La solidaritat és un concepte complex. Té molts topants.De vegades és només caritat i funciona com a lenitiu enfront de la culpabilitat que tots sentim una hora o altra respecte a les persones més desafavorides (sempre hi ha un pitjor). De vegades és el compliment estricte dels preceptes morals de determinada religió o ideologia. I d'altres encara d'hàbits culturals més o menys consolidats. Per ètica personal, per exemple, contra la moral imperant, jo no acostumo a donar mai propines (no m'agrada que acabin convertint-se en una part estructural del sou de determinats col•lectius). Això m'ha costat alguna mala cara i exabruptes. Però, després, hi ha un tipus de solidaritat no normativitzada, relativa, que depèn del criteri ètic de cadascú, com el tracte amb la gent gran o els discapacitats. En tot cas, la solidaritat sempre és una qüestió individual. Es pot gestionar col·lectivament, però l'origen és individual. En alguns casos la gestiona l'Estat a partir dels impostos, en d'altres, ONGS i similars que permeten afinar més els objectius segons les nostres afinitats. La pandèmia, fins ara, ha estat un terreny molt ben adobat per a l'exercici de la solidaritat. I també per a la cara més fosca de la insolidaritat: Països i països sense accés a les vacunes, rebuig a personal sanitari que, després de deixar-hi la pell no era ben rebut pels veïns per la percepció del risc, negacionistes i grups d'edat que han passat de les vacunes, posant en perill altres persones i acaparant les places hospitalàries, quan, malgrat tot, han emmalaltit... Una severa lliçó. Ens esperen grans reptes i no ens podem permetre tant d'egoisme. Si tenim alguna possibilitat serà enfontant-nos-hi amb generositat i racionalitat, col·lectivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada