dijous, 16 de setembre de 2021

PÍNDOLA 21. LA TAULA DE DIÀLEG I NEGOCIACIÓ.

 


Catalunya està d'actualitat, si més no de cara endintre. Després de la Diada la Taula de Diàleg. La Taula de Diàleg - i Negociació- és una taula entre el Govern d'Espanya i el Govern de Catalunya, per molts esclafalls que alguns hagin fet a última hora. No és el mateix que negociïn governs o que negociïn partits. Si negocien els governs deixen un marge de discrecionalitat als partits i organitzacions afins per discrepar i mobilitzar-se. Si negocien els partits queden lligats pels mateixos acords de la negociació. És elemental. En tot cas, la Taula, com a Taula de Negociació, és molt desigual. Si hi ha un mínim de seny, en una banda de la Taula hi haurà el Govern espanyol, amb tot el poder polític, la hisenda pública, la representativitat i el recolzament internacional, les forces de seguretat, l'exèrcit... I, a l'altra banda, hi haurà el Govern català, sense res. Si voleu amb algunes competències sempre sotmeses en el seu exercici al dictat final del poder de l'Estat. En aquest marc el Govern català ha demanat amnistia i autodeterminació i el Govern espanyol ha dit que de cap manera. El mal és que la proposta del Govern català no és cap proposta de màxims per començar a negociar, sinó la seva línia vermella, innegociable, i que el Govern espanyol no farà mai cap proposta alternativa que la inclogui. Per a ells, en sentit invers, també és innegociable. Estant així les coses, potser no seria una mala estratègia que el Govern català negociés quotes d'autogovern el més àmplies possible. Quotes polítiques, com una major capacitat legislativa, econòmiques, com la recaptació dels impostos a la basca, simbòliques, com la legalització de les seleccions esportives catalanes, etcètera. Com més autogovern i recursos tingui el govern català, més podrà millorar Catalunya i les condicions de vida dels catalans. I això, la millora de la societat catalana i les condicions de vida dels catalans és l'únic que pot convèncer una àmplia majoria de la població de la bondat de la proposta independentista, condició necessària i potser suficient per forçar l'autodeterminació en el món real.


dissabte, 11 de setembre de 2021

PÍNDOLA 20. DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2021

Encara que fa temps que no en parlo, perquè la situació està estancada i perquè no tinc res de nou a dir, continuo sent insubornablement independentista, no pas per cap qüestió visceral sinó perquè no trobo gens democràtic que una societat ben definida, com la catalana, no pugui autodeterminar-se i autogovernar-se, si vol i perquè penso que Catalunya, com a Estat, pot donar forma i suport a una societat molt més pròspera i socialment justa. Dit això, no veig gens clara la perspectiva de futur. Per la via del diàleg i la negociació no crec que s'aconsegueixi mai - si no canvia tot el context- ni l'amnistia ni l'autodeterminació i encara menys les dues coses alhora. Però tot i així la taula s'ha de mantenir sempre oberta. Els que desautoritzen el diàleg i la negociació, com la presidenta del Parlament o determinats expresidents de la Generalitat, propugnen la "via unilateral". Però, què redéu vol dir la via unilateral? Que farem una guerra? Que ens manifestarem pacíficament per anar acumulant samarretes i selfies? Que farem una mena de Kale Borroka per donar més feina a la policia i els jutges? Ja hem vist on porta tot això. El mal és que ningú no ho reconeix. Només saben contestar "i tu més". En tot cas, la presència al carrer i altres exhibicions de la voluntat de tanta gent haurien de servir per reforçar la taula de diàleg i negociació. Ni una cosa sense l'altra, ni l'altra sense l'una.



divendres, 10 de setembre de 2021

PÍNDOLA 19. L'AMPLIACIÓ DE L'AEROPORT COM A SÍMPTOMA DE TOTS ELS MALS.

 



El govern espanyol, per mitjà de l'empresa pública Aena, ha proposat la inversió de 1.700 milions € per ampliar l'aeroport del Prat per tal que esdevingui un hub que pugui acollir vols de llarga distància, transoceànics. Això ha provocat l'entusiasme dels agents empresarials i del sector de Junts, la dreta del govern català. Per contra, el sector més esquerrà, tant del govern català com espanyol, la CUP, que els dóna recolzament, l'Ajuntament de Barcelona i d'altres implicats i molts agents socials s'hi han oposat. Enfront de la manca de consens - o això diuen- el govern espanyol s'ha fet enrere. Aquesta situació ha fet paleses algunes constatacions i moltes preguntes. Les primeres constatacions són de caràcter estrictament polític: Les coalicions que governen, per una banda a Madrid i de l'altra a Barcelona, són extremadament fràgils i no tenen, ni l'una ni l'altra, un projecte conjunt, uns i altres estan units només per governar. Quan cal prendre decisions crítiques aquí i allà tot grinyola. La subordinació de l'economia i la societat catalana al govern espanyol és gairebé colonial. No es pregunta a Catalunya què necessita (en aquest cas en l'àmbit de les infraestructures) sinó que se li comunica que s'ampliarà l'aeroport del Prat, o res. I es presenta la inversió milionària com un guany fabulós inqüestionable, que, per cert, "blanqueja" la inversió equivalent que es vol fer a l'aeroport de Madrid-Barajas. ¿Necessita realment Catalunya aquesta ampliació? ¿Per a quina mena de desenvolupament econòmic? ¿Per portar més turistes a les destinacions massificades? És més, ¿es pot permetre el planetas l'enorme augment de contaminació i contribució a l'emergència climàtica que comporta l'ampliació de qualsevol aeroport, la potenciació del trànsit aeri? Catalunya i el planeta necessiten la millora radical de la Xarxa ferroviària de rodalies. I necessiten urgentment el corredor ferroviari del Mediterrani. Ni Prat ni Barajas ni cap altre. Parlem-ne. Però, mentrestant ¿per què no es comença per aquí?

dilluns, 6 de setembre de 2021

PÍNDOLA 18. DE LA REBEL•LIÓ A LA REVOLUCIÓ.

 



















A la píndola anterior hi ha hagut un parell de comentaris molt interessants, i en privat més. Jo agraeixo molt que es facin en públic perquè així s'obren a la reflexió i al debat més ampli. Tots els comentaris van en un mateix sentit. La dificultat insalvable de passar de la rebel•lió a la revolució. És a dir de protestar contra el sistema a canviar-lo. Sempre és topa amb els dos mateixos obstacles: mobilitzar una massa prou gran de gent com per provocar un daltabaix i emprendre accions prou contundents com per fer trontollar el sistema. Amb la superació de qualsevol d'aquests dos obstacles i si és de tots dos millor, es podria fer caure el sistema sense massa complicacions. Però en la realitat això no és dona. Ni tan sols accions tan elementals com, per exemple, combatre la bogeria consumista de les festes de Nadal, no comprant ni un sol regal i obsequiat-nos temps, companyia i afecte, en totes les manifestacions imaginables, o aturar, amb grans masses de població, tots i cadascun dels desnonaments, no són viables perquè el seguiment seria molt i molt insuficient. I això que serien, entre tantes altres, accions que farien mal al sistema. Cal recordar com va acabar el 15 M?, o el Procés, encara que tingués, declaradament, altres objectius? O el Tsunami democràtic? Tots aquests moviments evidencien que es pot mobilitzar força gent - tampoc tota la que caldria- per a un temps determinat i amb uns objectius clars i abastables. Però quan passa el temps, la mobilització toca sostre i els objectius no s'assoleixen, la gent se'n torna a casa. Les accions contundents limiten amb el que les organitzacions antisistema en diuen lluita armada i el sistema terrorisme. No m'hi pronunciaré, no és la meva opció. Ara, s'ha produït mai una revolució sense violència? No sé, potser el capitalisme és consumirà en els seus propis excessos i canviarà de rumb abans de precipitar-nos tots a l'abisme. No sé, no crec. Però tampoc sé com canviar-ho, només sé que, mentrestant, hem de continuar lluitant, cadascú a la seva manera, per ètica i coherència.

dimarts, 31 d’agost de 2021

PÍNDOLA 17. COM ACABAR AMB EL CAPITALISME.

 


El capital, els capitalistes, controlen majoritàriament el poder, de manera directa o indirecta, tant se val, incloent naturalment el poder polític. Si el poder és força i exercici de la força, o sigui violència, només se'l pot desbancar amb més força i violència. En mans de la gent, del poble, de tots i cadascú de nosaltres hi ha molta força, un gran potencial, suficient per dur a terme una revolució incontestable, però és molt difícil de mobilitzar. No és tracta de substituir el capitalisme pel comunisme, no necessàriament. Les experiències que hem tingut amb el comunisme des de 1917 no han estat precisament engrescadores, això sí per causes molt diverses i en un context sempre hostil. Un grafit que he llegit a Instagram diu "Que el capitalismo no sobreviva a esta pandemia". Desgraciadament no només sobreviurà sinó que en sortirà enfortit. La desigualtat és més gran ara que tres anys enrere i ja toca el moll de l'os. És cap aquí vers on hem de conduir les nostres mobilitzacions, no contra el capitalisme en general, sinó per defensar una sanitat pública i de qualitat, personal sanitari suficient i ben pagat, vacunes per a tot el món, tot, treball digne o rendes garantides per a tothom, habitatge i energia a l'abast de tota la població, educació i cultura universals i gratuïtes, recuperació mediambiental del planeta per salvar la biodiversitat i la nostra pròpia espècie. I moltes, moltes més coses per les quals lluitar, cadascú a la seva manera, amb les seves armes, qüestions concretes. Per estratègia sí, però també perquè sinó retrocedirem fins a l'in
fern del capitalisme del segle XIX.

divendres, 27 d’agost de 2021

PÍNDOLA 16. VIURE EN CATALÀ A CATALUNYA..

 


Fins els nassos de no poder parlar amb normalitat la meva llengua en el meu país. Per molt que l'Estat vagi fatxendejant dient que Espanya és una democràcia plena i modèlica. I no em refereixo només a les inefables situacions de subordinació lingüística. Qui s'atreveix a parlar català a segons quin metge, o jutge, policia, o simplement al funcionari de torn o a la cuidadora del nostre familiar dependent? Això ja mereixeria que el Tribunal de Drets Humans actués d'ofici. Però em refereixo a coses tan elementals com la conversa amb la caixera d'un supermercat, valencià per cert - i no és el que penseu -, a Sant Andreu. Diu "El número de teléfono, por favor?". "Sí, és el set quaranta-vuit trenta-dos vint-i-nou", per exemple. "Me lo puede repetir en español?" I jo, com que ja soc prou gran per haver perdut la vergonya, li contesto "No". "Es que en español nos entendemos todos". "Perdoni però, què és això de l'espanyol? Deu voler dir el castellà, de Castella, perquè espanyols són també el gallec, el basc i el català en els seus respectius territoris, si no és que ens han donat la independència i jo no me n'he assabentat!". "Es que yo soy de América Latina". "Doncs miri vostè parla castellà perquè la seva terra la van colonitzar els castellans, si l'haguessin colonitzat els catalans parlaria català, però vaja, en tot cas parla una llengua colonial. La seva llengua originària està morta i enterrada pels mateixos castellans que la van colonitzar i per les elits criolles que s'hi volien assimilar. A mi em faria vergonya, però vostè mateixa! Jo no tinc cap problema - i és més del que hauria de fer - a mantenir una conversa bilingüe, jo li parlo en català i vostè em contesta en castellà i viceversa. Hi estic acostumat. Ara, si vostè vol li dic el meu número de telèfon en les llengües oficials de treball de la Unió Europea, que és més gran que Espanya. En anglès, en francès... o en alemany! Cap problema, triï". I de sobte ja m'entén el número, a poc a poc, però l'entén. I així cada dia. Avui al supermercat i demà on? I la setmana que ve tinc metge (argentina) i judici. Humiliacions a dojo!

dissabte, 21 d’agost de 2021

PÍNDOLA 15. ATEISME I AGNOSTICISME.

 



De cor, per sentiment, soc rotundament ateu. No tinc la fe que es necessita per no ser-ho i no trobo a faltar per a res cap mena de divinitat creadora, ni cap catecisme que em guiï en la meva relació amb el proisme ni per distingir el bé del mal, ni paradisos ensucrats que m'aconsolin de la inexorabilitat de la mort. Independentment de les trampes i les malvestats que les religions han fet sobretot als pobres, a les dones, als pobles sotmesos..., la idea d'un Déu, sigui el que sigui, no m'és necessària ni simpàtica. Ara bé, des d'un punt vista racional no em puc permetre declarar-me ateu, només agnòstic. Jo sóc, a tots els efectes, un científic. He dedicat la major part de la meva vida a les ciències socials, a una disciplina complexa, sense l'elegància i la senzillesa dels teoremes físics o matemàtics, però amb el mateix mètode i les mateixes exigències. He estudiat el coneixement científic relatiu als meus temes d'interès, he fet recerca utilitzant el mètode científic i he mirat de transmetre-ho, tot plegat. De fet, si alguna fe estic disposat a dipositar és en la ciència. Sobretot perquè el coneixement científic sempre és revisable. I, esclar, des d'una perspectiva científica, l'existència de Déu no és rellevant. Les religions, com a activitat humana, o les idees sobre la divinitat, plantegen un gran nombre de qüestions científiques, però Déu, ontològicament, no. No hi ha cap evidència, cap indici, a favor o en contra de l'existència de Déu. Per tant, la ciència no pot fer res més que encongir les espatlles i declarar-se agnòstics. En resum que no sé si soc ateu o agnòstic - depèn del context-, com els deu passar a tants altres ateus, o creients, de cor.

dissabte, 14 d’agost de 2021

PÍNDOLA 14. LA PUBLICITAT.

 



Això que en diuen publicitat no és publicitat, és propaganda capitalista, adoctrinament. L'objectiu de la publicitat és fer-te comprar, no ja genèricament, que també, però per a aquest fi el sistema té altres instruments més eficaços, com l'obligació social del regal, des de l'auto-regal ("perquè tu t'ho mereixes") fins a les orgies consumistes de Nadal, les vacances, casaments i comunions o l'obsolescència programada, ja sigui en sentit literal si ens referim a cotxes, electrodomèstics, mobles i similars, ja sigui en un sentit d'estatus si ens referim, a més a més, a d'altres coses com la roba, els viatges... La publicitat que ens bombardeja des de la televisió, des del carrer, o des de totes les nostres interfícies informàtiques pretén vendre'ns productes i serveis específics, a més a més d'impel·lir-nos a comprar i a gastar, és a dir a engreixar les fortunes dels capitalistes. Per aconseguir-ho usa diverses estratègies. Potser la més corrent és prometre'ns el paradís a la terra. Quan explicava turisme sempre deia als meus alumnes que, en qüestió de viatges i estades, només hi ha una destinació: el paradís. El que passa és que el paradís pot prendre moltes formes. La publicitat també ven sempre el paradís, cossos, sobretot femenins, que van de regal amb cotxes, productes que et tornen la joventut o et converteixen en la dona perfecta per als homes. La publicitat és molt masclista. Qui té els diners? L'home. Quin és el somni de les dones? Agradar als homes, fer-los menjars que els enganxin i tenir cases perfectes per a ells. Hi ha molts altres aspectes que aquí no hi caben, com la personalització de la publicitat a Internet, o les estratègies a la tele perquè hagis de veure els anuncis sí o sí. Però vull acabar amb un aspecte que m'intriga. Per què als anuncis de parfum també regalen cossos femenins impossibles? És perquè l'home que el compra per regalar pretén transformar físicament la seva dona amb un parfum, per art de màgia, o perquè les dones se'l posin veient la cara de babau dels seus companys quan miren les noies de l'anunci?

diumenge, 8 d’agost de 2021

PÍNDOLA 13. QUE NO ENS ENGANYIN.

 




Aquests dies he estat recollint documentació sobre el canvi climàtic i la seva relació amb la pandèmia. Hi ha una constant que em fa reflexionar especialment. A l'hora de demanar mesures contundents i immediates per capgirar la situació, i de passar comptes, totes les veus s'adrecen, particularment els científics, als polítics, als governants. A veure, en el nostre món, dins del nostre sistema, els governants, les institucions polítiques detenten un cert poder, però el poder principal rau en els interessos econòmics. Cap poder polític pot fer res contra els principis sagrats del capitalisme. Ni que vulgui. El poder polític i el poder econòmic solen estar mútuament imbricats, però no en pla d'igualtat, jeràrquicament imbricats. Podríem dir que el poder polític està, de fet, subordinat al poder econòmic. Per tant,caldria entendre's amb les grans fortunes, fons i corporacions si es volen resultats efectius. I això és realment difícil. Però continuar confiant en els canvis que puguin impulsar els polítics és senzillament un engany. El poder per fer aquests canvis i fer-los ja rau on rau, sigui per salvar el planeta per a l'espècie humana o per reduir dràsticament la desigualtat, que són objectius necessàriament complementaris. Són els interessos i les forces del capital els que hem de vèncer i contra això només serveix la força conjunta de tots i cadascú de nosaltres, no per aplicar mesures individuals benintencionades que no serveixen per a res, sinó per convocar una veritable revolució mundial, prou rotunda perquè ens hagin de fer cas. No serà fàcil, però és l'únic camí correcte.


dijous, 5 d’agost de 2021

PÍNDOLA 12. EL SISTEMA.

Fer-se ric a qualsevol preu, més ric, més encara, o bé obtenir el màxim benefici amb el mínim cost possible. Aquesta és la regla d'or del sistema, l'objectiu que ens marca, la "meta de finalitat". Això vol dir acumulació de diners, de propietats mobles i immobles, d'opcions i participacions en empreses, en mans d'una minoria i a costa de l'espoli del planeta i de la precarietat o la pobresa pura i dura, de vegades extrema, de la immensa majoria dels humans. Aquest sistema, que impera fins a l'últim racó del món globalitzat, és el capitalisme. El capitalisme diu que és basa en el lliure mercat. Però el que no diu és que per a ell tot, absolutament tot, són mercaderies, fins la vida humana i que al mercat no és igual per a tothom, uns poden vendre i comprar de tot, perquè tenen de tot, i fixar els preus. D'altres només poden vendre la seva força de treball, si la volen i al preu que els fixin, i si no, la seva llibertat, els seus òrgans, els seus fills... Tots els mals dels que hem parlat, o parlarem, i d'altres, amb raríssimes excepcions, venen d'aquí, del sistema, d'una manera més o menys directa o emmascarada. Fins i tot el perill ben real d'extinció de la humanitat sencera. I el sistema - el capitalisme-, no es pot reformar, només es fa més extrem. O acabem amb ell o ell acabarà amb nosaltres.

divendres, 30 de juliol de 2021

PÍNDOLA 11. ESTAT SOCIAL I DEPENDÈNCIA.




























Com molts ja sabeu, fa anys que ho vaig deixar tot per dedicar-me a la meva dona, diagnosticada d'Alzheimer amb poc més de cinquanta anys. Ara ja està molt malament i s'acosta el moment que o bé la portes a una residència o bé llogues tots els estris necessaris (llits, grues...) i contractes el personal adequat i la tens a casa. Les residències queden descartades per la Covid i per les noves onades i variants que vindran i també perquè no sé n'ha transformat el model per fer-hi front. L'assistència a domicili és caríssima, les ajudes de l'administració irrisòries i els nostres ingressos, les pensions, del tot insuficients. La d'ella, tot i haver treballat un munt d'anys, com que ho feia a escoles de turisme, la majoria de les quals no feien contractes laborals i tot i tenir la gran invalidesa reconeguda, no li arribaria ni per viure pel seu compte amb bona salut. La meva, tot i ser la pensió màxima, és molt modesta i no permet enfrontar despeses com aquestes. Entre altres coses la pensió és la mateixa a tot l'Estat, però la vida a Barcelona és quatre vegades més cara que un poblet de Badajoz, poso per cas. I a més van apujant el salari mínim, cosa que em sembla collonuda i encara insuficient, però no en la mateixa mesura, de lluny, les pensions. I tanmateix hem de fer de patrons i pagar la seguretat social, les pagues extres i les vacances. Com? Amb què? Quines alternatives REALS tenim?... N'hi ha per tirar la gorra al foc. Vells i dependents. Sovint tens la sensació que els funcionaris de l'Estat Social i de Dret et miren i pensen "però què emprenyen? Si vostès ja haurien de ser morts".

dijous, 22 de juliol de 2021

PÍNDOLA 10. PORTA A PORTA

 




A Sant Andreu ens ha tocat la rifa municipal de la recollida selectiva de residus porta a porta. No vull entrar en aquest cafarnaüm de bosses amunt i avall i llençades enmig del carrer, de camionets clandestins que passen a primera hora per dissimular la indisciplina dels veïns, de vellets angoixats pujant i baixant escales amb les seves bosses de bolquers, de camions muntant concerts de màquina a mitjanit, dia sí dia també per carrers anteriorment pacíficats... La població està que trina. En un perfil crític que s'ha creat a Telegram fa sis dies que no hi entro i tinc més de cinc mil missatges per llegir. És evident que el porta a porta no és una solució raonable per a una ciutat com Barcelona i que hi ha maneres molt més efectives d'assolir un nivell de reciclatge enraonat. Però noi aquí sempre és va a màxims, peti qui peti. Diuen en castellà que "la política es el arte de lo posible". A Barcelona no. Però el que em preocupa més respecte als residus i a la seva implicació en la contaminació del planeta i el canvi climàtic és que s'inverteixin tants esforços i recursos en aspectes tan marginals. El procés econòmic té tres fases: producció, distribució i consum. Per què les polítiques de les administracions s'adrecen sempre a la baula més feble i no ataquen les indústries extractives i de transformació, especialment quan es produeixen en contextos de pobresa, les energètiques, el turisme depredador, la comercialització carregada d'envasos innecessaris que requereixen matèries primeres, processos industrials, transport...? Per què no es combat l'hiperconsumisme en lloc de fomentar-lo publicitàriament...? Ah, senyors! Perquè això és el sistema i em temo que estem parlant, només, de postureig

dilluns, 19 de juliol de 2021

PÍNDOLA 9. EL CONSENTIMENT.


La Jenn Díaz va publicar ahir a Instagram una nota sobre el consentiment en les relacions sexuals que subscric plenament. Us la recomano. És tan assenyat tot el que diu, tan obvi, que fa pensar que qui no ho entén - això del consentiment- és, literalment, perquè no vol. Crec que no és que manqui pedagogia, sinó que hi ha predadors que, en la manca de consentiment, hi troben un al·licient afegit. Ments malaltisses que en lloc de trobar plaer en la tendresa, la comunió dels cossos, la descoberta, les sensacions... el cerquen en la violència, la submissió, el poder sobre els altres. Tanmateix, el consentiment em sembla una condició necessària, però, per a mi, no és suficient. El consentiment té molts matisos i, en part, remet a acceptació, a conformitat, a resignació fins i tot. Les relacions en un context de prostitució són normalment merament consentides, com les relacions professionals en l'àmbit de la pornografia, o certes relacions matrimonials i d'altres. M'agradaria pensar que en totes les meves relacions sexuals hi ha hagut, a més a més, voluntat mútua, ganes, desig... Es pot mantenir relacions sexuals per amor, per atracció, per afecte, per diversió i per moltes altres raons, però és tan extraordinària l'experiència sexual, i tan diversa, que em nego a acceptar que sigui només consentida. No és el mateix un "vaaale" que un "sí, sí vull, sí".

dimecres, 14 de juliol de 2021

PÍNDOLA 8. LA PANDÈMIA.






La pandèmia de Covid no és una catàstrofe natural. No pretenc insinuar que el virus sigui un producte de laboratori - no en tinc ni idea- ni m'adhereixo a cap teoria conspirativa. Però un virus és una cosa i una pandèmia, amb les dificultats que té la humanitat per controlar-la una altra. De coronavirus com aquest ja n'hem tingut, però cap tan agressiu i amb tanta capacitat de transmissió. En un mon tan globalitzat com el nostre era qüestió de temps. El mal és que vivim en un mon globalitzat només per al que convé a rics i poderosos. Hem encarat un gravíssim problema global amb estratègies regionals, de vegades en mans tan perilloses com les de Trump o Bolsonaro, com si els disbarats que ells predicaven i aplicaven només afectessin els seus països. I hem oblidat - han oblidat les farmacèutiques i les bandes d'especuladors- tota la perifèria del món capitalista, mentre els països rics, o no tan pobres, ens repartíem els insuficients recursos que arribaven per lluitar contra la pandèmia. Com si poguéssim contenir el virus en camps de refugiats, com fem amb els immigrants. Evidentment no ha estat així i els països pobres i desprotegits han estat el camp de cultiu perfecte per a l'aparició de noves variants més efectives, com la de l'Índia i les que vindran més endavant per a una major acumulació de capital en les mateixes mans. Mai, rics i poderosos, no s'han plantejat socialitzar la propietat i la producció per poder apropar-nos a una immunitat global. Els capitalistes ben ensenyats no maten la gallina dels ous d'or. Els sistemes sanitaris privats, precaris o inexistents no representen cap fre per al seu negoci. A causa de les dures i perllongades restriccions l'economia mundial, tal com la coneixem, se n'ha anat en orris, però no cal patir, la riquesa no ha desaparegut, només s'ha concentrat encara més en unes poques mans, que controlaran l'economia global, fins i tot ens deixaran - o ens donaran si els convé- els diners que calgui perquè continuï girant la roda del mercat. I sí, hi ha un virus i una infecció amb efectes que poden arribar a ser mortals, però, realment, és el virus el culpable de la catàstrofe de la pandèmia?,

divendres, 9 de juliol de 2021

PÍNDOLA 7. LA VERITAT





No puc sofrir la gent que creu estar en possessió de la veritat absoluta. Són potencialment perillosos perquè en nom de la veritat és poden fer moltes desgràcies La veritat absoluta no existeix. Existeixen certeses parcials, instrumentals, de conveniència... que ens permeten entendre'ns els uns als altres. Són formalitzacions del coneixement. El coneixement pren diverses formes. El principal, als nostres dies, és el coneixement científic. És el més fiable perquè és intersubjectiu - es pot compartir i verificar- i normalment funciona, és aplicable. Tanmateix requereix un acte de fe primigeni en la fiabilitat dels nostres sentits per copsar les dades empíriques i en la validesa de la raó per experimentar amb elles, comparar-les, analitzar-les i extreure'n conclusions. Hi ha altres formes de coneixement que poden ser molt enriquidores, però que són personals i intransferibles, com ara el coneixement artístic - o poètic-, la fe, que ens dona pau i té una explicació per a tot, però que es té o no es té, o el coneixement que prové del estats alterats de consciència, com els que provoquen determinades substàncies psicotròpiques o l'amor. Totes aquestes formes de coneixement ens poden proporcionar veritables il•luminacions, canvis de paradigma, però no les podem compartir plenament amb ningú. Per tant, gaudim de les nostres modestes aproximacions a la veritat, adquirides per la via que sigui, però no pretenguem fer-ne dogmes. Estiguem sempre disposats a revisar, contrastar i canviar si és el cas les nostres conviccions. Sense por.

dilluns, 5 de juliol de 2021

PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA




 















PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA. El racisme té tantes cares, tants aspectes i històries que ens caldria tot un pot de píndoles per enumerar-les. Em limitaré doncs a remarcar un aspecte del tot central, que explica en bona part perquè tots som més o menys racistes: el nostre rebuig no té res a veure amb el color de la pell sinó amb la misèria dels "negres", "els moros", "els sudaques"... I amb unes formes de vida que representen, en les quals, com en la misèria, ens fa por de caure i ens en volem allunyar. Per això no som racistes amb certs polítics, actors, músics o esportistes negres o moros. O, si ho som una mica, és perquè ens recorden la misèria i marginalitat dels altres. Per això tampoc som racistes amb els japonesos. Més valdria que ens fixéssim en nosaltres mateixos i ens adonéssim que, per a la gent del nord, blancs, anglosaxons i protestants dominants, nosaltres som sospitosament morens i pobres.








dissabte, 26 de juny de 2021

PÍNDOLA 5. ELS JUTGES






























Per què al final la darrera paraula sempre l’acaben tenint els jutges, que no els ha triat ningú? És contradictori, és com si hi hagués una casta endogàmica per damunt de l’Estat, que, sota l’empara teòrica de l’Estat de Dret, acaba imposant la seva ideologia i voluntat per damunt del mateix Estat de Dret. Em direu “els jutges no fan res més que aplicar les lleis que confegeixen els parlaments”. Però tots sabem que això és la teoria, no el que passa realment. Primer perquè els mandats s’allarguen d’una manera impúdica, segon perquè sovint acaben recorrent a la seva pròpia jurisprudència o a la dels seus predecessors, membres de la mateixa casta, perquè les lleis són molt i molt interpretables i es renoven i s’actualitzen amb una lentitud exasperant. I, en tot cas, perquè la renovació dels jutges, com la confecció i aprovació de les lleis depèn dels partits polítics. I aquí entrem en un altre problema, que és el mateix: qui ha triat als membres dels partits polítics, encarregats d’elaborar i aprovar les lleis...? Em direu que el poble, però, en realitat, hagueu votat a qui hagueu votat dels partits que tenen més pes, que s’han de posar d’acord per nomenar jutges i fer canvis legislatius, quants noms em sabeu dir de les llistes del partit que heu votat? Què en sabem d’aquestes persones?

Són defectes tan importants de la democràcia representativa, que n’acaben desvirtuant el substantiu: democràcia. Per què no triem els jutges directament un per un, després d’haver escoltat i llegit les seves propostes i haver-los exposat al contrast d’opinions públiques? Per què no fem el mateix amb els diputats? Per què no se sotmeten a referèndum directe les qüestions més principals? Sempre mitjançant la comunicació, informació i contrast. Si l’únic motiu, l’única excusa per no fer-ho, és que pot resultar molt carregós, és un trista excusa i poc creïble. Que potser no perdem el temps miserablement amb bombardejos d’informació política enormement repetitiva, que contemplem passivament i més o menys expectants segons com ens afecta? No és aquest el problema, això té fàcil solució. El problema és que la democràcia ja li està bé al capitalisme, des dels socialistes fins a la ultradreta. Però és allò de “democràcia sí, ma non troppo”. És a dir, sempre i quan la puguin potinejar.

 

Llorenç Prats

 


dissabte, 19 de juny de 2021

PÍNDOLA 4: FEMINISME.

 


*Per no fer-me pesat començo a alternar les reflexions més generals amb qüestions concretes. A veure si ho aconsegueixo!

Jo sóc feminista, sense peròs. Que jo recordi, de tota la vida. He estat educat en una cultura masclista, esclar, però potser perquè he tingut molta relació amb amigues, primer nenes, després noies i dones, he viscut el món femení amb molta naturalitat i d'una manera igualitària. Dintre del  feminisme hi ha molts feminismes. Amb uns comparteixo estratègies i objectius i amb altres no, però sí comparteixo amb tots els principis bàsics.

De fet, no entenc que hi hagi persones contràries o indiferents al feminisme. Al capdavall, en essència, el feminisme combat la discriminació dels éssers humans per motiu de gènere, o, per dir-ho en positiu, propugna la igualtat en drets i deures de tots els éssers humans, independentment del seu gènere. De passada, el feminisme ens fa reflexionar sobre el mateix concepte de gènere i sobre la construcció social del dualisme masculí-femení.

Qui pot està en contra d'aquests principis? Amb quins arguments? 


Llorenç Prats

dimarts, 15 de juny de 2021

PÍNDOLES 3. L'ESTAT

 


















A totes les societats el poder es formalitza en el que es coneix com una estructura d'autoritat, més o menys regulada i jerarquitzada. Però hi ha molts nuclis i relacions de poder, dins i fora de l'estructura d'autoritat, més o menys complexes com més o menys complexa sigui la societat. Bancs, empreses, lobbies, grans fortunes, faccions militars, narcos i traficants de tota mena, màfies, algunes sectes... s'alien i enfronten en l'arena global. A les anomenades societats democràtiques, l'estructura d'autoritat és el que coneixem com a Estat de Dret, un actor important, però no pas l'únic, de lluny, ni molt menys neutral.


Llorenç Prats

dijous, 10 de juny de 2021

PÍNDOLES 2 PACIFISME I NO VIOLÈNCIA ACTIVA










Si el poder és força i violència, cap lluita o embat pacifista o no violent s'hi pot confrontar amb èxit. Per sort el poder radica en molts nuclis diversos, amb interessos diversos i sovint contraposats. La no violència se'n pot sortir quan el context fa que en uns o altres poders els interessin els objectius que persegueix, o que siguin indiferents als poders en general. Altrament, si s'ha de confrontar a la força i la violència de determinats poders sense el recolzament d'altres poders equivalents o superiors, ho té fotut. Vegeu la història.

 

divendres, 4 de juny de 2021

PÍNDOLES. 1 QUI MANA EN AQUEST MÓN?


Polítics, grans fortunes, jutges, el complex industrial-militar...? Mana qui té el poder i el poder, en última instància, és força, violència, per imposar la pròpia voluntat. Qui acumuli més capacitat de mobilitzar força, violència, en cada moment i circumstància és qui mana. No hi ha res més enllà de la força, de la violència, com no sigui més violència. Pensem-hi.


Llorenç Prats

dijous, 3 de juny de 2021

RADICAL LLIURE TERCERA ÈPOCA

Ara fa dos anys que vaig escriure la darrera entrada en aquest blog. Avui començo una tercera època, una tercera etapa, amb canvis que tot seguit explicaré.

El blog va néixer en el context del greu deteriorament de l'estat del benestar, del creixement de les desigualtats i de la restricció dràstica de perspectives de futur per a les noves generacions, que es va produir com a conseqüència de l'ofensiva del capitalisme a partir de l'anomenada crisi financera de 2008, les conseqüències de la qual continuem arrossegant.

La segona època, o etapa, reflectia un canvi d'orientació no de la meva ideologia ni dels meus objectius sinó de la meva estratègia, a partir de 2012, quan vaig vincular els meus projectes a la causa de la independència de Catalunya. La independència de Catalunya, per a mi i penso que per a la gran majoria d'independentistes d'esquerra, no constituïa una finalitat en ella mateix, sinó un camí diferent per construir un món millor i més just, en una societat més abastable, amb el poder més pròxim als ciutadans i més disposada a assumir els canvis orientats al progrés i a la justícia social. No hi havia precedents en aquest sentit i calia explorar fins al final l'actitud, més o menys democràtica, de l'estat espanyol, així com el consens de la societat catalana i el posicionament internacional al respecte. L'1 d'octubre de 2017 i els dies següents tot va quedar aclarit. El consens en cap cas anava més enllà del 50% de la població, l'Estat espanyol estava disposat a respondre amb la força de manera inequívoca i els estaments polítics internacionals, singularment els europeus, no pensaven fer res per nosaltres. Les conseqüències són conegudes per tothom.

Ara, que acaba de prendre possessió el govern de Pere Aragonès, malgrat l'embogiment continu de la política espanyola i del sistema global, penso que és hora de treballar i de deixar treballar. Vull encetar en aquesta tercera època tot un seguit de reflexions sobre qüestions diverses que afecten el nostre món contemporani i que em preocupen. Qüestions  de vegades molt generals i aparentment -només aparentment- abstractes, d'altres qüestions molt concretes i aparentment -només aparentment- menors. Espero que siguin del vostre interès i m'agradaria que us sentíssiu convidats i requerits a comentar-les, a discrepar, a debatre... que no passi per bo allò que és simplement habitual, normal, políticament correcte.

M'hauria agradat desenvolupar aquestes reflexions amb tota l'extensió que requereixen, però no pot ser, no tinc temps. Qui coneix la meva situació personal ja sap que no ho dic per dir i que no és un lloc comú sinó una realitat com un temple. Com que altrament pateixo per no poder expressar i contrastar el munt de qüestions que m'inquieten, he decidit convertir-les provisionalment en una mena de píndoles de pensament. Les publicaré com a entrades independents i, al mateix temps, les publicaré a Instagram, amb un enllaç amb aquest blog, per arribar a un públic més ampli. Ja us ho faré saber amb un correu electrònic. Si no els voleu rebre, sisplau, contes-teu-lo quan vulgueu, posant simplement "no" i us eliminaré de la llista immediatament. La meva idea és intentar publicar una píndola setmanal. També les podeu trobar a Instagram, per tant, si preferiu cercar-les a Instagram, sabent que surten cada setmana i que estan enllaçades amb el blog, feu el mateix que us deia per donar-vos de baixa i no haver de rebre tants correus electrònics. Com vulgueu. A Instagram em trobareu pel meu nom, Llorenç Prats, o bé per @pratsllorenc.  La meva intenció, però això ja no ho puc garantir, és ampliar algunes d'aquestes píndoles al blog fins a l'extensió d'una entrada normal. A veure. 

Tant a Instagram com aquí, les píndoles o les entrades aniran acompanyades d'una fotografia meva pertanyent a un reportatge que vaig fer per a mi mateix sobre Sant Andreu: imatges urbanístiques i de detalls arquitectònics o d'altres coses que es troben pel carrer. Òbviament no tenen cap relació amb el contingut de la reflexió, si no és per pura casualitat. La seva funció, simplement, és la d'identificar gràficament cada nova reflexió i distingir-la de les altres.

He volgut modificar mínimament el format, ni que sigui el color de les pàgines i introduir la denominació de "tercera època" a partir d'aquesta entrada, que és on comença. Tanmateix, no en sé prou i ho aplica a tot el blog, des d'aquesta entrada endarrere. Ara tot és tercera època. Si algú em sap dir com ho de fer perquè surti com jo voldria, li agrairé. Els comentaris són admesos i ben rebuts en tot cas, es poden fer amb el nom real, amb pseudònim o anònimament, com us plagui. No sé si em deixo res. Espero que no. De seguida us penjaré la primera entrada. Gràcies pel vostre seguiment.


Llorenç Prats