La pregunta que ens fem més sovint i que segurament ens fan més sovint és: i si arribem a ser independents, després de la independència, què?
És impossible contestar-la d’una manera rotunda perquè després de la independència, dependrà molt del que fem, sobretot nosaltres, però també els altres.
Corren molts articles sobre el tema, des d’articles catastrofistes propiciats pel pensament espanyolista més ranci, fins a articles d’un gran optimisme que a vegades et fan preguntar-te si responen a una anàlisi projectiva més o menys fundada de la realitat o només al desig.
Jo no sóc economista, ni polítòleg, però hi ha algunes coses que només requereixen un mínim d’observació de la realitat social per deduir-les, i a més a més, com a antropòleg, estic acostumat a practicar una doble aproximació a la realitat social, de prop i de lluny.
Amb aquest equipament bàsic hi ha unes quantes conseqüències que, en qualsevol cas, em semblen evidents.
En primer lloc que el nou estat català ha de tenir més diners que no pas té ara com a comunitat autònoma, perquè la diferència entre el que recapte i el que rep de l’estat espanyol és molt gran.Òbviament haurà d’assumir la part que li correspongui del deute espanyol, però en contrapartida rebrà les propietats de l’estat espanyol a Catalunya. No sé com ho compten els economistes, però, des d’una perspectiva purament racional, hi ha dues coses que em semblen evidents: Catalunya no ha de pagar unes infraestructures que són seves, per més que siguin titularitat de l’estat espanyol, perquè ja les ha pagades amb escreix mitjançant els impostos. És més, si es fes una mena de balança de pagaments, segurament Catalunya, al llarg de tota la història que ha viscut unida a Espanya, ha pagat molt més del que no pas ha rebut, per tant el saldo ens hauria de ser favorable.
D’altra banda, fins on arriba la meva percepció, Catalunya no és un país on hagi fet tant de mal com en altres llocs l’especulació. Hi ha hagut bombolla immobiliària, sí, i els bancs han rebut per la seva mala praxi (que després hem hagut de pagar entre tots), però jo no veig a Catalunya una bombolla immobiliària tan bèstia com al País Valencià o la Comunitat de Madrid, i entre els nostres bancs no sembla que hi hagi casos que es puguin comparar al de Bankia, per tant, no veig que ens trobem, en el cas de Catalunya, en un país en fallida. Tindrem deutes, sí, és clar, però, tal com jo ho veig, menys que ara. Com els haurem de pagar ja depèn d’opcions polítiques i, per tant, ideològiques.
Podrem funcionar com un país normal amb una economia més o menys sanejada? En teoria sí. M’he estat mirant com anaven països europeus similars. No els que se’ns assemblen més per població, que són Bulgària i Sèrbia, però que no crec que siguin models massa atractius, sinó països als que segurament ens voldríem assemblar, com Dinamarca, amb cinc milions sis-cents-mil habitants, Finlàndia, amb cinc milions quatre-cents mil o Noruega, amb poc més de cinc milions, fins i tot Àustria, per la part poblacionalment alta, amb uns vuit milions i mig d’habitants, un més que Catalunya. Catalunya, l’any 2011, va tenir un producte interior brut (PIB) de 200.323 milions d’euros, el més alt d’Espanya. En aquest mateix període el PIB de Dinamarca va ser de 209.000 milions d’euros; el de Finlàndia de 198.000 milions, el de Noruega de 269.000 milions, o sigui, relativament comparables però amb una població sensiblement més baixa. El d’Àustria, amb una població més alta, va ser de 357.000 milions. No hi arribem, però no estem tan malament, el PIB de Bulgària i Sèrbia, que tenen una població pràcticament equivalent a la nostra, va ser respectivament de 102.000 i 81.000 milions. Estem molt més lluny dels pobres que dels rics.
A la pràctica, el nivell relatiu de riquesa de l’estat català vindria a ser només un punt més alt, en termes de PIB per cápita, que l’actual. Per tant, al meu entendre, el problema entre Catalunya i Espanya, en cas de separació, no rau en què quedi una Catalunya rica i una Espanya pobra, queden dos països equiparables, perfectament viables dintre d’una economia desenvolupada, amb la gran diferència de les barbaritats que s’hagin fet en un lloc i en un altre i, sobretot, de com se gestioni l’economia d’un i d’altre. El problema rau en què Catalunya, actualmente, no recapta la integritat del seu PIB, i això, amb una densitat de 234,83 hab per km2, molt més alta a l’àrea metropolitana de Barcelona en sentit ampli, on es concentra majoritàriamen la població, deriva en uns índex de qualitat de vida molt més baixos que d’altres zones amb menor productivitat global. Per tant la idea d’una Catalunya insolidària o d’una Espanya pobra és una pura fal·làcia, una altra cosa és la distribució que es faci dintre d’Espanya del PIB, tant per territoris com per estaments socials i objectius i una altra la que es faci a Catalunya. Amb això tornem al començament, tant Espanya com Catalunya són, poden ser, països absolutament viables, ara bé, que vagin més bé o més malament i com es distribueixi la riquesa depèn de les polítiques econòmiques i socials d’un i altre.
Per això dic que la independència de Catalunya no és un conflicte identitari sinó un projecte de país. Dins d’Espanya, amb les polítiques que està fent el PP i les que pot aplicar el PSOE, si algun dia arriba a aixecar el cap, ja sabem què ens espera. A Catalunya, si ens podem governar nosaltres mateixos, tenim tot un repte per davant per fer una societat pròspera i justa, sense perjudicar ningú.
Aquesta política ha de portar i pot portar a una redistribució de la riquesa (via salarial) que reactivi el consum i amb ell la producció, l’economia en conjunt i la recaptació via impositiva directa i indirecta de diners suficients per mantenir i millorar l’estat del benestar. Per a això cal imposar només la voluntat popular a una casta de pirates que han provocat l’actual ensulsiada per apropiar-se del botí. És una vella estratègia per omplir les arques dels poderosos.
A Catalunya això és evitable perquè, en crear un país nou, cal establir unes noves regles del joc, una nova constitució, a partir d’un nou parlament on el ventall de forces amb sensibilitat social, des de la socialdemocràcia a l’extrema esquerra parlamentària, pot obtenir clarament la majoria. Pensem que, a les eleccions que haurien de conduir a la formació del parlament constituent, ja no es votaria en clau nacionalista perquè ja seríem un país independent, i, per tant, fora les carotes, cada partit s’hauria de definir en funció de la seva ideología, del model de societat que vol. Tots seríem igualment catalans. I recordem que a Catalunya, històricament, durant tota la transició, a les eleccions generals, pràcticament sempre ha guanyat l’esquerra (comptant-hi la socialdemocràcia, és clar), tot i que sempre hi ha hagut una part important de vots a la dreta nacionalista, convençuts que serien els únics que ens defensarien a Madrid. La dreta nacionalista també ha guanyat gairebé totes les eleccions autonòmiques per por que Catalunya fos governada per les forces d’obediència estatal. Tot això desapareix amb la independència i les esperances són ben fundades. El que cal és acabar amb aquest element de distorsió que representa l’absurda dependència de l’estat espanyol.
Després ja discutirem si ens convé estar a la UE o no (alguns dels països més prospers d’Europa no hi són), o si ens convé mantenir l’Euro o una moneda que ens confereixi més llibertat i competitivitat (encara més països europeus han rebutjat de sotmetre’s a les restriccions de la moneda única). Construir un nou país, just i pròsper, després de la independència, és un repte, una possibilitat certa, una il·lusió i la confirmació per a d’altres pobles (entre ells els pobles d’Espanya) que un altre món, efectivament, és possibe.
Necessitem un promptuari en què els tècnics ho expliquin d’una manera breu i planera, que tothom pugui llegir i entendre. Ho he demanat i m’han dit que s’estava fent. A part vull dir del llibre que es vol fer per explicar-nos cara enfora, perquè, sobretot, ens cal explicar-nos cara endintre, cal que tota la població de Catalunya entengui que la independència és el camí per tornar el poder al poble i per construir el món que volem, per acabar amb la submissió a la voracitat del capital. I necessitem també el recolzament de la gent d’altres pobles, sobretot dels pobles d’Espanya, perquè amb això estem obrint un camí també per ells, necessitem que el poble d’Espanya estigui amb el poble català a favor de la independència i no seguint el joc dels poderosos que ens esclafen a tots plegats.
M'agrada!! No és gens triomfalista i resulta molt clar.
ResponEliminaSalutacions Llorenç!
Hola Llorenç
ResponEliminaJa he llegit el bloq de l'Albert Balbastre (ens va deixar el seu enllaç en un comentari seu a l'anterior post teu). Llegint el que ha escrit l'Albert i llegint el que tu escrius he arribat a certes conclusions.
Tant l'Albert com tu, quan parleu d'independència exposeu la vostra propia experiència: allò que heu viscut o que viviu en rel-lació al fet ser catalans. Jo també ho he fet en els meus comentaris dins del teu bloq. I d'altra banda parlem de la necessitat independitzar-nos atenent a raons polític-económiques.
Per això, quan dius "Per això dic que la independència de Catalunya no és un conflicte identitari sinó un projecte de país" no estic totalment d'acord amb tu. Jo crec que si existeix un xoc identitari provocat pel rebuig i la falta de respecte que desenvolupen els sectors "espanyolistes" en contra del fet català.
I l'altra conclusió a la que he arribat es que molts ciutadans catalans no contemplen la idea d'una Catalunya amb estat propi perquè se senten espanyols i punt. No es fan cap plantejament més. Es a dir, viuen fora de qualsevol interés per saber com funcionem a l'actualitat politica i económicament, i como podriem funcionar i viure sense estar dins d'Espanya. I aquest catalans, per suposat, no viuen el conflicte identitari: conflicte que jo si que mantenc que existeix. Aquests ciutadans catalans tenen prou amb que guanyi "La Roja", "Fernando Alonso", i poca cosa més. No viuen amb interés l'actualitat económica, política i social.
Això es un handicap a l'hora d'aconseguir vots (en la posible consulta) a favor de la independència.
Aquest llibre que dius que s'està fent anirà bé per a que aquests ciutadans endormiscats despertin una mica.
Una abraçada
David Tirado
Vau veure, ahir nit, "El gran debate" a Telecinco? Impressionant!
ResponEliminaEl PP, a mig programa va enviar un comunicat (a la direcció del programa) amenaçant amb prendre accions legals degut al contingut del que s'estava expressant en aquell moment. L'únic que es feia al programa es fer debat en referencia a la publicació que havien fet dos diaris de tirada nacional sobre certes males pràctiques económiques que podrien involucrar a les cúpules del partit, i encara més enllà.
El comunicat del PP va ser un atemptat, cutre, contra la llibertat d'expressió.
Aquests son els que estàn governant l'Estat Espanyol?
Les tenim crues. Ja podem preparar-nos, a Catalunya, davant de la idea del "dret a decidir", front a aquesta dreta política (i vull recalcar el de política) que no es capaç de respectar allò que és el més elemental a una democracia: la llibertat d'expressió.
David Tirado
Hola Llorenç
ResponEliminaEl artículo es interesante, sin duda. En efecto, no se ve por qué una Catalunya independiente no iba a ser viable económicamente, cuando hasta un desastre de país como España lo es.
Quizás habría sólo un punto, que más que una discrepancia sería un complemento de tu postura. Pienso que la entidad "España" es sumamente problemática, y que más que un pueblo español deberíamos habar de varios pueblos o nacionalidades dentro del Estado Español, sin duda profundamente hermanados y estrechamente relacionados entre sí, pero que difícilmente encajarían dentro de una nacionalidad única. A la nacionalidad catalana se unirían la nacionalidad valenciana, la balear, la vasca, la gallega, la andaluza, la castellana, la canaria y la asturiana, por lo menos. El término "España" sólo designaría la estructura administrativa que se extiende a todas esas nacionalidades. Pero cada vez más pienso que no existe una "nacionalidad española". Porque España nunca ha sido una nación.
Hablando de mi propio caso, yo siento que mi idioma materno no fue el castellano (al menos, no el oficial), sino el asturiano. Un idioma reprimido, humillado, perseguido y aplastado como pocos en España. Mi padre me dijo muchas veces que cuando era pequeño, allá por los años 40 y 50, en la escuela le pegaban o le castigaban de cara a la pared por decir palabras en asturiano, las mismas palabras que había aprendido en su casa de su madre desde que nació. También recuerda que, en los pueblos, guardias civiles que no eran asturianos -sobre todo castellanos y leoneses- solían burlarse, insultar, amenazar y hasta golpear impunemente a asturianos por hablar en asturiano. Ésa es la realidad.
¿Cómo no iba a entender que los catalanes se sientan profundamente humillados y heridos cuando desde el Estado central no se les reconocen sus derechos? Este país es una vergüenza, y su historia entera es también una vergüenza. Un saludo.
Gràcies a tots i totes per les vostres aportacions. No he dit res no perquè no les llegeixi o passi d'elles, sinó perquè comparteixo plenament i agraeixo les vostres consideracions. Només un matís al David: diguem que "no vull que sigui un conflicte identitari", malgrat que m'he trobat amb problemes en aquest sentit, jo no vull viure en contra ni al marge dels pobles d'Espanya, vull que ens deixin tenir un estat propi, independent, i que poguem desenvolupar un projecte de societat justa i pròspera. Mira, el Juan Carlos parla d'Asturias. Jo sóc un enamorat d'Asturias. Avui acaba de renunciar a fer un curs a Oviedo sobre patrimoni i responsabilitat social en la conjuntura actual perquè se'm trepitja amb les classes del segon semestre, i em sap un greu que no us podeu imagina, pel curs, òbviament, per la gent que han tingut l'encert d'organitzar-lo, per Oviedo (hi tinc debilitat) i per Asturias en general. Quan vaig anar a passar el meu darrer agost a Asturias fa cinc o sis anys (quan vam fer el Vellos, David), en arribar i parar el cotxe, cap a l'interior de Llanes, el primer que em vaig trobar era un cartell que deia "Boicot productos catalanes". Vaig passar un mes d'agost perfecte, traduïnt Castelao a la platja de Barro i fent turisme pel principat. El "boicot productos catalanes" es va quedar en una anècdota i una foto, Asturias i els asturians em van quedar en un lloc preferent de la meva memòria emotiva (si és que això existeix), on ja els tenia (hi he anat moltes vegades). Jo no vull que em separin d'Asturias, per agafar l'exemple que posa el Juan Carlos, jo del que em vull separar és de l'estat espanyol, per poder fer un altre projecte de societat.
ResponEliminaGracias por el comentario, Llorenç. Como bien dices, lo del cartel no es más que una pura anécdota, pues nada está más lejos del carácter de la inmensa mayoría de los asturianos que desear cualquier mal a Cataluña, una tierra con la que nos unen numerosos lazos de hermandad, amistad y fraternidad inquebrantables.Por otro lado, es una pena lo del curso. Otra vez será.
ResponEliminaPor otro lado, pienso si la única manera de poder hacer otro proyecto de sociedad para el conjunto del territorio del Estado Español no sería también el separarse del Estado Español. No necesariamente mediante la independencia sino estableciendo una Federación de Repúblicas Ibéricas, como quería Françesc Macià, en la que no sólo el nombre de "España" sino también todas sus viejas estructuras seculares, muchas de ellas sumamente opresivas, quedaran completamente eliminados, definitivamente barridos. Un saludo cordial.
Yo creo, Juan Carlos, y si me has ido siguiendo ya me has leído este argumento en más de una ocasión que el camino de la independencia de Cataluña, que es un camino aún difícil, pero factible (si conseguimos una mayoría amplia, lo suficientemente amplia, no creo que a nadie le interese convertirnos en los kurdos de Europa)y, a partir de aquí -de eso estot convencido- podemos levantar un modelo de sociedad más prospera y justa, si eso llega a ser así, puede ser un modelo adaptable a muy diversas realidades. La independencia que queremos, lo sabes bien -por lo menos de modo muy mayoritario- no es de los pueblos de España, ninguno, sino del Estado español que es una remora para todos. A partir de aquí, de una situación de libertad y sabiendo que la independencia es sólo un hecho político, por supuesto que yo creo que se abren otras posibilidades confederales -conjuntas, bilaterales...-. Dicen que existe una agenda oculta en la Unión Europea que propugna la necesidad de aumentar la relevancia de las "regiones" por encima de los estados nacionales. No sé hasta qué punto creer esas cosas, pero sí pienso que la historia, con su dibámica de "glocalización" está pidiendo esto y que los estados nación nacidos o confirmados con las revoluciones burguesas ya no se adaptan a estos tiempos, han periclitado, como los imperios. Ojalá sea así y lleguemos a tiempo de verlo.
ResponEliminaTotalmente de acuerdo, Llorenç. De hecho, argumentos como los tuyos los encuentro muy sólidos. Como bien dices, una Catalunya independiente que conservara un Estado del bienestar fuerte y que protegiera eficazmente los derechos de todos sus ciudadanos y ciudadanas y de todos su residentes sería una guía, un faro y una esperanza para todos los pueblos del Estado Español. Nos demostraría que, en efecto, sí hay alternativas al capitalismo salvaje neoliberal, y podría ser el detonante de una transformación radical que de una vez por todas sustituyera a las reaccionarias y corruptas instituciones del Estado español (en avanzado estado de descomposición) por formas políticas más democráticas. Es un sueño hermoso, sin ninguna duda. Ojalá se haga realidad.
ResponEliminaPor otro lado, yo también he escuchado a menudo el argumento de que al Gran Capital le conviene fragmentar y dividir los Estados grandes en Estados pequeño y supuestamente más débiles, para así poder dominarlos mejor. Pero lo cierto es que este argumento no se sostiene por ninguna parte: porque ahí tenemos en Europa grandes Estados leviatánicos que, a pesar de ello, están completamente rendidos a los másters del capital, como España y Alemania, sin ir más lejos. Y también tenemos formas de organización colectiva no estatales, como la cooperativa Mondragón o el mismo 15-M, que han abierto espacios de libertad y de solidaridad frente al dominio apabullante del Capital. No hay ninguna razón por la que una Catalunya independiente no pueda convertirse en uno de esos espacios alternativos al Gran Capital. Más aún, podríamos decir que, en un sistema político centralizado como el del actual Estado español (donde sólo hay una descentralziación a nivel administrativo, pero no una auténtica descentralización política), los másters del capital lo tienen más fácil a la hora de influir sobre el poder político, ya que en este caso sólo tendrán que cooptar al gobierno central, sin ninguna necesidad de hacerse con el control político de las restantes zonas del país. Un saludo.
Por otro lado, hay sin duda un injustificable chovinismo de gran estado en la afirmación de que los estados pequeños no resultan tan viables como los grandes.