Com molts ja sabeu, fa anys que ho vaig deixar tot per dedicar-me a la meva dona, diagnosticada d'Alzheimer amb poc més de cinquanta anys. Ara ja està molt malament i s'acosta el moment que o bé la portes a una residència o bé llogues tots els estris necessaris (llits, grues...) i contractes el personal adequat i la tens a casa. Les residències queden descartades per la Covid i per les noves onades i variants que vindran i també perquè no sé n'ha transformat el model per fer-hi front. L'assistència a domicili és caríssima, les ajudes de l'administració irrisòries i els nostres ingressos, les pensions, del tot insuficients. La d'ella, tot i haver treballat un munt d'anys, com que ho feia a escoles de turisme, la majoria de les quals no feien contractes laborals i tot i tenir la gran invalidesa reconeguda, no li arribaria ni per viure pel seu compte amb bona salut. La meva, tot i ser la pensió màxima, és molt modesta i no permet enfrontar despeses com aquestes. Entre altres coses la pensió és la mateixa a tot l'Estat, però la vida a Barcelona és quatre vegades més cara que un poblet de Badajoz, poso per cas. I a més van apujant el salari mínim, cosa que em sembla collonuda i encara insuficient, però no en la mateixa mesura, de lluny, les pensions. I tanmateix hem de fer de patrons i pagar la seguretat social, les pagues extres i les vacances. Com? Amb què? Quines alternatives REALS tenim?... N'hi ha per tirar la gorra al foc. Vells i dependents. Sovint tens la sensació que els funcionaris de l'Estat Social i de Dret et miren i pensen "però què emprenyen? Si vostès ja haurien de ser morts".
