Actualment, el debat sobre el futur de Catalunya està
polaritzat en el tema del referèndum: referèndum sí, referèndum no, referèndum
com.
Tanmateix, més enllà d’aquestes qüestions, el dubte que a
mi em neguiteja és si realment convé, ara, fer un referèndum. Un referèndum és
un instrument per assolir la independència, de la mateixa manera que la
independència és un instrument per construir una societat millor. Ni referèndum
ni independència són finalitats en ells mateixos, sinó mitjans. Les realitats
substantives són la llibertat, el progrés i el benestar social. Dit d’una altra
manera: fer un referèndum per perdre’l seria una empresa suïcida, com fer la
independència per tenir una societat més depenent, empobrida i injusta.
No crec que hi hagi cap camí dins de l’Estat espanyol per
on pugui avançar la llibertat, el progrés i el benestar social de Catalunya.
Penso que allò que es pot assolir a Catalunya, si les decisions sobre Catalunya
es prenen aquí i amb plena sobirania, no s’assolirà mai dins de l’Estat
espanyol. La història, la més recent per no anar a fer interpretacions
mítiques, ens ho demostra i la mateixa estructura i dinàmica de l’Estat ens ho
confirma cada dia, des de l’inici de la Transició fins ara. Per tant, necessitem
la independència, com l’aire que es respira, no per posar banderes i domassos,
sinó per viure millor, fins i tot els que no la volen. Per això, no ens podem
permetre camins a curt termini que ens allunyin de la independència, encara que
arribar-hi sigui més llarg.
I per això em fa por el referèndum. No ja si es pot fer o
no es pot fer..., sinó perdre’l, o no guanyar-lo amb suficient contundència.
Sembla que associem mecànicament referèndum a independència, i no. Ens hem
comptat ja dues vegades: en el procés participatiu del 9 de novembre de 2014 i
en les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015. I en tots dos
casos, el resultat va ser insuficient. Al 9 N només hi vam participar, com
aquell qui diu, els independentistes. Vam guanyar per golejada, és clar, per
incompareixença del contrari, però no vam arribar a sumar ni la meitat dels
vots possibles segons el cens electoral. El 27 S els independentistes, Junts
pel Sí i la CUP, vam guanyar les eleccions, però no el plebiscit. No vam
obtenir la majoria absoluta de vots del cens electoral. Amb aquests resultats
no podem aspirar a que ningú ens reconegui com un estat independent, i molt
menys quan, de fet, ni a Espanya, ni fora d’Espanya, ningú en té ganes. Com a
molt, podem aspirar a que ens reconeguin com un problema.
Què ens fa pensar que el resultat, ara, serà diferent?
Com podem aconseguir aquesta majoria suficient, no per a nosaltres, sinó perquè
democràticament hagi de ser internacionalment incontestable, impossible
d’ignorar?
No crec que la correlació de forces hagi millorat en cap
cas. No hi ha hagut capacitat de convicció, de captació de voluntats per a la
independència. Potser s’ha fet malament? Sí. En part potser sí. Però, sobretot,
és que hi ha un fet absolutament clau i que s’ha de tractar amb mitjans molt
específics: el caràcter del nacionalisme espanyol a Catalunya. Hi ha un
independentisme nacionalista i un independentisme, com és el meu cas, no
nacionalista, però l’unionisme, en canvi, és furibundament nacionalista, ètnic,
si es vol dir així, allunyat, per tant de qualsevol possibilitat de raonament,
molt visceral. És un espanyolisme de La Roja i la tortilla de patates, de la
Semana Santa, la Feria de Abril i el jamoncito. Coses totes elles integrables
en una Catalunya independent, per descomptat, però que, de fet, són les
manifestacions externes d’unes arrels molt profundes que vinculen una gran part
de la població, sobretot immigrada de primera o segona generació, amb el que
ells viuen com l’essència d’Espanya, i que té molt a veure amb una imperfecta
integració.
A més a més d’aquesta realitat, cal afegir, més que a
l’unionisme al no-independentisme, molta població que entén que tot això són
qüestions estrictament nacionals i que no és la seva guerra. S’equivoquen de
mig a mig, però se’ls ha de convèncer.
En aquesta tessitura, celebrar el referèndum i perdre’l
seria un desastre d’incalculables dimensions. La renúncia a la independència,
i, per tant, a la construcció d’un nou món possible per molts anys.
Potser seria molt més intel·ligent i eficaç treballar
sobre aquesta realitat i, quan hi hagi la certesa d’una victòria suficient,
aleshores, reclamar que el fet es faci evident i que l’evidència sigui
universalment reconeguda.
Enteneu-me. El dia 1 d’octubre, si hi ha urnes o capses
de sabates o el que sigui, encara que sigui amb el carnet a la boca i les mans
enlaire, aniré a votar i votaré sí, sí a la independència. I tant de bo
m’equivoqui amb totes aquestes elucubracions, però tinc por, no pas del que em
puguin fer, ves! Sinó del resultat. Tinc por, per dir-ho clar i català, que no
l’estiguem cagant.
Llorenç Prats
