dijous, 18 de desembre de 2014

NO DEFALLIREM !

Companys i companyes, no ens deixem ofegar per una tempesta en un got d'aigua. No hi ha motius per defallir. La saba de tot el procés cap a la independència és la nostra unitat i la nostra perseverança. Ara sembla que travessem un paratge obscur i amenaçador perquè els partits sobiranistes no es posen d'acord en com fer les coses i perquè l'ANC, sempre motor i àrbitre potser ha fet una patinada. No passa res, el que realment és important és que nosaltres, tots i totes, som aquí i estem disposats a arribar fins al final.

L'11 de setembre de 2012, quan vam atapeïr els carrers de Barcelona, els polítics i la mateixa ANC ens anaven al darrere. El 2013, quan vam fer la Via Catalana, vam ser molts que els ho vam suggerir a l'ANC. Al Secretariat Nacional dubtaven, però al final es va fer, l'ANC la va convocar, però la vam fer entre tots i va ser un èxit. I així successivament.

La nostra única preocupació ha de ser la fermesa de les conviccions i l'actitud de cadascú de nosaltres i la imprescindible tasca de convèncer indecisos, combatre arguments deleteris i assolir el nombre de vots necessaris per legitimar la nostra voluntat de governar-nos per nosaltres mateixos.

Els polítics ja es posaran d'acord, si nosaltres no defallim no els queda cap més remei, perquè sinó els engegarem a dida; polítics rai! I l'ANC, si ha descarrilat, ja s'encarrilarà. No és l'entitat al capdavall, sinó les persones que per una vegada poden espifiar-la. Humanum est errare. Persones al servei d'una idea i un col·lectiu, tan substituibles o més que els polítics.

Per tant, la clau som nosaltres: la nostra fortalesa i la nostra capacitat de convicció. La idea és diàfana: volem un país lliure per fer un país millor per tothom.

No ho oblideu. I no oblideu mai que els únics imprescindibles som nosaltres, el poble i mai no defallirem.

Bon Nadal a tothom i bon any 2015, any de la Independència de Catalunya, si nosaltres volem i anem a totes.

Llorenç Prats

dissabte, 13 de desembre de 2014

¿PODEMOS? ¿QUÉ PODEMOS?

NO ÉS UNA PREGUNTA RETÒRICA. Ho repeteixo perquè no hi hagi cap dubte: no és una pregunta retòrica:
SI PODEMOS SAP QUE NO POT GOVERNAR, PER QUÈ CONTINUA INSISTINT A PRESENTAR-SE A LES ELECCIONS ESPANYOLES?
Per què Podemos sap que no pot governar? Perquè només hi ha dos escenaris possibles:
1.- Que no assoleixi la majoria absoluta a les eleccions.
2.- Que sí assoleixi la majoria absoluta a les eleccions.
En el primer cas, si Podemos no assoleix la majoria absoluta, no governarà. Pot fer de mosca collonera, però o bé faran una gran coalició d’Estat entre el PP i el PSOE, o bé governarà qualsevol dels dos amb coalicions i/o suports puntuals d’altres partits, o simplement en minoria però amb el recolzament de l’altre gran partit. En qualsevol dels supòsits continuaran governant els partits del sistema, la “casta”, que en diuen ells.
En el segon cas, si Podemos assoleix la majoria absoluta, només podrà governar si renuncia al seu programa, als seus principis, a tot allò que ha engrescat tanta gent. En cas contrari, el sistema l’escanyarà per fora i per dintre, l’Estat és molt més que un govern, fins i tot que unes cambres legislatives. Podemos podria cedir, pactar amb el sistema, i aplicar només algunes reformes moderades. Però això seria una renúncia als seus principis i un gran frau a l’electorat, que l’abocaria a la frustració i a ells mateixos a la desaparició, com a molt, al final de la legislatura.
Si Podemos fos un perill real, ja se l’haurien carregat. No costa gaire. En política, destruir un enemic polític és qüestió de diners i d’interessos, i més quan és una enemic amb tan poca consistència orgànica, que viu d’il·lusions i del protagonisme que li ha donat la televisió del sistema. Si Podemos no ha desaparegut envoltat de contradiccions i escàndols, reals o inventats -és igual-, és perquè al PP li és utilíssim per, com a mínim, evitar que el PSOE li passi per sobre i per poder exhibir un Papus davant del seu electorat.
Llavors, jo, que em crec la bona voluntat dels dirigents de Podemos, em pregunto: Per què no pleguen? Per què insisteixen a fer-los el joc? Per què no busquen camins que els permetin combatre d’una manera efectiva, com la via municipal, per exemple, o l’ocupació dels sindicats -dic el primer que se m’acut-, per intentar minar el sistema des d’aquí i així potser un dia poder assaltar la fortalesa?
I, posats a qüestionar. Independentment de les patinades recents de polítics i dirigents socials, la independència de Catalunya té moltes possibilitats d’esdevenir un fet. I un fet que es podrà desenvolupar dintre del sistema perquè no es planteja amb tanta radicalitat. Una Catalunya independent apuntarà majoritàriament cap a una socialdemocràcia real, fet que ha de permetre arreglar moltes coses però que no representa un enfrontament dràstic amb el sistema. Podemos podria contribuir a fer que la independència de Catalunya fos possible més majoritàriament i amb una major rapidesa, i també podria contribuir a reforçar el seu caràcter social, i, a més a més, si un país podia aplicar un programa, no de màxims, però sí de regeneració democràtica i justícia social, això podria ser una gran ajuda, per la via de l’exemple, perquè després es pogués seguir un camí similar a Espanya i altres països.
Estic segur que tot això, els dirigents de Podemos, si més no, ho saben perfectament. Llavors, per què no recolzen la independència de Catalunya, que, a més a més, ha de ser coherent per força amb el seu ideari. No em puc creure que legitimin una Constitució que va ser l’únic instrument possible per fer una Transició del franquisme al postfranquisme del que encara no hem sortit.
I tanmateix, ells, a la seva. Com que no em puc creure que simplement siguin demagogs -de debò que no m’ho puc creure-, només puc dir: “PODEMOS, NO US ENTENC, I M’AGRADARIA QUE M’HO EXPLIQUÉSSIU, PLANERAMENT, TAL COM JO US HO PREGUNTO”


Llorenç Prats

dijous, 11 de desembre de 2014

DÉU NOS GUARD D'UN JA ESTÀ FET!

Sembla talment que després del 9N ho haguem començat a fer tot malament. El 9N nosaltres, el poble, la societat civil de debò, vam demostrar que havíem estat capaços de recompondre, amb la mateixa civilitat i alegria de sempre, la unitat que als polítics se’ls havia escapat de les mans després de la suspensió de la consulta per part del Tribunal Constitucional.
Vam tocar a rebato, vam aconseguir que es fes una campanya unitària i el 9N vam fer l’esforç que va caldre en cada cas i vam anar a votar com si ens hi anés la vida, perquè enteníem que ens hi anava. A mi, i penso que a molts, l’únic dubte que em va deixar el 9N va ser si érem prou per anar a unes plebiscitàries amb garantia de guanyar-les en nombre de vots, i si podia ser d’una manera àmplia, perquè internacionalment no quedés cap dubte sobre la voluntat d’independència dels catalans i poguéssim així imposar la força dels fets.
Se’ns girava feina, però en cap moment vaig pensar que la feina vindria dels nostres polítics, sinó de què calia fer per convèncer quanta més gent millor que votés independència, en el benentès que estàvem convençuts que la independència seria bona per a tothom i sobretot per a aquells que ho passen més malament i per a les generacions que tenen la vida per davant. També pensava que aquest no era un tema opinable, sinó un tema a diagnosticar i que el diagnòstic i les mesures consegüents, l’havien de fer professionals experts en la matèria, d’aquí o d’on sigui. Si tens un problema d’infraestructures, per exemple, vas a buscar els experts allà on es trobin. A Suècia o als Estats Units, doncs igualment pensava jo que, en aquest cas, es tractava simplement d’un problema d’enginyeria política.
Però vet aquí que llavors s’avança el President Mas i, jo no sé perquè ni vull fer cap mena de suposició, en lloc de posar-se d’acord amb els partits polítics del bloc sobiranista, llança en solitari una proposta, molt atractiva perquè parla d’unitat, de societat civil i fins i tot de renúncia i sacrifici, però de dubtosa eficàcia política en la mesura que no està prèviament consensuada. Estem dient que ens falta gent i ara fem una proposta sense comptar amb l’opinió dels representants de bona part de la gent que ja teníem? Que ens hem begut l’enteniment?
Cap més partit no s’hi apunta, és clar, i llavors comencen a sortir altres propostes. La més notòria la llista de llistes d’ERC, però també les CUP diuen, per boca de Quim Arrufat, que encara estan pensant, si hi ha eleccions, com es presentaran. Per acabar-ho d’adobar, l’ANC, després de la conferència de Mas, sense esperar a sentir la conferència de Junqueras, es posiciona, innecessàriament, en l’anomenada “Declaració de Cornellà” a favor de la llista unitària proposada per Mas, contribuint a la cerimònia de la confusió.
És allò que dius: a veure, tan difícil era parlar abans de tot el que s’hagués de parlar, entre els partits i amb les associacions (ANC, Òmnium...) representatives de la societat civil independentista organitzada i buscar la fórmula possible i que permeti aconseguir el major suport possible? Per què aquesta precipitació de Mas, sense parlar amb ningú, i de l’ANC a afegir-s’hi sense esperar a veure què diuen els altres? I no dic res d’altres partits ni entitats perquè no són els que prenen la iniciativa, actuen com a resposta a. No estic criticant Convergència, ni l’ANC, de la qual formo part, sinó la manera de procedir. Sóc un independentista d’esquerres, d’aquells que volen la independència per fer un país més just, com tantíssima gent, però sóc una persona tan raonable que, si al final, després de parlar entre ells tot el que calia, haguessin arribat a la conclusió que es feia una llista única només amb el punt de la independència, sense precisar res més i encapçalada per l’Artur Mas, l’hauria votat sense cap prevenció. Però per què no ho parlaven abans en lloc de deixar-nos desanimats i desorientats? Com que no puc creure que hi hagi ningú entre els partits i entitats independentistes que no vulgui la independència, no entenc res.
I ara què? Jo espero, exigeixo, perquè crec que col·lectivament tenim el dret d’exigir-ho, que es posin d’acord, un acord sòlid i immediat i que comporti una opció decididament guanyadora. Que es pugui dir clarament i amb arguments: “miri, volem la independència perquè això ens permet fer un país millor, recuperar l’estat del benestar, acabar amb l’atur i la pobresa, garantir la qualitat democràtica i mirar el futur amb esperança”. Suposo que en això hi estarem tothom d’acord. El com dur el procés després de les plebiscitàries s’ho poden anar discutint mentrestant. És ara o mai i necessitem polítics, i dirigents socials, que estiguin a l’alçada de les circumstàncies i de les expectatives de la població.
No crec que tingui cap possibilitat de tirar endavant una llista única que no contempli la pluralitat de sensibilitats polítiques que són sincerament partidàries de la independència. Una cosa és una consulta, on es vota sí o no, com en el cas del “procés participatiu” de 9N, i una altra cosa, molt diferent és votar noms per ocupar escons i tirar endavant un procés constituent. Algú s’imagina, per posar un exemple, un partidari convençut de l’ideari de les CUP votant una llista amb destacats polítics de Convergència i Unió, o viceversa? Només se m’acut que podria ser possible una llista única si estava formada exclusivament per persones de la societat civil sense adscripció ni gairebé significació ideològica, amb una sola idea: “un país independent per viure tots millor”. Però això, més enllà de les eleccions, com es gestionaria?
A hores d’ara, no veig cap més remei que anar amb llistes separades però agafats de la mà. Ja s’han apuntat moltes maneres i segur que n’hi ha d’altres, però, tot i així, continuo pensant que el gran problema és, sigui com sigui, aconseguir els vots que ens falten per tenir una majoria, si no àmplia, si més no suficient.
I continuo pensat que tot això ens ho podíem haver estalviat si, en lloc de començar per les grans declaracions, s’hagués començat per buscar les fórmules d’enteniment dels uns amb els altres.
En fi, Déu nos guard d’un ja està fet. Almenys mantinguem la unitat del poble, en la nostra pluralitat, i exigim als nostres polítics -cadascú als que tingui més a prop-, responsabilitat social i sentit de la història, que tot està per fer i tot és possible, encara.


Llorenç Prats