PÍNDOLA 20. DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2021

Encara que fa temps que no en parlo, perquè la situació està estancada i perquè no tinc res de nou a dir, continuo sent insubornablement independentista, no pas per cap qüestió visceral sinó perquè no trobo gens democràtic que una societat ben definida, com la catalana, no pugui autodeterminar-se i autogovernar-se, si vol i perquè penso que Catalunya, com a Estat, pot donar forma i suport a una societat molt més pròspera i socialment justa. Dit això, no veig gens clara la perspectiva de futur. Per la via del diàleg i la negociació no crec que s'aconsegueixi mai - si no canvia tot el context- ni l'amnistia ni l'autodeterminació i encara menys les dues coses alhora. Però tot i així la taula s'ha de mantenir sempre oberta. Els que desautoritzen el diàleg i la negociació, com la presidenta del Parlament o determinats expresidents de la Generalitat, propugnen la "via unilateral". Però, què redéu vol dir la via unilateral? Que farem una guerra? Que ens manifestarem pacíficament per anar acumulant samarretes i selfies? Que farem una mena de Kale Borroka per donar més feina a la policia i els jutges? Ja hem vist on porta tot això. El mal és que ningú no ho reconeix. Només saben contestar "i tu més". En tot cas, la presència al carrer i altres exhibicions de la voluntat de tanta gent haurien de servir per reforçar la taula de diàleg i negociació. Ni una cosa sense l'altra, ni l'altra sense l'una.

PÍNDOLA 19. L'AMPLIACIÓ DE L'AEROPORT COM A SÍMPTOMA DE TOTS ELS MALS.

 

El govern espanyol, per mitjà de l'empresa pública Aena, ha proposat la inversió de 1.700 milions € per ampliar l'aeroport del Prat per tal que esdevingui un hub que pugui acollir vols de llarga distància, transoceànics. Això ha provocat l'entusiasme dels agents empresarials i del sector de Junts, la dreta del govern català. Per contra, el sector més esquerrà, tant del govern català com espanyol, la CUP, que els dóna recolzament, l'Ajuntament de Barcelona i d'altres implicats i molts agents socials s'hi han oposat. Enfront de la manca de consens - o això diuen- el govern espanyol s'ha fet enrere. Aquesta situació ha fet paleses algunes constatacions i moltes preguntes. Les primeres constatacions són de caràcter estrictament polític: Les coalicions que governen, per una banda a Madrid i de l'altra a Barcelona, són extremadament fràgils i no tenen, ni l'una ni l'altra, un projecte conjunt, uns i altres estan units només per governar. Quan cal prendre decisions crítiques aquí i allà tot grinyola. La subordinació de l'economia i la societat catalana al govern espanyol és gairebé colonial. No es pregunta a Catalunya què necessita (en aquest cas en l'àmbit de les infraestructures) sinó que se li comunica que s'ampliarà l'aeroport del Prat, o res. I es presenta la inversió milionària com un guany fabulós inqüestionable, que, per cert, "blanqueja" la inversió equivalent que es vol fer a l'aeroport de Madrid-Barajas. ¿Necessita realment Catalunya aquesta ampliació? ¿Per a quina mena de desenvolupament econòmic? ¿Per portar més turistes a les destinacions massificades? És més, ¿es pot permetre el planetas l'enorme augment de contaminació i contribució a l'emergència climàtica que comporta l'ampliació de qualsevol aeroport, la potenciació del trànsit aeri? Catalunya i el planeta necessiten la millora radical de la Xarxa ferroviària de rodalies. I necessiten urgentment el corredor ferroviari del Mediterrani. Ni Prat ni Barajas ni cap altre. Parlem-ne. Però, mentrestant ¿per què no es comença per aquí?

PÍNDOLA 18. DE LA REBEL•LIÓ A LA REVOLUCIÓ.

 

A la píndola anterior hi ha hagut un parell de comentaris molt interessants, i en privat més. Jo agraeixo molt que es facin en públic perquè així s'obren a la reflexió i al debat més ampli. Tots els comentaris van en un mateix sentit. La dificultat insalvable de passar de la rebel•lió a la revolució. És a dir de protestar contra el sistema a canviar-lo. Sempre és topa amb els dos mateixos obstacles: mobilitzar una massa prou gran de gent com per provocar un daltabaix i emprendre accions prou contundents com per fer trontollar el sistema. Amb la superació de qualsevol d'aquests dos obstacles i si és de tots dos millor, es podria fer caure el sistema sense massa complicacions. Però en la realitat això no és dona. Ni tan sols accions tan elementals com, per exemple, combatre la bogeria consumista de les festes de Nadal, no comprant ni un sol regal i obsequiat-nos temps, companyia i afecte, en totes les manifestacions imaginables, o aturar, amb grans masses de població, tots i cadascun dels desnonaments, no són viables perquè el seguiment seria molt i molt insuficient. I això que serien, entre tantes altres, accions que farien mal al sistema. Cal recordar com va acabar el 15 M?, o el Procés, encara que tingués, declaradament, altres objectius? O el Tsunami democràtic? Tots aquests moviments evidencien que es pot mobilitzar força gent - tampoc tota la que caldria- per a un temps determinat i amb uns objectius clars i abastables. Però quan passa el temps, la mobilització toca sostre i els objectius no s'assoleixen, la gent se'n torna a casa. Les accions contundents limiten amb el que les organitzacions antisistema en diuen lluita armada i el sistema terrorisme. No m'hi pronunciaré, no és la meva opció. Ara, s'ha produït mai una revolució sense violència? No sé, potser el capitalisme és consumirà en els seus propis excessos i canviarà de rumb abans de precipitar-nos tots a l'abisme. No sé, no crec. Però tampoc sé com canviar-ho, només sé que, mentrestant, hem de continuar lluitant, cadascú a la seva manera, per ètica i coherència.