diumenge, 17 de desembre de 2017

ELECCIONS EN UN CONTEXT POSTDEMOCRÀTIC




Ja som al cap del carrer. Dijous tenim unes eleccions amb una forta ferum franquista, unes eleccions perverses, amb candidats a la presó i a l'exili, amb les institucions d'autogovern intervingudes i el mitjans de comunicació públics emmordassats, amb la part més activa de la població amenaçada per mil i un procediments judicials en curs, en previsió, insinuats..., de vegades només per escriure un tuit o per expressar-se simbòlicament a favor de la independència o del presos polítics. Tenim els poders de l'Estat, en tots les seves expressions, convertits en art i part, disposats a restaurar el seu domini material i simbòlic al preu que calgui. En aquest Estat postdemocràtic les lleis, les regles del joc, es manipulen a voluntat dels poders i la veu del poble és silenciada i ignorada. Unes eleccions en aquestes condicions són una ignomínia, tant per a l'Estat que les convoca i controla com per a la comunitat internacional que fa com que no ho veu.


I, tanmateix, són importantíssimes per a nosaltres, la població demòcrata de Catalunya, són crucials, perquè la força dels vots és l'única arma que tenim per evitar que nosaltres i el nostre país s'esborri de la història i el somni de Franco es realitzi, per fi, per obra del seus hereus. Alguns pensaran i defensaran que tenim altres armes: la desobediència, la resistència pacífica... No ens enganyem més. Per aquests camins no tenim capacitat per frenar l'escomesa de l'Estat, potser uns die sí, unes setmanes, però res més. Si no volem passar a la història com la generació a partir de la qual es va iniciar la definitiva decadència de Catalunya fins a la seva total desaparició, no ens queda cap més remei que guanyar aquestes eleccions i guanyar-les molt clarament. Hi poden posar tots els impediments, des de fer-nos anar a votar a peu coix, fins a comptar els vots com els doni la gana. Ja no ens podem esperar cap honestedat de l'Estat espanyol, ha mostrar que és capaç de mentir, de comprar, d'amenaçar, d'exercir la violència i de qualsevol cosa per salvaguardar la unitat de la pàtria (o del capital, encara que no s'ha donat el cas). Ningú no ens garanteix que si guanyem, i guanyem clarament, tindrem la independència o podrem fer un referèndum pactat. Poden trencar perfectament la baralla. Però davant de l'opinió pública internacional haurem guanyat i estarem carregats de raons. Això no els serà fàcil de gestionar. I, encara més important, nosaltres ens sabrem guanyadors, amb la raó democràtica al nostre costat, i amb totes les forces per continuar endavant amb un procés que vol ser revolucionari perquè a) vol que es respecti el dret del pobles a decidir, b) vol desenvolupar-se pacíficament i des de la racionalitat i c) vol transformar la societat per fer-la més pròspera i justa.


Per tant, en aquestes eleccions ens juguem el tot pel tot, el ser o no ser del nostre poble. No és que haguem vist de què són capaços, és que encara no hem vist res en el procés de recentralització, espanyolització i involució històrica que ens espera si perdem. És el moment històricament més transcendent que la nostra generació, les de tots els que encara estem vius en aquest país, hem viscut. Davant d'una situació de vida o mort com aquesta, trobo que certes qüestions, certs debats secundaris, sobren. Què importa ara qui serà el president si guanyen les forces independentistes? Jo sóc partidari que la presidència, si es dóna aquest cas, retorni a Carles Puigdemont, ni que sigui simbòlicament, però ni és una situació que posteriorment calgui mantenir, si l'estratègia i l'eficàcia manen una altra cosa, ni de la qual calgui fer-ne una condició sine qua non. Tampoc en el cas de la unilateralitat. Si les eleccions es llegeixen com un referèndum i la unilateralitat és possible, i reconeguda internacionalment, endavant, però si no, si ens hem guanyat el dret a tenir un referèndum pactat, segons la comunitat internacional, doncs, benvingut sigui. No podem fer del que són estratègies, objectius irrenunciables i posar en perill la governabilitat del país. Cal que tots els demòcrates d'aquest país vagin a votar i votin Junts per Catalunya, Esquerra Republicana o les CUP, tant se val, cadascú segons les seves afinitats ideològiques. Ara bé, si reclamem el vot de tots els demòcrates per salvar Catalunya, i amb ella la democràcia, hem d'estar absolutament disposats a dirimir posteriorment si volem la independència o bé alguna altra forma d'articulació amb l'Estat espanyol, i substanciar-ho de nou a les urnes. Sembla prou evident.


De l'altra banda ja sabem què hi ha. La ultradreta tunejada i mantinguda pel gran capital, la gran aposta de l'oligarquia: Ciutadans,  i la vella dreta tocada pel desgast del govern i per una corrupció inimaginable, que, un dia o altre, acabarà arrossegant-la al pou mort de la història. Dues cares d'una mateixa moneda, més enllà d'interessos personals per mantenir la poltrona. Tant és així, que la dreta oligàrquica i espanyolista sembla estar forçant el Partit Popular a immolar-se en una política descaradament autoritària per esquerar el seu nou plançó. Més enllà, però dintre de l'aparell de l'Estat, complementen el panorama dos partits que mantenen, respecte a Catalunya, una actitud entre l'animació assistida i l'eutanàsia: el PSOE, amb la seva sucursal catalana, el PSC (cada cop més indissimuladament subordinat) i Podemos, una versió light del 15 M, potenciada pels mitjans de comunicació audiovisual del Grup Planeta -i particularment per La Sexta- per afeblir i, sobretot, per desplaçar cap a un espai de centre el PSOE. Podemos, a Catalunya, com fa en altres llocs, es presenta en confluència amb el totum revolutum que constitueix el moviment d'Ada Colau i que vol ser l'herència més o menys pura del comunisme, l'ecologisme i la lluita veïnal antifranquista a Catalunya. El PSC, forçat per la seva subordinació, que arriba a fer que el cap de llista hagi de rectificar les seves declaracions per indicació de Madrid, està obertament alienat amb els interessos de l'Estat representats per Ciutadans i el Partit Popular. El PSC és tan responsable de l'aplicació retorçada i venjativa de l'article 155 com el senyor Rajoy o la senyora Arrimadas. El presos polítics són també presos del senyor Iceta i l'espoli de les obres del Museu de Lleida també, com tantes altres coses que han passat o passaran a l'empara d'aquesta aberració jurídica. En Comú Podem, com es diuen ara, és, bàsicament, un cementiri d'elefants on han anat a parar vells sindicalitats, membres del PSUC i de totes les seves escissions i recomposicions, el que queda d'Iniciativa per Catalunya-Els Verds i d'Esquerra Unida i Alternativa i bona part del moviment veïnal. Gent que no ha sabut trobar nous projectes i que, canviant noms, han estat, des de fa dècades, un residu de la lluita antifranquista més ranci que les "vietnamites". En aquests se'ls ha afegit la minsa representació catalana de Podemos, que, com a provinciana sucursal, ha estat totalment renovada pel comitè central, a la primera que s'ha desviat del discurs de Madrid. És així que, essent el partit teòricament més nou, és el partit més antic que hi ha hagut en aquesta legislatura i, encara que canviïn els noms, ho continuarà essent. Mireu, sobretot, qui els recolza. Com a únic ideari, presenten, nuclearment, la proposta d'implantar les lleis que el Tribunal Constitucional ha tombat al Govern de la Generalitat en aquesta darrera legislatura -sobretot-. A veure, que si el Tribunal Constitucional -o sigui l'Estat- les ha tombat, que els fa pensar que ara les podran tirar endavant? I per què acusen, falsament, al Govern de no haver tingut la sensibilitat de fer aquestes polítiques? És al Govern espanyol en tot cas a qui caldria demanar comptes, que ha recorregut les lleis catalanes de la dependència, de la pobresa energetica, de la renda mínima garantida, de l'habitatge... i tantes altres, sistemàticament. I que ha fet funcionar les clavegueres de l'Estat a tota màquina. O ja no es recorden de quan Fernández Díaz deia que "nos hemos cargado su sistema público de salud"? Home! Ni un vot democràtic per al cinisme.



Aquestes eleccions no són el final d'una guerra, però sí que en són una batalla important, potser decisiva. D'una guerra, tan freda com vulgueu -encara que des d'un bàndol, en ocasions, s'ha escalfat-, entre l'autoritarisme i la democràcia. Nosaltres ens ho juguem tot. I Europa i el món, els pobles, s'hi juguen més que no es pensen. Per això us demano que tingueu sentit de la civilitat i de la història i que aneu a votar a favor de la democràcia, que, en aquest cas, representen Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i les CUP, amb la garantia -i espero que les CUP ho entenguin i no s'hi entestin- que, si els partits demòcrates independentistes -no n'hi ha d'altres, a part del pitafi de Colau-Domènech- guanyen, exigirem que no es faci cap pas envers la independència que no passi per un referèndum pactat, no sé si amb l'Estat o amb qui, però l'independentisme és, per damunt de tot, autodeterminista, i, per tant, mai tirarà endavant la seva opció sense tenir per segur que és la voluntat majoritària del poble. Ja es va fer, dirà algú, i formalment és veritat, però tothom sap que era l'últim moviment per forçar l'Estat al diàleg. Ara ja sabem que l'Estat -representat pel PP-PPC, Ciudadanos-Ciutadans i PSOE-PSC, no diàloga, reprimeix amb contundència. En les nostres mans està barrar-los democràticament el pas al Parlament que unilateralment han dissolt, per l'article 29, com ja fa massa anys que s'han acostumat a fer les coses. El nostre vot és el nostre futur.


Llorenç Prats

dimecres, 22 de novembre de 2017

A MIS AMIGOS ESPAÑOLES





















Dirijo este escrito -carta, artículo… no sé cómo calificarlo-, especialmente, a mis amigos españoles. Amigos y amigas, por supuesto, permitidme que use un lenguaje inclusivo. Y quién dice españoles dice latinoamericanos, europeos, ya residan en sus tierras de origen o en Cataluña. Tengo muchos afectos repartidos por España y por otras partes del mundo, depositados en personas, principalmente, en lugares y en hechos que ahora son recuerdos. Os quiero y por eso deseo explicaros, como si lo hiciera personalmente con cada uno de vosotros, qué está pasando realmente en Cataluña, donde, por cierto, si no estáis, se os espera y se os recibirá como siempre con los brazos abiertos -sea lo que sea lo que os hayan explicado-. Espero que estas líneas os sean útiles. Por supuesto, las podéis difundir, si queréis, con plena libertad, según vuestro criterio. Me ha costado mucho tratar de encajar lo esencial en un espacio razonable. No sé si lo he conseguido, supongo que, como todo, en parte, y, aun así, la extensión del escrito es considerable. Os ruego que lo leáis. Me conocéis y estoy seguro de que me haréis confianza. En cualquier caso, como siempre, estoy abierto al debate y a aclarar o completar todo aquello que juzguéis necesario. La palabra, el diálogo desde el afecto es lo único que nos puede permitir avanzar sin renuncias ni acritudes. Un abrazo y empiezo.



El auge del independentismo catalán se debe, en gran medida, a una concatenación de fenómenos históricos recientes, cuyo peso ha recaído, ya sea sobre la sociedad en su conjunto, o sobre la sociedad catalana específicamente. Me refiero, de manera principal, al malestar económico y social de estas últimas décadas, a los gobiernos de Aznar y a sus políticas ultraderechistas, a la guerra de Irak, a la decepción que supuso el gobierno de Rodríguez Zapatero y, en el caso de Cataluña, del tripartito, especialmente del segundo tripartito, encabezado por José Montilla. Me refiero también al rescate de los bancos a cargo del erario público, con el consiguiente empobrecimiento del país, al resto de medidas fruto de la radicalización de las políticas neoliberales y neoconservadoras, es decir, a lo que popularmente conocemos como “crisis” y a sus consecuencias, con el consiguiente crecimiento exponencial de la desigualdad. También al humillante trato que se dio en el Congreso a la propuesta de Estatuto de Autonomía de 2006, rematado aún, después, por las querellas del Partido Popular y los tribunales. Me refiero asimismo al maltrato fiscal de los gobiernos de Rajoy, a la barrera infranqueable que el Tribunal Constitucional ha supuesto para todas las iniciativas legislativas surgidas del Parlamento catalán, a la esperanza truncada del movimiento del 15 M, que, en Cataluña, nutre un amplio sector del independentismo, a la desconfianza que genera un fenómeno como Podemos, proyectado a la sociedad desde las antenas del grupo Planeta, próximo al Partido Popular, que, así, es favorecido por la fragmentación de la oposición y el fantasma de un supuesto radicalismo. También cabe atribuir el auge del independentismo catalán a la escandalosa escalada de corrupción en España y a la percepción de impunidad que se genera al respecto, y, por otra parte, muy específicamente, a la sorpresa y desengaño que comportan los grandes casos de corrupción en la burguesía catalana, Pujol -con todos los agravantes derivados de su trayectoria política- y Millet, muy especialmente, de cuyas consecuencias, el partido más directamente implicado, Convergencia, ahora PDCAT, no se ha recuperado todavía.

Antes de todo esto, el independentismo, en Cataluña, era testimonial. Desde hace muchos años, Cataluña necesitaba imperiosamente crecer y atender una demanda de justicia social, cada vez más clamorosa entre la población. Sin embargo, las soluciones se buscaban dentro de España, hasta que se fueron cerrando todas las puertas. El desequilibrio fiscal respecto al conjunto del Estado, la ausencia escandalosa y sostenida de Inversiones en infraestructuras imprescindibles, desde el corredor del Mediterráneo hasta el Aeropuerto de Barcelona, la derogación sistemática de leyes y la carencia total de perspectivas dentro de España, llevaron a muchísima gente a la convicción de que solo mediante la independencia se podía superar la situación actual y avanzar por la senda del progreso y la igualdad. Agotadas todas las demás opciones, esta alternativa estalló en las calles de Barcelona de una forma estruendosa el 11 de septiembre de 2012, cuando más de dos millones de personas salimos a la calle al grito de “independencia”. Yo he participado en prácticamente todas las manifestaciones importantes habidas en Barcelona desde antes de la Transición -vicisitudes de la edad- y puedo jurar que jamás he visto reunida una multitud como aquella ni una unanimidad tan potente. La ciudad, todo lo que es la Barcelona antigua y el Eixample, además del Paseo Marítimo, estaba tomada literalmente por una población indignada, que había llegado al límite y mostraba un único e inequívoco camino. Tanto fue así, que los dirigentes de Convergència i Unió, entonces en el gobierno de la Generalitat, se comprometieron con la causa independentista y convocaron elecciones para refrendar -o no- lo que la calle estaba pidiendo. Si no lo hacían así, la sociedad, sus propias bases, les hubiesen borrado de la historia.

De estos antecedentes, tan graves y tan próximos, aunque los haya enumerado sucintamente, se pueden extraer algunas conclusiones importantes: En primer lugar, que el independentismo catalán, muy mayoritariamente, no es nacionalista, es decir, no se basa en arcanos históricos, en un supuesto carácter nacional o en una quimérica pureza de sangre. En absoluto. Existe un apego a la tierra, a la lengua materna, a la gente, pero no mayor que el que se puede dar en cualquier otra parte. Los reduccionismos históricos son cosa de cuatro iluminados -también como en todas partes-; expresiones como el “seny” catalán -que se puede traducir perfectamente como “sensatez”, no hay ningún misterio- es un lugar común para hablar de Cataluña desde fuera de Cataluña, en Cataluña prácticamente nadie se refiere al “seny” más que como un tópico. La lengua, el catalán, es un patrimonio irrenunciable y amenazado, en una situación sociolingüística de clara subordinación. La diglosia en la sociedad catalana es grave y el catalán no está únicamente subordinado al castellano, sino, de forma creciente, también al inglés, por tanto, cualquier esfuerzo que se haga por mantenerlo vivo y con buena salud es poco, por el bien de la humanidad entera. Eso no implica ninguna renuncia al castellano y quién haya estado en Cataluña lo sabe perfectamente. Nadie puede alegar haberse sentido marginado en Cataluña por expresarse en castellano. El independentismo, en Cataluña, no es un reflujo nacionalista, nacido de atávicos agravios, es un proyecto de futuro, la vía a la que hemos llegado muchos, después de intentarlo todo, para construir una sociedad más libre, más justa, más próspera y más moderna, ante la imposibilidad -histórica- de avanzar con el Estado español por ese camino. Cuando ves al PP, Ciudadanos y el PSOE haciendo un frente común para defender a todo precio, no el bienestar de los españoles, sino la unidad de la España, piensas que, por esa vía, todo está perdido. El verdadero nacionalismo etnicista, dogmático y, por tanto, excluyente, es el nacionalismo español, precisamente porque no existe un proyecto de transformación de la sociedad.

Es rotundamente falso que en Cataluña se discrimine a nadie por nada. Es catalán quien reside en Cataluña y quiere ser considerado como tal (o quien, desde fuera de Cataluña, mantiene esta tierra como su contexto de referencia identitaria: quien se siente catalán). Nos cuesta entender, es cierto, que la gente que vive en Cataluña no haga un esfuerzo por expresarse en catalán -pasaría lo mismo en cualquier lugar-, pero, aun así, se respeta. Cataluña es una tierra de paso, abierta, y todo el mundo es bienvenido, incluidos los inmigrantes y refugiados económicos y políticos. Nunca ha habido malestar en Cataluña por cuestiones relacionadas con la procedencia o por las ideas del tipo que fueran. El malestar, el desencuentro entre catalanes, que puede existir actualmente, que tiene cuatro días, ha sido inducido por la demonización del independentismo y la propagación de falsas ideas al respecto. La propaganda desarrollada en este sentido por los medios de comunicación de ámbito estatal, arrolladoramente predominantes y los más seguidos por una buena parte de la sociedad catalana, haría sonrojar al mismísimo Goebbles.

Hay que decir unas cuantas verdades: 1. En Cataluña no se adoctrina a los niños en absoluto. Toda la población catalana nacida desde la Transición hasta estos últimos años ha pasado por la escuela catalana, o sea, desde los que empiezan a tener uso de razón hasta los que actualmente tienen cuarenta y tantos años ¿Cómo se explica entonces que la sociedad catalana sea tan plural? Parece que, más que adoctrinar, lo que ha hecho la escuela es fomentar la libertad de pensamiento y la capacidad crítica ¿Cómo se explica, también, que el independentismo no haya crecido exponencialmente hasta estos últimos años? ¿Es que los indignados del 15 M de 2011, que soslayaban explícitamente esta cuestión, no estaban adoctrinados? La escuela catalana ha sido un instrumento fundamental para el crecimiento y la modernización de nuestra sociedad y la inmersión lingüística un medio extraordinariamente efectivo para evitar que la sociedad catalana se fracturara en dos colectivos diferenciados por razones lingüísticas (y, en definitiva, de procedencia). Todo aquel que haya ido a la escuela catalana domina correctamente y por igual el catalán y el castellano, que después use uno u otro, dónde, cuándo y con quién, ya depende de opciones personales y de la realidad sociolingüística.

2. En Cataluña no hay ningún tipo de hispanofobia, ni siquiera entre los independentistas. Puede haber fobia al gobierno y a sus políticas, al Estado y a todos sus aparatos, especialmente los más represores, pero respecto a las tierras y las gentes de los pueblos de España, en absoluto. Quien más quien menos tiene familiares y raíces en un rincón u otro de España, y los que no tenemos familiares, tenemos amigos y multitud de rincones en los que nos sentimos felices -como el que comparto en la imagen-, y profundas querencias. Nos quieren infundir ese odio. Contrariamente, desde Cataluña -y yo no sé cuán arraigado está eso en España-, lo que se percibe es una catastrófica catalanofobia. La gente jaleando a la policía que venía a Barcelona al grito de “a por ellos”, grupos fascistas que vienen a reforzar a los fascistas de aquí (que también los hay) y obligan a los transeúntes a gritar “Viva España”, comercios españoles que cambian el nombre porque tiene alguna referencia a Cataluña, o supermercados que separan los productos catalanes... Todo eso ¿por qué? Suena a la profecía-fatwa de Aznar “Antes se romperá Cataluña que España”. Y ¿por qué no hay una respuesta contundente por parte de la izquierda -la de verdad- y los intelectuales de los distintos pueblos de España? Nos sentimos muy huérfanos en este sentido. Al fin y al cabo, hay que entender, que Cataluña se quiere independizar -o separar, es lo mismo- del Estado español ¡no de los españoles! No de España como entidad geográfica y cultural. Queremos mantener la relación de siempre con España, pero sin formar parte del Estado español, sin depender del Estado español para tomar nuestras propias decisiones. En el fondo, para la España que quiere dejar atrás la herencia del franquismo y avanzar hacia una sociedad transparente y moderna, con una democracia real, la independencia de Cataluña es la mejor oportunidad, ya que obligará al Estado español a redefinirse dentro de un contexto europeo y puede tener en la Cataluña independiente su mejor y más próximo aliado. Una Cataluña sometida no es de ninguna utilidad para la España que mira hacia el futuro.


3. Por eso Cataluña ha llegado hasta donde ha llegado. Nunca hubiéramos creído que el Estado español nos iba a reprimir con tanta virulencia. Cargas indiscriminadas de la policía contra la población civil, pacífica y con las manos en alto, sin distinción de edad o condición, una salvajada digna del franquismo. Destitución del gobierno legítimo de la Generalitat, hoy en prisión incondicional o huido de la justicia, con orden de arresto. Prisión incondicional para los líderes de la sociedad civil independentista por manifestaciones absolutamente pacíficas. Intervención de las instituciones de autogobierno de Cataluña y convocatoria de unas elecciones ilegítimas y sin garantías, ni en la campaña electoral ni en el respeto debido a los resultados. Todo eso por la realización de un referéndum que el Estado había declarado ilegal y por la proclamación posterior del resultado del referéndum que avalaba la República Catalana Independiente con más de dos millones de votos, un noventa por ciento de los que se emitieron y no fueron requisados por la policía (unos setecientos mil). El gobierno de Cataluña estuvo, desde hace dos años -cuando las últimas elecciones autonómicas- hasta el mismo día en que se declaró la República, pidiendo al gobierno español que se sentara a hablar, que se abriera un proceso de dialogo, sin condiciones previas, con mediadores Internacionales... pero no hubo manera. Rajoy mantuvo su política de no hacer nada, como nos tiene acostumbrados, y, al final, reaccionó con una violencia desproporcionada en todos los frentes. ¿Pecó el gobierno y, en conjunto, el independentismo catalán de ingenuidad? Seguramente. Por una parte, había un deseo generalizado, muy fuerte, de resolver las cosas amistosamente, sin traumas, ni violencia, permitiendo, incluso, que se pudiera mantener la doble nacionalidad, de forma casi automática, para facilitar aún más la unidad entre ambas sociedades dentro de la independencia política. Se creía que se podría llegar a eso. Se contaba con la resistencia del Estado español, pero nunca con una resistencia violenta y que, por lo que parece y actores muy diversos han confirmado, estaba dispuesto a llegar a las armas. También se confiaba mucho en Europa. Se creía en los valores propugnados por Europa, fundacionales de la UE, y, por tanto, en el derecho a la autodeterminación de los pueblos. Y también se confiaba bastante más en la sociedad española, en sus vanguardias intelectuales, que se veían como seguros aliados en un proceso de puro ejercicio de la democracia. Porque, no lo olvidemos, lo que pedía Cataluña no era la independencia, directamente, sino un referéndum para decidir si se quería continuar dentro de España, sí o no, y, en todo caso, cómo. Y, evidentemente, por parte del independentismo, se hubiera acatado el resultado, fuera el que fuera. Pero nada de eso se produjo, solo una sorda guerra en todos los frentes, como si hubiéramos regresado al treinta y nueve, sin reacciones significativas desde Europa ni desde la sociedad española.


4. Nos dicen que esto del independentismo es cosa de algunas élites catalanas, que han abducido a una parte de la población y que no es lo que quiere la mayoría silenciosa. Nada de eso es cierto. Hay unos dos millones de votos independentistas claros en Cataluña, según la consulta de 2014, las elecciones de 2015 y el referéndum de 2017, creciendo -no sé ahora después de la represión del Estado, pero antes, creciendo-. Evidentemente, no hay dos millones de ricos en Cataluña, ni tan siquiera de medianamente aposentados. No habríamos llegado aquí. El independentismo es un fenómeno popular y, como he explicado al principio, surgido desde la base, fruto de los reveses de la historia reciente de este país. Los ricos, precisamente, han corrido, con la ayuda e incluso la presión del Estado, a poner sus capitales y sus empresas a buen recaudo. Es más, y esto lo sabe todo el mundo en Cataluña, es el pueblo y no los dirigentes quien marca la dirección y la intensidad del proceso. El mismo día uno de octubre, por ejemplo, el gobierno de la Generalitat, en vista de las cargas policiales, intento desactivar el referéndum para evitar males mayores, pero los comités que se habían dispuesto en prácticamente todos y cada uno de los colegios electorales para hacerlo posible -y sobre los que cayeron dichas cargas policiales- se negaron en redondo. Es simplemente un ejemplo. Pueden desaparecer estos gobernantes y serán sustituidos por otros. Esto es un movimiento social, de amplio alcance. Por otra parte, no existe nada parecido a una mayoría silenciosa, ni en un sentido ni en el contrario. Se ha podido comprobar en las manifestaciones de uno y otro signo, siempre mucho más concurridas las independentistas. Pero, para no confundir la posición con la movilización, recurramos -ya que mejores indicadores no tenemos- a los votos. Donde mejor se pudieron contar fue en las elecciones autonómicas del 2015. Ahí, el independentismo obtuvo un 47,74% de los votos -y un número comparativamente mayor de escaños por la aplicación de la Ley de Hondt- y los partidos no independentistas un 48,11% (el porcentaje que falta corresponde a opciones que no alcanzaron representación parlamentaria). La diferencia estriba en que, mientras los votos independentistas eran claramente independentistas, los votos no independentistas representaban opciones distintas, autonomistas, e incluso recentralizadoras por parte de Ciutadans y el PPC (26,43% en conjunto), federalistas por parte del PSC (12,74%) y no se sabe, pero, por lo menos federalistas por parte de CSQP (8,94%). Por tanto, las opciones son, por lo menos, tres. Por eso el independentismo no pretendió imponerse en principio, aunque tenía mayoría en escaños, sino que propuso un referéndum para aclarar las cosas, al que se ha negado sistemáticamente y últimamente con violencia, el Estado español. El independentismo siempre aceptará el resultado. Es antes demócrata que independentista, pero, ¿qué hay que hacer frente a esa clara minoría mayoritaria, si no hay una opción única en el otro bando? Seguramente un referéndum con más de dos opciones y a doble vuelta para poder generar una solución aceptada por una clara mayoría de la sociedad catalana. El independentismo está absolutamente dispuesto a aceptar los resultados de un referéndum pactado y con garantías y a aceptar democráticamente los resultados. Si, finalmente, abocan una mayoría federalista, o incluso autonomista, que así sea, seguiremos trabajando para difundir nuestras ideas, pero siempre con absoluta lealtad. ¿Puede el Estado decir lo mismo si se da una mayoría independentista? Debería.


En resumen, se puede afirmar, por lo menos:

Que el auge del independentismo catalán durante estos últimos años es fruto de la creciente ofensiva de los poderes, especialmente en Europa y en España, así como de la marginación de Cataluña y de sus aspiraciones dentro del Estado español.

Que el independentismo catalán no es mayoritariamente nacionalista y que, en todo caso, no se ampara en mitos ni esencias, sino que se plantea como un proyecto inclusivo y progresista, para la construcción de una sociedad más libre y más justa.

Que, en cambio, el nacionalismo español, amparado en un Estado y en las correspondientes alianzas internacionales, sí es un nacionalismo esencialista, que entiende la unidad de España como un hecho natural y, por tanto, irrevocable, lo cual legitima su defensa a ultranza, aun en sus expresiones más agresivas y excluyentes.

Que hasta hace muy poco no ha existido ninguna ruptura ni sensación de ruptura social en Cataluña, donde siempre han convivido en paz y sin recelo, opciones identitarias y posicionamientos políticos diversos. Ahora sí se produce un malestar en este sentido, claramente inducido por una operación de propaganda auspiciada por el Estado, los medios de comunicación afines y los partidos españolistas. Es decir, se intenta romper Cataluña desde el exterior, desde el Estado español concretamente.

Que en Cataluña no se adoctrina, ni en las escuelas ni en los medios. Los medios tienen reconocimientos internacionales más que suficientes de rigor y pluralidad informativa. En cuanto a las escuelas, que son un bien muy preciado para el conjunto de la sociedad catalana, lo que se hace es comentar la realidad social, toda, de acuerdo con la edad de los alumnos; practicar la inmersión lingüística, sin detrimento alguno del aprendizaje del castellano, para evitar una segregación lingüística de la población y, por ejemplo, -otra cosa aducida como “adoctrinamiento”, ¡celebrar las fiestas populares!

Que en Cataluña no hay ni se fomenta de ninguna manera ningún tipo de hispanofobia. La fobia que puede existir en Cataluña se dirige hacia el aparato del Estado español y, singularmente, hacia sus instituciones y representantes políticos. Los vínculos de una mayoría de catalanes con personas, lugares y hechos de España son muy fuertes, ya sean vínculos de sangre o de afecto y preocupa mucho en Cataluña, en cambio, que en España se esté promoviendo una campaña de catalanofobia, que amenaza seriamente estos vínculos. El independentismo quiere separar Cataluña del Estado español, no de los pueblos y las tierras de España. En absoluto.

Que el independentismo catalán es un movimiento social, popular, de base, enormemente transversal, para nada de ricos ni de élites -los ricos no tienen otra ideología que su dinero-. Que los políticos que se han puesto al frente de este movimiento -y que están pagando duramente por ello- actúan bajo mandato popular, como ellos mismos reconocen y, en ningún caso, existe ningún fenómeno de abducción o de caudillismo de los políticos sobre la sociedad. Al contrario.

Que no existe en absoluto eso que algunos -incluido el presidente del gobierno español- llaman “mayoría silenciosa”, que, como se puede observar, tanto en la calle como en las urnas, no hay ninguna mayoría, y menos la que pretenden representar los partidos españolistas, tan solo hay minorías mayoritarias y, en ese caso, la más importante, con mucho, es la independentista.

Que el independentismo catalán, desde la población hasta el gobierno de la Generalitat, ha pecado de ingenuo respecto al carácter autoritario, claramente predemocrático, del Estado español, creyendo que éste se avendría a negociar un referéndum pactado para dilucidar los apoyos que cada una de las opciones de interrelación política tenían en Cataluña. No solo no ha sido así, sino que, con el apoyo -igualmente inesperado- de los estados europeos, el Estado español ha actuado en Cataluña con una violencia desmedida, no solo en las cargas policiales sino también en la destitución y encarcelamiento del gobierno catalán, la paralización de sus instituciones, la disolución del parlamento, y la convocatoria espuria de una elecciones autonómicas sin garantía alguna. Todo ello además de la actuación continua, que viene ya de lejos y está perfectamente documentada -e impune-, de las “cloacas del estado”.

Que, a pesar de todo, el independentismo catalán acudirá a las elecciones del 21 de diciembre y, si gana, volverá a intentar pactar con el Estado un referéndum vinculante. Que, en cualquier caso, el independentismo aceptará el resultado de las elecciones, sea el que sea, y se adaptará a la situación resultante, aunque es más que dudoso que, si el independentismo gana, el Estado haga otro tanto. El independentismo catalán es un movimiento pacífico y democrático que no va contra nadie, sino a favor de todos, que tiene en frente un Estado (no un país, ¡cuidado!), cuya herencia mal disimulada del franquismo resurge con fuerza, especialmente en este tema.

Amigos, amigas, ayudadnos para que la democracia, la voluntad popular, pueda expresarse sin trabas y prevalezca.



Llorenç Prats

dijous, 16 de novembre de 2017

TRES REGIMENTS, PERÒ UNA SOLA BATALLA





Volia aprofitar aquestes ratlles per demanar, com ja he fet a les xarxes socials, una explicació certa, coherent i autoritzada tant del què i el per què de les decisions del govern des de després del referèndum fins ara, com dels plantejaments de futur de les diverses formacions independentistes, segons els resultats del 21 D. Tanmateix, després de veure, sentir o llegir les declaracions del president Puigdemont, del vicepresident Junqueras, de la Marta Rovira, de la Marta Pascual, del Toni Comín, la Meritxell Serret, l'Anna Simó, el Jordi Cuixart i d'altres, no ho faré, per diverses raons.


En primer lloc perquè penso que és impossible que ens puguin transmetre un únic relat coherent. Els uns a la presó, els altres a Brussel·les i els que menys a Catalunya, però tots amb imputacions severíssimes per part dels tribunals espanyols, que els obliguen a anar amb peus de plom, amb la impossibilitat física d'una coordinació efectiva, amb una intervenció directa i asfixiant de les institucions d'autogovern, que, si no s'és caut, les pot portar a l'aniquilació. Amb amenaces a l'escola, els mitjans de comunicació, col·lectius diversos i persones individuals, que sembren la por i l'autocensura. Amb unes eleccions a l'horitzó sense cap mena de garantia democràtica ni respecte a la campanya electoral, ni molt menys a la netedat i acatament dels resultats... En aquesta situació que viuen, no només els nostres governants legítims, sinó els país sencer, de veritable estat d'excepció, no es pot demanar més dels nostres representants, per perspectiva i per prudència.


El que sabem, fins on arriba la meva informació i el meu enteniment, és que el govern confiava que, en un marc europeu, l'Estat espanyol no s'atreviria a saltar-se qualsevol legalitat, inclosa la seva, i a imposar mesures repressives absolutament impròpies d'un estat de dret i d'una societat democràtica. El dia 27 d'octubre sembla que el president Puigdemont estava disposat a convocar les eleccions en lloc d'impulsar la proclamació de la República si l'Estat garantia que no s'aplicaria el 155, o, més ben dit, l'estat d'excepció colpista i autoritari, predemocràtic en tot cas, encarnat en les mesures que van implementar sota el paraigües genèric i espuri del 155. Tanmateix, aquestes garanties no es van donar i el president, finalment, va decidir forçar la situació i donar peu a què el Parlament proclamés la República, en el convenciment que el conflicte polític resultant s'hauria de resoldre políticament. Però, en un dels moments més foscos d'aquests dies, sembla que el govern espanyol no només va implantar la seva peculiar versió del 155, sinó que va amenaçar amb la utilització de la força si això es pretenia obstaculitzar mitjançant la resistència pacífica. No sabem, perquè, si ho saben, els nostres governants a l'exili no poden o volen dir-ho, si aquest ús de la força podia haver arribat fins al foc real, és a dir, fins a posar morts sobre la taula. El govern va decidir fer un pas enrere per evitar les conseqüències de la repressió violenta dels ciutadans. I va decidir dividir-se, amb el president i una part dels consellers a Brussel·les per crear un gran altaveu, internacionalitzar el conflicte i mostrar la diferència entre la justícia belga i l'espanyola. Tant se val el per què de la decisió de cadascú. Les situacions personals són tan dures que qualsevol opció, al marge de la seva consideració estratègica, s'ha de comprendre i respectar. Com ja sabem, l'Audiència Nacional va empresonar els consellers i conselleres, com havia fet amb el Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez, per sedició, i, en aquest cas també per rebel·lió, corrupció i malversació de fons. Al mateix temps el govern d'Espanya -il·legalment- va dissoldre el Parlament i va convocar unes eleccions "autonòmiques" per al 21 de desembre, amb l'advertiment que, si guanyaven de nou les forces independentistes i pretenien actuar fora de la Constitució -segons la seva interpretació-, és a dir, més enllà de l'autonomia, tornarien a aplicar el 155, article que, d'altra banda i que jo recordi, no han deixat clar en cap moment que, després del 21 de desembre, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, deixarà d'estar en vigor.


Estant així les coses, l'independentisme s'ha organitzat com ha pogut, des de les presons de Madrid, des de Brussel·les, des de Catalunya, amb l'espasa dels tribunals espanyols suspesa sobre tots i cadascun dels nostres caps. Crec que hem de ser conscients que ens movem en aquesta absoluta precarietat i que tot cal interpretar-ho en aquest context. M'apunto a totes aquelles veus que han dit que ja n'hi ha prou d'autocrítica i de flagel·lar-se. Ara és fàcil deduir que l'Estat espanyol pot actuar impúnement al marge dels drets fonamentals de les persones, amb l'única raó de la força, per defensar la unitat d'Espanya. Però, ni que ho haguéssim sabut, és que el govern i la societat catalana haguessin pogut actuar d'una altra manera? Tampoc importa massa si ens presentem en una sola llista o en tres. No hi ha hagut temps per debatre una coalició prou àmplia i no està clar quina fórmula ens pot permetre uns millors resultats electorals. Aquestes eleccions són excepcionals, l'únic que cal tenir clar és que pretenem alliberar els presos polítics, recuperar la normalitat institucional i forçar la consulta a la població sobre el model territorial que es vol per a Catalunya: independència, federalisme o autonomia, si no en surt cap més. Això ja ho he explicat en anteriors ocasions.


Jo no crec que al govern espanyol li interessés convocar eleccions tan aviat, amb més temps hagués pogut devastar més a fons Catalunya i afeblir l'independentisme. Darrera de la data del 21 de desembre hi veig el context europeu, prou tocat per la qüestió catalana. Potser tornen a ser esperances il·luses, però crec que el govern espanyol té una línia vermella posada per Europa -per l'opinió europea segur, però potser també pels estats i les institucions comunitàries-, una línia que l'ha permès aplicar a la seva manera el 155, és a dir, crear un estat d'excepció -és cert-, però breu, per un temps limitat per redreçar les coses. Si tot va bé per a l'Estat espanyol, i per a Europa, les formacions polítiques que han recolzat el 155 guanyaran les eleccions i la qüestió de la secessió de Catalunya es donarà per tancada. Però, si guanyem nosaltres, les forces independentistes, i si guanyem clarament, és a dir en vots i escons i superant el 50%, opino que, forçat per Europa, el govern espanyol haurà d'acceptar els resultats i iniciar un procés de diàleg que ens ha de portar a un referèndum pactat (també n'he parlat en entrades anteriors). No ens reconeixeran automàticament la independència -seria molt ingenu pensar que guanyant les eleccions ja està-, però sí el dret a posar-la a votació en un referèndum. En qualsevol cas és l'únic escenari en què ens podem defensar. 


Per tant, amunt els ànims, podem guanyar i hem de guanyar. Cal un rearmament moral, ara les explicacions les hem de demanar als altres, com, per exemple a Ciudadanos que, segons sembla, aquest matí anaven fent campanya electoral per l'entrada de l'Hospital de la Vall d'Hebron. Ens hem d'agafar a les eleccions com un clau ardent, que no falli ni un sol vot i que ningú desautoritzi en absolut cap opció independentista. El nostre president, en tot cas, serà Carles Puigdemont, el mateix Junqueras ho ha proclamat i recuperarem el nostre govern legítim, ara en presó o a l'exili, però només hi arribarem si ens activem ja, si ens agafem aquestes eleccions com una batalla final per la llibertat, contra l'estat repressor i les forces del 155, en la qual tenim tres regiments d'un mateix exèrcit que actuen coordinadament al servei d'un objectiu únic. Si l'assolim, si el 22 de desembre tenim la majoria que tothom demana en vots i en escons i sumem més del 50%, el panorama pot ser mol esperançador. Per aconseguir-ho cal renovar totes les nostres energies i remar tots en la mateixa direcció, la de les urnes.


Llorenç Prats

dijous, 9 de novembre de 2017

¿INÉS ARRIMADAS, PRESIDENTA DE LA GENERALITAT?




























Finalment no hi haurà llista unitària per a les eleccions del 21 de desembre ¿Per què? No vull pensar que els partits no hagin fet els càlculs dels resultats que pot obtenir, no ja el bloc independentista, sinó el conjunt de forces partidàries de l'autodeterminació, segons si van junts o per separat. Tampoc vull creure que hagin fet els càlculs en termes estrictes de resultats relatius per a cada partit, particularment, sense atendre a les conseqüències per a la situació global. Per tant, he de pensar que els partits sobiranistes han pres la decisió de concórrer a les eleccions per separat perquè tenen la convicció fonamentada que aquesta és l'opció electoralment més avantatjosa per al sobiranisme.


En prescindir de la llista unitària, es perd l'avantatge que confereix la llei electoral vigent als partits i coalicions grans, avantatge, no ho oblidem, que és el que ha permès a Junts pel Sí governar durant aquesta darrera i breu legislatura, amb el recolzament de la CUP, i desenvolupar el procés que ens ha dut al referèndum de l'1 d'octubre, a la proclamació de la República Catalana Independent -encara que només hagi estat de boquilla- i a la aplicació per part de l'Estat del 155 (i de moltes altres mesures, més o menys públiques o discretes, secretes i tot en algun cas), que ens ha menat a la catàstrofe en què es troba actualment Catalunya. Tanmateix, cal pensar que, si s'ha decidit fer-ho així, i descartant les opcions estrictament partidistes, és perquè els estudis demoscòpics deuen demostrar que els partits i formacions independentistes per separat poden captar més vots per a una causa que, en els seus punts primigenis, és coincident, però que, més enllà d'això (amnistia, restitució de les institucions pròpies, autodeterminació), segueix opcions divergents. Vull dir, en definitiva, que, a efectes electorals, suposo -i espero- que els partits i altres formacions polítiques hagin conclòs, amb arguments sòlids, que, per exemple, el nombre de afiliats i seguidors de la CUP que deixarien de votar una llista unitària si hi hagués un nombre significatiu de candidats del PDCAT, i viceversa, el nombre d'afiliats i seguidors del PDCAT que deixarien de votar una llista unitària si hi hagués un nombre significatiu de candidats de la CUP, representarien una pèrdua de vots electoralment més transcendent -en nombre d'escons- que l'avantatge que, en aquests mateixos termes, pogués conferir la Llei d'Hondt a una llista unitària. Si els partits i formacions independentistes no em diuen el contrari, em nego a contemplar cap més hipòtesi.


Hi ha veus, procedents de diferents fronts, que expressen reiteradament dues inquietuds, que, en bona part, al llarg del seu desenvolupament, conflueixen. Una d'aquestes inquietuds és el que en diríem "per fer què". Aquesta expressió la va utilitzar Eulàlia Reguant de la CUP i, darrerament, li he sentit amb unes altres paraules a Mònica Terribas. Aquesta inquietud entenc que, per una banda, és una demanda de programa, en tots els àmbits de la governança. D'una altra banda entenc que també és una demanda sobre el punt de partença en el qual ens hem de situar: hem de partir del reconeixement de la proclamació de la República? de l'assumpció dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre? o de l'exigència, en base al resultat de les eleccions del 21 de desembre, d'un referèndum pactat? -Jo, ja ho vaig explicar, estic en aquesta darrera tessitura-. L'aspecte de la governança lliga amb la segona qüestió, que és reclamada insistentment pels partits i formacions unionistes, inclosa CSQP, que, tot i que sembla que estaria per un referèndum pactat -vés a saber-, utilitza la paràlisi dels afers socials -sobretot- per pescar en un banc de vots més o menys d'esquerra i no independentistes, o que estan més preocupats per les dificultats del dia a dia -amb tot el dret i tota la raó-. En aquesta qüestió s'hi apunten també, demagògicament, el Partit Popular, Ciutadans i el PSC. Tots ells saben que si l'agenda social i altres afers de gran importància no s'han pogut desenvolupar és en gran part per la guerra política i jurídica que el govern d'Espanya ha mantingut amb el govern de Catalunya, ja des d'abans del 2015. Una guerra escandalosament desigual. Tanmateix, el malestar social és prou alt com perquè el mantra de l'independentisme versus les necessitats reals del poble pugui tenir molta requesta entre la població. Hi ha una dada, que vaig llegir en un tweet de Ramón Cotarelo, que és significativa. Es podria resumir així: el recolzament a l'independentisme és directament proporcional al nivell de formació dels enquestats. A més formació, més recolzament. Al marge del cas que es pugui fer a aquestes dades demoscòpiques soltes, que és més aviat poc, és ben sabut que la ignorància ha estat, de sempre i a tot arreu, un dels mecanismes més importants del poder per legitimar-se com a autoritat. Els partits unionistes saben molt bé quines consignes han d'agitar per guanyar-se la voluntat de tanta gent que ho està passant malament i veuen que el govern -no els expliquis si el d'Espanya o el de Catalunya- no està fent res per ells. Però aquest és també un parany en el que no poden caure els partits independentistes, perquè si tornem enrere, massa enrere, perdran suports en les seves pròpies files i, a més a més, des d'una situació autonomista no podran governar sense la interferència continua del govern d'Espanya, que, aleshores, sí que tindrà Catalunya ben agafada pel coll. Per tant, per a mi, les qüestions es contesten així: "per fer què? -el referèndum pactat, immediatament (vegeu l'entrada anterior); i les polítiques sectorials? -immediatament, de seguida que tinguem la capacitat per fer-ho, ja sigui com a Estat independent, o com a Estat federat (com a autonomia no ho tindrem mai)".


Però cal tenir en compte un altre escenari: que, en aquestes circumstàncies, sense la protecció de la Llei d'Hont -que no m'agrada, deixeu-m'ho aclarir, però que tothom ha fet servir fins ara i no es tracta de fer el pallús-, guanyin les eleccions els partits unionistes. Entre ells, segons he llegit, existeix un pacte perquè, en aquest cas, governi el partit d'entre ells que hagi obtingut més vots, que, previsiblement, seria Ciutadans. Per tant, Inés Arrimadas seria la presidenta de la Generalitat, probablement amb Garcia Albiol com a vicepresident i el PSC recolzant el govern sense participar-hi. La situació és apocalíptica. Pensem que Ciutadans, fundacionalment, és un partit declaradament anticatalanista i el PPC ja el coneixem. La destrossa que podrien fer en quatre anys en estructures de país tan importants, tan eficients i garants d'un futur de progrés com l'Escola catalana, els Mitjans de comunicació públics, els Mossos d'esquadra i la policia local, les estructures del municipalisme o el ja mig enfonsat Sistema de salut podrien ser literalment irrecuperables. La primera obligació de la resta de partits catalans, de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes amb dos dits de front, és assegurar-se que això no passi. Penseu només en els personatges en si: la patètica pobresa del discurs, del pensament polític, d'Inés Arrimadas, l'extremisme ideològic d'un Garcia Albiol, xenòfob reconegut... Potser seria, no ja el govern, sinó bona part del poble de Catalunya que ens hauríem d'exiliar. Fixeu-vos que, tot i la misèria en què s'han enfonsat aquestes darreres setmanes, si, malgrat tot, ens diguessin que governaria el PSC, la sensació seria una altra. Com a mínim -hi estiguis o no d'acord- és un partit seriós i responsable, capaç de respectar el país i menar-lo, pel seu camí, però sense fer cap malvestat. L'opció Arrimadas, en canvi, horroritza. I si pensem en el govern que podria conformar, encara més.


Penso que evitar que això passi ha de ser la prioritat de tots els partits sobiranistes. Tant dels partits independentistes com de CSQP, encara que segueixi una estratègia electoral similar a Ciutadans, PPC i PSC. En segons quina situació, ells poden ser els àrbitres. Tanmateix no hauríem d'arribar aquí. Cal guanyar aquestes eleccions i apel·lo a la responsabilitat de tots els partits i formacions sobiranistes i també de tots i cadascú de nosaltres. Que voti tothom, sense excepció, i votem per salvar el país. Evitem qualsevol escenari de malson i garantim una posició que permeti exigir el referèndum pactat. Que el poble de Catalunya pugui determinar quin model polític vol -independència, federació, autonomia-, respectem-ho escrupulosament i, llavors sí, sense cap dilació, posem-nos a recuperar el temps perdut.





Llorenç Prats


diumenge, 5 de novembre de 2017

NO ÉS HORA DE TRAÏDORS

Continuem. En aquests moments aparentment difícils, dolorosos per l'empresonament, ja fa massa dies, de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i de bona part del govern legítim del nostre país, amb el parlament dissolt i la resta d'institucions de govern intervingudes, amb el President -i uns quants consellers més- a l'exili i ja no sé quants més encausats per l'únic delicte d'haver facilitat que els catalans -tots- poguem decidir sobre el nostre futur..., en aquests moments no hem de caure en el desànim. En primer lloc perquè no hi tenim cap dret, precisament quan els nostres representats estan empresonats o perseguits, les nostres institucions ocupades i se'ns humilia i es vol anorrear el nostre autogovern, cal que estiguem, més que mai, ferms i alçats, fermes i alçades, i amatents. Potser ens calia una prova de foc, com la vam haver de patir en les tenebres del franquisme, per baixar de la figuera i forjar-nos. La nostra determinació ha de ser fèrria i tossuda, a prova de qualsevol mesura de repressió, com l'1 d'octubre, sinó, és que no ens mereixeríem la llibertat col·lectiva. A més a més hem d'estar a l'alçada dels nostres dirigents i portantveus, que han encarat la privació de llibertat, les vexacions i les amenaces contra el seu patrimoni amb valentia i decisió. Ningú -o gairebé- ha fallat i això només acabarà bé si el poble, molt majoritàriament, tampoc no falla. Però és que, a més a més encara, més enllà del mal que ens han volgut infligir, no hi ha motius per al desànim. Amb la decisió del President Puigdemont d'anar-se'n a Brussel·les, la capital d'Europa, i de mantenir-s'hi, la visibilitat i la internacionalització del problema i de l'arbitrarietat político-judicial espanyola s'ha multiplicat exponencialment. Ara és la justícia belga la que haurà d'examinar l'aute de la jutge Lamela, les demandes del fiscal... i en podrà copsar el despropòsit. Ho publicitaran o no, però internament i de cara a l'Estat espanyol no ho podran donar per bo. I l'opinió pública de tot el món podrà seguir la situació dels presos polítics i les garanties que tinguin o no les mateixes eleccions que el govern espanyol va convocar. No podem esperar que els estats de la UE reaccionin a favor nostre, tenen massa interessos en comú amb l'Estat espanyol, però la UE es basa en unes convencions, en uns principis fonamentals -el seu relat, si voleu-, que no poden ser vulnerats sense perdre credibilitat i legitimitat. Una cosa que, en la situació actual, difícilment es pot permetre i que l'hauria de portar a pressionar Espanya.


La situació actual està més o menys així: Les institucions suspeses o intervingudes, els líders polítics i ciutadans a la presó, a l'exili o atrapats en el remolí de la justícia -que "afina" convenientment les decisions polítiques-, l'amenaça de les forces repressives present per terra, mar i aire a Catalunya i unes eleccions sense garanties en l'horitzó. Els polítics i ciutadans empresonats i encausats són un clam a la consciència internacional, els exiliats una antena que retransmet i atreu l'atenció de tot el món, si més no el President (la veritat és que jo no acabo d'entendre què hi fan els altres consellers, però, enfront d'una situació de presó segura, crec que s'han de respectar totes les opcions escrupulosament). La població serem la caixa de ressonància, al carrer, de la situació política. Per començar a l'aturada de país del proper dia 8 i a la manifestació de l'11 de novembre. Més endavant i de forma decisiva, amb els nostres vots. No confio massa en l'eficàcia de les manifestacions. La partida se jugarà sobretot a les urnes i en el reconeixement internacional dels avenços que poguem fer en aquest sentit. Però, de totes maneres, aquesta manifestació ha de ser una demostració multitudinària de determinació, no hi pot faltar ningú, ningú. A veure si acabem d'una vegada per totes amb el cuento xino aquest de la "mayoría silenciosa" i ho fem d'una manera ben gràfica, com l'11 de setembre del 2012, que va ser una data que va canviar la història.


De tota manera -dic-, on se jugarà, si no definitivament, sí en gran part, la partida, serà a les eleccions del 21 de desembre. L'estratègia per a aquestes eleccions ha de ser nítida i convençuda. No podem anar amb el lliri a la mà, una altra vegada no! Hem d'anar a guanyar i a guanyar per golejada. A donar un missatge inequívoc i eixordador a favor del dret a decidir.


No és el moment dels partits, és el moment del poble, de la unitat. És un moment històric i ningú no hi pot faltar. Que s'ho facin com vulguin, però PDCAT, ERC, CUP, ANC, Òmnium, AMI, CDR'S i una part del món de CSQP, com ha mínim, han de concórrer junts amb tres únics punts que ja són prou coneguts. 1) Retirada automàtica del 155 i restitució de totes les institucions d'autogovern; 2) Amnistia total i immediata per a tots els presos polítics i arxiu de totes les causes obertes amb motiu de la consulta, el procés, el referèndum i la declaració de la República; i 3) Convocatòria immediata d'un referèndum d'autodeterminació vinculant. Qui no s'hi avingui estarà defensant interessos particulars i traint la voluntat democràtica de la gran part de la societat catalana que va defensar i participar en el referèndum de l'1 d'octubre i que vol arribar a l'autodeterminació d'una manera neta, transparent, democràtica, però també efectiva, sigui quin sigui el resultat.


Hi poden posar molts entrebancs a les eleccions del 21 de desembre, però, si anem tots junts és pràcticament impossible que les puguin parar o falsejar. Si guanyem molt majoritàriament, el nostre dret a l'autodeterminació, la nostra legitimitat per anar a un referèndum pactat i definitiu, estarà guanyada i l'Estat espanyol s'hi haurà d'avenir perquè Europa -encara que als estats no els plagui-, l'haurà de reconèixer. Només demano això: unitat absoluta pel dret a l'autodeterminació, al referèndum. Després, de manera immediata, caldrà fer un referèndum amb totes les opcions, i, si cal, amb dues voltes: autonomia, federalisme, independència... i que les dues opcions més votades s'enfrontin en una segona volta a majoria simple. Un escenari acuradíssimament democràtic, que ha de ser controlat per àrbitres imparcials i donar, definitivament, la forma de govern legítima per a Catalunya i acotar els terminis i el nombre de signatures necessàries per demanar qualsevol revisió.


Sí, com espero i desitjo, en aquest referèndum guanya la independència, la minoria majoritària, n'estic segur, en un país forçosament plural, llavors podrem declarar la República Catalana Independent amb tots els ets i uts, i fer unes noves eleccions per redactar la nova constitució. Llavors serà el moment per a què cada partit marqui el seu perfil, no abans. Fer-ho abans seria de miserables que només vetllen pels seus propis interessos, seria ignorar la història. 


Ara toca blindar els objectius del primer pas: amnistia, restitució de l'autogovern i guanyar el dret a l'autodeterminació. No és hora de traïdors.



Llorenç Prats

diumenge, 29 d’octubre de 2017

¿I ARA QUÈ? UNA HIPÒTESI D'URGÈNCIA PER EXPLICAR LA SITUACIÓ ACTUAL



A hores d'ara sembla clar que no hi haurà República Catalana Independent, si més no d'una manera immediata. I que s'acatarà, més o menys obertament i més o menys al peu de la lletra, l'aplicació de l'article 155. Demà -escric el diumenge a la tarda- ho acabarem de veure segons el que faci el Govern a tots els seus nivells i en les declaracions, que no poden trigar massa més a formular-se d'una manera menys críptica, menys polisèmica, que la que va fer el President dissabte des de Girona.

Jo no sé si la proclamació de divendres per part del Parlament va ser una mena de globus sonda, a veure com reaccionava tot plegat -els diversos actors-, o si -sona conspiranoic, ja ho sé- hi havia algun acord amb l'Estat per satisfer, diguem-ho així, les mútues clienteles, sense prendre mal ningú. Així, el Parlament votaria la Declaració d'Independència i l'Estat reaccionaria immediatament amb l'aplicació de l'article 155 en una versió mesurada -a partir de demà també ho veurem-, la clau del qual serien les eleccions del 21 de desembre, que, a la pràctica, serien un substitut del referèndum pactat, amb la singularitat que, si l'indepentisme no arribava als noranta escons -la majoria qualificada que exigeix l'Estatut per a les qüestions que afecten la pròpia normativa bàsica-, difícilment podria reivindicar cap autoritat moral per reclamar la Independència.

D'una manera o d'una altra, això explicaria el silenci del govern en general, l'ambigüitat de Puigdemont, les al·lusions de Junqueras -avui- a les mesures "difícils d'entendre", que poden "semblar contradictòries" i al valor de refrendar la proclamació de la Independència en unes eleccions -no a les eleccions constituents, s'entén que es refereix a les de desembre- . Per aquí s'entendria també que no s'hagi publicat la proclamació de la República al DOGC, que el President no sortís divendres al balcó del Palau de la Generalitat, que hi continuï onejant la bandera espanyola, que els càrrecs responsables dels Mossos d'Esquadra hagin acatat la seva destitució sense oposar la més mínima resistència, que es parli ja -i d'una manera cada vegada més oberta i comprehensiva- de candidatures de consens per a les eleccions i que, fins ara, a la població mobilitzada no se'ns hagi convocat per a res. Segur que em deixo coses.

Si tot això, que no deixa de ser una hipòtesi -o, si voleu, una mera especulació-, realment és així, s'hagués parlat o no, jo no m'ho agafo com una traïció. Hi ha molt en joc i no es tracta de mantenir actituds suïcides, sinó d'actuar amb intel·ligència. Vista les reaccions -interiors i exteriors- és difícil pensar que ens en sortirem només amb la capacitat de mobilització pacífica. No només una part important de la població de Catalunya hi està en contra, sinó, ara com ara, tots els governs europeus i de la resta del món que s'hi han pronunciat, les associacions de jutges sense excepció i la resta de poders fàctics. Com deia en una altra ocasió, estem més sols que la una.

En un context així, segurament, l'opció més intel·ligent és agafar-se les eleccions de desembre com una oportunitat. Ara, és una oportunitat que caldria aprofitar molt bé. Cal optimitzar la majoria independentista, portar-la fins a cotes que fins ara no ha assolit. Caldria anar amb un missatge clar i rotund, inequívoc, i aconseguir aquests noranta escons que no hem aconseguit mai. Si fos així, la nostra legitimitat seria molt gran i molt difícil d'objectar, ni que fos -fixeu-vos que us dic- legitimitat per exigir un referèndum, per votar que no quedi. El suport en aquest sentit del referèndum de l' 1 d'octubre era feble, ja ho vaig dir, per les condicions en què es va haver de fer la consulta i perquè la gent contrària a la Independència pràcticament no hi va anar a votar. La República Catalana Independent és prou important, és un fet històric de tanta rellevància que ha d'estar sòlidament fonamentada. Ara, al desembre, la gent del règim del setanta-vuit anirà a votar segur, perquè és l'Estat qui convoca. Nosaltres també hi hem de ser, amb totes les nostres potències, per intentar assolir aquesta majoria qualificada que ens hauria d'obrir moltes portes. I, si no som capaços d'assolir-la, potser que acceptem que encara no és l'hora de la Independència, que ens "falta múscul", com es diu ara. Com a mínim, no deixaríem el govern de la Generalitat en mans de segons qui i guanyaríem temps per continuar creixent fins que tinguem la força suficient per proclamar d'una manera incontestable la nostra llibertat.



PS: Insisteixo en que tot això és només una hipòtesi per intentar explicar el que ha passat, el que passa i el que pot passar en un futur immediat. En qüestió d'hores poden haver-hi fets que ho desmenteixin tot, o el Govern pot sortir amb tota una altra actitud i un altre argumentari, no ho sé. En tot cas, continuo pensant, com deia a la darrera entrada que, faci el que faci, cal que tots estiguem amb el President i que, per damunt de tot, mantinguem la Unitat.


Llorenç Prats


dimarts, 24 d’octubre de 2017

TOTS AMB EL PRESIDENT




Aquesta setmana serà decisiva per al procés sobiranista de Catalunya: el ple del Parlament de dijous, el ple del Senat de divendres i, entremig, la compareixença -o no- al Senat del President Puigdemont. Tal com estan les coses, amb l'aplicació del 155 sobre la taula, tots els moviments que es facin -d'una banda i de l'altra- tindran una importància crucial. Jo no formo part ni de l'Estat espanyol ni del poble espanyol, ni del Parlament ni del Govern de la Generalitat. Sí formo part d'un altre actor col·lectiu principal en el conflicte: el poble de Catalunya, i, concretament de la majoria (o, si us ho estimeu més, de la minoria majoritària) sobiranista del poble de Catalunya.



Des d'aquesta posició, aquests dies, l'únic que podem fer és expressar la nostra opinió, mirant d'influir en les decisions que prengui el Parlament i el Govern de Catalunya. Reflexionar i debatre amb arguments. Tots nosaltres tenim un objectiu comú, que és la independència de Catalunya, la República  Independent de Catalunya. Ara bé,molts discrepem o dubtem respecte a l'estratègia que cal seguir i als moviments tàctics concrets. A mi, el cor em demana que al ple del Parlament de dijous es proclami formalment la República Independent de Catalunya i, quan l'Estat contrataqui amb l'aplicació de les mesures repressives que engloba sota el paraigua del 155, instal·lar-nos en la desobediència i la resistència, seguint estrictament els principis de no violència activa. D'altra banda, però, el cap em diu que no tinc prou elements per saber del cert si aquesta és l'actitud correcta o no. I quan dic correcta vull dir convenient. Això és com una partida d'escacs (per evitar els símils bel·licistes), el que importa és la victòria final i cadascuna de les decisions són moviments tàctics al servei d'una estratègia per aconseguir el mat o l'abandonament del contrincant, encara que en el decurs de la partida ens haguem d'enrocar o haguem de fer algun gambit i tot. Tots els moviments -inclosa la declaració d'independència, o no- són instruments per guanyar la independència. Fins i tot la independència, per a mi -i crec que per a la immensa majoria dels sobiranistes- és també un instrument per assolir una societat més lliure, pròspera, transparent i socialment justa.



¿És, en aquest sentit, un bon moviment la declaració d'independència? No ho sé. M'agradaria pensar que sí, però la veritat és que no ho sé. El que no pot ser -ni aquest ni cap altre- és un moviment a la desesperada, llavors hauríem perdut. No sé si amb la declaració d'independència l'Estat desplegarà tots els mecanismes repressius, i, si és així, si serem capaços d'oferir una resistència suficient i suficientment constant i perllongada en el temps per contenir-los. No sé si ningú, dintre o fora d'Europa, mourà un dit per nosaltres, ni sé si això és el que estan esperant ni en quin sentit, si per a bé o per a mal. Em temo que això s'assembla molt a l'Ofensiva Victoriosa dels Poders, que, en gràfica expressió de Victor Cousin, es va donar en temps de la Contrarreforma. No sé si l'Estat espanyol, Europa, estan assajant una dinàmica de recentralització i sobre-empoderament dels estats i les elits econòmiques. No ho sé, potser no, i potser sí que aquest és el pas que els pot obligar a recular, si tenim, insisteixo, prou força per aguantar-ho. M'agradaria més que res que la declaració d'independència fos una jugada guanyadora, d'aquelles que, força abans d'acabar la partida, decanten definitivament el resultat i, normalment, obliguen al contrincant a retirar-se més d'hora que tard. Tant de bo sigui així, però ni jo, ni la immensa majoria de les persones que formem el bloc sobiranista, no tenim prou informació per afirmar que aquest moviment decantaria la balança en un sentit o en un altre.



D'altra banda, tampoc no sabem què passarà si el President decideix convocar eleccions abans d'anar a Madrid. ¿Servirien per aturar l'aplicació del 155? o, ¿un cop ja s'hi han posat, això és només una excusa per acabar amb l'autogovern de Catalunya -i potser d'altres comunitats autònomes, pel que veiem- en la ruta irreversible d'aquest retorn al tardofranquisme neoliberal, sense gairebé ni un bri de maquillatge? Tampoc no ho sabem. ¿Què passaria si es fessin unes eleccions el més ràpidament possible i s'aconseguís una majoria sobiranista encara més clara que hi ha avui al Parlament? ¿Canviaria l'Estat la seva posició? ¿I Europa? No sembla, oi, però... De fet: ¿és realista pensar que ens deixarien fer unes eleccions ràpides i en llibertat sense limitar la presència dels partits o programes sobiranistes? ¿Li importaria un rave a algú, més enllà de nosaltres, si finalment ho feien?... ¿Hi ha algun poder al món disposat a intervenir una hora o altra en defensa dels nostres drets? Altrament, ¿poden els governs de la Unió Europea mantenir-se indefinidament impassibles davant la vulneració de drets fonamentals per part d'un estat membre, sobretot si estan sotmesos a la pressió de la premsa i la població? Tampoc no ho sé, tampoc no ho sabem.



Ens falten massa claus del conflicte per poder analitzar l'oportunitat d'aquests moviments, o d'altres possibles. Espero, necessito creure que és així, que els nostres polítics tinguin totes les claus i sàpiguen portar el joc amb mà de mestre. Nosaltres serem la força al carrer i a les xarxes socials -virtuals i, sobretot, materials-. L'organització sociocultural de la societat catalana és un fet diferencial amb el que no han comptat mai i, en qualsevol escenari, és un avantatge per a nosaltres.



El que no podem ser en cap cas és un obstacle. El Govern actual de la Generalitat està format per homes i dones que han demostrat un compromís insubornable, que estan disposats a jugar-se la seva llibertat, la seva carrera i el seu patrimoni. Són homes i dones que amb valor i intel·ligència ens han guiat fins aquí i ens han posat molt més a prop de la independència del que haguéssim pogut somniar mai. I al davant d'aquest govern hi ha el President Puigdemont, un home que s'ha guanyat a pols la confiança i l'agraïment de tot el poble de Catalunya, i que personalment s'hi juga molt. El que ara és de vida o mort és que tots els sobiranistes estiguem units com un sol home, com una sola dona, al darrera del President. Sigui quina sigui la seva propera jugada, ens agradi més o menys, n'arribem a entendre els intríngulis o no, o a mitges, seguim disciplinadament el camí que ens assenyali.



La unitat, en aquests moments, no és un "valor afegit", ni un factor més a favor nostre, és absolutament imprescindible per guanyar. Sense unitat ja podem plegar i tornar cap a casa. Es pot discrepar, òbviament, podem tenir posicions molt diverses, però sense posar mai en perill la unitat: cal actual com un tot orgànic, tant se val si opinem que la propera jugada del President és massa agosarada com si pensem que ho és decebedorament poc. Els debats, entre nosaltres, però sempre des de la unitat d'acció. El contrari, en un sentit o en un altre, seria dinamitar qualsevol oportunitat de guanyar la independència i carregar-nos el país i els nostres somnis.





Llorenç Prats