PÍNDOLA 7. LA VERITAT

No puc sofrir la gent que creu estar en possessió de la veritat absoluta. Són potencialment perillosos perquè en nom de la veritat és poden fer moltes desgràcies La veritat absoluta no existeix. Existeixen certeses parcials, instrumentals, de conveniència... que ens permeten entendre'ns els uns als altres. Són formalitzacions del coneixement. El coneixement pren diverses formes. El principal, als nostres dies, és el coneixement científic. És el més fiable perquè és intersubjectiu - es pot compartir i verificar- i normalment funciona, és aplicable. Tanmateix requereix un acte de fe primigeni en la fiabilitat dels nostres sentits per copsar les dades empíriques i en la validesa de la raó per experimentar amb elles, comparar-les, analitzar-les i extreure'n conclusions. Hi ha altres formes de coneixement que poden ser molt enriquidores, però que són personals i intransferibles, com ara el coneixement artístic - o poètic-, la fe, que ens dona pau i té una explicació per a tot, però que es té o no es té, o el coneixement que prové del estats alterats de consciència, com els que provoquen determinades substàncies psicotròpiques o l'amor. Totes aquestes formes de coneixement ens poden proporcionar veritables il•luminacions, canvis de paradigma, però no les podem compartir plenament amb ningú. Per tant, gaudim de les nostres modestes aproximacions a la veritat, adquirides per la via que sigui, però no pretenguem fer-ne dogmes. Estiguem sempre disposats a revisar, contrastar i canviar si és el cas les nostres conviccions. Sense por.

PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA

 

PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA. El racisme té tantes cares, tants aspectes i històries que ens caldria tot un pot de píndoles per enumerar-les. Em limitaré doncs a remarcar un aspecte del tot central, que explica en bona part perquè tots som més o menys racistes: el nostre rebuig no té res a veure amb el color de la pell sinó amb la misèria dels "negres", "els moros", "els sudaques"... I amb unes formes de vida que representen, en les quals, com en la misèria, ens fa por de caure i ens en volem allunyar. Per això no som racistes amb certs polítics, actors, músics o esportistes negres o moros. O, si ho som una mica, és perquè ens recorden la misèria i marginalitat dels altres. Per això tampoc som racistes amb els japonesos. Més valdria que ens fixéssim en nosaltres mateixos i ens adonéssim que, per a la gent del nord, blancs, anglosaxons i protestants dominants, nosaltres som sospitosament morens i pobres.