Sembla talment que
després del 9N ho haguem començat a fer tot malament. El 9N nosaltres, el
poble, la societat civil de debò, vam demostrar que havíem estat capaços de
recompondre, amb la mateixa civilitat i alegria de sempre, la unitat que als
polítics se’ls havia escapat de les mans després de la suspensió de la consulta
per part del Tribunal Constitucional.
Vam tocar a rebato,
vam aconseguir que es fes una campanya unitària i el 9N vam fer l’esforç que va
caldre en cada cas i vam anar a votar com si ens hi anés la vida, perquè
enteníem que ens hi anava. A mi, i penso que a molts, l’únic dubte que em va
deixar el 9N va ser si érem prou per anar a unes plebiscitàries amb garantia de
guanyar-les en nombre de vots, i si podia ser d’una manera àmplia, perquè
internacionalment no quedés cap dubte sobre la voluntat d’independència dels
catalans i poguéssim així imposar la força dels fets.
Se’ns girava feina,
però en cap moment vaig pensar que la feina vindria dels nostres polítics, sinó
de què calia fer per convèncer quanta més gent millor que votés independència,
en el benentès que estàvem convençuts que la independència seria bona per a
tothom i sobretot per a aquells que ho passen més malament i per a les
generacions que tenen la vida per davant. També pensava que aquest no era un
tema opinable, sinó un tema a diagnosticar i que el diagnòstic i les mesures
consegüents, l’havien de fer professionals experts en la matèria, d’aquí o d’on
sigui. Si tens un problema d’infraestructures, per exemple, vas a buscar els
experts allà on es trobin. A Suècia o als Estats Units, doncs igualment pensava
jo que, en aquest cas, es tractava simplement d’un problema d’enginyeria
política.
Però vet aquí que
llavors s’avança el President Mas i, jo no sé perquè ni vull fer cap mena de
suposició, en lloc de posar-se d’acord amb els partits polítics del bloc
sobiranista, llança en solitari una proposta, molt atractiva perquè parla
d’unitat, de societat civil i fins i tot de renúncia i sacrifici, però de
dubtosa eficàcia política en la mesura que no està prèviament consensuada.
Estem dient que ens falta gent i ara fem una proposta sense comptar amb
l’opinió dels representants de bona part de la gent que ja teníem? Que ens hem
begut l’enteniment?
Cap més partit no
s’hi apunta, és clar, i llavors comencen a sortir altres propostes. La més
notòria la llista de llistes d’ERC, però també les CUP diuen, per boca de Quim
Arrufat, que encara estan pensant, si hi ha eleccions, com es presentaran. Per
acabar-ho d’adobar, l’ANC, després de la conferència de Mas, sense esperar a
sentir la conferència de Junqueras, es posiciona, innecessàriament, en
l’anomenada “Declaració de Cornellà” a favor de la llista unitària proposada
per Mas, contribuint a la cerimònia de la confusió.
És allò que dius: a
veure, tan difícil era parlar abans de tot el que s’hagués de parlar, entre els
partits i amb les associacions (ANC, Òmnium...) representatives de la societat
civil independentista organitzada i buscar la fórmula possible i que permeti
aconseguir el major suport possible? Per què aquesta precipitació de Mas, sense
parlar amb ningú, i de l’ANC a afegir-s’hi sense esperar a veure què diuen els
altres? I no dic res d’altres partits ni entitats perquè no són els que prenen
la iniciativa, actuen com a resposta a. No estic criticant Convergència, ni
l’ANC, de la qual formo part, sinó la manera de procedir. Sóc un
independentista d’esquerres, d’aquells que volen la independència per fer un
país més just, com tantíssima gent, però sóc una persona tan raonable que, si
al final, després de parlar entre ells tot el que calia, haguessin arribat a la
conclusió que es feia una llista única només amb el punt de la independència,
sense precisar res més i encapçalada per l’Artur Mas, l’hauria votat sense cap
prevenció. Però per què no ho parlaven abans en lloc de deixar-nos desanimats i
desorientats? Com que no puc creure que hi hagi ningú entre els partits i
entitats independentistes que no vulgui la independència, no entenc res.
I ara què? Jo
espero, exigeixo, perquè crec que col·lectivament tenim el dret d’exigir-ho,
que es posin d’acord, un acord sòlid i immediat i que comporti una opció decididament
guanyadora. Que es pugui dir clarament i amb arguments: “miri, volem la
independència perquè això ens permet fer un país millor, recuperar l’estat del
benestar, acabar amb l’atur i la pobresa, garantir la qualitat democràtica i
mirar el futur amb esperança”. Suposo que en això hi estarem tothom d’acord. El
com dur el procés després de les plebiscitàries s’ho poden anar discutint mentrestant.
És ara o mai i necessitem polítics, i dirigents socials, que estiguin a
l’alçada de les circumstàncies i de les expectatives de la població.
No crec que tingui
cap possibilitat de tirar endavant una llista única que no contempli la
pluralitat de sensibilitats polítiques que són sincerament partidàries de la
independència. Una cosa és una consulta, on es vota sí o no, com en el cas del
“procés participatiu” de 9N, i una altra cosa, molt diferent és votar noms per
ocupar escons i tirar endavant un procés constituent. Algú s’imagina, per posar
un exemple, un partidari convençut de l’ideari de les CUP votant una llista amb
destacats polítics de Convergència i Unió, o viceversa? Només se m’acut que
podria ser possible una llista única si estava formada exclusivament per
persones de la societat civil sense adscripció ni gairebé significació
ideològica, amb una sola idea: “un país independent per viure tots millor”.
Però això, més enllà de les eleccions, com es gestionaria?
A hores d’ara, no
veig cap més remei que anar amb llistes separades però agafats de la mà. Ja
s’han apuntat moltes maneres i segur que n’hi ha d’altres, però, tot i així,
continuo pensant que el gran problema és, sigui com sigui, aconseguir els vots
que ens falten per tenir una majoria, si no àmplia, si més no suficient.
I continuo pensat
que tot això ens ho podíem haver estalviat si, en lloc de començar per les
grans declaracions, s’hagués començat per buscar les fórmules d’enteniment dels
uns amb els altres.
En fi, Déu nos
guard d’un ja està fet. Almenys mantinguem la unitat del poble, en la nostra
pluralitat, i exigim als nostres polítics -cadascú als que tingui més a prop-,
responsabilitat social i sentit de la història, que tot està per fer i tot és
possible, encara.
Llorenç Prats
