A la píndola anterior hi ha hagut un parell de comentaris molt interessants, i en privat més. Jo agraeixo molt que es facin en públic perquè així s'obren a la reflexió i al debat més ampli. Tots els comentaris van en un mateix sentit. La dificultat insalvable de passar de la rebel•lió a la revolució. És a dir de protestar contra el sistema a canviar-lo. Sempre és topa amb els dos mateixos obstacles: mobilitzar una massa prou gran de gent com per provocar un daltabaix i emprendre accions prou contundents com per fer trontollar el sistema. Amb la superació de qualsevol d'aquests dos obstacles i si és de tots dos millor, es podria fer caure el sistema sense massa complicacions. Però en la realitat això no és dona. Ni tan sols accions tan elementals com, per exemple, combatre la bogeria consumista de les festes de Nadal, no comprant ni un sol regal i obsequiat-nos temps, companyia i afecte, en totes les manifestacions imaginables, o aturar, amb grans masses de població, tots i cadascun dels desnonaments, no són viables perquè el seguiment seria molt i molt insuficient. I això que serien, entre tantes altres, accions que farien mal al sistema. Cal recordar com va acabar el 15 M?, o el Procés, encara que tingués, declaradament, altres objectius? O el Tsunami democràtic? Tots aquests moviments evidencien que es pot mobilitzar força gent - tampoc tota la que caldria- per a un temps determinat i amb uns objectius clars i abastables. Però quan passa el temps, la mobilització toca sostre i els objectius no s'assoleixen, la gent se'n torna a casa. Les accions contundents limiten amb el que les organitzacions antisistema en diuen lluita armada i el sistema terrorisme. No m'hi pronunciaré, no és la meva opció. Ara, s'ha produït mai una revolució sense violència? No sé, potser el capitalisme és consumirà en els seus propis excessos i canviarà de rumb abans de precipitar-nos tots a l'abisme. No sé, no crec. Però tampoc sé com canviar-ho, només sé que, mentrestant, hem de continuar lluitant, cadascú a la seva manera, per ètica i coherència.
No conec cap revolució sense violència ni tan sols la última que encara estem patint
ResponEliminaLa revolució del capitalisme front la classe obrera fent passà gana i penúries a tots amés de crear una por al treballador similar a la que es va patir amb la Inquisició. Per sort no la vaig viure però estic visquent una maldat per sotmetre al poble similar a la que he llegit.
En Aquest cas no hi veig la Església darrera però el poder econòmic d'ara coneix molt bé la història
Volen sotmetre al pobre i com a guerrers hi posen unes forçes amb suport polític
No sóc entès ni estudiós, només un simple ciutadà amb la visió del que pot veure.
Sí, d'acord amb la situació que descrius, però això no és cap revolució. Les revolucions van de baix a dalt. Jo crec que aquí li escau l'expressió que van encunyar V. Cousin per a l'esclat del capitalisme mercantil, l'absolutisme i les reformes religioses: "L'ofensiva victoriosa dels poders".
ResponElimina