Finalment no hi haurà llista unitària per a les eleccions del 21 de desembre ¿Per què? No vull pensar que els partits no hagin fet els càlculs dels resultats que pot obtenir, no ja el bloc independentista, sinó el conjunt de forces partidàries de l'autodeterminació, segons si van junts o per separat. Tampoc vull creure que hagin fet els càlculs en termes estrictes de resultats relatius per a cada partit, particularment, sense atendre a les conseqüències per a la situació global. Per tant, he de pensar que els partits sobiranistes han pres la decisió de concórrer a les eleccions per separat perquè tenen la convicció fonamentada que aquesta és l'opció electoralment més avantatjosa per al sobiranisme.
En prescindir de la llista unitària, es perd l'avantatge que confereix la llei electoral vigent als partits i coalicions grans, avantatge, no ho oblidem, que és el que ha permès a Junts pel Sí governar durant aquesta darrera i breu legislatura, amb el recolzament de la CUP, i desenvolupar el procés que ens ha dut al referèndum de l'1 d'octubre, a la proclamació de la República Catalana Independent -encara que només hagi estat de boquilla- i a la aplicació per part de l'Estat del 155 (i de moltes altres mesures, més o menys públiques o discretes, secretes i tot en algun cas), que ens ha menat a la catàstrofe en què es troba actualment Catalunya. Tanmateix, cal pensar que, si s'ha decidit fer-ho així, i descartant les opcions estrictament partidistes, és perquè els estudis demoscòpics deuen demostrar que els partits i formacions independentistes per separat poden captar més vots per a una causa que, en els seus punts primigenis, és coincident, però que, més enllà d'això (amnistia, restitució de les institucions pròpies, autodeterminació), segueix opcions divergents. Vull dir, en definitiva, que, a efectes electorals, suposo -i espero- que els partits i altres formacions polítiques hagin conclòs, amb arguments sòlids, que, per exemple, el nombre de afiliats i seguidors de la CUP que deixarien de votar una llista unitària si hi hagués un nombre significatiu de candidats del PDCAT, i viceversa, el nombre d'afiliats i seguidors del PDCAT que deixarien de votar una llista unitària si hi hagués un nombre significatiu de candidats de la CUP, representarien una pèrdua de vots electoralment més transcendent -en nombre d'escons- que l'avantatge que, en aquests mateixos termes, pogués conferir la Llei d'Hondt a una llista unitària. Si els partits i formacions independentistes no em diuen el contrari, em nego a contemplar cap més hipòtesi.
Hi ha veus, procedents de diferents fronts, que expressen reiteradament dues inquietuds, que, en bona part, al llarg del seu desenvolupament, conflueixen. Una d'aquestes inquietuds és el que en diríem "per fer què". Aquesta expressió la va utilitzar Eulàlia Reguant de la CUP i, darrerament, li he sentit amb unes altres paraules a Mònica Terribas. Aquesta inquietud entenc que, per una banda, és una demanda de programa, en tots els àmbits de la governança. D'una altra banda entenc que també és una demanda sobre el punt de partença en el qual ens hem de situar: hem de partir del reconeixement de la proclamació de la República? de l'assumpció dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre? o de l'exigència, en base al resultat de les eleccions del 21 de desembre, d'un referèndum pactat? -Jo, ja ho vaig explicar, estic en aquesta darrera tessitura-. L'aspecte de la governança lliga amb la segona qüestió, que és reclamada insistentment pels partits i formacions unionistes, inclosa CSQP, que, tot i que sembla que estaria per un referèndum pactat -vés a saber-, utilitza la paràlisi dels afers socials -sobretot- per pescar en un banc de vots més o menys d'esquerra i no independentistes, o que estan més preocupats per les dificultats del dia a dia -amb tot el dret i tota la raó-. En aquesta qüestió s'hi apunten també, demagògicament, el Partit Popular, Ciutadans i el PSC. Tots ells saben que si l'agenda social i altres afers de gran importància no s'han pogut desenvolupar és en gran part per la guerra política i jurídica que el govern d'Espanya ha mantingut amb el govern de Catalunya, ja des d'abans del 2015. Una guerra escandalosament desigual. Tanmateix, el malestar social és prou alt com perquè el mantra de l'independentisme versus les necessitats reals del poble pugui tenir molta requesta entre la població. Hi ha una dada, que vaig llegir en un tweet de Ramón Cotarelo, que és significativa. Es podria resumir així: el recolzament a l'independentisme és directament proporcional al nivell de formació dels enquestats. A més formació, més recolzament. Al marge del cas que es pugui fer a aquestes dades demoscòpiques soltes, que és més aviat poc, és ben sabut que la ignorància ha estat, de sempre i a tot arreu, un dels mecanismes més importants del poder per legitimar-se com a autoritat. Els partits unionistes saben molt bé quines consignes han d'agitar per guanyar-se la voluntat de tanta gent que ho està passant malament i veuen que el govern -no els expliquis si el d'Espanya o el de Catalunya- no està fent res per ells. Però aquest és també un parany en el que no poden caure els partits independentistes, perquè si tornem enrere, massa enrere, perdran suports en les seves pròpies files i, a més a més, des d'una situació autonomista no podran governar sense la interferència continua del govern d'Espanya, que, aleshores, sí que tindrà Catalunya ben agafada pel coll. Per tant, per a mi, les qüestions es contesten així: "per fer què? -el referèndum pactat, immediatament (vegeu l'entrada anterior); i les polítiques sectorials? -immediatament, de seguida que tinguem la capacitat per fer-ho, ja sigui com a Estat independent, o com a Estat federat (com a autonomia no ho tindrem mai)".
Però cal tenir en compte un altre escenari: que, en aquestes circumstàncies, sense la protecció de la Llei d'Hont -que no m'agrada, deixeu-m'ho aclarir, però que tothom ha fet servir fins ara i no es tracta de fer el pallús-, guanyin les eleccions els partits unionistes. Entre ells, segons he llegit, existeix un pacte perquè, en aquest cas, governi el partit d'entre ells que hagi obtingut més vots, que, previsiblement, seria Ciutadans. Per tant, Inés Arrimadas seria la presidenta de la Generalitat, probablement amb Garcia Albiol com a vicepresident i el PSC recolzant el govern sense participar-hi. La situació és apocalíptica. Pensem que Ciutadans, fundacionalment, és un partit declaradament anticatalanista i el PPC ja el coneixem. La destrossa que podrien fer en quatre anys en estructures de país tan importants, tan eficients i garants d'un futur de progrés com l'Escola catalana, els Mitjans de comunicació públics, els Mossos d'esquadra i la policia local, les estructures del municipalisme o el ja mig enfonsat Sistema de salut podrien ser literalment irrecuperables. La primera obligació de la resta de partits catalans, de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes amb dos dits de front, és assegurar-se que això no passi. Penseu només en els personatges en si: la patètica pobresa del discurs, del pensament polític, d'Inés Arrimadas, l'extremisme ideològic d'un Garcia Albiol, xenòfob reconegut... Potser seria, no ja el govern, sinó bona part del poble de Catalunya que ens hauríem d'exiliar. Fixeu-vos que, tot i la misèria en què s'han enfonsat aquestes darreres setmanes, si, malgrat tot, ens diguessin que governaria el PSC, la sensació seria una altra. Com a mínim -hi estiguis o no d'acord- és un partit seriós i responsable, capaç de respectar el país i menar-lo, pel seu camí, però sense fer cap malvestat. L'opció Arrimadas, en canvi, horroritza. I si pensem en el govern que podria conformar, encara més.
Penso que evitar que això passi ha de ser la prioritat de tots els partits sobiranistes. Tant dels partits independentistes com de CSQP, encara que segueixi una estratègia electoral similar a Ciutadans, PPC i PSC. En segons quina situació, ells poden ser els àrbitres. Tanmateix no hauríem d'arribar aquí. Cal guanyar aquestes eleccions i apel·lo a la responsabilitat de tots els partits i formacions sobiranistes i també de tots i cadascú de nosaltres. Que voti tothom, sense excepció, i votem per salvar el país. Evitem qualsevol escenari de malson i garantim una posició que permeti exigir el referèndum pactat. Que el poble de Catalunya pugui determinar quin model polític vol -independència, federació, autonomia-, respectem-ho escrupulosament i, llavors sí, sense cap dilació, posem-nos a recuperar el temps perdut.
Llorenç Prats
