dilluns, 17 de juny de 2019

LA INDEPENDÈNCIA COM A CONSEQÜÈNCIA NATURAL




Fa temps que no escric res en aquest blog perquè els temps estan revoltats i són poc propicis per a la reflexió serena. Tanmateix, la reflexió és més necessària que mai i el fet que no l'escrigui no vol dir que, par a mi mateix, no la faci contínuament. Finalment em decideixo a compartir-la per si a algú li pot ser útil. A les xarxes hi ha massa soroll i una mica de serenor i d'argumentació potser ens farà bé.

Hi ha factors en aquest moment, en el panorama polític català, que distorsionen molt:


  • El que ha representat el judici i els efectes que tindrà en el seu moment la sentència. 
  • El resultat de les eleccions locals i la traumàtica resolució del repartiment del poder en el consistori barceloní. 
  • El paper que puguin tenir les forces independentistes en la investidura -o no- de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. 
  • La suspensió dels càrrecs electes en presó preventiva i la solució que finalment es doni al tema dels eurodiputats. 
  • La divisió interna de l'independentisme sobretot pel que fa a la unitat estratègica entre possibilisme i confrontació activa. 
  • El vers lliure que, des del principi, representa l'exili, i més específicament l 'entorn de Carles Puigdemont . 
  • I, estretament vinculat amb l'anterior, les dificultats que té la dreta independentista post-convergent per consolidar-se en el panorama de la política catalana... 


Dit d'una manera o una altra, penso que les grans qüestions són aquestes, potser alguna més, en tot cas no menys. No entraré pas a debatre-les -caldria fer un llibre-, sinó que em limitaré a donar algunes idees que em semblen clares i centrals respecte a la situació que, entre totes, dibuixen.

Crec que el primer que hauríem d'assumir és que ens hem enfrontat a camp obert amb l'Estat i hem perdut. 
Calia fer-ho. Jo no sóc dels que pensa que hem d'assumir errors. Es va anar avançant fins al final, sempre a la mà estesa al diàleg i l'Estat va esperar que arribéssim a la fallida declaració d'independència per descarregar tota la força de les lleis -les seves lleis- sobre nosaltres. Podia haver reaccionat molt abans. El govern espanyol, que és el que tenia la responsabilitat d'actuar, hagués pogut dir "mirin, parlem-ne... jo no puc permetre la independència però els ofereixo això i allò... consultem al poble sense compromís... o, fem un referèndum però amb unes majories qualificades...". Tots aquests supòsits, i molts d'altres, eren segurament escenaris guanyadors per a l'Estat. Tanmateix van callar, van deixar fer i van esperar a què s'arribés a una situació sense retorn per assestar un cop definitiu a l'independentisme: 155, presó i exili, un veritable estat d'excepció a Catalunya que havia de culminar amb el canvi de la majoria parlamentària que havia de sortir de les eleccions del 21D i que propiciaria els canvis legals i executius pertinents per reconduir el país cap a un autonomisme deixatat. 
Els va sortir tot bé excepte les eleccions, on l'independentisme va resistir amb les forces incòlumes, com ha resistit després. Tot i així encara els queda la sentència del judici per reforçar l'escarment.
Ningú podia esperar que l'Estat actuaria d'una manera tan tardana i violenta, que duria a terme una veritable operació d'extermini, encara que -aparentment- no els hagi acabat de sortir bé. Va tenir molt de temps i moltes ocasiones per reconduir les coses sense mals majors.
Tampoc podia esperar ningú que les institucions europees i el conjunt dels països democràtics fossin tan complaents amb les formes autoritàries de l'Estat espanyol, no forcessin una solució dialogada. Però -i va ser la constatació del mal estat de la democràcia a tot el món- només es van preocupar una mica per la gratuïta i desproporcionada actuació de la policia i la guàrdia civil l'1 d'octubre.
Fins i tot la manca de resposta o la resposta obertament catalanofòbica de la població espanyola ens va agafar de sorpresa. No esperàvem que la societat espanyola s'assemblés tant al seu Estat.
Ara ja sabem on som i, si haguéssim de començar de bell nou, ho faríem d'una manera molt diferent. Però fins ara, o fins que ha anat passant cada cosa, no ho sabíem. I s'havia de provar. A un preu imprevisiblement car, certament.

I ara, doncs, què cal fer? 
Sabem que l'Estat espanyol difereix ben poc de l'Estat tardo-franquista, econòmicament liberal i políticament autoritari, que Europa serà sempre una fidel aliada de l'Estat, que tampoc no podem esperar res dels partits suposadament de l'esquerra -PSOE i Podemos- ni de la societat espanyola, predominantment catalanofòbica. Que la repressió continuarà, començant per la sentència del judici i per la suspensió del càrrecs electes i continuant pel discurs sobre Catalunya i per l'asfixia econòmica. No hi haurà diàleg fins que el pretès diàleg sigui una capitulació en tota regla de Catalunya.
Però sabem també que l'independentisme, colpejat, desorientat i descoordinat, malgrat tot, persisteix i representa, aproximadament, la meitat de la població catalana.
Sembla doncs que una conclusió s'imposa d'una manera principal: som aquí, tossudament alçats que diria Lluís Llach, però no som prou. 
Qualsevol escenari virtualment victoriós passa necessàriament per una majoria qualificada de l'independentisme.

Hi ha molta gent que clama -sobretot a les xarxes socials- per passar a l'acció directa. 
Alguns periodistes de la nova gauche divine els avalen -són els d'aixequem-nos i aneu-hi-, i una part de l'ANC dels darrers temps també. Els que van fer la pretesa llista unitària a l'ajuntament de Barcelona, que només va servir per llançar vots independentistes.
És una actitud que s'entén, neix de la ràbia -legítima- i de la frustració. Quan hi hagi la sentència del judici, previsiblement esclatarà amb més força, durant uns quants dies. El fet que s'entengui, no treu però que sigui una actitud estúpida i inútil. 
Què vol dir passar a l'acció directa? Paralitzar el país? Qui, com...? Amb una vaga indefinida? Tallant totes les comunicacions aèries, terrestres i marítimes? Col·lapsant la ciutat amb barricades com si fos la Setmana Tràgica...? És evident que res de tot això no és possible, no hi ha prou gent, prou capacitat per fer-ho i, si es creés un caos real, les forces de l'Estat caurien amb tot el seu pes sobre Catalunya, incloent, ni que fos en darrera instància, l'exèrcit. Pels manifestos publicats, ja es veu que ganes no n'hi falten. 
Europa, òbviament, no reconeixeria mai la legitimitat d'un alçament d'aquestes característiques. A més a més, com es vol promoure una revolta amb el cinquanta per cent de la població, com a mínim, en contra? Tot plegat és un disbarat que només serveix perquè els més esventats s'esbravin. No mereix ni un comentari seriós.

No hi ha cap més solució que obtenir una majoria qualificada de l'independentisme. 
Una majoria qualificada de l'independentisme no implica l'accés automàtic a la independència, però sí que ens dóna una autoritat moral de cara a la opinió pública europea i mundial que permet pensar que es forçaria l'Estat a negociar. I, en aquest cas, davant de qualsevol consulta, de qualsevol referèndum, tenim les de guanyar, sempre. L'Estat no podria negar l'evidència indefinidament sense comprometre la seva entitat democràtica i sense legitimar internacionalment qualsevol actuació in extremis per part nostra.
Ara bé, com s'obté aquesta majoria qualificada? Com es convenç el vint, vint-i-cinc o trenta per cent de la població que ens manca? 
Esquerra Republicana ha iniciat el camí que en diuen d' "eixamplar la base", però això ha topat amb un problema fàctic en intentar-lo recórrer per la banda de la política. Els polítics tenen els seus nínxols ecològics, s'hi aferren com si els hi anés la vida i és molt difícil moure'ls si no és per promocionar-se. S'ha d'anar per la banda de la població, dels votants, i no per les bondats de l'independentisme, sinó per l'eficiència de les polítiques, sobretot de les polítiques socials, però no només.

Sempre hem dit que volíem la independència per transformar la societat. Doncs bé, crec que cal transformar la societat per arribar a la independència i continuar transformant la societat. 
Hi ha moltes coses que es poden fer des dels poders públics i des de la societat civil. Cal que el govern governi. Hem perdut l'ocasió de governar Barcelona i això és greu, però bé, tenim altres capitals catalanes que hem de convertir en exemples de bon govern. I cal que la societat civil es coordini amb aquests governs i contribueixi a fer efectiva i exemplar la governança. I tenim, per damunt de tot, la Generalitat, que necessita un govern molt més potent i decidit i desvinculat de qualsevol tutela. 
Jo no discutiré mai l'opció de Carles Puigdemont i d'altres de marxar a l'exili, cadascú fa el que pot amb la seva pell. Ara, pretendre que, des de l'exili, és el president legítim de Catalunya, posar i treure presidents de la Generalitat i fer i desfer llistes electorals, com si la capital de Catalunya fos Waterloo, no. Res no passa per Waterloo, i res no hi hauria de passar. Espero i desitjo que Carles Puigdemont i Toni Comín (i encara més Oriol Junqueras, perquè està a la presó) puguin ser eurodiputats -tot i que ho dubto molt-. Però cal dir alt i clar que la internacionalització del conflicte és una fantasia. No hi ha cap internacionalització del conflicte, com a molt de la figura de Puigdemont com una icona de la cultura de masses, ja una mica passadeta. 

Per tant, anem a eleccions i constituïm un govern de la Generalitat sense interferències i sòlid, que desenvolupi una obra política en tots els camps que enamori i que convenci. 
Així guanyarem la majoria qualificada que necessita l'independentisme, encara que sigui amb pocs recursos i pals a les rodes. No diu que els catalans de les pedres en fem pans? Doncs fem-los i denunciem, amb l'obra feta, tot el que hauríem pogut fer si haguéssim tingut tot el poder i els recursos que ens pertoquen.

Per aconseguir això, cal que les forces polítiques i socials independentistes s'endrecin, sobretot la dreta, o el centre-dreta, si els agrada més, m'és igual. 
Tots som necessaris per a sectors socials diversos. El problema no és la unitat uniformada que d'una manera gairebé infantil -o molt interessada- es demana sovint a les xarxes. No es tracta de fer llistes unitàries. No hi guanyem res, no ens fem trampes al solitari. Perquè, si es fan llistes unitàries ens pot afavorir la Llei d'Hont, però ens pot castigar l'electorat d'una i altra banda. No és això. És la unitat en l'objectiu comú el que hem de buscar: la independència per fer una societat millor, més pròspera i socialment justa. Però això cal fer-ho desenvolupant cadascú les seves potencialitats, no confonent-les. I per a això és vital que el món post-convergent, sense sotmetre's a Puigdemont -que, al capdavall, havia de ser un president de circumstàncies-, ni a ningú, s'organitzi, defineixi el seu paper en la construcció d'aquest nou món i s'hi posi. Gent de vàlua en té. 
I també la CUP, que, si volem arribar enlloc, necessitem que s'uneixi a l'esforç col·lectiu no només amb esperit crític, sinó també constructiu, des dels seus principis, i no fent de la confrontació, de l'agudització de les contradiccions, un objectiu, que el primer que destrueix és el projecte independentista democràtic i social.

Tenim la llengua en gravíssim perill, l'escola emmordassada, l'especulació campant lliurement, els mitjans de comunicació sota mínims, la pobresa disparada, la immigració sense programes d'integració real, el sistema sanitari sota mínims, la cultura escanyada... comencem a fer república per aquí i la independència vindrà com a conseqüència natural.



Llorenç Prats

5 comentaris:

  1. Benvolgut Lloren´, gr÷acies per la teva clarividència. Necessitem llum entre tanta foscor. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies Joana, ets molt generosa i m'atribueixes capacitats que no tinc. En el fons, l'únic que volia dir és que l'escriure no ens faci perdre el llegir, o, més en context, que la independència no ens faci perdre el país!

    ResponSuprimeix
  3. Molt ben explicat!
    es molt difícil amb tot el que està passant poder mantenir el cap fred.
    A mi em costa bastant, no puc amb les injusticies i lo d'ara es una autèntica venjança.
    I a sobre els nostres vots no valen,
    cada día al·lucino més...

    Gràcies Llorenç

    Una abraçada
    Nurya


    ResponSuprimeix
  4. Per a mi, de fet, escriure-ho i compartir-ho és una manera d'assimilar-ho tot plegat. No val la pena quedar-se en una actitud passiva ni es poden pretendre solucions miraculosa, penso que cal ordenar les experiències, reflexionar, i actuar en els àmbits que es pugui. És el que intento proposar aquí, a partir de la constatació que el que se'n va dir "el procés" l'hem perdut i que, d'alguna manera, hem de tornar a la casella de sortida, però essent molts més. Gràcies a tu. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  5. No me he enterado de nada, cuando puedas escribelo en cristiano, por favor.

    ResponSuprimeix