diumenge, 5 de novembre de 2017

NO ÉS HORA DE TRAÏDORS

Continuem. En aquests moments aparentment difícils, dolorosos per l'empresonament, ja fa massa dies, de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i de bona part del govern legítim del nostre país, amb el parlament dissolt i la resta d'institucions de govern intervingudes, amb el President -i uns quants consellers més- a l'exili i ja no sé quants més encausats per l'únic delicte d'haver facilitat que els catalans -tots- poguem decidir sobre el nostre futur..., en aquests moments no hem de caure en el desànim. En primer lloc perquè no hi tenim cap dret, precisament quan els nostres representats estan empresonats o perseguits, les nostres institucions ocupades i se'ns humilia i es vol anorrear el nostre autogovern, cal que estiguem, més que mai, ferms i alçats, fermes i alçades, i amatents. Potser ens calia una prova de foc, com la vam haver de patir en les tenebres del franquisme, per baixar de la figuera i forjar-nos. La nostra determinació ha de ser fèrria i tossuda, a prova de qualsevol mesura de repressió, com l'1 d'octubre, sinó, és que no ens mereixeríem la llibertat col·lectiva. A més a més hem d'estar a l'alçada dels nostres dirigents i portantveus, que han encarat la privació de llibertat, les vexacions i les amenaces contra el seu patrimoni amb valentia i decisió. Ningú -o gairebé- ha fallat i això només acabarà bé si el poble, molt majoritàriament, tampoc no falla. Però és que, a més a més encara, més enllà del mal que ens han volgut infligir, no hi ha motius per al desànim. Amb la decisió del President Puigdemont d'anar-se'n a Brussel·les, la capital d'Europa, i de mantenir-s'hi, la visibilitat i la internacionalització del problema i de l'arbitrarietat político-judicial espanyola s'ha multiplicat exponencialment. Ara és la justícia belga la que haurà d'examinar l'aute de la jutge Lamela, les demandes del fiscal... i en podrà copsar el despropòsit. Ho publicitaran o no, però internament i de cara a l'Estat espanyol no ho podran donar per bo. I l'opinió pública de tot el món podrà seguir la situació dels presos polítics i les garanties que tinguin o no les mateixes eleccions que el govern espanyol va convocar. No podem esperar que els estats de la UE reaccionin a favor nostre, tenen massa interessos en comú amb l'Estat espanyol, però la UE es basa en unes convencions, en uns principis fonamentals -el seu relat, si voleu-, que no poden ser vulnerats sense perdre credibilitat i legitimitat. Una cosa que, en la situació actual, difícilment es pot permetre i que l'hauria de portar a pressionar Espanya.


La situació actual està més o menys així: Les institucions suspeses o intervingudes, els líders polítics i ciutadans a la presó, a l'exili o atrapats en el remolí de la justícia -que "afina" convenientment les decisions polítiques-, l'amenaça de les forces repressives present per terra, mar i aire a Catalunya i unes eleccions sense garanties en l'horitzó. Els polítics i ciutadans empresonats i encausats són un clam a la consciència internacional, els exiliats una antena que retransmet i atreu l'atenció de tot el món, si més no el President (la veritat és que jo no acabo d'entendre què hi fan els altres consellers, però, enfront d'una situació de presó segura, crec que s'han de respectar totes les opcions escrupulosament). La població serem la caixa de ressonància, al carrer, de la situació política. Per començar a l'aturada de país del proper dia 8 i a la manifestació de l'11 de novembre. Més endavant i de forma decisiva, amb els nostres vots. No confio massa en l'eficàcia de les manifestacions. La partida se jugarà sobretot a les urnes i en el reconeixement internacional dels avenços que poguem fer en aquest sentit. Però, de totes maneres, aquesta manifestació ha de ser una demostració multitudinària de determinació, no hi pot faltar ningú, ningú. A veure si acabem d'una vegada per totes amb el cuento xino aquest de la "mayoría silenciosa" i ho fem d'una manera ben gràfica, com l'11 de setembre del 2012, que va ser una data que va canviar la història.


De tota manera -dic-, on se jugarà, si no definitivament, sí en gran part, la partida, serà a les eleccions del 21 de desembre. L'estratègia per a aquestes eleccions ha de ser nítida i convençuda. No podem anar amb el lliri a la mà, una altra vegada no! Hem d'anar a guanyar i a guanyar per golejada. A donar un missatge inequívoc i eixordador a favor del dret a decidir.


No és el moment dels partits, és el moment del poble, de la unitat. És un moment històric i ningú no hi pot faltar. Que s'ho facin com vulguin, però PDCAT, ERC, CUP, ANC, Òmnium, AMI, CDR'S i una part del món de CSQP, com ha mínim, han de concórrer junts amb tres únics punts que ja són prou coneguts. 1) Retirada automàtica del 155 i restitució de totes les institucions d'autogovern; 2) Amnistia total i immediata per a tots els presos polítics i arxiu de totes les causes obertes amb motiu de la consulta, el procés, el referèndum i la declaració de la República; i 3) Convocatòria immediata d'un referèndum d'autodeterminació vinculant. Qui no s'hi avingui estarà defensant interessos particulars i traint la voluntat democràtica de la gran part de la societat catalana que va defensar i participar en el referèndum de l'1 d'octubre i que vol arribar a l'autodeterminació d'una manera neta, transparent, democràtica, però també efectiva, sigui quin sigui el resultat.


Hi poden posar molts entrebancs a les eleccions del 21 de desembre, però, si anem tots junts és pràcticament impossible que les puguin parar o falsejar. Si guanyem molt majoritàriament, el nostre dret a l'autodeterminació, la nostra legitimitat per anar a un referèndum pactat i definitiu, estarà guanyada i l'Estat espanyol s'hi haurà d'avenir perquè Europa -encara que als estats no els plagui-, l'haurà de reconèixer. Només demano això: unitat absoluta pel dret a l'autodeterminació, al referèndum. Després, de manera immediata, caldrà fer un referèndum amb totes les opcions, i, si cal, amb dues voltes: autonomia, federalisme, independència... i que les dues opcions més votades s'enfrontin en una segona volta a majoria simple. Un escenari acuradíssimament democràtic, que ha de ser controlat per àrbitres imparcials i donar, definitivament, la forma de govern legítima per a Catalunya i acotar els terminis i el nombre de signatures necessàries per demanar qualsevol revisió.


Sí, com espero i desitjo, en aquest referèndum guanya la independència, la minoria majoritària, n'estic segur, en un país forçosament plural, llavors podrem declarar la República Catalana Independent amb tots els ets i uts, i fer unes noves eleccions per redactar la nova constitució. Llavors serà el moment per a què cada partit marqui el seu perfil, no abans. Fer-ho abans seria de miserables que només vetllen pels seus propis interessos, seria ignorar la història. 


Ara toca blindar els objectius del primer pas: amnistia, restitució de l'autogovern i guanyar el dret a l'autodeterminació. No és hora de traïdors.



Llorenç Prats

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada