dijous, 23 de desembre del 2021

PÍNDOLA 37. QUÈ FAREU AQUEST NADAL?



No dic què farem perquè els que em coneixeu poc o molt ja sabeu que, vulgui o no vulgui, m'estaré a casa tenint cura de la meva dona, i, a més a més, sols. Les cuidadores no vindran, esclar, i els meus fills tenen altres compromisos familiars que si hi faltessin, podrien tenir problemes. La meva dona tampoc és cap companyia, en el seu estat. Sortirem a caminar una mica, si fa bo. Li donaré els purés a la meva dona i veurem la tele, qualsevol cosa que la distregui una mica. Mentrestant jo aniré escrivint coses al mòbil, com faig ara, assegut al seu costat. A més a mės, tothom sap, o creu saber, que detesto les festes de Nadal. Això no és cert del tot, detesto el Potlatch, l'orgia consumista en què s'han convertit les festes de Nadal i l'apropiació per part de les Esglésies Cristianes d'una festa que, com a mínim, és tan antiga com les primeres societats neolítiques. Jo detesto la cara consumista de Nadal i la mistificació religiosa i la colonització cultural que hem assumit com a veritables anyells. També detesto la reafirmació de l'ordre, l'ordre patriarcal en tots els seus vessants que es "reconstrueix" en aquestes dates -per què us penseu que "cal" anar a dinar, sí o sí, a casa dels pares?-. En canvi soc un enamorat dels aspectes més telúrics, antics, profunds de la festa del solstici. Dic la festa perquè tot el cicle de Nadal és una sola festa de regeneració del món i de fecunditat. Jo he practicat els ritus més genuïns. He fet el tió amb tots els ets i uts, molt diferent del que coneixem. He vist tots els Pastorets més vells de Catalunya i he mirat de desxifrar tota la seva complexa simbologia. He anat a la Festa del Pi de Centelles, el nostre veritable arbre de Nadal. He anat a adorar el sol a la Missa de Gall, i l'he invocat amb la foguera en sortir. I he passat la nit de Nadal en vetlla, cantan i bevent amb els meus amics per regenerar els vincles. He celebrat la primordialitat de la infantesa en aquestes dates de plançons... Enguany, potser, mentre estigui veient alguna pel·lícula ensucrada a la tele amb la meva dona, recordaré algun d'aquests moments d'íntima comunió amb la natura i amb les persones que he estimat.

PÍNDOLA NÚMERO 36. LA PANDÈMIA COM A ASSAIG GENERAL



Si no som capaços de controlar la pandèmia, com volem controlar l'emergència climàtica quan es manifesti en tota la seva virulència i capacitat d'extermini? Jo ja vaig expressar el meu temor enfront de la inevitable aparició de variants més agressives del virus. Pur darwinisme. Em deien que era molt difícil, molt, que passés perquè si era més contagiosa però també més mortal, en matar els hostes no es podria expandir amb facilitat. És veritat. Ha passat amb l'Èbola i altres virus. Però el que no contàvem era que fos més lleu, però molt i molt més transmissible. Llavors resulta que els casos greus són relativament infreqüents però, s'infecta tanta gent que, en termes absoluts, en realitat són molts i els morts també, fet que s'agreuja perquè el sistema sanitari quedarà completament desbordat. Espereu-vos a veure què passarà el gener i el febrer, com a mínim. Això no era inevitable, en absolut. Calia, en primer lloc, tractar la pandèmia com el que és, un problema global, que cal erradicar de tot el món amb la mateixa fermesa. Calia posar el problema de salut pública per davant dels interessos de les farmacèutiques. Calia reforçar els sistemes públics de salut a tot arreu, posant un èmfasi especial en els recursos humans. Calia implementar totes les ajudes necessàries per permetre a les empreses generalment precàries del món de la cultura, el lleure, la restauració... i d'altres que no es podran refer després de les seves pèrdues, poder acceptar amb normalitat les mesures restrictives que abans i ara són imprescindibles. I així anar fent. Els ûnics interessos que s'han respectat escrupolosament són els del gran capital, això sempre. Crec que ja ho vaig dir una vegada, però ho repetirem tantes vegades com calgui: si volem sobreviure no només a aquesta epidèmia i a les epidèmies que vindran, sinó a l'emergència climàtica inevitable amb totes les seves dramàtiques manifestacions, no hi ha cap més sortida, és el capitalisme o la vida.

PÍNDOLA 34. POLÍTICS, BAIXIN DE L'ESCENARI.


 


La política no és una professió, o no hauria de ser-ho. Ningú s'hauria de dedicar exclusivament a la política. No em refereixo als nivells corrents de l'administració, sinó als que comporten certes quotes de poder i influència, als nostres líders. Això és una reflexió general, però ho escric pensant en els nostres polítics, molt especialment els catalans. Els polítics unionistes, o constitucionalistes com ells volen que se'ls anomeni, no han tingut massa aquest problema perquè els successius fracassos els han facilitat el relleu. En el cas de les diverses opcions independentistes, en canvi, sembla que s'hagin enredat en un bucle i que no sàpiguen com sortir-ne, tret d'alguns, pocs, com Mas, Duran i Lleida o Santi Vila, que han estat apartats de manera traumàtica. Ja he dit moltes vegades que el Procés em va semblar absolutament necessari, potser no en la manera exacta com és desenvolupar, sobretot el final, però calia confrontar l'Estat per saber fins on estava disposat a arribar per evitar la segregació de Catalunya. Ara ja ho sabem, dolorosament, i caldria passar pàgina, a tots els efectes. Això no vol dir renunciar a la independència, però serà llarg, difícil i cal treballar-hi pas a pas i de manera rigorosa. No es pot enfocar com una continuació del Procés i la millor manera d'entendre-ho seria que els que hi van tenir la màxima responsabilitat fessin un inequívoc pas enrere. Perquè quedi clar, em refereixo als Puigdemont, Jonqueras, Comín, Rovira, Turull... I potser també als Reguant, Riera... El món de la CUP és indesxifrable. Que baixin tots de l'escenari, del tot, i es dediquin a les seves professions. Així es podrà fer foc nou i si algú necessita la seva opinió ja els la demanarà. Amb tot l'agraïment del país, of course.

dimecres, 22 de desembre del 2021

EPIDÈMIES

Estava jo escoltant amb tot l'interès el Bonaventura Clotet parlant de la variant Omicron del SARS 2 COV. i de sobte apareix la Rahola! Me'n vaig a dormir.

PÍNDOLA 35. SANITAT. PÚBLICA, EL COL·LAPSE SILENCIÓS.

 












Al començament de la pandèmia els hospitals i les residències van quedar desbordats. Va morir molta gent per la insuficiència del sistema, per males pràctiques i per solucions tardanes, i encara més gent va sobreviure a experiències traumàtiques, sovint amb seqüeles que encara arrosseguen. El personal sanitari i sociosanitari majoritàriament hi va deixar la pell, sobretot el personal hospitalari,, metges, infermeres i treballadors d'administració i serveis, però no eren prou i faltaven els recursos necessaris. Per descarregar tota aquesta pressió, ara s'ha traslladat el centre de gravetat a l'atenció primària. A l'atenció primària tot és més discret, com al serveis d'atenció domiciliària a la gent gran i a la dependència. No es produeix l'aparatositat i l'alarma que generen els hospitals i les residències, però la gravetat és la mateixa i l'opacitat molt més alta. Mètodes que havien funcionat, com la e-consulta, han acabat sent atesos per personal dedicat només a contestar aquestes consultes. S'acompleix el compromís de contestar en poques hores, però amb respostes sovint delirants. Aconseguir una visita no-covid amb el metge de família costa tant com abans amb un especialista. I tanmateix, tota la resta d'afeccions continuen aquí i s'agreugen per la manca de seguiment. Es cobreix l'expedient, se salven les aparences, però a quin preu? El problema sempre és el mateix, de molt i molt abans de la pandèmia: La manca de recursos de tota mena del sistema públic de salut. No pot ser que hi hagi una sanitat pública, universal i gratuïta infradotada i una sanitat privada amb tots els recursos, carta de serveis i promptitud que es pugui pagar. Sembla mentida però cal continuar dient "retallar la sanitat pública mata". I no només de COVID.

L'ANUNCI DE TV3

 

L'anunci de TV3 per la salut mental no pot ser vist sense dany per qui tingui una malaltia mental activa. Tots els inputs negatius que hi ha poden generar angoixa i reforçar els temors dels malalts. I l'única sortida que s'hi proposa -trencar el mur- pot frustrar i desesperar molts malalts, diagnosticats o no.