PÍNDOLA NÚMERO 38. BALANÇ DE L'ANY PASSAT.

 

Aquests dies tothom fa balanços i propòsits. I, vulguis que no, s'encomana. No m'he plantejat escriure els meus propòsits perquè ja fa temps que no sóc jo qui determina els successos de la meva vida, però he pensat que, almenys, podia fer un resum dels fets més destacats de la meva vida durant l'any que ara s'acaba, encara que no els hagués programat jo. Gran error. Jo he estat el primer a quedar parat però la realitat és que durant aquest any no he fet res i l'anterior segurament tampoc. Vull dir que no he fet res d'extraordinari. No he fet vacances, no he fet cap viatge, ni tan sols he anat cap dia al teatre o a sopar amb algú. No he conegut cap persona mínimament rellevant per a la meva vida. Vull dir ningú que no conegués anteriorment. El balanç del meu any, d'aquests darrers dos anys, com a mínim, es pot resumir en dos dies tipus. Els dies que tinc cuidadores que m'ajuden amb la meva dona, i els dies - per sort molts menys- que m'ho he de fer tot jo tot sol. Tingui o no tingui ajuda em llevo molt d'hora i fins a les 9 em dutxo, esmorzo, faig les tasques de casa. A les 9 llevem a la meva dona i ens ocupem d'ella fins que està llesta per sortir, la cuidadora o jo, segons el dia. Després se la treu a passejar, descansa una estona, se li dóna el dinar. Sí hi ha cuidadora jo miro de trobar alguna estona per mi, per escriure, bàsicament, però ho he de combinar amb els molts tràmits i qüestions que hi ha per resoldre. A la tarda hi ha passeig, dutxa, berenar, descans i sopar. Sí hi ha cuidadora jo torno a combinar les meves coses amb les coses de la casa. A les 10 cada dia la preparo i la poso a dormir. Sí tinc ànim encara puc intentar escriure una estona i si no, com la majoria dels dies, em quedo mirant la tele fins que la son em venç. I ja està, això ha estat la meva vida aquests darrers anys i això serà, segurament, la de l'any vinent. Pot semblar molt trist i segurament ho és, però penso continuar encarant la vida amb esperança i positivitat. Com deia Dostoievski, prefereixo viure sol i epilèptic a la punta d'una muntanya que no pas estar mort. I és que jo soc aquella vella que no es volia morir mai.

PÍNDOLA 37. QUÈ FAREU AQUEST NADAL?

No dic què farem perquè els que em coneixeu poc o molt ja sabeu que, vulgui o no vulgui, m'estaré a casa tenint cura de la meva dona, i, a més a més, sols. Les cuidadores no vindran, esclar, i els meus fills tenen altres compromisos familiars que si hi faltessin, podrien tenir problemes. La meva dona tampoc és cap companyia, en el seu estat. Sortirem a caminar una mica, si fa bo. Li donaré els purés a la meva dona i veurem la tele, qualsevol cosa que la distregui una mica. Mentrestant jo aniré escrivint coses al mòbil, com faig ara, assegut al seu costat. A més a mės, tothom sap, o creu saber, que detesto les festes de Nadal. Això no és cert del tot, detesto el Potlatch, l'orgia consumista en què s'han convertit les festes de Nadal i l'apropiació per part de les Esglésies Cristianes d'una festa que, com a mínim, és tan antiga com les primeres societats neolítiques. Jo detesto la cara consumista de Nadal i la mistificació religiosa i la colonització cultural que hem assumit com a veritables anyells. També detesto la reafirmació de l'ordre, l'ordre patriarcal en tots els seus vessants que es "reconstrueix" en aquestes dates -per què us penseu que "cal" anar a dinar, sí o sí, a casa dels pares?-. En canvi soc un enamorat dels aspectes més telúrics, antics, profunds de la festa del solstici. Dic la festa perquè tot el cicle de Nadal és una sola festa de regeneració del món i de fecunditat. Jo he practicat els ritus més genuïns. He fet el tió amb tots els ets i uts, molt diferent del que coneixem. He vist tots els Pastorets més vells de Catalunya i he mirat de desxifrar tota la seva complexa simbologia. He anat a la Festa del Pi de Centelles, el nostre veritable arbre de Nadal. He anat a adorar el sol a la Missa de Gall, i l'he invocat amb la foguera en sortir. I he passat la nit de Nadal en vetlla, cantan i bevent amb els meus amics per regenerar els vincles. He celebrat la primordialitat de la infantesa en aquestes dates de plançons... Enguany, potser, mentre estigui veient alguna pel·lícula ensucrada a la tele amb la meva dona, recordaré algun d'aquests moments d'íntima comunió amb la natura i amb les persones que he estimat.

PÍNDOLA NÚMERO 36. LA PANDÈMIA COM A ASSAIG GENERAL

Si no som capaços de controlar la pandèmia, com volem controlar l'emergència climàtica quan es manifesti en tota la seva virulència i capacitat d'extermini? Jo ja vaig expressar el meu temor enfront de la inevitable aparició de variants més agressives del virus. Pur darwinisme. Em deien que era molt difícil, molt, que passés perquè si era més contagiosa però també més mortal, en matar els hostes no es podria expandir amb facilitat. És veritat. Ha passat amb l'Èbola i altres virus. Però el que no contàvem era que fos més lleu, però molt i molt més transmissible. Llavors resulta que els casos greus són relativament infreqüents però, s'infecta tanta gent que, en termes absoluts, en realitat són molts i els morts també, fet que s'agreuja perquè el sistema sanitari quedarà completament desbordat. Espereu-vos a veure què passarà el gener i el febrer, com a mínim. Això no era inevitable, en absolut. Calia, en primer lloc, tractar la pandèmia com el que és, un problema global, que cal erradicar de tot el món amb la mateixa fermesa. Calia posar el problema de salut pública per davant dels interessos de les farmacèutiques. Calia reforçar els sistemes públics de salut a tot arreu, posant un èmfasi especial en els recursos humans. Calia implementar totes les ajudes necessàries per permetre a les empreses generalment precàries del món de la cultura, el lleure, la restauració... i d'altres que no es podran refer després de les seves pèrdues, poder acceptar amb normalitat les mesures restrictives que abans i ara són imprescindibles. I així anar fent. Els ûnics interessos que s'han respectat escrupolosament són els del gran capital, això sempre. Crec que ja ho vaig dir una vegada, però ho repetirem tantes vegades com calgui: si volem sobreviure no només a aquesta epidèmia i a les epidèmies que vindran, sinó a l'emergència climàtica inevitable amb totes les seves dramàtiques manifestacions, no hi ha cap més sortida, és el capitalisme o la vida.

PÍNDOLA 34. POLÍTICS, BAIXIN DE L'ESCENARI.

 

La política no és una professió, o no hauria de ser-ho. Ningú s'hauria de dedicar exclusivament a la política. No em refereixo als nivells corrents de l'administració, sinó als que comporten certes quotes de poder i influència, als nostres líders. Això és una reflexió general, però ho escric pensant en els nostres polítics, molt especialment els catalans. Els polítics unionistes, o constitucionalistes com ells volen que se'ls anomeni, no han tingut massa aquest problema perquè els successius fracassos els han facilitat el relleu. En el cas de les diverses opcions independentistes, en canvi, sembla que s'hagin enredat en un bucle i que no sàpiguen com sortir-ne, tret d'alguns, pocs, com Mas, Duran i Lleida o Santi Vila, que han estat apartats de manera traumàtica. Ja he dit moltes vegades que el Procés em va semblar absolutament necessari, potser no en la manera exacta com és desenvolupar, sobretot el final, però calia confrontar l'Estat per saber fins on estava disposat a arribar per evitar la segregació de Catalunya. Ara ja ho sabem, dolorosament, i caldria passar pàgina, a tots els efectes. Això no vol dir renunciar a la independència, però serà llarg, difícil i cal treballar-hi pas a pas i de manera rigorosa. No es pot enfocar com una continuació del Procés i la millor manera d'entendre-ho seria que els que hi van tenir la màxima responsabilitat fessin un inequívoc pas enrere. Perquè quedi clar, em refereixo als Puigdemont, Jonqueras, Comín, Rovira, Turull... I potser també als Reguant, Riera... El món de la CUP és indesxifrable. Que baixin tots de l'escenari, del tot, i es dediquin a les seves professions. Així es podrà fer foc nou i si algú necessita la seva opinió ja els la demanarà. Amb tot l'agraïment del país, of course.

EPIDÈMIES

Estava jo escoltant amb tot l'interès el Bonaventura Clotet parlant de la variant Omicron del SARS 2 COV. i de sobte apareix la Rahola! Me'n vaig a dormir.

PÍNDOLA 35. SANITAT. PÚBLICA, EL COL·LAPSE SILENCIÓS.

 

Al començament de la pandèmia els hospitals i les residències van quedar desbordats. Va morir molta gent per la insuficiència del sistema, per males pràctiques i per solucions tardanes, i encara més gent va sobreviure a experiències traumàtiques, sovint amb seqüeles que encara arrosseguen. El personal sanitari i sociosanitari majoritàriament hi va deixar la pell, sobretot el personal hospitalari,, metges, infermeres i treballadors d'administració i serveis, però no eren prou i faltaven els recursos necessaris. Per descarregar tota aquesta pressió, ara s'ha traslladat el centre de gravetat a l'atenció primària. A l'atenció primària tot és més discret, com al serveis d'atenció domiciliària a la gent gran i a la dependència. No es produeix l'aparatositat i l'alarma que generen els hospitals i les residències, però la gravetat és la mateixa i l'opacitat molt més alta. Mètodes que havien funcionat, com la e-consulta, han acabat sent atesos per personal dedicat només a contestar aquestes consultes. S'acompleix el compromís de contestar en poques hores, però amb respostes sovint delirants. Aconseguir una visita no-covid amb el metge de família costa tant com abans amb un especialista. I tanmateix, tota la resta d'afeccions continuen aquí i s'agreugen per la manca de seguiment. Es cobreix l'expedient, se salven les aparences, però a quin preu? El problema sempre és el mateix, de molt i molt abans de la pandèmia: La manca de recursos de tota mena del sistema públic de salut. No pot ser que hi hagi una sanitat pública, universal i gratuïta infradotada i una sanitat privada amb tots els recursos, carta de serveis i promptitud que es pugui pagar. Sembla mentida però cal continuar dient "retallar la sanitat pública mata". I no només de COVID.

L'ANUNCI DE TV3

 

L'anunci de TV3 per la salut mental no pot ser vist sense dany per qui tingui una malaltia mental activa. Tots els inputs negatius que hi ha poden generar angoixa i reforçar els temors dels malalts. I l'única sortida que s'hi proposa -trencar el mur- pot frustrar i desesperar molts malalts, diagnosticats o no.

PÍNDOLA ESPECIAL. CONCLUSIÓ PROVISIONAL.

Per anar matant el tema. Ahir em van trucar del SADEP per dir-me que avui vindria una nova cuidadora. Això sí, em van advertir seriosament que no li demanés el passaport COVID ni tan sols si estava vacunada. Ells tampoc no m'ho van dir. El dret a la privacitat per damunt del dret a la vida. Així és com estan les coses. Vaig dir que "bueno pues vale". Ves, què més podia fer? Em va semblar que la noia del SADEP era solidària amb el nostre problema i que seria molt mala llet per part de l'empresa que m'enviessin una altra cuidadora sense vacunar. Avui ha vingut la nova cuidadora, arquetípica, i no m'ha dit res al respecte ni jo li he preguntat res, no fos cas que me la treguin. Pel context del que hem anat parlant sobre altres temes m'ha fet la impressió que poc o molt vacunada sí que ho deu estar. Ves a saber. És ben trist que no es pugui ni parlar del tema obertament. L'alternativa em costaria , ara ja ho he comptat, 487 euros al mes. Fa de bon estalviar-s'ho en previsió de situacions més complicades, que arribaran. Esperem que abans que arribin les vacances i ens enviïn una (o quatre) substitutes, els polítics legislin alguna cosa, perquè l'empresa no ho farà i el virus no fa cara d'afluixar.

PÍNDOLA ESPECIAL. MINUT I RESULTAT.

Mitjançant aquesta píndola us poso al corrent de com estå el tema de la cuidadora de tarda de la meva dona. L'empresa, DOMUSVI, ja no ha enviat ningú més. L'ajudant de la meva treballadora social del SADEP em va telefonar per explicar-me que això era una qüestió legal, que la llei, actualment, no permetia preguntar a cap cuidadora, a cap treballador, ni que treballés en una residència, si s'havia vacunat o tenia un certificat PCR, ni molt menys demanar-li que ho mostrés (ni per anar estudiar, al metge o a comprar). Només es podia fer en activitats opcionals. I que els legisladors no han corregit res al respecte.Em va dir que em podia passar els diners de les hores de la cuidadora, tres o quatre-cents euros, ateses les hores perquè jo contractés a qui volgués. Vam quedar que sí i que m'ho miraria. Però em va tornar al trucar i em va dir que no. Que la meva dona té un grau III d'incapacitat i que, per tant, cobra el complement específic de gran invalidesa, el 50% de la pensió, sigui quina sigui -és a dir, alt per als ben pagats, baix per als miserables-. La meva dona -números rodons- cobre una pensió de 600€. Ha treballat tota la vida, però gairebé mai no li han fet contracte, per tant el seu complement és de 300. Un total de 900€ per a tot, per viure i que la cuidin. En aquest cas només té dret a cobrar 143€ i els ha de destinar a contractar una cuidadora a través d'una de les empreses subrogades per l'ajuntament. Cap més solució. Li vaig demanar si ella podría parlar amb l'empresa per dir-li si, per favor, em podien enviar una cuidadora vacunada. Em va dir que sí, però que ens hauríem de refiar de la bona voluntat de l'empresa, perquè ni ella ni jo els podíem demanar cap garantia en aquest sentit. Trigarà uns dies, mentrestant me'n faig càrrec jo. Sí no surt bé, la cuidadora del matí faria més hores, pagades, esclar. Cap solució és del tot bona -inseguretat, estrès, diners-. Però més val això que fotre'm un tret. Encara que sigui "en honor de la Sole", que diría l'Ana.

ENTRADA ESPECIAL: AJUDA!!! EL SAD DE L'AJUNTAMENT ENS POSA EN RISC MOLT GREU DE COVID.

Com sabeu, la meva dona té un Alzheimer molt avançat: GDS 6, GRAN INVALIDESA, I 83% DISCAPACITAT. Si ha d'entrar en un hospital, com a màxim en sortirà feta un vegetal Ho hem comprovat. Per això la portem com un trabuquet. Jo sóc el cuidador principal amb Multipatologies i una discapacitat del 68%. I no puc mės. L'Ajuntament ens concedeix una ajuda SAD de 2.30 h. diàries. Tot externalitzat a empreses-negoci, ara DOMUSVI. La cuidadora ha plegat, cremada per la feina ( 4 cases diu que feia) i ens l'han canviada. Vaig parlar amb la coordinadora de zona, PATRÍCIA, es nega a dir el seu cognom, perquè m' enviės una cuidadora vacunada. Ahir va venir, es diu NOÈLIA sense cap vacuna posada, ni cap certificat PCR. Avui he parlat amb la coordinadora i em diu que no tenen cap obligació de vacunar-se ni de portar resultats de PCR. Li demano que me la canviï, o que porti els certificats PCR. No em dóna cap solució i es nega a donar-me el nom i el DNI. Està tot gravat. El SADEP, l'oficina de l'Ajuntament, passa de tot, com de costum.

No penso nomės en nosaltres, sinó en la quantitat de gent gran i discapacitada de Barcelona que es pot trobar així i, ni tan sols deu haver reclamat o té els recursos per explicar-se. Quants morts de COVID, o agreujaments hi deu haver per culpa d'aquestes pråctiques de l'administració?

Els polítics, tots, es preocupen de si cal el certificat per anar a ballar, però no per cuidar persones fràgils. Tots. Els mitjans debaten sobre el que els proposen els polítics, però dels vells i els dependents no se n'ocupen, si no hi ha un holocaust.

Què podem fer? Sembla que el que esperen ės que ens morim sense fer gaire soroll. Ja hem emprenyat prou i massa cars que sortim.

LECTORS, COMPANYS, AMICS, US DEMANO AJUDA, PER A NOSALTRES I PER A TOTHOM QUE ESTIGUI EN SITUACIONS SIMILARS. PROTESTEU, DONEU-NOS VEU ALS MITJANS, PERQUÈ AIXÒ NO POT SER. S'ESTAN COMETENT HOMICIDIS PER NEGLIGÈNCIA EN NOM DE L'ADMINISTRACIÓ.

Llorenç Prats

PÍNDOLA 33. TV3 DINS L'ECOSISTEMA TELEVISIU CATALÀ.

Una vegada, un amic, en el decurs d'una conversa, em va preguntar: "tu creus que TV3, com a televisió pública, és imparcial?" Amb tota sinceritat li vaig contestar que no, però no vaig tenir ocasió d'argumentar la resposta. Sí l'agafem globalment, el discurs de TV3 ės obertament catalanista i es decanta de facto envers l'independentisme o, com a mínim, el sobiranisme, l'autodeterminació. Una lectura simplista diria que, essent una televisió pública, TV3 ha de ser escrupulosament pluralista, equitativa. Però no es pot judicar TV3 com si fos un bolet, com sí era TVE fins al 1984. TV3 forma part d'un ecosistema televisiu complex, amb dotzenes de canals, entre els quals només un,amb els seus complements minoritaris, emet en català i defensa els drets dels catalans, potser amb especial incidència en el dret a decidir i els arguments independentistes. Però ės que no ho defensa ningú més. No tenir això en compte és demagògic. És molt més difícil d'explicar que TVE tingui un posicionament militant, per no dir virulent, en favor de l'unionisme, o del constitucionalisme, com en vulguin dir i ens tractin, als independentistes, gairebé com a terroristes, com fan, amb més o menys agressivitat, la resta de cadenes comercials i moltes de les autonòmiques. Una altra cosa és la qualitat de la programació. TV3 quasi sempre té els millors índexs d'audiència a Catalunya i jo crec que això es deu més a la fidelitat militant de l'audiència que a la qualitat de la programació -parcialment, ben entès- però sovint la caguen. Tot i així, amb el minvat pressupost que es pot permetre i l'escassa incidència comercial que té, encara gràcies. Podem criticar TV3 per la qualitat de determinats programes, per la idoneïtat dels tertulians o dels presentadors... però no perquè sigui l'única trinxera que li queda al sector majoritari de la població catalana que no vol renunciar al dret a decidir.

PÍNDOLA 32. EDATISME I GERONTOFÒBIA.

 

No és ben bé el mateix. Encara que els dos conceptes s'encavallin i l'edatisme es refereixi també fonamentalment als vells, de vegades també es refereix a altres grups d'edat, com els joves o la gent de mitjana edat, massa grans per segons què i massa joves per jubilar-se. Però el cas dels vells és especialment clamorós. La jubilació és el llindar més comú perquè et comencin a considerar una persona disminuïda. Si has tingut la sort de tenir una vida professional reeixida, més o menys ben pagada, caus en el pou de les pensions i això vol dir precarietat: cobrir les despeses bàsiques, alguna escapada amb l'Imserso i prega a qualsevol divinitat per no tenir cap malaltia greu, o dependència severa i perquè els teus fills es puguin guanyar la vida, perquè sinó has fet salat. A partir d'aquí comença una sistemàtica deconstrucció de la persona. De nou, als ulls dels altres, és com si tornessis a ser un adolescent i amb simetria inversa vas retrocedint fins a una mena d'estar fetal. Se't retira, o se t'intenta retirar, la sexualitat ("ja no tens edat per aquestes coses"), el control de les finances ( "t'enredaran"), la mobilitat autònoma (cotxe, horaris), se't controla la salut, l'alimentació, els hàbits. Els fills esdevenen de facto els teus tutors i, com a molt, et deixen fer, per interès seu, de cangur dels nets. Mės endavant potser que et posin algú a casa que et control·li i et cuidi -pagant tu-, que et doni la papilla i et canviï els bolquers. Més endavant et portaran a una residència-guarderia -que pagaràs tu- i potser de tant en tant et vindran a veure. I si tens diners o patrimoni potser s'impacientaran si trigues gaire a traspassar. Vells i velles faig una crida perquè ens autoorganitzem, preservem les nostres capacitats i creativitat i treballem junts, en cooperatives, muntem un editorial per publicar els nostres llibres, una companyia per crear teatre amb actors grans, galeries d'art... Som vells, no inútils.

PÍNDOLA 31. COLAU A LA CIUTAT DE LES MERAVELLES.

 

Vaig malfiar de Colau des que me la van presentar poc temps després de ser investida com a alcaldessa de Barcelona, ja fa anys. Sonava falsa, insegura. Era d'aquelles persones que parlen depressa i sense pausa, com perquè no tinguis l'ocasió de portar-los la contrària. De fet tota la tasca de govern d'aquestes dues legislatures es resumeix en això: parlar. És com un llarg llibre de contes "El conte del tramvia", "El conte de la ciutat sense cotxes", "El conte dels lloguers", "El conte del policia de proximitat", "El conte del porta a porta"... No us sonen? Els contes són bonics, però, per ser quelcom més que contes, cal posar-se a treballar amb tota la complexitat de la vida real i adaptar-s'hi. I això és el que no fan Colau i els seus governs. Imaginen utopies en detriment dels canvis reals i possibles i això genera frustració. Per exemple, es volen treure els cotxes, al màxim, de la ciutat. De conya. Però es posen a treure carrils, a prioritzar bicicletes i patinets, a fer zones de vianants... sense prendre cap mesura efectiva per evitar l'allau de cotxes que arriben i es mouen per Barcelona, com aparcaments dissuasoris, o millores importants en el transport públic. El nombre de cotxes no baixa, al contrari, augmenta. Més cotxes i menys espai per circular. Resultat inevitable: embussos més grans i per tot arreu. Les bicicletes i, sobretot, els patinets elèctrics, descontrolats, han fet augmentar la sinistralitat significativament.Els desnonaments i el preu de l'habitatge disparats, com l'especulació. I pretenen fer blocs d'habitatge social de 1.500 pisos i en barris marginals, com els guetos franquistes. Han aturat l'avenç del porta a porta després dels greus problemes a Sant Andreu, però jo, a Sant Andreu, encara he de tenir vuit cubells d'escombraries a casa i un calendari rocambolesc... No acabaríem mai. Barcelona necessita urgentment una gestió eficaç, il·lusionadora i realista. Aquesta mena de populisme absolutista pot ser rendible per a les ambicions de l'alcaldessa i els seus regidors, però cada dia es fa més incòmode i desagraït viure a Barcelona. Per cert, algú sap el nom de seu policia de barri?

PÍNDOLA 30.EMERGÈNCIA CLIMÀTICA. LA LLUITA PEL RELAT.

 

Aquesta setmana se celebra a Glasgow la COP26, Conferència sobre el Canvi Climàtic. A la Píndola 13 i en d'altres posteriors en menor mesura ja em vaig referir al caràcter vicari del poder polític institucional i, per tant, a la seva irrellevància. Ara aquests mateixos polítics es reuneixen de nou, teòricament per prendre acords i establir compromisos per frenar el canvi climàtic. Per molta retòrica que es faci no servirà de res. Transmetran els missatges que els convingui, és a dir que convinguin als interessos que representen. Prendran compromisos o no, segons els interessi més o menys, i després actuaran o no actuaran independentment dels suposats compromisos en coherència amb les estratègies del capital. Al capdavall el relat, que inclou els tractats i els compromisos, és una part important d'aquesta estratègia. El mateix concepte de "canvi climàtic", segons diuen, va ser encunyat o posat en circulació per polítics i publicistes al servei del sistema perquè no es parlés d'emergència climàtica o altres conceptes igualment inconvenients. Tot això, de fet, ja ho sabem. El que no s'acaba d'entendre és perquè comprem aquesta ficció, per què la compren els mitjans de tot color i, fins i tot, segons sembla, científics i activistes de tota solvència, com la Greta Thunberg, per exemple, que, si no m'enganyo molt, em sembla una activista del tot honesta i conscient del paper que representa. Com pot ser que científics i activistes continuïn pensant que els polítics són interlocutors vàlids i que instàncies com la ONU estan al servei de la humanitat i de la justícia o que tenen alguna capacitat de decisió que contradigui el sistema? Com pot ser que mantinguin discursos com que "els petits canvis són poderosos" o que "el medi és cosa de tots"? De debò que no ho entenc, però mirin, no. Necessitem grans canvis i la capacitat de fer-los està en mans del gran capital. La emergència climàtica ens afecta a tots, però revertir el procés que ens aboca a la catàstrofe és cosa d'uns quants, els mateixos que l'han provocat i el continuen provocant. En això ens hauríem de centrar.

PÍNDOLA 29. PORNOGRAFIA I PROSTITUCIÓ.

Pornografia i prostitució no són el mateix però tenen prou aspectes en comú per abordar-les en una mateixa reflexió. D'entrada, estem parlant de sexe per diners, si bé la pornografia és molt més selectiva en general. L'objectualització i submissió de la dona també es dóna de manera principal en ambdós casos, encara que la casuística presenta excepcions. Però em volia centrar en dos aspectes d'aquest bigarrat univers, sobre els quals crec que caldria intervenir amb contundència. D'una banda el model normatiu de sexualitat que transmet la pornografia centrat en la penetració i el sexe oral pràcticament en exclusiva. En la mesura que la pornografia esdevé la principal o única font explícita d'informació sexual de nens, joves i molts adults, es produeix una distorsió molt greu de les pràctiques i les expectatives sexuals. Jo comprenc que en un producte audiovisual que busca l'excitació immediata no hi té cabuda massa res més. Potser no és a la pornografia que se li ha de demanar responsabilitats, sinó a la resta de productes audiovisuals que tenen el sexe i el nu com a tabús. Potser seria hora que en pel·lícules i sèries "normals" veiéssim quan correspongui jocs eròtics diversos i excitants més enllà del "aquí te pillo aquí te mato" -
habitualmentt vestits-, fruit de l'arravatament, o de les el·lipsis i enquadraments forçats que ara predominen de llarg. Si el sexe estigués present amb naturalitat i quan calgui als audiovisuals no pornogràfics, la pornografia passaria a ser un model més, bastant fantasiós, i no el cànon com és ara. En el cas de la prostitució, el problema principal és el tràfic i explotació de les dones. En això caldria intervenir-hi amb mesures policials i jurídiques radicals i exemplaritzants. Més enllà d'això, si no hi ha explotació ni submissió, i se genera un marc legal i higiènico sanitari i es respecta, tant pel que fa a la gent del porno, de la prostitució, o als dobles de cossos de l'audiovisual, sobretot dones, però també homes, no em sento autoritzat a opinar. Penso que el que ha de prevaldre és la llibertat de cadascú. Mentre la llibertat no es coarti, ni es faci mal a ningú, jo no tinc res a dir.

PÍNDOLA 28. DARRERES CONSTATACIONS, PER ARA.

Dedico aquesta tercera i darrera píndola a l'agonia del català i, de moment deixo el tema. Altres veus molt més autoritzades en continuaran parlant i aniran treballant-hi, com fins ara, tot i que res sembla poder aturar la sagnia. Deixo només, per acabar, unes observacions empíriques fàcilment constatables: 1. No hi ha al món cap llengua sense estat plenament viva. Les que encara no han mort del tot estan agonitzant, o convertides en un "patois", una mena d'argot d'anar per casa. 2. A Catalunya (a Barcelona segur, però també en molts altres llocs) es pot viure perfectament en castellà, sense entendre ni un borrall de català - ho he comprovat-, però no es pot viure només en català, sense entendre el castellà. 3. Si es vol triomfar en alguna activitat artística - música, literatura, arts escèniques... i no diguem en ciència, cal passar-se al castellà - com va fer el Serrat, posem per cas-. El català només serveix per a Catalunya, i encara. Algú s'imagina algun autor d'èxit mundial en català? O un premi Nobel? Ara no (per què deu ser?), però al segle XX haguéssim pogut tenir algun Nobel de literatura, si el català hagués estat llengua d'estat. 4. Quina llengua normal suportaria que els locutors de la ràdio i la televisió pública - ja no dic els tertulians-, quan no llegeixen guions, destrossin la llengua dia sí dia també? 5. La penetració del castellà és tan gran que fins i tot catalano-parlants militants construeixen sovint el seu discurs en castellà, inconscientment potser, i el tradueixen, per això ens preguntem "com es diu això en català?" i cerquem l'equivalència correcta. No ho hauríem de fer, si construíssim el nostre relat en català, no ens hauríem de preguntar com es diu en català "de tal palo tal astilla" o "contigo pan y cebolla". Contra tot això l'escola catalana està bé però serveix de ben poca cosa. Només un estat monolingüe, encara que sigui progressivament i no renunciï al castellà com a llengua complementària, pot salvar el català. Segur que penseu en moltes altres evidències de l'agonia del català. Podeu afegir tot el que volgueu, o discrepar, als comentaris.

PÍNDOLA 27. FURGANT EN LA FERIDA.

 

Continuo amb l'agonia del català. L'actualitat s'imposa. El govern d'Espanya acaba de tancar la porta a la protecció del català en la reforma de la Llei de l'Audiovisual, així com també al traspàs de rodalies... De vegades fa l'efecte que, si existís una bomba de neutrons capaç de discriminar els catalans dels espanyols, d'eliminar només els independentistes i catalanistes autodeterministes, confederals i herbetes semblants, sense afectar la resta de les poblacions ni el medi ni el patrimoni moble i immoble, l'Estat espanyol tindria temptacions d'utilitzar-la i l'espanyolisme, en les seves diverses expressions, pensaria i potser diria "a por ellos". Perdoneu, però, entre jutges, institucions para jurídiques, govern, oposició i el sursum corda, ser català i pretendre una cosa tan natural com autogovernar-se, et fa sentir - disculpeu la imatge- com un jueu al gueto de Varsòvia. Per això ens deuen dir polacs. I, seguint la comparació, encara pot ser pitjor: Quan governi el PP - amb Vox-, podem acabar a Auschwitz. Volia parlar del català i he acabat parlant dels catalans. Ja m'ho passareu, ho necessitava. Demà, per poc que pugui, faré una altra píndola més específica sobre la llengua. És que estic fart d'haver-me de preguntar cada dia per què no puc ser com soc, per què no podem ser com som. Per què d'altres ens han de dir com hem de ser, amb l'únic argument de la força. "La nova normalitat és el problema" diu la imatge que havia triat abans de saber què escriuria. Per als catalans la nova normalitat és el problema perquè és el mateix que la vella, la maleïda normalitat de sempre.

PÍNDOLA 26. PER QUÈ ES MOR EL CATALÀ?

 

L'agonia de la llengua catalana es pot constatar per tot arreu. Qui és vulgui enganyar es pot fixar en les millores que s'han produït respecte al franquisme. Ara el català és la llengua oficial de l'administració a Catalunya, s'ensenya a les escoles i, teòricament, tothom qui ha estat escolaritzat a Catalunya de la Transició ençà l'entén i el sap parlar i escriure, hi ha televisió, ràdio i premsa en català, etcètera. Però la realitat social és una altra. L'administració de Justícia, l'assistència mèdica, molts tràmits administratius... a la pràctica es duen a terme en castellà i no es pot triar perquè el jutge, el metge, el policia o l'inspector d'Hisenda dels quals depèn la teva sort manen. I punt. A molts establiments el personal t'atén en castellà i tothom s'ho empassa, de grat o per força, perquè se te'n fot o no, però vas de bòlit i no et pots entretenir. En el cas dels joves i dels immigrants és pitjor perquè uns i altres representen el futur del país i, tret de casos de militància estricta, s'expressen habitualment en castellà. Els immigrants, majoritàriament, accedeixen a feines precàries (neteja, cures de persones dependents...) i no els cal el català per a res. Els joves identifiquen el català amb la llengua de l'escola i dels pares, i això genera rebuig i, d'altra banda, la sociabilitat, la dinàmica de grup els importa molt més que la llengua. A les xarxes socials si es vol eixamplar el cercle de relacions, tenir seguidors, èxit, emular els "influencers", s'ha de fer tot en castellà, o anglès. Els que escrivim en català ho fem per militància i som uns pàries digitals. La presència del català als mitjans és mínima, gairebé testimonial. La cultura i la ciència, si es fa en català no traspassa les fronteres del nostre país. Els artistes i els científics ho saben i sobretot ho saben les editorials i els productors. L'èxit només s'aconsegueix en castellà o anglès. A més a més el català té una imatge identitària que genera adhesions, però també rebuig. Les causes de tot això són clares: el català no és obligatori ni necessari. La seva única possibilitat de supervivència és tenir un estat al darrere. I no és per sempre.

PÍNDOLA 25. LEGALITZAR O NO LES DROGUES, TOTES.

 

La veritat és que se m'ocorren poques raons per no legalitzar les drogues. És que potser les drogues actualment il·legals són més perilloses que les drogues legals? En tot cas, si algun en vol consumir, costa gaire aconseguir drogues il·legals? Tots coneixem la resposta. Drogues legals com el tabac, l'alcohol, les benzos, o addiccions que actuen talment com les drogues, com el joc, tenen efectes sobre la salut pública, la vida de les persones addictes i els seus entorns veritablement devastadors. I tanmateix a ningú se li ha acudit prohibir-les. El tabac no és pot publicitar i tot i així continua havent-hi un reguitzell de gent que emmalteix i sovint mor a causa seva. L'alcoholisme destrossa vides de gent de vegades molt jove i fa mal a tots els que els estimen i proven, amb poc èxit, d'ajudar-los. I d'alcohol d'alta graduació se'n pot trobar a tot arreu i a tota hora. El joc és una plaga des de temps immemorial i es pot anunciar i tot, o esdevenir una activitat solidària o tradicional. Les benzos, els ansiolítics, han estat un negoci fabulós per a les farmacèutiques durant la pandèmia. Aconseguir drogues il·legals de tota mena, no només a les grans ciutats sinó de fet a qualsevol lloc, és a l'abast de qualsevol que no sigui un perfecte anacoreta. La il·legalització de les drogues genera el problema específic del narcotràfic, un problema enorme no només de seguretat, sinó de marginació i malbaratament de recursos públics amb tot un corol·lari de conseqüències indesitjades. La legalització no comportaria necessàriament un augment significatiu del consum, per què? Al contrari, permetria una monitorització del consum social per orientar les accions públiques més adequades. A més el control social informal i l'escola, en aquest context, podrien assumir un paper determinant. D'altra banda, amb la legalització s'acabarien els problemes de seguretat i marginació. No se m'acut ningú més interessat en què es mantingui l' status quo que els mateixos narcotraficants i els cínics moralistes que s'estimen més mirar el problema de biaix. Molta força deuen tenir uns i altres perquè no es pugui destapar i airejar la ferida.

PÍNDOLA 24. LGTBI FÒBIA

Les fòbies són temors irracionals o exagerats envers determinats elements, fenòmens, entitats o col•lectius molt diversos. En molts casos, aquesta por genera una actitud no només d'evitació, sinó també d'aversió i fins d'agressió, activada per la mateixa por. El problema, socialment, es produeix quan les fòbies es refereixen a grups humans. Entre aquestes destaca la LGTBI FÒBIA perquè és sovint molt agressiva i sempre difícil d'entendre. El gènere és una construcció social i les pràctiques sexuals una opció individual. Per què, doncs, provoquen temor les opcions genèriques alternatives? Quin mal ens poden fer? No ens obligaran a "convertir-nos" ni ens "prendran la feina". Durant molts segles la societat occidental s'ha basat en l'existència de dos gèneres, masculí i femení, identificats automàticament a partir dels genitals i abocats forçosament a l'heterosexualitat amb la missió principal i quasi única de la reproducció. A l'entorn de la fórmula masculí-femení, heterosexualitat i reproducció, s'han organitzat les institucions bàsiques de la societat, com els grups domèstics, les al•liances i cooperació i la transmissió del patrimoni. Tot en un context de societats patriarcals. En aquest model, sancionat per les lleis de Déu i dels homes, qualsevol alternativa és marginal i marginada, i, segons el lloc i el temps, més o menys vexada i castigada. Però això actualment ja no té cap sentit. L'ordre que sustentava aquest model ha canviat o està canviant. És més, fins i tot abans, de sempre, l'autopercepció de gènere i la sexualitat ha estat més o menys diferent en cada cas, encara que s'hagi amagat, negat o mantingut en la intimitat. No hi ha dues persones sexualment idèntiques. Ara bé, això amenaça el poder d'institucions que obtenen la seva legitimació de l'ordre tradicional. I amenaça la masculinitat patriarcal que se sent insegura i per això ataca, per reafirmar-se en la seguretat de l'ordre tradicional i no haver-se de qüestionar. Les agressions LGTBI fòbiques, més o menys actives o gregàries, venen de la inseguretat i del refugi en identitats tradicionals i imaginàries per no haver-se d'enfrontar a un món obert de bat a bat.

PÍNDOLA 23. L'ORIGEN DEL PATRIARCAT.

Ara que se'n parla tant i surten veritats a mitges, que fan més mal que bé, potser val la pena recordar un parell d'idees bàsiques al respecte. El patriarcat és la forma usual d'organització social i política de totes les societats humanes des de la revolució agrícola fins als nostres dies. De l'organització social i política de les societats prèvies a la revolució agrícola no en sabem pràcticament res. Les pedres, els ossos i unes quantes pintures murals no donen per explicar aquestes coses. I els pocs pobles dedicats a la caça i la recol•lecció que han arribat fins a l'era industrial són pobles marginals, que ocupen hàbitats marginals, destinats a desaparèixer, que tampoc no ens serveixen per extreure'n conclusions aplicables a la humanitat paleolítica. A les societats que es formen a partir de la revolució agrícola i fins a la revolució industrial (societats excedentàries, jerarquitzades, urbanes, expansives, especialitzades... Estats, Imperis), hi ha un factor determinant als efectes que ens interessen: la força física. La força és el factor clau per a la supervivència d'una societat en dues situacions específiques: l'obtenció d'aliment en èpoques d'escassedat (una sequera persistent, per exemple) i la guerra. Són situacions per les quals totes les societats agrícoles passaran diverses vegades al llarg de la història. D'aquí, de la seva superioritat quant a força física, ve la supremacia del mascle i el patriatcat. Si alguna vegada, en aquests mil•lennis, ha existit - que no consta- alguna societat matriarcal, ha estat esborrada del mapa per exèrcits de mascles bel•li cosos o no ha sobreviscut a crisis que requerien una gran aportació d'energia muscular. Però, des de la Revolució Industrial, la força física ha deixat de ser un factor determinant, més i més. Per què doncs és continua discriminant les dones i de vegades de manera tan violenta? Bàsicament perquè no és tan fàcil canviar la cultura i renunciar als privilegis. Però ara ja no hi ha raons objectives per a la supremacia del mascle, les dones se n'han adonat, des de les sufragistes, i lluiten pel seus drets i se'n sortiran, en un plis, evolutivament parlant.

PÍNDOLA 22. SOLIDARITAT I INSOLIDARITAT.

La solidaritat és un concepte complex. Té molts topants.De vegades és només caritat i funciona com a lenitiu enfront de la culpabilitat que tots sentim una hora o altra respecte a les persones més desafavorides (sempre hi ha un pitjor). De vegades és el compliment estricte dels preceptes morals de determinada religió o ideologia. I d'altres encara d'hàbits culturals més o menys consolidats. Per ètica personal, per exemple, contra la moral imperant, jo no acostumo a donar mai propines (no m'agrada que acabin convertint-se en una part estructural del sou de determinats col•lectius). Això m'ha costat alguna mala cara i exabruptes. Però, després, hi ha un tipus de solidaritat no normativitzada, relativa, que depèn del criteri ètic de cadascú, com el tracte amb la gent gran o els discapacitats. En tot cas, la solidaritat sempre és una qüestió individual. Es pot gestionar col·lectivament, però l'origen és individual. En alguns casos la gestiona l'Estat a partir dels impostos, en d'altres, ONGS i similars que permeten afinar més els objectius segons les nostres afinitats. La pandèmia, fins ara, ha estat un terreny molt ben adobat per a l'exercici de la solidaritat. I també per a la cara més fosca de la insolidaritat: Països i països sense accés a les vacunes, rebuig a personal sanitari que, després de deixar-hi la pell no era ben rebut pels veïns per la percepció del risc, negacionistes i grups d'edat que han passat de les vacunes, posant en perill altres persones i acaparant les places hospitalàries, quan, malgrat tot, han emmalaltit... Una severa lliçó. Ens esperen grans reptes i no ens podem permetre tant d'egoisme. Si tenim alguna possibilitat serà enfontant-nos-hi amb generositat i racionalitat, col·lectivament.

PÍNDOLA 21. LA TAULA DE DIÀLEG I NEGOCIACIÓ.

 

Catalunya està d'actualitat, si més no de cara endintre. Després de la Diada la Taula de Diàleg. La Taula de Diàleg - i Negociació- és una taula entre el Govern d'Espanya i el Govern de Catalunya, per molts esclafalls que alguns hagin fet a última hora. No és el mateix que negociïn governs o que negociïn partits. Si negocien els governs deixen un marge de discrecionalitat als partits i organitzacions afins per discrepar i mobilitzar-se. Si negocien els partits queden lligats pels mateixos acords de la negociació. És elemental. En tot cas, la Taula, com a Taula de Negociació, és molt desigual. Si hi ha un mínim de seny, en una banda de la Taula hi haurà el Govern espanyol, amb tot el poder polític, la hisenda pública, la representativitat i el recolzament internacional, les forces de seguretat, l'exèrcit... I, a l'altra banda, hi haurà el Govern català, sense res. Si voleu amb algunes competències sempre sotmeses en el seu exercici al dictat final del poder de l'Estat. En aquest marc el Govern català ha demanat amnistia i autodeterminació i el Govern espanyol ha dit que de cap manera. El mal és que la proposta del Govern català no és cap proposta de màxims per començar a negociar, sinó la seva línia vermella, innegociable, i que el Govern espanyol no farà mai cap proposta alternativa que la inclogui. Per a ells, en sentit invers, també és innegociable. Estant així les coses, potser no seria una mala estratègia que el Govern català negociés quotes d'autogovern el més àmplies possible. Quotes polítiques, com una major capacitat legislativa, econòmiques, com la recaptació dels impostos a la basca, simbòliques, com la legalització de les seleccions esportives catalanes, etcètera. Com més autogovern i recursos tingui el govern català, més podrà millorar Catalunya i les condicions de vida dels catalans. I això, la millora de la societat catalana i les condicions de vida dels catalans és l'únic que pot convèncer una àmplia majoria de la població de la bondat de la proposta independentista, condició necessària i potser suficient per forçar l'autodeterminació en el món real.

PÍNDOLA 20. DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2021

Encara que fa temps que no en parlo, perquè la situació està estancada i perquè no tinc res de nou a dir, continuo sent insubornablement independentista, no pas per cap qüestió visceral sinó perquè no trobo gens democràtic que una societat ben definida, com la catalana, no pugui autodeterminar-se i autogovernar-se, si vol i perquè penso que Catalunya, com a Estat, pot donar forma i suport a una societat molt més pròspera i socialment justa. Dit això, no veig gens clara la perspectiva de futur. Per la via del diàleg i la negociació no crec que s'aconsegueixi mai - si no canvia tot el context- ni l'amnistia ni l'autodeterminació i encara menys les dues coses alhora. Però tot i així la taula s'ha de mantenir sempre oberta. Els que desautoritzen el diàleg i la negociació, com la presidenta del Parlament o determinats expresidents de la Generalitat, propugnen la "via unilateral". Però, què redéu vol dir la via unilateral? Que farem una guerra? Que ens manifestarem pacíficament per anar acumulant samarretes i selfies? Que farem una mena de Kale Borroka per donar més feina a la policia i els jutges? Ja hem vist on porta tot això. El mal és que ningú no ho reconeix. Només saben contestar "i tu més". En tot cas, la presència al carrer i altres exhibicions de la voluntat de tanta gent haurien de servir per reforçar la taula de diàleg i negociació. Ni una cosa sense l'altra, ni l'altra sense l'una.

PÍNDOLA 19. L'AMPLIACIÓ DE L'AEROPORT COM A SÍMPTOMA DE TOTS ELS MALS.

 

El govern espanyol, per mitjà de l'empresa pública Aena, ha proposat la inversió de 1.700 milions € per ampliar l'aeroport del Prat per tal que esdevingui un hub que pugui acollir vols de llarga distància, transoceànics. Això ha provocat l'entusiasme dels agents empresarials i del sector de Junts, la dreta del govern català. Per contra, el sector més esquerrà, tant del govern català com espanyol, la CUP, que els dóna recolzament, l'Ajuntament de Barcelona i d'altres implicats i molts agents socials s'hi han oposat. Enfront de la manca de consens - o això diuen- el govern espanyol s'ha fet enrere. Aquesta situació ha fet paleses algunes constatacions i moltes preguntes. Les primeres constatacions són de caràcter estrictament polític: Les coalicions que governen, per una banda a Madrid i de l'altra a Barcelona, són extremadament fràgils i no tenen, ni l'una ni l'altra, un projecte conjunt, uns i altres estan units només per governar. Quan cal prendre decisions crítiques aquí i allà tot grinyola. La subordinació de l'economia i la societat catalana al govern espanyol és gairebé colonial. No es pregunta a Catalunya què necessita (en aquest cas en l'àmbit de les infraestructures) sinó que se li comunica que s'ampliarà l'aeroport del Prat, o res. I es presenta la inversió milionària com un guany fabulós inqüestionable, que, per cert, "blanqueja" la inversió equivalent que es vol fer a l'aeroport de Madrid-Barajas. ¿Necessita realment Catalunya aquesta ampliació? ¿Per a quina mena de desenvolupament econòmic? ¿Per portar més turistes a les destinacions massificades? És més, ¿es pot permetre el planetas l'enorme augment de contaminació i contribució a l'emergència climàtica que comporta l'ampliació de qualsevol aeroport, la potenciació del trànsit aeri? Catalunya i el planeta necessiten la millora radical de la Xarxa ferroviària de rodalies. I necessiten urgentment el corredor ferroviari del Mediterrani. Ni Prat ni Barajas ni cap altre. Parlem-ne. Però, mentrestant ¿per què no es comença per aquí?

PÍNDOLA 18. DE LA REBEL•LIÓ A LA REVOLUCIÓ.

 

A la píndola anterior hi ha hagut un parell de comentaris molt interessants, i en privat més. Jo agraeixo molt que es facin en públic perquè així s'obren a la reflexió i al debat més ampli. Tots els comentaris van en un mateix sentit. La dificultat insalvable de passar de la rebel•lió a la revolució. És a dir de protestar contra el sistema a canviar-lo. Sempre és topa amb els dos mateixos obstacles: mobilitzar una massa prou gran de gent com per provocar un daltabaix i emprendre accions prou contundents com per fer trontollar el sistema. Amb la superació de qualsevol d'aquests dos obstacles i si és de tots dos millor, es podria fer caure el sistema sense massa complicacions. Però en la realitat això no és dona. Ni tan sols accions tan elementals com, per exemple, combatre la bogeria consumista de les festes de Nadal, no comprant ni un sol regal i obsequiat-nos temps, companyia i afecte, en totes les manifestacions imaginables, o aturar, amb grans masses de població, tots i cadascun dels desnonaments, no són viables perquè el seguiment seria molt i molt insuficient. I això que serien, entre tantes altres, accions que farien mal al sistema. Cal recordar com va acabar el 15 M?, o el Procés, encara que tingués, declaradament, altres objectius? O el Tsunami democràtic? Tots aquests moviments evidencien que es pot mobilitzar força gent - tampoc tota la que caldria- per a un temps determinat i amb uns objectius clars i abastables. Però quan passa el temps, la mobilització toca sostre i els objectius no s'assoleixen, la gent se'n torna a casa. Les accions contundents limiten amb el que les organitzacions antisistema en diuen lluita armada i el sistema terrorisme. No m'hi pronunciaré, no és la meva opció. Ara, s'ha produït mai una revolució sense violència? No sé, potser el capitalisme és consumirà en els seus propis excessos i canviarà de rumb abans de precipitar-nos tots a l'abisme. No sé, no crec. Però tampoc sé com canviar-ho, només sé que, mentrestant, hem de continuar lluitant, cadascú a la seva manera, per ètica i coherència.

PÍNDOLA 17. COM ACABAR AMB EL CAPITALISME.

 

El capital, els capitalistes, controlen majoritàriament el poder, de manera directa o indirecta, tant se val, incloent naturalment el poder polític. Si el poder és força i exercici de la força, o sigui violència, només se'l pot desbancar amb més força i violència. En mans de la gent, del poble, de tots i cadascú de nosaltres hi ha molta força, un gran potencial, suficient per dur a terme una revolució incontestable, però és molt difícil de mobilitzar. No és tracta de substituir el capitalisme pel comunisme, no necessàriament. Les experiències que hem tingut amb el comunisme des de 1917 no han estat precisament engrescadores, això sí per causes molt diverses i en un context sempre hostil. Un grafit que he llegit a Instagram diu "Que el capitalismo no sobreviva a esta pandemia". Desgraciadament no només sobreviurà sinó que en sortirà enfortit. La desigualtat és més gran ara que tres anys enrere i ja toca el moll de l'os. És cap aquí vers on hem de conduir les nostres mobilitzacions, no contra el capitalisme en general, sinó per defensar una sanitat pública i de qualitat, personal sanitari suficient i ben pagat, vacunes per a tot el món, tot, treball digne o rendes garantides per a tothom, habitatge i energia a l'abast de tota la població, educació i cultura universals i gratuïtes, recuperació mediambiental del planeta per salvar la biodiversitat i la nostra pròpia espècie. I moltes, moltes més coses per les quals lluitar, cadascú a la seva manera, amb les seves armes, qüestions concretes. Per estratègia sí, però també perquè sinó retrocedirem fins a l'in
fern del capitalisme del segle XIX.

PÍNDOLA 16. VIURE EN CATALÀ A CATALUNYA..

 

Fins els nassos de no poder parlar amb normalitat la meva llengua en el meu país. Per molt que l'Estat vagi fatxendejant dient que Espanya és una democràcia plena i modèlica. I no em refereixo només a les inefables situacions de subordinació lingüística. Qui s'atreveix a parlar català a segons quin metge, o jutge, policia, o simplement al funcionari de torn o a la cuidadora del nostre familiar dependent? Això ja mereixeria que el Tribunal de Drets Humans actués d'ofici. Però em refereixo a coses tan elementals com la conversa amb la caixera d'un supermercat, valencià per cert - i no és el que penseu -, a Sant Andreu. Diu "El número de teléfono, por favor?". "Sí, és el set quaranta-vuit trenta-dos vint-i-nou", per exemple. "Me lo puede repetir en español?" I jo, com que ja soc prou gran per haver perdut la vergonya, li contesto "No". "Es que en español nos entendemos todos". "Perdoni però, què és això de l'espanyol? Deu voler dir el castellà, de Castella, perquè espanyols són també el gallec, el basc i el català en els seus respectius territoris, si no és que ens han donat la independència i jo no me n'he assabentat!". "Es que yo soy de América Latina". "Doncs miri vostè parla castellà perquè la seva terra la van colonitzar els castellans, si l'haguessin colonitzat els catalans parlaria català, però vaja, en tot cas parla una llengua colonial. La seva llengua originària està morta i enterrada pels mateixos castellans que la van colonitzar i per les elits criolles que s'hi volien assimilar. A mi em faria vergonya, però vostè mateixa! Jo no tinc cap problema - i és més del que hauria de fer - a mantenir una conversa bilingüe, jo li parlo en català i vostè em contesta en castellà i viceversa. Hi estic acostumat. Ara, si vostè vol li dic el meu número de telèfon en les llengües oficials de treball de la Unió Europea, que és més gran que Espanya. En anglès, en francès... o en alemany! Cap problema, triï". I de sobte ja m'entén el número, a poc a poc, però l'entén. I així cada dia. Avui al supermercat i demà on? I la setmana que ve tinc metge (argentina) i judici. Humiliacions a dojo!

PÍNDOLA 15. ATEISME I AGNOSTICISME.

 

De cor, per sentiment, soc rotundament ateu. No tinc la fe que es necessita per no ser-ho i no trobo a faltar per a res cap mena de divinitat creadora, ni cap catecisme que em guiï en la meva relació amb el proisme ni per distingir el bé del mal, ni paradisos ensucrats que m'aconsolin de la inexorabilitat de la mort. Independentment de les trampes i les malvestats que les religions han fet sobretot als pobres, a les dones, als pobles sotmesos..., la idea d'un Déu, sigui el que sigui, no m'és necessària ni simpàtica. Ara bé, des d'un punt vista racional no em puc permetre declarar-me ateu, només agnòstic. Jo sóc, a tots els efectes, un científic. He dedicat la major part de la meva vida a les ciències socials, a una disciplina complexa, sense l'elegància i la senzillesa dels teoremes físics o matemàtics, però amb el mateix mètode i les mateixes exigències. He estudiat el coneixement científic relatiu als meus temes d'interès, he fet recerca utilitzant el mètode científic i he mirat de transmetre-ho, tot plegat. De fet, si alguna fe estic disposat a dipositar és en la ciència. Sobretot perquè el coneixement científic sempre és revisable. I, esclar, des d'una perspectiva científica, l'existència de Déu no és rellevant. Les religions, com a activitat humana, o les idees sobre la divinitat, plantegen un gran nombre de qüestions científiques, però Déu, ontològicament, no. No hi ha cap evidència, cap indici, a favor o en contra de l'existència de Déu. Per tant, la ciència no pot fer res més que encongir les espatlles i declarar-se agnòstics. En resum que no sé si soc ateu o agnòstic - depèn del context-, com els deu passar a tants altres ateus, o creients, de cor.

PÍNDOLA 14. LA PUBLICITAT.

 

Això que en diuen publicitat no és publicitat, és propaganda capitalista, adoctrinament. L'objectiu de la publicitat és fer-te comprar, no ja genèricament, que també, però per a aquest fi el sistema té altres instruments més eficaços, com l'obligació social del regal, des de l'auto-regal ("perquè tu t'ho mereixes") fins a les orgies consumistes de Nadal, les vacances, casaments i comunions o l'obsolescència programada, ja sigui en sentit literal si ens referim a cotxes, electrodomèstics, mobles i similars, ja sigui en un sentit d'estatus si ens referim, a més a més, a d'altres coses com la roba, els viatges... La publicitat que ens bombardeja des de la televisió, des del carrer, o des de totes les nostres interfícies informàtiques pretén vendre'ns productes i serveis específics, a més a més d'impel·lir-nos a comprar i a gastar, és a dir a engreixar les fortunes dels capitalistes. Per aconseguir-ho usa diverses estratègies. Potser la més corrent és prometre'ns el paradís a la terra. Quan explicava turisme sempre deia als meus alumnes que, en qüestió de viatges i estades, només hi ha una destinació: el paradís. El que passa és que el paradís pot prendre moltes formes. La publicitat també ven sempre el paradís, cossos, sobretot femenins, que van de regal amb cotxes, productes que et tornen la joventut o et converteixen en la dona perfecta per als homes. La publicitat és molt masclista. Qui té els diners? L'home. Quin és el somni de les dones? Agradar als homes, fer-los menjars que els enganxin i tenir cases perfectes per a ells. Hi ha molts altres aspectes que aquí no hi caben, com la personalització de la publicitat a Internet, o les estratègies a la tele perquè hagis de veure els anuncis sí o sí. Però vull acabar amb un aspecte que m'intriga. Per què als anuncis de parfum també regalen cossos femenins impossibles? És perquè l'home que el compra per regalar pretén transformar físicament la seva dona amb un parfum, per art de màgia, o perquè les dones se'l posin veient la cara de babau dels seus companys quan miren les noies de l'anunci?