diumenge, 17 de febrer de 2013

Qui condueix aquest tren?

Quan em vaig apuntar a l’Assemblea Nacional Catalana, l’aplicatiu emb va demanar a quina agrupació sectorial em volia inscriure. Jo, tot decidit, vaig anar a buscar la sectorial d’estratègia, o, en el seu defecte, de propaganda. No hi era, n’hi havia de psicologia, de sociologia, de farmàcia… Primer no ho entenia; que hi hagués economia, posem per cas, dret o ciències polítiques, sí, perquè tot això ens és molt necessari en el procés d’autodeterminació i, si tot surt bé, per tenir previstos els escenaris posteriors…, ara, pastissers, taxistes o veterinaris…

Encara no ho he acabat d’entendre, segurament per mandra de llegir, però intueixo que fonamentalment és un mecanisme de captació de membres; que les línies mestres del procés, els instruments, l’argumentari i les previsions, es fan des dels òrgans centrals de l’Assemblea Nacional Catalana i que, en aquests àmbits sectorials, de fet, no es treballa en aquest sentit sinó que, com he dit, bàsicament es recluta. Primer vaig estar a punt d’apuntar-me a una sectorial que es diu intel·ligència per la independència -tot i la vegonya que em feia-, perquè aquests sí que deien que treballarien sobre l’estratègia general del procés, i això de fet és el que m’interessava. Però, veient que era un cas força excepcional -dels que vaig mirar-, i que la majoria eren, per dir-ho així, gremials, em vaig apuntar, sense gaire conveciment, a universitats.

Després, al cap d’uns dies, vaig llegir que els que suposo que devien ser de la sectorial de defensa (hi és) proposaven la creació d’un exèrcit català -unes forces d’intervenció i dissuasió com a branca especialitzada dels mossos d’esquadra, no un exèrcit convencional-, que ja es comencés a preparar ara. Més enllà de la consideració que em mereixi la idea, que ara no ve al cas, em va desorientar que una assemblea sectorial fes pública una proposta tan notòria i sensible. Vaig tornar a quedar del tot desorientat i amb un dubte que no he sabut resoldre: qui pren, en el dia a dia, les decisions estratègiques del procés? Qui marca la línia de què s’ha de fer i què no s’ha de fer per poder obtenir la independència (tant per nombre de vots, com per viabilitat legal, econòmica, suports internacionals…)? Qui està encarregat d’elaborar un argumentari clar perquè poguem explicar el què i el perquè, i esvair temors, i desmentir fal·làcies entorn de la independència, per tal d’anar convencent totes aquelles persones que estan disposades a escoltar però que ens demanen respostes clares?

Perquè, francament, vist de l’assemblea territorial -que aquesta sí que s’entén, però arriba fins on arriba-, ens falten moltes eines, moltes respostes, molt de coneixement sobre què farem d’aquí a la consulta… i que l’única notícia que aparegui, si més no a la premsa, a part d’algunes enceses d’estelades, conferències i taules rodones per ací i per allà, sigui la necessitat de crear un exèrcit català, no ajuda gaire.

El poble d’Espanya ja ho té tot perdut, si no se n’adonen i canvien l’estratègia amb tot un nou repertori d’accions més contundents i imprevistes, no hi ha res a fer: els tenen on els volen tenir -ens tenen on ens volen tenir, perquè en moltes d’aquestes accions nosaltres també hi participem-.

De què serveixen tots els clams i laments que corren per internet…? De res. I els articles d’opinió publicats a diaris que llegeixen els que opinen el mateix…? De res. I el munt peticions col·lectives que signem i compartim…? De res. I els vídeos i les conferències…? De res. I les insígnies, pancartes, les banderes i tota la parafernàlia…? De res. I les campanyes contra el poder financer i tantes altres de semblants que no s’acaben de traduir en accions efectives…? De res. I les manifestacions sectorials o col·lectives, de centenars, milers o centenars de milers de persones…? De res. I les vagues parcials o generals…? De res. I les Iniciatives legislatives populars que recullen centenars de milers, un milió i mig de firmes…? De res, seran admeses a tràmit i després estrijolades com van fer amb l’estatut. I el dolorós degoteig de suïcidis de desnonants o l’ocasional assalt de supermercats, tampoc no serveix de res. Tot és engolit pel ventre pantagruèlic del capitalisme abissal.

Correm el perill que en el procés que ha d’encapçalar el poble de Catalunya per assolir la independència ens passi el mateix. Mentre nosaltres anem encenent estelades i duent a terme altres accions simbòliques, ells, l’estat espanyol, ens ofega amb tots els mitjans que té a les seves mans, que són molts i molt poderosos i va creant un ambient de malfiança i derrotisme envers l’independentisme. No tinguem por de dir-ho: van guanyant, i si no remuntem, això acabarà malament. Els polítics no ens en treuran, ja hem vist prou les tebiors de molts i les dificultats que tenen per entendre’s. Que l’Oriol Junqueras digui públicament que el país s’està desfent tampoc no es bo, gens bo. Si ho ha de dir que els ho digui als altres partits suposadament sobiranistes, però això no és un missatge per llançar a l’opinió pública.

Enteu-me: jo vull guanyar, de totes totes. No estic disposat a contemplar cap altra opció, que seria catastròfica per a la societat catalana, però què hem de fer? Algú ha de dissenyar l’estratègia i marcar el rumb inequívocament, i proclamar-ho als quatre vents, mitjançant totes les seccions territorials i sectorials de l’ANC, mitjançant tots els municipis de l’AMI, altres associacions i entitats i si convé comprant publicitat als diaris, a la ràdio i a la televisió, ja treurem els diners entre tots. Però cal començar una ofensiva definitiva, que abasti tots els fronts i ens porti fins a la independència. Hi ha moltíssima energia desaprofitada.

Qui ho ha de fer, no ho sé. Confesso que estic desorientat, però em temo que no sóc l’únic sinó que som majoria. Qui hagi d’alçar la bandera que l’alci ja, i aprenguem dels errors d’un any i mig de lluites al carrer, per saber trobar nous camins que ens portin a la victòria.



2 comentaris:

A la/es 20 de febrer de 2013, 3:31 , Anonymous Anònim ha dit...

Tindriem de fer una campanya descomunal a la resta del mon i en especial a Europa,deixar de mirar cap a Madrid i convencer a la resta d'Espanya que si anem per separat ens en sortirem millor.

 
A la/es 20 de febrer de 2013, 5:15 , Blogger Llorenç Prats ha dit...

El que hauríem de fer no és el problema, el problema és fer-ho. I, per fer-ho, hi ha d'haver algú, idealment alguna associació com ñ'ANC, que es posi al volant, premi l'accelerador i traci els revolts, on volem anar prou que ho sabem tots plegats!

 

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici