Ara i aquí

Constato, per enèsima vegada, que després de les manifestacions d’ahir, tot i la persistència de la desesperada situació econòmica, unida a la situació d’escàndol i corrupció generalitzada, la contestació social no té força per provocar cap canvi en la política econòmica i social d’Espanya. L’única esperança de provocar un canvi real és la independència, unida a un procés de profunda regeneració democràtica i d’una política al servei de la justícia social.

La independència de Catalunya, és clar, amb l’esperança que els pobles d’Espanya i d’Europa, junts o per separat, ja ho decidiran, vegin que una altra realitat és possible i s’animin a seguir el mateix camí. Que ho hem de fer i ho hem de fer molt bé, a hores d’ara és tan evident com que surt el sol cada dia, i tothom qui no tingui res a amagar, des de l’empresari honrat, al treballador, l’aturat, el jubilat o el jove, que vivim a Catalunya, vinguem d’on vinguem i ens sentim com ens sentim, ho hem d’entendre i pregonar. Em penso que ja ho he dit i repetit, però no ve d’aquí: la independència a Catalunya, ara, no és una qüestió identitària, sinó de pura supervivència, i els polítics i qualsevol altra persona amb influència que hi estigui posant traves haurien de respondre cada dia davant de la ciutadania perquè ens volen condemnar a continuar vivint així. La independència ofereix una sortida real, no el país de les meravelles sinó la possibilitat de reconstruir la convivència de tots plegats i la vida de cadascú de dalt a baix. Per què s’hi oposen si no tenen cap més solució per oferir que no siguin entelèquies?

Això ho haurien d’estar preguntant els votants de partits com el PSC, que va venent un conte de prínceps i federalismes que no se’l creu ni una criatura de bolquers, o els del PPC als quals se’ls ofereix com a única sortida continuar confiant en la política econòmica de Rajoy i el seu govern que ja veieu on ens ha portat i que acabarà enfonsant-nos en la més trista misèria, o els de C’s que, entestats únicament en què no es trenqui Espanya, estan permetent que es trenquin la vida, els projectes i els somnis de molts dels seus votants, sense presentar-los la més mínima alternativa. I també molts votants d’ICV-EUIA haurien de demanar explicacions de tanta tebior, i el d’Unió, quines evidències més volen? No som prou grans i suficients per governar-nos? No tenim prou clar el model de convivència i de futur col·lectiu que volem?, doncs, quins interessos o retorçats raonaments fan que no es decideixin a trencar les cadenes d’una maleïda vegada i unir-se a la majoria del poble català?

Políticament, només ho puc entendre de part d’aquells que estiguin vivint a costa d’aquesta situació de desgràcia generalitzada, o de partits declaradament xenòfobs, perquè, certament, una Catalunya independent no anirà mirant el color de la pell de ningú, ni quina llengua parla, ni si ve del nord o ve del sud. La resta només pot ser ressentiment o covardia.

El dubte, doncs, no pot ser el què, sinó en tot cas el quan i el com. Aquesta setmana han aparegut els resultats de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i hi ha un fet que em preocupa per damunt de tot. Si bé l’independentisme és majoritari i ha crescut respecte als anys anteriors, amb un cinquantra-quatre per cent d’intenció per al sí respecte a la independència, enfront d’un vint per cent que votaria no (la resta són abstencions i indecisos), no és menys cert que la intenció de vot a favor de la independència ha perdut més de dos punts des del setembre de 2012, després de la manifestació, i, si no es fa evident que és, no només l’única sortida possible, sinó també una bona sortida i que hi ha prou múscul democràtic per tirar-la endavant, aquesta tendència a la baixa, aquest cert desànim, o desconcert, pot créixer.

Per tant, cal actuar immediatament i amb tota la fermesa. Hi ha dos camins. Sabem que el govern i el congrés espanyol no acceptaran mai que Catalunya exerceixi, dintre del seu marc legal, el dret universal a l’autodeterminació. Per tant, sigui com sigui, no podem esperar res de les institucions polítiques espanyoles, només que vagin intentant segar-nos l’herba sota els peus, com estan fent persistentment cada dia. El temps, en aquest sentit, juga en contra nostra, cada vegada estarem pitjor, cada vegada ho tindrem més difícil. Davant d’això, d’aquests fets i d’aquesta certesa, hi ha dos camins: o bé enfortim l’opció independentista llançant una campanya pedagògica i d’una unitat i determinació sense precedents, per aconseguir una majoria encara molt més àmplia a favor de la independència durant aquests pròxims mesos, o emprenem el camí de la independència ja, malgrat sigui mitjançant unes eleccions plebiscitàries. A Vilaweb, l’altre dia feien comptes dels resultats que podríem obtenir amb les xifres de l’actual baròmetre del CEO. Deixant de banda els indecisos i els abstencionistes, és a dir, agafant com a 100% dels vots emesos els que es declaren a favor o en contra de la independència (que representen un 75,4% del total), el sí superaria el 72% i el no, en canvi, no arribaria al 23%. No és un escenari utòpic, ja que, al capdavall, un 75,4% de participació és una participació molt alta.

La qüestió, fonamentalment, és la legitimació internacional dels resultats. No podem comptar amb què el Regne d’Espanya els reconegui, però, els altres països d’Europa i del món, l’Organització de les Nacion Unides mitjançant el tribunal de La Haia? Sembla difícil que, a la curta o a la llarga, puguin ignorar una realitat econòmica, comercial, social i, sobretot, geoestratègica, com Catalunya. Ningú enviarà les forces de l’OTAN per reintegrar-nos a Espanya. Ara bé, òbviament, les coses serien molt més senzilles amb una majoria molt més abassegadora, una majoria superior als dos terços de la població, que, traduïda en tant per cent del vot emès, arribaria a unes xifres astronòmiques, superiors amb tota probabilitat al 80%. Un eurodiputat deia que a Europa, quan parlava de la independència de Catalunya, li deien “doneu-nos només un mandat democràtic”. Aquest seria un mandat democràtic definitiu, irreversible, que no podria enderrocar la maquinària diplomàtica de l’antic i ara desmenegat imperio.

Quin és el millor camí? Tirar al dret ara davant del temor que les clavegueres de l’estat no vagin minant la moral de l’independentisme menys nuclear? O llançar una ofensiva a mig termini i a tots els nivells per aconseguir una majoria incontestable? No ho sé, no són opcions estratègiques que es puguin decidir de qualsevol manera, però cal estudiar-les a fons i amb celeritat, perquè, sigui quin sigui el camí que prenguem, ja anem tard. Vull pensar que hi ha algun think tank que hi està treballant, que durant o després de l’assemblea general de l’ANC ens ho explicaran i ens donaran instruccions precises, però sigui com sigui cal fer-ho, jo vull poder mirar els ulls dels meus fills i dir-los que vaig lluitar pel seu futur, sense escatimar-hi res.