No és ben bé el mateix. Encara que els dos conceptes s'encavallin i l'edatisme es refereixi també fonamentalment als vells, de vegades també es refereix a altres grups d'edat, com els joves o la gent de mitjana edat, massa grans per segons què i massa joves per jubilar-se. Però el cas dels vells és especialment clamorós. La jubilació és el llindar més comú perquè et comencin a considerar una persona disminuïda. Si has tingut la sort de tenir una vida professional reeixida, més o menys ben pagada, caus en el pou de les pensions i això vol dir precarietat: cobrir les despeses bàsiques, alguna escapada amb l'Imserso i prega a qualsevol divinitat per no tenir cap malaltia greu, o dependència severa i perquè els teus fills es puguin guanyar la vida, perquè sinó has fet salat. A partir d'aquí comença una sistemàtica deconstrucció de la persona. De nou, als ulls dels altres, és com si tornessis a ser un adolescent i amb simetria inversa vas retrocedint fins a una mena d'estar fetal. Se't retira, o se t'intenta retirar, la sexualitat ("ja no tens edat per aquestes coses"), el control de les finances ( "t'enredaran"), la mobilitat autònoma (cotxe, horaris), se't controla la salut, l'alimentació, els hàbits. Els fills esdevenen de facto els teus tutors i, com a molt, et deixen fer, per interès seu, de cangur dels nets. Mės endavant potser que et posin algú a casa que et control·li i et cuidi -pagant tu-, que et doni la papilla i et canviï els bolquers. Més endavant et portaran a una residència-guarderia -que pagaràs tu- i potser de tant en tant et vindran a veure. I si tens diners o patrimoni potser s'impacientaran si trigues gaire a traspassar. Vells i velles faig una crida perquè ens autoorganitzem, preservem les nostres capacitats i creativitat i treballem junts, en cooperatives, muntem un editorial per publicar els nostres llibres, una companyia per crear teatre amb actors grans, galeries d'art... Som vells, no inútils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada