PÍNDOLA 30.EMERGÈNCIA CLIMÀTICA. LA LLUITA PEL RELAT.

 

Aquesta setmana se celebra a Glasgow la COP26, Conferència sobre el Canvi Climàtic. A la Píndola 13 i en d'altres posteriors en menor mesura ja em vaig referir al caràcter vicari del poder polític institucional i, per tant, a la seva irrellevància. Ara aquests mateixos polítics es reuneixen de nou, teòricament per prendre acords i establir compromisos per frenar el canvi climàtic. Per molta retòrica que es faci no servirà de res. Transmetran els missatges que els convingui, és a dir que convinguin als interessos que representen. Prendran compromisos o no, segons els interessi més o menys, i després actuaran o no actuaran independentment dels suposats compromisos en coherència amb les estratègies del capital. Al capdavall el relat, que inclou els tractats i els compromisos, és una part important d'aquesta estratègia. El mateix concepte de "canvi climàtic", segons diuen, va ser encunyat o posat en circulació per polítics i publicistes al servei del sistema perquè no es parlés d'emergència climàtica o altres conceptes igualment inconvenients. Tot això, de fet, ja ho sabem. El que no s'acaba d'entendre és perquè comprem aquesta ficció, per què la compren els mitjans de tot color i, fins i tot, segons sembla, científics i activistes de tota solvència, com la Greta Thunberg, per exemple, que, si no m'enganyo molt, em sembla una activista del tot honesta i conscient del paper que representa. Com pot ser que científics i activistes continuïn pensant que els polítics són interlocutors vàlids i que instàncies com la ONU estan al servei de la humanitat i de la justícia o que tenen alguna capacitat de decisió que contradigui el sistema? Com pot ser que mantinguin discursos com que "els petits canvis són poderosos" o que "el medi és cosa de tots"? De debò que no ho entenc, però mirin, no. Necessitem grans canvis i la capacitat de fer-los està en mans del gran capital. La emergència climàtica ens afecta a tots, però revertir el procés que ens aboca a la catàstrofe és cosa d'uns quants, els mateixos que l'han provocat i el continuen provocant. En això ens hauríem de centrar.

PÍNDOLA 29. PORNOGRAFIA I PROSTITUCIÓ.

Pornografia i prostitució no són el mateix però tenen prou aspectes en comú per abordar-les en una mateixa reflexió. D'entrada, estem parlant de sexe per diners, si bé la pornografia és molt més selectiva en general. L'objectualització i submissió de la dona també es dóna de manera principal en ambdós casos, encara que la casuística presenta excepcions. Però em volia centrar en dos aspectes d'aquest bigarrat univers, sobre els quals crec que caldria intervenir amb contundència. D'una banda el model normatiu de sexualitat que transmet la pornografia centrat en la penetració i el sexe oral pràcticament en exclusiva. En la mesura que la pornografia esdevé la principal o única font explícita d'informació sexual de nens, joves i molts adults, es produeix una distorsió molt greu de les pràctiques i les expectatives sexuals. Jo comprenc que en un producte audiovisual que busca l'excitació immediata no hi té cabuda massa res més. Potser no és a la pornografia que se li ha de demanar responsabilitats, sinó a la resta de productes audiovisuals que tenen el sexe i el nu com a tabús. Potser seria hora que en pel·lícules i sèries "normals" veiéssim quan correspongui jocs eròtics diversos i excitants més enllà del "aquí te pillo aquí te mato" -
habitualmentt vestits-, fruit de l'arravatament, o de les el·lipsis i enquadraments forçats que ara predominen de llarg. Si el sexe estigués present amb naturalitat i quan calgui als audiovisuals no pornogràfics, la pornografia passaria a ser un model més, bastant fantasiós, i no el cànon com és ara. En el cas de la prostitució, el problema principal és el tràfic i explotació de les dones. En això caldria intervenir-hi amb mesures policials i jurídiques radicals i exemplaritzants. Més enllà d'això, si no hi ha explotació ni submissió, i se genera un marc legal i higiènico sanitari i es respecta, tant pel que fa a la gent del porno, de la prostitució, o als dobles de cossos de l'audiovisual, sobretot dones, però també homes, no em sento autoritzat a opinar. Penso que el que ha de prevaldre és la llibertat de cadascú. Mentre la llibertat no es coarti, ni es faci mal a ningú, jo no tinc res a dir.