Des d'abans d'ahir, a les xarxes socials, als grups i entre el conjunt de persones que jo segueixo, predomina un relat que podríem resumir així: Hem aconseguit fer el referèndum, malgrat tota la repressió i els entrebancs, hem resistit i l'hem guanyat aclaparadorament, les forces de seguretat de l'Estat ens han reprimit amb una violència gratuïta i indiscriminada, tot això ho han pogut veure els observadors i corresponsals estrangers, i s'han escandalitzat i ho han publicat, el govern espanyol, i també la premsa i les televisions estatals, s'ha instal·lat en la negació i menteixen sistemàticament sobre el que tots vam poder veure, i la Unió Europea, de moment, es fa el longuis. No crec que em deixi cap qüestió fonamental. Tot plegat entre l'eufòria, la indignació i la denúncia.
La meva dona i jo vam anar a votar. Ho vam aconseguir a la tercera. Al matí, al nostre col·legi, hi havia una gran aglomeració de gent. Ho vam tornar a provar al migdia i estava igual. I a la tarda també, però va sortir algú amb un megàfon i ens va donar dos altres col·legis alternatius relativament pròxims, en un dels quals, gràcies al cens universal, vam poder dipositar dos SÍ escrits des del fons del cor i amb tot el nostre enteniment. Qui coneix la nostra situació personal sap que no podem estar gaire estona fent cues, ni en situacions multitudinàries, raó per la qual avui tampoc no podrem anar a la concentració de les sis a Plaça Universitat.
Explico això perquè a ningú li quedi el més mínim dubte que estic compromès fins al final amb la causa de la creació d'una República Catalana Independent i que seguiré els passos que vagi marcant el Govern de la Generalitat amb tanta efectivitat com em sigui humanament possible.
Dit tot això, crec que és necessari i urgent que reflexionem amb el cap fred sobre el que ha passat i el que pot passar a partir d'avui. Que no caiguem en les trampes que ens han parat, que no ens fiquem tot sols a la gola del llop. Desgrano, doncs, un seguit de reflexions purament personals. És el que jo veig i ho comparteixo per si pot ser útil per pensar-hi i, entre tots, trobar el millor camí per guanyar la independència.
Primera reflexió:
Encara no hem guanyat el referèndum. El que va aconseguir l'Estat en forçar una convocatòria unilateral va ser que repetíssim un 9 N, en el sentit que, a la pràctica, només varem anar a votar els partidaris del SI (la presència del NO va ser anecdòtica), amb una participació, malgrat els col·legis tancats i els segrestos d'urnes, que, en el millor dels casos no dóna el cinquanta per cent del cens electoral, o escassament en un supòsit òptim de recompte virtual. I, amb això, no es pot dir, de manera fefaent, que la independència és l'opció clarament majoritària a Catalunya. Continuem necessitant un referèndum en condicions tals que tothom se senti cridat a participar-hi, sigui per la mediació internacional o com sigui, i llavors sí, que el SI seria igualment majoritari, però en un context universalment convalidable. Per aquí, de moment, anem coixos. I aconseguir això no depèn dels nostres esforços heroics, sinó de forces que no estan a les nostres mans, ni estan per la feina.
Segona reflexió:
L'actuació del govern espanyol no ha estat improvisada i és estratègicament impecable. Primer ho il·legalitzen tot mitjançant els tribunals de justícia , després fan intervencions de "mosca collonera": entren a impremtes i publicacions, a empreses i naus industrials, incauten paperetes, detenen, per un període curt, càrrecs intermitjos del govern de la Generalitat i en general de l'administració catalana..., això provoca les concentracions de gent, sobretot a la seu d'Economia, que els permet parlar (de cara a Espanya) de manifestacions tumultuoses i vincular-ho amb la sedició (per què deixen dos cotxes permanentment a les portes de la seu d'Economia i per què , segons diuen, hi deixen armes a la vista? ). A partir del relat del perill de les manifestacions tumultuoses i violentes ja poden enviar l'expedició, per terra, mar i aire, de forces paramilitars (que és el que són) a Catalunya.
Per què, malgrat tot, permeten que el referèndum es comenci a celebrar amb una relativa normalitat? Per què comencen a reprimir quan la gent ja s'ha concentrat per votar i no abans? Per què massacren pobles petits amb poquíssima transcendència en el muntant general de vots? Per què no ocupen TV3 i Catalunya Ràdio? De debò que han estat incapaços de trobar les urnes? Tan escampades com estaven i tant com s'han hagut de moure, no han detectat ni una filtració que els permetés localitzar-les i neutralitzar-les abans del referèndum? ...
Sembla molt clar que hi ha dos relats completament diferenciats. A Catalunya esperen a tenir-nos ben posats per dur a terme una veritable expedició de càstig. No van per les urnes, van per la gent. Volen que ho veiem, ni tan sols s'entesten massa a incautar-se de càmeres i mòbils: volen que veiem fins a quin punt ens poden agredir i humiliar amb total impunitat i que estan disposats a fer-ho. I després es fotografien com un equip victoriós davant del vaixell, com en una expedició de caça. Ja els està bé que TV3 ho enseny, només la veiem aquí. Els representants del govern espanyol i els mitjans de comunicació d'Espanya, que és el que se segueix a Espanya i a una part no menyspreable de les llars catalanes, el relat és de negació total, victòria total de l'Estat, fer complir la llei i lloar el comportament exemplar de les forces de seguretat contra la barbàrie secessionista. A Espanya han creat el discurs del català diabòlic, miserable i egoista, i de la suposada hispanofòbia, que atia tothom contra Catalunya i justifica qualsevol nivell de repressió. "A por ellos".
Tercera reflexió.
El front exterior el tenen completament controlat. El estats europeus, occidentals i en general i, en certa manera, de tot el món, garanteixen l'ordre econòmic que ha portat a la ruïna i la manca d'oportunitats les classes populars, a l'abolició de facto o el debilitament extrem de l'estat del benestar, i l'enriquiment obscè d'uns quants. Hi ha una comunitat d'interessos entre Espanya, França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, els Estats Units, etcètera, una "santa aliança", que fa que els uns es tapin els draps bruts dels altres en defensa dels interessos de les elits dominants i, en definitiva, d'ells mateixos. La premsa pot fer soroll, però ja hem vist les respostes de Macron, el silenci de Merkel i altres líders europeus, o les pilotes fora de la Comissió de la UE tot i l'encomiable setge periodístic. Saben que tot això és conjuntural i que, com tota l'actualitat, passarà, sense costos majors i d'aquí a un temps, se'n deixarà de parlar, o se'n parlarà només en pàgines interiors i programes de debat d'aquests que només miren els intel·lectuals esquerranosos. Puigdemont demana una mediació, apadrinada per la Unió Europea, però no hi serà, perquè ningú, de l'altra banda, es vol asseure a negociar res que no sigui la rendició incondicional. I la Unió Europea no mediarà, a menys que no li demanés el govern espanyol. Per tant estem sols com un mussol, amb part de la premsa internacional -part-, sí, un grapat d'intel·lectuals de diferents àmbits i organitzacions tipus Amnistia Internacional o Human Rights Watch... i una exhortació de la Comissió de Drets Humans de l'ONU per les càrregues de les forces repressives. Res que pugui ni fer pessigolles a la força dels estats.
Quarta reflexió:
I ara què? Què hem de fer? Segons les lleis aprovades al Parlament (que mai no seran reconegudes més que pels independentistes) ara, un cop publicat el recompte, s'hauria de fer la Declaració Unilateral d'Independència i començar a aplicar la Llei de Transitorietat. Si es fa això, el més probable és que s'acabi d'aplicar, ara sense camuflatge, l'article 155 de la Constitució Espanyola, o alguna mesura similar, per suspendre el govern de la Generalitat i posar l'autonomia i tots els seus mitjans (inclosos els Mossos d'Esquadra i la ràdio i la televisió pública) en mans del delegat del Govern espanyol a Catalunya. Si convé, fins i tot poden declarar alguna mena d'estat d'excepció. Les forces paramilitars ja les tenen desplegades. No marxaran, com demanava també el President, i, si convé, ocuparan tots els punts estratègics del país. Si calen aldarulls per justificar-ho, ja hem vist que els saben provocar i que no els raca després de negar-ho. No crec que es convoquessin immediatament eleccions, les podria guanyar Esquerra Republicana o un possible front per l'autodeterminació, i, en tot cas, Ciutadans podria passar massa per davant del Partit Popular. Ciutadans, com una mena d'avantguarda del PP ja els està bé, però tampoc no poden deixar que se'ls enfilin a les barbes. Penseu en les situacions de privilegi que han de mantenir i la immensa corrupció i mal govern que han d'ocultar.
No podem confiar en Espanya ni en els espanyols, sobretot perquè el relat que reben i molt majoritàriament s'empassen ens converteix en forces diabòliques a exterminar, mentre reforça l' Estat i el Govern d'Espanya. No podem confiar en una Europa controlada per Estats, els governs i les elits dels quals pertanyen al mateix club que l'Estat i el govern espanyol... Què ens queda? En un món on hi ha tantes injustícies flagrants i ningú no fa res, o quatre gats fan el que poden , que sempre és del tot insuficient... ?
Jo crec que només ens queda l'astúcia, potser posar en marxa la República Catalana, a poc a poc, sense proclamar-la, sense donar peu a conflictes catastròfics... La veritat és que no se m'acut res més que la pressió continuada i en tots els fronts. Necessitem estrategues polítics que ens donin solucions imaginatives, però sempre partint de la realitat. No ens enganyem nosaltres mateixos o estem perduts.
Aquest article vol ser una crida a tocar de peus a terra i a tirar endavant, però amb intel·ligència i unitat de tots els sobiranistes, de tots els demòcrates, en definitiva, respectuosos amb el dret a l'autodeterminació. En cap cas vol tenir el més mínim caire desmobilitzador. Ens haurem de mobilitzar i molt, però amb molta intel·ligència, i segurament paciència. En qualsevol cas, el que hem de fer segur és posar-nos tothom a les ordres del Govern de la Generalitat, que és a qui li correspon marcar el rumb.
Llorenç Prats
