De cor, per sentiment, soc rotundament ateu. No tinc la fe que es necessita per no ser-ho i no trobo a faltar per a res cap mena de divinitat creadora, ni cap catecisme que em guiï en la meva relació amb el proisme ni per distingir el bé del mal, ni paradisos ensucrats que m'aconsolin de la inexorabilitat de la mort. Independentment de les trampes i les malvestats que les religions han fet sobretot als pobres, a les dones, als pobles sotmesos..., la idea d'un Déu, sigui el que sigui, no m'és necessària ni simpàtica. Ara bé, des d'un punt vista racional no em puc permetre declarar-me ateu, només agnòstic. Jo sóc, a tots els efectes, un científic. He dedicat la major part de la meva vida a les ciències socials, a una disciplina complexa, sense l'elegància i la senzillesa dels teoremes físics o matemàtics, però amb el mateix mètode i les mateixes exigències. He estudiat el coneixement científic relatiu als meus temes d'interès, he fet recerca utilitzant el mètode científic i he mirat de transmetre-ho, tot plegat. De fet, si alguna fe estic disposat a dipositar és en la ciència. Sobretot perquè el coneixement científic sempre és revisable. I, esclar, des d'una perspectiva científica, l'existència de Déu no és rellevant. Les religions, com a activitat humana, o les idees sobre la divinitat, plantegen un gran nombre de qüestions científiques, però Déu, ontològicament, no. No hi ha cap evidència, cap indici, a favor o en contra de l'existència de Déu. Per tant, la ciència no pot fer res més que encongir les espatlles i declarar-se agnòstics. En resum que no sé si soc ateu o agnòstic - depèn del context-, com els deu passar a tants altres ateus, o creients, de cor.
