PÍNDOLA 30.EMERGÈNCIA CLIMÀTICA. LA LLUITA PEL RELAT.

 

Aquesta setmana se celebra a Glasgow la COP26, Conferència sobre el Canvi Climàtic. A la Píndola 13 i en d'altres posteriors en menor mesura ja em vaig referir al caràcter vicari del poder polític institucional i, per tant, a la seva irrellevància. Ara aquests mateixos polítics es reuneixen de nou, teòricament per prendre acords i establir compromisos per frenar el canvi climàtic. Per molta retòrica que es faci no servirà de res. Transmetran els missatges que els convingui, és a dir que convinguin als interessos que representen. Prendran compromisos o no, segons els interessi més o menys, i després actuaran o no actuaran independentment dels suposats compromisos en coherència amb les estratègies del capital. Al capdavall el relat, que inclou els tractats i els compromisos, és una part important d'aquesta estratègia. El mateix concepte de "canvi climàtic", segons diuen, va ser encunyat o posat en circulació per polítics i publicistes al servei del sistema perquè no es parlés d'emergència climàtica o altres conceptes igualment inconvenients. Tot això, de fet, ja ho sabem. El que no s'acaba d'entendre és perquè comprem aquesta ficció, per què la compren els mitjans de tot color i, fins i tot, segons sembla, científics i activistes de tota solvència, com la Greta Thunberg, per exemple, que, si no m'enganyo molt, em sembla una activista del tot honesta i conscient del paper que representa. Com pot ser que científics i activistes continuïn pensant que els polítics són interlocutors vàlids i que instàncies com la ONU estan al servei de la humanitat i de la justícia o que tenen alguna capacitat de decisió que contradigui el sistema? Com pot ser que mantinguin discursos com que "els petits canvis són poderosos" o que "el medi és cosa de tots"? De debò que no ho entenc, però mirin, no. Necessitem grans canvis i la capacitat de fer-los està en mans del gran capital. La emergència climàtica ens afecta a tots, però revertir el procés que ens aboca a la catàstrofe és cosa d'uns quants, els mateixos que l'han provocat i el continuen provocant. En això ens hauríem de centrar.

PÍNDOLA 29. PORNOGRAFIA I PROSTITUCIÓ.

Pornografia i prostitució no són el mateix però tenen prou aspectes en comú per abordar-les en una mateixa reflexió. D'entrada, estem parlant de sexe per diners, si bé la pornografia és molt més selectiva en general. L'objectualització i submissió de la dona també es dóna de manera principal en ambdós casos, encara que la casuística presenta excepcions. Però em volia centrar en dos aspectes d'aquest bigarrat univers, sobre els quals crec que caldria intervenir amb contundència. D'una banda el model normatiu de sexualitat que transmet la pornografia centrat en la penetració i el sexe oral pràcticament en exclusiva. En la mesura que la pornografia esdevé la principal o única font explícita d'informació sexual de nens, joves i molts adults, es produeix una distorsió molt greu de les pràctiques i les expectatives sexuals. Jo comprenc que en un producte audiovisual que busca l'excitació immediata no hi té cabuda massa res més. Potser no és a la pornografia que se li ha de demanar responsabilitats, sinó a la resta de productes audiovisuals que tenen el sexe i el nu com a tabús. Potser seria hora que en pel·lícules i sèries "normals" veiéssim quan correspongui jocs eròtics diversos i excitants més enllà del "aquí te pillo aquí te mato" -
habitualmentt vestits-, fruit de l'arravatament, o de les el·lipsis i enquadraments forçats que ara predominen de llarg. Si el sexe estigués present amb naturalitat i quan calgui als audiovisuals no pornogràfics, la pornografia passaria a ser un model més, bastant fantasiós, i no el cànon com és ara. En el cas de la prostitució, el problema principal és el tràfic i explotació de les dones. En això caldria intervenir-hi amb mesures policials i jurídiques radicals i exemplaritzants. Més enllà d'això, si no hi ha explotació ni submissió, i se genera un marc legal i higiènico sanitari i es respecta, tant pel que fa a la gent del porno, de la prostitució, o als dobles de cossos de l'audiovisual, sobretot dones, però també homes, no em sento autoritzat a opinar. Penso que el que ha de prevaldre és la llibertat de cadascú. Mentre la llibertat no es coarti, ni es faci mal a ningú, jo no tinc res a dir.

PÍNDOLA 28. DARRERES CONSTATACIONS, PER ARA.

Dedico aquesta tercera i darrera píndola a l'agonia del català i, de moment deixo el tema. Altres veus molt més autoritzades en continuaran parlant i aniran treballant-hi, com fins ara, tot i que res sembla poder aturar la sagnia. Deixo només, per acabar, unes observacions empíriques fàcilment constatables: 1. No hi ha al món cap llengua sense estat plenament viva. Les que encara no han mort del tot estan agonitzant, o convertides en un "patois", una mena d'argot d'anar per casa. 2. A Catalunya (a Barcelona segur, però també en molts altres llocs) es pot viure perfectament en castellà, sense entendre ni un borrall de català - ho he comprovat-, però no es pot viure només en català, sense entendre el castellà. 3. Si es vol triomfar en alguna activitat artística - música, literatura, arts escèniques... i no diguem en ciència, cal passar-se al castellà - com va fer el Serrat, posem per cas-. El català només serveix per a Catalunya, i encara. Algú s'imagina algun autor d'èxit mundial en català? O un premi Nobel? Ara no (per què deu ser?), però al segle XX haguéssim pogut tenir algun Nobel de literatura, si el català hagués estat llengua d'estat. 4. Quina llengua normal suportaria que els locutors de la ràdio i la televisió pública - ja no dic els tertulians-, quan no llegeixen guions, destrossin la llengua dia sí dia també? 5. La penetració del castellà és tan gran que fins i tot catalano-parlants militants construeixen sovint el seu discurs en castellà, inconscientment potser, i el tradueixen, per això ens preguntem "com es diu això en català?" i cerquem l'equivalència correcta. No ho hauríem de fer, si construíssim el nostre relat en català, no ens hauríem de preguntar com es diu en català "de tal palo tal astilla" o "contigo pan y cebolla". Contra tot això l'escola catalana està bé però serveix de ben poca cosa. Només un estat monolingüe, encara que sigui progressivament i no renunciï al castellà com a llengua complementària, pot salvar el català. Segur que penseu en moltes altres evidències de l'agonia del català. Podeu afegir tot el que volgueu, o discrepar, als comentaris.

PÍNDOLA 27. FURGANT EN LA FERIDA.

 

Continuo amb l'agonia del català. L'actualitat s'imposa. El govern d'Espanya acaba de tancar la porta a la protecció del català en la reforma de la Llei de l'Audiovisual, així com també al traspàs de rodalies... De vegades fa l'efecte que, si existís una bomba de neutrons capaç de discriminar els catalans dels espanyols, d'eliminar només els independentistes i catalanistes autodeterministes, confederals i herbetes semblants, sense afectar la resta de les poblacions ni el medi ni el patrimoni moble i immoble, l'Estat espanyol tindria temptacions d'utilitzar-la i l'espanyolisme, en les seves diverses expressions, pensaria i potser diria "a por ellos". Perdoneu, però, entre jutges, institucions para jurídiques, govern, oposició i el sursum corda, ser català i pretendre una cosa tan natural com autogovernar-se, et fa sentir - disculpeu la imatge- com un jueu al gueto de Varsòvia. Per això ens deuen dir polacs. I, seguint la comparació, encara pot ser pitjor: Quan governi el PP - amb Vox-, podem acabar a Auschwitz. Volia parlar del català i he acabat parlant dels catalans. Ja m'ho passareu, ho necessitava. Demà, per poc que pugui, faré una altra píndola més específica sobre la llengua. És que estic fart d'haver-me de preguntar cada dia per què no puc ser com soc, per què no podem ser com som. Per què d'altres ens han de dir com hem de ser, amb l'únic argument de la força. "La nova normalitat és el problema" diu la imatge que havia triat abans de saber què escriuria. Per als catalans la nova normalitat és el problema perquè és el mateix que la vella, la maleïda normalitat de sempre.

PÍNDOLA 26. PER QUÈ ES MOR EL CATALÀ?

 

L'agonia de la llengua catalana es pot constatar per tot arreu. Qui és vulgui enganyar es pot fixar en les millores que s'han produït respecte al franquisme. Ara el català és la llengua oficial de l'administració a Catalunya, s'ensenya a les escoles i, teòricament, tothom qui ha estat escolaritzat a Catalunya de la Transició ençà l'entén i el sap parlar i escriure, hi ha televisió, ràdio i premsa en català, etcètera. Però la realitat social és una altra. L'administració de Justícia, l'assistència mèdica, molts tràmits administratius... a la pràctica es duen a terme en castellà i no es pot triar perquè el jutge, el metge, el policia o l'inspector d'Hisenda dels quals depèn la teva sort manen. I punt. A molts establiments el personal t'atén en castellà i tothom s'ho empassa, de grat o per força, perquè se te'n fot o no, però vas de bòlit i no et pots entretenir. En el cas dels joves i dels immigrants és pitjor perquè uns i altres representen el futur del país i, tret de casos de militància estricta, s'expressen habitualment en castellà. Els immigrants, majoritàriament, accedeixen a feines precàries (neteja, cures de persones dependents...) i no els cal el català per a res. Els joves identifiquen el català amb la llengua de l'escola i dels pares, i això genera rebuig i, d'altra banda, la sociabilitat, la dinàmica de grup els importa molt més que la llengua. A les xarxes socials si es vol eixamplar el cercle de relacions, tenir seguidors, èxit, emular els "influencers", s'ha de fer tot en castellà, o anglès. Els que escrivim en català ho fem per militància i som uns pàries digitals. La presència del català als mitjans és mínima, gairebé testimonial. La cultura i la ciència, si es fa en català no traspassa les fronteres del nostre país. Els artistes i els científics ho saben i sobretot ho saben les editorials i els productors. L'èxit només s'aconsegueix en castellà o anglès. A més a més el català té una imatge identitària que genera adhesions, però també rebuig. Les causes de tot això són clares: el català no és obligatori ni necessari. La seva única possibilitat de supervivència és tenir un estat al darrere. I no és per sempre.

PÍNDOLA 25. LEGALITZAR O NO LES DROGUES, TOTES.

 

La veritat és que se m'ocorren poques raons per no legalitzar les drogues. És que potser les drogues actualment il·legals són més perilloses que les drogues legals? En tot cas, si algun en vol consumir, costa gaire aconseguir drogues il·legals? Tots coneixem la resposta. Drogues legals com el tabac, l'alcohol, les benzos, o addiccions que actuen talment com les drogues, com el joc, tenen efectes sobre la salut pública, la vida de les persones addictes i els seus entorns veritablement devastadors. I tanmateix a ningú se li ha acudit prohibir-les. El tabac no és pot publicitar i tot i així continua havent-hi un reguitzell de gent que emmalteix i sovint mor a causa seva. L'alcoholisme destrossa vides de gent de vegades molt jove i fa mal a tots els que els estimen i proven, amb poc èxit, d'ajudar-los. I d'alcohol d'alta graduació se'n pot trobar a tot arreu i a tota hora. El joc és una plaga des de temps immemorial i es pot anunciar i tot, o esdevenir una activitat solidària o tradicional. Les benzos, els ansiolítics, han estat un negoci fabulós per a les farmacèutiques durant la pandèmia. Aconseguir drogues il·legals de tota mena, no només a les grans ciutats sinó de fet a qualsevol lloc, és a l'abast de qualsevol que no sigui un perfecte anacoreta. La il·legalització de les drogues genera el problema específic del narcotràfic, un problema enorme no només de seguretat, sinó de marginació i malbaratament de recursos públics amb tot un corol·lari de conseqüències indesitjades. La legalització no comportaria necessàriament un augment significatiu del consum, per què? Al contrari, permetria una monitorització del consum social per orientar les accions públiques més adequades. A més el control social informal i l'escola, en aquest context, podrien assumir un paper determinant. D'altra banda, amb la legalització s'acabarien els problemes de seguretat i marginació. No se m'acut ningú més interessat en què es mantingui l' status quo que els mateixos narcotraficants i els cínics moralistes que s'estimen més mirar el problema de biaix. Molta força deuen tenir uns i altres perquè no es pugui destapar i airejar la ferida.

PÍNDOLA 24. LGTBI FÒBIA

Les fòbies són temors irracionals o exagerats envers determinats elements, fenòmens, entitats o col•lectius molt diversos. En molts casos, aquesta por genera una actitud no només d'evitació, sinó també d'aversió i fins d'agressió, activada per la mateixa por. El problema, socialment, es produeix quan les fòbies es refereixen a grups humans. Entre aquestes destaca la LGTBI FÒBIA perquè és sovint molt agressiva i sempre difícil d'entendre. El gènere és una construcció social i les pràctiques sexuals una opció individual. Per què, doncs, provoquen temor les opcions genèriques alternatives? Quin mal ens poden fer? No ens obligaran a "convertir-nos" ni ens "prendran la feina". Durant molts segles la societat occidental s'ha basat en l'existència de dos gèneres, masculí i femení, identificats automàticament a partir dels genitals i abocats forçosament a l'heterosexualitat amb la missió principal i quasi única de la reproducció. A l'entorn de la fórmula masculí-femení, heterosexualitat i reproducció, s'han organitzat les institucions bàsiques de la societat, com els grups domèstics, les al•liances i cooperació i la transmissió del patrimoni. Tot en un context de societats patriarcals. En aquest model, sancionat per les lleis de Déu i dels homes, qualsevol alternativa és marginal i marginada, i, segons el lloc i el temps, més o menys vexada i castigada. Però això actualment ja no té cap sentit. L'ordre que sustentava aquest model ha canviat o està canviant. És més, fins i tot abans, de sempre, l'autopercepció de gènere i la sexualitat ha estat més o menys diferent en cada cas, encara que s'hagi amagat, negat o mantingut en la intimitat. No hi ha dues persones sexualment idèntiques. Ara bé, això amenaça el poder d'institucions que obtenen la seva legitimació de l'ordre tradicional. I amenaça la masculinitat patriarcal que se sent insegura i per això ataca, per reafirmar-se en la seguretat de l'ordre tradicional i no haver-se de qüestionar. Les agressions LGTBI fòbiques, més o menys actives o gregàries, venen de la inseguretat i del refugi en identitats tradicionals i imaginàries per no haver-se d'enfrontar a un món obert de bat a bat.