PÍNDOLA 33. TV3 DINS L'ECOSISTEMA TELEVISIU CATALÀ.

Una vegada, un amic, en el decurs d'una conversa, em va preguntar: "tu creus que TV3, com a televisió pública, és imparcial?" Amb tota sinceritat li vaig contestar que no, però no vaig tenir ocasió d'argumentar la resposta. Sí l'agafem globalment, el discurs de TV3 ės obertament catalanista i es decanta de facto envers l'independentisme o, com a mínim, el sobiranisme, l'autodeterminació. Una lectura simplista diria que, essent una televisió pública, TV3 ha de ser escrupulosament pluralista, equitativa. Però no es pot judicar TV3 com si fos un bolet, com sí era TVE fins al 1984. TV3 forma part d'un ecosistema televisiu complex, amb dotzenes de canals, entre els quals només un,amb els seus complements minoritaris, emet en català i defensa els drets dels catalans, potser amb especial incidència en el dret a decidir i els arguments independentistes. Però ės que no ho defensa ningú més. No tenir això en compte és demagògic. És molt més difícil d'explicar que TVE tingui un posicionament militant, per no dir virulent, en favor de l'unionisme, o del constitucionalisme, com en vulguin dir i ens tractin, als independentistes, gairebé com a terroristes, com fan, amb més o menys agressivitat, la resta de cadenes comercials i moltes de les autonòmiques. Una altra cosa és la qualitat de la programació. TV3 quasi sempre té els millors índexs d'audiència a Catalunya i jo crec que això es deu més a la fidelitat militant de l'audiència que a la qualitat de la programació -parcialment, ben entès- però sovint la caguen. Tot i així, amb el minvat pressupost que es pot permetre i l'escassa incidència comercial que té, encara gràcies. Podem criticar TV3 per la qualitat de determinats programes, per la idoneïtat dels tertulians o dels presentadors... però no perquè sigui l'única trinxera que li queda al sector majoritari de la població catalana que no vol renunciar al dret a decidir.

PÍNDOLA 32. EDATISME I GERONTOFÒBIA.

 

No és ben bé el mateix. Encara que els dos conceptes s'encavallin i l'edatisme es refereixi també fonamentalment als vells, de vegades també es refereix a altres grups d'edat, com els joves o la gent de mitjana edat, massa grans per segons què i massa joves per jubilar-se. Però el cas dels vells és especialment clamorós. La jubilació és el llindar més comú perquè et comencin a considerar una persona disminuïda. Si has tingut la sort de tenir una vida professional reeixida, més o menys ben pagada, caus en el pou de les pensions i això vol dir precarietat: cobrir les despeses bàsiques, alguna escapada amb l'Imserso i prega a qualsevol divinitat per no tenir cap malaltia greu, o dependència severa i perquè els teus fills es puguin guanyar la vida, perquè sinó has fet salat. A partir d'aquí comença una sistemàtica deconstrucció de la persona. De nou, als ulls dels altres, és com si tornessis a ser un adolescent i amb simetria inversa vas retrocedint fins a una mena d'estar fetal. Se't retira, o se t'intenta retirar, la sexualitat ("ja no tens edat per aquestes coses"), el control de les finances ( "t'enredaran"), la mobilitat autònoma (cotxe, horaris), se't controla la salut, l'alimentació, els hàbits. Els fills esdevenen de facto els teus tutors i, com a molt, et deixen fer, per interès seu, de cangur dels nets. Mės endavant potser que et posin algú a casa que et control·li i et cuidi -pagant tu-, que et doni la papilla i et canviï els bolquers. Més endavant et portaran a una residència-guarderia -que pagaràs tu- i potser de tant en tant et vindran a veure. I si tens diners o patrimoni potser s'impacientaran si trigues gaire a traspassar. Vells i velles faig una crida perquè ens autoorganitzem, preservem les nostres capacitats i creativitat i treballem junts, en cooperatives, muntem un editorial per publicar els nostres llibres, una companyia per crear teatre amb actors grans, galeries d'art... Som vells, no inútils.