Suposo que moltes de les reflexiones que faré aquí ja me les haureu llegides, en la lletra o en l’esperit, però és que la situació no canvia, si de cas empitjora, i, mentre sigui així, jo aniré insistint en què ens cal, no només estar molt desperts sinó prendre la iniciativa i esperonar tothom, nosaltres mateixos, les institucions de la societat civil i els nostres representants polítics, perquè fem possible, tots plegats, la independència de Catalunya com a camí per superar la situació de prostració econòmica, social i política del nostre país i emprendre decididament la ruta del progrés i de la justícia social.
Acabo de llegir el full de ruta que ha d’aprovar l’Assemblea Nacional Catalana el 16 de març en assemblea general [el podeu trobar al web, accessible a tothom] i he de dir que els principis que determinen cap on volem anar em semblen impecables, però es basen en un diagnòstic cofoi de la situació actual, de l’11 de setembre ençà, i la definició dels passos, les accions que es proposen dur a terme per arribar-hi, la trobo perillosament inconcreta i poc ambiciosa per assolir els objectius que es plantegen. Hi ha una greu contradicció entre la vaguetat i insufiència de les accions i un fet central que el mateix full de ruta proclama i amb el que estic plenament d’acord: Per tal que la unitat d’acció dels diferents partits polítics sobiranistes sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana.
La música que sento des de les files independentistes no m’agrada. Sento dir que això està madur, que ho tenim a tocar, però que d’altra banda hem de ser prudents a l’hora de mobilitzar-nos per garantir l’èxit de les mobilitzacions, que hem de mantenir la moral de la gent, cosa que vol dir que perilla... Sembla que la tasca més urgent sigui anar plantant el país d’estelades d’espelmes, com si fos una nova tradició. La primera potser va tenir un cert impacte, però ara no és més que un malbaratament de temps i energies. Les manifestacions simbòliques tenen força quan són àmpliament compartides, sinó fins i tot poden provocar un efecte d’exclusió.
L’agrupació local de la que formo part som quatre gats, em recorda les cèl·lules clandestines de l’època del franquisme, i encara representa que en el context comarcal estem bé perquè anem creixent poc o molt, cosa que deu voler dir que les altres estan estancades… De vegades em fa la mateixa impressió que si estiguéssim predicant una nova religió clandestina, una mena de cristianisme primitiu que difícilment surt del cercle dels adeptes, que no se li veu la capacitat, ni la voluntat d’esdevenir hegemònic. I el temps corre.
A les mateixes files independentistes hi ha serioses dissensions i desercions. Ja he parlat del lamentable espectale del parlament, del perillós maximalisme de la CUP, del fariseisme instal·lat al cor de la coalició de Convergència i Unió… Ahir l’alcalde Trias va declarar que Barcelona, la capital del nostre país, no es declararia municipi per la independència i que ell no és independentista -i no prové de les files d’Unió-, tot i que s’hi hagués de votar avui votaria que sí. El PSC, després del trist paper que va fer durant la votació de la declaració de sobirania, ara s’ha instal·lat en un silenci que em fa més por que una pedregada seca, i si en surt és per justificar el recurs presentat pel PP contra la declaració de sobirania del parlament, encara pitjor. L’empresariat tampoc no vol la independència, amb excepcions anecdòtiques, encara que no gosin significar-se, no és el seu estil. I molts polítics escoltaran abans els empresaris que la veu del carrer.
L’estat espanyol no dóna treva. Si dubtàvem de quina estratègia seguiria, de si miraria de propiciar una aproximació amb els sectors més dretans i tebis de Catalunya, de fer alguna concessió i desarmar l’independentisme per aquest costat, ara sabem que no: ataquen de front i amb tota l’artilleria: es disposen a recórrer la declaració de sobirania al Tribunal Constitucional, tiren endavant amb totes les seves lleis i exigències respecte a Catalunya sense el més mínim gest de conciliació. I encara, no contents amb això, obren nous fronts, com l’intent de forçar que hi hagi corridas de toros per les festes de la Mercè, que la tauromaquia sigui declarada bé d’interès cultural i la senyora Llanos de Luna pretén omplir el país de banderetes rojigualdas… Per a ells és molt clar, això és la guerra i la van guanyant clarament, ja es veuen a les portes de l’Ebre i esperen entrar aviat a Barcelona amb aquell discurs del ministre de governació d’aleshores: Hay una Cataluña española, nacional, que vence por y para España, pero hay otra, desviada de la Justicia, de la verdad y del patriotismo, que ha sucumbido, que ha sido vencida… El llenguatge és del trenta-nou, però no ha perdut gens de vigència.
A l’enquesta del CIS d’aquesta setmana sortia que encara nou un 9% d’espanyols veurien amb bons ulls la independència de Catalunya (d’alguna comunitat autònoma, però ja s’entén), mentre que més de la meitat es posicionaven a favor d’acabar o rebaixar les autonomies i endegar un procés de recentralització (cito de memòria). Si comptem que, no sé si segons la mateixa enquesta del CIS o una altra font, a Catalunya hi ha un 51% de partidaris de la independència, cal suposar que aquest 9% d’espanyols som tots, o gairebé, catalans.
En una situació com aquesta, més enllà de debats accions simbòliques i assemblees nacionals (que també), el que ens cal, el que hauria d’organitzar l’Assemblea Nacional de Catalunya, potser amb l’AMI (sense Barcelona!) i algú més, és un veritable gabinet de crisi que programi una campanya ben pensada, amb professionals si cal, d’accions i protocols que ens portin a aconseguir aquesta àmplia majoria sense la qual mai no podrem avançar.
Jo, d’aquí estant, arribo on arribo, poca gent, però a tothom a qui arribin les meves paraules l’animo a fer-se membre de l’Assemblea Nacional de Catalunya, com a mínim fem força tots plegats. Ara bé, calen instruccions per anar coordinadament, instruccions clares i decidides, fruit d’una anàlisi freda i objectiva, científica, de la situació. Em sembla molt bé que surtin iniciatives com la de la Isona Passola, jo la recolzaré, però, entenguem-nos, arribarà a qui arribarà, majoritàriament als convençuts, no sembla fruit d’una planificació sistemàtica, sinó una iniciativa lloable, però aïllada i desconnectada.
Demano a l’Assemblea Nacional de Catalunya que planifiqui amb tots els ets i uts el camí cap a la majoria sobiranista del poble català, i que el full de ruta esdevengui un full d’instruccions perquè poguem actuar organitzadament i amb disciplina, com ho fan els altres. I demano a tothom a qui puguin arribar directament o indirectament les meves paraules (que us agraïré que les feu córrer) que s’apunti a l’Assemblea Nacional de Catalunya i es reuneixi si més no amb els membres de la seva agrupació local o comarcal. No pot ser que al meu poble, que som vint-i-tants mil habitants, hi hagi encara no un parell de dotzenes d’independentistes. On són els altres? A casa esperant que els portin la independència en safata? És l’hora que l’ANC assumeixi un lideratge ferm i efectiu i que cadascú de nosaltres hi posi el coll.
Una amiga meva deia: El que sembla que molta gent no se n'adona és que si no anem forts fins el final no hauríem d'haver fet mai aquest pas endavant perquè el pagarem car. Quan es comença una tasca hem d'estar segurs que l'acabarem i no la deixarem a mitges. Té tota la raó.
