dijous, 22 de juliol de 2021

PÍNDOLA 10. PORTA A PORTA

 




A Sant Andreu ens ha tocat la rifa municipal de la recollida selectiva de residus porta a porta. No vull entrar en aquest cafarnaüm de bosses amunt i avall i llençades enmig del carrer, de camionets clandestins que passen a primera hora per dissimular la indisciplina dels veïns, de vellets angoixats pujant i baixant escales amb les seves bosses de bolquers, de camions muntant concerts de màquina a mitjanit, dia sí dia també per carrers anteriorment pacíficats... La població està que trina. En un perfil crític que s'ha creat a Telegram fa sis dies que no hi entro i tinc més de cinc mil missatges per llegir. És evident que el porta a porta no és una solució raonable per a una ciutat com Barcelona i que hi ha maneres molt més efectives d'assolir un nivell de reciclatge enraonat. Però noi aquí sempre és va a màxims, peti qui peti. Diuen en castellà que "la política es el arte de lo posible". A Barcelona no. Però el que em preocupa més respecte als residus i a la seva implicació en la contaminació del planeta i el canvi climàtic és que s'inverteixin tants esforços i recursos en aspectes tan marginals. El procés econòmic té tres fases: producció, distribució i consum. Per què les polítiques de les administracions s'adrecen sempre a la baula més feble i no ataquen les indústries extractives i de transformació, especialment quan es produeixen en contextos de pobresa, les energètiques, el turisme depredador, la comercialització carregada d'envasos innecessaris que requereixen matèries primeres, processos industrials, transport...? Per què no es combat l'hiperconsumisme en lloc de fomentar-lo publicitàriament...? Ah, senyors! Perquè això és el sistema i em temo que estem parlant, només, de postureig

dilluns, 19 de juliol de 2021

PÍNDOLA 9. EL CONSENTIMENT.


La Jenn Díaz va publicar ahir a Instagram una nota sobre el consentiment en les relacions sexuals que subscric plenament. Us la recomano. És tan assenyat tot el que diu, tan obvi, que fa pensar que qui no ho entén - això del consentiment- és, literalment, perquè no vol. Crec que no és que manqui pedagogia, sinó que hi ha predadors que, en la manca de consentiment, hi troben un al·licient afegit. Ments malaltisses que en lloc de trobar plaer en la tendresa, la comunió dels cossos, la descoberta, les sensacions... el cerquen en la violència, la submissió, el poder sobre els altres. Tanmateix, el consentiment em sembla una condició necessària, però, per a mi, no és suficient. El consentiment té molts matisos i, en part, remet a acceptació, a conformitat, a resignació fins i tot. Les relacions en un context de prostitució són normalment merament consentides, com les relacions professionals en l'àmbit de la pornografia, o certes relacions matrimonials i d'altres. M'agradaria pensar que en totes les meves relacions sexuals hi ha hagut, a més a més, voluntat mútua, ganes, desig... Es pot mantenir relacions sexuals per amor, per atracció, per afecte, per diversió i per moltes altres raons, però és tan extraordinària l'experiència sexual, i tan diversa, que em nego a acceptar que sigui només consentida. No és el mateix un "vaaale" que un "sí, sí vull, sí".

dimecres, 14 de juliol de 2021

PÍNDOLA 8. LA PANDÈMIA.






La pandèmia de Covid no és una catàstrofe natural. No pretenc insinuar que el virus sigui un producte de laboratori - no en tinc ni idea- ni m'adhereixo a cap teoria conspirativa. Però un virus és una cosa i una pandèmia, amb les dificultats que té la humanitat per controlar-la una altra. De coronavirus com aquest ja n'hem tingut, però cap tan agressiu i amb tanta capacitat de transmissió. En un mon tan globalitzat com el nostre era qüestió de temps. El mal és que vivim en un mon globalitzat només per al que convé a rics i poderosos. Hem encarat un gravíssim problema global amb estratègies regionals, de vegades en mans tan perilloses com les de Trump o Bolsonaro, com si els disbarats que ells predicaven i aplicaven només afectessin els seus països. I hem oblidat - han oblidat les farmacèutiques i les bandes d'especuladors- tota la perifèria del món capitalista, mentre els països rics, o no tan pobres, ens repartíem els insuficients recursos que arribaven per lluitar contra la pandèmia. Com si poguéssim contenir el virus en camps de refugiats, com fem amb els immigrants. Evidentment no ha estat així i els països pobres i desprotegits han estat el camp de cultiu perfecte per a l'aparició de noves variants més efectives, com la de l'Índia i les que vindran més endavant per a una major acumulació de capital en les mateixes mans. Mai, rics i poderosos, no s'han plantejat socialitzar la propietat i la producció per poder apropar-nos a una immunitat global. Els capitalistes ben ensenyats no maten la gallina dels ous d'or. Els sistemes sanitaris privats, precaris o inexistents no representen cap fre per al seu negoci. A causa de les dures i perllongades restriccions l'economia mundial, tal com la coneixem, se n'ha anat en orris, però no cal patir, la riquesa no ha desaparegut, només s'ha concentrat encara més en unes poques mans, que controlaran l'economia global, fins i tot ens deixaran - o ens donaran si els convé- els diners que calgui perquè continuï girant la roda del mercat. I sí, hi ha un virus i una infecció amb efectes que poden arribar a ser mortals, però, realment, és el virus el culpable de la catàstrofe de la pandèmia?,

divendres, 9 de juliol de 2021

PÍNDOLA 7. LA VERITAT





No puc sofrir la gent que creu estar en possessió de la veritat absoluta. Són potencialment perillosos perquè en nom de la veritat és poden fer moltes desgràcies La veritat absoluta no existeix. Existeixen certeses parcials, instrumentals, de conveniència... que ens permeten entendre'ns els uns als altres. Són formalitzacions del coneixement. El coneixement pren diverses formes. El principal, als nostres dies, és el coneixement científic. És el més fiable perquè és intersubjectiu - es pot compartir i verificar- i normalment funciona, és aplicable. Tanmateix requereix un acte de fe primigeni en la fiabilitat dels nostres sentits per copsar les dades empíriques i en la validesa de la raó per experimentar amb elles, comparar-les, analitzar-les i extreure'n conclusions. Hi ha altres formes de coneixement que poden ser molt enriquidores, però que són personals i intransferibles, com ara el coneixement artístic - o poètic-, la fe, que ens dona pau i té una explicació per a tot, però que es té o no es té, o el coneixement que prové del estats alterats de consciència, com els que provoquen determinades substàncies psicotròpiques o l'amor. Totes aquestes formes de coneixement ens poden proporcionar veritables il•luminacions, canvis de paradigma, però no les podem compartir plenament amb ningú. Per tant, gaudim de les nostres modestes aproximacions a la veritat, adquirides per la via que sigui, però no pretenguem fer-ne dogmes. Estiguem sempre disposats a revisar, contrastar i canviar si és el cas les nostres conviccions. Sense por.

dilluns, 5 de juliol de 2021

PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA




 















PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA. El racisme té tantes cares, tants aspectes i històries que ens caldria tot un pot de píndoles per enumerar-les. Em limitaré doncs a remarcar un aspecte del tot central, que explica en bona part perquè tots som més o menys racistes: el nostre rebuig no té res a veure amb el color de la pell sinó amb la misèria dels "negres", "els moros", "els sudaques"... I amb unes formes de vida que representen, en les quals, com en la misèria, ens fa por de caure i ens en volem allunyar. Per això no som racistes amb certs polítics, actors, músics o esportistes negres o moros. O, si ho som una mica, és perquè ens recorden la misèria i marginalitat dels altres. Per això tampoc som racistes amb els japonesos. Més valdria que ens fixéssim en nosaltres mateixos i ens adonéssim que, per a la gent del nord, blancs, anglosaxons i protestants dominants, nosaltres som sospitosament morens i pobres.








dissabte, 26 de juny de 2021

PÍNDOLA 5. ELS JUTGES






























Per què al final la darrera paraula sempre l’acaben tenint els jutges, que no els ha triat ningú? És contradictori, és com si hi hagués una casta endogàmica per damunt de l’Estat, que, sota l’empara teòrica de l’Estat de Dret, acaba imposant la seva ideologia i voluntat per damunt del mateix Estat de Dret. Em direu “els jutges no fan res més que aplicar les lleis que confegeixen els parlaments”. Però tots sabem que això és la teoria, no el que passa realment. Primer perquè els mandats s’allarguen d’una manera impúdica, segon perquè sovint acaben recorrent a la seva pròpia jurisprudència o a la dels seus predecessors, membres de la mateixa casta, perquè les lleis són molt i molt interpretables i es renoven i s’actualitzen amb una lentitud exasperant. I, en tot cas, perquè la renovació dels jutges, com la confecció i aprovació de les lleis depèn dels partits polítics. I aquí entrem en un altre problema, que és el mateix: qui ha triat als membres dels partits polítics, encarregats d’elaborar i aprovar les lleis...? Em direu que el poble, però, en realitat, hagueu votat a qui hagueu votat dels partits que tenen més pes, que s’han de posar d’acord per nomenar jutges i fer canvis legislatius, quants noms em sabeu dir de les llistes del partit que heu votat? Què en sabem d’aquestes persones?

Són defectes tan importants de la democràcia representativa, que n’acaben desvirtuant el substantiu: democràcia. Per què no triem els jutges directament un per un, després d’haver escoltat i llegit les seves propostes i haver-los exposat al contrast d’opinions públiques? Per què no fem el mateix amb els diputats? Per què no se sotmeten a referèndum directe les qüestions més principals? Sempre mitjançant la comunicació, informació i contrast. Si l’únic motiu, l’única excusa per no fer-ho, és que pot resultar molt carregós, és un trista excusa i poc creïble. Que potser no perdem el temps miserablement amb bombardejos d’informació política enormement repetitiva, que contemplem passivament i més o menys expectants segons com ens afecta? No és aquest el problema, això té fàcil solució. El problema és que la democràcia ja li està bé al capitalisme, des dels socialistes fins a la ultradreta. Però és allò de “democràcia sí, ma non troppo”. És a dir, sempre i quan la puguin potinejar.

 

Llorenç Prats

 


dissabte, 19 de juny de 2021

PÍNDOLA 4: FEMINISME.

 


*Per no fer-me pesat començo a alternar les reflexions més generals amb qüestions concretes. A veure si ho aconsegueixo!

Jo sóc feminista, sense peròs. Que jo recordi, de tota la vida. He estat educat en una cultura masclista, esclar, però potser perquè he tingut molta relació amb amigues, primer nenes, després noies i dones, he viscut el món femení amb molta naturalitat i d'una manera igualitària. Dintre del  feminisme hi ha molts feminismes. Amb uns comparteixo estratègies i objectius i amb altres no, però sí comparteixo amb tots els principis bàsics.

De fet, no entenc que hi hagi persones contràries o indiferents al feminisme. Al capdavall, en essència, el feminisme combat la discriminació dels éssers humans per motiu de gènere, o, per dir-ho en positiu, propugna la igualtat en drets i deures de tots els éssers humans, independentment del seu gènere. De passada, el feminisme ens fa reflexionar sobre el mateix concepte de gènere i sobre la construcció social del dualisme masculí-femení.

Qui pot està en contra d'aquests principis? Amb quins arguments? 


Llorenç Prats