dijous, 10 de juny de 2021

PÍNDOLES 2 PACIFISME I NO VIOLÈNCIA ACTIVA










Si el poder és força i violència, cap lluita o embat pacifista o no violent s'hi pot confrontar amb èxit. Per sort el poder radica en molts nuclis diversos, amb interessos diversos i sovint contraposats. La no violència se'n pot sortir quan el context fa que en uns o altres poders els interessin els objectius que persegueix, o que siguin indiferents als poders en general. Altrament, si s'ha de confrontar a la força i la violència de determinats poders sense el recolzament d'altres poders equivalents o superiors, ho té fotut. Vegeu la història.

 

divendres, 4 de juny de 2021

PÍNDOLES. 1 QUI MANA EN AQUEST MÓN?


Polítics, grans fortunes, jutges, el complex industrial-militar...? Mana qui té el poder i el poder, en última instància, és força, violència, per imposar la pròpia voluntat. Qui acumuli més capacitat de mobilitzar força, violència, en cada moment i circumstància és qui mana. No hi ha res més enllà de la força, de la violència, com no sigui més violència. Pensem-hi.


Llorenç Prats

dijous, 3 de juny de 2021

RADICAL LLIURE TERCERA ÈPOCA

Ara fa dos anys que vaig escriure la darrera entrada en aquest blog. Avui començo una tercera època, una tercera etapa, amb canvis que tot seguit explicaré.

El blog va néixer en el context del greu deteriorament de l'estat del benestar, del creixement de les desigualtats i de la restricció dràstica de perspectives de futur per a les noves generacions, que es va produir com a conseqüència de l'ofensiva del capitalisme a partir de l'anomenada crisi financera de 2008, les conseqüències de la qual continuem arrossegant.

La segona època, o etapa, reflectia un canvi d'orientació no de la meva ideologia ni dels meus objectius sinó de la meva estratègia, a partir de 2012, quan vaig vincular els meus projectes a la causa de la independència de Catalunya. La independència de Catalunya, per a mi i penso que per a la gran majoria d'independentistes d'esquerra, no constituïa una finalitat en ella mateix, sinó un camí diferent per construir un món millor i més just, en una societat més abastable, amb el poder més pròxim als ciutadans i més disposada a assumir els canvis orientats al progrés i a la justícia social. No hi havia precedents en aquest sentit i calia explorar fins al final l'actitud, més o menys democràtica, de l'estat espanyol, així com el consens de la societat catalana i el posicionament internacional al respecte. L'1 d'octubre de 2017 i els dies següents tot va quedar aclarit. El consens en cap cas anava més enllà del 50% de la població, l'Estat espanyol estava disposat a respondre amb la força de manera inequívoca i els estaments polítics internacionals, singularment els europeus, no pensaven fer res per nosaltres. Les conseqüències són conegudes per tothom.

Ara, que acaba de prendre possessió el govern de Pere Aragonès, malgrat l'embogiment continu de la política espanyola i del sistema global, penso que és hora de treballar i de deixar treballar. Vull encetar en aquesta tercera època tot un seguit de reflexions sobre qüestions diverses que afecten el nostre món contemporani i que em preocupen. Qüestions  de vegades molt generals i aparentment -només aparentment- abstractes, d'altres qüestions molt concretes i aparentment -només aparentment- menors. Espero que siguin del vostre interès i m'agradaria que us sentíssiu convidats i requerits a comentar-les, a discrepar, a debatre... que no passi per bo allò que és simplement habitual, normal, políticament correcte.

M'hauria agradat desenvolupar aquestes reflexions amb tota l'extensió que requereixen, però no pot ser, no tinc temps. Qui coneix la meva situació personal ja sap que no ho dic per dir i que no és un lloc comú sinó una realitat com un temple. Com que altrament pateixo per no poder expressar i contrastar el munt de qüestions que m'inquieten, he decidit convertir-les provisionalment en una mena de píndoles de pensament. Les publicaré com a entrades independents i, al mateix temps, les publicaré a Instagram, amb un enllaç amb aquest blog, per arribar a un públic més ampli. Ja us ho faré saber amb un correu electrònic. Si no els voleu rebre, sisplau, contes-teu-lo quan vulgueu, posant simplement "no" i us eliminaré de la llista immediatament. La meva idea és intentar publicar una píndola setmanal. També les podeu trobar a Instagram, per tant, si preferiu cercar-les a Instagram, sabent que surten cada setmana i que estan enllaçades amb el blog, feu el mateix que us deia per donar-vos de baixa i no haver de rebre tants correus electrònics. Com vulgueu. A Instagram em trobareu pel meu nom, Llorenç Prats, o bé per @pratsllorenc.  La meva intenció, però això ja no ho puc garantir, és ampliar algunes d'aquestes píndoles al blog fins a l'extensió d'una entrada normal. A veure. 

Tant a Instagram com aquí, les píndoles o les entrades aniran acompanyades d'una fotografia meva pertanyent a un reportatge que vaig fer per a mi mateix sobre Sant Andreu: imatges urbanístiques i de detalls arquitectònics o d'altres coses que es troben pel carrer. Òbviament no tenen cap relació amb el contingut de la reflexió, si no és per pura casualitat. La seva funció, simplement, és la d'identificar gràficament cada nova reflexió i distingir-la de les altres.

He volgut modificar mínimament el format, ni que sigui el color de les pàgines i introduir la denominació de "tercera època" a partir d'aquesta entrada, que és on comença. Tanmateix, no en sé prou i ho aplica a tot el blog, des d'aquesta entrada endarrere. Ara tot és tercera època. Si algú em sap dir com ho de fer perquè surti com jo voldria, li agrairé. Els comentaris són admesos i ben rebuts en tot cas, es poden fer amb el nom real, amb pseudònim o anònimament, com us plagui. No sé si em deixo res. Espero que no. De seguida us penjaré la primera entrada. Gràcies pel vostre seguiment.


Llorenç Prats

dilluns, 17 de juny de 2019

LA INDEPENDÈNCIA COM A CONSEQÜÈNCIA NATURAL




Fa temps que no escric res en aquest blog perquè els temps estan revoltats i són poc propicis per a la reflexió serena. Tanmateix, la reflexió és més necessària que mai i el fet que no l'escrigui no vol dir que, par a mi mateix, no la faci contínuament. Finalment em decideixo a compartir-la per si a algú li pot ser útil. A les xarxes hi ha massa soroll i una mica de serenor i d'argumentació potser ens farà bé.

Hi ha factors en aquest moment, en el panorama polític català, que distorsionen molt:


  • El que ha representat el judici i els efectes que tindrà en el seu moment la sentència. 
  • El resultat de les eleccions locals i la traumàtica resolució del repartiment del poder en el consistori barceloní. 
  • El paper que puguin tenir les forces independentistes en la investidura -o no- de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. 
  • La suspensió dels càrrecs electes en presó preventiva i la solució que finalment es doni al tema dels eurodiputats. 
  • La divisió interna de l'independentisme sobretot pel que fa a la unitat estratègica entre possibilisme i confrontació activa. 
  • El vers lliure que, des del principi, representa l'exili, i més específicament l 'entorn de Carles Puigdemont . 
  • I, estretament vinculat amb l'anterior, les dificultats que té la dreta independentista post-convergent per consolidar-se en el panorama de la política catalana... 


Dit d'una manera o una altra, penso que les grans qüestions són aquestes, potser alguna més, en tot cas no menys. No entraré pas a debatre-les -caldria fer un llibre-, sinó que em limitaré a donar algunes idees que em semblen clares i centrals respecte a la situació que, entre totes, dibuixen.

Crec que el primer que hauríem d'assumir és que ens hem enfrontat a camp obert amb l'Estat i hem perdut. 
Calia fer-ho. Jo no sóc dels que pensa que hem d'assumir errors. Es va anar avançant fins al final, sempre a la mà estesa al diàleg i l'Estat va esperar que arribéssim a la fallida declaració d'independència per descarregar tota la força de les lleis -les seves lleis- sobre nosaltres. Podia haver reaccionat molt abans. El govern espanyol, que és el que tenia la responsabilitat d'actuar, hagués pogut dir "mirin, parlem-ne... jo no puc permetre la independència però els ofereixo això i allò... consultem al poble sense compromís... o, fem un referèndum però amb unes majories qualificades...". Tots aquests supòsits, i molts d'altres, eren segurament escenaris guanyadors per a l'Estat. Tanmateix van callar, van deixar fer i van esperar a què s'arribés a una situació sense retorn per assestar un cop definitiu a l'independentisme: 155, presó i exili, un veritable estat d'excepció a Catalunya que havia de culminar amb el canvi de la majoria parlamentària que havia de sortir de les eleccions del 21D i que propiciaria els canvis legals i executius pertinents per reconduir el país cap a un autonomisme deixatat. 
Els va sortir tot bé excepte les eleccions, on l'independentisme va resistir amb les forces incòlumes, com ha resistit després. Tot i així encara els queda la sentència del judici per reforçar l'escarment.
Ningú podia esperar que l'Estat actuaria d'una manera tan tardana i violenta, que duria a terme una veritable operació d'extermini, encara que -aparentment- no els hagi acabat de sortir bé. Va tenir molt de temps i moltes ocasiones per reconduir les coses sense mals majors.
Tampoc podia esperar ningú que les institucions europees i el conjunt dels països democràtics fossin tan complaents amb les formes autoritàries de l'Estat espanyol, no forcessin una solució dialogada. Però -i va ser la constatació del mal estat de la democràcia a tot el món- només es van preocupar una mica per la gratuïta i desproporcionada actuació de la policia i la guàrdia civil l'1 d'octubre.
Fins i tot la manca de resposta o la resposta obertament catalanofòbica de la població espanyola ens va agafar de sorpresa. No esperàvem que la societat espanyola s'assemblés tant al seu Estat.
Ara ja sabem on som i, si haguéssim de començar de bell nou, ho faríem d'una manera molt diferent. Però fins ara, o fins que ha anat passant cada cosa, no ho sabíem. I s'havia de provar. A un preu imprevisiblement car, certament.

I ara, doncs, què cal fer? 
Sabem que l'Estat espanyol difereix ben poc de l'Estat tardo-franquista, econòmicament liberal i políticament autoritari, que Europa serà sempre una fidel aliada de l'Estat, que tampoc no podem esperar res dels partits suposadament de l'esquerra -PSOE i Podemos- ni de la societat espanyola, predominantment catalanofòbica. Que la repressió continuarà, començant per la sentència del judici i per la suspensió del càrrecs electes i continuant pel discurs sobre Catalunya i per l'asfixia econòmica. No hi haurà diàleg fins que el pretès diàleg sigui una capitulació en tota regla de Catalunya.
Però sabem també que l'independentisme, colpejat, desorientat i descoordinat, malgrat tot, persisteix i representa, aproximadament, la meitat de la població catalana.
Sembla doncs que una conclusió s'imposa d'una manera principal: som aquí, tossudament alçats que diria Lluís Llach, però no som prou. 
Qualsevol escenari virtualment victoriós passa necessàriament per una majoria qualificada de l'independentisme.

Hi ha molta gent que clama -sobretot a les xarxes socials- per passar a l'acció directa. 
Alguns periodistes de la nova gauche divine els avalen -són els d'aixequem-nos i aneu-hi-, i una part de l'ANC dels darrers temps també. Els que van fer la pretesa llista unitària a l'ajuntament de Barcelona, que només va servir per llançar vots independentistes.
És una actitud que s'entén, neix de la ràbia -legítima- i de la frustració. Quan hi hagi la sentència del judici, previsiblement esclatarà amb més força, durant uns quants dies. El fet que s'entengui, no treu però que sigui una actitud estúpida i inútil. 
Què vol dir passar a l'acció directa? Paralitzar el país? Qui, com...? Amb una vaga indefinida? Tallant totes les comunicacions aèries, terrestres i marítimes? Col·lapsant la ciutat amb barricades com si fos la Setmana Tràgica...? És evident que res de tot això no és possible, no hi ha prou gent, prou capacitat per fer-ho i, si es creés un caos real, les forces de l'Estat caurien amb tot el seu pes sobre Catalunya, incloent, ni que fos en darrera instància, l'exèrcit. Pels manifestos publicats, ja es veu que ganes no n'hi falten. 
Europa, òbviament, no reconeixeria mai la legitimitat d'un alçament d'aquestes característiques. A més a més, com es vol promoure una revolta amb el cinquanta per cent de la població, com a mínim, en contra? Tot plegat és un disbarat que només serveix perquè els més esventats s'esbravin. No mereix ni un comentari seriós.

No hi ha cap més solució que obtenir una majoria qualificada de l'independentisme. 
Una majoria qualificada de l'independentisme no implica l'accés automàtic a la independència, però sí que ens dóna una autoritat moral de cara a la opinió pública europea i mundial que permet pensar que es forçaria l'Estat a negociar. I, en aquest cas, davant de qualsevol consulta, de qualsevol referèndum, tenim les de guanyar, sempre. L'Estat no podria negar l'evidència indefinidament sense comprometre la seva entitat democràtica i sense legitimar internacionalment qualsevol actuació in extremis per part nostra.
Ara bé, com s'obté aquesta majoria qualificada? Com es convenç el vint, vint-i-cinc o trenta per cent de la població que ens manca? 
Esquerra Republicana ha iniciat el camí que en diuen d' "eixamplar la base", però això ha topat amb un problema fàctic en intentar-lo recórrer per la banda de la política. Els polítics tenen els seus nínxols ecològics, s'hi aferren com si els hi anés la vida i és molt difícil moure'ls si no és per promocionar-se. S'ha d'anar per la banda de la població, dels votants, i no per les bondats de l'independentisme, sinó per l'eficiència de les polítiques, sobretot de les polítiques socials, però no només.

Sempre hem dit que volíem la independència per transformar la societat. Doncs bé, crec que cal transformar la societat per arribar a la independència i continuar transformant la societat. 
Hi ha moltes coses que es poden fer des dels poders públics i des de la societat civil. Cal que el govern governi. Hem perdut l'ocasió de governar Barcelona i això és greu, però bé, tenim altres capitals catalanes que hem de convertir en exemples de bon govern. I cal que la societat civil es coordini amb aquests governs i contribueixi a fer efectiva i exemplar la governança. I tenim, per damunt de tot, la Generalitat, que necessita un govern molt més potent i decidit i desvinculat de qualsevol tutela. 
Jo no discutiré mai l'opció de Carles Puigdemont i d'altres de marxar a l'exili, cadascú fa el que pot amb la seva pell. Ara, pretendre que, des de l'exili, és el president legítim de Catalunya, posar i treure presidents de la Generalitat i fer i desfer llistes electorals, com si la capital de Catalunya fos Waterloo, no. Res no passa per Waterloo, i res no hi hauria de passar. Espero i desitjo que Carles Puigdemont i Toni Comín (i encara més Oriol Junqueras, perquè està a la presó) puguin ser eurodiputats -tot i que ho dubto molt-. Però cal dir alt i clar que la internacionalització del conflicte és una fantasia. No hi ha cap internacionalització del conflicte, com a molt de la figura de Puigdemont com una icona de la cultura de masses, ja una mica passadeta. 

Per tant, anem a eleccions i constituïm un govern de la Generalitat sense interferències i sòlid, que desenvolupi una obra política en tots els camps que enamori i que convenci. 
Així guanyarem la majoria qualificada que necessita l'independentisme, encara que sigui amb pocs recursos i pals a les rodes. No diu que els catalans de les pedres en fem pans? Doncs fem-los i denunciem, amb l'obra feta, tot el que hauríem pogut fer si haguéssim tingut tot el poder i els recursos que ens pertoquen.

Per aconseguir això, cal que les forces polítiques i socials independentistes s'endrecin, sobretot la dreta, o el centre-dreta, si els agrada més, m'és igual. 
Tots som necessaris per a sectors socials diversos. El problema no és la unitat uniformada que d'una manera gairebé infantil -o molt interessada- es demana sovint a les xarxes. No es tracta de fer llistes unitàries. No hi guanyem res, no ens fem trampes al solitari. Perquè, si es fan llistes unitàries ens pot afavorir la Llei d'Hont, però ens pot castigar l'electorat d'una i altra banda. No és això. És la unitat en l'objectiu comú el que hem de buscar: la independència per fer una societat millor, més pròspera i socialment justa. Però això cal fer-ho desenvolupant cadascú les seves potencialitats, no confonent-les. I per a això és vital que el món post-convergent, sense sotmetre's a Puigdemont -que, al capdavall, havia de ser un president de circumstàncies-, ni a ningú, s'organitzi, defineixi el seu paper en la construcció d'aquest nou món i s'hi posi. Gent de vàlua en té. 
I també la CUP, que, si volem arribar enlloc, necessitem que s'uneixi a l'esforç col·lectiu no només amb esperit crític, sinó també constructiu, des dels seus principis, i no fent de la confrontació, de l'agudització de les contradiccions, un objectiu, que el primer que destrueix és el projecte independentista democràtic i social.

Tenim la llengua en gravíssim perill, l'escola emmordassada, l'especulació campant lliurement, els mitjans de comunicació sota mínims, la pobresa disparada, la immigració sense programes d'integració real, el sistema sanitari sota mínims, la cultura escanyada... comencem a fer república per aquí i la independència vindrà com a conseqüència natural.



Llorenç Prats

dilluns, 11 de febrer de 2019

NO ÉS MOMENT DE DISCREPÀNCIES. CONTRA EL JUDICI, UN SOL POBLE

Fa molts dies que no escric res al blog. I, certament tinc moltes coses per escriure. Però la meva situació personal em fa molt difícil trobar el temps per fer-ho. D'altra banda, la situació política no ajuda. Les aigües estan tan revoltades i els corrents canvien tan ràpidament, que es fa difícil escriure amb una mica de certesa i serenor.

Però ara hi ha un fet que crec que ens implica a tots i totes i que i que transcendeix qualsevol qüestió estratègica o qualsevol posicionament polític de part, que és el judici a l'independentisme, en la persona de la majoria dels seus caps polítics i socials visibles. Aquest ja, més enllà de l'opció política i de l'estratègia que es tingui, és, pel sol fet de celebrar-se, i de la presó preventiva dels encausats, un judici contra els drets humans i contra la democràcia. Un judici basat en mentides i en la sobre qualificació penal dels fets. Això, en aquestes alçades de l'evolució de la nostra espècie i de la nostra vida en societat, no es pot permetre. I és una vergonya, tant per als poders públics que el propicien com per a les instàncies internacionals que el permeten. Allò que, de vegades, han justificat com a mals inevitables dintre del procés de normalització democràtica al tercer món, ara passa, dins de la Unió Europea i tothom calla cínicament.

Durant aquests darrers temps, llargs temps, l'independentisme ha perdut molt de temps en batusses internes, molt especialment a les xarxes socials. No m'ha agradat, sobretot l'agressivitat ferotge i maldestra de la dreta independentista post-convergent, ni la ingènua -o pretesament ingènua- radicalitat de propostes inviables i immediatistes de "fem la república ja", "vaga general", "paralització de l'economia", "investim Puigdemont", "que dimiteixin els polítics", "trenquem el diàleg"... Aquests missatges entenc que han estat llançats, sobretot, per gent de bona fe desesperada i que creu que les coses es poden fer per art de màgia, però sovint, també, amb la complicitat de la CUP -que d'ingenus no en tenen res- i de la part més cridanera de la dreta post-convergent en el seu afany per desgastar la que, des d'un punt de vista estrictament social i politic és la força hegemònica de l'independentisme, Esquerra Republicana. A banda, és clar, de l'indesxifrable nombre de trolls infiltrats que hi deu haver a Twitter i altres xarxes, afavorits per l'anonimat dels avatars. Alguns amb gran predicament, perquè diuen allò que tots voldríem sentir, encara que sigui mentida, com les fallides profecies de l'infatigable Niño Becerra -contra el qual no tinc res, déu me'n guard-. El que més m'ha preocupat de tot això és la mala maror, l'acritud que hi ha hagut de vegades, la impossibilitat de raonar -a mi m'han bloquejat per intentar raonar- i la pèrdua de temps que ha representat enfront de l'enemic comú. Altrament, em sembla una tempesta en un got d'aigua, que s'apaivagarà quan la dreta independentista acabi d'aclarir la seva identitat i la seva jerarquia interna i pugui parlar amb una sola veu.

Però ara ens ve al damunt el judici a la democràcia, als drets humans i a la nostra pròpia existència com a poble i tot això s'ha d'aparcar indefinidament. En aquests moments sí que és absolutament necessària la unitat. Aquí no hi ha res a discutir. L'única actitud responsable és posar la força i la intel·ligència de cadascú al servei de la defensa dels nostres presos, dels nostres drets i del nostre poble i actuar seguint estrictament les indicacions que vinguin dels partits i de les associacions cíviques independentistes, als quals cal exigir absolutament, una total claredat, unitat estratègica i eficàcia. Hi ha un temps per discutir i no passa res, sempre que se sàpiga quan arriba el temps de deixar estar les diferències i posar-nos tots al servei d'una causa comuna i superior: és ara.

Personalment em comprometo a no malgastar ni un bri de la meva energia que no sigui per defensar els drets dels presos i col·lectius i per atacar l'imperialisme espanyol, d'acord amb les consignes i indicacions que es donin unitàriament des de partits i associacions independentistes. Sense entrar en cap debat intern en el si de l'independentisme mentre el judici i les conseqüències posteriors ho requereixin. També em comprometo a denunciar públicament tothom que, des de l'independentisme -o pretesament-, intenti trencar la unitat d'acció en aquest moment. Des del primer dia del judici, ni un tuit, ni cap mena de publicació contra companys independentistes per part d'altres idependentistes, per legítimes que siguin, fins i tot, de vegades necessàries. Però ara no. Ara cal actuar a tots els efectes, com un sol poble.


Llorenç Prats

dimarts, 30 d’octubre de 2018

LA CRIDA NO ENS DU ENLLOC



Ahir, a Twitter, vaig contestar una crítica a les declaracions de Sergi Sabrià sobre la Crida. Vaig dir: "Són d'esquerres [ERC] i JxCAT és de dretes, com la Crida, per cert. Dreta de tota la vida". Vam entrar en un intercanvi de comentaris, en el decurs dels quals, vaig fer també les afirmacions següents: "Unitat no vol dir uniformitat. I menys seguir tots com a corderets la vara de Puigdemont [...] La Crida només crida a la submissió al líder i a l'ideari de la dreta neoliberal". "Som així d'ingenus o ho fem veure? Hi ha una dreta independentista (el PdCAT, si vol continuar existint) i una esquerra independentista (ERC), més una [altra esquerra] antisistema (CUP) i els moviments de Puigdemont per continuar remenant les cireres (Crida, Consell per la República...). I populisme. Molt". "Qui ha fet de la unitat una trampa electoral ha estat CiU i derivats, i Puigdemont ha recorregut a tot per guanyar". I finalment: "Això no va d'independència, sinó d'hegemonia. Encara no ho has entès?".


Vaig rebre una allau de crítiques i desqualificacions. Unes desenes en forma de resposta o comentari autònom i una quantitat molt i molt superior en forma de likes i retuits de les crítiques i desqualificacions. També vaig rebre comentaris que defensaven el que deia i likes i retuits dels meus comentaris, bastant menys. Era impossible contestar un per un, i, per tant vaig remetre a tothom, en un tuit final, a aquest blog i a les opinions que hi he expressat repetidament. I em vaig comprometre a fer una entrada exprés per tractar això i intentar donar resposta a tothom. És aquesta. No m'agrada deixar a ningú sense resposta, i, per això, enviaré el link d'aquest escrit a tothom qui va intervenir en el debat d'ahir vespre amb una aportació pròpia (més enllà d'un like o un retuit) en qualsevol sentit.


Començo per demanar disculpes a qui es vagi sentir personalment ofès. No era la meva intenció. De vegades faig servir un llenguatge molt políticament incorrecte, m'agrada parlar clar i directe. Però no pretenc ofendre mai ningú, ni m'ofenc jo tampoc per un qualificatiu pujat de to. Tampoc no odio ningú (és una sort per a mi). Un dels corresponsals m'acusava d'odiar el PdCAT. En absolut. Ni tan sols em cauen malament. Simplement representen una opció política molt allunyada de la meva ideologia. I abomino el seu passat de corrupció i que, de vegades, facin trampes.


Un altre aclariment previ. Jo no milito a ERC. Ni tan sols estic sempre d'acord amb les estratègies d'ERC. La proposta tàctica de Joan Vendrell que va llançar l'altre dia al FAQS d'intentar arribar a l'opinió pública europea, en general, em sembla bé, però si s'ha de concretar en manifestacions a Europa, no. Em sembla una collonada. I, pel que he llegit, sembla que Junqueras ho avala. Però, normalment, sí que estic d'acord amb els objectius, per descomptat, i amb l'estratègia d'ERC, i regularment els voto, per la coincidència que tenim en aquest sentit. Res més.


Els arguments que van fer servir ahir les persones que van a escriure a Twitter en contra de les meves opinions venien a dir, fonamentalment el següent:

Que el que ara calia era transversalitat, en lloc de polítiques partidistes.

Que no atendre la crida a la unitat era trencar el bloc independentista.

Que, com que no ens posem d'acord, anem a les urnes.

Que la Crida no és de dretes perquè hi ha gent d'esquerres, alguns tan coneguts com el Ramon Cotarelo.

Que això de les dretes i les esquerres és d'ignorants.

Que ara era hora de pensar en termes de país i no de dretes o d'esquerres.

Que la gent d'ERC (o que vota ERC) van enganyats.

Que ERC no és d'esquerres, sinó de centre.

Que la CUP no és antisistema.


Em sembla que no em deixo res important. Intentaré contestar d'una manera sintètica i global i, si queda algun punt per respondre, el reprendré al final.


Per començar: Li podem canviar els noms, però hi ha política d'esquerres, diguem-ne socialista (preeminència del sector públic i de les necessitats de les classes subalternes) i política de dretes, diguem-ne liberal (preeminència del sector privat i del mercat capitalista amb un mínim paper del sector públic per subvenir els dèficits més peremptoris dels que quedin marginats pel sistema). El que no hi ha és política de centre. El centre és un punt, però no s'hi pot emplaçar cap alternativa. Normalment és un recurs retòric de la dreta (perquè defensar privilegis és lleig) o de l'esquerra socialdemòcrata (perquè no l'acusin de massa esquerranosa i d'amenaçar els interessos empresarials, ergo la riquesa del país). 
A l'independentisme hi ha una força de dretes, el PdCAT-JxCAT ara Crida Nacional (abans CiU i CDC), clarament, adherit (el PdCAT) al grup liberal europeu (ara l'han fet fora per la passada corrupció, i per la pressió de Ciutadans, que comparteix grup). Una força d'esquerres socialdemòcrata (ERC) i una altra més d'esquerres, antisistema (la CUP). Qui diu que la CUP no és antisistema, que recordi que el sistema del que estem parlant és el sistema capitalista, que sí accepten les altres forces (ERC també).


ERC ha estat independentista, republicana i d'esquerres des de la seva fundació als anys trenta. El que passa és que és un partit (potser per haver-ne passat de tots colors) possibilista. Que adapta la seva estratègia a les diverses situacions amb què es va trobant. El PdCAT (des de CDC a JxCAT) és un partit molt més recent, de la Transició, i ha estat sempre un partit liberal (i per tant de dretes) i regionalista, fins que, després del 2012 es converteix a l'independentisme (fa sis anys!). La CUP té els seus orígens també a la Transició, si bé fins fa poc no té rellevància en la política nacional. Però la CUP, que governa, i molt bé, una bona colla de municipis, té un problema, una contradicció inherent, en l'àmbit de la política nacional. La CUP està molt còmoda en la confrontació, però difícilment podria estar en el govern, tenir la responsabilitat de conduir la política nacional perquè toparia de nassos amb el sistema i, per tant, o bé es produiria un caos total, o bé, a la pràctica, hauria de renunciar als seus principis. Personalment no hi ha cap postulat de la CUP -crec que cap de cap- que no comparteixi (una altra cosa és l'estratègia), però sóc realista i penso que, si poguéssim aplicar la política d'ERC, que sí és possible, podríem saltar i ballar de contents. Per cert, l'unionisme també té partits d'esquerres, com els Comuns i el PSC (una socialdemocràcia més descafeïnada, però d'esquerres al capdavall) i de dretes: Ciutadans (liberals amb formes d'ultradreta i el PP, dreta conservadora pura i dura), molt més a la dreta que el PdCAT. Però compte eh! Hi ha abismes que els separen tant (el model de país) que no ens permeten veure que la política econòmica i social de Ciutadans i el PdCAT estan molt més pròximes que la d'ERC i el PdCAT per exemple.


La Crida és l'útim episodi d'una fugida endavant de Convergència, combinada amb una necessitat de Carles Puigdemont de realimentar el seu protagonisme. Convergència havia de fugir del món de corrupcions i infidelitats en què l'havien deixat enfangada Jordi Pujol i els seus. Es va fer independentista (encara que molta gent sospita que, dintre del PdCAT, hi ha molts militants no independentistes, no ho sé), va deixar anar el llast d'Unió. I es va refundar com a PdCAT, amb el dofí de Pujol, Artur Mas, com a màxim dirigent. és a dir, sense fer net. Mas encara tenia la presidència de la Generalitat i una còmoda majoria. Va atendre l'exigència de Carme Forcadell el 2012: "President, posi les urnes". I es va anar a unes eleccions -per separat- en les quals Mas demanava una àmplia majoria. No la va obtenir: el PdCAT va baixar i ERC va pujar, molt. Posats a indepentisme, la gent va preferir l'independentisme genuí. A partir d'aquí va aparèixer el pla d'Artur Mas d'anar a unes eleccions plebiscitàries. I crec que, per primera vegada, va sortir el cèlebre tema de la unitat. Mas temia que ERC els passés pel damunt. I ERC va acabar cedint, fent la famosa coalició de JuntspelSí, amb una llista encapçalada per Raül Romeva, però que, si guanyava, havia de fer president Artur Mas. JuntspelSÍ va guanyar, però amb una majoria insuficient per governar sols, quedava en mans de la CUP. I la CUP va vetar Artur Mas i aquí va començar un joc de la puta i la ramoneta entre Mas-PdCAT i la CUP. Curiosament, ERC no va mirar de treure'n cap rèdit polític. Mas volia, com a solució extrema, un president del PdCAT i fidel a la seva persona. I li va semblar haver-lo trobat en un obscur alcalde sense formació ni experiència en la política en el govern nacional: Carles Puigdemont. La CUP el va acceptar i va aprofitar la feblesa de JuntspelSÍ per forçar un full de ruta de divuit mesos, que necessàriament havia de dur a un xoc frontal amb l'Estat. Puigdemont va entrar a la presidència amb un perfil molt baix i jurant fidelitat eterna a Artur Mas, que, al cap de poc temps perdia qualsevol protagonisme.


Quan va arribar el xoc final amb l'Estat espanyol, ara fa un any, Puigdemont va fer marxa enrere i es va autoexiliar a Brussel·les amb l'excusa d'internacionalitzar el "procés". A Catalunya, mentrestant, vam quedar sotmesos a la dictadura del 155 i del poder judicial, que va agafar les regnes de la repressió i va empresonar tots els líders polítics i socials que no havien fugit. El govern de Madrid va convocar unes eleccions autonòmiques per al 21 de desembre, que tothom donava per descomptat que guanyaria ERC de llarg. Puigdemont ja es veia arraconat a Brussel·les i el PdCAT reduït a un paper testimonial. Recordeu els missatges convenientment filtrats amb Antoni Comín... "ens han sacrificat...". Llavors es va treure de la butxaca una carta màgica: JxCAT, la llista del president, amb pelegrinatges a Brussel·les inclosos, basada en el nucli del PdCAT i amb tot un seguit d'elegits, "tocats per la gràcia" del nou Messies. La bona nova, senzilla: "Si vols que torni el president, vota la llista del president". Amb l'estat de xoc i frustració que hi havia -i encara hi ha- a Catalunya, aquesta maniobra tan burda va sortir bé. I la "llista del president" va guanyar (per un grapat de vots) novament ERC. Tingueu en compte que ERC pot perdre i no s'enfonsa, Puigdemont no! 


Van seguir altres maniobres: tenir el país sota el 155 mentre es feia evident que ni presos ni exiliats no serien investits, per prohibició del Suprem. Imposar qualsevol membre de la llista del president (ni que fos simbòlicament) per davant dels altres membres del "Govern legítim" (presó per presó: per què Jordi Sánchez i no el vicepresident Oriol Junqueras? Política de partit). Més maniobres: forçar la detenció a Alemanya per recuperar el protagonisme (amb totes les garanties), Casa de la República a Waterloo, Consell de la República (algú sap què és?)... i finalment Crida per a la República, que és una "llista del president" bis i , de passada, eliminar competència i autonomia del PdCAT (Marta Pascal liquidada amb amenaces de Puigdemont "o Pascal o jo", i amb ella tota una executiva segurament massa crítica i amb poca presència puigdemonita). "Si vols que torni el president, vota el president"... "Si vols que tinguem república, apunta't a la Crida"... Vist el resultat de la primera promesa...


Si amb la Crida s'hagués buscat transversalitat de debò, no s'hauria fet sense pactar-la amb ERC i, si podia ser, amb la CUP. Però és que la Crida no era una plataforma unitària. Era (o volia ser) una plataforma unitària sota l'hegemonia de Puigdemont i de qui ell designi. És molt dir opinar que, després de fer-s'ho tot al damunt a l'octubre de l'any passat, li ha pujat el poder al cap? Jo ho veig així, ja em disculpareu els devots. Per tant: qui és que trenca el bloc independentista? Algú deia ahir de forma molt entenimentada: "justament la transversalitat es mostra anant per separat".


Jo entenc que continuem amb molta ràbia i frustració. Ara, d'aquí a creure en receptes miraculoses que ni tan sols dissimulen interessos personals (de l'exili i d'altres) i la necessitat de sobreviure d'un partit, hi ha un salt qualitatiu que hauríem d'anar amb compte de no fer. ERC, en aquest sentit, és valenta. Es pot equivocar, però és valenta. Diu: escolteu, la república ara no es pot fer, hem de ser molts més i per tant hem de convèncer molta més gent. I parlen també d'aliances que -almenys amb el PSC- no veig clares i amb els comuns, després de la crida a l'ordre d'ICV, potser tampoc. Ara, eleccions tampoc. Per què? Per fotre'ns un clatellot com deia algú? El que cal és treballar cadascú des del seu espai. El govern funciona. El president no, precisament perquè s'ha buscat una figura més feble que el propi Puigdemont per no fer-li ombra. M'hauria estimat més l'Elsa Artadi, francament. Crec que hauria tingut més capacitat i més autoritat, està massa preparada. I l'exili, el que ha de fer és delegar els seus vots, per reconstruir les majories -Puigdemont inclòs- i mirar què pot fer per ajudar, no per ser protagonista.


La república a curt termini no és viable, i, per tant, cal pensar estratègies a llarg termini. I pensar com entomarem les sentències que ens cauran al damunt, sense reaccions histèriques i estèrils. Perquè, en aquest camp, tampoc l'exili no ha servit de res. La famosa política exterior no ha captat ni un sol recolzament a la causa independentista per part de cap estat. Unes quantes sentències no reconeixent els càrrecs dels tribunals espanyols, que -i no dic que no s'hagués de fer- només serviran per encabronar-los més. I res més. Puigdemont és popular a Europa -i potser fora i tot-, però com una estrella del rock, un element de la cultura de masses, del folklore europeu. Això no ens serveix de res.


Per tant, la Crida no ens du enlloc. És normal que ERC, la CUP i Òmnium no n'hagin volgut saber res. El que no entenc de debò és que hi fa Ramon Cotarelo. És l'únic, dels altres personatges públics que s'esmenten podria parlar llargament sobre les motivacions que, a parer meu, és clar, els hi porten, però no cal. I després hi ha molta gent de bona fe que penso que realment necessiten respostes ràpides i contundents i pensen que allà les trobaran. És com la gent que pensa que la independència la té el poble a les seves mans i que només cal que es decideixi a mobilitzar-se i paralitzar el país. Santa inocència, oi? A la primera un 155 amb la tele, la ràdio i les escoles en mans de Madrid. I a la següent, estat d'excepció i fuerzas armadas al carrer. En una setmana, ni república ni autonomia, ni Generalitat ni Parlament. I Europa no mourà ni un dit, ni que hi hagi morts, com els refugiats. Prou feina tenen.


Hem d'assimilar la situació on ens trobem i treballar perquè les condicions per a la independència siguin reals el més aviat possible, tots junts, però cadascú des del seu lloc.


Llorenç Prats

dimarts, 2 d’octubre de 2018

EL CARRO PEL PEDREGAR






























¿On anem? ¿On va a parar l'independentisme? Estem fent anar el carro pel pedregar, de baixada i sense frens i ens fotrem una hòstia com un piano. 


Que surti el jovent radical  i exigeixi l'impossible i s'encari amb la policia, siguin els Mossos d'Esquadra o sigui qui sigui, és llei de vida. És l'independentisme hormonal, podríem dir. 

Tots hem estat joves, escandalosament joves i tots hem fet coses semblants -i qui no ho hagi fet pitjor per a ell-. 

Ara bé, que a aquesta actitud s'hi afegeixin persones fetes i dretes, alguns ja d'edats provectes... és patològic. I que d'altres ho abonin, més enllà de la comprensió que mereix l'edat, és pervers, i, si és per interessos polítics, miserable.


A mi tampoc no m'agrada el govern. No m'agrada perquè el president Torra no sap on va, és un incendiari -potser contra la seva voluntat, m'importa un rave, però incendiari- i un titella del messies de Waterloo. De la resta del govern, de moment no en tinc cap queixa, sobretot pensant en el desgavell que es deuen haver trobat a les respectives conselleries després del 155. 

Però, a veure: ¿què se suposa que ha de fer el govern? ¿Ha de fer la república? ¿Ha de desobeir sistemàticament? ¿Ha de treure els presos al carrer? ... 

Però, ¿què ens hem pensat, que és això? ¿la Revolució Francesa? ¿Com punyetes es fa la república? No ho explica mai ningú, perquè ningú no ho sap!!! 

Diuen: "cal mobilitzar la població". Molt bé ¿i què cony vol dir "mobilitzar la població"? ¿Sortir tots -els independentistes, és clar- al carrer i tallar autopistes, trens, ports i aeroports... paralitzar el transport públic, col·lapsar les grans ciutats, aturar les empreses...? 

¿És això el que es demana? ¿I quan pensem que duraria això? A part dels enfrontaments civils que hi haurien entre la població, ¿quan penseu que trigarien a desplegar les forces armades a Catalunya? 

¿I què ens pensem, que en el cas que l'Estat desplegués l'exèrcit per aplacar la revolta, l'opinió pública internacional i les instàncies polítiques de la Unió Europea es posarien al nostre costat? Ja n'hi ha prou d'ingenuïtat!!! Acabarem tornant-.nos tots imbècils. 

Ningú es posaria de part d'una revolta que no podria ser de cap manera pacífica, perquè no és el conjunt d'una societat exigint els seus drets, sinó una part, el cinquanta per cent, i això, a ulls de la resta d'Estats europeus, i de l'opinió pública, la deslegitima. I legitima l'Estat per reprimir-la. És així.

Europa, òbviament, no vol una Catalunya independent. Només li falta això! Però encara menys vol que Catalunya generi un conflicte dintre de les fronteres de la Unió i, per tant, en aquest supòsit, sempre recolzarà l'Estat espanyol.


¿Es pot fer alguna altra cosa per aconseguir aquests objectius de manera immediata? Jo no veig res, que no siguin contes de la vora del foc. Si algú té alguna estratègia sòlida, que m'ho expliqui i potser m'hi apunto. Jo sempre estic disposat a escoltar i a canviar d'opinió quan em convencen.


Però la realitat d'ara mateix és que la República Catalana no existeix, ni se l'espera, de moment. Només existeix en forma ectoplasmàtica a Waterloo i en aquells que van ser tocats per l'esperit de Waterloo i van sentir que formaven part dels elegits per predicar la bona nova. 

Per assolir la República Catalana -ho he dit mil vegades- necessitem una majoria incontestable. Un veritable clamor social -ser molts, insisisteixo, no cridar més-, de manera que aquesta voluntat no es pugui ignorar i s'hagi de ratificar en referèndum. Si arribem aquí i guanyem molt clarament el referèndum -amb un seixanta o un setanta per cent com a mínim-, llavors potser -només potser- podrem fer veure al món que es tracta d'una voluntat irreversible i que democràticament cal respectar. Però per arribar aquí hem de crear primer aquesta realitat incontestable.

Fem que l'independentisme creixi fins a ser rotundament majoritari. Llavors podrem parlar en nom del poble. Ara, quan els més eixelebrats parlen en nom del poble, em pregunto, en realitat, en nom de qui parlen.


Perquè, sí, és clar que hi ha un fenomen de radicalització juvenil, diguem-ne fisiològic, però, a part d'això, ¿qui alimenta les xarxes? ¿la deriva de l'ANC? ¿el discurs dels CDR...? Tot això. 

En part la CUP, evidentment. També he explicat moltes vegades que, factors generacionals a banda, la CUP viu de la confrontació. És un moviment antisistema i el que li interessa no és una República Catalana, sinó una República Catalana Anticapitalista, i, mentrestant, viu còmodament instal·lada en la confrontació. ¿Que, per aconseguir-ho, cal recolzar un president de la Generalitat liberal, de dretes, com Carles Puigdemont...? cap problema, són moviments tàctics que afavoreixen l'estratègia de fons. 

També hi ha tota la gent que viu el procés més visceralment que racionalment, que necessiten creure -"I want to belive"- i que han trobat en la figura llunyana i contradictòria, però amb un màrqueting collonut, de Carles Puigdemont aquest influencer, aquest heroi cultural que els guia i té l'habilitat de parlar-los als ulls i dir-los "en veritat et dic, avui seràs amb mi al paradís". És mentida, però cola de meravella. D'aquí l'èxit de Puigdemont a les eleccions del 21 D, contra tot pronòstic.


Però no crec que això ho expliqui tot. Jo m'ensumo una operació de més fondària, portada des dels partits espanyolistes, des del CNI o des del Deep State, com vulgueu, que està contribuint poderosament a la divisió de l'independentisme. 

És una divisió que no ens podem permetre, ara menys que mai, o sinó tots aquests darrers anys passaran definitivament a la història i l'Estat espanyol haurà guanyat una altra vegada. Més que més quan dintre d'uns quants mesos arribarà la veritable prova de foc. la condemna del presos polítics, els veritables màrtirs dels procés. 

Hem de saber molt bé quina serà la resposta -que ha de ser conjunta- de l'independentisme, del sobiranisme en general, dels partits realment demòcrates que saben que això és una farsa i un escarment. 

Però cal tenir molt ben pensats la direcció i l'abast de la nostra reacció. I això ha de ser liderat pel govern. No sé si del senyor Torra, o d'algú altre que tingui les idees polítiques més clares i la capacitat de fer-ho, sense hipoteques ni melancòliques dependències.


Llorenç Prats