Propostes per avançar cap a la independència.

Ahir, a classe, parlava de la necessitat de tenir present el context en qualsevol projecte patrimonial o turístico-patrimonial. El context té moltes cares que, segons la naturalesa del projecte, tenen més o menys rellevància. Però n’hi ha dues a les quals cal prestar sempre la màxima atenció: l’aspecte territorial i social i el moment o el període històric en què s’insereix el projecte, especialment en el seus vessants econòmic i polític. A hores d’ara, per exemple, seria un despropòsit plantejar un projecte sense tenir en compte la fallida general de l’economia i especialment del sector públic.

Parlant d’això, els comentava que era molt difícil de preveure en aquests moments en quina situació ens trobaríem dintre d’uns mesos o d’un parell d’anys, que ni tan sols sabíem si continuaríem formant part d’Espanya o seríem un estat independent. Aquest darrer comentari va ser rebut pels meus estudiants amb un mig somriure entre escèptic i burleta, com si els hagués dit que d’aquí a un parell d’anys potser hauríem colonitzat algun altre planeta.

Això em va deixar preocupat. Que potser la possibilitat de tenir un estat propi, de vuere una Catalunya independent, és una quimera que només ens creiem quatre babaus i ens fa l’efecte que és possible perquè ens ho repetim entre nosaltres? Que estem jugant a perdre? A estimbar-nos contra un mur de realisme que ens faci veure que no pot ser i que ens acontentem amb mantenir la nostra ideologia de manera testimonial i a pactar un millor encaix dins de l’estat espanyol?

Jo treballo convençut que tots i totes estem disposats a anar fins al final i amb la confiança que serem prou i tindrem prou força per fer palesa una voluntat majoritària en aquest sentit i per imposar-la per la força dels fets. Si vaig errat, si somio despert, m’agradaria que algú em despertés d’una vegada i em fés veure les coses com són. Perquè ahir, l’expressió que veia a les cares dels meus estudiants semblava que vingués a dir “santa innocència!”.

Hi ha vegades que jo sé que tinc la raó en coses que ells encara no veuen, i el seu escepticisme no em preocupa. L’experiència m’ha demostrat que, al cap d’un temps, portant les coses a la pràctica, ells mateixos se n’adonadaran. Però aquesta vegada em van deixar amoïnat: no tinc -no tenim ningú- l’experiència, i els senyals que veig al meu voltant no m’agraden. No veig que en cap cas, ni des l’àmbit polític ni des de la societat civil, s’estigui avançant en el camí de la independència.

No sé on llegia que algú deia “fa uns mesos que semblava que haguessin florit estelades per tot el país, ara costa de veure’n una”… potser ens hem cansat d’esperar… Diumenge o dilluns el Salvador Cardús escrivia a l’Ara que, d’aquí a sis mesos, els espanyol veuran l’independentisme amb més naturalitat. Potser sí, però en pots posar un tros a l’olla, qui ho hauria de veure amb naturalitat és l’estat espanyol, no la societat espanyola, i aquests, l’estat, ho tenen molt clar i van desmuntant l’edifici sobiranista amb tota la parsimònia. Avui és un fiscal que dimiteix per haver dit que un poble té dret a decidir el seu futur -un fiscal que mai no votaria a favor de la independència-, ahir era un general que deia que si calia es portava l’exèrcit a Catalunya -i no era el primer-, que no sé si ningú del govern espanyol el va desautoritzar, però, si de cas, ho devia fer discretament, que quedés la polseguera sospesa en l’aire…

Penso en el parlament i em ve al cap la cara del Joan Herrera exigint responsabilitats a Convergència no sé si per les retallades o per la corrupció. Que sí, home que sí, que tothom volem que es depurin responsabilitats i que s’acabin les retallades i tinguem un règim transparent, però que no és el moment, que hem de fer pinya i anar per l’estat propi… o és que no el volen? No ho sé. Penso en la societat civil i em ve al cap l’ordre del dia de la darrera convocatòria de la meva agrupació de l’ANC: “concurs fotogràfic, globus aerostàtic, fanalets, mones de Pasqua…” Sembla més propi d’una comissió de festes. No vull ser injust amb la meva agrupació -ni amb cap altra-, a l’ordre del dia també hi ha altres temes més de fons i tothom hi posa esforços i voluntat, si de cas anem enganyats tots plegats. Però no ho veig clar, amb tot això no sé a on anem, però a la independència no. Perquè, per molt que m’hi esforci, no aconsegueixo recordar, ni de part del parlament, o del govern, ni de la societat civil, cap pas, acte, iniciativa o convocatòria rellevant, que s’hagi produït aquests darrers dies o que estigui previst per als propers, que pugui significar cap avenç significatiu.

Algú em parla d’altres iniciatives, com si hi hagués una agenda oculta que ens hagués de dur a l’estat propi. Però, noi, si és així, deu estar molt oculta, perquè no s’ensuma res. Només la deuen conèixer els que l’estan desenvolupant i el CNI, i deu tenir una estratègia realment revolucionària, perquè una cosa que sí que s’adverteix a primera vista és que la gent s’està desinflant.

No em fico amb el parlament ni amb els polítics perquè no tinc ni idea de com porten les coses. L’opacitat continua essent la seva norma i, en aquests moments, si és a fi de bé, no m’hi oposo, però espero que la discreció no sigui un símptoma d’inactivitat o desorientació.

Ara bé, la societat civil ens hauríem d’organitzar entorn d’algunes idees i iniciatives globals i de provada eficàcia i ho hauríem de fer ja, ara mateix, sense perdre ni un minut més. Són qüestions molt bàsiques, algunes de les quals ja vaig proposar fa molt de temps arran del 15 M.

En primer lloc, actuem tots a l’una i coordinadament. Decidim les accions que volguem dur a terme i apliquem-les de cap a cap del país i en el mateix moment.

Abans que res, identifiquem-nos, editem xapes amb l’estelada i portem-les posades cada dia sense vergonya. Es pot fer, no és gens car. I regalem-ne i editem manifestos per acompanyar-la i regalem-los també i fem cartells amb els mateixos manifestos i l’estelada i posem-los a tot arreu on poguem del país i de l’estranger.

Pengem estelades i pancartes amb lemes demanant la independència i posem-les a les nostres cases, als balcons, a les finestres, al cotxe… on sigui, però en dies concrets i senyalats, que no decaigui per cansament i que produeixi la impressió de cobrir literalment i de manera puntual tot Catalunya amb la bandera independentista (roges i blaves, és clar, cadascú al seu gust i pensament, no discutirem pas per això).

Editem un llibret, un opuscle senzill, que pugui sortir al preu més baix possible, amb articles breus i clars, rotuns, escrits per veritables especialistes però amb un to clarament divulgatiu, en català i en castellà, sobre els aspectes més neuràlgics del projecte independentista i sobre els dubtes que pugui provocar en les persones no convençudes. Comprem-los, cadascú els que bonament pugui i regalem-los a totes aquelles persones que pensem que els pot ajudar a definir-se. [Just acabat de redactar aquest article he vist la publicació http://www.elclauer.cat . Em sembla un pas en la bona direcció, però continuo trobant a faltar un argumentari més bàsic i en paper]

I sinó, o complementàriament, fem octavetes i repartim-les, de la mateixa manera, tractant, monogràficament, tots i cadascun dels punts que calguin [al final de l’article us en poso una de mostra de les que he fet per a la meva agrupació local].

Celebrem a tot arreu la festa de la primavera independentista, el dia que quedem, a l’hora que quedem, fent un llançada massiva de globus des de les places dels nostres pobles i ciutats o des de punts elevats perquè s’escampin per tot el país. No globus normals, ni serigrafiats, no cal: hem de convèncer, no fer publicitat, globus (inflats amb heli) personalitzats amb un missatge cadascun, que cadascú s’escrigui els seus, des dels avis fins a la quitxalla, una frase, un dibuix en un paperet lligat al cordill: “Volem un país nou per fer una societat més justa”, per exemple… milers i milers de missatges diferents, que la gent es pugui trobar enmig del carrer, passejant pel camp o al terrat de casa seva.

Pensem accions contundents i d’una extraordinària visibilitat: la cadena humana de la que ja s’ha parlat en altres ocasions que vagi de punta a punta de Catalunya, amb branques que conectin diferents territoris del país amb l’eix principal, i omplim-la d’estelades de dalt a baix i filmem-ho i fem arribar al món la nostra voluntat dibuixada per nosaltres mateixos damunt del país.

Preparem una nova manifestació per al proper 11 de setembre amb el repte de superar la nostra pròpia fita de l’any passat, de ser encara més, molts més si pot ser i fer sentir la nostra veu encara més forta i inequívoca…

Són unes quantes idees, ni les úniques ni potser les millors, tant se val. Tenim uns objectius: mantenir alta la nostra moral; augmentar les nostres files amb tots aquells que encara no veuen que la independència és l’únic camí; recolzar i esperonar els nostres polítics; deixa molt clar a l’estat espanyol que no retrocedirem ni un pam i recordar permanentment la nostra voluntat inequívoca a la comunitat internacional.

Fem-ho. Aquestes accions o les que sigui, però això sí: posem-nos-hi immediatament perquè ja anem tard i actuem tots a l’una: la mateixa acció, a tot el país i en mateix moment. Jo no em resigno a pensar que potser tot va ser un somni. I vosaltres?

  

Com havia promès, un exemple d’octaveta:

[En català]

“#1.  De “motor d’Espanya” a la misèria. No anem bé.

Durant molt de temps Catalunya ha estat el motor d’Espanya. Tots hem treballat durament, tant els que hem nascut aquí com els que han vingut d’altres terres. Tots som igualment catalans.

Espanya no ens ha tractat malament, però el govern d’Espanya sí. Ja des de l’època del PSOE i les primeres privatitzacions de grans empreses, que eren de tots i ara s’enriqueixen a costa nostra, agenollant-se davant dels mandarins europeus, tancant els ulls a tot el que estava passant.

I ara, amb el PP governant descaradament al servei dels bancs, de les grans fortunes, dels rics que només fan servir els diners per fer més diners… i del seu propi benefici, amb uns privilegis i una corrupció escandalosa i mantenint una cort i un estat que ens costa el que no podem pagar.

Tot a costa del poble, de la bona gent, aturats, treballadors, autònoms, petites empreses, joves i pensionistes, que veiem com se’ns escapa la vida entre les mans i cada vegada és més difícil viure en el present i tenir un futur.

Això no ho canviarem, si un dia arriba a sortir el PP, entrarà el PSOE -o pactaran- i serà més del mateix. L’única solució és sortir d’Espanya, separar-nos de l’estat espanyol, no de la bona gent i les bones terres d’Espanya, ni dels nostres familiars ni dels nostres amics, ni dels nostres pobles, sinó de l’estat que ens esprem.

Ho podem fer i fent-ho podem crear un estat nou on es recuperi el treball i el benestar. Ho anirem explicant. Però cal que anem tots a una, per la independència. És l’única manera d’escapar d’aquest malson.”

[En castellano]

“#1 De “motor de España” a la miseria. No vamos bien.

Durante mucho tiempo Cataluña ha sido el motor de España. Todos hemos trabajado duramente, tanto los que hemos nacido aquí como los que han venido de otras tierras. Todos somos igualmente catalanes.

España no nos ha tratado mal, pero el gobierno de España sí. Ya desde la época del PSOE y las primeras privatizaciones de grandes empresas, que eran de todos y que ahora se enriquecen a nuestra costa, arrodillándose ante los mandamases europeos, cerrando los ojos a lo que estaba pasando…

Y ahora, con el PP gobernando descaradamente al servicio de los bancos, de las grandes fortunas, de los ricos que sólo usan el dinero para hacer más dinero… y de su propio beneficio, con unos privilegios y una corrupción escandalosa y manteniendo una corte y un estado que nos cuesta lo que no podemos pagar.

Todo a costa del pueblo, de la buena gente, parados, trabajadores, autónomos, pequeñas empresas, jóvenes y pensionistas, que vemos como se nos escapa la vida de entre las manos y cada vez es más difícil vivir en el presente y tener un futuro.

Esto no lo vamos a cambiar. Si un día llega a salir el PP, entrará el PSOE -o pactarán- y será más de lo mismo. La única solución es salir de España, separarnos del estado español, no de las buenas gentes y las buenas tierras de España, no de nuestros familiares ni de nuestros amigos, ni de nuestros pueblos, sino del estado que nos exprime.

Podemos hacerlo y con ello podemos hacer un estado nuevo donde se recupere el trabajo y el bienestar. Lo explicaremos. Pero necesitamos ir todos a una, por la independencia. Es la única manera de escapar de esta pesadilla.”