dimarts, 3 d’octubre de 2017

A LA GOLA DEL LLOP


Des d'abans d'ahir, a les xarxes socials, als grups i entre el conjunt de persones que jo segueixo, predomina un relat que podríem resumir així: Hem aconseguit fer el referèndum, malgrat tota la repressió i els entrebancs, hem resistit i l'hem guanyat aclaparadorament, les forces de seguretat de l'Estat ens han reprimit amb una violència gratuïta i indiscriminada, tot això ho han pogut veure els observadors i corresponsals estrangers, i s'han escandalitzat i ho han publicat, el govern espanyol, i també la premsa i les televisions estatals, s'ha instal·lat en la negació i menteixen sistemàticament sobre el que tots vam poder veure, i la Unió Europea, de moment, es fa el longuis. No crec que em deixi cap qüestió fonamental. Tot plegat entre l'eufòria, la indignació i la denúncia.

La meva dona i jo vam anar a votar. Ho vam aconseguir a la tercera. Al matí, al nostre col·legi, hi havia una gran aglomeració de gent. Ho vam tornar a provar al migdia i estava igual. I a la tarda també, però va sortir algú amb un megàfon i ens va donar dos altres col·legis alternatius relativament pròxims, en un dels quals, gràcies al cens universal, vam poder dipositar dos SÍ escrits des del fons del cor i amb tot el nostre enteniment. Qui coneix la nostra situació personal sap que no podem estar gaire estona fent cues, ni en situacions multitudinàries, raó per la qual avui tampoc no podrem anar a la concentració de les sis a Plaça Universitat. 

Explico això perquè a ningú li quedi el més mínim dubte que estic compromès fins al final amb la causa de la creació d'una República Catalana Independent i que seguiré els passos que vagi marcant el Govern de la Generalitat amb tanta efectivitat com em sigui humanament possible.

Dit tot això, crec que és necessari i urgent que reflexionem amb el cap fred sobre el que ha passat i el que pot passar a partir d'avui. Que no caiguem en les trampes que ens han parat, que no ens fiquem tot sols a la gola del llop. Desgrano, doncs, un seguit de reflexions purament personals. És el que jo veig i ho comparteixo per si pot ser útil per pensar-hi i, entre tots, trobar el millor camí per guanyar la independència.

Primera reflexió: 
Encara no hem guanyat el referèndum. El que va aconseguir l'Estat en forçar una convocatòria unilateral va ser que repetíssim un 9 N, en el sentit que, a la pràctica, només varem anar a votar els partidaris del SI (la presència del NO va ser anecdòtica), amb una participació, malgrat els col·legis tancats i els segrestos d'urnes, que, en el millor dels casos no dóna el cinquanta per cent del cens electoral, o escassament en un supòsit òptim de recompte virtual. I, amb això, no es pot dir, de manera fefaent, que la independència és l'opció clarament majoritària a Catalunya. Continuem necessitant un referèndum en condicions tals que tothom se senti cridat a participar-hi, sigui per la mediació internacional o com sigui, i llavors sí, que el SI seria igualment majoritari, però en un context universalment convalidable. Per aquí, de moment, anem coixos. I aconseguir això no depèn dels nostres esforços heroics, sinó de forces que no estan a les nostres mans, ni estan per la feina.

Segona reflexió: 
L'actuació del govern espanyol no ha estat improvisada i és estratègicament impecable. Primer ho il·legalitzen tot mitjançant els tribunals de justícia , després fan intervencions de "mosca collonera": entren a impremtes i publicacions, a empreses i naus industrials, incauten paperetes, detenen, per un període curt, càrrecs intermitjos del govern de la Generalitat i en general de l'administració catalana..., això provoca les concentracions de gent, sobretot a la seu d'Economia, que els permet parlar (de cara a Espanya) de manifestacions tumultuoses i vincular-ho amb la sedició (per què deixen dos cotxes permanentment a les portes de la seu d'Economia i per què , segons diuen, hi deixen armes a la vista? ). A partir del relat del perill de les manifestacions tumultuoses i violentes ja poden enviar l'expedició, per terra, mar i aire, de forces paramilitars (que és el que són) a Catalunya.

Per què, malgrat tot, permeten que el referèndum es comenci a celebrar amb una relativa normalitat? Per què comencen a reprimir quan la gent ja s'ha concentrat per votar i no abans? Per què massacren pobles petits amb poquíssima transcendència en el muntant general de vots? Per què no ocupen TV3 i Catalunya Ràdio? De debò que han estat incapaços de trobar les urnes? Tan escampades com estaven i tant com s'han hagut de moure, no han detectat ni una filtració que els permetés localitzar-les i neutralitzar-les abans del referèndum? ...

Sembla molt clar que hi ha dos relats completament diferenciats. A Catalunya esperen a tenir-nos ben posats per dur a terme una veritable expedició de càstig. No van per les urnes, van per la gent. Volen que ho veiem, ni tan sols s'entesten massa a incautar-se de càmeres i mòbils: volen que veiem fins a quin punt ens poden agredir i humiliar amb total impunitat i que estan disposats a fer-ho. I després es fotografien com un equip victoriós davant del vaixell, com en una expedició de caça. Ja els està bé que TV3 ho enseny, només la veiem aquí. Els representants del govern espanyol i els mitjans de comunicació d'Espanya, que és el que se segueix a Espanya i a una part no menyspreable de les llars catalanes, el relat és de negació total, victòria total de l'Estat, fer complir la  llei i lloar el comportament exemplar de les forces de seguretat contra la barbàrie secessionista. A Espanya han creat el discurs del català diabòlic, miserable i egoista, i de la suposada hispanofòbia, que atia tothom contra Catalunya i justifica qualsevol nivell de repressió. "A por ellos".

Tercera reflexió. 
El front exterior el tenen completament controlat. El estats europeus, occidentals i en general i, en certa manera, de tot el món, garanteixen l'ordre econòmic que ha portat a la ruïna i la manca d'oportunitats les classes populars, a l'abolició de facto o el debilitament extrem de l'estat del benestar, i l'enriquiment obscè d'uns quants. Hi ha una comunitat d'interessos entre Espanya, França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, els Estats Units, etcètera, una "santa aliança", que fa que els uns es tapin els draps bruts dels altres en defensa dels interessos de les elits dominants i, en definitiva, d'ells mateixos. La premsa pot fer soroll, però ja hem vist les respostes de Macron, el silenci de Merkel i altres líders europeus, o les pilotes fora de la Comissió de la UE tot i l'encomiable setge periodístic. Saben que tot això és conjuntural i que, com tota l'actualitat, passarà, sense costos majors i d'aquí a un temps, se'n deixarà de parlar, o se'n parlarà només en pàgines interiors i programes de debat d'aquests que només miren els intel·lectuals esquerranosos. Puigdemont demana una mediació, apadrinada per la Unió Europea, però no hi serà, perquè ningú, de l'altra banda, es vol asseure a negociar res que no sigui la rendició incondicional. I la Unió Europea no mediarà, a menys que no li demanés el govern espanyol. Per tant estem sols com un mussol, amb part de la premsa internacional -part-, sí, un grapat d'intel·lectuals de diferents àmbits i organitzacions tipus Amnistia Internacional o Human Rights Watch... i una exhortació de la Comissió de Drets Humans de l'ONU per les càrregues de les forces repressives. Res que pugui ni fer pessigolles a la força dels estats.


Quarta reflexió: 
I ara què? Què hem de fer? Segons les lleis aprovades al Parlament (que mai no seran reconegudes més que pels independentistes) ara, un cop publicat el recompte, s'hauria de fer la Declaració Unilateral d'Independència i començar a aplicar la Llei de Transitorietat. Si es fa això, el més probable és que s'acabi d'aplicar, ara sense camuflatge, l'article 155 de la Constitució Espanyola, o alguna mesura similar, per suspendre el govern de la Generalitat i posar l'autonomia i tots els seus mitjans (inclosos els Mossos d'Esquadra i la ràdio i la televisió pública) en mans del delegat del Govern espanyol a Catalunya. Si convé, fins i tot poden declarar alguna mena d'estat d'excepció. Les forces paramilitars ja les tenen desplegades. No marxaran, com demanava també el President, i, si convé, ocuparan tots els punts estratègics del país. Si calen aldarulls per justificar-ho, ja hem vist que els saben provocar i que no els raca després de negar-ho. No crec que es convoquessin immediatament eleccions, les podria guanyar Esquerra Republicana o un possible front per l'autodeterminació, i, en tot cas, Ciutadans podria passar massa per davant del Partit Popular. Ciutadans, com una mena d'avantguarda del PP ja els està bé, però tampoc no poden deixar que se'ls enfilin a les barbes. Penseu en les situacions de privilegi que han de mantenir i la immensa corrupció i mal govern que han d'ocultar.

No podem confiar en Espanya ni en els espanyols, sobretot perquè el relat que reben i molt majoritàriament s'empassen ens converteix en forces diabòliques a exterminar, mentre reforça l' Estat i el Govern d'Espanya. No podem confiar en una Europa controlada per Estats, els governs i les elits dels quals pertanyen al mateix club que l'Estat i el govern espanyol... Què ens queda? En un món on hi ha tantes injustícies flagrants i ningú no fa res, o quatre gats fan el que poden , que sempre és del tot insuficient... ?

Jo crec que només ens queda l'astúcia, potser posar en marxa la República Catalana, a poc a poc, sense proclamar-la, sense donar peu a conflictes catastròfics... La veritat és que no se m'acut res més que la pressió continuada i en tots els fronts. Necessitem estrategues polítics que ens donin solucions imaginatives, però sempre partint de la realitat. No ens enganyem nosaltres mateixos o estem perduts.

Aquest article vol ser una crida a tocar de peus a terra i a tirar endavant, però amb intel·ligència i unitat de tots els sobiranistes, de tots els demòcrates, en definitiva, respectuosos amb el dret a l'autodeterminació. En cap cas vol tenir el més mínim caire desmobilitzador. Ens haurem de mobilitzar i molt, però amb molta intel·ligència, i segurament paciència. En qualsevol cas, el que hem de fer segur és posar-nos tothom a les ordres del Govern de la Generalitat, que és a qui li correspon marcar el rumb. 


Llorenç Prats

14 comentaris:

  1. Hola, soy una amiga de María Guilera, del grupo karcoma, periodista argentina, y lamento no escribir el catalán pero he podido leer con verdadero gusto tu artículo, comprendiéndolo completamente, y por fin disfrutando de algo fundado, sobrio, con los pies en la tierra, por lo tanto complejo y que no se desentiende de lo negativo y de lo preocupante que supone la actual situación. Espero seguir tus próximos análisis. Soy admiradora de los catalanes, y he de decir ante su civismo y compromiso republicano: chapó. MóniKa.

    ResponElimina
  2. Gracias, Mónica. Lamentablemente es más fácil analizar la situación que definir eficazmente las estrategias inmediatas. La falta de todo tipo de apoyos es muy triste. Un abrazo. Llorenç

    ResponElimina
  3. D'acord amb el teu realisme però no tinc solucions. Una abraçada Llorenç

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em passa el mateix. A veure per on surt el Puigdemont aquest vespre, no crec que tingui gaire marge de maniobra i a Madrid ja vas veure el rei, només falta l'exèrcit i la cabra de la legión. Una abraçada. Llorenç

      Elimina
  4. Ets molt bo i clar i tocant de peus a terra, però és l'única oportunitat que tenim de ser lliures. Jo també espero que aquesta nit ho veïem mes clar, però dilluns crec tindriem que anar al Parlament, tans com puguem. Gràcies.

    ResponElimina
  5. Precisament per la transcendència del moment, hauríem de ser capaços d'aprofitar-lo. Ells ens esperen a la DUI i ja ho tenen tot previst (155, inhabilitacions, presó?... més hòsties...). Per aquí, sense recolzament internacional -i ja has vist aquesta tarda el Parlament Europeu-, perdrem. Hauríem de ser capaços de sorprendre amb un altre camí. Espero que els nostres polítics tinguin alguna carta a la màniga, perquè a mi -ja em fot-, no se m'acut! Gràcies a tu per llegir-lo i escriure.

    ResponElimina
  6. Hola LLorenç. Soc en David Tirado, de l'época d'AL3GRUP. Coincideixo al 100% amb lo que reflexiones en el teu article. Jo soc un dels molts que vam protegir els nostres col-legis per a que el poble pogués votar, i tant jo com la meva dona vam passar una por brutal. Ningú es va moure del col-legi a pessar de que sabiem que potser vindrien a per nosaltres. Per sort no van venir. No cal que corri més sang. Ja sabem com les gasten des de Espanya. Ara toca seny, equilibri, i la força per continuar lluitant pacíficament per les nostres llibertats. Un petó a tots dos. David

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salut, David. M'agrada retrobar-te, i a la trinxera! Nosaltres sempre pacífics, pacients i tossuts com una mula. El mal és que ja veus com se les pelen des de l'altra banda. Ja només faltava que el rei es posés a cantar "a por ellos"...! Una abraçada

      Elimina
  7. És cert, els dos equips juguen tant bé com poden amb el seu potencial, i també l'equip català que ha jugat perfectament el seu rol (aquí et trobo pessimista) malgrat les adversitats que són immenses (aquí et veig encertat i a molts catalans il·lusos). Tanmateix aquest partit es guanyarà per detalls i no els podem conèixer perquè són, seran, imprevisibles.

    ResponElimina
  8. Hola Aulic. Sí, coincideixo amb tu, es guanyarà per detalls, o per habilitats, però que, sigui el que sigui, segurament passaran de sota mà. I també coincideixo amb tu en el diagnòstic dels estats d'ànim, tant els meus com el que es respira sovint a les xarxes socials (sobretot). Això va ser, de fet, el que em va impulsar a fer aquestes reflexions. Potser funcionen com una escapatòria necessària. Gràcies per llegir-t'ho i pels teus comentaris.

    ResponElimina
  9. Querido Llorenç, son Andrea Cote. No había comentado en su momento, pero leí el blog y creo que en la medida en que pasan los días, lo que dijiste se afianza como el enfoque más sensato, pese a las incertidumbres. Digamos que ha sido premonitorio, pero me pregunto qué pasará ahora si continúan las detenciones. Nos gustaría tener más acceso a análisis de personas como tú, porque aquí (en Chile) llega todo distorsionado por unos medios de comunicación comprometidos con el statu quo, temerosos de "revoluciones" y en las redes sociales de nuestros amigos mucha información va mediada por la pasión y el acaloramiento ante la actitud del gobierno español y sus homólogos (cosa que se entiende). Te agradezco que, en medio de todos tus compromisos, arrojes luz sobre la situación. Un abrazo muy grande! y estamos siempre con el corazón en Cataluña, a pesar de la distancia.

    ResponElimina
  10. Querida Andrea, gracias por tu interés. Creo que la situación se agravará en los próximos días. España es así, no va a negociar nada. Mañana se puede aplicar la suspensión de la autonomía. Te adjunto un link de La Vanguardia donde se explica cómo lo van a hacer: http://www.lavanguardia.com/politica/20171018/432151370927/155-suspension-autonomia-catalunya-elecciones.html . Es acojonante y, por supuesto, no nos vamos a quedar quietos. Lo malo es que estamos más solos que la una. La UE es un club de estados al servicio del los intereses de las élites y no podemos esperar nada de ellos. A mi me gustaría participar más activamente y también escribir más, pero tú conoces mi situación, que se ha ido agravando, que me limita muchísimo. Para tener información más objetiva, mirad TV3 y Catalunya Ràdio por internet (mientras no las intervengan). A veces hasta cabrea que se de la palabra también, siempre, a defensores de la política represiva. Podéis informaros también por medio de los periódicos digitales: El Nacional, Vilaweb, La Directa... Yo, si puedo, intentaré escribir otra entrada, aunque los hechos van tan rápidos que rápidamente queda obsoleto. Un fuerte abrazo para los dos. Llorenç

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias Llorenç por el esfuerzo que haces, y aquí comparto precisamente un video de la TV3 que te compartí por faceboo también y que es una pena que quienes no hablan catalán no puedan seguir del todo, pero algo pueden entender: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/vicent-sanchis-i-saul-gordillo-expliquen-la-vista-de-periodistes-internacionals-a-les-redaccions-de-la-ccma/video/5696688/

      Elimina
  11. bon dia soc una señora de setanta anys y el dia del referendun ens vam lleva ales cuatre del demati per defendre el cole elctoral al final ella no va pode vota per que internet anava malamen pero yo al vespre vax surti a camina ham als tres gosets que tinc y vax pode vota vam entraels cuatre allí en el cole no varem tindre cap problema no he dit hon visc en roquetes nou varris pero la angonja va se cuan varem veure lo que pasava en el coles y altres llocs habilitats per vota lo que mes ens va colpi va se veure el antic cole dels meus fills el Ramon Llul allo va se masa

    ResponElimina