PÍNDOLA 23. L'ORIGEN DEL PATRIARCAT.

Ara que se'n parla tant i surten veritats a mitges, que fan més mal que bé, potser val la pena recordar un parell d'idees bàsiques al respecte. El patriarcat és la forma usual d'organització social i política de totes les societats humanes des de la revolució agrícola fins als nostres dies. De l'organització social i política de les societats prèvies a la revolució agrícola no en sabem pràcticament res. Les pedres, els ossos i unes quantes pintures murals no donen per explicar aquestes coses. I els pocs pobles dedicats a la caça i la recol•lecció que han arribat fins a l'era industrial són pobles marginals, que ocupen hàbitats marginals, destinats a desaparèixer, que tampoc no ens serveixen per extreure'n conclusions aplicables a la humanitat paleolítica. A les societats que es formen a partir de la revolució agrícola i fins a la revolució industrial (societats excedentàries, jerarquitzades, urbanes, expansives, especialitzades... Estats, Imperis), hi ha un factor determinant als efectes que ens interessen: la força física. La força és el factor clau per a la supervivència d'una societat en dues situacions específiques: l'obtenció d'aliment en èpoques d'escassedat (una sequera persistent, per exemple) i la guerra. Són situacions per les quals totes les societats agrícoles passaran diverses vegades al llarg de la història. D'aquí, de la seva superioritat quant a força física, ve la supremacia del mascle i el patriatcat. Si alguna vegada, en aquests mil•lennis, ha existit - que no consta- alguna societat matriarcal, ha estat esborrada del mapa per exèrcits de mascles bel•li cosos o no ha sobreviscut a crisis que requerien una gran aportació d'energia muscular. Però, des de la Revolució Industrial, la força física ha deixat de ser un factor determinant, més i més. Per què doncs és continua discriminant les dones i de vegades de manera tan violenta? Bàsicament perquè no és tan fàcil canviar la cultura i renunciar als privilegis. Però ara ja no hi ha raons objectives per a la supremacia del mascle, les dones se n'han adonat, des de les sufragistes, i lluiten pel seus drets i se'n sortiran, en un plis, evolutivament parlant.

PÍNDOLA 22. SOLIDARITAT I INSOLIDARITAT.

La solidaritat és un concepte complex. Té molts topants.De vegades és només caritat i funciona com a lenitiu enfront de la culpabilitat que tots sentim una hora o altra respecte a les persones més desafavorides (sempre hi ha un pitjor). De vegades és el compliment estricte dels preceptes morals de determinada religió o ideologia. I d'altres encara d'hàbits culturals més o menys consolidats. Per ètica personal, per exemple, contra la moral imperant, jo no acostumo a donar mai propines (no m'agrada que acabin convertint-se en una part estructural del sou de determinats col•lectius). Això m'ha costat alguna mala cara i exabruptes. Però, després, hi ha un tipus de solidaritat no normativitzada, relativa, que depèn del criteri ètic de cadascú, com el tracte amb la gent gran o els discapacitats. En tot cas, la solidaritat sempre és una qüestió individual. Es pot gestionar col·lectivament, però l'origen és individual. En alguns casos la gestiona l'Estat a partir dels impostos, en d'altres, ONGS i similars que permeten afinar més els objectius segons les nostres afinitats. La pandèmia, fins ara, ha estat un terreny molt ben adobat per a l'exercici de la solidaritat. I també per a la cara més fosca de la insolidaritat: Països i països sense accés a les vacunes, rebuig a personal sanitari que, després de deixar-hi la pell no era ben rebut pels veïns per la percepció del risc, negacionistes i grups d'edat que han passat de les vacunes, posant en perill altres persones i acaparant les places hospitalàries, quan, malgrat tot, han emmalaltit... Una severa lliçó. Ens esperen grans reptes i no ens podem permetre tant d'egoisme. Si tenim alguna possibilitat serà enfontant-nos-hi amb generositat i racionalitat, col·lectivament.