PÍNDOLA 28. DARRERES CONSTATACIONS, PER ARA.

Dedico aquesta tercera i darrera píndola a l'agonia del català i, de moment deixo el tema. Altres veus molt més autoritzades en continuaran parlant i aniran treballant-hi, com fins ara, tot i que res sembla poder aturar la sagnia. Deixo només, per acabar, unes observacions empíriques fàcilment constatables: 1. No hi ha al món cap llengua sense estat plenament viva. Les que encara no han mort del tot estan agonitzant, o convertides en un "patois", una mena d'argot d'anar per casa. 2. A Catalunya (a Barcelona segur, però també en molts altres llocs) es pot viure perfectament en castellà, sense entendre ni un borrall de català - ho he comprovat-, però no es pot viure només en català, sense entendre el castellà. 3. Si es vol triomfar en alguna activitat artística - música, literatura, arts escèniques... i no diguem en ciència, cal passar-se al castellà - com va fer el Serrat, posem per cas-. El català només serveix per a Catalunya, i encara. Algú s'imagina algun autor d'èxit mundial en català? O un premi Nobel? Ara no (per què deu ser?), però al segle XX haguéssim pogut tenir algun Nobel de literatura, si el català hagués estat llengua d'estat. 4. Quina llengua normal suportaria que els locutors de la ràdio i la televisió pública - ja no dic els tertulians-, quan no llegeixen guions, destrossin la llengua dia sí dia també? 5. La penetració del castellà és tan gran que fins i tot catalano-parlants militants construeixen sovint el seu discurs en castellà, inconscientment potser, i el tradueixen, per això ens preguntem "com es diu això en català?" i cerquem l'equivalència correcta. No ho hauríem de fer, si construíssim el nostre relat en català, no ens hauríem de preguntar com es diu en català "de tal palo tal astilla" o "contigo pan y cebolla". Contra tot això l'escola catalana està bé però serveix de ben poca cosa. Només un estat monolingüe, encara que sigui progressivament i no renunciï al castellà com a llengua complementària, pot salvar el català. Segur que penseu en moltes altres evidències de l'agonia del català. Podeu afegir tot el que volgueu, o discrepar, als comentaris.

PÍNDOLA 27. FURGANT EN LA FERIDA.

 

Continuo amb l'agonia del català. L'actualitat s'imposa. El govern d'Espanya acaba de tancar la porta a la protecció del català en la reforma de la Llei de l'Audiovisual, així com també al traspàs de rodalies... De vegades fa l'efecte que, si existís una bomba de neutrons capaç de discriminar els catalans dels espanyols, d'eliminar només els independentistes i catalanistes autodeterministes, confederals i herbetes semblants, sense afectar la resta de les poblacions ni el medi ni el patrimoni moble i immoble, l'Estat espanyol tindria temptacions d'utilitzar-la i l'espanyolisme, en les seves diverses expressions, pensaria i potser diria "a por ellos". Perdoneu, però, entre jutges, institucions para jurídiques, govern, oposició i el sursum corda, ser català i pretendre una cosa tan natural com autogovernar-se, et fa sentir - disculpeu la imatge- com un jueu al gueto de Varsòvia. Per això ens deuen dir polacs. I, seguint la comparació, encara pot ser pitjor: Quan governi el PP - amb Vox-, podem acabar a Auschwitz. Volia parlar del català i he acabat parlant dels catalans. Ja m'ho passareu, ho necessitava. Demà, per poc que pugui, faré una altra píndola més específica sobre la llengua. És que estic fart d'haver-me de preguntar cada dia per què no puc ser com soc, per què no podem ser com som. Per què d'altres ens han de dir com hem de ser, amb l'únic argument de la força. "La nova normalitat és el problema" diu la imatge que havia triat abans de saber què escriuria. Per als catalans la nova normalitat és el problema perquè és el mateix que la vella, la maleïda normalitat de sempre.