Carles Puigdemont havia de saber que, si guanyava les eleccions del 21 D, o bé en sortia en condicions de ser investit president, la seva investidura en cap cas seria acceptada per l'Estat espanyol i, per tant, cas de produir-se, seria immediatament recorreguda davant del Tribunal Constitucional, recurs que seria acceptat a tràmit i, per tant, la faria inoperant de facto des del primer moment i fins que, més tard o més d'hora, arribés la sentència que ratificaria la impossibilitat d'investir-lo i que pogués exercir com a president de la Generalitat a qualsevol efecte. Llavors, per què Puigdemont munta l'operació Junts per Catalunya sabent que ens mena a un atzucac? Els motius reals només els sap ell i aquells a qui els hagi volgut explicar el que els hagi volgut explicar. Les motivacions íntimes de les persones sovint són inextrincables, fins i tot per als mateixos protagonistes.
Però sí que podem deduir, pels efectes produïts i pels efectes en els seu moment previsibles, quins són els resultats polítics que amb aquesta decisió es buscaven. Caldria distingir tres nivells: a) la situació de l'independentisme en general, b) les expectatives del PDCAT i de l'independentisme liberal i c) la pròpia situació en aquest context del mateix Puigdemont. Les eleccions no havien estat pensades perquè les guanyessin les formacions independentistes i fins i tot en el bàndol independentista hi havia dubtes molt importants en aquest sentit. Després de la confusió de la proclamació de la República, que, recordem-ho, ni es va arribar a publicar al DOGC, del silenci desconcertant del govern els dies següents i la dispersió posterior, uns a Brussel·les, els altres al TS i després a la presó, alguns fent el peregrinatge complet (Brussel·les, TS, presó... i alguns encara hi continuen -Quim Forn, que havia entrat al govern feia quatre dies per entomar els cops a Interior-), després de tot això, era lògic esperar una certa decepció a les files independentistes i un panorama al Parlament, després de les eleccions, molt més ajustat, que impedís formar govern i per tant permetés continuar aplicant el 155 amb total impunitat. El que no crec que ni la ment més retorçada esperés és que hi hagués una clara victòria independentista i que, tot i així, no es formés govern i es permetés continuar aplicant el 155 per fer una política terra cremada a Catalunya. Tothom esperava també que els vots independentistes afavorissin clarament Esquerra Republicana, davant d'un PDCAT molt dividit, contradictori i amb sectors molt tebis davant de l'estratègia independentista.
En aquest context, va sortir el projecte de Junts per Catalunya com "la llista del president". Amb això es buscava (i la campanya va ser inequívoca en aquest sentit) reafirmar la legitimitat del govern de la República i rebutjar obertament el 155. Així, si l'independentisme no guanyava a Catalunya, però la llista del president obtenia un suport important, l'independentisme lluitaria des de l'oposició, a l'interior, i el govern a l'exili representaria -coordinadament- la legitimitat alternativa, davant d'unes eleccions que, evidentment, s'havien fet amb les cartes marcades, amb candidats a l'exili i a la presó i una Junta Electoral clarament parcial. El PDCAT, que algú apuntava la possibilitat que quedés com una formació absolutament marginal, es veia, gràcies a aquesta maniobra, clarament reforçat, reviscolat. Mireu el nombre de diputats del PDCAT -i propers- que hi ha entre els diputats de Junts per Catalunya i penseu en les expectatives que tenia el PDCAT si s'hagués presentat com a tal. Finalment, Carles Puigdemont, que es podia haver quedat "penjat" a Brussel·les sense cap representativitat, ara, en el pitjor dels casos, es podria presentar a Europa com el president legítim de Catalunya, amb un suport electoral (entre la seva llista i la resta de forces independentistes) prou convincent.
Vet aquí, però, que les forces independentistes van guanyar, però la Llista del President es va passar de frenada i, contra tot pronòstic -recordem-ho-, es va plantar com la llista independentista més votada, un independentisme que revalidava la majoria absoluta i augmentava el nombre de vots. Com l' 1 d'octubre, el poble va desbordar les expectatives dels polítics i va anar un parell de passos més enllà. Com sempre, el millor aliat de l'independentisme va ser el mateix Mariano Rajoy i el seu govern. L'aplicació del 155, l'empresonament de polítics, la persecució de tot el que sonava a autodeterminació, fins i tot de les diades de l'onze de setembre, van causar una profunda humiliació entre el poble català. Mentrestant, l'Estat i els partits i associacions unionistes, les forces d'ordre públic, els mitjans i fins els intel·lectuals espanyols, havien mostrat la pitjor cara d'Espanya. El president exiliat alçava la bandera de la dignitat des de Brussel·les i la peregrinació que hi van fer milers de catalans era premonitòria del que passaria quinze dies més tard.
Puigdemont guanya i es troba que ja no és (o no és només) president de la república a l'exili, sinó president in pectore de la Generalitat autonòmica. L'Estat espanyol diu que "nanai" i el Tribunal Constitucional fins i tot arriba a implementar mesures cautelars perquè no es pugui produir la investidura de Puigdemont. Els moviments de l'Estat ofereixen escenes grotesques, però la intransigència de Puigdemont comença a preocupar seriosament l'independentisme. L'Estat manté el 155, amb l'amenaça d'anar actuant sobre matèries cada cop més sensibles -la llengua, l'escola, els mitjans de comunicació...- i amb l'espasa de Damocles del memento carcerem que il·lustra amb mesures cautelars de presó preventiva absolutament desproporcionades i amb encausaments generalitzats, però Junts per Catalunya es manté inamovible "Puigdemont o Puigdemont", fins i tot, ja, darrerament, contra l'opinió -publicada- dels mateixos dirigents del partit de Puigdemont, el PDCAT. Curiosament, aquesta actitud compta amb el suport del segment més radical de l'independentisme -formalment més radical-, que no veu cap més sortida que un enfrontament directe amb l'Estat mitjançant la mobilització col·lectiva. I no atén a raons: "Revolució o Revolució", sense que sembli comportar-li cap contradicció que Puigdemont sigui un candidat de dretes, afiliat a un partit de dretes i que al seu grup hi hagi un bon nombre de diputats de dretes. Un partit, que, al Parlament Europeu, pertany al mateix grup que Ciudadanos.
Arribats en aquesta situació ens trobem davant de tres vies possibles. a) La investidura telemàtica de Puigdemont, combinada amb un govern subaltern i executiu a Catalunya, b) La investidura d'un candidat alternatiu i la formació d'un govern ordinari a Catalunya, i c) La repetició de les eleccions. En el cas de la primera via, sabem que el govern no seria reconegut per l'Estat espanyol i, per tant, es continuaria aplicant el 155, l'Estat podria disoldre el parlament i tindríem nous candidats a engrossir la nòmina de presos polítics independentistes. Els partidaris d'aquesta via, que en podríem dir "legitimista", apel·len a la mobilització popular i la paralització econòmica del país, com si fos el Sant Graal. Però la mobilització popular és possible i efectiva de manera puntual, no pot ser sostinguda, ni tan sols com una mena de kale borroka més o menys pacifista. Seria immediatament tipificada com a delicte de rebel·lió, com a insurgència i tindríem el desplegament de les forces armades a Catalunya, en qüestió de dies, els "tancs". Contra la força i la violència de l'Estat -que Europa beneiria com a mesura preventiva-, no hi ha mobilització social possible. De revolucions se n'han fet molt poques a la història, de reeixides menys, i, en tot cas, sempre en el context d'unes condicions materials favorables i d'uns interessos de classe i geopolítics, que ara no es donen. Ja ho hem vist. La paralització de l'economia és pitjor. Per tenir efectes reals, no només ha de comptar amb la participació de sectors clau que, ara com ara, no semblen estar-hi gens disposats, sinó ser sostinguda en el temps, un temps suficient per tenir repercussions importants en el mercat, cosa que en el supòsit quimèric que fos possible, afectaria tant la població, que la mateixa població s'hi giraria en contra. És, literalment, una entelèquia.
La segona opció, la investidura d'un candidat alternatiu i la formació d'un govern ordinari és l'opció que s'anomena, sovint menyspreativament "realista", també "autonomista", perquè representa cedir a les condicions imposades per l'Estat espanyol. Hi ha una bona part de l'independentisme, la que es fa sentir més, que la té demonitzada i s'atrinxera en posicions maximalistes. Els arguments: que no reconeix la República Catalana ni el seu govern legítim, refrendat a les urnes i encapçalat per Puigdemont, que representa tornar a un escenari autonomista i que l'Estat, amb el 155 o sense el 155, continuaria la seva política repressiva envers Catalunya i els catalans independentistes. De tota manera, i amb les limitacions que es vulgui, és l'única via per tenir un govern de la Generalitat que pugui funcionar com a tal. La tercera opció, la de repetir les eleccions, presumiblement no aportaria res de nou i és enormement perillosa. L'Estat ja va perdre, contra pronòstic, les eleccions del 21 D, no cal esperar que estigui disposat a perdre una altra vegada i si, per fer-ho, ha de recórrer a forçar més la legislació, a empresonar més gent, a crear la sensació que "o nosaltres o la catàstrofe", a tota mena de trucs i trampes més o menys dissimulats que estiguin a les seves mans, ho farà. Hem vist repetidament a què ens enfrontem. No esperem, doncs, unes eleccions netes i democràtiques on pogués tornar a guanyar l'independentisme perquè no passarà. I, si, per aquelles coses de la vida, passés, ens trobaríem en el mateix escenari que ara.
Estem, doncs, enfront d'un triple atzucac. Personalment, en la situació actual, només veig una sortida per continuar avançant en el camí cap a la república (una república, insisteixo, que ha estat proclamada, però res més, que encara no existeix a cap efecte). El camí passa per identificar correctament la situació en què ens trobem: Hem perdut la primera batalla, tenim els nostres líders empresonats, exiliats o pendents de judici, les nostres institucions en mans de l'enemic i se'ns està imposant un nou Decret de Nova Planta. És que no sabem reconèixer la derrota? No esperàvem que l'Estat espanyol fos tan violent i autoritari, no esperàvem que Europa, especialment, li fes costat d'una manera tan acrítica i incondicional, i potser tampoc esperàvem que els nostres dirigents fossin tan incoherents i no tinguessin tots els escenaris previstos. D'acord. Però ara ho sabem i no podem fer com si no hagués passat el que ha passat, com si una revolució pacífica fos possible i com si n'hi hagués prou amb tenir la raó, fins i tot la majoria. Vam acceptar participar en unes eleccions autonòmiques imposades pel govern de Madrid, i les vam guanyar. Doncs molt bé: governem l'autonomia. És el punt on ens trobem en el món real, no en el de la fantasia. I, des de l'autonomia, comencem a treballar feroçment per fer funcionar les nostres institucions per defensar la nostra cultura i el nostra poble, per lluitar contra el 155 i contra tots els 155 encoberts que puguin quedar, per defensar i alliberar els nostres polítics i líders socials i per redefinir la nostra estratègia cap a la independència, junts, govern i poble. Aquí sí que la mobilització social, puntual però contundent, i per tant possible, pot tenir un efecte important. Quan no es pot fer el cim immediatament cal saber replegar-se al campament d'alçada més pròxim i, afortunadament tenim un campament d'alçada molt avançat. És el que els independentistes voldríem? No, però, si ho sabem aprofitar, no estem pas tan malament, ni de bon tros. Ara, creure que ens podem llançar a l'atac final des d'aquestes posicions és un suïcidi, és d'imbècils i un desastre per al futur de Catalunya.
Per a mi és prou clar. Necessitem replegar-nos, consolidar les posicions que realment hem avançat i treballar des d'aquí, per refer les defenses, plantar cara i planificar i reprendre la lluita -perdoneu-me les metàfores militars-. Per fer-ho, necessitem un president o presidenta de consens entre els setanta diputats independentistes, una persona realment de consens i que pugui ser investida i governar des de Catalunya, i un govern eficaç i que contempli la pluralitat ideològica de l'independentisme, des del liberalisme a la social democràcia i l'anticapitalisme. I això cal ur-gent-ment. Estem fent tard, molt tard!
És una situació que només hi ha una persona que pugui desbloquejar: Carles Puigdemont, i té l'obligació de país de fer-ho.
Llorenç Prats
Puigdemont guanya i es troba que ja no és (o no és només) president de la república a l'exili, sinó president in pectore de la Generalitat autonòmica. L'Estat espanyol diu que "nanai" i el Tribunal Constitucional fins i tot arriba a implementar mesures cautelars perquè no es pugui produir la investidura de Puigdemont. Els moviments de l'Estat ofereixen escenes grotesques, però la intransigència de Puigdemont comença a preocupar seriosament l'independentisme. L'Estat manté el 155, amb l'amenaça d'anar actuant sobre matèries cada cop més sensibles -la llengua, l'escola, els mitjans de comunicació...- i amb l'espasa de Damocles del memento carcerem que il·lustra amb mesures cautelars de presó preventiva absolutament desproporcionades i amb encausaments generalitzats, però Junts per Catalunya es manté inamovible "Puigdemont o Puigdemont", fins i tot, ja, darrerament, contra l'opinió -publicada- dels mateixos dirigents del partit de Puigdemont, el PDCAT. Curiosament, aquesta actitud compta amb el suport del segment més radical de l'independentisme -formalment més radical-, que no veu cap més sortida que un enfrontament directe amb l'Estat mitjançant la mobilització col·lectiva. I no atén a raons: "Revolució o Revolució", sense que sembli comportar-li cap contradicció que Puigdemont sigui un candidat de dretes, afiliat a un partit de dretes i que al seu grup hi hagi un bon nombre de diputats de dretes. Un partit, que, al Parlament Europeu, pertany al mateix grup que Ciudadanos.
Arribats en aquesta situació ens trobem davant de tres vies possibles. a) La investidura telemàtica de Puigdemont, combinada amb un govern subaltern i executiu a Catalunya, b) La investidura d'un candidat alternatiu i la formació d'un govern ordinari a Catalunya, i c) La repetició de les eleccions. En el cas de la primera via, sabem que el govern no seria reconegut per l'Estat espanyol i, per tant, es continuaria aplicant el 155, l'Estat podria disoldre el parlament i tindríem nous candidats a engrossir la nòmina de presos polítics independentistes. Els partidaris d'aquesta via, que en podríem dir "legitimista", apel·len a la mobilització popular i la paralització econòmica del país, com si fos el Sant Graal. Però la mobilització popular és possible i efectiva de manera puntual, no pot ser sostinguda, ni tan sols com una mena de kale borroka més o menys pacifista. Seria immediatament tipificada com a delicte de rebel·lió, com a insurgència i tindríem el desplegament de les forces armades a Catalunya, en qüestió de dies, els "tancs". Contra la força i la violència de l'Estat -que Europa beneiria com a mesura preventiva-, no hi ha mobilització social possible. De revolucions se n'han fet molt poques a la història, de reeixides menys, i, en tot cas, sempre en el context d'unes condicions materials favorables i d'uns interessos de classe i geopolítics, que ara no es donen. Ja ho hem vist. La paralització de l'economia és pitjor. Per tenir efectes reals, no només ha de comptar amb la participació de sectors clau que, ara com ara, no semblen estar-hi gens disposats, sinó ser sostinguda en el temps, un temps suficient per tenir repercussions importants en el mercat, cosa que en el supòsit quimèric que fos possible, afectaria tant la població, que la mateixa població s'hi giraria en contra. És, literalment, una entelèquia.
La segona opció, la investidura d'un candidat alternatiu i la formació d'un govern ordinari és l'opció que s'anomena, sovint menyspreativament "realista", també "autonomista", perquè representa cedir a les condicions imposades per l'Estat espanyol. Hi ha una bona part de l'independentisme, la que es fa sentir més, que la té demonitzada i s'atrinxera en posicions maximalistes. Els arguments: que no reconeix la República Catalana ni el seu govern legítim, refrendat a les urnes i encapçalat per Puigdemont, que representa tornar a un escenari autonomista i que l'Estat, amb el 155 o sense el 155, continuaria la seva política repressiva envers Catalunya i els catalans independentistes. De tota manera, i amb les limitacions que es vulgui, és l'única via per tenir un govern de la Generalitat que pugui funcionar com a tal. La tercera opció, la de repetir les eleccions, presumiblement no aportaria res de nou i és enormement perillosa. L'Estat ja va perdre, contra pronòstic, les eleccions del 21 D, no cal esperar que estigui disposat a perdre una altra vegada i si, per fer-ho, ha de recórrer a forçar més la legislació, a empresonar més gent, a crear la sensació que "o nosaltres o la catàstrofe", a tota mena de trucs i trampes més o menys dissimulats que estiguin a les seves mans, ho farà. Hem vist repetidament a què ens enfrontem. No esperem, doncs, unes eleccions netes i democràtiques on pogués tornar a guanyar l'independentisme perquè no passarà. I, si, per aquelles coses de la vida, passés, ens trobaríem en el mateix escenari que ara.
Estem, doncs, enfront d'un triple atzucac. Personalment, en la situació actual, només veig una sortida per continuar avançant en el camí cap a la república (una república, insisteixo, que ha estat proclamada, però res més, que encara no existeix a cap efecte). El camí passa per identificar correctament la situació en què ens trobem: Hem perdut la primera batalla, tenim els nostres líders empresonats, exiliats o pendents de judici, les nostres institucions en mans de l'enemic i se'ns està imposant un nou Decret de Nova Planta. És que no sabem reconèixer la derrota? No esperàvem que l'Estat espanyol fos tan violent i autoritari, no esperàvem que Europa, especialment, li fes costat d'una manera tan acrítica i incondicional, i potser tampoc esperàvem que els nostres dirigents fossin tan incoherents i no tinguessin tots els escenaris previstos. D'acord. Però ara ho sabem i no podem fer com si no hagués passat el que ha passat, com si una revolució pacífica fos possible i com si n'hi hagués prou amb tenir la raó, fins i tot la majoria. Vam acceptar participar en unes eleccions autonòmiques imposades pel govern de Madrid, i les vam guanyar. Doncs molt bé: governem l'autonomia. És el punt on ens trobem en el món real, no en el de la fantasia. I, des de l'autonomia, comencem a treballar feroçment per fer funcionar les nostres institucions per defensar la nostra cultura i el nostra poble, per lluitar contra el 155 i contra tots els 155 encoberts que puguin quedar, per defensar i alliberar els nostres polítics i líders socials i per redefinir la nostra estratègia cap a la independència, junts, govern i poble. Aquí sí que la mobilització social, puntual però contundent, i per tant possible, pot tenir un efecte important. Quan no es pot fer el cim immediatament cal saber replegar-se al campament d'alçada més pròxim i, afortunadament tenim un campament d'alçada molt avançat. És el que els independentistes voldríem? No, però, si ho sabem aprofitar, no estem pas tan malament, ni de bon tros. Ara, creure que ens podem llançar a l'atac final des d'aquestes posicions és un suïcidi, és d'imbècils i un desastre per al futur de Catalunya.
Per a mi és prou clar. Necessitem replegar-nos, consolidar les posicions que realment hem avançat i treballar des d'aquí, per refer les defenses, plantar cara i planificar i reprendre la lluita -perdoneu-me les metàfores militars-. Per fer-ho, necessitem un president o presidenta de consens entre els setanta diputats independentistes, una persona realment de consens i que pugui ser investida i governar des de Catalunya, i un govern eficaç i que contempli la pluralitat ideològica de l'independentisme, des del liberalisme a la social democràcia i l'anticapitalisme. I això cal ur-gent-ment. Estem fent tard, molt tard!
És una situació que només hi ha una persona que pugui desbloquejar: Carles Puigdemont, i té l'obligació de país de fer-ho.
Llorenç Prats
