divendres, 31 gener de 2014

Sobre els museus etnològics

Gràcies, d'entrada, a tothom que m'ha ajudat a difondre, per una raó o una altra, la meva entrada anterior sobre el Museu de les Cultures del Món, que vaig intentar publicar al diari, sense èxit.

Volia puntualitzar, breument, algunes coses sobre el fet que denunciava i sobre el fet que no es publiqués a la premsa.

Penso que tot plegat és prou greu per diverses raons.

En primer lloc per la concepció que expressa del patrimoni etnològic exòtic. Després d'haver-lo espoliat, ara ens permetem el luxe de tractar-lo com una mona de Pasqual, privant-lo, que és el mínim que podríem fer, d'explicar-se en el seu context i de relacionar-se amb la resta de les cultures i amb nosaltres mateixos per enriquir-nos tots plegats. Això, com a antropòleg o senzillament com a persona sensible, m'ofèn, més que el negre de Banyoles si voleu que us digui la veritat, que era fruit d'un altre temps i d'unes altres circumstàncies. D'altres col·legues us explicaran a més a més que això respon a una museologia antiquada, rància. Jo en això ara no hi entro.

En segon lloc, s'ha condemnat una instititució, el Museu Etnològic de Barcelona, que, amb més o menys traça segons les èpoques, sempre ha tingut una voluntat comparativa i d'enteniment, a convertir-se en el temple d'una cultura catalana aïllada, desconnectada del món, una cultura de pastorets, que espero que no esdevidrà fòssil, en àmbar, com si diguéssim, perquè confio molt en l'equip tècnic que dirigeix el museu, ara per ara. Això en el moment en què la cultura catalana és, si em permeteu la paraula, més promisqua que mai, i d'aquesta promisqüitat en treu la vida i s'enforteix. En lloc de fer de l'Etnològic un àmbit de debat i de trobada entre totes les cultures del món, inclosa la catalana, sobre problemes i qüestions diversos, se'l condemna a la galeria de les estàtues, i de la riquíssima col·lecció Folch se'n fa com una botiga d'articles exòtics de luxe. Per cert, ara que dic botiga: s'ha previst en el marxandatge de fer rèpliques decoratives de les obres d'art "originàries", "primeres" (llegeixi's "primitives")? A casa queden molt bé.

El Museu de les Cultures del Món costarà finalment... quant? deu milions d'euros pel cap baix? Més?... Això sense comptar el personal i el manteniment. En un moment de precarietat econòmica com l'actual, tan sensible en el món de la cultura -entre d'altres, és clar-, calia gastar-se aquesta fortuna per omplir el forat que ha deixat la col·lecció Barbier-Müller? Moltes institucions, iniciatives i persones que treballen en l'àmbit de la cultura n'haurien tret mil vegades més profit en benefici de la cultura catalana, de la cultura feta a Catalunya, i a Barcelona, és clar. En aquest sentit és una ignomínia, o, com se'n deia abans, una alcaldada (i que l'alcalde em disculpi perquè no sé si hi té res a veure).

Finalment hi ha el tema de la publicació. Jo no sóc d'escriure als diaris, sinó m'hauria fet periodista. Les poquíssimes vegades que m'hi he adreçat és perquè tenia alguna cosa que pensava que valia la pena de comunicar el més àmpliament possible, ni que fos en aquella secció mig amagada -semiclandestina que diria el Josep Termes- de les Cartes al director. Però res, sembla talment que fins i tot aquesta secció sigui una mena d'eco de la línia més o menys oficial del diari. En canvi, ens trobem una colla d'opinadors professionals, pràcticament sempre els mateixos, que en reforcen l'endogàmia. I no em refereixo als mitjans-escombraries, estic parlant de mitjans seriosos. Si vaig escriure a l'ARA i no a un altre diari és perque em mereix un respecte, però ni així. I això, més enllà de l'anècdota d'aquesta carta, fa por, perquè fa pensar si no exsteix, perdoneu-me el neologisme, una mena de mitjanocràcia que substitueix l'opinió pública, de la mateixa manera que partitocràcia substitueix la democràcia. Això seria molt més greu que l'operació maldestre d'un museu malpensat i innecessari. Desitjaria equivocar-me.

Llorenç Prats



dimecres, 29 gener de 2014

El museu de les cultures del món, una animalada


He enviat aquesta carta a l'ARA, amb la intenció de donar-li més difusió i fer un toc d'alerta sobre práctiques molt desafortunades en l'àmbit de les polítiques culturals. No me l'han publicada i, per tant, la difonc per l'únic mitjà que tinc, el meu blog, amb el prec que en feu la màxima difusió. La nostra política cultural no es pot permetre, en cap dels sentits que esmento, espifiades com aquesta al gust dels polítics. Ja n'hi ha hagut massa.

"Sé del Museu de les Cultures del Món l’obertura del qual per al 2015 que ara s’anuncia, el que m’han explicat, el que publica l’ICUB i el que en diu la premsa.

Considero que és una animalada ofensiva i anacrònica per tres motius.

1.- Pel flagrant etnocentrisme que comporta convertir en un obres d’art objectes de caràcter ritual, cerimonial o quotidià de diverses cultures, segons un concepte -el d’obra d’art- i uns gustos, tot plegat plenament occidental, que no fa res més que continuar en el pla simbòlic la tradició colonialista.

2.- Pretendre que amb 500 obres es pugui fer com una síntesi o com un recorregut per la diversitat cultural del món es podria qualificar com a disbarat si no fos perquè és una ofensa a la diversitat i riquesa de les cultures.

3.- En una època en què el món de la cultura, i amb ell el del patrimoni, pateix unes estretors que compromenten el manteniment i desenvolupament d’activitats i institucions necessàries, invertir milions en la creació d’un museu de Delicatessen etnològiques que ningú demana ni ningú necessita és un despropòsit.


I un afegitó: amb això s’elimina la vessant comparativa del Museu Etnològic de Barcelona, condemnat ara a mirar-se el melic i parlar d’una manera autista de la cultura catalana, exclusivament, sense diàleg ni confrontacions. Com si haguéssim tornat al segle XIX, vaja.

Llorenç Prats, professor de Patrimoni Etnològic i Museologia, professor del Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia. Universitat de Barcelona"

divendres, 13 desembre de 2013

Aclaracions sobre el recompte.

Des que ahir va sortir la pregunta per a la consulta, llegeixo i escolto des de perplexitats fins a bajanades sobre la manera com s'ha de fer el recompte dels vots i, per tant, conèixer en el seu cas l'opció guanyadora.
Jo no hi sé veure el misteri ni entenc interpretacions tan esbojarrades com que pot guanyar la "tercera via", encara que sigui l'opció minoritària perquè se sumaria amb el no (ahir es va dir a Twitter). I avui he sentit interpretacions igualment estranyes de directors de diaris i també he sentit vacil·lar la Joana Ortega.

Em sembla que tot plegat és ben senzill. La pregunta té dues parts, a la primera es pregunta si volem que Catalunya sigui un Estat, sí o no. Si guanya el no, ja està, ja s'ha acabat la consulta, els resultats de la segona part de la pregunta ja només tenen un interès informatiu.

Però si guanya el sí, l'opció que Catalunya sigui un Estat, la segona part de la pregunta ja no s'adreça a tothom, sinó només a qui hagi votat en sentit afirmatiu. Ho diu el mateix enunciat. Per tant, l'univers passa a ser un altre: el conjunt de votants que han votat sí a la primera part de la pregunta. Els que han votat no o han guanyat o ja no poden tornar a votar. Una papereta "no-no" o "no-sí" seria nul·la.

Per tant, en aquest cas, guanyaria l'opció que tregués més vots entre els que votin a favor de l'Estat independent i els que votin a favor de l'Estat no independent (que podem identificar amb la suposada tercera via).

Suposem el mateix nombre de votants que a les darreres eleccions, 3.668.310, i suposem que, d'aquests, el 60% voten no (2.200.986) i el 40% voten sí (1.467.324): ha guanyat el no i s'ha acabat la història.
Ara suposem-ho al revés: 2.200.986 voten sí i 1.467.324 voten no. Ha guanyat clarament l'opció que Catalunya sigui un Estat, els que hi estan en contra ja no tenen res a dir, han perdut. Ara el total són els 2.200.986 que han votat sí a l'Estat i ara se'ls demana si aquest Estat el volen independent o no. Suposem que el 60%  (1.320.592) el vol independent ("sí-sí") i el 40% (880.394) no el vol independent ("sí-no"), guanyaria a la independència, o viceversa guanyaria la "tercera via".

Un cop se subtanciï, a la primera part de la pregunta, si el poble vol que Catalunya sigui un Estat o no, si el no perd, no pot entrar a decidir quina mena d'Estat, igualment que sí el no guanyés, els partidaris del sí no podrien entrar a decidir de quina manera volen que Catalunya no sigui un Estat.

A una pregunta complexa, una resposta complexa. Aquí no hi ha tres opcions i la que treu més vots guanya. N'hi ha dues, i si guanya el sí, després n'hi ha una altra perquè els que han votat afirmativament refinin la mena d'Estat que volen. 

Qualsevol altra forma de recompte seria contrària a la voluntat popular i una tupinada.

dijous, 5 desembre de 2013

El dia de la marmota

Fa tant de temps que no visito el meu blog que ja no recordava com entrar-hi. Crec que dec una explicació a totes les persones que m'han anat seguint. No m'ha passat res ni he canviat les meves idees, només m'he fet una mica més vell, llei de vida.
Vaig deixar d'escriure al blog al mateix temps i gairebé per les mateixes raons que em vaig fer fonedís de facebook. Em semblava que tot plegat, el que escrivia aquí, la meva presència a facebook, tenia molt poc efecte. Era una qüestió d'eficiència, l'esforç i el temps que hi invertia em semblava massa feixuc per a la poca repercussio que tenia. Segurament és que el que explicava no interessava massa a ningú, tret d'uns quants fidels seguidors. Ens hagués valgut més muntar una tertúlia. D'altra banda deu ser d'allò més normal, què feia jo escrivint un bloc de política? Se suposa que la gent seguim les les reflexions polítics dels opinadors polítics reconeguts. El trànsit de la informació és molt vertical, tret que no et converteixis en un destroyer i estiguis disposat a generar escàndol a tort i a dret. No és el meu cas. Per això, d'una banda, em vaig dir "Llorenç. això no va enlloc" i ho vaig deixar córrer.
No tot acaba aquí. Ara em miro les darreres paraules de la meva ultima entrada i penso que podria començar repetint-les fil per randa. Em feia l'efecte -encara me'l fa- que ja no era temps d'anar donant voltes i voltes a les mateixes qüestions. I el cas és que tampoc no podia ignorar-les i posar-me a escriure d'altres coses perquè continuaven i continuen plenament vigents.
Vam fer unes eleccions, es va marcar un full de ruta i és de suposar que ha de començar a donar els seus fruits. Durant aquest temps hem vist com el poble es mantenia ferm, hem unit el país de punta a punta i hem demostrat una paciència bíblica. Els partits polítics s'han definit com era d'esperar. El paper més trist el del PSC,  però tal com anaven les coses també era d'esperar. Tant se me'n dóna.
Continuo pensant que l'únic que realment importa és aconseguir una majoria suficient per reclamar la independència. No ens donaran cap facilitat i a més a més jugaran brut i amb la inestimable col·laboració dels quintacolumnistes i de tota l'espanyolitat que veurà com un escarment més que merescut que ens suspenguin l'autonomia. Quina tristesa i quina decepció el paper de la intel·lectualitat espanyola d'esquerra, això sí que no m'ho esperava.
Però tant se val, si som una majoria a reclamar la independència, a no reconèixer la constitución española ni les seves lleis regressives, a no acatar la suspensió de l'autonomia... el món ens haurà d'escoltar. La unió europea no es pot permetre que un dels seus estats ignori olímpicament la voluntat de tot un poble, s'hi juga els seus mateixos principis, aquells que, si més no, no es poden renunciar mai públicament sense perdre tota la credibilitat.
No sé com arribarem a la independència, però si el poble de Catalunya l'exigeix col·lectivament, arribarà. Aquesta és ara la tasca que socialment tenim encomanada.
Mentrestant no crec que tingui massa res de nou a dir en aquest procés. Si els polítics ens fallen, serem tot el poble que compartuim el mateix anhel que tornarem a posar-los al seu lloc. La unió i el convenciment que la independència és l'únic camí per arribar a un món millor, un món on s'hi pugui viure, són la nostra força.
Per facebok tampoc no m'hi veureu. El motiu és en part el mateix, o els mateixos que he exposat i una sensació d'anar donant tombs com als cavallitos. Si admets molts amics i parles amb molta gent és per barallar-te o per donar-te cops de cap contra la paret. Ho vaig fer fins al masoquisme. Si et limites a un cercle petit que pensa més o menys el mateix que tu, també ho vaig fer mitjançant un avatar que en diuen ara, és com ballar un minuet donant-nos la raó els uns als altres i repetint sempre més o menys els mateixos arguments mentre la realitat no avança. Em sap greu haver perdut gent de vista, però pel que fa als debats em fa l'efecte de no haver-me perdut res. Som, més o menys, on érem.
Per això he dedicidit no tornar a facebook, ara escric almenys un cop cada dia al meu twitter @llprats, si us hi voleu afegir us seguiré també amb molt de gust, i si hi ha novetats ja recuperaré novament el blog, però quan n'hi hagi, quan valgui la pena, quan la realitat hagi fet algun pas endavant i escriure torni a tenir sentit, us ho diré per twitter. Ara, per constatar desgràcies, val més callar i anar treballant per garantir que tot surti com el déus i la raó manen. Us espero. Llorenç
.

dijous, 11 abril de 2013

Sense un nou país, mai no podrem fer un país nou.

En aquests moments hi ha una sola prioritat que és la independència i tothom hauríem d’estar treballant a tota merda per assolir aquest únic objectiu, després ja vindran les eleccions, el procés constituent i les diferències ideològiques per assolir un món millor. Però mentre no tinguem casa nostra, els nostres diners i poguem decidir com ens organitzem, aquesta ha de ser la prioritat exclusiva, tota la resta és fer el joc a l’enemic.

N’estic cansat i fart de polítics que no tenen solucions, que van deixant córrer el temps mentre juguen la seva versallesca partideta que no porta enlloc.

N’estic cansat i fart de les suposades iniciatives ciutadanes que tampoc no aconsegueixen res. Sóc membre de l’ANC. Bé, què ha fet l’ANC? Només una cosa: convocar la manifestació més gran de la història de Catalunya a favor de la independència. Una manifestació que els va ultrapassar en les previsions i els continguts. Després, què més? Folklore i més folklore. Aviat n’hi haurà per escriure un Costumari Independentista. Enceses d’estelades, mones de Pasqua, webs de disseny i ara sembla que la fita principal sigui que la Carme Forcadell (tots els meus respectes per a ella) sigui declarada per El Periódico [¡!] “catalana de l’any”.

Ja només ens falta muntar la secció de macramé. El que ara cal i cal amb tota urgència i contundència és aconseguir una majoria de ciutadans i ciutadanes a favor de la independència que no és ni molt menys clar que tinguem. I això només es pot aconseguir treballant porta per porta. No recordo ara exactament como ho deia el Ferran Torrent, però cal guanyar la batalla a cada taula de bar, a la botiga, a la consulta del metge.

Si hem d’anar perdre, pleguem i que cadascú s’espavili com pugui, però si volem guanyar, deixem-nos de collonades i posem totes les nostres energies, les dels polítics, de les associacions de tota mena, de les persones individuals… a garantir una majoria sense la qual Catalunya mai no existirà com a país independent.

Ens trobem en una cruïlla de la història i només podem anar endavant o endarrera: o Catalunya passa a ser un estat de ple dret, o d’aquí uns dècades serà una antiga regió d’Europa, amb una llengua morta i un folklore molt bonic.

I, si per un miracle de Santa Rita, ens posem tots d’acord a lluitar per la independència i aconseguim arrossegar una majoria àmplia de la població catalana, llavors acollim-nos a la fòrmula més ràpida i eficaç: ja sabem que no farem cap referèndum ni consulta dintre de la legalitat espanyola, no cal perdre-hi el temps, fem eleccions plebiscitàries i una declaració unilateral d’independència o apliquem qualsevol altra fórmula, si hi és, que ens permeti anar més de pressa encara.

Que cridin tant com vulguin, que amenacin i ens expulsin, tant se val, tenim força per sortir-nos-en, situacions més dures hem remuntat, i no ens podran esborrar del mapa. Per això es gasten tans milions ara per anar embolicant el procés, perquè saben molt bé que Déu nos guard d’un “ja està fet”.

Tenim una capacitat insòlita d’entrebancar-nos nosaltres mateixos: des dels partits, des de les institucions de la societat civil (ANC inclosa)… només ens faltaven els nostres mediàtics particulars, la Teresa Forcades, l’Arcadi Oliveres… que vénen a enredar la troca i a distriure el personal de l’objectiu sine qua non i realment assolible: la independència, una independència que ells no recolzaran mai.

No ens deixem enredar més, només hi ha un camí i no és fàcil però és molt clar: 1) aconseguir una majoria a favor de l’independentisme i 2) proclamar la independència.

Tota la resta vindrà deprés, i sinó, no vindrà mai.


diumenge, 17 març de 2013

Crisi? Quina crisi?

La realitat és molt dura i suposo que la gent vol treure ferro a la situació. L’altre dia estava parlant amb uns col·legues i un d’ells deia “una crisi és una oportunitat mal gestionada” i compartien la idea que d’aquesta “crisi” en sortiríem fent les coses bé. Jo els deia que tant de bo estiguéssim vivint una crisi i en poguéssim sortint amb una actitud proactiva, iniciatives innovadores i esmenant tot allò que s’ha fet malament. La realitat, per desgràcia, no és aquesta, ens trobem en un punt d’inflexió del capitalisme que, en paraules de Miren Etxezarreta, davant de la impossibilitat d’estendre’s a nous mercats exteriors, ha girat els seus ulls i ha posat les seves grapes en l’estat del benestar, suculents sectors com la sanitat, l’educació, les pensions… que movien, i encara mouen, una ingent quantitat de diners, des del seu punt de vista improductivament. Josep Fontana opina que el següent a privatitzar és el mateix estat i que la nostra capacitat de reacció és nula i arriba a parlar del “retorn a un sistema feudal”.

L’estratègia que molts hem adoptat per intentar aturar aquesta situació és la creació d’un estat nou: marxem d’Espanya i blindem-nos enfront de l’ofensiva capitalista encapçalada pels governs de la UE. És a dir, intentem que la situació a Catalunya sigui només una crisi i, per tant, agafem-nos-ho com una una oportunitat a gestionar correctament. No és fàcil, ni serà un camí de roses. Al començament es necessitarà paciència i solidaritat, però altres països ho han fet, no només Islàndia, molts països de l’Europa central i del nord, països demogràficament petits, com nosaltres, estan resolent els seus problemes d’una manera molt més eficaç.

Coneixem la fórmula: que circuli de nou el diner perquè hi hagi capacitat de consum, que generi activitat comercial i producció, que, al seu torn farà necessària la creació de llocs de treball, que continuaran alimentant el consum. I tot això, generarà, via taxes i impostos proporcionals, els ingressos que necessita l’estat per mantenir la societat del benestar: la sanitat, l’educació, la dependència, etc. Potser caldrà anar més a poc a poc del que voldríem perquè haurem de estar aixugant durant molt de temps un deute heredat, però això es pacta, es negocia i, finalment, sense un govern que t’imposi com a política econòmica i social els interessos del capital, s’arriba a una solució de compromís, perquè tothom s’estima més cobrar encara que sigui de mica en mica.

Que no ens vingui el Montilla dient que qui pagarà les nòmines el dia després, perquè, com li contesta avui el Toni Soler, el problema que tenim dintre de l’estat espanyol és si podrem pagar les nòmines a la tardor, o, com deia l’Oriol Junqueras si, per acomplir el límit de deficit, no haurem de tancar hospitals, universitats, fins i tot el parlament i privatitzar els mossos d’esquadra.

El fantasma de la privatització no és un futurible: ja està aquí. Els estudiants deixen de d’estudiar perquè no poden pagar la matrícula, jo he de triar entre esperar-me vuit mesos perquè m’operin de cataractes (i no veig la cara dels alumnes del final de la classe, massificada perquè així calen menys professors), o pagar-m’ho de la meva butxaca. A la universitat ens visiten corredors d’assegurances per fer-nos plans d’estalvi i jubilació -als nostres mateixos despatxos!-, i ens envien, per correu intern, ofertes adaptades del col·lectiu de mútues sanitàries. El voltors fa temps que enfosqueixen el cel de Catalunya.

No recordo qui deia que, a l’hora de la veritat no ens atreviríem a independitzar-nos perquè no tenim sang a les venes. Potser sí, llavors ens mereixerem tot el que ens passi. No és el meu cas i vull creure que no ho és en general: pitjor que ara no estarem, perquè almenys tindrem esperança, i si hem de fer un sacrifici el farem perquè sabrem que és perquè els nostres fills, i no els plutòcrates capitalistes, visquin millor. Però aclarim-nos, qui ha de conduir aquest procés? Qui ha de marcar els passos i el ritme? Els polítics? La societat civil?

L’altre dia, Salvador Cardús escrivia un article d’aquells de tesi interrupta, que arribes al final busques en va on continua. Venia a dir que els polítics s’emboliquen molt però que la societat civil fa propostes que corren el risc de caure en la simplificació i el populisme. Punt. Molt bé. I què fem?

Jo no crec que tots els polítics s’emboliquin ni molt menys: Esquerra i la part més sobiranista de Convergència ho tenen molt clar i fins ara han estat molt coherents. Com, en un altre sentit, han estat clars i coherents el PPC i C’s. Qui ho embolica són partits que no volen la independència però tampoc volen que sigui dit, com Unió, el PSC o ICV. Unió per interessos, el PSC perquè té por de desaparèixer si perd l’estela del PSOE. Costa més d’entendre el cas d’ICV i també el de la CUP. La tesi ve a ser la mateixa: independència sí, però amb justícia social. Sí, és clar que sí, jo també ho vull, però, com es pot pretendre que ara s’abordi decididament el tema de la justícia social quan l’estat espanyol ens està ofegant i, a més a més, pretén que retallem 4.500 milions d’euros més del pressupost?

Esquerra Republicana vol el mateix, i gosaria dir que si més no un sector de Convergència -les coses han arribat a cotes insospitades-, però és evident que dins de l’estat espanyol no podrem avançar ni un pam en la justícia social. Per tant, qualsevol plantejament, per radical que sigui, passa per l’estat propi, per la capacitat de decidir quina política econòmica i social es fa. No pot ser que ICV i la CUP no ho entenguin, és massa evident. I això fa pensar que, en realitat, ICV vol evitar haver de pronunciar-se respecte a la independència perquè sap que l’unionisme és molt fort dintre de la seva coalició, com el PSC. Hi ha polítics d’ICV, com Raül Romeva, amb una posició diàfana a favor de la independència, però són minoria.

A la CUP els passa el mateix. Podria ser -francament no ho sé, però em sabria molt de greu, moltíssim-, que a l’hora de decidir, pel mitjà que sigui, sobre la independència de Catalunya, la CUP fes misto, amb l’excusa, infantil, que no es contempla la desvinculació del capitalisme en la mateixa elecció o en el mateix acte de sobirania. Saben -i ho saben molt però que molt bé-, que això s’ha de plantejar, debatre i guanyar després, a partir del dia següent.

No em vull allargar més, no em vull fer pesat, però queda per veure quin és el paper de la societat civil i de quina societat civil, si el protagonisme i les mesures adoptades són toves o excessives, quin procediment cal seguir per arribar a la declaració d’independència -entre els diversos que hi ha damunt de la taula- i, sobretot, com ho farem per garantir-ne l’èxit i com actuarem, donat el cas, a partir del dia després. Prometo tractar-ho, com si fos una segona part d’aquests mateix post, d’aquí a pocs dies.


dijous, 7 març de 2013

Propostes per avançar cap a la independència.

Ahir, a classe, parlava de la necessitat de tenir present el context en qualsevol projecte patrimonial o turístico-patrimonial. El context té moltes cares que, segons la naturalesa del projecte, tenen més o menys rellevància. Però n’hi ha dues a les quals cal prestar sempre la màxima atenció: l’aspecte territorial i social i el moment o el període històric en què s’insereix el projecte, especialment en el seus vessants econòmic i polític. A hores d’ara, per exemple, seria un despropòsit plantejar un projecte sense tenir en compte la fallida general de l’economia i especialment del sector públic.

Parlant d’això, els comentava que era molt difícil de preveure en aquests moments en quina situació ens trobaríem dintre d’uns mesos o d’un parell d’anys, que ni tan sols sabíem si continuaríem formant part d’Espanya o seríem un estat independent. Aquest darrer comentari va ser rebut pels meus estudiants amb un mig somriure entre escèptic i burleta, com si els hagués dit que d’aquí a un parell d’anys potser hauríem colonitzat algun altre planeta.

Això em va deixar preocupat. Que potser la possibilitat de tenir un estat propi, de vuere una Catalunya independent, és una quimera que només ens creiem quatre babaus i ens fa l’efecte que és possible perquè ens ho repetim entre nosaltres? Que estem jugant a perdre? A estimbar-nos contra un mur de realisme que ens faci veure que no pot ser i que ens acontentem amb mantenir la nostra ideologia de manera testimonial i a pactar un millor encaix dins de l’estat espanyol?

Jo treballo convençut que tots i totes estem disposats a anar fins al final i amb la confiança que serem prou i tindrem prou força per fer palesa una voluntat majoritària en aquest sentit i per imposar-la per la força dels fets. Si vaig errat, si somio despert, m’agradaria que algú em despertés d’una vegada i em fés veure les coses com són. Perquè ahir, l’expressió que veia a les cares dels meus estudiants semblava que vingués a dir “santa innocència!”.

Hi ha vegades que jo sé que tinc la raó en coses que ells encara no veuen, i el seu escepticisme no em preocupa. L’experiència m’ha demostrat que, al cap d’un temps, portant les coses a la pràctica, ells mateixos se n’adonadaran. Però aquesta vegada em van deixar amoïnat: no tinc -no tenim ningú- l’experiència, i els senyals que veig al meu voltant no m’agraden. No veig que en cap cas, ni des l’àmbit polític ni des de la societat civil, s’estigui avançant en el camí de la independència.

No sé on llegia que algú deia “fa uns mesos que semblava que haguessin florit estelades per tot el país, ara costa de veure’n una”… potser ens hem cansat d’esperar… Diumenge o dilluns el Salvador Cardús escrivia a l’Ara que, d’aquí a sis mesos, els espanyol veuran l’independentisme amb més naturalitat. Potser sí, però en pots posar un tros a l’olla, qui ho hauria de veure amb naturalitat és l’estat espanyol, no la societat espanyola, i aquests, l’estat, ho tenen molt clar i van desmuntant l’edifici sobiranista amb tota la parsimònia. Avui és un fiscal que dimiteix per haver dit que un poble té dret a decidir el seu futur -un fiscal que mai no votaria a favor de la independència-, ahir era un general que deia que si calia es portava l’exèrcit a Catalunya -i no era el primer-, que no sé si ningú del govern espanyol el va desautoritzar, però, si de cas, ho devia fer discretament, que quedés la polseguera sospesa en l’aire…

Penso en el parlament i em ve al cap la cara del Joan Herrera exigint responsabilitats a Convergència no sé si per les retallades o per la corrupció. Que sí, home que sí, que tothom volem que es depurin responsabilitats i que s’acabin les retallades i tinguem un règim transparent, però que no és el moment, que hem de fer pinya i anar per l’estat propi… o és que no el volen? No ho sé. Penso en la societat civil i em ve al cap l’ordre del dia de la darrera convocatòria de la meva agrupació de l’ANC: “concurs fotogràfic, globus aerostàtic, fanalets, mones de Pasqua…” Sembla més propi d’una comissió de festes. No vull ser injust amb la meva agrupació -ni amb cap altra-, a l’ordre del dia també hi ha altres temes més de fons i tothom hi posa esforços i voluntat, si de cas anem enganyats tots plegats. Però no ho veig clar, amb tot això no sé a on anem, però a la independència no. Perquè, per molt que m’hi esforci, no aconsegueixo recordar, ni de part del parlament, o del govern, ni de la societat civil, cap pas, acte, iniciativa o convocatòria rellevant, que s’hagi produït aquests darrers dies o que estigui previst per als propers, que pugui significar cap avenç significatiu.

Algú em parla d’altres iniciatives, com si hi hagués una agenda oculta que ens hagués de dur a l’estat propi. Però, noi, si és així, deu estar molt oculta, perquè no s’ensuma res. Només la deuen conèixer els que l’estan desenvolupant i el CNI, i deu tenir una estratègia realment revolucionària, perquè una cosa que sí que s’adverteix a primera vista és que la gent s’està desinflant.

No em fico amb el parlament ni amb els polítics perquè no tinc ni idea de com porten les coses. L’opacitat continua essent la seva norma i, en aquests moments, si és a fi de bé, no m’hi oposo, però espero que la discreció no sigui un símptoma d’inactivitat o desorientació.

Ara bé, la societat civil ens hauríem d’organitzar entorn d’algunes idees i iniciatives globals i de provada eficàcia i ho hauríem de fer ja, ara mateix, sense perdre ni un minut més. Són qüestions molt bàsiques, algunes de les quals ja vaig proposar fa molt de temps arran del 15 M.

En primer lloc, actuem tots a l’una i coordinadament. Decidim les accions que volguem dur a terme i apliquem-les de cap a cap del país i en el mateix moment.

Abans que res, identifiquem-nos, editem xapes amb l’estelada i portem-les posades cada dia sense vergonya. Es pot fer, no és gens car. I regalem-ne i editem manifestos per acompanyar-la i regalem-los també i fem cartells amb els mateixos manifestos i l’estelada i posem-los a tot arreu on poguem del país i de l’estranger.

Pengem estelades i pancartes amb lemes demanant la independència i posem-les a les nostres cases, als balcons, a les finestres, al cotxe… on sigui, però en dies concrets i senyalats, que no decaigui per cansament i que produeixi la impressió de cobrir literalment i de manera puntual tot Catalunya amb la bandera independentista (roges i blaves, és clar, cadascú al seu gust i pensament, no discutirem pas per això).

Editem un llibret, un opuscle senzill, que pugui sortir al preu més baix possible, amb articles breus i clars, rotuns, escrits per veritables especialistes però amb un to clarament divulgatiu, en català i en castellà, sobre els aspectes més neuràlgics del projecte independentista i sobre els dubtes que pugui provocar en les persones no convençudes. Comprem-los, cadascú els que bonament pugui i regalem-los a totes aquelles persones que pensem que els pot ajudar a definir-se. [Just acabat de redactar aquest article he vist la publicació http://www.elclauer.cat . Em sembla un pas en la bona direcció, però continuo trobant a faltar un argumentari més bàsic i en paper]

I sinó, o complementàriament, fem octavetes i repartim-les, de la mateixa manera, tractant, monogràficament, tots i cadascun dels punts que calguin [al final de l’article us en poso una de mostra de les que he fet per a la meva agrupació local].

Celebrem a tot arreu la festa de la primavera independentista, el dia que quedem, a l’hora que quedem, fent un llançada massiva de globus des de les places dels nostres pobles i ciutats o des de punts elevats perquè s’escampin per tot el país. No globus normals, ni serigrafiats, no cal: hem de convèncer, no fer publicitat, globus (inflats amb heli) personalitzats amb un missatge cadascun, que cadascú s’escrigui els seus, des dels avis fins a la quitxalla, una frase, un dibuix en un paperet lligat al cordill: “Volem un país nou per fer una societat més justa”, per exemple… milers i milers de missatges diferents, que la gent es pugui trobar enmig del carrer, passejant pel camp o al terrat de casa seva.

Pensem accions contundents i d’una extraordinària visibilitat: la cadena humana de la que ja s’ha parlat en altres ocasions que vagi de punta a punta de Catalunya, amb branques que conectin diferents territoris del país amb l’eix principal, i omplim-la d’estelades de dalt a baix i filmem-ho i fem arribar al món la nostra voluntat dibuixada per nosaltres mateixos damunt del país.

Preparem una nova manifestació per al proper 11 de setembre amb el repte de superar la nostra pròpia fita de l’any passat, de ser encara més, molts més si pot ser i fer sentir la nostra veu encara més forta i inequívoca…

Són unes quantes idees, ni les úniques ni potser les millors, tant se val. Tenim uns objectius: mantenir alta la nostra moral; augmentar les nostres files amb tots aquells que encara no veuen que la independència és l’únic camí; recolzar i esperonar els nostres polítics; deixa molt clar a l’estat espanyol que no retrocedirem ni un pam i recordar permanentment la nostra voluntat inequívoca a la comunitat internacional.

Fem-ho. Aquestes accions o les que sigui, però això sí: posem-nos-hi immediatament perquè ja anem tard i actuem tots a l’una: la mateixa acció, a tot el país i en mateix moment. Jo no em resigno a pensar que potser tot va ser un somni. I vosaltres?

  
Com havia promès, un exemple d’octaveta:

[En català]
“#1.  De “motor d’Espanya” a la misèria. No anem bé.

Durant molt de temps Catalunya ha estat el motor d’Espanya. Tots hem treballat durament, tant els que hem nascut aquí com els que han vingut d’altres terres. Tots som igualment catalans.

Espanya no ens ha tractat malament, però el govern d’Espanya sí. Ja des de l’època del PSOE i les primeres privatitzacions de grans empreses, que eren de tots i ara s’enriqueixen a costa nostra, agenollant-se davant dels mandarins europeus, tancant els ulls a tot el que estava passant.

I ara, amb el PP governant descaradament al servei dels bancs, de les grans fortunes, dels rics que només fan servir els diners per fer més diners… i del seu propi benefici, amb uns privilegis i una corrupció escandalosa i mantenint una cort i un estat que ens costa el que no podem pagar.

Tot a costa del poble, de la bona gent, aturats, treballadors, autònoms, petites empreses, joves i pensionistes, que veiem com se’ns escapa la vida entre les mans i cada vegada és més difícil viure en el present i tenir un futur.

Això no ho canviarem, si un dia arriba a sortir el PP, entrarà el PSOE -o pactaran- i serà més del mateix. L’única solució és sortir d’Espanya, separar-nos de l’estat espanyol, no de la bona gent i les bones terres d’Espanya, ni dels nostres familiars ni dels nostres amics, ni dels nostres pobles, sinó de l’estat que ens esprem.

Ho podem fer i fent-ho podem crear un estat nou on es recuperi el treball i el benestar. Ho anirem explicant. Però cal que anem tots a una, per la independència. És l’única manera d’escapar d’aquest malson.”


[En castellano]

“#1 De “motor de España” a la miseria. No vamos bien.

Durante mucho tiempo Cataluña ha sido el motor de España. Todos hemos trabajado duramente, tanto los que hemos nacido aquí como los que han venido de otras tierras. Todos somos igualmente catalanes.

España no nos ha tratado mal, pero el gobierno de España sí. Ya desde la época del PSOE y las primeras privatizaciones de grandes empresas, que eran de todos y que ahora se enriquecen a nuestra costa, arrodillándose ante los mandamases europeos, cerrando los ojos a lo que estaba pasando…
Y ahora, con el PP gobernando descaradamente al servicio de los bancos, de las grandes fortunas, de los ricos que sólo usan el dinero para hacer más dinero… y de su propio beneficio, con unos privilegios y una corrupción escandalosa y manteniendo una corte y un estado que nos cuesta lo que no podemos pagar.
Todo a costa del pueblo, de la buena gente, parados, trabajadores, autónomos, pequeñas empresas, jóvenes y pensionistas, que vemos como se nos escapa la vida de entre las manos y cada vez es más difícil vivir en el presente y tener un futuro.
Esto no lo vamos a cambiar. Si un día llega a salir el PP, entrará el PSOE -o pactarán- y será más de lo mismo. La única solución es salir de España, separarnos del estado español, no de las buenas gentes y las buenas tierras de España, no de nuestros familiares ni de nuestros amigos, ni de nuestros pueblos, sino del estado que nos exprime.
Podemos hacerlo y con ello podemos hacer un estado nuevo donde se recupere el trabajo y el bienestar. Lo explicaremos. Pero necesitamos ir todos a una, por la independencia. Es la única manera de escapar de esta pesadilla.”