PÍNDOLA NÚM 40. SÓN ÚTILS LES XARXES SOCIALS?

Ja torno a ser aquí. No he pogut enllestir tot el que m'havia proposat però deunidó. I com que vaig dir que a primers de març reprendria les píndoles, ho faig. Però ho faig amb recança. Amb la recança de no saber si realment val la pena d'escriure o no. Si no ets una persona, un nom, famós, popular, mediàtic, el nombre de seguidors que et llegeixen és escàs i els que interactuen encara molt i molt menor. Sembla que sigui un tinglado muntat perquè unes quantes personalitats de la política, l'espectacle, la comunicació, o nascudes de la banalització de les mateixes xarxes, aboquin qualsevol cosa i la resta del món els omplim de likes o d'improperis. En el meu cas escric perquè em llegeixen majoritàriament amics, i potser algun conegut o saludat, amb aquella angúnia de pensar si cal torturar-los amb opinions que no t'han demanat. I no depèn de quina xarxa es tracti, el que canvia és la forma d'intervenció, no l'abast. Si escrius al blog escrius per a fidels que, si els avises, solen entrar-hi, sense deixar cap més rastre; si ho fas a twitter és per descarregar adrenalina, twitter s'ha convertit en un tauler d'anuncis principalment polític i d'intercanvi d'insults. Facebook ja no és ni per a boomers, sinó per a dinosaures d'internet, és un refugi per a usuaris del segle passat, filtrat a més a més pels seus algoritmes de manera que veus i et veuen qui ells decideixen. Instagram és el món de la immediatesa, del "mira que guapo" i el "mira que bé" i "like" al canto. Les píndoles hi grinyolen i a tot plegat, tret de les xarxes de missatges directes, no li acabo de trobar el sentit. No digue'm a d'altres més especialitzades o privatives com Tik-Tok, etcètera. Francament, vistos els resultats, per predicar en el desert o en petit comitè, no acabo de veure la diferència entre Instagram o el blog -si avises als lectors-, ni de saber si val més estar callat. Qui m'ha demanat anar castigant el personal amb els meus sermons, no havent-hi una causa immediata que ho justifiqui? No sé si estic escrivint la píndola de represa o la darrera, almenys en aquesta aplicació. Llorenç Prats

PÍNDOLA NÚMERO 39. STAND BY.

M'he ralentit una mica aquestes darreres setmanes i ara m'aturo cinc minuts per dir-vos que estaré una temporada sense publicar píndoles. Estic desbordat. La feina amb la meva dona és molt i molt absorbent. Cada dia més. I les meves energies disminueixen a ulls vista. D'ajuda només la professional i amb prou feines. D'altruista cap. Això no deixa de ser la situació de sempre agreujada, per a tothom, pel pas del temps. Com crec que ja vaig explicar la meva escapatòria és escriure les poques estones que tinc lliures. Però ara se m'acumula també la feina en aquest camp, i no hi vull renunciar, esclar Aquest més passat he hagut de revisar dos textos -llibres-. Entre ara i finals de febrer tinc quatre textos mės: una revisió i tres redaccions -dos llibres i un article-. No sé si arribaré a tot. És difícil però ho vull intentar. Em fa il·lusió. Tant de bo les forces físiques i mentals m'acompanyessin. En fi, que hauré de deixar les píndoles una temporades, però tornaré. Fins al marc si tot va bé,

 M'he ralentit una mica aquestes darreres setmanes i ara m'aturo cinc minuts per dir-vos que estaré una temporada sense publicar píndoles. Estic desbordat. La feina amb la meva dona és molt i molt absorbent. Cada dia més. I les meves energies disminueixen a ulls vista. D'ajuda només la professional i amb prou feines. D'altruista cap. Això no deixa de ser la situació de sempre agreujada, per a tothom, pel pas del temps. Com crec que ja vaig explicar la meva escapatòria és escriure les poques estones que tinc lliures. Però ara se m'acumula també la feina en aquest camp, i no hi vull renunciar, esclar Aquest més passat he hagut de revisar dos textos -llibres-. Entre ara i finals de febrer tinc quatre textos mės: una revisió i tres redaccions -dos llibres i un article-. No sé si arribaré a tot. És difícil però ho vull intentar. Em fa il·lusió. Tant de bo les forces físiques i mentals m'acompanyessin. En fi, que hauré de deixar les píndoles una temporades, però tornaré. Fins al marc si tot va bé,

PÍNDOLA NÚMERO 38. BALANÇ DE L'ANY PASSAT.

 

Aquests dies tothom fa balanços i propòsits. I, vulguis que no, s'encomana. No m'he plantejat escriure els meus propòsits perquè ja fa temps que no sóc jo qui determina els successos de la meva vida, però he pensat que, almenys, podia fer un resum dels fets més destacats de la meva vida durant l'any que ara s'acaba, encara que no els hagués programat jo. Gran error. Jo he estat el primer a quedar parat però la realitat és que durant aquest any no he fet res i l'anterior segurament tampoc. Vull dir que no he fet res d'extraordinari. No he fet vacances, no he fet cap viatge, ni tan sols he anat cap dia al teatre o a sopar amb algú. No he conegut cap persona mínimament rellevant per a la meva vida. Vull dir ningú que no conegués anteriorment. El balanç del meu any, d'aquests darrers dos anys, com a mínim, es pot resumir en dos dies tipus. Els dies que tinc cuidadores que m'ajuden amb la meva dona, i els dies - per sort molts menys- que m'ho he de fer tot jo tot sol. Tingui o no tingui ajuda em llevo molt d'hora i fins a les 9 em dutxo, esmorzo, faig les tasques de casa. A les 9 llevem a la meva dona i ens ocupem d'ella fins que està llesta per sortir, la cuidadora o jo, segons el dia. Després se la treu a passejar, descansa una estona, se li dóna el dinar. Sí hi ha cuidadora jo miro de trobar alguna estona per mi, per escriure, bàsicament, però ho he de combinar amb els molts tràmits i qüestions que hi ha per resoldre. A la tarda hi ha passeig, dutxa, berenar, descans i sopar. Sí hi ha cuidadora jo torno a combinar les meves coses amb les coses de la casa. A les 10 cada dia la preparo i la poso a dormir. Sí tinc ànim encara puc intentar escriure una estona i si no, com la majoria dels dies, em quedo mirant la tele fins que la son em venç. I ja està, això ha estat la meva vida aquests darrers anys i això serà, segurament, la de l'any vinent. Pot semblar molt trist i segurament ho és, però penso continuar encarant la vida amb esperança i positivitat. Com deia Dostoievski, prefereixo viure sol i epilèptic a la punta d'una muntanya que no pas estar mort. I és que jo soc aquella vella que no es volia morir mai.

PÍNDOLA 37. QUÈ FAREU AQUEST NADAL?

No dic què farem perquè els que em coneixeu poc o molt ja sabeu que, vulgui o no vulgui, m'estaré a casa tenint cura de la meva dona, i, a més a més, sols. Les cuidadores no vindran, esclar, i els meus fills tenen altres compromisos familiars que si hi faltessin, podrien tenir problemes. La meva dona tampoc és cap companyia, en el seu estat. Sortirem a caminar una mica, si fa bo. Li donaré els purés a la meva dona i veurem la tele, qualsevol cosa que la distregui una mica. Mentrestant jo aniré escrivint coses al mòbil, com faig ara, assegut al seu costat. A més a mės, tothom sap, o creu saber, que detesto les festes de Nadal. Això no és cert del tot, detesto el Potlatch, l'orgia consumista en què s'han convertit les festes de Nadal i l'apropiació per part de les Esglésies Cristianes d'una festa que, com a mínim, és tan antiga com les primeres societats neolítiques. Jo detesto la cara consumista de Nadal i la mistificació religiosa i la colonització cultural que hem assumit com a veritables anyells. També detesto la reafirmació de l'ordre, l'ordre patriarcal en tots els seus vessants que es "reconstrueix" en aquestes dates -per què us penseu que "cal" anar a dinar, sí o sí, a casa dels pares?-. En canvi soc un enamorat dels aspectes més telúrics, antics, profunds de la festa del solstici. Dic la festa perquè tot el cicle de Nadal és una sola festa de regeneració del món i de fecunditat. Jo he practicat els ritus més genuïns. He fet el tió amb tots els ets i uts, molt diferent del que coneixem. He vist tots els Pastorets més vells de Catalunya i he mirat de desxifrar tota la seva complexa simbologia. He anat a la Festa del Pi de Centelles, el nostre veritable arbre de Nadal. He anat a adorar el sol a la Missa de Gall, i l'he invocat amb la foguera en sortir. I he passat la nit de Nadal en vetlla, cantan i bevent amb els meus amics per regenerar els vincles. He celebrat la primordialitat de la infantesa en aquestes dates de plançons... Enguany, potser, mentre estigui veient alguna pel·lícula ensucrada a la tele amb la meva dona, recordaré algun d'aquests moments d'íntima comunió amb la natura i amb les persones que he estimat.

PÍNDOLA NÚMERO 36. LA PANDÈMIA COM A ASSAIG GENERAL

Si no som capaços de controlar la pandèmia, com volem controlar l'emergència climàtica quan es manifesti en tota la seva virulència i capacitat d'extermini? Jo ja vaig expressar el meu temor enfront de la inevitable aparició de variants més agressives del virus. Pur darwinisme. Em deien que era molt difícil, molt, que passés perquè si era més contagiosa però també més mortal, en matar els hostes no es podria expandir amb facilitat. És veritat. Ha passat amb l'Èbola i altres virus. Però el que no contàvem era que fos més lleu, però molt i molt més transmissible. Llavors resulta que els casos greus són relativament infreqüents però, s'infecta tanta gent que, en termes absoluts, en realitat són molts i els morts també, fet que s'agreuja perquè el sistema sanitari quedarà completament desbordat. Espereu-vos a veure què passarà el gener i el febrer, com a mínim. Això no era inevitable, en absolut. Calia, en primer lloc, tractar la pandèmia com el que és, un problema global, que cal erradicar de tot el món amb la mateixa fermesa. Calia posar el problema de salut pública per davant dels interessos de les farmacèutiques. Calia reforçar els sistemes públics de salut a tot arreu, posant un èmfasi especial en els recursos humans. Calia implementar totes les ajudes necessàries per permetre a les empreses generalment precàries del món de la cultura, el lleure, la restauració... i d'altres que no es podran refer després de les seves pèrdues, poder acceptar amb normalitat les mesures restrictives que abans i ara són imprescindibles. I així anar fent. Els ûnics interessos que s'han respectat escrupolosament són els del gran capital, això sempre. Crec que ja ho vaig dir una vegada, però ho repetirem tantes vegades com calgui: si volem sobreviure no només a aquesta epidèmia i a les epidèmies que vindran, sinó a l'emergència climàtica inevitable amb totes les seves dramàtiques manifestacions, no hi ha cap més sortida, és el capitalisme o la vida.

PÍNDOLA 34. POLÍTICS, BAIXIN DE L'ESCENARI.

 

La política no és una professió, o no hauria de ser-ho. Ningú s'hauria de dedicar exclusivament a la política. No em refereixo als nivells corrents de l'administració, sinó als que comporten certes quotes de poder i influència, als nostres líders. Això és una reflexió general, però ho escric pensant en els nostres polítics, molt especialment els catalans. Els polítics unionistes, o constitucionalistes com ells volen que se'ls anomeni, no han tingut massa aquest problema perquè els successius fracassos els han facilitat el relleu. En el cas de les diverses opcions independentistes, en canvi, sembla que s'hagin enredat en un bucle i que no sàpiguen com sortir-ne, tret d'alguns, pocs, com Mas, Duran i Lleida o Santi Vila, que han estat apartats de manera traumàtica. Ja he dit moltes vegades que el Procés em va semblar absolutament necessari, potser no en la manera exacta com és desenvolupar, sobretot el final, però calia confrontar l'Estat per saber fins on estava disposat a arribar per evitar la segregació de Catalunya. Ara ja ho sabem, dolorosament, i caldria passar pàgina, a tots els efectes. Això no vol dir renunciar a la independència, però serà llarg, difícil i cal treballar-hi pas a pas i de manera rigorosa. No es pot enfocar com una continuació del Procés i la millor manera d'entendre-ho seria que els que hi van tenir la màxima responsabilitat fessin un inequívoc pas enrere. Perquè quedi clar, em refereixo als Puigdemont, Jonqueras, Comín, Rovira, Turull... I potser també als Reguant, Riera... El món de la CUP és indesxifrable. Que baixin tots de l'escenari, del tot, i es dediquin a les seves professions. Així es podrà fer foc nou i si algú necessita la seva opinió ja els la demanarà. Amb tot l'agraïment del país, of course.

EPIDÈMIES

Estava jo escoltant amb tot l'interès el Bonaventura Clotet parlant de la variant Omicron del SARS 2 COV. i de sobte apareix la Rahola! Me'n vaig a dormir.