La pregunta que ens fem més sovint i que segurament ens fan més sovint és: i si arribem a ser independents, després de la independència, què?
És impossible contestar-la d’una manera rotunda perquè després de la independència, dependrà molt del que fem, sobretot nosaltres, però també els altres.
Corren molts articles sobre el tema, des d’articles catastrofistes propiciats pel pensament espanyolista més ranci, fins a articles d’un gran optimisme que a vegades et fan preguntar-te si responen a una anàlisi projectiva més o menys fundada de la realitat o només al desig.
Jo no sóc economista, ni polítòleg, però hi ha algunes coses que només requereixen un mínim d’observació de la realitat social per deduir-les, i a més a més, com a antropòleg, estic acostumat a practicar una doble aproximació a la realitat social, de prop i de lluny.
Amb aquest equipament bàsic hi ha unes quantes conseqüències que, en qualsevol cas, em semblen evidents.
En primer lloc que el nou estat català ha de tenir més diners que no pas té ara com a comunitat autònoma, perquè la diferència entre el que recapte i el que rep de l’estat espanyol és molt gran.Òbviament haurà d’assumir la part que li correspongui del deute espanyol, però en contrapartida rebrà les propietats de l’estat espanyol a Catalunya. No sé com ho compten els economistes, però, des d’una perspectiva purament racional, hi ha dues coses que em semblen evidents: Catalunya no ha de pagar unes infraestructures que són seves, per més que siguin titularitat de l’estat espanyol, perquè ja les ha pagades amb escreix mitjançant els impostos. És més, si es fes una mena de balança de pagaments, segurament Catalunya, al llarg de tota la història que ha viscut unida a Espanya, ha pagat molt més del que no pas ha rebut, per tant el saldo ens hauria de ser favorable.
D’altra banda, fins on arriba la meva percepció, Catalunya no és un país on hagi fet tant de mal com en altres llocs l’especulació. Hi ha hagut bombolla immobiliària, sí, i els bancs han rebut per la seva mala praxi (que després hem hagut de pagar entre tots), però jo no veig a Catalunya una bombolla immobiliària tan bèstia com al País Valencià o la Comunitat de Madrid, i entre els nostres bancs no sembla que hi hagi casos que es puguin comparar al de Bankia, per tant, no veig que ens trobem, en el cas de Catalunya, en un país en fallida. Tindrem deutes, sí, és clar, però, tal com jo ho veig, menys que ara. Com els haurem de pagar ja depèn d’opcions polítiques i, per tant, ideològiques.
Podrem funcionar com un país normal amb una economia més o menys sanejada? En teoria sí. M’he estat mirant com anaven països europeus similars. No els que se’ns assemblen més per població, que són Bulgària i Sèrbia, però que no crec que siguin models massa atractius, sinó països als que segurament ens voldríem assemblar, com Dinamarca, amb cinc milions sis-cents-mil habitants, Finlàndia, amb cinc milions quatre-cents mil o Noruega, amb poc més de cinc milions, fins i tot Àustria, per la part poblacionalment alta, amb uns vuit milions i mig d’habitants, un més que Catalunya. Catalunya, l’any 2011, va tenir un producte interior brut (PIB) de 200.323 milions d’euros, el més alt d’Espanya. En aquest mateix període el PIB de Dinamarca va ser de 209.000 milions d’euros; el de Finlàndia de 198.000 milions, el de Noruega de 269.000 milions, o sigui, relativament comparables però amb una població sensiblement més baixa. El d’Àustria, amb una població més alta, va ser de 357.000 milions. No hi arribem, però no estem tan malament, el PIB de Bulgària i Sèrbia, que tenen una població pràcticament equivalent a la nostra, va ser respectivament de 102.000 i 81.000 milions. Estem molt més lluny dels pobres que dels rics.
A la pràctica, el nivell relatiu de riquesa de l’estat català vindria a ser només un punt més alt, en termes de PIB per cápita, que l’actual. Per tant, al meu entendre, el problema entre Catalunya i Espanya, en cas de separació, no rau en què quedi una Catalunya rica i una Espanya pobra, queden dos països equiparables, perfectament viables dintre d’una economia desenvolupada, amb la gran diferència de les barbaritats que s’hagin fet en un lloc i en un altre i, sobretot, de com se gestioni l’economia d’un i d’altre. El problema rau en què Catalunya, actualmente, no recapta la integritat del seu PIB, i això, amb una densitat de 234,83 hab per km2, molt més alta a l’àrea metropolitana de Barcelona en sentit ampli, on es concentra majoritàriamen la població, deriva en uns índex de qualitat de vida molt més baixos que d’altres zones amb menor productivitat global. Per tant la idea d’una Catalunya insolidària o d’una Espanya pobra és una pura fal·làcia, una altra cosa és la distribució que es faci dintre d’Espanya del PIB, tant per territoris com per estaments socials i objectius i una altra la que es faci a Catalunya. Amb això tornem al començament, tant Espanya com Catalunya són, poden ser, països absolutament viables, ara bé, que vagin més bé o més malament i com es distribueixi la riquesa depèn de les polítiques econòmiques i socials d’un i altre.
Per això dic que la independència de Catalunya no és un conflicte identitari sinó un projecte de país. Dins d’Espanya, amb les polítiques que està fent el PP i les que pot aplicar el PSOE, si algun dia arriba a aixecar el cap, ja sabem què ens espera. A Catalunya, si ens podem governar nosaltres mateixos, tenim tot un repte per davant per fer una societat pròspera i justa, sense perjudicar ningú.
Aquesta política ha de portar i pot portar a una redistribució de la riquesa (via salarial) que reactivi el consum i amb ell la producció, l’economia en conjunt i la recaptació via impositiva directa i indirecta de diners suficients per mantenir i millorar l’estat del benestar. Per a això cal imposar només la voluntat popular a una casta de pirates que han provocat l’actual ensulsiada per apropiar-se del botí. És una vella estratègia per omplir les arques dels poderosos.
A Catalunya això és evitable perquè, en crear un país nou, cal establir unes noves regles del joc, una nova constitució, a partir d’un nou parlament on el ventall de forces amb sensibilitat social, des de la socialdemocràcia a l’extrema esquerra parlamentària, pot obtenir clarament la majoria. Pensem que, a les eleccions que haurien de conduir a la formació del parlament constituent, ja no es votaria en clau nacionalista perquè ja seríem un país independent, i, per tant, fora les carotes, cada partit s’hauria de definir en funció de la seva ideología, del model de societat que vol. Tots seríem igualment catalans. I recordem que a Catalunya, històricament, durant tota la transició, a les eleccions generals, pràcticament sempre ha guanyat l’esquerra (comptant-hi la socialdemocràcia, és clar), tot i que sempre hi ha hagut una part important de vots a la dreta nacionalista, convençuts que serien els únics que ens defensarien a Madrid. La dreta nacionalista també ha guanyat gairebé totes les eleccions autonòmiques per por que Catalunya fos governada per les forces d’obediència estatal. Tot això desapareix amb la independència i les esperances són ben fundades. El que cal és acabar amb aquest element de distorsió que representa l’absurda dependència de l’estat espanyol.
Després ja discutirem si ens convé estar a la UE o no (alguns dels països més prospers d’Europa no hi són), o si ens convé mantenir l’Euro o una moneda que ens confereixi més llibertat i competitivitat (encara més països europeus han rebutjat de sotmetre’s a les restriccions de la moneda única). Construir un nou país, just i pròsper, després de la independència, és un repte, una possibilitat certa, una il·lusió i la confirmació per a d’altres pobles (entre ells els pobles d’Espanya) que un altre món, efectivament, és possibe.
Necessitem un promptuari en què els tècnics ho expliquin d’una manera breu i planera, que tothom pugui llegir i entendre. Ho he demanat i m’han dit que s’estava fent. A part vull dir del llibre que es vol fer per explicar-nos cara enfora, perquè, sobretot, ens cal explicar-nos cara endintre, cal que tota la població de Catalunya entengui que la independència és el camí per tornar el poder al poble i per construir el món que volem, per acabar amb la submissió a la voracitat del capital. I necessitem també el recolzament de la gent d’altres pobles, sobretot dels pobles d’Espanya, perquè amb això estem obrint un camí també per ells, necessitem que el poble d’Espanya estigui amb el poble català a favor de la independència i no seguint el joc dels poderosos que ens esclafen a tots plegats.
