 
Un govern de la Generalitat i la unitat de l'independentisme al seu entorn  són no només els instruments necessaris, sinó els únic possibles, imprescindibles i urgents.


4.- No hi ha cap internacionalització del conflicte políticament significativa.

Jo, ho he dit sempre, respecto absolutament totes les estratègies de defensa, totes les declaracions i els discursos que es facin per justificar una determinada opció en aquest sentit. Res a dir, doncs, respecte als polítics que han optat per exiliar-se a Brussel·les, a Suïssa o a Anglaterra, ni respecte als que han abandonat la política o als que reneguen dels seus propis actes. Jo no sé què faria en el seu lloc. 
Ara, mantenir que l'exili a Brussel·les és una estratègia d'internacionalització i que cal constituir un Consell de la República i una mena de govern paral·lel o una tutela sobre el govern de la Generalitat... em sembla excessiu. 
Quins efectes d'internacionalització del conflicte ha tingut, o és d'esperar que tingui, l'exili dels membres al govern a Brussel·les -i el mateix es podria dir del cas de Suïssa o Anglaterra-? Com a molt, seran efectes merament mediàtics, perquè políticament no s'ha aconseguit, ni sembla que s'hagi d'aconseguir, res, i jurídicament tampoc -que no sigui en el  propi benefici dels exiliats, cosa que em sembla molt bé-. 
Si no volem fer un pa com unes hòsties, hem de donar tot el poder al Parlament. Els diputats que són a l'exili i encara no ho han fet, que renunciïn a la seva acta de diputat perquè l'independentisme pugui governar sense angúnies la Generalitat. Mantenir un soi disant govern a l'exili és un luxe que políticament no ens podem permetre.


5.- Necessitem donar preeminència a una política possibilista i de reconstrucció.

Amb polítics i líders socials empresonats des de fa llarg temps i el funcionament de l'administració i els serveis sota mínims, el primer que necessitem és recuperar el pols del país i fixar prioritats, que, en aquest moment han de ser la defensa a ultrança de les llibertats, començant per la dels presos i condemnats presents i futurs, i l'agenda social: garantir el bon funcionament de l'estat del benestar a Catalunya. de la sanitat, de l'educació i de l'atenció a la dependència -en el seu sentit més ampli- principalment. 
No serà fàcil, però sense govern encara menys. I per a això hem d'investir un candidat o candidata del màxim consens i lliure de càrregues o d'amenaces judicials, precisament per poder treballar més eficaçment per aquells que estan sota el jou de la justícia espanyola i de les polítiques regressives de l'Estat.
Crec que tothom, i particularment els diputats independentistes, ho poden entendre perfectament. Ens han enderrocat parcialment l'edifici i l'hem de reconstruir per poder continuar avançant. És més, reconstruint-lo avançarem més que no pas pretenent començar la casa per la teulada.
No sé què faran els diputats de la CUP. De vegades la seva posició em sembla més estètica que política, però no me'ls imagino votant amb els partits del 155. Altrament tenen tot el dret a mantenir el seu plantejament de màxims, tampoc no aspiren a governar. Tampoc em puc imaginar què faran els Comuns Podem enfront d'una investidura com la que reclamo. També pot ser que la seva posició acabi essent més estètica que política i també hi tenen dret. És el privilegi de les formacions marginals.
El que més em preocupa és el soroll mediàtic i a les xarxes i al carrer que aquestes posicions utòpiques puguin produir i el desànim que puguin sembrar entre els votants independentistes.
És un continu, cada vegada que s'intenta aportar realisme a la situació (realisme com el de l'escassa concurrència a les darreres convocatòries al carrer), començar a sentir, a determinats mitjans, a les xarxes socials i a les mateixes mobilitzacions, consignes de "traïdors", "autonomistes", "covards", "si no us atreviu, aparteu-vos", "Puigdemont és el nostre president"... i altres expressions favorables a la república, etc.
No. La gent que intentem que es pugui actuar de debò al servei del país no som ni traïdors, ni covards ni autonomistes, i ningú s'ha d'apartar d'enlloc si no el treu la voluntat popular. La república és un objectiu comú (però no una realitat, mal que ens pesi) i Puigdemont no pot ser el nostre president des de Brussel·les, ni directament, ni per persona interposada.
No els demano que callin, que desisteixin en els seus projectes -déu me'n guard-, només demano una cosa molt simple i políticament nuclear: què proposen fer i com proposen fer-ho, en concret i amb proves de viabilitat. Si ho diguessin, encara ens podríem posar d'acord. Ara, si no se sap què, i sobretot com, llavors potser sí que val la pena no fer tant de soroll, per a això ja tenim els diaris de Madrid, i alguns de Barcelona.


Llorenç Prats