dissabte, 21 d’agost de 2021

PÍNDOLA 15. ATEISME I AGNOSTICISME.

 



De cor, per sentiment, soc rotundament ateu. No tinc la fe que es necessita per no ser-ho i no trobo a faltar per a res cap mena de divinitat creadora, ni cap catecisme que em guiï en la meva relació amb el proisme ni per distingir el bé del mal, ni paradisos ensucrats que m'aconsolin de la inexorabilitat de la mort. Independentment de les trampes i les malvestats que les religions han fet sobretot als pobres, a les dones, als pobles sotmesos..., la idea d'un Déu, sigui el que sigui, no m'és necessària ni simpàtica. Ara bé, des d'un punt vista racional no em puc permetre declarar-me ateu, només agnòstic. Jo sóc, a tots els efectes, un científic. He dedicat la major part de la meva vida a les ciències socials, a una disciplina complexa, sense l'elegància i la senzillesa dels teoremes físics o matemàtics, però amb el mateix mètode i les mateixes exigències. He estudiat el coneixement científic relatiu als meus temes d'interès, he fet recerca utilitzant el mètode científic i he mirat de transmetre-ho, tot plegat. De fet, si alguna fe estic disposat a dipositar és en la ciència. Sobretot perquè el coneixement científic sempre és revisable. I, esclar, des d'una perspectiva científica, l'existència de Déu no és rellevant. Les religions, com a activitat humana, o les idees sobre la divinitat, plantegen un gran nombre de qüestions científiques, però Déu, ontològicament, no. No hi ha cap evidència, cap indici, a favor o en contra de l'existència de Déu. Per tant, la ciència no pot fer res més que encongir les espatlles i declarar-se agnòstics. En resum que no sé si soc ateu o agnòstic - depèn del context-, com els deu passar a tants altres ateus, o creients, de cor.

7 comentaris:

  1. Au, va, Joan. No fotem. Si tot el que sé ho he après de tu!

    ResponElimina
  2. La primera -i darrera- vegada que la qüestió em va treure el son tenia poc més de quinze anys. Tot i haver crescut en una familia catòlica practicant, haver estudiat en un col•legi religiós i tenir un entorn farcit de personatges amb hàbits i sotanes, en un parell de mesos vaig considerar la idea de déu ben prescindible.
    No tinc prou coneixement científic ni fil•losòfic per a defensar o negar la seva existència amb arguments prou sòlids, així que el meu és un agnosticisme gandul i seguirà essent-ho, perquè rumiar sobre el tema no té per a mi cap interès. En canvi, la necessitat de moltes societats d'una religió, la utilització de les religions per part dels poderosos i d'altres qüestions relacionades amb rituals, escenografies, cultures, etc., sí que m'interessen i m'agrada escoltar a qui en teoritza o les explica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot arribarà. I no és mandra (de part teva), és seny.

      Elimina
  3. Debat interessant el que proposes, Llorenç. Jo tinc una identitat atea, ja que intel.lectualment rebutjo la possibilitat de l'existència de qualsevol déu. Des de Huxley fins ara, tinc la sensació que l'agnosticisme és un mètode per continuar marejant la perdiu! O, si voleu, una manera políticament correcta de declarar un ateisme relativista. És a dir un oxímoron!
    Salut Llorenç, salut Joan!

    ResponElimina
  4. M'ha semblat molt sugerent la intervenció de Marieta i la seva referència a l'ús polític de les religions!
    Recordo sempre una sentència de Marvin Harris, que està manllevada dels clàssics marxistes, quan es refereixen a les grans religions monoteístes: "No és cert que Déu ens fes a nosaltres (el poble elegit) a la seva imstge i versemblança, sinó a l'inrevés, són els pobles (vol dir els seus dirigents) els que creen el(-s) seu(-s) déu(-s) a la seva imatge i versemblança."

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això ja en parlaré un dia o altre. Una píndola no dona per més, però fa de més bon llegir, oi?

      Elimina